Introducció

El llibre d'Eduardo Manzano Moreno, Historia de las sociedades musulmanas en la Edad Media, explica la història de la fundació de l'Islam des dels temps en què el profeta Mahoma va començar a impartir les seves ensenyances, a meitats del segle VII, fins a la creació de l'Imperi otomà, a principis del segle XIII, que va mantenir unit, amb dalts i baixos, un poderós Estat islàmic fins al segle XIX.

Aquesta guia ens inicia en un nou món desconegut per la major part dels occidentals, que només coneixem l'aventura iniciada per Mahoma el 622 i la radicalització posterior de les sectes que s'han anat originant durant aquests segles (xiisme, sunnisme...). D'aquesta forma, entendrem quina és la religió, la llei, la política, les tradicions... dels aproximadament mil milions de musulmans que hi ha arreu del món en l'actualitat i que s'han anat forjant, com en totes les cultures, durant aquests segles. També ens aproximarem a la realitat social, política i econòmica en què van desenvolupar-se els postulats de l'Islam, així com les influències que van rebre i van professar els musulmans als territoris que anaven conquerint.

En aquesta ressenya s'intentarà fer el mateix recorregut que va fer l'autor a l'hora de redactar aquest text. Així, iniciarem la nostra trajectòria en la interpretació que ha fet Manzano en aquest llibre sobre l'Islam a l'època medieval i elaborarem una crítica pròpia sobre el tractament de les informacions a la publicació. Primer, emperò, observarem quina és la línia d'investigació seguida durant els darrers anys d'Eduardo Manzano Moreno per tal de contextualitzar l'obra analitzada.

L'autor: Eduardo Manzano Moreno

Eduardo Manzano Moreno és un dels molts autors que s'ha interessat per la història de l'Islam, especialment pel que fa a la influència que va exercir l'establiment de la comunitat musulmana a l'al-Andalus en època medieval i que encara és palesa en l'arquitectura que roman a ciutats com Còrdova, Granada o Sevilla.

Manzano és Doctor en Història Medieval per la Universitat Complutense de Madrid i actualment forma part del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) com a Científic Titular en el Departament d'Història Medieval.

La seva línia principal d'investigació és la història de l'al-Andalus durant l'època Omeia (entre el 756 i el 1031) i de les societats musulmanes en general. Manzano ha dedicat a analitzar exhaustivament aquesta qüestió en dues de les seves monografies: La frontera de al-Andalus en época de los Omeyas (Madrid, 1991) i el llibre al qual fem referència en aquesta ressenya, Historia de las sociedades musulmanas en la Edad Media1.

Manzano, com a membre del CSIC, va incorporar-se el 1998 fins el 2001 a un projecte anomenat Ámbitos de poder y lugares de la Hispania durante la Antigüedad tardía: transformaciones y permanencias (s. IV-VIII); el Doctor en Història Medieval, juntament amb altres investigadors de l'Institut d'Arqueologia i Estudis del Món Antic de Tarragona (fundació que va impulsar aquest estudi), el Departament d'Història de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), el Departament d'Arqueologia de la Universitat de Barcelona i el Departamento de Historia y de Arquelogía del Centro de Estudios Históricos del CSIC (Madrid) forma part d'aquest grup de discussió sobre l'Antiguitat tardana.

Des del 1999 i fins el 2002, Manzano també va treballar en un projecte conjunt entre la Universidad Autónoma de Madrid (UAM) i el CSIC a fi i efecte d'estudiar els materials numismàtics, epigràfics, ornamentals i textuals dels califes en un estudi designat sota el títol de Madinat Al-Zahra: Representación y proyección del poder califal a través del registro material y textual. En aquest treball s'intentaven contrastar aquests materials amb els avenços arqueològics realitzats en la ciutat palatina d'època Omeia de Madinat al-Zahra per tal de legitimar el poder califal que presideix la seva realització.

D'altra banda, també cal destacar les seves darreres aportacions a diverses publicacions periòdiques, com a la revista Hispania, i a altres monografies en què ha col·laborat amb altres autors:

• La conquista del 711: Transformaciones y pervivencias, a Visigodos y Omeyas, Anejos de Archivo Espanyol de Arqueología, CSIC, Madrid, 2001, pàg. 401-414.

• Nacionalismo e Historia, a La gestión de la memoria. La historia de Espanya al servicio del poder, Ed. Crítica, Madrid, 2000.

• Las fuentes árabes sobre la conquista de al-Andalus: una nueva interpretación, Hispania, vol. 59/2, nº 202, 1999, pàg. 389-432.

• Relaciones sociales en sociedades precapitalistas: una crítica al concepto de modo de producción tributario, Hispania, Còrdova, 1998, vol. 58/3, nº 200, pàg. 881-914.

• Byzantium and al-Andalus in the ninth century, a Byzantium in the ninth century: Dead or Alive?, Birmingham, 1998, Ashgate, pàg. 215-227.

L'obra

Eduardo Manzano Moreno inicia el seu tractat amb una breu introducció sobre la cultura islàmica que posa en antecedents els lectors. Així, s'intenten eradicar alguns dels equívocs més comuns sobre la denominació que s'atribueix a aquells que professen la religió islàmica. D'una banda, aclareix que el terme Islam es refereix a la religió que els musulmans practiquen; de l'altra, el concepte àrab fa menció a tots els habitants de la Península Aràbiga en l'època en què Mahoma va iniciar la seva predicació, tant si són practicants de l'Islam com si no ho són. En aquest apartat també fa referència a la nomenclatura àrab pel que fa als individus (les cinc parts del nom musulmà) i a les diferències que s'estableixen entre el calendari occidental i l'islàmic, que té com a data inicial el dia quinze de juliol de l'any 622, quan Mahoma va iniciar la Hègira.

Pel que fa al primer capítol, dedicat als orígens de l'Islam, Manzano posa de manifest el valor poc fiable de les fonts de què es disposa per analitzar l'origen d'aquest moviment: l'Alcorà, la biografia de Mahoma (que també es tracta exhaustivament en aquest capítol) i els hadits (fets i dits realitzats i pronunciats pel profeta). Tot i que pels musulmans aquests textos tenen un caràcter sagrat (en el cas de l'Alcorà) i fidedigne (la biografia i els hadits), el fet que hagin estat redactats temps després de la seva predicació o execució fa creure a diversos analistes que la influència dels editors té ressò en aquests. En aquest primer capítol també es fa referència a la situació de l'Aràbia i de l'Orient Pròxim abans del sorgiment de l'Islam. Les diferències entre l'Imperi Bizantí i el Sassànida ja preveu els conflictes que arrelaran en el futur Imperi islàmic per les conquestes que s'iniciaran segles després i pels pactes amb tribus foranes que formaran els exèrcits de batalla, les quals voldran mantenir el seu poder després de les disputes bèl·liques.

Sota el títol L'expansió àrab i els conflictes interns, l'analista espanyol fa una breu repassada a l'època dels quatre califes rashidun (també denominats com “califes perfectes”). Després de la mort de Mahoma, no quedava clar qui havia de substituir-lo en el govern i un consell de musulmans fou l'encarregat de decidir qui seria el primer en fer-ho. Entre el 632 i el 661, Abu Bakr, Umar I, Utman i Alí van ser, per aquest ordre, els escollits per a ocupar aquesta posició. Els quatre, procedents de la branca quraysí, com el profeta, van iniciar una sèrie d'annexions de territoris del nord de la Península Aràbiga (els antics Imperis binzantí i sassànida), en primer lloc, i de la resta de zones veïnes, seguidament. Malgrat tot, van començar les distensions a l'exèrcit: aquells que s'havien convertit a l'Islam i que havien instaurat relacions amb el Profeta tardanament, juntament amb la rellevància del servei prestat a la tropa, provocava que rebessin menys part del botí que els que ho havien fet amb antelació. Els diwanis, com se'ls anomenava, volien escalar posicions en l'escala social i aquesta situació no els afavoria, així que van començar a revoltar-se contra el govern. D'altra banda, en una zona propera a Síria, el califa Alí va tenir problemes amb Muawiya, governador omeia de la província. El califa fou assassinat i aquest el governador de Síria va assolir el càrrec. D'aquesta forma s'iniciava el califat Omeia.

El califat Omeia (661-750) va inaugurar-se amb la conquesta del títol de califa per la força i amb el suport de l'exèrcit de Síria. Muawiya va organitzar el nou Imperi amb capital a la ciutat militar de Damasc. Aquest període va significar una nova embranzida per a les conquestes, que van arribar a la major part de l'occident mediterrani i europeu (fins que van ser aturats pel rei franc Carlos Martel a la batalla entre Tours i Poitiers) i de l'orient (fins a les portes de la Xina). Els omeies van haver de fer front, alhora, a diversos grups opositors, entre els quals es trobaven els mawali (que mantenien l'esperança que el nou règim els aportés una oportunitat per ascendir socialment) i els xiïtes (que creien fervorosament que el califa havia de ser un descendent de Mahoma de la línia successòria d'Alí i pretenien que el fill d'aquest, Husayn, obtingués el càrrec). El fracàs de la centralització de l'Imperi i les rebel·lies dels xiïtes van fer avançar ràpidament la caiguda del govern. Malgrat tot, els omeies continuaran mantenint el seu poder, instaurat des del califat d'Abd al-Rahman III, a l'al-Andalus fins el 1031, quan el territori quedarà dividit en trenta regnes de taifes i més endavant serà reconquerit pels castellans.

Els abbàssides (descendents d'un oncle de Mahoma) van ocupar el govern de l'Imperi durant cinc centúries, des de l'any 750 fins al 1258. Aquests van saber guanyar-se els opositors (especialment els mawali, els quals van poder accedir a càrrecs administratius de les seus central i provincials) dels seus predecessors, de forma que van imposar un alt grau de centralització en l'Imperi (per la fidelitat que aquests governadors els prestaven) que els va assegurar la seva estança en el govern durant els cinc segles posteriors. Malgrat el seu esplendor inicial, especialment com a grans mecenes del coneixement i per fer complir la disciplina religiosa al peu de la lletra, a finals del s. IX els califes abbàssides van començar a delegar responsabilitats administratives en ministres i funcionaris governamentals, que va generar una pèrdua de control progressiva. Aquesta fragmentació política del califat va ser percebuda pels soldats turcs seljúcides com una gran oportunitat per fer-se amb el poder absolut. Així, els abbàssides van ser considerats com un símbol de la unitat de l'Islam fins el 1258, quan el domini promogut per l'Imperi mongol va fer innecessari aquest model de governants marionetes.

En el cinquè capítol del llibre, Manzano reflexiona sobre la suposada originalitat que s'ha atribuït a l'Islam en detriment d'altres postures, que vinculen el seu sorgiment a una derivació de les altres grans religions monoteistes (cristiana o jueva). Es torna a recalcar la importància de l'Alcorà i els hadits en l'elaboració del dret i de la tradició musulmana. La noció d'autoritat també pren un altre caire; fins el moment, el califa era aquell individu que posseïa tant poder polític com el religiós (tot i que els ulemes eren els especialistes en textos religiosos i els veritables coneixedors de la tradició musulmana). Amb la introducció del concepte d'imam com a cap infalible i inspirat per la divinitat que guia la Comunitat (l'umma musulmana), els xiïtes reivindiquen de nou la rellevància de la línia successora d'Alí i del seu fill Husayn per ocupar aquest càrrec.

Com ja s'ha destacat anteriorment, la caiguda de l'Imperi abbàssida va ser originat pel poder que van atorgar a caps de l'exèrcit turc en els seus dominis. Les iqtes, el nou règim que alguns autors han valorat com el feudalisme oriental, van ser, juntament amb el descontentament de la població per la pujada dels impostos (que servien per pagar els tributs a l'exèrcit per tal que aquest mantingués el control sobre el territori abbàssida) i les rebel·lions sectàries l'origen de la crisi dels abbàssides. A més, un nou règim, el fatimí, entrà a governar part d'aquests territoris: el nord d'Àfrica.

Els líders fatimís van aconseguir poder a l'Occident islàmic (el Magreb, especialment) gràcies al recolzament que van rebre per part dels caps militars berbers i dels xiïtes (els fatimís es nomenaven com els successors d'Alí i Fàtima, la filla del Profeta). En aquest apartat s'evoca novament el paper dels turcs en el califat abbàssida, que convivia amb el fatimí. L'exèrcit turc era encara qui mantenia la unió entre els territoris de l'Imperi. Un nou grup, els almoràvits, tribus berbers de l'Àfrica subsahariana, va irrompre en el territori omeia d'al-Andalus per petició dels regnes de Taifes, i van ajudar a vèncer els reis cristians de la Península Ibèrica.

En el penúltim capítol es narra l'origen de les Croades, que juntament amb l'expansió dels seljúcides pel Pròxim Orient va originar la desintegració final de l'Imperi. Els reis cristians de les Croades tenien com a missió reconquerir els territoris que ara estaven sota control turc (Nur al-Din i Saladí van destacar per la seva força en la lluita contra la invasió llatina) i que anteriorment havien estat la seu del cristianisme. Entre lluites i pugnes per aconseguir aquests territoris per part d'uns i d'altres, van sorgir els almohades, un grup tribal que va arrabassar als almoràvids la supremacia al nord d'Àfrica. Malgrat tot, la batalla de Navas de Tolosa (1212) fou definitiva per l'inici de la conquesta cristiana d'Andalusia. A aquest desastre va seguir també la desintegració de l'Imperi al Magreb. Durant el s. XIII les invasions mongoles també van ferir notablement la debilitat de l'Imperi islàmic. Les conquestes de Gengis Kan per l'Orient Pròxim van significar de nou la dominació sobre la nova dinastia turcmana, els Jwarizmshahs, però malgrat tot aquests van revifar-se novament i van prendre el control als asiàtics. Tot i així, l'assassinat del darrer califa de abbàssida, al-Mustasim, per part dels mongols va donar fi als cinc segles d'aquest govern.

Durant les invasions mongoles, en el nord d'Àfrica es va viure una etapa de pau relativa, després que l'exèrcit turc dels mamelucs es fes amb el poder. La resta de la regió va contemplar com Tumerlà, un conqueridor mongol successor de Gengis Kan, s'anava fent amb el control de les diferents regions de l'Imperi islàmic. Malgrat tot, quan va morir, els seus descendents no van poder mantenir el poder que havia inaugurat el seu predecessor i van retrocedir les seves posicions. En aquesta època (s. XIII), l'Imperi otomà va iniciar una incombustible conquesta dels territoris de l'Orient Pròxim (començant per les posicions bizantines de l'Àsia Menor). La seva instal·lació al poder i la gran tasca centralitzadora del govern central va fer que aquest Imperi perdurés fins al primer terç del s. XX, després de la II Guerra Mundial.

La opinió

Eduardo Manzano Moreno ha elaborat un text que acompleix amb les expectatives de resoldre totes les qüestions sobre l'època medieval de l'Islam. Aparentment, és una bona guia per iniciar-se en el coneixement d'aquest tema, perquè inicia la seva edició en l'aventura profètica de Mahoma i com aquesta gesta va significar la presa d'un nou rumb en la regió aràbiga que va afectar tots els àmbits: polític, social, religiós, econòmic, familiar...

Malgrat que el llenguatge emprat no dificulta la comprensió del text, el nombrós conjunt de dades i noms fa que el lector s'hagi d'aturar per a entendre el que se li proposa. Tot i així, Manzano opta per utilitzar un fil cronològic, que ens porta dels inicis fins al final del període medieval islàmic, que ajuda a situar el lector.

El que enriqueix l'obra és la contrastació amb les hipòtesis que diversos autors han anat formulant en l'estudi d'aquesta època. Manzano no s'abandona a l'elecció d'una única tesi vàlida, sinó que intenta buscar diverses fonts (entre les quals cal destacar els arabistes) per tal d'intentar donar una/es resposta/es legítima/es als fets esdevinguts durant aquells segles. Les causes i les conseqüències d'algunes accions bèl·liques, especialment, tenen ressò en aquesta obra històrica que s'adapta a la nova forma d'analitzar la Història.

En resum, aquest llibre porta a terme la sintetització, en unes dues-centes pàgines, d'un període d'aproximadament deu segles, amb tota classe de detalls. Aquesta riquesa informativa, emperò, resulta massa densa pels lectors que no estan avessats a retenir tanta informació històrica de sobte. Els noms de califes, batalles, tribus i imperis no deixen lloc per encabir-hi la dimensió social, cultural i tradicional de l'Islam que el lector s'espera.

Aquest llibre aporta els coneixements suficients i necessaris perquè la població occidental entengui, tal com va dir Abdulaziz Sachedina el 1981, que l'Islam com a fenomen religiós és posterior a l'Islam com a realitat política. Orient, i especialment les societats musulmanes, ha estat el gran incomprès en les societats avançades d'Occident. El radicalisme de les sectes religioses de l'Islam només és un dels nombrosos esdeveniments que Manzano relata en la seva Història del món medieval islàmic. La situació de la Península Aràbiga abans, durant i després de Mahoma ha estat determinada per conflictes polítics i tribals que s'originaven pel desig de poder, com va succeir en moltes altres regions europees. La religió és un aspecte més durant aquella època; tot i això, no cal oblidar la seva importància en el desenvolupament dels fets, però tampoc cal atribuir-li tota la força del moviment islàmic.

Manzano Moreno, E., Historia de las sociedades musulmanas en la Edad Media, Madrid; Ed. Síntesis, 1992.

Sachedina, A. A., Religion and Politics in Islam. Patrocinat pel Departament de Religió de la Universitat d'Amherst; Amherst, 1981, Massachusetts.