El motiu que m'ha portat a elegir l'holocaust com a tema del meu treball, principalment és perquè sempre he volgut saber−ne més d'aquest tema. Amés, així tindria l'oportunitat de deixar d'un costat el meu desconeixement sobre aquesta etapa de la història, la Segona Guerra Mundial, tal vegada la guerra més sanguinària que ha conegut la humanitat, i que, a més és molt propera als nostres dies.

Per una altra banda tindria la possibilitat de resoldre tots els dubtes que m'han sorgit a mitja que han passat els anys, que cada vegada que he anant coneixent més sobre aquest tema, més difícil se m'ha fet entendre−lo.

Què espero aclarir amb aquest estudi? Sincerament no ho sé, perquè amb aquest treball no crec que vaja per fi, a saber que és el va portar a cert país a fer tal salvatjada, la construcció de fàbriques de matar. Però de totes maneres m'agradaria saber més detalladament el que va fer que una societat civilitzada i tecnològica como era la alemanya dugués a terme els seus propòsits d'extermini amb una <<raça inferior>>, la jueva. A més, també vull tindre un coneixement més ampli del que va suposar la Segona Guerra Mundial, tant en termes polítics com a termes ideològics.

Fins a la data els meus coneixements sobre la l'època nazi, tan sols arribaven a unes petites idees generals. Tretes de llibres, com el famós llibre del nen amb el pijama de ratlles; pel·lícules com la Llista de Schindler, el pianista, el llibre negre....i algun que altre documental del canal història. Per resumir−lo d'alguna manera: la invasió d'Alemanya als seus països veïns per motius d'expansió i conquesta del Tercer Reich, l'antisemitisme (odi als jueus i diverses polítiques liberals), el racisme(doctrina que afirma que la sang és la marca de la identitat nacional-ètnica i sosté que les característiques innates determinen biològicament el comportament humà) i el genocidi (terme que fa referència a crims massius comesos contra grups), la construcció de ghettos per a jueus i camps de concentració per a jueus, presos de guerra i un grup minoritari de gitanos.

El treball que he realitzat durant estos dies, que més endavant podreu veure, l'he dut a terme mitjançant la lectura d'un llibre. Per a arribar a una total comprensió d'aquest, m'he dedicat a prendre apunts constantment sobre les dades més importants i els fets històrics que comporta cadascuna d'elles i organitzar−ho cronològicament. A més, també he pres nota de tots el noms i càrrecs dels personatges amb més rellevància en aquest fet històric. Per una alta banda, per una major comprensió també he tingut de vegades acudir a enciclopèdies per a situar−me, ja que de vegades amb tantes invasions i els conflictes entre països em perdia.

Per a situar−nos històricament i una major comprenció, vaig a parlar-ne sobre la Segona Guerra Mundial.

En el 1939: Alemanya envaix Polònia, darrere de la invasió de la part oriental per l'Exèrcit Rojo, el territori polonès es reparteix entre el III Reich i la Unió Soviètica en virtut del Pacte Germànic−Soviètic. Com a conseqüència de la invasió de Polònia, França i Gran Bretanya declaren la guerra a Alemanya. Atac de la URSS contra Finlàndia.

- 1940: els alemanys envaeixen Dinamarca. S'inicia la invasió de Noruega. Hi ha una campanya alemanya envaint Holanda, Bèlgica i el nord de França. Gran part de les tropes britàniques i franceses aconsegueixen reembarcar en Dunquerque i traslladar-se a Anglaterra. Els alemanys continuen l'ofensiva cap al Sud de França, fins a la rendició d'esta. Comença la batalla d'Anglaterra: Alemanya llança continus atacs aeris contra el Sud d'Anglaterra, per a preparar la invasió de l'illa; però els caces britànics i les instal·lacions de radar inclinen el control de l'espai aeri de part d'Anglaterra, fent a Alemanya desistir de la invasió. Itàlia entra en la guerra junt amb Alemanya. Atac italià des de Líbia contra l'Egipte britànic, obrint així un nou escenari de guerra en el nord d'Àfrica.

Des d'Albània, els italians ataquen Grècia, però són rebutjats per forces britàniques.

- 1941: Alemanya envia tropes a Líbia davall el comandament de Romel ("Afrikakorps"), que aconsegueixen penetrar a Egipte. Comença la campanya alemanya en els Balcans, llançada des d'Hongria, Romania i Bulgària (aliades de Reich); en menys d'un mes es produeix l'ocupació de Iugoslàvia i Grècia, amb la qual cosa Anglaterra perd les seues últimes bases en el continent. Alemanya ataca a l'URSS sense declaració de guerra. Stalin firma una aliança militar amb Gran Bretanya i organitza el trasllat de la indústria soviètica a l'est dels Urals, per a evitar que caiga en mans dels alemanys. Estats Units comença a subministrar material bèl·lic a l'URSS. Carta de l'Atlàntic, declaració conjunta, de Churchill i Roosevelt, que marca el final de la neutralitat dels Estats Units. Les tropes soviètiques detenen l'avanç alemany a les portes de Moscou i de Leningrad.

Atac aeri japonés contra la base americana de Pearl Harbour (Hawaii), que provoca la declaració de guerra dels Estats Units i Gran Bretanya contra Japó; els Estats Units entren també en la guerra contra Alemanya i Itàlia. Japó realitza una ràpida expansió a Àsia i el Pacífic.

- 1942: amb l'atac aeri angloamericà sobre Colònia comença el bombardeig massiu de les ciutats alemanyes.

Nova ofensiva alemanya a Stalingrad.

La victòria americana en la batalla aeronaval de Midway i el posterior desembarcament en Guadalcanal fan passar la iniciativa a les mans dels aliats en el Pacífic.

Desembarcament de tropes anglonord-americanes al Marroc i Algèria, davall el comandament d'Eisenhower.

L'exèrcit britànic a Egipte, davall el comandament de Montgomery, deté als alemanys en L'Alamein.

L'exèrcit soviètic prop als alemanys a Stalingrad i els fa capitular; comença l'avanç de l'URSS cap a l'oest: els alemanys es retiren de la zona del Caucas.

- 1943: capitulació de les tropes de l'Eix en el nord d'Àfrica. Els aliats desembarquen a Sicília, des d'on inicien la conquista. Mussolini cau del poder i és substituït per Badoglio, qui dissol el Partit feixista i firma un armistici amb els aliats. En resposta, els alemanys ocupen el nord i centre d'Itàlia, i organitzen la resistència a l'avanç angloamericà. Conferència de Teheran; els aliats acorden un desembarcament a Normandia per a obrir un front occidental a Europa.

En 1944 va succeir la capitulació de les forces alemanyes a Itàlia. Tropes britàniques, nord-americanes i xineses llancen una ofensiva a Birmània, que farà retrocedir als japonesos fins a la frontera Tailandesa. L'exèrcit soviètic llança una nova ofensiva, fins als afores de Varsòvia i trenca el front alemany en els Balcans. Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia firmen armisticis amb l'URSS. Iugoslàvia i Albània són alliberades. Desembarcament de Normandia: darrere de dos mesos de lluita a Normandia, els aliats consoliden les seues posicions i avancen cap a l'interior, reconquistant París, el nord de França, Bèlgica i Holanda.

Fracassa l'últim intent alemany de prendre la iniciativa en el front occidental llançant un atac en les Ardenes.

- 1945: L'ofensiva llançada pels soviètics provoca l'afonament del front oriental alemany i deixa Polònia en mans de l'URSS. Primer desembarcament americà en sòl japonés (Iwo Jima). Conferència de Yalta: els aliats elaboren el disseny polític d'Europa i definixen les zones d'ocupació d'Alemanya. Els soviètics llancen l'ofensiva final, prenen Berlín i es reunixen a Elba amb les tropes angloamericanes que havien conquistat Alemanya occidental. Capitulació de Wehrmacht. En el Pacífic, els americans establixen una base aèria en Okinawa, des d'on bombardejaran les ciutats i indústries japoneses.

Conferència de Postdam: els aliats discutixen l'organització del món darrere de la victòria, i acorden la declaració de la guerra contra Japó per part de l'URSS.

Llançament de dos bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, que determinen la capitulació del Japó (setembre).

Amb a la guanyada de les eleccions de Hitler en 1933. Amb la pujada al poder del nazis, es van formar unes noves ideologies, la distinció de races, entre les quals estaven ells, que eren la raça ària (suprema) i la no ària (inferiors) com era el cas dels romans i els jueus. Es va reforçar l'odi a aquests últims, un odi i rancor que sempre havia estat present en la història. En aquesta etapa se'ls acusava de la derrota de Alemanya en la 1º Guerra Mundial, de la mala economia que portava el país en aquells temps, i a més, els consideraven persones no dignes de viure, una plaga que calia exterminar.

Durant la guerra els nazis van construir ghettos, zones urbanes en les que els alemanys forçaven a viure allí a jueus en condicions deplorables. A aquestos se'ls arravataven les seves cases i comerços per portar−los a barris jueus aïllats de la <<raça ària>>. Els nazis van crear al voltant de 400 ghettos per tot el territori nazi. Els ghettos més destacats en la història de l'holocaust són: el de Varsòvia, Lódz, Krakow, Bialystok, Lvov, Lublin, Vilna, Kovno, Czestochowa i Minsk.

UNS COMENÇOS SORPRENENTS

Els alemanys van crear unes series de instal·lacions de retenció per a empresonar als <enemics de l'estat>, els camps de concentració.

Els primers camps de concentració van ser construïts per a presoners de guerra soviètics, comunistes alemanys, persones en contra del nazisme, cristians, testimonis de Jehovà i homosexuals entre altres.

Els camps més destacats fins a 1938 eren el de Dachau, Buchenwald i Sachsenhausen.

El 25 de gener de 1940, es creà el camp de concentració de Auschwitz. Els primers presoners d'aquest camp van ser trenta delinqüents provinents de Sachsenhausen. En un principi, Auschwitz va ser construït per a presoners de guerra soviètics i polítics. Més endavant se'n van enviar als jueus.

A finals de 1940,Rudolf Hoess, comandant del camp de concentració, havia establert moltes de les estructures bàsiques i els principis que determinarien el funcionament del camp de concentració durant els quatre anys següents: els Kapos, que vigilaven amb eficàcia cada moment de la vida dels presoners; la brutalitat absoluta d'un règim capaç de infligir càstigs de forma arbitrària, i una penetrant sensació entre els recursos que si no trobaven amb rapidesa una manera d'eixir d'una brigada de treball perillosa no tardarien a estar morts. Amb tot es va crear durant aqueixos primers mesos altra realitat que simbolitzaria d'una manera si cap més apropiat la cultura d'aquell camp de concentració: el Bloc 11. Un bloc que tenia una funció molt diferent al de la resta, era una presó dins d'una presó: un lloc dedicat a la tortura i l'assassinat.

A la tardor de 1940 es reuneix el cap de la Oficina Central de Administració i Economia de la SS i ordena a Hoess que augmenta−se la capacitat del camp per a integrar els depòsits d'arena i grava propers, per a realitzar la seua explotació.

En novembre d'aquell mateixa any, Auschwitz adquireix una funció més, Rudolf Hoess es va reunir amb Heinrich Himmler, líder de la SS i cap de la policia alemanya, i va assolir que els sues projectes respecte al camp de concentració prendiesen en la imaginació del seu superior. La nova imatge del recinte que tenia era la de un lloc on poder posar en pràctica tot experiment agrícola que fora necessari. Per allò calia construir gegantescos laboratoris i camps d'investigació. Aquesta reunió ens revela com dos entusiastes, capaços en plena guerra, de concibir projectes que en temps de pau no pesarien de ser vanes il·lusions.

Més endavant, a pocs kilòmetres del camp, es crea un complex industrial de I. G. Farben, una empresa de conglomerat industrial, per a la construcció de matèries primes per al Reich i sobre tot per a les noves colònies agafades als enemics d'Alemanya. Aquesta empresa ajudaria a la expansió del recinte. La I. G. Farben pagaria una suma global diària de tres marcs per cada treballador qualificat i quatre per treballador especialitzat. Ambdues parts Himmler i Farben, van posar en relleu el seu desig d'ajudar-se mútuament en tots els aspectes possibles.

En 1940 va tindre lloc la operació Barbarroja, la invasió de la Unió Soviètica a fi de destruir−la per a donar finalitzada la guerra. Hitler pensava que destruint la URSS Gran Bretanya es rendiria i proclamaria a Alemanya amos indiscutibles d'Europa. Amb aquesta invasió moririen vint−i−set milions de ciutadans soviètics, una pérdida major de la que haja hagut que soportar en la història una nació per un sols conflicte.

En maig de 1941 es decideix que tot l'exèrcit alemany deuria d'alimentar−se a expenses de Russia. Esta nova iniciativa comportaría la mort per inanició de trenta milions d'habitants de la regió septentrional de la URSS.

Es va crear un quatre grups especials d'operacions, que la seua missió era aniquilar als enemics de l'estat des de poc més arrere de la línea del front.

El 2 de juliol de 1941, van eixir unes directrius en les que s'especificava que els grups especials tenien per missió assassinar a polítics comunistes, comissaris polítics i jueus al serveix del partit i de l'estat.

Amb la invasió dels territoris enemics, es va realitzar una selecció dels jueus al serveix del partit i de l'estat, i acabar amb ells, lo qual equivalia a menut, en la pràctica, a executar a tots els jueus barons d'una població.

En el juliol de 1941, Auschwitz estava a punt d'emprar càmeres de gas per a assassinar a presoners del recinte. Els reclusos en qüestió eren víctimes del programa d'eutanàsia per a adults, coneguda com Aktion T4,que permetia als metges seleccionar a pacients amb deficiències físiques o malalties mentals cròniques i assassinar−los en un principi amb injeccions letals, i més endavant amb el monòxid de carbono embotellat. Aleshores es construïren les càmeres de gas, amb un disseny que pareixien cambres amb dutxes col·lectives, en centres especials d'extermini −antics hospitals psiquiàtrics, per lo comú−. Més endavant aquest programa d'eutanàsia també va albergar a nens amb tares físiques.

A finals de juliol, Himmler va donar una sèrie de ordres per a resoldre la situació del jueus, als que els nazis consideraven paràsits, al menys en el que es referia al centre oriental. Finalment estarien envoltats en les matances en torno a quaranta mil homes. Els nazis reunien als jueus −homes, dones i nens− els obligaven a despullar−se, alinear−se a la vora d'una fosa oberta al sòl i els afusellar−los.

Aquestos afusellaments que es van donar en Minsk, van començar a tindre una repercussió traumàtica en alguns soldats nazis, així que Himmler va estudiar altres alternatives al afusellament, com van ser les cargues explosives i l'asfixia. Finalment es van quedar amb aquest últim, però el problema estava en que era molt difícil transportar grans quantitats de monòxid de carboni embotellat, i van optar per utilitzar el gas que desprenia el motor d'un camió encés connectat a una cambra sense ventilació.

ORDRES I INICIATIVES

Joseph Goebbels, ministre de Propaganda i Gauleiter de Berlín en 1941 va reclamar que es deporta−se a la comunitat hebraica berlinesa a Oriente. Després de reunir−se amb Hitler, aquest últim va acceptar la petició. Aleshores Himmler va fer que es contruïra el ghetto de Lódz amb una capacitat de setanta mil persones, aquesta instal·lació va ser construïda per als jueus del Vell Reich. Encara que aquesta solució tan sols fora a curt termini.

Els alemanys van fer de aquest ghetto un centre de producció. Als jueus allotjats ací, se'ls obligava a realitzar treballs forçats a canvi d'una mica de menjar. Es calcula que el 20% dels alojats que vivien açí, van morir per les condicions deplorables en les que es trobaven. Les principals fàbriques del ghetto eren textils i estaven destinades a la producció d'uniformes de l'exèrcit nazi. Entre 1941 i 1942, quasi 40.000 jueus van ser deportats al ghetto de Lódz: 20.000 des d'Alemanya, Àustria, el Protectorat de Bohèmia i Moravia, i Luxemburg; i quasi altres 20.000 des dels pobles de Warthegau. Prop de 5.000 romanies (gitanos) van ser deportats al ghetto des d'Àustria, principalment des de la província de Burgenland. Aquests van ser confinats en un bloc d'edificis separats.

Per una altra banda, els jueus de Munich, Berlín; Fráncfort i altres ciutats alemanyes van tindre per destí la ciutat lituana de Kaunas, en la que els integrants del Einsatzkommando 3 es van encarregar de executar a cinc mil d'ells. Van ser els primers alemanys assassinats res més arribar de la seua deportació. De Berlín van eixir uns altres deportats a Rigael 30 de novembre, per a que també foren eliminats en precís moment de la seua arribada.

Hui en dia es creu que quan Himmler es va reunir amb Hoess en Auschwitz en el març de 1941, li va ordenar que construïa per a albergar a cent mil homes presoners i més endavant que l'ampliara per a trenta mil més.

En un principi, cada barracó estava destinat a allotjar a cinc−centes persones en un mateix barracó, encara que la xifra va ser substituïda per 774. En conseqüència, se esperava que cada intern tinguera las quarta part de l'espai assignat en qualsevol altre camp de concentració.

Als pocs mesos de començar la guerra contra la Unió Soviètica els alemanys van capturar a tres milions de soldats de l'Exèrcit Roig. En el transcurs total del conflicte van tomar a 5,7 milions, i la xifra dels que van perdre la vida es encara més esgarrifós: 3,3 milions. A l'haver tal nombre de presoners es va posar en marxa un nou projecte, l'extensió d'Auschwitz−Birkenau. Seguint l'exemple del recinte d'Auschwitz, es va obligar als propis treballadors a construir l'ampliació de Birkenau. I la tardor de 1941 es va enviar a 10.000 presoners soviètics a fer aquesta tasca, dels quals van arribar amb vida a la primavera, una par de centenars.

En octubre de 1941 es va dissenyar un nou crematori que substituiria al del recinte principal. A més estava dissenyat per a que de vegades també poguera ser utilitzat com a càmeres de gas.

Fins al moment, els únics camps d'extermini que es trobaven en construcció eren el de Chelmno i Belzec.

El dia que va seguir l'atac de Pearl Harbor del Japó, va ser un moment decisiu per a la execució de la solució final, ja que El Führer va donar un discurs en el que va advertir que si els jueus assolien provocar una guerra mundial, no trobarien més resposta que la exterminació dels jueus en Europa. Així que el 8 de desembre, va arribar a Chelmno el primer grup de presoners condemnats a axifisia: jueus de Kolo, Dabie i Klodawa. Aquestos van ser asfixiats a d'interior de la part de darrera d'una camioneta. Aquestes no eren com les que s'havien encarregat l'any anterior en l'eutanàsia pera adults, on es desprenia monòxid de carboni, si no que aquestos nous vehicles usaven el gas expulsat per els seus propis tubs d'escape. Després els cadàvers eren soterrats en els boscos.

En la conferència de Wannsee es va donar acta de la deportació dels jueus a nacions alienes al control nazi, es pretenia fer una espècie d'evacuació als països de l'Est, sotmesos a la influència nacionalsocialista.

En Auschwitz no va tindre un efecte inmediat la Conferència de Wannsee. El projecte de la construcció de Birkenau no es va veure modificat. Pero si que n'hi va haver un canvi en torn al lloc empleat per executar els experiments amb Zyklon B −espècie de mata-rates que s''estava utilitzant amb els presoners−, per a lo qual s'havia substituït el Bloque 11 per el forn crematori, situat a pocs metres del despatx de Hoess i el barracó principal de la SS. Més tard, aquest crematori també s'usaria per a la asfixia del presoners, ja que es començà a seleccionar les persones que servirien per a treballar, de les que moririen en poques hores.

En març de 1942 va tindre lloc la deportació de jueus eslovacs, ja el Gobern eslovac havia pactat amb alemanya que donaria 500 marcs per cada jueu deportat, amb la condició de que no tornara mai més i de que Alemanya no reclamara les possessions que haguera deixat abans.

Amb la finalització de Auschwitz−Birkenau, també es va posar fi a la construcció de les obres de la Caseta Roja, i a pocs centenars de metres la Caseta Blanca, que farien d'aquest lloc un camp d'extermini. A l'interior de les castes hi havien quatre sales de apenes amplitud convertides en altres tantes càmeres de gas, el que feia més fàcil després netejar el lloc de Zyklon B una vegada consumats els assassinats. Aquesta neteja la realitzaven els Sonderkommando −un grup de presoners−, que eren els encarregats de també soterrar els cossos, una feina pertorbadora.

FÀBRIQUES DE MORTS

Auschwitz no anava a representar el paper més destacat en les matances de 1942, no obstant això, va ser durant aqueix any quan començà a fer−se notar en la Europa occidental.

El 23 de març d'aquell any va partir de França un tren cap a Auscwitz. França que després de la derrota patida en 1940, havia quedat dividida en dues parts: l'ocupada i la lliure, va estar d'acord en deportar a tot jueu no francès cap els camps de concentració alemanys. En aquest mateix any el govern francès proclamà, em l'estatut jueu, que tota la comunitat hebraica tenia prohibit desenvolupar certes professions.

A l'estiu de 1942, Auschwitz estava rebent ja grups de jueus enviats directament des de Eslovàquia, França, Bèlgica i el Països Baixos.

Himmler va tornar a Auschwitz el 17 de juliol de 1942, i va quedar tan encantat amb el que va vore, que no va dubtar en ascendir a Rudolf Hoess a tinent coronel de la SS.

Durant aquest any, van ser nombroses els intents de fugida, així que Hoess va tomar represalies, per cada persona desapareguda, serien executades cent del seu barracó.

Al llarg del 1942 la capacitat Auschwitz seguia sent limitada i per tant no seria el recinte que més morts portaria durant aquell any. Paper que van portar altres camps d'extermini construïts en els boscos de Polònia: els de Belzec, Sobibór i Treblinka. Aquestos nombres en l'actualitat no provoquen la mateicxa aprensió que el de Auschwitz, això es deu a que els alemanys es van cuidar moltísim en esborrar els noms de la història i van tractar de garantir la desaparició de qualsevol rastre de les seves existència una vegada culminada l'operació genocida. En ells van morir 1,7 milions de persones, 600.000 més que en Auschwitz, sin embargo els tres camps cabien de sobra en l'espai de Auschwitz−Birkenau.

El camp d'extermini estava situat al costat de la línia ferroviària entre Lublin i Lvov, a només 500 metres de l'estació de ferrocarril de Belzec. Un menut apartadero connectava el camp amb l'estació. El personal de la SS i els guàrdies auxiliars de la policia assignats al camp estaven allotjats en un recinte independent proper a l'estació de trens.

Les autoritats del camp d'extermini de Belzec estaven integrades per un menut grup d'oficials alemanys de la SS i de la policia (entre 20 i 30) i una unitat auxiliar de guàrdia de policia composta entre 90 i 120 homes, tots ells ex presoners de guerra soviètics de diferents nacionalitats o civils ucrainians i polonesos seleccionats o reclutats per a aquesta fi. Tots els membres de la unitat de guàrdia eren entrenats en una dependència especial de la Prefectura de Policia i de la SS de Lublin: el camp d'entrenament Trawniki. Els comandants del camp de Belzec van ser, fins a juny de 1942, el Major de la SS Christian Wirth i després, des de juny de 1942 fins a juny de 1943, el Tinent Primer de la SS Gottlieb Hering.

Els alemanys van dividir Belzec en un àrea que combinava administració i recepció i un àrea separada, on la SS i la policia podien portar a terme les matances sense ser vistos per les víctimes que esperaven en l'àrea de recepció. Un estret camí barrat, cridat el “tub”, connectava les dues seccions del camp d'extermini. L'àrea de recepció incloïa el apartadero i una rampa. L'àrea on es portaven a terme les matances incloïa les càmeres de gas i les fosses comunes.

Els membres dels Sonderkommandos, que eren grups de presoners seleccionats a qui es mantenia amb vida com mà d'obra forçada, treballaven en l'àrea d'extermini. Retiraven els cossos de les càmeres de gas i enterraven a les víctimes en fosses comunes. Altres presoners seleccionats per a romandre amb vida per un temps treballaven en l'àrea d'administració i recepció; ajudaven a les víctimes que arribaven a baixar del tren, a llevar-se les seues robes, confiscaven els objectes de valor i els conduïen al “tub”. També classificaven les possessions de les víctimes per a preparar el seu transport a Alemanya i netejaven els vagons per a la pròxima deportació. Personal alemany de la SS, de la policia i els guàrdies entrenats en Trawniki assassinaven periòdicament als membres d'aquests destacaments de treballadors jueus i els reemplaçaven amb persones triades entre les quals arribaven en els nous llegats.

Entre març i desembre de 1942, els alemanys van deportar a Belzec, on eren assassinats, a aproximadament 434.500 jueus.

Les autoritats alemanyes de la SS i de la policia van construir el camp de Sobibor en la primavera de 1942. Va ser el segon camp d'extermini dins del marc de l'Operació Reinhard, un pla implementat pel cap de la SS i de la Policia de Lublin para assassinar als jueus del Govern General. El seu funcionament era pràcticament igual que el de Belzec.

En total, els alemanys i els seus auxiliars van assassinar en Sobibor a almenys 167.000 persones.

Treblinka seguia el mateix funcionament que els altres dos camps d'extermini. Aquest camp va sofrir una resistència i aixecament en 1943. Un grup de resistència es va fer amb armes i va agafar el control del camp,van morir centenars i tres-cents presoners va escapar, dels quals la majoria van ser capturats i finalment afusellats.

Els alemanys van assassinar en aquest camp d'extermini a entre 870.000 i 925.000 jueus.

CORRUPCIÓ

A principis de 1943 Himmler va decidir acabar amb el ghetto de Varsovia. Un ghetto on la SS i la policia alemanya van portar a terme la primera deportació del ghetto de Varsòvia al camp d'extermini de Treblinka al juliol de 1942. Per al 6 de setembre, els alemanys havien deportat a al voltant de 300.000 jueus de Varsòvia. Van portar a terme una segona deportació al gener de 1943, en la qual al voltant de 5.000 jueus van ser deportats. La tercera i última ona va acabar aqueixa primavera, el 16 de maig. Uns 50.000 sobrevivents del ghetto de Varsòvia van ser deportats a l'abril-maig de 1943 a Treblinka, els camps de treballs forçats de Poniatowa i Trawniki, i Majdanek, després que els alemanys van derrotar un aixecament d'armat dels jueus que quedaven en el ghetto que va durar un mes. Amb l'intent d'acabar amb el ghetto de Varsovia, aquest va sofrir una revolta, en la que els presoners van agafar el control del ghetto. Fins que uns dies després, el nazis acabaren amb la resistència.

Pocs dies després de la revolta de Varsòvia, es va inaugurar el primer crematori en Birkenau.

A l'estiu de 1943, un total de tres càmeres de gas combinades de crematori-gas estaven en ple funcionament en Auschwitz-Birkenau. Dos d'elles els crematoris 2 i 3 que van ser construïts segons el pla original,açò és, amb les càmeres de gas en el soterrani, i estaven situats a menys de cent metres del que s'esperava que anara una nova rampa àrea d'arribada dins de Birkenau. Les altres dues instal·lacions (crematoris nombre 4 i 5) van ser hubicados en una zona allunyada de Birkenau, les cridades Caseta Roja i Caseta Blanca, aquests tenien les seus càmeres de gas en la planta baixa al mateix nivell que el crematori, el que feia més fàcil el transport dels cossos.

La política de les autoritats de Auschwitz era molt clara: tots els objectes de valor arravatats als recién arribats eren propietat de l'estat. L'arravatament i classificació d'aquests objectes es donava a terme en les àrees conegudes com a Canadà. Les persones que ocupaven aquest post de treball eres dones, que al igual que els Sonderkommandos gosaven d'una vida menys cruel, ja que de vegades arrebataven el menjar als jueus per a menjar-se'ls ells, la diferencia es que per a uns el jueus ja estaven morts i per a les altres estaven vius. La gran acumulació d'objectes de valor, va portar a Auschwitz a un gran estat de corrupció, tant per tant dels soldats de la SS com de les persones al front de la operació Canadà, ja que al haver tants objectes valuosos, ningú s'adonava comte de la desaparició d'aquestos. Amb aquestos es va formar un mercat negre dins del camp, on tant els presos com els de la SS intercanviaven objectes entre ells, uns per menjar i altres per diners. Encara que aquestes dones eren objectes de violació molt freqüents per a aquells de la SS que volgueren deixar darrere les seues ideologies.

Per una altra banda, Auschwitz va ser la sede de molts experiments médics portats a terme per metges com Clauberg, Schumann, Wirths o la companyia de Bayer, encara que el nom de la persona més infame que la imaginació associa a aquest experiments, és el de el doctor Josef Mengele.

Una de les principals àrees d'interès del doctor Mengele era l'estudi dels bessons a més del de la fertilitat. Per a portar a terme els seus estudis feia tota mena d'experiments esgarrifosos.

Una de les últimes iniciatives de Hoess en Auschwitz va ser la construcció d'un bordell, per a premiar als bons treballadors, i així evitar relacions homosexuals entre els presoners, però clar està que aquest serveix no estava a disposició de jueus ni gitanos.

Per una altra banda, Alemanya na envair Dinamarca, la qual es va retractar en la deportació de jueus, es més durant d'invasió, els policies i els guardacostes danesos va fer tot el possible per a ajudar als jueus danesos a creuar la frontera cap a Suècia, on se'ls va rebre sense cap problema, ja que era un país fora dels dominis alemanys.

matança desenfrenada

Auschwitz es va convertir en l'escenari del major extermini que ha conegut la història humana com resultat dels esdeveniments de 1944. Fins a la primavera d'aquest any el nombre de víctimes mortals del camp seguia estant cent miles per baix de Treblinka. No obstant això, entre la primavera i el començ de l'estiu de 1944, Auschwitzva arribar fins al límit de la seva capacitat d'extermini i el superà en el més horrible i frenètic període d'assassinats que coneixeria el camp.

Durant aquest any, Hitler decideix envair Hongria amb la finalitat d'acabar amb els jueus hongaresos i de fer−se amb les seus riqueses. Al comandament d'aquesta missió estava Eichmann, comandant de la SS. Però aquest per una altra banda estava fent un tracte amb Joel Brand, un jueu hongarès una de les principals personalitats del Comitè d'Ajuda i Rescat. Entre els dos negociaven un rescat, un milió de jueus per mil camions amb armes per a utilitzar contra la Unió Soviètica. La possibilitat d'aquest intercanvi mai va interferir en e calendari de Eichmann per a la deportació de jueus hongaresos ni les mides especials que per a la seva recepció s'estaven aplicant en Auschwitz. Rudolf Hoess torna a Auschwitz, però ara amb un nou càrrec: comandant de tota la guarnició de la SS en Auschwitz, els comandants de Auschwitz I i Auschwitz− Birkenau deurien d'ara en davant respondre ante ell.

Amb les deportacions procedents d'Hongria, el paper de Auschwitz-Birkenau com a instrument del pla alemany per a assassinar als jueus d'Europa va arribar la seva efectivitat màxima. Entre finls d'abril i començaments de juliol de 1944, van ser deportats aproximadament 440.000 jueus hongaresos, dels quals al voltant de 426.000 van anar A Auschwitz. La SS va enviar aproximadament a 320.000 directament a les càmeres de gas en Auschwitz-Birkenau i va utilitzar al voltant de 110.000 per a realitzar treballs forçats en el complex de camps de concentració de Auschwitz. A les poques setmanes de la seva arribada, molts d'aquests jueus hongaresos que realitzaven treballs forçats van ser traslladats per les autoritats de la SS a altres camps de concentració a Alemanya i Àustria.

Mentrestant el tracte entre Eicmann i Joel Brand va tindre la seva realització.

En total, aproximadament 1,1 milions de jueus van ser deportats a Auschwitz. A més, les autoritats de la SS i de la policia van deportar al voltant de 200.000 víctimes d'altres col·lectivitats a Auschwitz, entre les quals s'inclouen: entre 140.000 i 150.000 polonesos que no eren jueus, 23.000 romanies i sintis (gitanos), 15.000 presoners de guerra soviètics i altres 25.000 (civils soviètics, lituans, checos, francesos, iugoslaus, alemanys, austríacs i italians).

Els nouvinguts a Auschwitz-Birkenau havien de passar per un procés de selecció. El personal de la SS va decidir que la majoria d'ells no era apta per a realitzar treballs forçats i els va enviar immediatament a les càmeres de gas, que estaven disfressades com dutxes per a enganyar a les mates. Els efectes personals de les víctimes eren confiscats i classificats en el galpón Canadà per a ser enviats A Alemanya.

Almenys 960.000 jueus van ser assassinats en Auschwitz. Entre les altres víctimes s'inclouen aproximadament 74.000 polonesos, 21.000 romanies (gitanos), 15.000 presoners de guerra soviètics i entre 10.000 i 15.000 ciutadans d'altres nacionalitats (civils soviètics, checos, iugoslaus, francesos, alemanys i austríacs).

A mitjans de gener de 1945, al veure que les forces soviètiques s'acostaven al complex de camps de concentració de Auschwitz, la SS va començar a evacuar Auschwitz i els seus subcamps. Durant l'evacuació va morir quasi la meitat, i la resta van ser internats en altres camps de concentració.

Més tard, acabaren les deportacions de Budapest, i Himmler ordenà a Eichmann, que si fins al moment s'havia encarregat de l'extermini dels jueus ara devia protegir−los.

LIBERACIÓ I CÀSTIG

En els últims mesos de la guerra, els presoners dels camps van ser duts per tropes de les SS en marxes forçades, o “marxes de la mort”, en les quals molts d'ells van morir, en un fútil intent de prevenir l'alliberament de gran quantitat de presoners pels Aliats. A mesura que les forces aliades avançaven a través d'Europa en una sèrie d'ofensives contra Alemanya, van començar a trobar i alliberar presoners de camps de concentració, molts dels quals havien sobreviscut les marxes de la mort.

El 30 d'abril, Hitler, al veure que la guerra ja la tenia perduda, i que molts dels seus subordinats com eren Eichmann o Himmler havien pactat amb l'enemic a les seves esquenes, es va suïcidar.

Més tard Himmler també optà pel suïcidi. En el cas de Hoess, ell va estar amagat durant una temporada fins que la seva dona li va delatar per por a una amenaça. El van dur a Auschwitz, a la cambra on abans tenia el seu despatx i el deixaren allí uns dies, més endavant el van penjar davant de milers de persones.

Però encara que el Tercer Reich decaiguera , les injustícies per als jueus no van acabar. Els que tornaren al seu hogar, van ser mal rebuts i a més es van trobar sense casa, ja que se les havien expropiat. Un gran nombre de dones jueves van ser violades per els soldats de l'Exèrcit Roig. A més aquestos últims també van robar als jueus alliberats les poques pertinències que portaven.

La majoria van emigrar a Israel i EUA en busca d'una nova vida.

Aquest llibre m'ha apassionat, ens un llibre molt encertat per descriure l'holocaust. A més, les contínues històries de sobrevivents fa que et situes millor en l'època i tingues una visió més propera a la realitat, que no amb dades i fets històrics.

El que més m'ha sorprès ha sigut que després d'aquesta tràgica història la majoria dels que van dirigir Auschwitz no van ser castigats pels seus crims, amb la simple excusa de: jo tan sols complia ordres, que podia fer? Es patètic.

En poc temps l'últim supervivent i l'últim criminal de Auschwitz es reunirà amb qui van ser assassinats en el camp. Llavors no quedarà ningú en aquesta terra que haja conegut directament l'ocorregut ena es lloc. I existeix el perill que quan això succeïsca, aquesta història es funda amb el passat distant i es convertisca en tot just un esdeveniment terrible entre molts altres més. Hi ha hagut atrocitats horribles abans, des del amasacre dels musulmans en Acredurante les creuades a les mans de Ricardo Cor de Lleó fins al genocidi de Genghis Khan en Persia. Potser les generacions futures vegen a Auschwitz de la mateixa manera que nosaltres veem aqueixos esdeveniments: com tot just altra cosa horrible ocorreguda en el passat, de la qual ja no es posseeix memòria viva; però devem esforçar-nos per impedir que açò succeïsca. Hem de jutjar cada comoportamiento en el context de l'època. I jutjats en el context de la sofisticada cultra europea del segle XX, Auschwitz i la final> representa l'acte més baix de la història. Mitjançant els seus crims, els nazis van aconseguir que el món prenguera consciència del que un grup d'éssers humans educats i tecnològicament avançats pot arribar a fer, en cas de posseir suficient sagre freda. Una vegada s'ha permès que alguna cosa així arribara a ocórrer, no hem de permetre que s'oblide el que hem après. Es tracta d'alguna cosa que està ací, horrible i inert, a les espera de er redescubierto per cada nova generació . Un advertiment per a nosaltres i tots els quals vengen després.

- 3 -