T.3. LA ROMANITZACIÓ

Història de la Llengua

Catalana I

1. El concepte, les etapes i les característiques de la romanització.

2. Romanització i cristianisme.

3. El llatí vulgar: conceptes i caracterització.

4. Diferenciació del llatí vulgar en la Romània.

5. El llatí vulgar de la Tarraconense.

6. El català dins la Romània.

1. EL CONCEPTE, LES ETAPES I LES CARACTERÍSTIQUES DE LA ROMANITZACIÓ.

El llibre d'Història de la Llengua Catalana (I) de Josep Maria Nadal i Modest Prats, serà el més utilitzat en aquest tema. Ja de bon principi els n'hem de fer al·lusió.

La primera etapa és la que correspon a la conquesta i als primers assaigs de nova estructuració, des de l'entrada dels primers exèrcits fins que la romanització penetrà profundament. La segona etapa correspon a allò que els historiadors del món romà en diuen l'Alt Imperi, des d'August fins a la meitat del S.III. d.C. L'etapa final comença amb la crisi del S.III. i acaba amb l'esfondrada de l'imperi, a les primeries del S.V.

Durant aquests set segles fou quan les llengües pre-romanes foren substituïdes pel llatí que parlaven els romans que s'instal·laren al nord-est de la Península, el qual, a la llarga, s'havia de convertir en la parla neollatina, o romànica, que, més o menys modificada, parlem en l'actualitat. La importància lingüística i , no cal dir-ho, cultural, en el sentit més ample del terme, de la romanització és evident.

2. ROMANITZACIÓ I CRISTIANISME

Novament fem referència al llibre escrit per Nadal i Prats.

Si ens fixem en la data de l'arribada dels romans a Empúries (218 a.C.) i en la de la conquesta d'altres ciutats com Tarragona (215 a.C.), Cartagena (209 a.C.) i Cadis (206 a.C.), i les comparem a les de l'expansió romana a d'altres territoris, no ens podrem estar de qualificar la romanització de la zona oriental de la península Ibèrica i, per tant, la del nord-est, de primerenca. Si, d'altra banda, ens aturem a pensar una mica en la reacció indígena enfront del món romà i en el fet que com indica Miquel Tarradell (Romanització i cristianització... pàg.2), al cap de sis o set generacions les velles estructures i les tradicions locals es van esborrar del tot i la gent abandonà la llengua i l'alfabet ibèrics i, finalment, en el fet que el nord-est peninsular era travessat de dalt a baix per la via Augusta, haurem de qualificar la romanització de casa nostra de molt intensa. Finalment, la romanització del nord-est fou molt duradora.

Aquestes tres característiques de la nostra romanització són importants des d'un punt de vista lingüístic perquè, es dóna una relació inversament proporcional entre la influència del substrat pre-romà i la importància de la romanització. Això explicaria la migradesa de l'element pre-romà en la llengua catalana. També és important, però, des d'un punt de vista lingüístic perquè, com de seguida veurem, la influència lingüística de la capital degué ésser considerable a casa nostra i durant molts de segles totes les innovacions procedien de la metròpoli. Hem de tenir en compte, respecte a això que acabem de dir, que l'aportació cabdal de la romanització sembla ésser la implantació de la ciutat com a nucli central de la vida ja que, en arribar-se a una època de pau llarga es va produir un canvi considerable en l'estructura del poblament.

Cal explicar també els límits de la Romanització i Cristianització:

És un lloc comú que nosaltres som un poble llatí que la romanització del país és el primer moment decisiu de la nostra història. Si això és veritat pel que fa a la història concebuda en termes generals, és indiscutible pel que fa a la llengua. Aquest període de dominació romana, la romanització, començà amb l'arribada dels exèrcits romans que venien a lluitar contra les forces cartagineses d'Hanníbal al port d'Empúries (218 a.C.) i s'acabà amb l'esfondrament de l'Imperi a les primeries del S.V. La presència efectiva d'un poder polític romà es limita al període comprès entre les dues dates que inicien i clouen el que, amb tot rigor, anomenarem la romanització.

Malgrat que les investigacions, no ens permeten encara de descriure la història real de la Catalunya romana, en grans línies podem separar, seguint Miquel Tarradell, tres èpoques, cadascuna de les quals té una personalitat i unes diferències precises, i ja les hem citades en l'apartat 1.

3. EL LLATÍ VULGAR: CONCEPTE I CARACTERITZACIÓ

Repassem de nou el llibre d'història de la llengua catalana:

Tant la filologia clàssica com la lingüística romànica utilitzen generalment, el nom de llatí vulgar per a referir-se al conjunt de fenòmens llatins que no s'acorden amb les normes clàssiques que podem deduir de la llengua d'autors com, per posar exemples molt coneguts, Ciceró, Ovidi o Virgili. A la noció de llatí vulgar es va arribar per dos camins distints que confirmen, independentment l'un de l'altre, els resultats: la comparació de les llengües romàniques, d'una banda, i l'estudi de textos en llatí, tardans especialment, de l'altra.

En comparar, mots llatins amb E llarga i I breu, amb els mots romànics actuals, el conjunt de fenòmens suposats hipotèticament d'aquesta manera fou anomenat llatí vulgar. En el moment en què es van conèixer una major quantitat de textos nous, es va poder constatar que les suposicions obtingudes a partir de la comparació e les llengües romàniques confirmaven la hipòtesi de l'existència del llatí vulgar.

L'expressió llatí vulgar, poc afortunada a causa de les connotacions pejoratives que sol comportar el terme vulgar però dotada d'una tradició que arrenca de la mateixa Roma imperial i consagrada ja pel costum, no ha pas trobat una definició precisa i acceptada universalment. Els comparatistes de les darreries del S.XX tendiren a considerar el llatí vulgar i el llatí literari com dues coses molt distintes, pràcticament com a dues llengües separades. Avui dia, gairebé tothom està d'acord a acceptar que el llatí vulgar s'hauria de considerar com la vessant parlada del llatí escrit. Amb aquestes precisions podríem definir el llatí vulgar com “ la llengua parlada per les capes poc o gens influïdes per l'ensenyament escolar i pels models literaris”.

Vanaaen, al llibre “Introducción al latín vulgar”, ens diu el següent:

El llatí vulgar és consagrat per un ús centenari per a designar els diversos fenòmens llatins que no estan d'acord amb les normes clàssiques, té les avantatges i els inconvenients de tot terme consagrat. De fet, ha estat atacat més d'una vegada, sobretot entre els llatinistes. Aquests fan notar que l'epítet “vulgar” es presta equívocs, perquè evoca massa exclusivament la parla inculta, i els mes intransigents d'ells condemnen la expressió “llatí vulgar” com una tosca abstracció que no correspon a la realitat lingüística. Y voldrien restaurar-la per termes més precisos: “llatí popular, llatí familiar o llatí quotidià”, que estarien més d'acord amb el punt de vista social o sincrònic.

4. DIFERIENCIACIÓ DEL LLATÍ VULGAR EN LA ROMÀNIA

Fem ús novament del llibre de Nadal i Prats, Història de la Llengua catalana:

El sol fet de la fragmentació lingüística de la Romània sembla indicar-nos que, com qualsevol altra llengua, no es pot pas parlar d'un llatí vulgar absolutament homogeni. Les investigacions sobre aquesta qüestió han estat enfocades en quatre direccions que per elles mateixes ens indiquen força bé quins pogueren ésser els factors que condicionaren el(s) llatí(ns) vulgar(s): a) la qualitat del llatí vulgar que s'expandí amb la colonització - determinar quina fou la cronologia de la romanització i quina era la procedència geogràfica i social dels colonitzadors ens il·lustraria sobre aquesta qüestió -; b) la influència del substrat pre-romà a cadascuna de les zones on arribà el llatí vulgar- influència que fou determinada per la intensitat de la romanització -; c) l'evolució del llatí vulgar o dels llatins vulgars de cadascun dels territoris; i d) les relacions que les colònies van mantenir amb la metròpoli al llarg de la dominació romana.

De l'estudi d'aquestes quatre qüestions, que detallarem quan ens dedicarem al llatí de la Tarraconense, s'ha arribat a la conclusió que no es pot pas parlar d'una llengua homogènia, pel que fa al llatí vulgar, sinó que més aviat es tractaria d'una suma de dialectes.

5. EL LLATÍ VULGAR DE LA TARRACONENSE.

Josep Maria Nadal i Modest Prats, ens expliquen:

El llatí de la Tarraconense, és el llatí a partir del qual s'originà, més tard, la llengua catalana.

Tradicionalment, s'ha intentat d'estudiar el llatí de la Tarraconense a partir de la romanització de la península Ibèrica, pressuposant que, dins de la Romània occidental, el llatí ibèric formava un bloc compacte i diferenciat. L'explicació de la fragmentació lingüística del llatí peninsular seria una conseqüència, segons això, de l'esclat d'unes tendències pròpies existents dins la subunitat peninsular. Segons aquesta explicació tradicional, l'arribada dels romans a la Península va provocar un aprenentatge d'un únic llatí. D'una banda, raons de tipus utilitari, de l'altra, les legions romanes i, sobretot, l'escola, degueren ésser factors importants en la llatinització uniforme d'Hispània. Les ciutats haurien estat el focus a partir dels quals aquesta llatinització s'hauria propagat a les zones rurals. Les característiques, però, haurien matisat la unitat lingüística originant una certa dialectalització. La romanització de la península Ibèrica hauria partit, durant molt de temps, de dos centres distints: la Bètica i la Tarraconense. El llatí peninsular hauria d'ésser qualificat de relativament arcaic i vulgar, si ateníem al fet que la romanització de la Península va tenir lloc quan el llatí de Roma encara no havia sofert l'ordenada i conscient influència de la llengua literària i culta que configurà el llatí de la metròpoli durant l'època imperial. També hauria d'ésser qualificat de fortament dialectalitzat si ens ateníem a la naturalesa social dels colonitzadors.

Cal destacar, a més, la possible influència que a la Tarraconense pogueren exercir els colonitzadors “romans” d'origen sud-itàlic.

M. Bartoli, ha mostrat, en l'evolució del llatí de les colònies s'han de distingir clarament dues èpoques: una en la qual predominaven les tendències centrífugues, caracteritzada pel fet que gairebé totes les innovacions neixen a Roma i s'expandeixen a partir d'aquí a l'Imperi, i una altra en la qual predominen les tendències centrípetes i que es caracteritza pel fet que les innovacions s'originen a les zones més allunyades del centre de l'Imperi i, a partir d'aquí, s'expandeixen en direcció a la capital. Sembla obvi, aleshores, que les zones més relacionades amb la capital es devien diferenciar de les zones més allunyades de l'Imperi perquè s'hi parlava un llatí més innovador a la primera època i més conservador a la segona. La influència del substrat, òbviament, també és menor en aquelles zones més pròximes al focus romanitzador que no pas en les zones allunyades. Això explicaria el caràcter evolucionat, primerament, i conservador, després , del llatí a partir del qual es va originar el català.

Ara bé, els factors de diferenciació entre la Bètica i la Tarraconense que acabem d'esmentar i la possible influència oscoumbra, són suficients per explicar-nos que “una frontera lèxica ben definida separi el català del castellà des dels mateixos orígens de les llengües romàniques? Heus aquí la qüestió que ens hauria de permetre de resoldre la pseudopolèmica sobre la subagrupació romànica del català i l'inici de l'estudi del llatí de la Tarraconense. En aquesta polèmica generalment s'acceptava, com ja hem dit, que el llatí de la Tarraconense, amb certes diferències òbviament, pertanyia a l'òrbita del llatí vulgar de la península Ibèrica. Prejudicis geogràfics i, sobretot, prejudicis polítics, ho afavorien. En aquest context, les similituds del català amb el castellà o amb el francès i provençal eren explicades en base a un punt de partida comú anterior a l'època romànica que hauria donat un resultat divergent a causa de la història del català.

Si prescindim, però, dels prejudicis geogràfico-polítics, podríem donar un enfocament diferent de la qüestió. Caldria, aleshores, investigar detalladament el problema des de l'època preromànica centrant-la, per tant, en el llatí vulgar. Germà Colon, en un estudi sobre el lèxic català amb relació a la resta de la Romània, ha pogut arribar a afirmar que les concordances del llatí català amb una llatinitat gàl·lica són evidents. Enteneu bé el que vull dir amb aquestes paraules. Considerem les llengües romàniques com a germanes, derivades d'una mare comuna. Potser convindria que, basant-nos en la presència de determinats caràcters comuns, assenyaléssim l'existència d'uns diasistemes llatins que constitueixen el tronc d'un grup de llengües romàniques. L'observació lèxica fa veure que el català, l'occità i el francès es remunten a un d'aquest diasistemes... El diasistema llatí del qual procedeix el català és distint de l'anomenat llatí hispànic, base del portuguès i del castellà.

6. EL CATALÀ DINS LA ROMÀNIA

Badia i Margarit, al llibre “Llengua i cultura als Països Catalans” discuteix sobre el problema del català: el català entre la gal·lo-romània o la ibero-romània.

Els erudits catalans del segle passat identificaren, en general, la llengua catalana amb la provençal, sense adonar-se que així iniciaven una confusió llarga i perillosa, que només seria superada en una època relativament recent. Avui trobem aquesta identificació ben explicada per dos tipus de raons: unes, lingüístiques, per tal com una gran majoria de trets evolutius (fonètics, morfològics, sintàctics) i de criteris lexicològico-semàntics són comuns a ambdues llengües; altres, històrico-literàries, per tal com, a causa d'aquesta afinitat lingüística, de la relació íntima i multisecular entre Catalunya i el sud de França i del fet que el provençal fou molt emprat pels escriptors catalans medievals (sobretot pels poetes), una forta influència provençalitzant planà damunt tota la poesia catalana antiga, i àdhuc afectà la mateixa prosa, cosa que ha d'ésser atribuïda tant a la inspiració temàtica comuna com al susdit ambient d'afinitat lingüística. Els nostres homes de la Renaixença constataven a cada moment tant les concomitàncies entre català i provençal com la mescla provençalitzant del català primitiu: aquelles amb llurs relacions personals amb el moviment dels felibres (paral·lel de la Renaixença, bé que un xic més tardà, i menys penetrant que aquesta i les seves conseqüències); aquesta, en les edicions de textos antics que començaven d'assajar.

Doncs bé, la identificació entre ambdues llengües va tenir com a conseqüència la subordinació del català al provençal, és a dir, la consideració del català com a mera varietat dialectal de la llengua veïna, malgrat que no hi havia cap raó d'índole lingüística perquè la relació de subordinació es fes a favor del provençal i no al revés. Ben mirat, i tal com ho féu veure Amado Alonso, entre aquestes dues llengües, autòctones de llurs territoris respectius, el català s'assembla amb el provençal exactament en la mateixa mesura que el provençal s'assembla amb el català, i, tot partint de la semblança, tan poc encertat és de concloure'n el gal·lo-romanisme del català, com ho fóra de concloure'n l'ibero-romanisme del provençal. Si hom ha parlat del gal·lo-romanisme del català, i no al revés -prossegueix Amado Alonso- és per motius psicològics, no lògics: el provençal apareix com a idioma major; el català, com a idioma menor; el provençal tingué una poesia trobadoresca d'importància històrica mundial; a la literatura catalana, més modesta, hom hi remarca un influx provençal fort; el provençal ha estat tema central d'estudi lingüístic des que la romanística fou constituïda; les llengües peninsulars només eren estudiades d'una manera incidental fins a començos de segle; per peresa, hom despatxava el català enter com una varietat del provençal; el provençal es troba enclavat dins una de les grans potències que mantenen l'equilibri europeu; el català, en una de les que fan de comparsa. En conseqüència, sempre que la semblança d'ambdues llengües ens inviti a reagrupar les llengües romàniques occidentals, no ens passarà mai pel cap la idea de posar en crisi el gal·lo-romanisme del provençal, una llengua tan il·lustre a la història europea de la literatura, enclavada dins la Gàl·lia, i que estem estudiant des de fa més d'un segle; en canvi, serà problemàtic l'ibero-romanisme del català, una llengua no tan il·lustre literàriament, enclavada només dins la Ibèria, i que no fa pas tants anys que ni sabíem que era realment una llengua. L'impuls ha estat donat, doncs, pel pes psicològic de «llengua més important i llengua menys important»; la justificació històrica n'ha estat cercada a posteriori, com la seva falsedat ho prova. Aviat la personalitat del català va anar essent cada vegada més presa en consideració, fins que es convertí, amb l'acceptació de tots els romanistes, en independència plena com a llengua.

La teoria gal·lo-romànica del català, a la línia de la mateixa lluita per la seva independència, és basada en la interpretació tradicional, que rebé consagració científica amb el llibre esmentat de Meyer-Lübke. Aquest llibre fou elaborat damunt una comparació constant, a tres columnes, dels trets castellans, catalans i provençals, en fonètica, morfologia, formació de mots, sintaxi i lèxic de les tres llengües; conté, encara, un estudi històric on hom examina les diferències dels pobles pre-romans, matisos oposats o diferencials dins la romanització, diversitat de les conseqüències de les invasions germàniques, etc. La conclusió inflexible de Meyer-Lübke és que, després de les seves recerques, queda fora de tot dubte que el català pertany al mateix món lingüístic que el provençal. Antoni Griera fou, també, i des del primer moment, gal·lo-romanista del català, bé que en oposició manifesta amb Meyer-Lübke. La seva posició té dos aspectes: l'estudi de les dades que els actuals parlars fronterers forneixen (català i aragonès, i català i occità), i l'estudi històric de dos corrents culturals (procedents, respectivament, de la Gàl·lia meridional i del nord d'Àfrica); des dels dos punts de vista, arriba a la conclusió del gal·lo-romanisme del català.

La teoria ibero-romànica del català quedava inclosa dins la interpretació que R. Menéndez Pidal donà de les llengües de la Península Ibèrica al seu llibre, ja esmentat, intitulat Orígenes del español. Aplicant els seus «principis geogràfico-cronològics», fa veure com el castellà, que és insignificant, de moment (al costat del lleonès i de l'aragonès, per exemple), arriba a imposar-se'ls, i a estendre's en detriment de llurs àrees. Menéndez Pidal es basa en l'existència del mossàrab antic, del qual no hi ha, tanmateix, tants de testimonis com convindria, i en les coincidències entre els dialectes hispànics primitius (galaico-portuguès, lleonès, castellà, aragonès, català), els quals ofereixen sistemàtiques concomitàncies fonètiques (que adduirem més avall), excepte el castellà, que és l'única nota diferencial dins la unitat hispànica primitiva; l'expansió del castellà cap al sud provoca solucions de continuïtat a les llengües antigues que enllaçaven, pel sud i mitjançant el mossàrab, el gallec i el català, i el lleonès i l'aragonès. D'aquesta faisó el català resta incorporat a l'òrbita lingüística peninsular. Amado Alonso emprengué una sèrie d'articles sobre el tema de la filiació del català dins la Romània, en els quals feia objeccions de mètode a treballs dels gal·lo-romanistes. Més de quinze anys més tard, Amado Alonso va tornar a tractar de les afinitats del català amb els seus veïns, dins la Partición de las lenguas románicas de Occidente, apareguda a Buenos Aires, l'any 1943, formant part de la miscel·lània d'homenatge a Pompeu Fabra: ara el seu interès no quedava reduït a la llengua catalana, sinó que abastava totes les llengües de l'anomenada Romània occidental, i per això ens hi referirem més avall.

La conclusió que hom pot establir sobre la filiació del català dins la Romània, després de tot el que fou dit i discutit al llarg de la susdita polèmica, i després d'ella, no ha d'ésser absoluta. Ja abans dèiem que ben sovint tots, gal·lo-romanistes i ibero-romanistes, tenien raó, en llurs posicions, per tal com tots ells partien de fets certs: gairebé constantment, l'estudi geogràfico-històric de qualsevol fenomen de lingüística catalana (fonètic, morfològic, sintàctic, lexical, semàntic), i per mica que hom aprofundeixi en la seva anàlisi, permet d'adoptar l'una i l'altra de les dues posicions fonamentals. Sense fixar-nos ara en influències pre-romanes, per tal de no portar les coses massa enllà (influències que, tot amb tot, no sabríem negar, sinó que, ben al contrari, considerem que molt sovint han estat fondament afaiçonadores), el català es constitueix i es desenrotlla a l'extrem nord-est de la Península Ibèrica; per la localització geogràfica del seu nucli inicial, el català és una llengua hispànica, o sia que continua una modalitat determinada del llatí vulgar, la que era parlada a l'antiga Hispània. Això no obstant, cal que aquesta apreciació, tan simple i primària, sigui matisada tot seguit, i matisada vol dir, ja es comprèn, que l'hem de complicar amb les diverses aportacions (etnològiques, polítiques, culturals) del nord i del sud, a mesura que es produeixen en el decurs de la història. Els estudis historiogràfics de conjunt de Ferran Soldevila ens forniran les dades per a matisar els esdeveniments que van perfilant el domini lingüístic català.

BIBLIOGRAFIA

BADIA I MARGARIT, A. M. (1981b): “El català, entre gal·loromània i iberoromània”, Llengua i cultura als Països Catalans. 8ed. Barcelona, Ed.62, pp.30-40.

NADAL, J. M. & PRATS (1982): Història de la llengua catalana. 1Dels inicis fins al S.XV. Barcelona, Ed.62.

VANAANEN, V. (1975): “ Latín vulgar y lengua escrita”, Introducción al latín vulgar. Madrid, Gredos, pp. 25-31.