RESUM TEMA 12 – Història del Món Contemporani

12. Descolonització i Tercer Món (1945-1991)

La fi dels imperis colonials, després de la Segona Guerra Mundial, constitueix un dels grans esdeveniments del segle XX. Per tenir una ida de la magnitud i l’extensió que va assolir el moviment descolonitzador cal recordar que si l’any 1914 el 84% del territori mundial era a les mans de les potències colonials europees, en només dues dècades (1945-1965) la majoria de lesc olònies va aconseguir la independència. La primera onada descolonitzadora va afectar sobretot el continent asiàtic i la zona del Pròxim Orient. A Àfrica, la descolonització va ser una mica més tardana i al sud del continent s’hi va mantenir el domini colonial fins als anys vuitanta.

Si bé alguns països va assolir la independència per mitjà d’acords amb les metròpolis, d’altres van haver de passar per processos molt dificultosos i guerres d’alliberament sagnants.

El 1955, els nous estats es van reunir a la Conferència de Bandung amb la finalitat de proclamar els seus drets i de fer públiques les seves reivindicacións. Aquesta trobada es va convertir en un esdeveniment històric, perquè va representar l’entrada a l’anomenat Tercer Món a l’escena política internacional. Però, l’obtenció de la independència no va resoldre tots els problemes d’aquets països. Els nous estats van continuar mantenint una dependència econòmica respecte de les antigues metròpolis (neocolonialisme) i avui dia encara han de suportar i resoldre problemes de subdesenvolupament que se’n deriven.

1. Causes de la descolonització

La Segona Guerra Mundial va crear el marc favorable per a la descolonització. A l’acabament del conflicte, les velles metròpolis van voler tornar a la situació anterior, però es van trobar amb dificultats serioses per restablir el seu poder.

Després de la Primera Guerra Mundial, en el període d’entreguerres, s’havien gestat alguns dels factors que conduiren a la descolonització. La revolució Soviètica havia fet néixer l’esperança que, per mitjà de la via revolucionària, els pobles podien aconseguir l’alliberament colonial. A més, en aquella època es van originar entre les elits indígenas educades a Europa els primers grups de caràcter nacionalista que optaven per la independència.

Ara bé, va ser la Segona Guerra Mundialla que va crear les condicions perquè els moviments d’alliberament nacional aconseguissin els seus objectius. El desenvolupament de la guerra va acabar amb el mite de la potència colonial invencible quan França i la Gran Bretanya van ser derrotades per les potències de l’Eix i gran part de les seves colònies asiàtiques i africanes van ser envaïdes pel Japó. En aquest context, els grups de resistència contra les potències de l’Eix va ser una escola per a la formació de guerrilles, que van consagrar líders populars que lluitaven contra els invasors i que no volien un retorn al colonialisme una vegada el territori quedés alliberat dels ocupants japonesos.

També a les metròpolis s’alçaven veus crítiques contra el model colonial. Els rendiments econòmics obtinguts no compensaven els costos elevats de l’administració i la defensa de les colònies. Els imperis eren lucratius només per a una minoria que estava directament vinculada als negocis colonials (per exemple, en el cas de la Gran Bretanya, no representaven més del 9% de la inversió total), però no pas per al conjunt de la població condemnada a pagar impostos elevats per fer front al manteniment de les colònies. En una Europa empobrida i desvastada per la Segona Guerra Mundial, es va anar estenent entre la població la consciència que el cost econòmic i humà per conservar les colònies era excessiu.

Una de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial fou un nou equilibri internacional en el qual les velles potències colonials van passar a un segon pla davant el naixement de les dues noves superpotències, els EUA i l’URSS.

En el marc de la Guerra Freda, totes dues potències van mostrar la seva posició anticolonialista i el seu suport al procés de descolonització. Els Estats Units en van voler donar una prova evident quan l’any 1946 van concedir la indipendència a la seva única colònia, les Filipines. Al seu torn, l’URSS va fer públic el seu suport als moviments independentistes, alguns dels quals eren impulsats per guerrilles comunistes. Totes dues potències no partien d’una posició predominant en el vell esquema colonial; estaven molt més interessades a afavorir la descolonització i a estendre en els nous països la seva influència ideològica i econòmica.

També les organitzacions internacionals, creades després de la Segona Guerra Mundial, es van mostrar partidàries de la descolonització. L’any 1945, la Carta Fundacional de les Nacions Unides va proclamar la igualtat de tots els pobles i el reconeixement del dret d’autodeterminació. A més, les Nacions Unides es van convertir ràpidament en una tribuna internacional a favor de la independència dels pobles colonitzats. Molts representats del món intel·lectual van adoptar posicions anticolonialistes i també l’Església Catòlica va començar a defensar la necessària evolució del mon colonial.

Després de la Segona Guerra Mundial, els moviments nacionalistes es van estendre per totes les colònies i van guanyar influència i prestigi. S’hi poden distingir moviments de tipus diferents:

- Grups dirigits per partits comunistes, que es procuraven el recolzament d’unes altres forces polítiques (fronts nacionalistes) i que comtaven amb un ampli suport de la població, com en els casos d’Indoxina o d’Indonèsia.

- Moviments d’ideologia estrictament nacionalista, que pretenien unir totes els sectors socials i que comptaven amb un gran suport popular, com era el cas del Partit del Congrés, a l’Índia. A alguns països islàmics, la reivindicació de la identitat religiosava esdevenir un dels components bàsics del nacionalisme: sovint els seus líders eren alhora dirigents polítics i religiosos.

- A alguns llocs, sobretot als territoris de l’Àfrica Negra, els moviments de caràcter independentista mantenien una forta vinculació amb ètnieso tribus i de vegades generaven enfrontaments violents amb uns altres grups.

Una gran part dels grups nacionalistes van tenir líders caristmàtics com Nehru, Gandhi, Ho Chi Minh, Nasser, Sukarno, Senghor i Lumumba, que es va convertir en autèntics mites de la lluita per la independència. Molts d’aquets líders eren membres de famílies riques indígenes i havien estudiat en universitats europees. De tornada als seus països van redescobrir els valors culturals de la seva civilització i van ser els principals portaveus dels corrents d’oposició al colonialisme.

2. LES PRIMERES INDEPENDÈNCIES ASIÀTIQUES

Les colònies asiàtiques van ser les primeres a iniciar el moviment descolonitzador. Els focus principals va ser l’Índia britànica i les possessions franceses a Indoxina.

La més important de totes les potències colonials del segle XIX era l’Imperi Britànic. Entre totes les seves possessions, l’Índia del Partit del Congrés, que reunia sectors tradicionals amb uns altres de més progressistes i que reivindicava la independència. Sota el lideratge del partit Nehru i, sobretot, del Mahatma Gandhi, el partit va crèixer de manera espectacular gràcies a la integració dels pagesos i de les classes populars urbanes. Gandhi va elaborar a la integració dels pagesos i de les classes urbanes. Gandhi va elaborar una teoria de lluita i de resistència coneguda com a no-violència i desobediència civil. Consistia a mobilitzar les masses hindús en un moviments de resistència i d’enfrontament amb l’Imperi. L’any 1942, el Partit del Congrés va ser il·legalitzat i els seus dirigents i militants van ser perseguits (60000 detinguts, 1000 morts i 2000 ferits). Al seru torn, la minoria islàmica havia creat la Lliga Musulmana, liderada per Mohammed Ali Jinnah, que aspirava a la creació d’un Estat propi.

L’any 1945, l’arrivada al poder de la Gran Bretanya del laborista Clement Attlee, més propens a la descolonització que els conservadors, va facilitar l’inici de negociacions i va fixar l’any 1948 com a data limit per abandonar la colònia. Lord Mounbatten, el darrer virrei de l’Índia, es va reunir amb els líders del Partit del Congrés i de la Lliga Musulmana, i tots van acordar un procés de cessió del poder, que va ser revalidat pel Parlament britànic. Finalment, l’agost del 1947, l’Índia va accedir a la independència, però l’antiga colònia britànica va quedar dividida en dos estats diferents: la Unió Índia i el Pakistan, poblats, respectivament, per hindús i musulmans.

La colònia holandesa d’Indonèsiahavia estat ocupada pels japonesos. Al cap de pocs dies de la rendició nipona, l’agost del 1945, el moviment nacionalista encapçalat per Ahmet Sukarno, fundador del Partit Nacional Indonesi, de caràcter nacionalista, socialista i islàmic, va proclamar la independència de forma unilateral. Els holandesos no la van acceptar i hi van respondre amb l’enviament de tropes a l’arxipèlag. Però, la feblesa del seu exèrcit i les pressions tant de la Gran Bretanya, que havia alliberat el territori, com de les Nacions Unides, van conduir a l’inici d’unes negociacions a l’Haia. El desembre del 1949, la metròpoli va acabar reconeixent la independència d’Indonèsia.

Paral·lelament, a l’Indoxina francesa (integrada per Vietnam, Laos i Cambodja), les forces comunistes del Viet-minh (lliga vietnamita per la independència), sota la direcció de Ho Chi Minh, va proclamar la República Democràtica del Vietnam, amb capital a Hanoi (setembre del 1945). França va reaccionar enviant-hi tropes, comandes pel general Leclerc, i afavorint al sud del país la constitució d’un protectorat. La guerra entre el Nord i el Sud del Vietnam es va iniciar l’any 1946 i va enfondrar inicialment l’exèrcit colonial francès a un exèrcit de guerrilles dirigit militarment pel general Giap. El conflicte va adquirir un dimensió internacional en el context de la Guerra Freda, perquè el Viet-minh va rebre ràpidament el suport de l’URSS i de la Xina, i els Estats Units, al seu torn, van finançar una bona part de les despeses militars franceses.

Després de l’espectacular derrota francesa a Dien Bien PHU (juliol del 1954), es va convocar una conferència a Ginebra en la qual França va acceptar la independència de Laos i Cambodjamentre que el Vietnam quedava dividit en dos estats en espera d’un referèndum sobre la unificació, que mai no es va dur a terme. El paral·lel 17 separava la República Democràtica del Vietnam, presidida per Ho Chin Minh, al nord, del règim proocidental instal·lat al sud, tutelant per francesos i nord-americans.

Les dues repúbliques vietnamites van continuar enfrontades després de la retirada de les tropes franceses i la guerra va prosseguir durant més de vint anys amb la intervenció militar dels Estats Units.

3. EL NAIXEMENT DE LA REPÚBLICA POPULAR DE LA XINA

La Xina, anomenada l’Imperi Celeste, no havia estat convertida en una colònia, però la ingerència de les potències occidentals, tant econòmica com política, havia estat enorme. A la primeria del segle XX, la Xina va iniciar un procés propi que va acabar amb el sistema imperial i amb el domini occidental.

El 1911 una revolució antidinàstica i antiimperialista va derrocar l’emperador PuYi i va proclamer la República de la Xina. La revolució va tenir com a inspirador el doctor Sun Yazen, un intel·lectual educat a l’estranger l’ideal del qual era el model de democràcia liberal a l’estil occidental. Va ser fundador del Guomindang o Partit del Poble i va presidir el primer govern provisional l’any 1912. La nova república no va aconseguir controlar tot el territori; malgrat que nominalment el poder estava en mans del Guomindang, el país va estar molts anys dividit en dominis, governats pels senyors de la guerra, que s’enfrontaven amb els seus exèrcits. Entre el 1927 i el 1937 es va desenvolupar el període més turbulents. Chiang Kaishek, general i cap del partit del Guomindang, va donar al seu govern un fort to autoritari i ncionalista i va evolucionar cap a una dictadura sense abordar cap de les reformes necessàries, especialment la de la propietat agrària.

El Partit Comunista Xinès, fundat el 1921 a Xangai, es va enfrontar a la política dictatorial del govern. Chiang Kai-shek va ordenar la persecució i l’extermini dels comunistes (1927), que van haver de passar a la clandestinitat. Amb el temps es va imposar com a líder dels comunistes Mao Zedong, que va orientar l’acció vap als pagesos, que es van fer forts a la zona de Canton. Però l’any 1934 el govern va desfermar una repressió ferotge i els comunistes van decidir agandonar el sud i marxar cap al nord i l’interior del país. Aquella odissea fou la Llarga Marxa, una expedició d’unes cent mil persones, que, durant 1934 i 1935, van fer una ravessia a peru del més de 10000 quilòmetres per refugiar-se a la província de Shanxi.

El 1937 el japonesos van envair i controlar bona part de la Xina. Això va fer que s’unissin temporalment les forces del Goumindang i els comunistes en un front nacionalista antijaponès, que va col·laborar amb els aliats per derrotar les potències de l’Eix. Després de la capitulació japonesa, el 1945, els enfrontaments entre les dues forces van recomençar i la Xina es va veure immersa en una guerra civil.

Des del 1947 , els comunistes, que controlaven el territori nord i les zones agràries de la Xina, van comenár una gran ofensiva militar i van acabar ocupant Pequín, l’antiga capital, on van proclamar la República Popular de la Xinal’1 d’octubre del 1949. Un país de nou milions de km²i de cinc-cents milions d’habitants s’havia incorporat al bloc comunista. Les restes del Guomindang, amb Chiang Kai-shek al capdevant, es van refugiar a l’illa de Formosa (Taiwan), on van crear una república nacionalista que ha pervingut fins avui gràcies a la protecció dels Estats Units.

Sota el règim comunista, la Xina, liderada per Mao Zedong, va experimentar la transformació més gran de la seva història. Es va acabar amb la gran propietat; es van reformar els costums ancestrals vinculats a la religió, al matrimoni, a la família i a la dona, i es va iniciar un procés de reforma de l’escriptura simplificant els caràcters xinesos. Tota l’estructura política va restar sota el control del Partit Comunista i es va reprimir tota dissidència, però es va mantenir un nivell alt de devat i es mirà d’evitar una part de la burocratització que es va produir als règims comunistes europeus. En política exterior, la Xina es va orientar cap als països del Tercer Món. L’any 1954 es va establir una constitució i poc després la Xina va ocupar el Tibet.

3.3 Del model soviètic al capitalisme

La República Poplar de Xina, nascuda, en plena Guerra Freda, no va ser reconeguda per la majoria de ls països occidentals i es va decantar cap a l’URSS. Va adoptar el model soviètic basat en la col·lectivització ràpida de la terra i la prioritat de la indústria pesant. Però la seva implantació no va funcionar i es va originar un dèficit alimentari greu que va desfermar el descontentament popular. D’altra banda, després de la mort de Stalin, Mao i els dirigents xinesos es van mostrar totalment hostils al procés de desestalinització

L’any 1958 es va produir la ruptura entre la Xina i l’URSSi Mao va anunciar una nova orientació, el gran salt endavant, que va consistir a fer de la pagesia el gran protagonista de la revolució per mitjà d’una forma de propietat i d’organització col·lectiva: lacomuna. Es van crear més de 24000 comunes populars, en les quals es combinava l’explotació agrícola amb l’artesania tradicional i les petites indústries. L’objectiu era mobilitzar tota la població: “la Xina no és rica en capitals, però és rica en homes”.

Tanmateix, els resultats econòmics del gran salt endavant van ser catastròfics, i es van produir tensions i crítiques al Partit Comunista. L’any 1965, Mao va llançar una campanya contra alguns dirigents acusant-los de voler portar la Xina cap al capitalisme. Coneixem aquesta campanya com la Revolució Cultural. Fou una lluita interna del Partit que enfrontava Mao i els partidaris d’una radicalització de la revolució, i un sector, en el qual hi havia el futur president Deng Xiaoping, que es decantava per una política de conciliació i d’enfortiment de l’economia del país. La revolució es va desenvolupar entre 1965 i el 1969 i va costar milers de víctimes. Mao i els seus seguidors van guanyar la batalla mobilitzant les masses juvenils enquadrades en la guàrdia roja.

Després de la mort de Mao l’any 1976, el comunisme xinès, amb Deng Xiaoping al capdavant, va acabar amb la política de la Revolució Cultural i es va proposar convertir el país en una gran potència econòmica mitjançant la incorporació d’algunes pràctiques del capitalisme, però sense canviar el règim polític de predomini absolut del Partit relacions amb Occident, ja iniciades després de la vista del president nord-americà, Richard Nixon, el 1972.

La nova orientació econòmica i el seu gran nombre d’habitants fan de la Xina una de les grans potències mundials, cosa que està generant un reequilibri de forces.

4. EL PROCÉS DE DESCOLONITZACIÓ AL MÓN ÀRAB

El pròxim Orient i el nord d’Àfrica presentaven, a la fin de la Segona Guerra Mundial, una multiplicitat de conflictes polítics i d’interessos econòmics especialment per la seva riquesa petrolífera. Al complicat procés de descolonització s’hi va unir l’eclosió d’un fort sentiment d’identitat nacionalista.

4.1.Els conflictes al Pròxim Orient: la creació de l’Estat d’Israel

La desaparició de l’Imperi Turc després de la Primera Guerra Mundial havia transformat la faç de l’Orient Mitjà. En aquesta regió hi havia estats independents com Turquia, l’Iran i l’Iraq; d’altres, com Egipte, constituïen un Estat independent, però amb una forta presència militar britànica a causa del control del canal de Suez. A més, una sèrie de països estaven sotmesosal règim de protectorats internacionalssota la vigilància de França (Síria i el Líban) i de la Gran Bretanya (Palestina). En aquest territori amb una realitat molt complexa, la decisió internacional d’atorgar un espai per a la constitució de l’Estat d’Israel va complicar encara més la situació.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, i en un context internacional impactat per l’hirrir de l’Holocaust, els jueus europeus van plantejar la necessitat de reagrupar-se i de poder desplaçar-se a Palestina, un territori poblat per àrabs, que era sota comandament britànic i on vivien ja uns 600000 jueus que hi havien emigrat des de la primeria del segle XX. L’any 1945, l’organització Haganah (milícia jueva) va iniciar una campanya d’agitació i d’atemptats per forçar la retirada de la Gran Bretanya i pressionar en pro d’un Estat jueu. L’any 1917, una resolució de l’ONU va proposar la partició de Palestina en dos estats, un de jueu, amb el 30% de la població i el 55% del territori, i un altre de palestí. L’any 1948va acabar el comandament britànic i Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel.

El nou Estat jueu no va ser reconegut ni pels palestins ni pels països àrabs de la zona. La resolució internacional de crear un Estat jueu volia solucionar un problema. L’expulsió dels palestins dels territoris lliurats a Israel i la seva reclusió en caps de refugiats van tenir com a conseqüència l’esclat de la primera guerra araboisraeliana (1948-1949). La guerra va començar amb un atac de la Lliga Àrab (Egipte, Síria, Aràbia Saudita, Jordània, l’Iraq, el Líban, i el Iemen) que va ser reprimit per l’exèrcit israelià. L’any 1949 es va signar un armistici que suposava el reconeixement dels triomf absolut d’Israel: reconeixia la partició de Jerusalem en dues zones i atorgava nous territoris a Israel, mentre que els territoris palestins quedaven reduïts a dues petites franges de Gaza i Cisjordània, sota l’administració d’Egipte i Jordània.

4.2. Les conseqüències al món àrab

La derrota estrepitosa de la Lliga Àrab pel israelians va tenir conseqüències al món àrab, sobretot a Egipte, on la corrupta monarquina que detenia el poder va ser enderrocada per un grup d’ogicials comandats pel coronel Nasser el 1952 i s’hi va proclamar la república. El nou règim va aconseguir que els britànics abandonessin el Sudan (febrer del 1953) i, més endavant, Nasser va aconseguir nacionalitzar el canal de Suez (juliol del 1956). El seu triomf, malgrat les pressions occidentals, va convertir Nasser en un dels líders més prestigiosos del món àrab, oposat al sionisme i al colonialisme occidental.

L’exemple egipci va esperonar al món àrab: les revoltes es van succeir i van desembocar en el naixement de noves repúbliques en les quals, a més d’un anhel d’autèntica independència, hi havia una defensa ferma de la identitat cultural islàmica. Amb aquesta voluntat, l’any1958 va nèixer el nou Iraq; el 1960, Somàlia i Mauritània i el 1963, el Iemen del Sud. Uns altres estats, com l’Aràbia Saudita, Oman Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs es van constituir en estats petrolífers, governats per monarquies tradicionals molt autoritàries i proocidentals. El propòsit d’establir uns vincles de cooperació d’ajuda entre els països islàmics van desembocar en la creació d’un moviment panarabista, que va trobar en l’oposició a l’Estat d’Israel un objectiu comú.

A l’Iran, els jaciments petrolífers eren a les mans de companyies estrangeres i governava el país de xa Muhammad Reza Phlawi, clarament proocidental. Amb la voluntat de recuperar les riqueses nacionals, l’any 1951, un cop d’Estat protagonitzat pel primer ministre iranià Mosaddeq va expulsar del poder el xa. Però un altre cop d’Estat, amb el suport dels EUA, va restablir el xa al tron el 1953. La seva política d’occidentalització va topar amb l’oposició dels líders que va enderrocar finalment el govern del xa l’ay 1979. L’aiatol·là Khomeynî es va convertir en president d’una república islàmica caracteritzada pel seu fanatisme religiós.

4.3. Les guerres araboisraelianes

Els països àrabs no van acceptar mai la situació creada després de la guerra del 1949. Centenars de milers de palestins havien hagut d’abandonar les seves terres i no tenies un Estat propi. La posició àrab va intentar, per mitjà de la guerra, recuperar els territoris i crear un Estat palestí. Des del punt de vista internacional, la zona del Pròxim Orient aleshores va quedar constituïda com una de les grans àrees d’enfrontament i de tensió mundial. Els Estats Units van fer costat a Israel, mentre que Palestina va comptar amb l’ajuda de totes els Països musulmans i, d’alguna manera, també de l’URSS.

La segona guerra araboisraeliana va tenir llocl’any 1956, quan, arran del conflicte del canal de Suez, els israelians van atacar Egipte i van envair la penínsulla del Sinaí. La situació va ser resolta amb la retirada de tropes israelianes en el context del conflicte internaiconal que va significar el problema de Suez.

L’any 1967 va esclatar una tercera guerra araboisraeliana (Guerra dels Sis Dies). Per prevenir una possible ofensiva àrab, els israelians van iniciar per sorpresa una acció de guerra. En pocs dies van aconseguir ampliar el seu territori amb l’ocupació de Betlem, Jerusalem, Jericó, l’illa de Tiran, el Sinaí fins a Suez i els alts del Golan, i van esclagar els exèrcits jordà, sirià i egipci, que intentaven aturar-lo. La Guerra dels Sis Dies va mostrar un exèrcit israelià enormement potent i amb capacitat per establir una àrea de seguretat al voltant dels territoris d’Israel. L’any 1969, es va formar un nou govern a Israel, presidit per la laborista Golda Meir, que va intentar obrir negociacions amb els països àrabs. Però la matança d’atletes iraelians als Jocs Olímpics de Munic el 1972 va frustrar el procés.

En aquest context es va produir la quarta guerra araboisraeliana. El president egipci Anwar al-Saldat va presentar un projecte de pau negociada que va ser rebutjat per Israel. Els egipcis van decidir desbloquejar la situació per mitjà d’un cop de força, i les tropes egipcies i sirianes van atacar Israel el dia del Yom Kippur (festa sagrada dels jueus) de l’any 1973. Per primera vegada, els àrabs van mostrar la seva potència militar. Van iniciar una guerra econòmica i van acordar embargar el petroli destinat als Estats Units, reduir-ne la producció i augmentar-ne el preu progressivament. A la fi, l’ONU va recomanar el cessament de les hostilitats i l’establiment de negociacions, proposades que van ser acceptades pels contendents.

4.4. El problema palestí

Els palestins van ser les víctimes principals de la nova situació. Sense Estat propi, desplaçats a camp de refugiats als països veïns o sotmesos a l’autoritat d’Israel, es van organitzar per donar força a les seces reinvindicacions i per exigir la creació d’un Estat palestí. Van sorgir aleshores diferents organitzacions de resistència, entre les quals destaca l’Organització per a l’Alliberament de Palestina(OAP) creada el 1964 i dirigida per Yasser Arafat. Per cridar l’atenció mundial, l’OAP i el refugi que van oferir als seus membre van donar lloc a la intervenció militar d’Israel contra el Líban i a un atac sistemàtic als camps de refugiats. A partir de la dècada del 1970, l’OAP va canviar de tàctica i va abandonar les accions terroristes, desició per la qual va rebre el coneixement de l’ONU l’any 1974.

El primer apropament diplomàtinc entre Israel i els països àrabs va ser amb Egipte l’any 1977, quan el president Sadat va reconèixer l’Estat d’Israel. L’any 1978 es van signar elsacords de Camp David entre Israel i Egipte, per iniciativa del president nord-americà Jimmy Carter, pels quals Egipte reconeix Israel, que abandonava mostrar disposats a reconèixer Israel i a obrir negociacions per aconseguir la creació d’un Estat palestí.

Enl 1987, l’OAP va promoure un moviment d’insurrecció civil de la població àrab dels territoris ocupats per Israel: la intifada. L’any 1988 va proclamar de manera unilateral l’Estat palestí, i el 1991 es va convocar la Conferència de Madrid per iniciar les negociacions entre les parts en conflicte. La consigna palestina “pau per territoris” va desembocar en els acords d’Oslo (1995), amb la creació d’unes zones autònomes a Jericó i a Gaza governades per una autoritat palestina, presidida per Yasser Arafat, i l’inici d’un període de transició cap a la constitució d’un Estat palestí. Els incompliments constants per part d’Israel i la presència del terrorisme palestí van provocar la segona intifada (setembre del 2000) i sobretot el creixement solament no està resol en l’actualitat, sinó que constitueix un dels focus més grans d’inestibilitat al món.

4.5. La independència del Magrib

El Marroc i Tunísia eren dos protectorats, sota control essencialment de França, on subsistia la ficció d’un govern indígena i uns sobirans locals, el soldà del Marroc i el bei de Tunísia. A tots dos països hi havia movimetns nacionalistes (l’Istiqlal, al Marrox, i el Neo Destur, a Tunísia) que s’oposaven al domini francés i que van organitzar grups armants.

Després d’un període de repressió, i davant l’augment de la revel·lió, França va iniciar negociacions amb els poders locals a fi d’acordar la independència. Així, el març del 1956 es va proclamar laindependència del Marroc, i el soldà es va convertir en un rei Mohammed V. Un anym més tard, Tunísia va accedir a la independència i, poc després, el líder nacionalista Habib ibn Ali Bourguiba va expulsar el bei i va proclamar la República de Tunísia i n’esdevingué el primer president.

Espanya també es va veure implicada en el procés de descolonització africà. Posseïa quatre territoris colonials a Àfrica: Ifni, el Sàhara Occidental, Guinea Equatorial i el nord del Marroc (el Rif). L’any 1956, Espanya va acceptar que el Rif s’incorporés al nou regne del Marroc i el 1969 li va lliurar també Ifni. Un any abans havia accedit a la independència de Guinea Equatorial (1968). El Sàhara va continuar vinculat a Espanya fins al 1975, quan va ser cedit al Marroc i a Mauritània, que poc després va renunciar al seu domini. Aquest fet va tenir l’oposició del Front Polisario, que va proclamar la República Àrab Saharauí Democràtica i va iniciar una guerra amb el Marroc per aconseguir la independència del seu territori. Actualment el conflicte continua obert.

El cas d’Algèria va ser molt diferent. La colònia era dministrada directament per França i constituïa un territori agrícola molt important, poblat per un bon nombre de francesos. L’octubre del 1954, un grup de nacionalistes, ecnapçalats per Ben Bella, van fundar el Front d’Alliberament Nacional (FLN), que va iniciar una insurreció el novembre d’aquell mateix any. Després del desastre d’Indoxina, França no volia perdre una altra guerra colonial i va enviar un fort continget de tropes a Algèria. Però la guerra va sortir molt cara, l’opinió pública mundial s’hi va posar en contra imolts intel·lectuals francesos, entre els quals Jean-Paul Sartre, van criticar públicament els ètodes repressius utilitzars. El conflicte algerià va provocar una greu crisi política a França, de resultes de la qual accedí al poder, l’any 1958, el general De Gaulle, que va optar per donar un tomb radical a la situació i reconèixer el dret del poble algerià a l’autodeterminació (1958).

La població francesa de la colònia, tant civil com militar, es va sentir traïda pel gover de París i s’hi va revoltar dues vegades (gener del 1960 i abril del 1961). La insurrecció dels francesos d’Algèria va ser sufocada ràpidament i es va atorgar la independència a Algèria, ratificada per mitjà d’un referèndum a la metropoli (el 90% de la població francesa hi va votar afirmativament). El juliol del 1962 es va proclamar la República popular i Democràtica d’Algèria, presidia per Ben Bella, que hi va implantar un règim amb trets socialitzants.

5. LA DESCOLONITZACIÓ SUBSAHARIANA

Entre el 1955 i el 1965, la independència dels països africans va ser un procés continu. Però el fet que Àfrica fos producte de l’artificiositat de les fronteres que hi establiren els europeus va donar origen a un gran nombre de conflictes de caràcter ètnic.

A l’Àfrica britànica, la majoria dels territoris van assolir la independència d’una manera pactada, amb l’exepció de Kenya, on la insurrecció del grup Ma-Mau 81950-1953) va provocar més de 400000 morts. Kenyava aconseguir la independència el 1963, sota la presidència de Jomo Kenyatta, un dels dirigents del moviment rebel. Ghana fou el primer territori que va assolir una independència pactada, l’any 1957, sota la direcció de Nkrumah. Posteriorment ho van fer Nigèria (1960), Sierra Leone, i Tanganyika (1961) i Uganda (1962).

A l’Àfrica francesa, l’única insurrecció popular va tenir lloc a Madagascar l’any 1947 i va ser sufocada amb duresa. L’any 1958, el general De Gaulle va proposar un referèndum per qual les colònies podien elegir entre l’autonomia al si de la Comunitat Francesa o una independència que suposava la supressió de l’ajuda econòmica procedent de la metròpoli. Només Guinea, seguint les directrius del seu líder Sékuo Touré, va votar la independència. La resta dels països (Costa d’Ivori, Senegal, Gabon, Mali, Txad...) va acceptar les condicions dels francesos. Però, el projecte de Comunitat Francesa mai no va arribar a funcionar i el 1960 aquets països van accedir a la independència.

Un dels casos més conflictius va ser el del Congo Belga. L’any 1958, el Moviment Nacional del Congo, dirigit per Patrice Lumumba, va reclamar la independència , acceptada per Bèlgica el 1960. Però, per conservar els interessos de les seves companyies mineres, els belgues van donar suport al moviment secessioniestes va desencadenar una guerra civil en la qual va haver d’intervenir l’ONU. El 1965, el general Mobutu va donar un cop d’Estat i va instaurar el seu poder personal a tots dos territoris; el 1966, l’antic Congo Belga va prendre el nom de Zaire.

L’any 1961 els colons blancs de la colònia britànica de Sud-àfricavan declarar la independència unilateralment i van consolidar un règim d’apartheid(segregació racial) en relació amb la població negra, majoritariàriament al país (70%). Va començar una llarga lluita que va durar més de trenta anys, protagonitzada per la majoria negra per posar fi a la discriminació i aconseguir la independència real del país. En aquesta pugna va tenir un paper molt destacat Nelson Mandela i el seu partit, el Congrés Nacional Africà.

La pressió internacional i les sancions econòmiques contra la república racista de Sud-àfrica van contribuir de manera decisiva a la posada en marxa, l’any 1990, d’un procés per posar fi al règim d’apartheid. Va començar amb l’alliberament de Mandela, la derogació de les lleis discriminatòries per a la població negra i la redacció d’una nova constitució (1983). Les primeres eleccions multiracials s’hi van celebrar l’any 1994 i van donar la victòria al Congrés Nacional Africà. Mancadela va esdevenir el primer president negre del país.

Rhodèsia del nord es va convertir en Zàmbial’any 1964; el 1965, els blancs de Rhodèsia del Sud van proclamar unilateralment la independència i hi van instaurar un règim de discriminació racial que es va mantenir fins el 1980, quan la majoria negra es va fer amb el poder, va acabar amb l’apartheid i va proclamar el nou Estat Zimbabwe.

Les colònies portuguesesvan ser les últimes a desaparèixer. Malgrat que ja hi havia moviments nacionalistes, només a partir del 1961 es va estendre la insurrecció de totes lesc olònies. La metròpoli es va veure abocada a una guera colonial que va erosionar la dictadura del Salazar. Aquest conflicte va ser el detonant perquè un grup d’oficials colonials, fundadors del Moviment de les Forces Armades, FPA, protagonitzés el 1974 un cop d’Estat (Revolució dels Clavells), que va instaurar un sistema democràtic a Portugal. El nou règim va negociar amb els moviments nacionalistes de les colònies (Angola, Moçambic, Guinea Bissau...), que poc després van ser declarades independents.

El nou gover d’Angola va fer costat als moviments independentistes de Namíbia, antiga colònia alemanya sota el control de Sud-àfrica. L’any 1988 es van signar uns acords que van ajudar a la concessió de la independència de Namíbia pel govern sud-africà. L’any 1989, es va celebrar a Namíbia les primeres eleccions generals, i, d’ençà del 1990 el país és independent.

6. BANDUNG I EL NAIXEMENT DEL TERCER MÓN

La descolonització va posar de manifest l’existència d’un fenomen massiu de desigualtat econòmica a escala planetàri, considerat per motls el problema més urgent del món actual. Les tres quartes parts de la himanitat presenten condicions de vida pròximes a les de subsistència i hi ha un vincle clar entre pobresa i colonialisme, perquè la majoria dels països més pobres del món són antigues colònies.

El primer intent de reunir els estat afectats per la dominació colonial per reivindicar els seus drets va ser la conferència que es va convocar a Nova Delhi el 1947. Però va ser a la Conferència de Pobles Afroasiàtics, convocada a Bandung el 1955, on els nous estats sorgits de la descolonització van adquirir per primera vegada un lloc preeminent en la politica internacional. La conferència va comptar amb la presència dels grans líders independenstistes (Nehru, Nasser i Sukarno) i va reunir representants de vint-i-nou nacions que sumaven més de la meitat de la humanitat, però que només podien disposar del 8% de la riquesa mundial. En les resolucions finals, els assistents van expressar clarament la voluntat de ser neutrals i d’allunyar-se de la política de blocs, alhora que van exposar un veritable programa de reivindicacions.

Els acords de Bandung van reafirmar el dret dels pobles a disposar de si mateixos, la sovirania i la igualtat de totes les nacions, la condemna de tota discriminació racial i el rebuig de tota intervenció estrangera en els afers interns d’un Estat. També van defensar la coexistència pacífica, el desarmament i la prohibició d’armament atòmic, i van reclamar la cooperació internacional en la lluita contra el subdesenvolupament. La conferència va donar pas a una nova actitud col·lectiva: el no-alineament, una singular orientació política fonamentada en la voluntat d’oposar la independència i la sobirania nacionals a les ingerències i a la dominació de les grans potències.

6.1. El Tercer Món i el neocolonialisme

En la dècada del 1950, un demògraf francès va utilitzar l’expressió Tercer Mónper definir els països d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina que no es volien alinear amb cap dels dos blocs i que compartien un seguidt de caracterísituqes comunes derivades, la majoria, del subdesenvolupament econòmic. La imprecisió i la vaguetat del terme va fer evident la necessitat de definir què s’entenia com a subdesenvolupament. D’aquesta manera es va fixar uns criteris que com partien i que caracteritzaven la majoria d’aquets països: renda per capita escassa, desnutrició, analfabetisme, gran creixement demogràfic i excés de població activa ocupada en el sector primari.

El susubdesenvolupament era degut al fet que a la majoria dels estats nascuts de la descolonització, la independència politica no va anar acompanyada d’una independència econòmica. Així, a alguns països s¡hi van mantenir molts dels interessos econòmics de les metropolis, que, d’una manera o d’una altra, van continuar exercint la tutela de l’antiga colònia. En uns altres països, les noves inversions de capital des dels països rics condicionaves les decisions dels governs independents. Aquesta situació es defineix com a necolonialisme.

Des de la fi de la dècada del 1970 les velles relacions colonials van cedir el pas a unes altres formes de dominació. La independència política formal amaga una depèndencia econòmica i cultural, i una ingerència en els afers interns, gairebé mai pública, per part dels països més rics, amb conseqüències terribles com en el cas de la guerra de Nigèria. El 1967, alguns països occidentals van sostenir econòmicament i militarment la secessió de la regió del sud-est de Nigèria, Biafra, molt rica en minerals i petroli, amb l’expectativa de fer-se amb el control de les seves riqueses naturals. Això va donar peu a una sagnant guerra civil entre diferents ètnies que va durar fins al 1970 i en la qual van morir de fam i de malalties més de dos milions de persones.

En trets del neocolonialisme al Tercer Món són diversos. En primer lloc, hi ha una forta dependència comercial , que alguns autors relacionen amb l’anomenat intercanvi desigual. Aquest concepte defineix el fet que els països subdesenvolupats exporten matèries primeres, que tenen un preu baix, però importen productes elaborats als països rics, que tenen un preu més alt. El control dels preus de la majoria d’aquestes matèries primeres escapa al control dels països rics, que tenen un preu és alt. El control dels preus de la majoria d’aquestes matèries primeres escapa al control dels països que en són productors, perquè els fixen les grans borses dels comerç internacional a partir de la demanda que hi ha als països productors, perquè generen fluctuacions en els seus ingressos, mentre que les despeses que es deiven de l’adquisició de productes elaborats són molt més estables.

En segon lloc, el Tercer Món té una gran escassetat de capital i depèn financerament del món desenvolupat. Els països pobres, per solucionar els seus problemes o promoure el creixement, sovint es veuen obligats a demanar préstecs als banc des països desenvolupats i a organismes internacionals. Els seus tipus d’interès són alts, perquè, com que no sempre els governants d’aquests països empren el préstec d’una manera eficaç, les entitats hi apliquen una prima de risc. La dependència financer no es deriva només dels crèdits atorgats, sinó també de les inversions exteriors. Lam ajoria de les empreses més modernes del Tercer Món són de capital estranger i inverteixen en aquest països per aprofitar la mà d’obra barata i els avantatges fiscals.

En tercer lloc, hi ha una dependència tecnològica. Com que els països subdesenvolupats no tenen tecnologia moderna ni mitjans propis per aconseguir-ne, han de comprar-ne als països avançats. Això obliga al pagament de regalies, l’import de les quals en termes comparats amb el seu nivell de renda, és molt alt. Els préstecs i les inversions o les regalies acaben generant uns beneficis que tornen al país d’origen, i això dóna lloc a un flux de capitals dels països pobres cap als països rics com a retorn de la inversió efectuada. Tot plegat acaba obstaculitzant l’acumulació interna de capital als països pobres i afavorint-ne la descapitalització.