RESUM TEMA 11 – Història del Món Contemporani

11. La Guerra Freda i la política de blocs (1945-1991)

En el panorama polític que va quedar després de la Segona Guerra Mundial va estar condicionat per l’enfrontament entre dues potències vencedores: els Estats Units i la Unió Soviètica.

L’any 1946 Churchill va constatar la divisió d’Europa en dos blocs (l’Europa capitalista i l’Europa comunista), separats pel que ell ca anomenar “teló d’acer”. Aquests dos blocs representaven, de fet, dos sistemes polítics, dos models econòmics i dues formes d’organització social oposades i irreconciliables.

Les relacions entre els blocs van passar per etapes de gran tensió internacional (Guerra Freda), amb enfrontaments a Europa, com els que van comportar la divisió de Berlín en dos blocs, i amb conflictos bèl·lics al Tercer Món (Corea, el Vietnam, etc.). Davant la impossibilitat de destruir el rival sense posar en perill tota la humanitat, els Estats Units i la Unió Soviètica va anar obrint pas al diàleg i a la distensió (etapa de coexistència pacífica).

Els dos blocs, però, no van ser monolítics i al seu interior van surgir veus que posaven en dubte el lideratge de les potències i alhora reivindicaven el dret a elegir un camí propi. A partir de la descolonización, el món va anar esdevenint cada vegada més multipolar.

1. LA FORMACIÓ DE BLOCS

El desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i les condicions en què es va produir la fi del conflicte varen fer evidente l’existència entre els vencedors de dues “superpotències”: els EUA i l’URSS. Destruïnt l’enemic comú, el feixisme, totes dues volien garantir el seu poder, assegurar-se aliats i zones d’influència al món i consolidar el seu model social, econòmic i polític.

Eliminades les potències feixistes, les grans opcions ideològiques del món es reuïen a la pràctica de dues: el capitalisme, de llarga tradición a Occident, i el socialisme, els orígens del qual remuntaven també al segle XIX, però que tenia la seva plasmación política en la Revolució Soviètica. El primer ámbito ideològic estava liderat pels EUA; el segon, per l’URSS.

El bloc capitalista agrupava un conjunt ampli de països de l’Europa occidental, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, Austràlia i el Japó. Els seus principis bàsics eren la llibertat d’indústria i de comerç, el predomini del mercat, la propietat privada de tota classe de béns i una escassa intervención de l’Estat en la vida econòmica. L’existència de classes contraposades (treballadors i propietaris) i les diverses situacions de riquesa eren una conseqüència del seu sistema econòmic. Els sistema polític era, en general, el liberaldemocràtic, amb parlaments, eleccions (sufragio universal per a tots dos sexes), governs elegits a través de partits, que representaven opcions ideològiques diferents, i llibertats individuals i col·lectives garantides per una constitució.

L’altre bloc ideològic o polític era el socialista, anomenat alesmores socialisme real o comunisme. Tenia com a centre l’URSS i rápidamente es va anar imposant en molts països de l’Europa de l’Est. Propugnava la desaparició de la propietat privada i del mercat. L’economia havia de ser planificada i controlada per l’Estat. L’objectiu últim era fer desaparèixer les classes socials, les desigualtats i l’explotació. Políticament, tot i que es presentava com un sistema democràtic que representava els interessos de la inmensa majoria de la població població, el socialisme proposava un sistema en què no hi havia partits lliures ni llibertat d’opinió i establia una planificació de la vida política i un control ferri per part dels partits únics de tipus comunista.

Totes dues opcions eren clarament antagòniques, fins al punt que el triomf de ‘una significava la desaparició de l’altra. Per això, els líders dels blocs, els Estats Units i l’URSS, sabien que era necessari assegurar-se el suport o el control del nombre més ampli de països i mantenir un enfrontament permanent i constant. El terma Guerra Freda defineix precisamente aquesta situación internacional extremamente tensa en la qual les dues superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, varen iniciar una cursa d’armaments i de confrontación ideològica permanente, malgrat que no varen arribar mai a un enfrontament armat directe.

La Conferència de Ialta havia dividit Eurpa en dues zones d’influència i tant nord-americans com soviètics es varen mostrar decidits a mantener-les, a estendre l’àrea d’influència i a configurar blocs repectius de països aliats.

Stalin volia aprofitar la victòria obre Alemanya per iniciar l’expansió mundial del comunisme. L’URSS estava decidida a conservar totes les conquistes que havia fet durant la Guerra Mundial i a mantenir la seva zona d’influència a l’est d’Europa. Per això, alb el suport de l’exèrcit soviètic, va propiciar la ruptura dels govers de coalició o d’unió nacional i va impulsar la formació deles anomenades democràcies populars, amb una economia socialitzada i una política exterior alineada amv la soviética. Aquest va ser el cas de Polónia, Romania, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, l’Alemanya Oriental, Albània i Iugoslàvia. En aquests estat, el partit comunista completament les altres forces politiques (cop de Praga, 1948).

Per altra banda, els Estats Units, a fi de refermar el domini a l’Europa occidental, entre el 1946 i el 1948 varen obligar a expulsar els comunistas dels governs de coalición que s’havien format a molt països (França, Itàlia, Bèlgica i Dinamarca). A més, les potències occidentals es varen esforzar a impedir el progres comunista per Europa. Així va passar a Grècia l’any 1946, en què, devant la por que triomfessin les guerrilles comunistas (que havien tingut un paper esencial en la derrota del nazisme), les forces britàniques hi varen intervenir per fernar-ne el progres. Segons la divisió de Ialta, Grècia pertanyia al bloc occidental i no es permetria que hi hagués un increment de la influència comunista. El president Truman envià vaixells de guerra al Mediterrani oriental per mostrar la determinación de defensar la regió i d’impedir el pas de més països al bloc comunista.

La tensió entre els blocs va derivar en ruptura l’any 1947. Aquest mateix any Truman, president dels EUA, va oferir suport polític i militar a tots els paIsos que se sentissin amenaçats pel comunisme. Per això, va augmentar el nombre de tropes a Europa , va procedir a instal·lar bases militars a Gràcia i a Turquia i va crear una agència d’informació, la CIA (Central Intelligence Agency), al servei d’aquesta causa.

En aquesta línia, el secretar d’Estat americà George Marshall va exposar, l’any 1947, que la reconstrucción europeu constituiria la millor arma contra l’avanç del comunisme i per això va presentar un programa d’assistència a Europa: elPla Marshall. Aquet pla oferia una juda en forma de crèdits i donacions que havien de repartir-se entre els països que l’acceptessin. Com una condició prèvia, s’exigia l’epulsió dels ministres comunistas dels govers de coalición. La majoria dels països occidentals van aceptar la proposta del juliol del 1947 i van crear l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE). Entre l’any 1947 i el 1952 van rebre gairebé 13000 milinos de dòlars.

Evidentment, el Pla Marshall va ser rebutjat per l’URSS i pels països de l’Est, que van denunciar l’ajuda americana com a element de control i de dependència respecte als Estats Units. L’any 1947 l’URSS va convocar a Polónia una reunió de dirignets de partits comunistas europeus en què van aprovar un informe presentat per Jdànov, braç dret de Stalin, que dividia el món en dos sectors irreconciliables liderats perls EUA i per l’URSS. D’altra banda, es va deixar constància de la voluntat soviètica de liderar les lluites revolucionàries o de fer-los costat arreu del món. A més, es va instar els partits comuniste de l’Europa central a posar fi als governs de coalició i a substituir-los per governs comunistas submisos a Moscou i es va crear el Kominform, una organització que havia d’assenyelar als partits comunistas d’Europa l’estratègia que havien de seguir a cada moment.

El primer escenario de l’enfrontament entres els dos blocs va tenir lloc a Alemanya. A l’acabament de la Segona Guerra Mundial aquest país havia quedat dividit en quatre zones d’oupació militar controlades pels vencedors: soviètics, nord-americans, britànics i francesos. Els acords de Potsdam preveien la recontrucció d’Alemanya sota un regime democràtic, però l’any 1948 els aliats occidentals van decidir, de manera unilateral, unificar els seus territoris i van anunciar la intenció de crear un Estat federal Alemany separat de la zona russa i d’establir-hi un sistema monetari comú

La capital, Berlín, dividida en quatre zones d’ocupació, es trobava en territorio soviètic. L’URSS va decidir tancar la frontera i aïllar el sector occidental de la ciutat. El blocatge de Berlín va durar gairebé un any. Els Estats Units hi van respondre establint un pont aeri ininterromput per abastar la zona oest de la ciutat. Mentrestant, es preparava una constitución que va donar origen a la República Federal d’Alemanya (RFA) el maig del 1949, amb capital a Bonn.

Davant els fets consumats els soviètics van impulsar a la seva zona la creació de la República Democràtica Alemanya (RDA) l’octubre del 1949, amb capital al Berlín oriental, mentre la zona oest va continuar sota control occidental. Així es va consolidar la divisió entre el bloc occidental i l’oriental, que Churhill va popularitzar amb el nom de teló d’hacer Les autoritats de l’Alemanya de l’Est, a instàncies de l’URSS, el 1961 van decidir aixecar un mur que dividia la ciutat en dos sectors que va esdevenir el símbol de la Guerra Freda.

Els Estats Units van teixir una zarza d’aliances i de pactes militars amb l’objectiu d’aïllar l’URSS i d’encerclar-la. L’any1949 es va signar el Pacte Atlàntic, integrat perls EUA, el Canadà i deu països de l’Europa occidental. Fou l’origen de l’OTAN, un organisme de cooperación militar sota la dirección de Washington. La defensa del Pacífic es va organitzar per mitjà d’una sèrie de pactes amb Austràlia i Nova Zelanda (ANZUS), amb Tailàndia i les Filipines (OTASE) i bilateralmente amb el Japó, Taiwan i Corea del Sud. El control de l’Orient Mitjà es va concretar en el Pacte de Bagdad, que aplegaven Turquia l’Iraq i el Pakistan.

Com a desposta, l’Urss i els països de l’Est també van estrènyer els vincles.L’any 1949 es va crear el COMECON, una organització econòmica del bloc socialista, i l’any 1955 una aliança militar, el Pacte de Varsòvia, que unia l’URSS i els països de l’Est per garantir militarmente la seguretat i la integritat del territorio comunista.

2. ELS CONFLICTES DE LA GUERA FREDA

La rivalitat entre blocs, la Guerra Freda, es va manifestar en conflictes localitzats fora del territoris de les grans potències, perqueè el desafiament es produïa indirectamente entre aliats perifèrics. Els conflictes s’han d’ubicar en el context del procés de decolonització. Totes dues potències estaven decidides a impedir que els nous països independents s’alineessin amb el bloc rival.

2.1. La guerra de Corea (1950-1953)

Després de la derrota del Japó a l’acabament de la Segona Guerra Mundial el nord de la península de Corea va ser ocupat per les tropes russes, i el sud, a partir del paral·les 38, per les nord-americanes. Malgrat els acords internacionals, ni les dues grans potències ni l’ONU no va aconseguir unificar les dues Corees.

L’any 1949 es va produir la retirada dels soviètics i la divisió de Corea es va consolidar. Corea del Nord posseïa una riquesa industrial més gran i una administración comunista dirigida per Kim Il Sung. Corea del Sud tenia més recursos agraris i era governada per una dictdura militar prooccidental encapçalada per Sygman Rhee.

Estimulant per la victòria maoista a la Xina, el juny del 1950 Stalin va animar els seus aliats de Corea del Nord a envair Corea del Sud. L’ONU van condemnar l’agressió i va aceptar d’enviar-hi trope nord-americanes comandades pel general MacArthur. Els nord-americans es van oposar a la invasió i van iniciar l’expansió cap al nord, però la intervenció de les tropes xineses els va obligar a recular. Per evitar l’extensió del conflicte, Truman destruí el radicatl i anticomunista MacArthur. El conflicte es va acabar amb la Pau de Panmunjom, l’any 1953, que va consolidar la divisió de les dues Corees.

L’enfrontament va durar tres anys i va costar més d’un milió de morts. A més, va contribuir a acelerar la cursa d’armaments i va fer evidente el paper estratègic del Japó per frenar el progres comunista a Àsia i això va afavorir la reconciliación entre Washington i Tòquio. L’anitc enemic havia esdevingut un aliat valuós per frenar el comunisme.

2.2. La guerra del Vietnam (1957-1975)

Un cop finalitzada la guerra d’independència d’Indoxina, els francesos van evacuar la regió i la Conferència de Ginebra del 1954 va ratificar la divisió del territori en dos estats. El dirigent comunista del Vietnam del Nord Ho Chi Minh va anunciar la decisió d’enviar tropes per conquerir el Vietnam del Sud, el regime del qual s’havia negat a fer les eleccions previstes amv l’objectiu d’aconseguir una possible reunificació.

El 1960 els comunistas del Vietnam del Sud van fundar el Front Nacional d’Alliberament, el braç armat del qual, l’anomenat Vietcong, va donar suport a l’ofensiva del nord pera conseguir la reunificació. El conflicte del Vietnam va esdevenir llavors un altre escenari de la Guerra Freda, perquè el Vietnam del Sud va tenir el suport dels Estats Units, i el Vietnam del Nord, el de l’URSS. Aquest va ser l’origen d’una llarga guerra que va durar gairebé vint anys.

Els nord-americans, emparats en un acord d’ajuda mútua amb el govern del Vietnam del Sud, els van subministrar tropes i armamento. En temps del president John F. Kennedy (1963) el conflicte es va intensificar, però l’ajuda es va incrementar al màxim sota el gover del president Lindon V. Johnson, amb la presència de més de mig milió de soldats nord-americans en territorio vietnamita.

Els Estats Units es va haver de’enfrontar a una población organitzada en guerrilles que no es rendia fácilment, tot i utilitzar recursos com la guerra química en els terribles bombardejos sobre la població civil amb bombes incendiàries de napalm. Amb el temps es va manifestar el desgast d’una guerra inacabable i la dificultat d’obtenir una victòria militar. A més, el desprestigi internacional que aquell conflicte comportava i la protesta de molts joves americans per la intromissió al Vietnam va fer que s’obrís pas a la negociació per gener del 1968. L’any següent el president Nixos va defensar la retirada progressiva de trope estrangeres per limitar l’enfrontament en una guerra civil entre vietnamites. Però per mantenir una posició de força en les negociacions els EUA van incrementar els bombardejos, que es van estendre a Laos i Cambodja, en un intent de controlar l’anomenada ruta Ho Chi Minh, a través de la qual actuaven les tropes nord-vietnamites.

Pel gener del 1973 les converses es van acabar amb la signatura dels Acords de París, que van concertar un alto al foc i el final de l’ajuda militar dels EUA Els 1975 es va completar la retirada nord-americana i a l’abril d’aquell mateix any una ofensiva de tropes nord-vietnamites i del Vietcong va aconseguir entrar a Saigon i va proclamar la unificació de tot el territori sota un govern comunista. Era la primera i l’única derrota militar que havia rebut el poderós exèrcit dels Estats Units fins aleshores.

2.3. Els conflicte intern de Cambodja

A l’antiga Indoxina francesa, a més del vietnam, un altre país de la zona, Cambodja (Kampuchéa), va ser un focus de conflictivitat i d’enfrontament ideològic. Cambodja va viure un conflicte intern greu que es va aguditzar amb el suport militar dels blocs a les dues faccions enfrontades. L’any 1967 s’havien creat els khmers rojos, braç armat del partit comunista de Kampuchéa, que van iniciar una guerra de guerrilles contra els govern militar de dretes i prooccidental que havia accedit al poder després de la descolonització. Aquest govern tenia el suport dels Estats Units, però després de la retirada americana del Vietnam, els khmers rojos van ocupar la capital de Cambodja i hi van implantar una dictadura sagnant dirigida per Pol Pot.

Es calcula que més d’un milió i mig de cambodjans van perdre la vida durant els pocs menys de quantre anys que van estar al govern. Aliats de la Xina comunista, les seves relacions amb el Vietnam prosoviètic es van anar deteriorant fins que, finalment, una invasió vietnamita va deposar els khmers rojos del poder.

2.4. Els conflicte del canal de Suez

Un incident que no es va convertir en una guerra oberta va tornar a enfrontar els dos blocs. A Egipte la monarquia havia estat enderrocada i s’hi havia instaurat una repúbica presidida per Nasser (Gamal ‘Abd al-Nasir). Per modernitzar el país el nou president va projectar la construcció de la gran resclosa d’Assuan. Va demanar ajuda econòmica: els EUA la hi van negar i , en canvi, l’URSS la hi va concedir.

Això va fer decantar de nou el govern egipci cap a l’àrea soviètica. A més, Nasser va decidir nacionalitzar el canal de Suez (1956), una de les rutes de trànsit marítim més importants del món, controlada per francesos i britànics. Com a resposta, França i la Gran Bretanya, amb l’ajut d’Israel, van ocupar militarment la zona. Però el suport soviètic a Egipte, que amenaçà d’intervenir en el conflicte, va fer que els EUA recomanessin als seus aliats que es retiressin de la zona.

2.5. La crisi dels míssils a Cuba

Al començament de la dècada del 1960 un altre conflicte en un petit país, Cuba, va provocar un dels episodis més importants de la Guerra freda perquè trencava el domini nord-americà al continent americà. El govern dictatorial del Fulgencio Batista, aliat dels EUA, va ser enderrocat per la guerrilla nacionalista del Fidel Castro (1959). El triomf de la revolució i la nacionalització consegüent dels recursos econòmics van provocar l’l’hostilitat del govern dels Estats Units, que van declarar el boicot econòmic a Cuba i van oferir el suport als exiliats polítics cubans ajudan-los per actuar contra el règim castrista.

L’URSS na va trigar a oferir ajut al règim castrista i l’any 1960 hi va establir relaions comercials. Van signar un tractat de cooperació militar que va consolidar l’aproximació de Cuba al bloc de l’Est. A més, aquell mateix any Castro va proclamar el caràcter socialista de la Revolució Cubana i, l’any 1961, tetes les organitzacions revolucionaries es van fusionar en el Partido Unido de la Revolución, que l’any 1965 va esdevenir el Partido Comunista de Cuba.

La tensió entre Cuba i els EUA es va agreujar l’abril del 1961, en què es va produir un intent de desembarcament de cubans exiliats i nord-americans, que tenien el suport de la CIA, a la badia de Los Cochinos. Las autoritats cubanes van signar aleshores un acord defensiu amb l’URSS per instal·lar a l’illa míssils nuclears que havien d’apuntar cap als EUA. Detectada l’operació pels nord-americans, Kennedy va ordenar, l’octubre de 1962, el blocatge naval de Cuba per impedir l’arribada de les peces nuclears que transportaven els vaixells soviètics. Finalment, després d’uns dies d’angoixa, Khruixov va ordenar el retor dels vaixells que navegaven cap a Cuba i es van comprometre a retirar les armes nuclears. Com a contrapartida, el govern de Kennedy va aixecar el blocatge naval de l’illa.

3.ELS ANYS DE LA COEXISTÈNCIA PACÍFICA

Al final dels anys cinquanta el clima de tensió que hi havia hagut entre els blocs va obrir pas a una nova etapa dominada per la distensió, que es coneix com a coexistència pacífica. Hi va contribuir el canvi d’actitud dels nous dirigents, tant a la Unió Soviètica com als Estats Units.

3.1. Els primers signes del desglaç

Els primers signes de cnavi dels dirigents de les grans potències es van notar quan, a l’URSS, després de la mort de Stalin (1953), al XX Congrés del PCUS, celebrat el febrer del 1956, el nou secretari general del partit, Nikita Khruixov, va denunciar públicament els errors i els crims de l’estalinisme i va iniciar l’anomenat procés de desestalinització. El Congrés va aprovar unes noves directius pel que fa a la política exterior que proposaven la coexistència pacífica entre els blocs, la no-explotació de la revolució i la possiblitat d’accedir al socialisme per camins diversos, incloent-hi la via democràtica. A més, es va aprovar la dissolució del Kominform, que els occidentals consideraven una organització amenaçadores.

Als Estats Units els canvis van ser més lents. L’any 1956 fou reelegit el president republicà Eisenhower, que, sense canviar la política exterior, va introduir petites reformes i va allunyar del govern els anticomunistes més radicals. Així, va destituir el snador J.R. McCarthy, dirigent de la repressió política coneguda amb el nom de caça de bruixes.

Però el tomb més important de la política interior i exterior nord-americana es va produir amb l’elecció, l’any 1960, d’un president del Partit Demòcrata, John F. Kennedy. El seu programa de govern, la Nova Frontera, va significar un canvi fonamental dels objectius de l’administració i va assenyalar com a fites el desenvolupament de programes socials encaminats a combatre la pobresa i la discriminació racial i, en el pla internacional, la lluita pro de la ciència i de la tecnologia (conquesta de l’espai). Va tenir una importància molt especial la seva opció ferma en política exterior per la coexistència pacífica.

3.2. Cap a la distensió internacional

Els nous dirigents internacionals es van presentar davant el món amb una actitud més tolerant enver les diverses ideologies i van reconèixer el repartiment de les àrees d’influència respectives. Els primers passos per fer possible un clima divers en les relacions internacionals els van fer l’URSS L’any 1956 Nikkita Khruixov va anunciar els principis de les relacions entre els dos blocs, basada en el respecte de la integritat territorial i de la sobirania, en la no-agressió i en la no-ingerència en els afers interns.

Va començar així un període de diàleg entre les dues superpotències amb la intenció de frenar la pugna armamentista i aconseguir un equilibri estratègic. Les raons d’aquesta nova actitud s’han de buscar en la imparable cursa d’armament, que feia cada vegada més, amb el procés de decolonització havia emergit una nova correlació de forces com a resultat de la creació d’un conjunt de països que no volien alinear-se amb cap bloc. I, finalment, raons econòmiques aconsellaven la disminució de la despesa militar i la conveniència d’intensificar les relacions comercials.

Els primers acords van iniciar una etapa de relacions directes entre els caps d’Estat de les dues potències. El 1959 Khruixov fou el primer dirigent soviètic que va viatjar als Estats Units per entrevistar-se amb el president Eisenhower. El 1961, després de l’elecció de Kennedy, va tenir lloc a Viena l’entrevista entre els dos màxims dirigents. Les administracions dels dos governs van iniciar aleshores unes relacions més fluides i van establir un contacte permanent entre els mandataris respectius, l’anomenat “telèfon vermell”, una comunicació directa, des del 1963, entre la Casa Blanca i el Kremlin.

Frenar la cursa armamentista va esdevenir un objectiu prioritari. L’any 1968 es va signar un primer tractat, al qual es va adherir la majoria dels països del món, que prohibia dur a terme unes determinades proves nuclears. El 1972 Moscou i Washington va signar els Acords SALT (Strategic Arms Limitation Talks), que limitaven l’augment de les armes nuclears, i l’any 1973 els nous dirigents, Richard Nixon i Leonid Breixnev, van signar un tractat sobre la prevenció de la guerra nuclear.

Tot i que parlem de clima de distenció, hi va haver moments de tensió freqüents, com la crisi dels míssils de Cuba i la construcció del mur de Berlín. Però una nova manera de plantejar els problemes, basada en el diàleg i en les accions diplomàtiques, es van instaurar durant la dècada del 1960 i una part de la del 1970.

3.3. Torna la tensió

Al final de la dècada del 1970 van sorgir nous focus de conflicte a tots els continents que van revifar les tensions dels anys de la Guerra Freda. D’una banda, es va constatar un augment de l’oposició a la presència nord.americana al món i, d’una altra, l’URSS va refermar la política de suport actiu als moviments revolucionaris.

El fet més rellevant va ser la intervenció soviètica a l’Afganistan, on el 1973 havia estat enderrocada un monarquia de tipus feudal i s’hi havia proclamat una república. El 1978 s’hi va instal·lar un govern comunista i els soviètics hi van acudir per donar-li suport l’any 1979. Com a resposta, el president nord-americà Jimmy Carter, va impulsar un conjunt de sancions contra l’URSS: embargament dels cereals que exportaven a aquell país i boicot als Jocs Olímpics de Moscou del 1980. Per la seva banda, l’URSS va proporcionar el boicot al Jocs Olímpics de Los Angeles l’any 1984.

Al començament de la dècada del 1980 l’accés del republicà Roland Reagan a la presidència dels EUA va portar un nou revifament de la tensió entre els blocs a causa de l’inici d’una política agressiva d’intervencions militars amb l’objectiu de refermar el control estratègic del món, Durant el seu mandat es va dur a terme la invasió militar de l’illa de Grenada i va donar suport a les ictadures militars d’El Salvador i d’Hodures. També va decretar el boicot econòmic a Nicaragua, on l’any 1979 un front revolucionari, els sandinistes, havien posat fi a la dictadura d’Anastasio Somoza i hi havien imposat un règim socialitzant.

A més, per iniciativa nord-americana hi va haver un rellançament de la cursa nuclear amb el pla de defensar estratègica anomenat Guerra de les Galàxies (1983), que permetia fabricar armes capaces de detectar i de destruir en vols els caps nuclears dels míssils atacants (suposadament, soviètics). Aquesta nova cursa d’armament va acabar d’arruïnar la feble economia soviètica i va accelerar els canvis que es van produir a la darreria de la dècada del 1980 a l’URSS.

4. PROBLEMES INTERNS DELS BLOCS

Els blocs no constituïen unitats monolítiques i compactes, sinó que cadascun amagava realitats polítiques i socials diferents que sovint van comportar tensions molts greus.

4.1. Dissidències de Iugoslàvia i de la Xina

Les primeres dissidències dins el bloc comunista van sorgir a Iugoslàvia tot just acabada la Segona Guerra Mundial i al començament de la Guerra Freda. La ruptura entre l’URSS i Iugoslàvia es va produir, concretament, l’any 1948. Les mesures econòmiques, socials i politíques del dirigent Josip Broz (Tito) van allunyar el comunisme iugoslau de l’òrbita soviètica i van inaugurar un nou model de socialisme, batejat com a socialisme autogetionari. El mariscal Tito va decidir mantenir-se al marge del Pacte de Varsòvia i es va convertir en un dels impulsors del moviment dels països no alineats. Stalin va denunciar el “titisme” i els preills que suposaven els qui defensaven vies nacionals al socialisme allunyades del model soviètic.

La Revolució Xinesa del 1949 i l’ingrés del país més poblat del món al bloc comunista van ser acollits amb entusiasme per l’URSS, que va col·laborar econòmicament i políticament amb el nou Estat. No obstant això, a partir del 1959 les relacions entre aquests dos estats van començar a deteriorar-se quan els dirigents xinesos van expressa la voluntat d’iniciar un camí de desenvolupament socialista propi i diferent del que assenyalaven les directrius soviètiques. A la dècada del 1960 les reinvindicacions territorials xineses al riu Ussuri i una certa rivilitat en el lideratge del comunisme mundial van radicalitzar les diferències sinosoviètiques. La Xina va fer una crida als països comunistes perquè abandonessin el lideratge sociètic. Només Albània hi va donar un suport explícit i va deixar l’òrbita soviètica.

4.2. Revoltes a Hongria i a Txecoslovàquia

En alguns països comunistes d’Europa va sorgir corrents de contestació interns que expressaven la intenció dels partits comunistes de construir un model de socialisme propi.

Per l’octubre del 1956 a Hongria s’hi va originar un moviment sindicalista i universitari que reinvindicava la millora de les condicions de la vida, la llibertat de premsa, la retirada de les tropes soviètiques, etc. El dirigent comunista Imre Nagy, nomenat primer ministre, va formar un govern amb la participació de liberals i de socialdemòcrates, fins aleshores allunyats de la vida pol´tica. Una de les mesures del nou gabinet fou declarar la neutralitat d’Hongria i deixar el Pacte de Varsòvia. Una bona part dels dirigents comunistes van condemnar la línia política de Hagy, i János Kádar, secretari general del partit comunista, va reclamar la intervenció de les tropes soviètiques. Calia evitar que el nou règim es decantés cap a Occidental i tots els paÏsos comunistes van estar d’acord a intervenir militarment a Hongria. El novembre del 1956, van envair el país 200000 soldats russos i 2000 carros de combat amb el suport de l’aviació. Els enfrontaments van ser especialment violents a Budapest: milers d’hongaresos van ser empresonats o en van hever d’exiliar; Nagy ver ser deportat a Romania i executat l’any 1958.

L’any 1968 Txecoslovàquiava viure un procés semblant al d’Hongria. Les aspiracions de liberalització d’amplis sectors de la població van impulsar el secretari dels partit comunista, Alexander Dubcek, a iniciar un procés d’obertura i de democratització que fou anomenat Primavera de Praga. En aquest procés de proposava establir el que va ser anomenat “un socialisme amb rostre humà”, que comportava la llibertat d’expressió i una certa democratització, però que no posava en qüestió ni el socialisme ni el Pacte de Varsòvia. El nou govern va posar en llibertat els presos polítics, va abolir la censura de la premsa, va permetre viatjar a l’estranger i va democratitzar l’elecció dels càrrecs dintre del partit. Aquests canvis van desfermar un gran entusiasme polític i cultural entre la població, un fet que no tenia precedents a cap Estat comunista.

L’oposició d’alguns membres del partit comunista a aquests canvis, les crítiques a l’URSS i la por que el pla de reformes pogués contagiar-se als seus veïns van provocar una ràpida intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia, que van ocupar Praga el 21 d’agost del 1968. Breixnev va justificar la invasió basant-se en la teoria de la sobirania limitada: les democràcies populars no podien fer polítiques intependents que poguessin ser contràries als principis bàsics del socialisme o posar en perill l’equilibri entre els blocs establerts després de la Segona Guerra Mundial.

4.3.Les dissidències al bloc occidental

A l’Europa occidental el lideratge dels EUA i el clima d’enfrontment amb el bloc de l’Est eren qüestionats i en alguns països es van fer passos cap a una política de més independència i de conciliació. En aquest context s’hi poden situar els intents d’apropament al bloc de l’Est que va fer el canceller alemany Willy Brandt, coneguts amb el nom d’Ostpolitik (1970). Aquesta nova orientació de la política esterior de l’Alemanya Federal es va concretar en l’establiment de converses amb l’URSS i amb polònia, en el reconeixement de la divisió d’Alemanya i en una aproximació als seus homònims de la República Democràtica. Als tractats que van signar amb l’URSS i amb Polònia (1970) l’Alemanya Federal va reconèixer les fronteres establertes després de la Segona Guerra Mundial seguint la línia Oder-Neisse i en va confirmar la inviolabilitat. Finalment, la normalització de les relacions entre les dues Alemanyes va donar com a resultat que totes dues fossin admeses a l’ONU l’any 1973.

D’altra banda, Françafou un dels estats més reticents a acceptar el lideratge dels Estats Units. El començament de les discrepàncies entre aquets dos països remuntava als darrers anys de la dècada del 1950, en què França es va negar a sotmetre la seva flota a les directrius de l’OTAN i no va acceptar la submissió de la seva política exterior al comandament dels dirigents de l’Aliança Atlàntica. Des d’aleshores les discrepàncies van anar augmentant, fins al punt que el feneral De Gaulle va retirar França de l’estructura militar integrada de l’OTAN. També va iniciar de defensa de l’europeisme davant el lideratge nord-americà cal situar-hi la creació del Consell d’Europa el 1948 i l’apropament franco-alemany, que inauguraren una política de col·laboració entre països europeus. La signatura del Tractat de Roma el 1957 va comportar la creació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), una fita fonamental en el procés d’unitat europea.

Finalment, el paper dels Estats Unnits al món va començar a ser fortamnet contestat a Europa. La seva intervenció a Àsia, sobretot al Vietnam, era vista per molts ciutadans europeus com una agressió injustificable. I sobretot la seva política a l’Amèrica Llatina va generar crítiques severes. El paper dels Estats Units en aquella zona s’havia caracteritzat per la defensa dels ingressos dels grups econòmics multinacionals, que operaven en col·laboració amb les oligarquies locals. L’administració nord-americana va orientar els esforços a impedir-hi na expansió revolucionària (una nova Cuba) que posés en dubte el seu lideratge al continent o que vulnerés els seus interessos.

Així doncs, els Estats Units, que es presentaven davant el món com a defensors de la llibertat i de la democràcia, no havien dubtat a oferir, com hem vist, el suport als règims dictatorials llatinoamericans (Hondures, El Salvador Nicaragua, Paraguai, etc.) o a dur a terme intervencions militars directes dels marines (Guatemala el 1954; El Salvador el 1960; la República Dominicana el 1965) o a utilitzar la CIA per subministrar armament i ensinistrar o assessorar grups colpistes (Xile el 1973; l’Argentina el 1976).