Fitxa bibliogràfica

- Títol: Homenatge a Catalunya

- Autor: George Orwell

- Editorial: Destino

- Any 1ª Edició: març 2003

- Any última edició: novembre 2006

- Numero de pàgines: 246

- Numero de capítols: 12

- Introducció, epíleg: Introducció i 2 apèndixs.

- ISBN: 84-9710-043-3

Biografia de l'autor: George Orwell (Eric Blair)

Eric Blair va néixer a la India el 1903 i va morir a Londres el 1950. Es un escriptor britànic que va estudiar al col·legi d'Eton i que també va formar part de la Policia Imperial Anglesa a l'Asia, que de fet va ser el que el va portar a escriure una de les seves altres obres, Días en Birmania.

Va viure molts anys a París i a Londres, on va conèixer la pobresa. La seva novel·la Sin blanca en París està ambientada en aquesta època de la seva vida.

Com hem pogut veure dins de la obra Homenatge a Catalunya, també va aprofitar la seva experiència al bàndol dels republicans a la Guerra Civil Espanyola per tal d'escriure una altra obra. També va formar part de la Home Guard durant la Segona Guerra Mundial, i va actuar també a la radio anglesa. El 1943 va passar a formar part de la redacció del diari Tribune, i també va col·laborar en un altre anomenat Observer.

En general tota la seva obra mostra una clara inclinació cap a les seves posicions politiques i morals. En alguns dels seus títols més famosos com Rebelión en la granja i 1984 mostren un tipus de societat fictícia les quals estan completament controlades per forces totalitàries.

A la primera de les anomenades, tracta el model de socialisme soviètic: els personatges són animals d'una granja que es rebel·len contra els seus amos, tot i que més tard creen una estructura social pitjor que la dels seus antics amos. Aquest animals són representats per personalitats politiques com són Lenin, Stalin, Trotski entre d'altres. Tot això sense deixar passar un tipus d'influència satírica.

En la segona de les mencionades, imagina un mon regit per tres grans potencies (Euràsia, Oceania i Àsia de l'est). Winston Smith, el protagonista, treballa com a funcionari al “ministeri de la veritat”, una entitat encarregada de modificar la informació i controlar-la abans de ser enviada als ciutadans. Coneix a Julia i amb ella el sexe i l'amor, més tard tracten de lluitar contra el poder del “Gran Germà”, que es com el màxim líder polític i es veuen perseguits pels policies que ho penetren tot, fins i tot la intimitat, com avui dia fan els Estats totalitaris moderns.

Bibliografía

Llibres

• Sin blanca en París y Londres (1933)

• Los días de Birmania (Burmese Days, 1934)

• A Clergyman's Daughter (1935)

• Mantened la Aspidistra izada (Keep the Aspidistra Flying, 1936)

• El camino a Wigan Pier (1937)

• Homenaje a Cataluña (1938)

• Subir a por aire (1939)

• Rebelión en la granja (Animal Farm, 1945)

• 1984 (1949)

Publicacions del seu diari y altres rere la seva mort

• Mi Guerra Civil Española (1939)

• Diario de Guerra 1940-1942 (1942)

• Orwell en España

Alguns assaigs

• A Good Word For The Vicar of Bray

• A Hanging

• A Nice Cup of Tea

• AntiSemitism In Britain

• Arthur Koestler

• Benefit of Clergy: Some Notes on Salvador Dali

• Books vs. Cigarettes

• Bookshop Memories

• Boys' Weeklies and Frank Richards's Reply

• Charles Dickens

• Charles Reade

• Confessions of a Book Reviewer

• Decline of the English Murder

• Down The Mine

• Freedom of the Park

• Future of a Ruined Germany

• Good Bad Books

Context històric (Guerra Civil Espanyola)

El context històric d'aquesta obra es situa bàsicament en els la Guerra Civil Espanyola i, sobretot, en la manera en la qual a afectar a Catalunya.

Les causes de la guerra civil

A la societat espanyola de 1936 existia una fort tensió entre la dreta i l'esquerra. A les eleccions de febrer la victòria del Front Popular va radicalitzar encara més a la dreta.

Els grans propietaris veien amb preocupació la reforma agrària, els jornalers criticaven la seva excessiva lentitud i començaven a realitzar ocupacions de finques; la burgesia dubtava del nou govern i paralitzaven les inversions; i l'església catòlica es sentia amenaçada i recolzava decididament a la dreta.

De febrer a juliol de 1936 s'incrementà la tensió entre las forces socials i polítiques de dretes i esquerres a tota Espanya. Es van produir conflictes laborals i vagues.

Al govern li resultava difícil mantenir l'ordre públic.

La falange s'enfrontava a militants de les organitzacions de l'esquerra. El clima polític es va crispar encara més amb l'assassinat a mans de falangistes del tinent de la Guàrdia d'Assalt de José Castillo. La reacció va ser l'assassinat de José Calvo Sotelo.

L'aixecament militar

El 17 de juliol del 1936, la insurrecció militar s'inicià a Melilla. Des de allí es va extendre al conjunt del protectorat del Marroc. El 18 i 19 de juliol, el cop es va extendre a la península i als arxipèlags. Mentre el govern reaccionava lentament davant els fets. El cop va triomfar a Galicia, Castilla-León, Navarra amb el general Mola a Pamplona, Andalucia Occidental amb Qeipo de Llano a Sevilla, Balears amb Goded, i Canàries des de on Franco es va desplaçar al Marroc el dia 19 per ficar-se al front de l'exèrcit d'Àfrica.

El cop va fracassar a Astúries, Cantabria i part del País Basc, Catalunya, Llevant, Madrid, Castilla la Mancha, Murcia i la zona oriental de Andalusia. Els fracassos més grossos varen ser a Madrid i a Barcelona. En general la sublevació no va tenir gaire recolzament popular i es va basar a les forces militars. La divisió del país en dues zones va provocar l'inici de la guerra civil.

La batalla de l'Ebre

La batalla va iniciar-se a les 0,15 hores de la matinada del dia 25 de juliol de 1938 quan l'exèrcit republicà va començar a creuar el riu Ebre per diferents punts entre Mequinensa i Amposta. Després d'uns combats ferotges, el novembre de 1938 les tropes nacionals es van haver de replegar. A partir d'aquí l'avanç dels franquistes a Catalunya va ser imparable. El 26 de gener del 1939, Barcelona va ser presa.

La caiguda de Catalunya

Un cop perduda la batalla de l'Ebre, novembre de 1938, la conquesta de Catalunya va ser molt fàcil per a les tropes del general Franco, la república no tenia exèrcit per combatre l'aplastant avanç de les tropes feixistes, ja que s'ho havia jugat el tot pel tot a la batalla de l'Ebre, i un cop perduda aquesta ja no quedaven reserves per resistir.

Els alemanys van aprofitar per practicar la guerra llampec al territori català, Barcelona i d'altres ciutats van ser durament bombardejades. Un cop es va obrir el front del Segre les forces nacionals van tenir un avançament molt ràpid, el 15 de gener de 1939 s'ocupava Tarragona, el 26 Barcelona, el 4 de febrer Girona, i el 9 i 10 ja acabaven de perseguir als últims soldats republicans que sortien en retirada per la frontera, juntament amb un gran seguit de nens, avis i tot el govern republicà, tant la Generalitat com el central.

L'ajuda alemanya i italiana cada cop era més important, ja que tots els bombardejos es feien amb avions d'aquests dos països i volien aprofitar per acabar d'ensenyar als seus soldats i guanyar experiència per la futura guerra que s'apropava.

El final de la guerra

El final de la guerra, Azaña un cop a París va dimitir, però Negrín i part dels oficials van tornar a València per continuar la resistència, però l'exèrcit estava desmoralitzat i ja estava tot perdut, a Madrid, el general republicà que manava es va sublevar en un intent de pactar la pau amb Franco, però aquest veient que ja ho tenia tot guanyat no en va fer cas i va continuar fent la seva guerra. El 28 de març les tropes nacionals van entrar a Madrid i el dia 30 a Alacant, l'últim reducte republicà que quedava, els antics dirigents es van veure obligats a fugir per mar, l'1 d'abril, el general Franco va emetre un comunicat on deia que ell manava al pais i donava per acabada la guerra civil d'Espanya, amb un balanç final de més de 300.000 morts i un nombre similar d'exiliats i presoners que van viure durant 6 anys en camps de presoners i la majoria dels quals van ser jutjats i empresonats o afusellats.

Resum per capítols

INTRODUCCIÓ

En aquesta primera introducció ens destaquen la importància d'aquesta obra, ja que no tan sols és un relat de les experiències personals de l'autor, sinó que a més és un testimoni de la naturalesa de la vida política moderna i una demostració per part de l'autor de les maneres que ell considera idònies d'enfrontar-se amb aquesta situació.

Destaca també la importància dels fets presents, perquè son els que perduraran en el futur, i també parla sobre les idees i els ideals que segons ell, al cap i a la fi, són els que mouen el mon, i causen diferents tipus de força.

També parla sobre el fet que Orwell servís als comunistes (ell era de caràcter revolucionari), que potser ho va fer més per raons generoses, i que de causes en tenia vàries. Constaten que el to moral del llibre d'Orwell és excepcionalment simple i autèntic: tot i que el que va veure a Espanya li va doldre molt, no li va canviar el seu comportament.

L'escriptor de la introducció parla de que va donar la coincidència de que un alumne seu buscava informació sobre Orwell per un treball, i van poder gaudir d'una conversació cordial compartint bibliografies, però no opinions, perquè no volia dissipar les seves idees.

Ens diu que Orwell va ser un home virtuós, en tant a bondat moral com a fortalesa i vigor. Diu que encarna la virtut de no ser un geni, d'enfrontar-se al món sense altra cosa que una intel·ligència simple, directa, clarivident.

Profunditza en el fer que sovint utilitzava mètodes satírics a les seves obres, i que tenia la capacitat de mirar les coses d'una manera directa, sense enganyar-se. Parla de coses com la responsabilitat, l'ordre en la vida personal, el joc net..., i admirava fins i tot les virtuts de la classe mitjana inferior. També fa una lleugera comparació de Orwell amb William Hazlitt i William Cobbett.

Aquesta introducció acaba destacant el que ja deia al principi, pot ser una novela de fets passats, però que han repercutit en el present.

Primer capítol: A les Casernes Lenin...

En aquest primer capítol se'ns presenta el personatge principal i autor del llibre, George Orwell. Ell era un anglès que va arribar a Espanya amb la idea d'escriure articles periodístics, però que va acabar allistant-se a l'exèrcit, segons ell “perquè en aquells moments semblava la única cosa que es podia fer”. Orwell diu això perquè, en aquells moments, Catalunya estava essent controlada pels anarquistes i es trobava en plena revolució del proletariat: descriu els decorats de banderes vermelles i negres, les parets plenes de dibuixos amb la falç i el martell, els cants revolucionaris, el tracte de “tu”... hi havia coses que no entenia, però va trobar que hi havia uns valors pels quals valia la pena lluitar.

Tot comença partint del fet que Orwell s'allista a les milícies. A les Casernes Lenin, rebia instrucció per anar al front, juntament amb molts d'altres espanyols. Descriu la caserna com un lloc en estat d'immundícia i de caos, on no els hi van ser proporcionades les armes gairebé fins l'últim moment abans d'anar al front i que, tot i així, eren armes antigues i sovint defectuoses. Parla també de la poca uniformitat dels la vestimenta, ja que cadascun portava, de fet, un uniforme diferent.

La majoria dels reclutes eren minyons de entre setze o disset anys, i no tenien cap tipus d'experiència. La instrucció que se'ls aplicava era insuficient i sovint inútil: consistia en ensenyar-los a fer parada i desfilada, i els feien anar a desfilar pels matins, quan el que el protagonista desitjava de debò era saber fer servir una metralladora. Orwell sovint tenia dificultats referents a l'idioma, ja que el seu espanyol era escàs.

Tot i destacar la seva generositat, destaca també una sèrie de defectes en els espanyols que, segons ell, tot i ser molt bona gent, els feia mals lluitadors a la guerra, i un d'aquests motius era deixar-ho tot sempre per més tard si era possible (el descoratjador “mañana”).

Finalment, desprès d'una sèrie interminable de rumors i “mañanas” van rebre l'ordre d'anar al front. Van prendre la via més llarga per tal de que tota la ciutat els pogués veure, entre crits d'exaltació i entusiasme.

Segon capítol: Barbastre, tot i que era força lluny...

La companyia en la que es trobava Orwell va ser enviada a Siétamo, i després a Alcubierre. Quan hi van arribar ja van poder contemplar un escenari típic de la guerra: els obusos havien fet estralls a les façanes dels edificis, i estaven marcades per bales de fusells. A més, es podia sentir la ferum característica de la guerra, pudor d'excrements i de menjar en mal estat.

Segons l'autor, al front de Alcubierre no hi havia molta activitat (a part que els primers dies van estar sense fusells), i l'única diversió consistia en que algun dels soldats de l'altre bàndol es passés al seu bàndol. Es van sorprendre de veure que els feixistes estaven igual que ells, i sobretot remarcaven el fet de que s'estaven morint de fam, que els apujava els ànims.

Al tercer dia els van donar els fusells, però la decepció va ser veure que la majoria d'ells eren molt antics i fins i tot hi havia alguns de més de quaranta anys d'antiguitat. De camí al front, Orwell va començar a sentir por, però sobretot molta més por del fred que no pas de l'enemic. També parla de la felicitat dels joves pel fet d'haver d'anar al front, tot saltaven exaltats, i proliferaven crits amenaçadors cap als feixistes, que si més no, resultaven patètics i infantils.

Com que es tractava d'un terreny muntanyós, era impossible construir una línea continua de trinxeres, per això el front es tractava d'una sèrie de posts fortificats, que eren anomenats “posicions”, al cim de cada pujol.

Els homes a qui havien de rellevar feien els farcells, i estaven tots amb les botes fetes bocins i tots anaven barbuts. Un dels minyons de la seva companyia va fer esclatar el pany del seu fusell; per tant, aquesta va ser la primera baixa, i no precisament per part dels militars feixistes.

Orwell va descobrir amb gran sorpresa per part seva, que el front dels feixistes es trobava a set-cents metres enllà del seu front. Tot i així, de sobte dos feixistes van començar a escalar de sobte el vessant del pujol. Es va generar el descontrol al front, i els minyons l'anaven a buscar demanant que disparés. Orwell es va sentir profundament disgustat de la vista des del front, ja que esperava que la guerra seria un altre tipus de cosa més emocionant.

Tercer capítol: En la guerra de trinxera hi ha...

Orwell comença aquest capítol dient que durant tot el temps que va estar a Espanya, no va viure cap combat especialment emocionant; l'únic un combat a Osca, en el que van morir milers d'homes però, afortunadament, durant aquell temps ell havia estat considerat inútil a causa d'una lesió.

En arribar al front, el van fer caporal. La seva centúria era una trepa d'homes sense cap preparació, composta per minyons d'onze i dotze anys. El punt essencial del seu sistema de milícies era el fet de que s'establia un sistema igualitari, en el qual els oficials i els homes cobraven el mateix, menjaven el mateix ranxo, la mateixa roba, i es tractaven en termes de completa igualtat. Hi havia molt poca disciplina, i per això durant aquella època es va posar de moda criticar a les milícies. El mes de maig, durant una breu temporada, es va encarregar a Orwell de comandar com a tinent una trentena d'homes

Orwell parla constantment sobre la recerca contínua de llenya, i del fred que es passava al front. Això els va convertir en excel·lents botànics, ja que van aprendre a diferenciar els tipus de fusta que cremava bé, i la que no. Torna a destacar la immundícia al front, però no obstant diu que les altres incomoditats semblaven insignificants comparades amb el fred que s'hi passava.

La línea de foc de ambdós bàndols, es trobava en una posició de força natural immensa, i només s'hi podia arribar a cadascun per un sol camí. Segons Orwell, haguessin estat un blanc perfecte per l'artilleria, però l'altre bàndol no en tenia. També expressa el seu desig per tenir canons, ja que d'aquesta manera podrien acabar ràpidament i en uns minuts amb l'altre bàndol. Es dedicaven principalment a fer petits atacs nocturns a petita escala.

Tot seguit, George Orwell fa un gran discurs sobre els tipus d'armes de que disposaven, i més tard torna a destacar la incompetència dels joves soldats, qui sovint per falta de pràctica es ferien a si mateixos amb les seves armes.

També comentava el fet que a molts d'ells els costava recordar les contrasenyes, i que moltes vegades havien estat prop de rebre un tret a causa d'això.

Quart capítol: Quan ja feia cosa de tres setmanes...

Al cap de tres setmanes de ser al front, Orwell i l'altre militar anglès que hi havia a la seva companyia van ser convidats a canviar la seva posició a Monte Oscuro, a les envistes de Saragossa. El grup consistia d'una trentena d'homes, gairebé tots anglesos, que estaven extraordinàriament preparats tant físicament com mentalment.

Es trobaven aquest cop a aproximadament uns tres-cents o quatre-cents metres, i tot i que el front era relativament tranquil, el que els aterrava eren les metralladores. Torna a insistir en el fred; tot i que diu que certs dies feia prou sol, les nits eren molt més fredes que enlloc.

Amb el temps, va començar a notar la manca d'hores de dormir, i a més diu que les alarmes nocturnes eren constants, amb el qual durant més de tres mesos va estar vàries vegades sense dormir més de vint-i-quatre hores seguides, i que quan dormia ho feia malament. També hi havia molta gana.

També explica que moltes vegades la guerra consistia en una guerra de megàfons. S'havia convertit en una costum que, a través de l'aparell, es proliferessin crits despectius cap als feixistes. Moltes vegades llegien texts preparats, plens de sentiments revolucionaris, d'altres es limitaven a explicar el que havien menjat, que tot i saber que el que deien era fals, feia venir salivera a ambdós bàndols.

Un dia de febrer, els militars republicans van veure una avioneta que els llançava trossets de paper d'un diari anomenat “El Heraldo de Aragón”, amb la notícia de que Màlaga havia estat presa pels feixistes. Aquella mateixa nit els feixistes van fer una mena d'atac “avortat”, per celebrar la caiguda de Màlaga. Orwell descobreix que no és tanta la por de que et fereixin com de saber on et feriran. Al cap d'una o dues hores, el foc cessà.

A mitjan febrer, van sortir de Monte Oscuro i els van enviar, juntament amb totes les tropes del POUM, a unir-se a l'exèrcit que assetjava Osca.

Cinquè capítol: A l'est d'Osca, fins a la darreria de març...

Orwell ens presenta aquest episodi a Osca com un període inactiu, com a mínim al principi ja que, segons ell, la guerra consistia en lluitar contra el fred i aconseguir queviures més que en combatre l'enemic. L'únic perill l'oferien les bales perdudes, que de tant en tant tocaven a algú.

De nits, moltes vegades, sortien als camps de cultiu, on trobaven material útil com destrals o cantimplores feixistes, o fins i tot a vegades anaven en busca de menjar i de cultius encara servibles. Tot i així semblava que mai havia de passar res. L'únic fet important en sis setmanes va ser l'intent de conquerir un vell manicomi, que de fet fracassà.

Amb la arribada de la calor, van començar a venir els polls, i tots els recursos dels que disposaven s'anaven esgotant, entre d'altres el tabac, que consideraven indispensable.

Cap a finals de març, Orwell va fer-se una ferida a la mà i va haver de ser enviat a l'hospital de Monflorite. Allà li van robar tots els seus objectes de valor, entre d'altres las seva càmera fotogràfica i les fotografies. Va haver de passar deu dies de repós, i durant aquests dies va tenir temps de veure els estralls que estaven fent a les masies del poble. Orwell diu que els habitants del poble es mostraven molt amistosos amb tots ells, i que solien vendre les seves collites a Osca.

En un dels seus dies a Monflorite va anar a visitar el cementiri local. Allà observa que hi ha molt poques làpides amb inscripcions cristianes i que, almenys en aquella zona d'Espanya, no es tenien autèntics sentiments religiosos.

Al tornar de l'hospital, la seva tropa va avançar la línea fins a dos-cents metres de la línia feixista. Tot i el treball realitzat durant la nit, al fer-se dia es van succeir una mà de trets de metralladora que els va deixar astorats. Orwell, com encara tenia la mà en cabestrell, es va passar el dia llegint.

Al cap d'un temps se'ls va fer arribar ordres de sortir d'allà mentre encara tinguessin temps. No obstant, molts joves de la JCI van morir. També van bombardejar Torre Fabián, el lloc on solien anar a menjar. Poc a poc van anar construint una barricada més forta, amb ciment i somiers vells.

Sisè capítol: Una tarda, en Benjamí ens va dir...

Un dia, en Benjamí va dir que necessitava quinze homes per fer un atac contra el reducte feixista. El pla consistia en una trentena d'homes que escalarien fins a la filferrada feixista, per tal de fer un forat i entrar dins per fer l'atac. Simultàniament, setanta homes de les tropes de xoc havien d'assaltar la posició feixista del costat.

Orwell i els seus companys van haver d'emprendre un viatge dificultós entre camps de remolatxa i cultius, en el qual qualsevol soroll podia delatar-los. Al cap d'una estona de caminar, van arribar fins a la filferrada feixista. Van procedir a tallar la primera filferrada, i després la segona, però tot just entrar en el parapet feixista va esclatar una detonació, perquè els havien sentit.

En Benjamí el va cridar, a uns quinze metres. Va travessar la renglera d'espitlleres que escopien foc, i va arribar al lloc. Des d'allà va llançar una bomba de mà que va esclatar dins del parapet, provocant crits dels feixistes. Van escalar corrents el petit marge, damunt del qual havia el parapet, i van arribar i van veure que estava tot destrossat i buit. De sobte Orwell va veure un home, i el va perseguir, intentant arribar-lo amb la baioneta, però se li va esmunyir. Rebuscant entre les propietats dels feixistes van trobar municions i un telescopi, que van consideraven el seu gran trofeu.

Del no res van tornar a aparèixer els feixistes, i una rafega de bales els va començar a perseguir. Van començar a arrossegar sacs de terra per formar una barricada en el tros no protegit. Al poc temps van arribar quatre persones de les tropes de xoc. Van pensar que eren reforços, però va resultar que hi havia hagut una massacre a l'altre parapet feixista. Es trobaven dins del radi d'acció de les bombes de mà dels feixistes, i ells sabien be que una bomba de mà ben apuntada podia acabar amb tots ells.

De sobte va aparèixer en Paddy Donovan, que era el segon d'en Benjamí, i els va ordenar a tots que es retiressin de la posició. Van saltar el parapet i van fugir sense el telescopi, però si amb les municions. Tornant de camí a les seves línies a Osca es van perdre pels fangars. Orwell va proposar esperar fins al dia següent per situar-se, però no li van fer cas. Al arribar al parapet republicà, van trobar que la majoria dels ferits ja havien estat traslladats, i que dins de tot, la seva acció havia estat un èxit, ja que obligava als feixistes a retirar tropes de Osca.

Setè capítol: Els dies esdevenien més càlids...

Durant el transcurs dels anteriors cinc capítols, Orwell va destacant el fred que es passa a les trinxeres. És per això que, en aquest capítol, ens sorprèn dient que comença a fer bon temps i que banyar-se al riu ja no era un suplici.

Parla sobre uns veïns andalusos, d'aspecte rústec, que es dedicaven a conrear, i que sovint els preparaven uns bons cigarrets d'aquells que només preparen els espanyols. Es deia que havien fugit de Màlaga, i que s'havien oblidat d'aturar a València. També destaca el fet que els catalans menyspreaven molt els andalusos, però que en part era cert perquè són molt ignorants.

De destacar el fred de l'hivern passa a comentar-nos les incidències del sol, que va causar dos morts, i la desolació que es sofria en aquells moments al front ja que, amb la calor, les rates proliferaven i els mosquits també.

Tot i així, Orwell diu de nou que es tractava de fet d'una guerra molt tranquil·la, referint-se al fet que sovint no passava mai res si no era per accident. Es sentia a dir que a Osca hi havien municions però no queviures, però que tot i així ni amb quinze mil homes podrien prendre la ciutat.

Canviant cap a una part més personal, Orwell ens parla de la seva experiència sobre la guerra: tot i que no va ser un període bo, li va aportar moltes coses, coses que no podria aprendre la gent que no havia estat en una guerra. També ens comenta el fet que al front gairebé no es rebien notícies de l'exterior.

A més a més, també comenta el fet que l'ideal de socialisme d'aquells temps era gairebé perfecte, ja que en qüestió la igualtat era la mateixa per tots. Ningú ostentava a més que els altres. Tot i així, deia només haver respirat “els aires de l'igualtat”.

Parla dels records de la guerra com aquell a qui li ve al cap un record antic i màgic, i també sobre totes les coses que li agradaria incloure a la obra i que no pot.

El 25 d'abril, finalment, van rellevar la seva tropa. No obstant, al arribar a Barcelona es troben amb un succés molt interessant.

Vuitè capítol: Des de Mandalay, a Birmània superior...

L'autor comença el capítol amb una elusió a un viatge a Mandalay, que li portava els mateixos sentiments eufòrics que la seva tornada a Barcelona. L'ambient al tren encara evocava al front, amb brutícia i soroll, i uns quants pagesos que hi viatjaven per portar els seus animals i verdures.

No obstant, al entrar a Barcelona els va envair una sensació hostil: el sentiment revolucionari havia desaparegut. Es podien veure clarament les diferències socials, el restabliment de les classes alta i baixa, i fins i tot l'Exèrcit Popular s'havia convertit en una mena d'exèrcit burgés.

La població havia perdut interès en la guerra i el govern va haver de recórrer a l'allistament obligatori, perquè ja no hi havien voluntaris; ningú volia perdre la guerra, però la majoria desitjaven veure-la acabada.

En aquells temps, s'havia iniciat una campanya de propaganda de l'Exèrcit Popular. Es van integrar totes les forces armades dins d'aquest, establint un tipus de rangs i pagues diferents. Es parlava de les milícies com a un exèrcit mal ensinistrat i indisciplinat, i a l'Exèrcit Popular se'l qualificava d'heroic.

Orwell va iniciar els tràmits per abandonar les milícies del POUM i allistar-se a una unitat que l'assegurés que el portaria al front de Madrid. Per tal d'aconseguir aquest fi, va contactar amb un amic seu comunista, que li va dir que l'ajudaria de bon tros a allistar-se a la Columna Internacional.

A la ciutat, tot i semblar que hi havia una certa harmonia o alegria, s'amagava un antagonisme entre els que volien que la revolució prosperés i els que no. La Generalitat va dissoldre les milícies, i s'havia tornar a instaurar la Guàrdia Civil. En diversos llocs, les forces de la policia armada van atacar les fortaleses anarquistes, i Antoni Martín, un famós anarquista, mor a Puigcerdà. Es van succeir varis assassinats entre membres de la CNT i de la UGT, que es van veure seguits per enterraments multitudinaris.

S'apropava el Primer de maig i es parlava d'una manifestació monstre en la qual prendrien part la CNT i la UGT (ja que aquests dos partits plantejaven fusionar-se i treballar junts). No obstant no es va acabar celebrant, cosa que va alleujar a Orwell, perquè havia de desfilar una secció del POUM, i ell no volia veure's implicat.Novè capítol: El dia 3 de maig, cap a migdia...

El dia 3 de maig, Orwell va sentir que havia passat alguna cosa a l'edifici de Telefònica, però no hi va donar gaire importància. No obstant, la mateixa tarda va veure joves amb fusells a les mans i mocadors anarquistes que intercanviaven trets amb algú.

Es trobà amb un metge nord-americà que havia servir al front i l'engrapà pel braç. El va portar fins a l'Hotel Falcón, que s'havia convertit en seu del POUM: semblava ser que els Guàrdies Civils havien assaltat la Telefònica (en la qual la majoria de treballadors eren de la CNT) i havien començat a lluitar contra els anarquistes. La Guàrdia Civil havia ocupat diferents punts estratègics que permetien tenir controlats els edificis que pertanyien als obrers. Al arribar a l'hotel, van repartir totes les armes que tenien. De fet a Orwell li van donar un fusell, però li van pispar.

A Barcelona es respirava un ambient hostil. Deien que hi havien moltes més armes de les que donaven, però en realitat al buscar-les es van adonar de que no. Al matí del dia següent, li van tornar a donar un fusell i el van posar a fer guàrdia en una finestra. Orwell s'assabenta que Salas, el cap de policia, havia estat detingut. Es van començar a formar dos barricades, una davant el Comitè Local i l'altra davant l'Hotel Falcón. A Orwell li havien tornat a prendre el fusell.

Al acabar d'esmorzar, Orwell va tornar a les oficines del POUM a rebre ordres. Quan va arribar va parlar amb en Kopp, qui va fer un tracte de “respecte” amb els Guàrdies Civils que tenien davant: ells no atacarien si ells no atacaven.

Cap al 5 de maig, la cosa començà a canviar. Es va demanar que tothom tornés a la feina i a les seves labors quotidianes. En aquell moment, Orwell va sentir que la CNT demanava dues coses per tal d'aturar els atacs i eren que els tornessin la Telefònica i que els Guàrdies Civils fossin desarmats, però no els va ser concedit. Van començar a circular rumors de tropes provinents del Govern de València per ocupar Barcelona.

Al vespre, els va arribar la informació de que déien que volien il·legalitzar el POUM, per tant havien d'atacar ells primers. Si es confirmava, haurien d'ocupar el Cafè Moka.

La tarda del dia següent, hi va haver una mena d'armistici: els carrers es van ompli de gens demanant queviures, i les parades eren gairebé buides. No obstant, un espetec sobtat de trets de fusell va fer arrencar a córrer tothom.

L'endemà al vespre, les tropes de València van arribar a Barcelona. Es va imposar una ordre segons la qual a segons quines hores, aquells que portessin armes a sobre serien detinguts. Eren unes tropes esplèndides, segons Orwell les millors que va veure a Espanya.

Dins d'aquesta situació de descontrol, els diaris van començar a escriure desacreditant als partits contraris, i les presons s'anaven emplenant de gent. Els estrangers amb antecedents dudoso ho passaven molt malament, ja que normalment els detenien. Es tenia constantment una sensació horrible, creat per la por i la sospita. Era un terrabestall sense sentit.

Desé capítol: Devia fer tres dies...

Al tornar al front, Orwell diu que ja no es podia veure la lluita amb el mateix idealisme. Era fàcil preveure que el Govern de Largo Caballero cauria i que seria substituït per un d'ideologia comunista que anul·laria el poder dels sindicats. Seria un govern anticlerical i antifeudal, i modernitzaria el país. Franco era un anacronisme, ja que era absolutament el contrari a les coses mencionades anteriorment. A més, havien començat a detenir gent per la seva relació amb el POUM.

Orwell va ser enviat de nou a Osca, i segons els nous rangs ell havia estat anomenat tinent. Al cap de deu dies de tornar al front, Orwell va ser greument ferit al coll per un fuseller feixista. Orwell dedica moltes línees a explicar el dolor que sentia (característic, segons ell, per una total absència de dolor) i l'experiència de sentir que et travessa una bala.

Li van injectar morfina i va ser enviat a Siètamo. Allà els seus companys es van emportar els seus objectes personals. Al dia següent va ser enviat a Barbastre, més tard a Lleida, on va conèixer uns nois de divuit anys que li van donar tabac, i finalment i després de molts “mañanas” va ser enviat a Tarragona.

A Tarragona hi va passar tres o quatre dies, i va anar recuperant les forces. Al cap de vuit o deu dies d'haver abandonat el front li van examinar la ferida. El metge li va dir que tenia una corda vocal paralitzada i que no podria parlar, però s'equivocà, ja que més tard l'altra corda vocal se li descompensà i va poder parlar amb normalitat. També se li va quedar el dit índex insensible.

Tothom li recordava que havia estat molt afortunat de sortir viu d'un tret com aquell, que de persones disparades al coll n'hi havia molt poques que seguissin vives.

Onzè capítol: A Barcelona, durant les darreres setmanes...

A Barcelona, durant les últimes setmanes que Orwell va romandre allà, hi havia un ambient desagradable, tothom sospitava de tothom. Amb la caiguda de Largo Caballero, els comunistes havien assolit el poder, i ningú no dubtava que esclafarien als seus rivals tan bon punt tinguessin la oportunitat.

Circulaven rumors de que Negrín i Prieto es volien aliar contra l'enemic, tot i que més tard es va demostrar que no era cert. La CNT anava promulgant que hi hauria un “cert partit” que faria un cop d'estat. Els estrangers procedents de la Columna Internacional i d'altres milícies eren empresonats cada vegada més.

Grups de guàrdies d'assalt circulaven pertot, i els guàrdies civils van seguir ocupant llocs estratègics. A vegades fins i tot demanaven la documentació als vianants. A més, hi havien molts diaris que estaven essent censurats.

Als matins Orwell solia anar a l'Hospital General, on sotmetien el seu braç malmès a un tractament elèctric. No obstant, com els metges li van dir que tardaria molt de temps en poder tornar a lluitar, va demanar un certificat mèdic d'inutilitat, amb el qual poder marxar a Anglaterra. Havia de anar a diversos llocs per que li segellessin, i va començar el seu camí primer fins als quarters generals del POUM, i després a l'hospital de Montsó. Orwell diu que ara, lliure d'anar-se'n a Anglaterra, podia veure Espanya amb uns altres ulls.

Al tornar a Barcelona, va quedar molt sorprès perquè la seva dona li va dir que marxés: resulta que el POUM havia estat declarat il·legal mentre ell estava fora, i tots els que estaven relacionats estaven essent empresonats o fins i tot afusellats. Segons deien, havien matat a Andreu Nin, i havien tirat el seu cadàver al carrer.

També perseguien a estrangers sospitosos com en Williams i l'Stafford Cottman, que estaven amagats, i també McNair. No obstant havien aconseguit atrapar a en Kopp. Un parell de nits abans, sis policies havien rebuscat a la seva cambra d'hotel, i es van emportar molts papers dels que esperaven trobar alguna evidencia que incriminés a Orwell. No es tractava de cap cacera de criminals, era l'imperi del terror.

Va poder dormir a la nit amagat a les ruïnes d'una església, ja que el POUM no havia planejat cap tipus d'amagatall secret.Dotzè capítol: El pitjor d'una ciutat com Barcelona...

Al dia següent, Orwell va observar que totes les banderes del POUM havien estat esquinçades i substituïdes per banderes republicanes. També es va trobar amb un grup de milicians amb l'uniforme, que es devien haver trobar amb el panorama i havien hagut de dormir al carrer.

De nit era un fugitiu perseguit, però de dia si es mantenia lluny de locals on el poguessin conèixer i es comportava i vestia com un burgés, passava perfectament desapercebut.

Aquella tarda, Orwell i la seva dona van anar a veure a Kopp, però no era prudent anar-hi més d'una o dos vegades, perquè et podien penjar l'etiqueta de “trotskista”. En les inscripcions de les presons improvisades, es podien llegir inscripcions de tipus revolucionàries, a més feien una pudor horrible.

Quan va trobar a en Kopp, aquest li va dir amb tota sinceritat que creia que l'afusellarien i que li faria un favor si pogués recuperar certa carta que li va ser confiscada per la policia i que contenia instruccions urgents per al coronel.

Orwell es va dirigir en un taxi al Ministeri de la Guerra, i preguntant pel coronel, el va atendre el seu ajudant. Amb un fil de veu per la seva lesió a les cordes vocals, va tractar d'explicar-li l'assumpte. Quan l'ajuda de camp va preguntar-li a quines forces servia el comandant Kopp, Orwell va contestar que a les POUM. Tot i així, l'oficial va aconseguir la carta, que li va ser lliurada als superiors militars d'en Kopp, tot i que això no va servir per fer-lo fora de la presó.

L'endemà Orwell i la seva dona van anar a veure a Kopp per ultima vegada, i van deixar diners a uns amics espanyols perquè li portés menjar i tabac.

Gràcies al cònsol britànic, tots tres havien aconseguit tenir els seus passaports en ordre. Van decidir que la seva dona encarregaria un taxi amb temps i faria l'equipatge, i que sortiria de l'hotel el més tard possible per no aixecar sospites.

Al tren es va dedicar a escriure una carta al Ministeri de la Guerra explicant el cas de Kopp, però no va servir de res. McNair i Cottman van anar a París, mentre que Orwell i la seva dona se'n van anar a Anglaterra. No obstant, diuen que tornaran algun dia a Espanya, i que la troben a faltar.

APÈNDIX I

En aquest primer apèndix, s'analitza en profunditat el punt de vista únicament polític de l'obra, ja que anteriorment el que hem analitzat en profunditat ha estat la part diguéssim més humana, la de la guerra en primera persona.

Una de les idees principals a destacar, es que Orwell no estava totalment a favor de la ideologia del POUM, però va lluitar amb ells pel fet de que compartien els ideals o desitjos de combatre el feixisme, i això es el que realment és important.

Durant aquella època, la dictadura anava guanyant terreny a Espanya respecte la democràcia, que no arribava. Si no hagués estat per les ocupacions espontànies, Franco no hagués trobat cap tipus de resistència.

Orwell parla de Catalunya perquè segons ell va ser una de les zones més afectades d'Espanya durant la Guerra Civil. A Espanya, la majoria es decantava cap a uns ideals rojos, revolucionaris, ja que molts d'ells volien la revolució a Espanya. L'arma més eficaç contra la revolució es la ignorància, el que explica que aquells fets no tinguessin repercussió a nivell internacional.

La guerra que tenia lloc era triangular: la batalla contra França havia de continuar però el govern esperava a cobrar el poc que restava a les mans dels sindicats.

També declara que una de les pitjors coses de la guerra era la falsificació d'informació tan a diaris d'esquerres com de dretes. Els periodistes utilitzen els medis per malparlar a l'enemic, com solien fer els comunistes.

Orwell, tot i que no es pot considerar comunista, compartia el seu punt de vista amb ells.

Cap al final de la guerra, va començar a dubtar de si realment la politica dels comunistes podria dur a la victòria. Això es el que veu Orwell, tot i que li agradaria equivocar-se.

APÈNDIX II

Segons George Orwell, mai serà possible obtenir una versió completament verídica dels fets que van ocórrer a Barcelona, perquè no existeixen els documents necessaris pera realitzar l'estudi.

En primer lloc, a Catalunya ja feia temps que es notava un ambient tens, d'horror i desconfiança que afectava i sentia tothom. La causa quasi immediata de tot això va ser l'ordre de lliurar les armes per organitzar una força policíaca armada. La guàrdia civil va atacar edificis però també a obrers, i òbviament això va provocar revoltes.

En segon lloc, altres fets importants van ser que es van dissoldre les milícies, es va suprimir el POUM i també es va enderrocar el govern de Largo-Caballero.

En tercer lloc, Orwell creu que la lluita era un fet que tothom veia a venir, per tant la gent ja s'ho esperava. El POUM animava a continuar les barricades. El poble no actuava amb pensament revolucionari. Les barricades eren bàsicament una defensa contra la policia.

La premsa antifeixista estrangera va aixar una gran polseguera, però només un bàndol va ser escoltat, i per això la lluita a Barcelona va ser presentada com una insurrecció deslleial dels anarquistes. El conflicte fou el resultat inevitable de l'ordre que el Govern donà als anarquistes de lliurar les armes.

Finalment es va acceptar una visió de que no tenim influència per res a fora de les nostres frotneres.

Opinió personal

Crec que aquesta obra es tracta d'una peça literària que mostra d'una manera molt organitzada els fets de la Guerra Civil. A més, al estar expressada en primera persona es poden veure els fets no només des d'un punt de vista històric o polític, sinó també des d'un punt de vista personal. Amb això em refereixo a, per exemple, quan George Orwell ens parla sobre el fred, la fam o els polls. Es podria definir com una obra escrita des del punt de vista de les trinxeres.

Un aspecte que m'ha semblat molt curiós sobre el relat ha estat que el propi autor moltes vegades relata els fets com a “avorrits” o “poc interessants”, i no precisament per la manca d'acció, sinó perquè ell no estava directament implicat en ella. Em sembla estrany que sota un feix de bales es pugui estar “avorrit”, però suposo que aquest caràcter es forja a partir del que es sent a la guerra.

També un altre fet que m'ha cridat la atenció ha estat l'enfrontament a les Rambles. M'ha sorprès particularment perquè es tracta de les Rambles, i avui en dia em semblaria inconcebible imaginar tot aquell indret de botigues i turisme amb barricades i fusells pertot.

23