BLOC I: ARRELS HISTÒRIQUES DE L'ESPANYA CONTEMPORÀNEA

1. Els problemes economics-socials de l'Antic Règim.

A Definició de l'antic Règim.

Terme que comença a utilitzar-se en França, s. XVIII. Designa el règim polític i economic-social imperant a Europa durant els segles XVII-XVIII, i que acaba el 1789 (Revolució Francesa). S'utilitza per part dels revolucionaris liberals.

Trets essencials: - Poder polític: Monarquia absoluta.

- Socialment. Societat estamental.

- Econòmicament: Economia rural i senyorial. Propietat feudal i existència

de monopolis econòmics.

L'últim país és Rússia (fins 1917, revolució russa) que elimina l'absolutisme.

B Problemàtica de l'Espanya de l'Antic Règim.

1. La demografia.

- A Europa: Creixement de la població (s. XVIII). Descens de la mortalitat, disminueixen les pestes, pau relativa, introducció de tècniques agrícoles.

- A Espanya: Creixement de la població, però molt desigual (creix en la perifèria, és dobla i a l'interior creix molt menys, un 20%).

b) Adopció de polítiques poblacionistes. Sobretot per part dels monarques il·lustrats, per tal d'igualar la desigualtat demogràfica, creien que un augment de la població era indispensable per promoure el desenvolupament de l'agricultura i la indústria.

A Espanya el creixement de la població es troba limitat per:

• Persistència de la crisis de subsistència (falta de productes, males collites, fam).

• Extraordinari encariment dels queviures.

• Persistència d' enfermetats i epidèmies.

• Agricultura endarrerida (no hi ha rendiment no augment producció, no creix).

2. Problemes agraris.(s. XVIII).

2.1 Característiques de l'agricultura.

2.1.1. És la principal font de riquesa (80% de la població).

2.1.2. Endarreriment tècnic Rendiment i productivitat baixa (guaret, cultiu rotatiu en tercis; utillatge agrícola).

2.1.3. Tipus de conreus: blat i de secà, constitueixen la base de l'alimentació, policultiu mediterrani, els conreus americans quasi no existien (creïlla, panís).

2.1.4. Molta terra sense conrear. Insuficient perquè la població augmentara, en el futur va produir crisis de subsistència.

2.1.5. Tendència a l'autoconsum. Inexistència d'un mercat nacional No possibilita augment de la població.

Poca importància del mercat.

Dificultat de les comunicacions (existien peatges i duanes senyorials Augment del preu del producte).

2.1.6.Gran quantitat de terres de pasturatge La Mesta (organització de ramaders que defenen els seus drets).

2.1.7. Règim de propietat i el sistema d'explotació provoquen molts problemes agraris i és la causa més important de l'endarreriment de l'agricultura.

2.2 Règim de propietat i sistema d'explotació

2.2.1. Règim de propietat.

És una herència del sistema feudal (explica l'endarreriment de l'agricultura).

La propietat de la terra es troba a mans d'uns pocs: noblesa

església

ajuntaments

Mentre que la majoria de la terra no és lliure (el propietari no pot fer res amb ella), encara que hi ha de lliure disposició, la majoria dels propietaris no poden vendre ni alienar les seues terres perquè la propietat es troba vinculada (el propietari pot disposar dels beneficis de les terres, però no pot vendre-les, cedir-les o donar-les en herències segons la seua lliure voluntat.

Hi ha tres tipus de vinculacions:

a) Amortització: Afecta a les terres de l'església que estaven amortitzades en la seua totalitat. L'església podia rebre donacions, però no podia cedir els seus béns.

b) Primogenitura. Afecta a les terres propietat de la noblesa, gran part de les propietats dels nobles estaven protegides amb aquest sistema, que suposava que els béns passaven en la seua totalitat a l'hereu, sempre un de sol per tal de no dividir el patrimoni, podia administrar els béns i gaudir-ne, però no els podia vendre o alienar.

c) Els béns propis. Fa referència a grans superfícies de terres i monts que tenien com a titulars als ajuntaments o als veïns d'una població, la qual cosa significava obtenir un dret col·lectiu sobre eixes terres.

Existien altres tipus de vinculacions menys importants (terres de “realengos” del rei, “las encomiendas” propietat dels ordres militars o també les terres de pasturatge de la Mesta).

Moltes d'aquestes terres eren de les senyories, les senyors podien exercir determinades jurisdiccions i cobrar rendes.

La major part de la terra està fora del mercat, i la majoria de la població no té accés a les terres, açò impedeix la mobilitat econòmica, perquè la font més important és la terra, que es troba immobilitzada a mans d'uns pocs i a més , la major part dels propietaris són rendistes, la qual cosa quasi mai inverteixen en la millora de la terra, ni introdueixen innovacions de cap tipus.

2.2.2. Sistema d'explotació de la terra.

Arrendament de la terra. LA major part de la població són arrendataris o jornalers, hi ha molts pocs propietaris. El tipus de contractes varien segons les zones:

- A Catalunya: Les terres eren de senyoria laica o eclesiàstica de proporcions mitjanes, i eren conreades per camperols amb contractes emfitèutics, estables i a perpetuïtat, situació relativament millor perquè no estaven sotmesos a augments de renda i podien gaudir del creixement dels rendiments agraris.

- A Galícia i a Astúries: Els arrendaments (furs) eren fixos durant tres generacions, però la manca de les terres va generar la subdivisió dels arrendaments, per aquest motiu, un problema del minifundisme era en consolidar-se explotacions minúscules insuficients per a mantenir una família.

- A Extremadura, Castella i Andalusia: Hi havia enormes extensions de terres (latifundis) en mans de la noblesa i del clergat, treballades per camperols en arrendaments a curt termini o per jornalers. Les condicions eren les més dures, perquè els eren augmentades les rendes a voluntat dels senyors. A més, la competència per la ramaderia ovina en aquestes regions era molt forta. La Mesta (amos d'enormes ramats que els proporcionaven grans beneficis) donaven prioritat a l'ús de la terra per a pasturar en lloc de conrear-la.

2.3. Tensions en el món agrari.

Al segle XVIII hi ha un augment de les tensions provocada per un augment de la població superior al de l'oferta del aliments. Causes:

a) Desfavorables condicions climàtiques i agràries. Amb les tècniques conegudes llavors, les sequeres estiuenques i les temperatures elevades limitaven les productes que es podien conrear i impedien aplicar les noves tècniques desenvolupades a l'Europa nord-occidental.

b) L'increment de la producció per mitjà de l'augment de la superfície conreada na era possible en una gran part d'Espanya perquè les terres es trobaven amortitzades.

c) L'escassetat de les terres obligava a conrear les de pitjor qualitat o les que es dedicaven a la pastura, i provocava en tots dos casos el descens del rendiment ,en el primer cas per la mala qualitat de les terres i en el segon perquè es va reduir la quantitat de fem disponible i afectà la fertilitat de la terra.

d) La contínua pujada dels preus del productes bàsics, produïts per la crisis de subsistència.

e) Disputes entre els agricultors i ramaders per les terres incultes.

f) La contínua pujada dels arrendaments.

3. Altres activitats econòmiques.

3.1. Activitats pre-industrials: La manufactura.

Al segle XVIII predomina el taller gremial, amb una estructura gremial, amb un control estricte sobre la producció i la creació de nous tallers* Crítica del il·lustrats. Taller a l'àmbit rural (treball familiar).

Les manufactures (mitjans segle XVIII), es troben en grans edificis que són propietat d'un amo, però no incluixen innovacions tècniques. Hi ha dos tipus de manufactures:

- Manufactures reials que produeixen objectes de luxe, l'escassesa de mercat per a aquests productes i la poca rendibilitat de les noves fàbriques, van orientar la política manufacturera cap a l'impuls dels establiments privats. Suposen una despesa per a l'estat, negoci negatiu.

- Manufactures privades, intenten escapar de l'estructura gremial:

- València, creixement molt important de la indústria de la seda, controlada per comerciants que combinaven el treball a domicili amb les instal·lacions de factories modernes.

- Al País Basc es va augmentar la producció de ferro (metal·lúrgia), sobretot arran de la prohibició d'importació de productes de ferro estrangers.

- A Catalunya es va desenvolupar la producció llanera, dedicada a la producció de teixits blancs o estampats (indianes)

3.2. El comerç.

3.2.1.Comerç interior.

És un mercat feble i escàs. Els intercanvis són locals i comarcals. Hi ha problemes:

- De transport.

- D'encariment (duanes internes).

- Economia d'autoconsum: - No hi ha quasi excedent.

- El poder adquisitiu de la major part de la població és baix.

3.2.2. El comerç exterior.

Durant el primer terç del segle XVIII el comerç colonial :

Està controlat per l'Estat.

Hi ha un monopoli de dos ports (el de Sevilla i el de Cadis).

Estava organitzat en el sistema de flotes, que salpaven periòdicament cap a les colònies i que havien de tornar a aquests ports esmentats.

La incapacitat de la indústria i l'agricultura castellanes per satisfer la demanda americana havia provocat que una gran part del comerç estiguera en mans de comerciants estrangers (francesos, anglesos, holandesos), els quals, a través dels seus agents al port de Cadis, controlaven el tràfic mercantil amb Amèrica

Les companyies comercials resultaven ineficaç, per la pirateria, el contraban, la competència estrangera, etc.

Tot aquest sistema resulta ineficaç i d'aquesta manera s'obri el camí cap a la liberalització total del comerç americà cap al final del segle XVIII, en 1778 es va decretar la llibertat de tots els ports espanyols per comerciar lliurement amb Amèrica. Les mesures liberalitzadores contribuïren a la prosperitat d'algunes zones, com Catalunya. A Cadis els negocis eren de reexportació: hi havia mercaderies de tota Europa que eren embarcades cap a Amèrica, però la seua activitat influïa poc en la prosperitat de la resta d'Andalusia. En canvi ports com el de Barcelona s'especialitzaren l'exportació de productes locals, i van generar un procés de creixement econòmic en el conjunt de Catalunya

4. La societat estamental.

La societat de l'Antic Règim estava dividida en tres estaments, i tenia com a característiques la desigualtat jurídica i l'immobilisme.

4.1. El clergat. Constituïen poc més del 2%, però controlaven més del 40% de la propietat territorial.

4.2. La noblesa. No sobrepassava el 5% de la població, però posseïa propietats territorials extenses i tenia en poder nombroses senyories jurisdiccionals, en les quals administrava justícia i de les quals extreia rendes abundants.

4.3. El tercer estament. Aplegava els camperols, la burgesia i les classes populars de la ciutat. Suportava una gran part de les càrregues econòmiques de l'Estat i era marginats dels centres de decisió política.

Aquest sistema es manté durant el segle XVIII, però poc a poc anirà enfonsant-se per dues raons:

- Les idees il·lustrades.

- El desenvolupament econòmic d'alguns sectors de l'estat pla (burgesia) que tenen un escàs poder polític.

Reaccions:

- La noblesa mantindrà el seu poder, la seua situació i els intents il·lustrats per transformar una noblesa més moderna fracassaran.

- El clergat: no patix cap canvi, continua com estava.

- Estat pla:

- el camperolat, dins d'ell hi ha una gran desigualtat econòmica, viu en un baix nivell de vida i pobresa generalitzada, l'analfabetisme era molt general (es deixen influir pel clergat), no sempre recolzaran els canvis dels liberals.

- la població urbana (artesans, burgesos, treballadors de ciutat, marginals), agrupats en gremis, enemics del canvi de l'Antic Règim, s'oposen al lliure mercat.

- burgesos, grup reduït, partidaris dels canvis amb l'Antic Règim i d'introduir canvis.

- treballadors de ciutats, conservadors, tenen por als canvis pel que puga ocórrer.

Al llarg del segle XVIII es van produir una sèrie de conflictes socials. Motins i alçaments (camp i ciutat), estan relacionats amb les crisis de subsistència típiques de l'Antic Règim. Així, el 1766 es va produir el motí de Squillace, una revolta complexa en la qual s'uniren el malestar de la població per la carestia i el preu dels aliments, l'oposició al poder excessiu dels alts càrrecs estrangers (Grimaldi, Squillace...) i la resistència dels privilegiats que veien retallats, amb les reformes, el seu poder i influència. Tot això va confluir en una revolta popular a Madrid contra les mesures de sanejament i ordre públic preses pel ministre Squillace.

Davant de l'extensió de la revolta, Carles III destituí Squillace, frenà les reformes i va abaixar el preu d'alguns productes.

5. La Monarquia Absoluta.

5.1. La restauració dels Borbons a Espanya: La guerra de successió.

Amb la introducció de la dinastia dels Borbons a Espanya s'inicia la monarquia absoluta.

L'any 1700, l'últim monarca de la casa d'Àustria, Carles II, va morir sense descendència. Els candidats a ocupar el tron, per vincles familiars era Felip d'Anjou (borbó) i l'Arxiduc Carles d'Habsburg (austrià). El testament del rei designava com a successor seu el candidat Borbó, qui va ser proclamat rei l'any 1701, amb el títol de Felip V.

El nomenament del nou monarca provocà un conflicte per a l'equilibri entre les diferents potències europeus. El seu accés al tron espanyol enfortia el poder dels Borbons a Europa, i ràpidament, Gran Bretanya, Portugal i Holanda donaren suport al candidat austríac i van entrar en guerra contra França i Espanya. D'aquesta manera la successió al tron espanyol passarà de ser un conflicte intern a un greu problema de política internacional.

Castella es mostrà fidel a Felip V, excepte una part de la gran noblesa, que tenia por de perdre poder i influència davant de l'absolutisme borbònic. En canvi, a la Corona d'Aragó, es van posar al costat del candidat austríac pel mal record deixat per les tropes franceses a Catalunya durant l'aixecament del 1640 i el temor de perdre el seu poder davant de les tendències centralitzadores i uniformitzadores de la nova monarquia.

Els exèrcits de Felip V controlaren la majoria del territori i, llevat d'algunes contraofensives austríaques, només una part de Catalunya resistia l'ocupació desprès del 1707. En el pla internacional, les forces van estar força equilibrades i els Borbons eren incapaços de derrotar les forces aliades que donaven suport a Carles d'Habsburg. El 17 d'abril moria l'emperador d'Àustria, Josep I, i ocupava el tron l'arxiduc Carles. Ara el perill europeu el representava un Habsburg al tron de dos regnes.

Els anglesos i els holandesos van manifestar un interès per acabar la guerra i reconèixer Felip V com a monarca espanyol. En els tractats d'Utrecht (1713), se signà la pau a canvi d'importants concessions a Àustria (Milanesat, Flandes, Nàpols i Sardenya) i a la Gran Bretanya com a compensació (Menorca i Gibraltar).

Siganda la pau, només a Barcelona i algunes altres ciutats de Catalunya oposaven resistència a l'ocupació borbònica. Les Corts, reunides a Barcelona, decidiren resistir i començà un setge de catorze mesos a la ciutat. L'11 de setembre de 1714, les tropes de Felip V van ocupar Barcelona.

5.2. Característiques de la monarquia absoluta.

El rei controlava i governava els diferent territoris i se situava al capdavant de les diverses institucions i de les Corts. El monarca absolut constituïa l'encarnació mateixa de l'Estat: l'estat era seu i d'ell emanaven les institucions. Tenia un poder il·limitat, era font de llei autoritat màxima de govern i cap de la justícia.

L'absolutisme monàrquic és la última forma política que es dóna en l'Antic Règim.

Anteriorment en la casa dels Àustries ja s'havia enfortit el poder del monarca, amb prou feines es conservaven institucions que pogueren enfrontar-se al monarca, les seues Corts no es reunien des del 1665, i quan ho feien era per aprovar impostos. En canvi, a la Corona d'Aragó, a Navarra i al País Basc, s'havien conservat institucions pròpies com les Corts i un cert grau de sobirania respecte del poder central.

Els Borbons imposaren el model d'absolutisme monàrquic implantat a França el segle XVII per Lluís XIV. Es van dedicar a enfortir el poder reial, van assumir la tasca d'unificar i reorganitzar, segons els seus criteris, els diversos regnes peninsulars. Açò va suposar la pèrdua de la sobirania dels territoris de la Corona d'Aragó, que passà a formar part d'un model unificador i centralista (Decrets de Nova Planta).

Apareix un nou estat de tendència centralitzadora i absolutista. Passem d'un estat plurinacional amb diversos règims forals a un altre en el que les úniques lleis reconegudes seran les de Castella, sols les províncies basques i Navarra van conservar els seus furs per haver-se mantingut fidels a Felip V.

5.3. Organització administrativa.

Els Decrets de Nova Planta (Aragó i València 1707, Mallorca 1715 i Catalunya 1716), tingueren unes conseqüències administratives:

5.3.1. Sorgeixen noves institucions de govern.

Mitjançant els Decrets de Nova Planta, s'imposà l'organització politico-administrativa de Castella als territoris de l'antiga Corona d'Aragó, tot el territori va constituir una única estructura de caràcter uniforme. La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes de la Corona d'Aragó i les integrà en les de Castella, que de fet es van convertir en les Corts d'Espanya..

Suposa també la pèrdua de la llengua en la Corona d'Aragó en l'administració civil i eclesiàstica.

5.3.2. Sorgeix una nova organització territorial.

Divisió provincial: cada un dels regnes de la Corona d'Aragó es converteix en una província d'igual categoria que les castellanes

5.3.3. Reorganització de la Hisenda.

Els Borbons comprenien que si no es reformava el sistema impositiu i es procurava que tots els habitants pagaren en relació a la seua riquesa, incloent els privilegiats, el sanejament econòmic era impossible. Ho implantaren a la Corona d'Aragó i va tindre tal èxit (es recaptaven més diners i el sistema era més àgil i menys gravós per a la població) que intentaren imposar-ho a tota Espanya, però les fortes resistències que hi van oposar els privilegiats impediren l'aplicació.

2. Les contradiccions de la monarquia absoluta. Crítica dels il·lustrats. Impacte de la Revolució Francesa. Les Corts de Cadis. La Constitució de 1812.

A. El moviment il·lustrat.

Concepte.

Moviment intel·lectual que naix a França al segle XVIII, que aprofita la burgesia per expressar el seu model social polític- econòmic que desitjava, i es va extendre ràpidament a Europa. Criticaran l'Antic Règim.

2.Característiques.

a) Fe absoluta en la raó: ni l'autoritat, ni la tradició, ni la revelació no poden substituir la raó i tot allò que aquesta raó no puga acceptar ha de ser rebutjat com un engany o superstició. Els homes, conduïts per la seua intel·ligència, podrien assolir el coneixement (per a ells, base de la felicitat). Per açò eren uns ferms partidaris de l'educació (enriquiment del saber) i del progrés (progressiva millora de les condicions de vida dels éssers humans).

b) La societat estamental. S'oposen al sistema que organitzava la societat segons el grup social en què es naixia, defensen la mobilitat social, la igualtat d'origen i el mèrit segons la intel·ligència de cadascú. Ningú podia gaudir de l'honor i del prestigi en nom dels seus avantpassats.

c) La qüestió religiosa. Eren deistes, creien en una religió natural que admetia la idea de Déu, però que negaven l'existència de cap revelació. Refusaven la superioritat de cap religió i condemnaven la intolerància religiosa. S'oposaven al domini ideològic de l'Estat, als seus privilegis, i a la visió conservadora i immobilisme transmesa pel clergat.

d) El problema econòmic. Les noves idees van venir dels fisiocràtics. S'oposaven a les restriccions del mercantilisme i afirmaven que la principal font de riquesa era l'agricultura. Van lluitar contra tota reglamentació i van defensar la llibertat econòmica.

e) El poder polític. Va configurar una nova doctrina política, el liberalisme (Locke). Defensaven un contracte entre governants i governats que garantira els drets bàsics de l'individu.

Montesquieu va refermar la necessitat de la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial) i va posar un èmfasis especial en la independència del poder judicial, Rosseau va plantejar el principi de la sobirania popular, afirmant que el poder emana del lliure consentiment dels ciutadans, que s'expressen per mitjà del vot.

B. Les contradiccions de la monarquia absoluta.

1. Plantejament de la situació.

Necessitat de reformar.

Mantenir les característiques de l'Antic Règim.

Si es mantenen les característiques de l'Antic Règim es impossibles reformar.

Si es realitzen reformes s'actuarà en contra dels privilegiats i s'afavoriran els burgesos.

Si no es reforma l'economia no es podrà prosperar Gran decadència.

Davant d'aquesta situació els monarques realitzen reformes limitades, sempre que no atemptaren en contra del poder de la monarquia absoluta.

2. El despostisme il·lustrat.

Pensament il·lustrat en el qual, sense renunciar al seu caràcter de monarques absoluts, alguns sobirans van intentar una experiència reformista que pretenia unir l'autoritat reial amb la idea de progrés de la il·lustració, “Tot per al poble però sense el poble”.

A Europa meridional van sorgir personalitats com: Frederic II de Prússia, Maria Teresa d'Àustria, la tsarina Caterina II, Gustau de Suècia o Carles III d'Espanya. Els trets comuns són: l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració, el foment de l'ensenyament i la recerca de la modernització econòmica (van promoure programes de desenvolupament agrícola i industrial i van facilitar la llibertat de comerç).

Les possibilitats eren molt limitades, no era possible acceptar els canvis econòmics o les millores a la propietat i al comerç i mantenir intacta la societat estamental o el poder absolut. Les contradiccions d'aquesta via reformista van començar a preparar el camí de les revolucions liberal-burgeses.

C. La Il·lustració espanyola.

1.Característiques del pensament espanyol.

La introducció i difusió de les noves idees il·lustrades a Espanya va ser lenta i difícil. S'introdueix amb un retard d'uns quants decennis respecte d'alguns països europeus. L'absència d'amplis grups burgesos, la falta d'un grup intel·lectual important, el conservadorisme dels medis intel·lectuals universitaris, l'enorme força de l'església i la inexistència de classes mitjanes formades i capaces d'entendre les teories dels nous filòsofs, van impedir en la primera part del segle, el coneixement del nou corrent de pensament.

Els il·lustrats que destaquen són: Feijoo, Campomanes, Cadalso, Jovellanos, Aranda, Floridablanca, Olavide, Capmany, etc. No formen un grup homogeni, però coincideixen en l'interés per la ciència, l'esperit crític i la idea de progrés.

Les preocupacions bàsiques dels il·lustrats espanyols foren:

- La educació. Només la millora del nivell cultural podria traure el país de l'endarreriment que patia, lluitaren contra els ordres religiosos i contra els estaments privilegiats, defensaren imposar un ensenyament útil i pràctic, obligatori per a tothom.

- La qüestió econòmica. Eren conscients que l'endarreriment del país, provenia de la pervivència del fort predomini de la propietat nobiliària i eclesiàstica, del control excessiu sobre les activitats econòmiques, i del desconeixement de les noves tècniques, invents i avenços aplicats a altres països. Per això, estudiaren la situació real del país i proposaren una sèrie de reformes.

Hi va tindre una gran importància en la difusió de les idees il·lustrades la creació de Societat Econòmica d'Amics del País (SEAP), que estudiaven fomentar l'agricultura, el comerç i la indústria, traduir i publicar llibres estrangers i impulsar la difusió de les idees fisiocràtiques i liberals.

2. El despotisme il·lustrat de Carles III.

En 1766 es produí el motí d'Squillace.

Amb el seu programa de reformes, en 1783 es van declarar honestes totes les professions. És en el terreny religiós on va posar més èmfasis, regalista, defensor de l'autoritat i les prerrogatives del rei davant de l'Església. Carles III reclamà el dret a nomenar els càrrecs eclesiàstics, a controlar la Inquisició i a fundar monestirs, i va combatre tenaçment l'intent de l'Església de constituir un poder dins de l'Estat. S'ha d'entendre l'expulsió dels Jesuïtes el 1766, ordre que tenia un enorme poder, de directa obediència al papat i probable instigador dels motins contra Esquillache.

3.Les reformes il·lustrades.

El reformisme és la pràctica duta a terme per l'absolutisme il·lustrat per tal de millorar les condicions de vida de la població, i impulsar el desenvolupament demogràfic i econòmic. “Les reformes” no implicaven canvis estructurals, es a dir, no suposaven l'alteració del sistema establert. La paraula reforma significa restaurar, reparar, però no transformar. Les principals reformes són:

a) De caràcter fiscal: El sistema fiscal que existia era inadequat, perquè hi havia un dèficit, no havia igualtat impositiva i es recaudava poc, per tant hi havia una Hisenda deficitària. Intenten implantar el sistema impositiu (catastre d'Ensenda) existent a la Corona d'Aragó (Ferran VI), i els privilegiats s'oposaren.

b) De caràcter social. En 1783 es publica la Real Cèdula, i així es declaren honestes totes les professions, per tal d'intentar promoure l'interés dels privilegiats.

c) De caràcter religiós: Defensa de la política regalista.

d) De caràcter educatiu: Creació d'institucions per a fomentar l'educació, creació de les Reials Acadèmies, universitats, col·legis majors i reformes en la SEAP.

e) De caràcter econòmic:

- 1. Declaració de llibertat dels preus i de circulació per al blat 1765 (1766 motí d'Esquillache).

- 2. Llibertat de comerç amb Amèrica per a tots els ports i tots els espanyols (1778).

- 3. En 1790 es declara la llibertat per a l'exercici de qualsevol ofici sense passar per l'examen dels Gremis, per tant, s'elimina el control que els gremis exercien sobre la producció i tècniques industrials.

- 4. Reformes en l'agricultura: Suposa la crítica i la reforma de:

- El sistema de propietat de la terra (primogenitura, amortització i terres comunals)

- El sistema d'explotació.

Mesures proposades:

A. La supressió dels privilegis de la Mesta (1758) i l'autorització als propietaris de finques rústiques a tancar les seues terres.

B. Prohibició d'augmentar el preu dels arrendaments de les terres i d'expulsar d'elles els arrendataris. (1785)

Es duen a terme, però Carles IV les va denegar.

C. Es van repoblar zones deshabitades i no cultivades. Mesura per afavorir el creixement de la població i de la producció (segons els il·lustrats açò era la base de la riquesa d'un país).

4. Els límits de les reformes.

Es va limitar el nepotisme i la corrupció en l'Administració, s'impulsaren reformes de tipus econòmic, es donà suport a propostes i projectes per al progrés de la instrucció pública, per al sanejament de les ciutats o per a la millora de la xarxa de carreteres. Es van defensa les prerrogatives de l'Estat davant de l'Església i s'animà els súbdits a desenvolupar les activitats comercials, agrícoles o industrials; es va trencar amb el vell prejudici que exercir aquestes activitats era deshonrós.

Enfrontar-se decididament amb la noblesa significava, destruir la base de la desigualtat civil sobre la qual reposava la monarquia absoluta mateixa. Reformar tenia com a límit el poder del monarca i mantenir l'esquelet de l'ordre de l'Antic Règim.

D. L'impacte de la revolució francesa. La guerra de la Independència.

El rei Carles IV accedí al tron espanyol l'any 1788 i a l'any 1789 esclata la Revolució Francesa. La por a l'expansió revolucionària congelà totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III i va apartar del govern els vells ministres il·lustrats (Floridablanca, Jovellanos...). Carles es trobarà en una situació complexa per les conseqüències que se'n deriven:

- Por davant dels aconteiximents revolucionaris, el conegut Pànic de Floridablanca, aquest ministre temorós del contagi, ordenava en 1791 censar a tots els estrangers, estretir la vigilància sobre els sospitosos d'introduir idees revolucionàries.

- Revitalització de la Inquisició per tal d'evitar la propaganda i prohibir l'entrada de tot imprés procedent de França.

- Dilema constant respecte amb les relacions amb França, entre no recolzar la revolució per tant ajudar a Anglaterra o mantenir els Pactes de Família, mantenint l'aliança amb França , contradicció ideològica.

Els aconteiximents es precipitaren amb l'execució de Lluís XVI en 1793, llavors es forma una coalició europea contra França, “La Convenció”.

En 1792 Godoy es converteix en el nou Secretari de l'Estat. La seua política es caracteritza pel dubte entre el temor de França i pactar amb França, per tal d'evitar l'enfrontament amb l'exèrcit napoleònic. Du a terme una política de recolzament a França. Les conseqüències són: Espanya es veu involucrada amb una sèrie de guerres contra Anglaterra (la qual cosa li suposa unes despeses econòmiques, crisis de la Hisenda).

1.1. El motí d'Aranjuez.

Aïllat dels partits, Godoy era odiat per l'alta noblesa i per l'Església pel seu origen plebeu i pels seus intents reformistes i pels seus elements il·lustrats que es van veure substituïts en el favor del Rei; i sobretot pel príncep hereu Ferran, que veia en Godoy un possible competidor en el favor de son pare.

Godoy abordà, d'una banda, una sèrie de reformes interiors: intents de desamortització de terres eclesiàstiques, reducció de l'activitat i poder de la Inquisició, promoció de les S.E.A.P., protecció d'artistes i intel·lectuals.

En política exterior va seguir un camí d'aliances successives amb França, signant una sèrie de pactes amb Napoleó. Espanya es va convertir en aliada de França, i s'enfrontà amb Anglaterra. En 1807, Napoleó obtingué el consentiment de Carles IV perquè els seus exèrcits travessaren Espanya per atacar Portugal, aliada d'Anglaterra (tractat de Fontainebleau). En octubre de 1807 es descobreix en l'Escorial una conjura de la noblesa antigodoyista i del príncep don Fernando contra el monarca i Godoy.

El 18 de març de 1808 esclatà un motí a Aranjuez, on es trobaven els reis , els quals, aconsellats per Godoy i davant del temor que la presència francesa s'acabara en una invasió real del país, es retiraren cap al sud. El motí, dirigit per la noblesa de palau i pel clergat, perseguia la destitució de Godoy i l'abdicació del rei Carles IV en el seu fill Ferran.

1.2.La monarquia de Josep Bonaparte.

Els amotinats van aconseguir els seus objectius, i van posar en evidència una crisis profunda en la monarquia espanyola. Carles IV escrigué a Napoleó per fer-li saber els esdeveniments i reclamar la seu ajuda per recuperar el tron que li havia arrabassat el seu propi fill Ferran VII. Napoleó es decidí definitivament a invadir Espanya, ocupar el tron i annexionar el país a l'Imperi.

Carles IV i Ferran VII van ser cridats per Napoleó a Baiona, on abdicaren tots dos en la persona de Napoleó (abdicacions de Baiona, 5-6 de maig). Aquest va nomenar rei d'Espanya el seu germà Josep. Napoleó va convocar les Corts a Baiona, a fi d'otorgar una constitució al país.

Josep Bonaparte intentaria una experiència reformista que pretenia acabar amb l'Antic Règim: va desamortitzar una part de les terres del clergat, desvinculà les primogenitures i les terres de mans mortes i legislà la fi del règim senyorial. L'estatut de Baiona reconeixia la igualtat dels espanyols davant de la llei, els impostos i l'accés als càrrecs públics. Finalment, s'abolí la Inquisició i es va iniciar la reforma de l'Administració.

1.3.La resistència popular.

A Espanya s'inicià un aixecament popular contra la presència francesa. El 2 de maig de 1808 el poble de Madrid es va alçar de manera espontània contra la presència francesa, malgrat que va estar reprimit per les tropes franceses, el seu exemple es va estendre per tot el país i la població es va aixecar ràpidament contra l'invasor. Un moviment de resistència popular frenà l'avanç de les tropes imperials.

A Galícia, Andalusia, Aragó, Castella, etc., la població reclamà la defensa contra la invasió francesa i van aparèixer Juntes d'Armament i Defensa, que reaccionaven davant del desconcert o l'apatia de les classes privilegiades, incapaces d'organitzar el país davant del buit de poder creat per l'abdicació dels monarques a Baiona. Primer van se locals, i expressaven la forma d'organització del moviment insurrecional popular. Desprès s'organitzaren Juntes a nivell provincial que reclamaven l'acció de les autoritats i forçaren la reunió d'una Junta Central que coordinara l'acció contra els francesos.

Les restes de l'exèrcit tradicional espanyol eren incapaces d'oposar-se a l'avanç de les forces franceses. La guerrilla i els setges eren les millors formes d'impedir el domini francès sobre el territori espanyol.

Els setges consistiren en la resistència de les ciutats espanyoles a l'avanç francès. Les ciutats assetjades resistien els bombardejos, la manca d'aliments i fins i tot d'aigua a què les sometia el setge francès per no deixar avançar l'exèrcit invasor i, d'aquesta manera, desgastaven les tropes napoleòniques i donaven temps a l'organització de la resistència a la resta del país.

La guerrilla fou la forma espontània i popular de resistència armada contra l'invasor. Gent de qualsevol ocupació s'organitzava amb un cap de quadrilla al capdavant per lluitar contra els francesos. Actuaven en grups menuts, fustigaven l'exèrcit, en destruïen les instal·lacions o assaltaven els carregaments de proveïment.

1.4.Les diferents forces polítiques.

Una part menuda de la població coneguda com afrancesats (nombrosos intel·lectuals i alts funcionaris i una part de la noblesa) acceptaren el nou monarca Josep Bonaparte i van participar en el seu govern. La majoria procedents del Despotisme il·lustrat, se sentien vinculats amb el programa reformista de la nova monarquia, i creien que la monarquia napoleònica era la millor garantia per evitar excessos revolucionaris. Pensaven que un poder fort podria fer les reformes necessàries per a la modernització del país. La derrota de l'exèrcit napoleònic, obligà una gran majoria a exiliar-se al final de la guerra.

La major part de la població formava el front patriòtic, aquells que s'oposaven a la invasió. Hi trobem posicions molt diferents. La major part del clergat i la noblesa, que resistia l'invasor i dirigia moltes vegades la resistència, buscava la situació absolutista anterior sota la monarquia del rei Ferran VII. Volien la tornada de la vella monarquia, per la defensa de la tradició i de la religió catòlica, Els sectors il·lustrats, especialment els liberals, veien en la guerra la oportunitat de realitzar una sèrie de reformes llargament desitjades. Els il·lustrats representats per Floridablanca o Jovellanos, esperaven la tornada de Ferran VII, del qual s'esperava que impulsara reformes que permetera la permanència de la vella monarquia tradicional juntament amb la modernització del país.

La burgesia, els intel·lectuals, els sectors clarament liberals tenien uns altres objectius. Veien en la situació creada per la guerra, l'ocasió d'influir en la transformació de l'Espanya de l'Antic Règim en un sistema liberal-parlamentari. Les seues aspiracions eren la sobirania nacional, la divisió de poders, la promulgació d'una constitució i la imposició d'un model social de classes que permetera el desenvolupament del capitalisme.

Finalment, una gran part de la població, al marge de les ideologies, afrontà la guerra com un moviment de defensa contra un invasor estranger.

El curs de la guerra.

Napoleó no esperava trobar grans resistències. Els seus informes li parlaven d'unes institucions incapaces d'oposar-se a la seua presència una vegada privades dels monarques, i esperaven conquerir el país sense greus problemes.

Les previsions de Napoleó es desbarataren davant de la resistència popular. L'exèrcit francès va ser derrotat a Bailén (juliol de 1808) per les tropes espanyoles.

Des de mitjan 1812, el curs de la guerra començà a ser desfavorable per als francesos. La campanya de Rússia havia obligat a Napoleó a desplaçar-hi una gran part dels seu exèrcit, i les forces espanyoles, recolzades pels britànics (Wellington), començaren a fustigar greument els francesos. Napoleó decidí pactar la fi del conflicte amb els espanyols, i al final de 1813, les seus tropes començaren a abandonar el territori espanyol.

Les Corts de Cadis.

Revolució liberal: Procés històric que s'inicia a Espanya el 1808 i que té com a fonament la ideologia liberal. Els trets d'aquesta es poden resumir en:

• Rebuig de les formes absolutes de poder.

• Traspàs de la sobirania del rei a la nació.

• Defensa de les llibertats individuals i del dret de la propietat privada.

La revolució també es coneguda com revolució burgesa.

2.1. El procés de formació.

Des del començament de la guerra, a l'estiu del 1808, les Juntes locals i provincials que dirigiren la resistència enviaren representants per formar una Junta Central Suprema que coordinara les accions bèl·liques i dirigira el país durant la guerra. La Junta es va reunir a Aranjuez en setembre, aprofitant la retirada momentània dels francesos de Madrid després de la derrota de Bailén. La junta reconegué Ferran VII com a rei legítim d'Espanya i va assumir l'autoritat fins que retornara. Davant de l'avanç francés , al Junta fugí a Sevilla i des d'allí, el 1810, a Cadis. L'única cuitat que resistia al setge francès.

La Junta Central es mostrà incapaç de dirigir la guerra i va decidir convocar unes Corts en les quals els representants de la nació decidiren sobre la seua organització i el seu destí. El gener de 1810 es dissolgué, després de la convocatòria de les Corts mantenint una regència formada per cinc membres de la resistència (aristòcrates il·lustrats, il·lustrats moderats, liberals progressistes).

El procés d'elecció de diputats a Corts i la seua reunió a Cadis foren necessàriament difícils. En un país dominat pels francesos era impossible una elecció de representants i en molts casos s'optà per elegir substituts o diputats entre les persones, representants de les províncies que es trobaven a Cadis.

Les Corts s'obriren el setembre de 1810 i el sector liberal va aconseguir el triomf en la formació de una cambra única. Aprovaren el principi de sobirania nacional (el poder resideix en el conjunt dels ciutadans i que s'expressa a través de les Corts formades per representants de la nació).

Composició de les Corts:- Predomini capes mitjanes urbanes

- Prompte entre: - Diputats absolutistes (minoritaris, no reformes)

- Diputats liberals (majoria, sí reformes)

2.2. La Constitució de 1812.

A. Declaració de principis:

• Sobirania nacional.

• Divisió de poders: - Legislatiu, Corts i rei (poder limitat “vetar les lleis”). Les Corts elaboren les lleis, aproven pressupostos i els tractats internacionals, comandament sobre l'exèrcit.

- Executiu, rei. Té la direcció del govern i intervé en l'elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció. El poder del rei està controlat per les Corts, que poden intervenir en la successió al tron, totes les ratificacions han de ser ratificades pels ministres, hi ha 12 limitacions a l'autoritat reial.

- Judicial: Tribunal, es reconeixen els furs eclesiàstics i militars. En l'administració s'estableixen els principis bàsics d'un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamovibilitat dels jutges, garanties dels processos, etc.

• Legitimació de la figura de Ferran VII, no es reconeix la figura de Baiona.

• Reconeixement del drets individuals: La llibertat d'impremta, la igualtat dels espanyols davant de la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que componen la nació espanyola. LA nació es definida com el conjunt de tots els ciutadans de tots dos hemisferis (peninsular i colònies americanes)

• Religió: confessionalitat de l'Estat (reconeixement de la religió catòlica com a única i vertadera).

• Militar: exèrcit permanent, creació d'un nou cos militar (la Milícia Nacional), es crea amb la finalitat de reforçar l'exèrcit en cas de guerra i recolzar l'exèrcit, per a defendre el nou estat liberal.

• Sufragi: sufragi universal masculí indirecte (com en EE.UU. no voten directament a la persona). Retalla els que poden ser elegits (depèn de la renda)

• Reformes a nivell administratiu: Nova divisió provincial, sistema d'elecció per la constitució dels ajuntaments

B. La Constitució

C. Sèrie de lleis i decrets destinats a eliminar les traves de l'Antic Règim i a ordenar l'Estat com un règim liberal. Es va decretar la supressió dels senyorius, la llibertat de treball, l'anul·lació dels gremis, l'abolició de la Inquisició i també l'inici de la desamortització ( propietat privada)i de la reforma agrària.

2.3. La valoració personal.

La Constitució és un exemple de constitució liberal, suposa l'inici del constitucionalisme espanyol que arribarà el 1978. S'ha criticat que aquesta és una còpia de la francesa, també té elements propis:

• La confessionalitat de l'estat (francesa).

• Sistema de sufragi universal masculí i indirecte.

• Possibilitat d'iniciativa legislativa del rei (francesa).

Inspirada en les principis de la francesa del 1791, però més avançada i progressista. Serà un exemple per a altres constitucions europees i americanes, i influirà en el constitucionalisme espanyol del segle XIX.

A pesar de la seua importància, no va tenir molta incidència pràctica a la vida del país. La situació de guerra impedí l'aplicació efectiva d'allò que s'havia legislat a Cadis, al final de la guerra, la tornada de Ferran VII frustrarà l'experiència liberal i va conduir cap el retorn de l'absolutisme

2. Revolució liberal i reacció absolutista. El regnat de Ferran VII (1814-1833).

A. Introducció.

Al final del 1813, Napoleó va signar el Tractat de Valençay amb Espanya, pel que reconeixia Ferran VII com a monarca legítim, permitia la tornada del rei al país i retirava les tropes franceses del territori espanyol. Suposa el final de la Guerra de la Independència.

A Espanya en eixos moments hi ha greus problemes:

Problemes derivats de la guerra que provoquen una greu crisis econòmica:

-Decadència de l'agricultura.

- Crisi financera.

- Elevat deute exterior

- Emancipació dels territoris americans (pèrdua d'ingressos i pèrdua d'un important mercat)

2- Problemes derivats dels privilegis de l'Antic Règim. Manteniment dels privilegis que impedeixen la reforma fiscal necessària.

3- Problemes polítics:

Radicalització dels conflictes entre liberals i absolutistes. Quan uns arriben al poder, els altres són perseguits i viuen en la clandestinitat.

Enfrontament en tres etapes:

- Sexenni absolutista: restauració de l'absolutisme (tornada de Ferran VII). Mitjançant un cop d'Estat que suposa l'abolició de l'obra de Cadis. Les conspiracions liberals feren que al final Ferran VII jurara la Constitució.

- Trienni liberal: període de govern liberal.

- Decadència ominosa: retorn de l'absolutisme.

B. Períodes del regnat de Ferran VII.

1.El sexenni absolutista (1814-1820).

La reacció absolutista.

El retorn de Ferran VII plantejà el problema d'integrar el monarca en el nou model polític, definit per les Corts de Cadis del 1812. Ferran havia abandonat el país com un monarca absolut i havia de tornar com un monarca constitucional. El rei havia de jurar la Constitució i comprometre's a respectar el nou marc polític. Ferran VII al començament va témer d'enfrontar-se a aquells que havien governat el país i havien resistit l'invasor i, per tant, va mostrar voluntat d'acceptar les seues condicions.

Els diputats absolutistes, la noblesa i el clergat sabien que la tornada del rei era la seua millor ocasió per tornar a l'Antic Règim. S'organitzaren ràpidament per mostrar al rei el seu suport incondicional per tal que es restaurara l'absolutisme (Manifest dels Perses, abril de 1814). Ferran VII, segur ja de la feblesa del sector liberal, va trair les seues promeses i protagonitzà un cop d'Estat, en declarar nuls i sense cap mena de valor ni efecte la Constitució i els decrets de Cadis i anunciant la tornada de l'absolutisme.

Tornada a l'Antic Règim És restablí el règim senyorial i es restaurà la Inquisició, supressió de la premsa, restablimet dels privilegis feudals, reorganització gremial, restabliment de les propietats desamortitzades de l'església, forta repressió contra els liberals (persecucions, execucions, empresonaments, exiliats). La situació internacional era favorable, Napoleó derrotat, i les potències absolutistes europees vencedores havien aconseguit al Congrés de Viena de restaurar el vell ordre arreu d'Europa i la Santa Aliança garantia la defensa de l'absolutisme i el dret d'intervenció en qualsevol país per tal de frenar l'avanç del liberalisme.

1.2.Els problemes:

Econòmics. Causes: - Guerra de la Independència.

- Pèrdua de les colònies americanes.

Conseqüències: - Perden una gran part de les terres colonials.

- Es paralitza l'agricultura i el comerç.

- Hisenda deficitària.

Polítics: Emancipació de les colònies americanes (perquè arriben idees il·lustrades, criolls tenen diners, exemple molt proper d'EE.UU.)

Nou problema social: El bandolerisme.

1.3. L'oposició liberal:

La burgesia liberal i les classes mitjanes urbanes reclamaven la tornada al règim constitucional.

Una part del camperolat es negava a pagar les rendes i tributs i s'oposaven a la restauració del règim senyorial.

c) En l'exèrcit, la integració d'una gran part dels caps de la guerrilla donà lloc a la creació d'un sector liberal, partidari de les reformes.

Com s'oposen:

a) Conspiracions: reunions de liberals contra el poder absolut, es reuneixen en grups privats i organitzen les conspiracions en les societats secretes. En aquestes conspiracions s'intentarà preparar l'actuació (normalment militar) que acabe amb el govern.

b) Pronunciament: suposa una intervenció militar per part d'algun alt càrrec de l'exèrcit que tenia un recolzament civil amb la finalitat d'acabar amb el govern constituït i substituir-lo per un altre (liberal) (en 1814,1815,1816,1817,1819 no triunfen els pronunciaments).

L'1 de gener de 1820, el coronel Rafael de Riego, al capdavant d'una companyia de soldats acantonats en espera de marxar cap a la guerra a les colònies americanes, se sublevà i va recòrrer Andalusia proclamant la Constitució del 1812. La passivitat de l'exèrcit, l'actuació de l'oposició liberal a les principals ciutats i la neutralitat dels camperols, obligaren el Rei a acceptar de convertir-se en monarca constitucional.

2. El trienni liberal (1820-1823).

Inici d'un govern liberal, restauraren una sèrie de l'obra de Cadis.

2.1. Les reformes liberals.

- Llibertat d'indústria.

- Abolició dels gremis.

- Supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures

- Disminució del delme.

- Primera desamortització de les terres de l'Església..

- Reforma del sistema fiscal, del codi penal i del funcionament de l'exèrcit.

Pretenien liquidar el feudalisme en el camp, convertint la terra en una mercaderia més, i introduir relacions de tipus capitalista entre propietaris de la terra i camperols arrrendataris.

Volien liberalitzar la indústria i el comerç, eliminar les traves a la lliure circulació de mercaderies i permetre el desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Van iniciar la modernització política i administrativa del país, sota els principis de la racionalitat i la igualtat legal, i crearen la Milícia Nacional (finalitat de garantir l'ordre i defensar les reformes constitucionals).

S'oposa:

a) El monarca, mitjançant el dret de veto paralitzà totes les lleis que va poder i conspirà secretament contra el govern i buscà l'aliança amb les potències absolutistes perquè envaïren el país i restauraren l'absolutisme.

b) Una gran part dels camperols. Les lleis del Trienni no reconeixien cap de les aspiracions camperoles, com el repartiment de la terra i rebaixa dels impostos. S'acabava amb el règim senyorial, però els antics senyors ara eren els nous propietaris, i els camperols es convertien en arrendataris que podien ser expulsats de les terres si no pagaven, amb la qual cosa perdien els seus tradicionals drets. Amb la monetarització de les tradicionals rendes senyorials i els delmes eclesiàstics, abans pagats amb productes, obligava els camperols a aconseguir diners amb la venda dels seus productes. En una economia d'autosuficiència, amb mercats escassos, no aconseguirien que els seus productes tingueren el valor suficient per pagar els nous impostos.

c) La noblesa i l'església, perjudicats per la supressió del delme i la venda de béns monacals, animaren la revolta contra els governants del Trienni. 2.2. La divisió dels liberals: moderats i exaltats.

a) Moderats: Partidaris de realitzar les reformes amb prudència i intentar no enemistar-se amb el rei i la noblesa, i no espantar la burgesia propietària.

b) Exaltats: Plantejaren la necessitat d'accelerar les reformes i enfrontar-se amb el monarca, confiant amb el suport dels sectors liberals de les ciutats, d'una part de l'exèrcit, dels intel·lectuals i de la premsa.

En aquesta divisió s'origina el nucli dels partits polítics que lluitaran al llarg del segle XIX.

2.3. La contrarevolució.

Oposició al règim liberal: partits reialistes (s'oposen al constitucionalisme, defensen l'estricte absolutisme) L'any 1822 se sublevaren partides absolutistes que establiren regències absolutistes a la Seu d'Urgell el 1823.

3. La dècada ominosa.

3.1. De nou l'absolutisme.

El règim del Trienni es va acabar a causa de la intervenció de les potències absolutistes europees. La Santa Aliança respongué a les peticions de Ferran VII i va encarregar a França que intervinguera a Espanya per restaurar l'absolutisme. A l'abril de 1823, uns 100.000 soldats (els Cent Mil Fills de Sant Lluís) irromperen en territori espanyol i reposaren Ferran VII com a monarca absolut. Derogació de Constitució

Causes: Feroç repressió contra els liberals i una gran part s'exilien a Gran Bretanya. Es va depurar l'administració i l'exèrcit, es crearen comissions de vigilància i control, i un veritable terror s'escampà pel país contra tot sospitós de ser partidari o de professar les idees liberals.

Apareix “Cos de Voluntaris Reialistes” (com la Milícia però dels absolutistes).

L'economia era catastròfica i Ferran VII planteja la necessitat de reformes i adoptà posicions més obertes a la col·laboració amb el sector moderat de la bugesia financera i industrial. La seua actitud va ser mal vista pel sector més conservador i tradicionalista de la Cort, la noblesa i l'església.

S'oposen: - Partides reialistes (Els Malcontents) que reclamaven més poder per als ultraconservadors

- L'oposició liberal.

3.2. L'oposició liberal.

Poca força, la majoria es troben exiliats, envien destacaments i intent perquè no desaparega la revolució. “Afusellament de Torrijos” (afusellament dels liberals).

3.3. L'oposició ultra.

Hi ha sectors més intransigents de l'absolutisme que defensen la tornada de la Inquisició, repressió més forta. A Catalunya., l'any 1827, se sublevaren partides reialistes (Els Malcontents) que reclamaven més poder per als ultraconservaadors i defensaven el retorn als costums i furs tradicionals, defensats per Carles Maria Isidre (germà de Ferran).

3.4. La qüestió dinàstica.

El 1830, el naixement d'una filla del Rei, Isabel, provocà un greu conflicte en la successió al tron. La llei Sàlica, d'origen francés i implantade per Felip V a Espanya impedia l'accés al tron a les dones, però Ferran promulgà la Pragmàtica Sanció, que derogava la Llei Sàlica i obria el camí al tron a Isabel II. Els partidaris de Don Carles (carlins) es negaren a acceptar la nova situació.

Apareixen dos bàndols que lluitaran per imposar un model o un altre de societat:

a) Al voltant de Don Carles s'aplegaven les forces més partidàries de l'Antic Règim, tradició, els oposats a qualsevol forma de liberalisme.

b) Maria Cristina comprengué que si volia salvar el tron de la seua filla, havia de buscar suport en els sectors liberals. Formà un nou govern de caire reformista, decretà una amnistia que va representar la tornada de 10.000 exiliats liberals i es preparà per enfrontar-se als carlins.

Isabel es declarada heredera (1832) i Carles s'exilia a Portugal. Al setembre de 1833 mor Ferran, assumix la regència MªCristina (mare d'Isabel). Es produeixen tres guerres: 1833-1840, 1845-1849, 1872-1876.

BLOC II: LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESTAT LIBERAL (1833-1874).

Introducció: La Constitució de l'Estat Liberal (1833-1874).

Entre 1833-1874 es produeix la implantació del liberalisme a Espanya, igual que a altres països de l'Europa Occidental, durant les primeres dècades del segle XIX es destruïren les formes econòmiques, les estructures socials i la monarquia absoluta característiques de l'Antic Règim.

Es modificà l'estructura de l'Estat, fet que donà pas a una monarquia constitucional i parlamentària. Políticament no és un estat liberal sòlid, degut a la divisió entre els liberals entre moderats i progressistes. Es va transformar la propietat feudal en propietat privada capitalista i s'assentà la llibertat de contractació, d'indústria i de comerç. Apareix una nova classe dirigent, la burgesia que controlarà el sistema polític per mitjà del sufragi censatari, i va establir un ordre jurídic i econòmic que va permetre el desenvolupament del capitalisme.

Econòmicament es produeix un creixement moderat, però en conjunt és una economia endarrerida comparada amb altres països europeus.

Cronologia:

1833-1840. Regència de Mª Cristina.

1ª Guerra carlista.

Estatut Reial 1834.

Constitució del 1837 (progressista).

Desamortització de Mendizábal.

1840-43: Regència d'Espartero.

1843-68: Regnat d'Isabel II.

1844-54: Dècada moderada.

Constitució del 1845.

2ª Guerra carlista.

1854-56. Bienni progressista.

1856-1868: Alternança Unió Liberal/ Moderada.

1868-1874: Sexenni revolucionari.

1868: Destronament d'Isabel II.

1868-71: Govern provisional.

1871-73: Monarquia d'Amadeu I

1872-76: 3ªGuerra carlista.

A. El desmantellament de l'Antic Règim. Els canvis juridicopolítics i la reforma agrària liberal. La industrialització i els canvis socials.

1. Les Regències.

Regència de MªCristina (1833-40).

Una part del absolutistes que sempre havien estat fidels a Ferran VII es mantingueren al costat de la seua filla.

A la mort de Ferran VII es produí el conflicte de la successió dinàstica i s'originaren les guerres carlistes.

1.1.1. La primera guerra carlista.

S'origina una guerra civil entre els defensors d'Isabel II i els defensors del germà de Ferran VII (carlistes). A nivell ideològic és un enfrontament entre el Carlisme i el Liberalisme.

El Carlisme, tradicionalista i antiliberal englobà una gran part de la noblesa rural, del clergat i una base social camperola de les zones rurals del País Basc, Navarra i part de Catalunya, Aragó i València. Desconfiaven de les reformes tributàries, la igualtat jurídica, la separació de l'Església de l'Estat i l'abolició dels furs tradicionals, temien la supressió de les fórmules particularistes pròpies de l'Antic Règim i la implantació de la uniformitat i de la igualtat jurídica.

Sota el lema de “Déu, Pàtria i Furs” s'agruparen els defensors de la monarquia absoluta i de l'Església catòlica, representaven una societat arcaica i conservadora.

Oposició al carlisme: liberals moderats, grup d'absolutistes fidels a Ferran VII.

Problemes que se li plantejaran al carlisme:

• La major part de l'exèrcit es manté fidel a Isabel II i l'exèrcit carlista mai va estar unificat.

• Hi ha limitacions territorials (a Navarra i al País Basc l'absolutisme està molt generalitzat, però a altres llocs només es limita a comarques).

La guerra començà amb la sublevació de partides carlines al País Basc i Navarra i ben prompte els carlins controlaren l'àmbit rural. Gràcies al gran suport popular de què gaudien al nord del país, organitzaren la guerra amb les guerrilles. El general Zumalacarregui organitzà un exèrcit de prop de 25.000 homes i Cabrera unificava les partides aragoneses i catalanes, en aquestes circumstàncies En Carles entrà a Espanya i intentaren envair Madrid però se'n tornaren al nord.

En Carles rebé el suport de potències absolutistes com Rússia, Prússia i Àustria que li enviaven diners i armes, mentre el govern d'Isabel tingué el suport de França, Anglaterra i Portugal. En 1835, durant el setge de Bilbao mor Zumalacarregui i el 1836 el general liberal Espartero vencé les tropes carlines a Luchana.

El darrer període del conflicte (1837-39) estigué marcat per la divisió ideològica del carlisme, els transaccionistes (partidaris d'assolir un acord amb els liberals) i els intransigents, més propers a En Carles (partidaris de continuar la guerra). Finalment, el cap dels transaccionistes, el general Maroto acordà en nom d'una part de l'exèrcit carlí la signatura del Conveni de Bergara (1839) amb el general Espartero, segons el qual s'establia la negociació per al manteniments dels furs a les províncies basques i a Navarra i la integració de l'oficialitat carlina en l'exèrcit reial.

1.1.2. L'Estatut Reial.

Amb la mort de Ferran VII s'inicia la transformació de la societat espanyola cap a l'Estat Liberal.

Governs durant la Regència de MªCristina:

-Cea Bermúdez (ideologia* despotisme il·lustrat), només es va limitar a reformes administratives.

- Martínez de la Rosa (liberal moderat) se li encarrega l'elaboració d'un règim constitucional

L'Estatut Reial.

Pretenia reconèixer alguns drets i llibertats polítiques, però sense acceptar encara el principi de sobirania nacional, per tant quedarà en mans del monarca. Característiques del primer text constitucional per al pas des de la Monarquia Absoluta a l'Estat Liberal:

- Corts bicamerals compostes per un Estament de Pròcers, que aplegava bisbes, arquebisbes i altres espanyols notables nomenats per la Corona, i un Estament de Procuradors elegits pel 0,15% dels ciutadans.

- Convocatòria a Corts.

- La Corona es reserva tota iniciativa legal.

- La funció de les Corts es acceptar o no les lleis, votaven els impostos, però no podien iniciar cap mena d'activitat legislativa sense l'aprovació reial.

- Llibertat de premsa i d'associació molt reduïdes.

- Sufragi censatari molt restringit.

- Exemplifica un tipus de liberalisme censatari , partidari de limitar el poder absolut, només per part d'un parlament representatiu d'un sector “responsable” de la societat amb l'accés exclusiu de les classes acomodades i marginant la immensa majoria de la població.

El text conté reformes molt reduïdes que intensifiquen la divisió dels liberals: moderat i progressistes. La Corona i els antics privilegiats recolzaran sempre el liberalisme moderat, però la necessitat de fer front a la guerra i d'aconseguir recolzament contra el carlisme forçaren la monarquia governar amb el sector progressista i a implantar les seues reformes.

1.1.3. El govern progressista: les reformes.

Aconteiximents històrics:

Els progressistes, descontents amb les tímides reformes, tenien la força en el domini del moviment popular, i en la seua gran influència en la Milícia Nacional i en les Juntes Revolucionàries.

a) La revolta de l'estiu 1835. Els progressistes protagonitzaren, a través de les Juntes i de les Milícies, nombroses revoltes urbanes. A Barcelona, la revolta popular (bullangues) donà lloc a la crema de convents i a l'incendi de fàbriques i culminà amb la constitució de:

b) Una Junta formada per elements liberals que en la pràctica va assumir durant setmanes el govern del Principat(Reivindicació de les Juntes Revolucionàries contra l'Estatut Reial). A Madrid, els amotinats enviaren una petició a la Mª Cristina que expressava les demandes de la majoria de les Juntes Revolucionàries: reunió de Corts, llibertat de premsa, nova llei electoral, extinció del clergat regular, reorganització de la Milícia Nacional, etc.

c) Arribada de Mendizábal al poder. La regent MªCristina cridà a formar govern un liberal progressista, Mendizábal, que inicià un programa de reformes. Però quan decretà la desamortització dels béns del clergat per aconseguir els recursos financers necessaris amb els quals poder organitzar i armar l'exèrcit contra el carlisme, la noblesa i el clergat presionaren amb tots els mitjans perquè MªCristina es desfera de Mendizábal.

1.1.3.1.Les reformes econòmic-socials: La Reforma Agrària.

Durant la primera meitat del segle XIX, els progressistes, amb Mendizábal al capdavant, van assumir la tasca de desmantellar les institucions de l'Antic Règim i d'implantar un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària. Es pretenia implantar els principis del liberalisme econòmic i consagrar els principis de la propietat privada. Tres aspectes essencials:

a) La dissolució del règim senyorials: Iniciada en les Corts de Cadis. S'aconsegueix la llei del 26 d'agost de 1837. Els senyors perden les seues atribucions jurisdiccionals però conserven la propietat senyorial. D'aquesta forma els camperols es convertien en arrendataris o jornalers, i l'antic senyor es convertia en el nou propietari.

b) La desvinculació de les terres, iniciada en les Corts de Cadis. El 1837 se suprimeixen les primogenitures i els seus propietaris les poden vendre sense cap trava. Les terres passaran als nobles i la situació empitjorarà.

c) La desamortització eclesiàstica i civil. Desamortització: Procés que suposa la incautació per part de l'estat de la majoria de les terres pertanyents a l'Església o als ajuntaments per a ser venudes en subhasta pública, a canvi de les seues propietats, l'Església va rebre compensacions importants i l'Estat va incloure en els seus pressupostos una partida per mantenir el clergat. Les causes que expliquen la desamortització foren intentar obtenir diners per tal de reduir el dèficit de la Hisenda, necessitaven diners per lluitar contra el carlisme, i creat una base social de compradors que s'implicara en el triomf del liberalisme.

Antecedents:

Durant el regant de Carles IV amb el ministre Godoy s'inicia un procés de desamortització per aconseguir recursos per a l'Estat (1798). A les Corts de Cadis de 1812 es plantejaren mesures de caràcter mesurador. Hi ha dues fases en el procés desamortitzador:

a) 1836, la desamortització eclesiàstica, duta a terme pel ministre d'Hisenda Mendizábal. L'objectiu era obtenir fonts per a finançar la guerra contra els carlistes. Es vengueren els béns del clergat regular (ordres monàstiques). A partir de 1841 es posen a la venda els béns del clergat secular (parròquies).

b) Durant el Bienni Progressista es produeix la desamortització civil o general (1855, desamortització de Mendizábal). Consistí en la venda forçosa, però amb compensació, de tots els béns pertanyents a l'Estat, als municipis i a altres institucions. L'objectiu era reduir el deute públic (ingressos Hisenda), consolidar una classe mitjana favorable al règim liberal i fomentar el desenvolupament de l'economia a través de les obres públiques i la construcció del ferrocarril.

Entre 1835-1838 van ser suprimits tots els convents i monestirs dels religiosos. Són esclaustrats els frares i declarats nacionals tots els béns de les ordres regulars masculines. Es exceptuar els béns i les rendes dedicades a l'hospitalitat i l'educació pública. Tornaren a aparèixer les ordres a partit del Concordat del 1851 signat pels moderats.

Conseqüències:

a) No es va produir una autèntica reforma agrària perquè la propietat no arriba a estendre's als camperols (no accedeixen).

b) No s'aconseguí reduir el deute públic.

c) No va alterar totalment l'estructura de la propietat que s'havia heretat de l'Antic Règim, perquè els beneficiàris de la desamortització són l'antiga aristocràcia i la nova burgesia, per tant, continuen moltes de les característiques de l'agricultura de l'Antic Règim (latifundis, minifundis, absentisme dels grans propietaris i la pobresa de la major part dels camperols). La desamortització permeté posar en conreu grans extensions de terra no conreades, poc conreades o mal conreades.

d) Es configurà un grup de poder dominant en el nou estat liberal que estarà integrat per la burgesia enriquida (accedix a la propietat) i l'aristocràcia.

1.1.3.2. Altres reformes econòmiques.

Juntament amb l'abolició del règim senyorial i la transformació jurídica del règim de propietat, una sèrie de mesures legislatives encaminades al lliure funcionament del mercat completaran el marc de liberalització de l'economia (llibertat d'explotació de la propietat agrària, de comerç o l'exercici de la indústria), així es decretaren: l'abolició dels privilegis de la Mesta (1836), el dret a vallar i a la lliure explotació de muntanyes o de vinyes (1833-34); la llibertat d'arrendament agraris, la llibertat de preus i d'emmagatzemament i la de comerç interior de la major part dels productes (1836). Finalment, l'abolició dels privilegis gremials i la implantació de la llibertat d'indústria i comerç, l'eliminació de les duanes interiors, com també l'abolició dels delmes eclesiàstics, van completar el marc jurídic i constitucional que va fer possible la implantació del liberalisme econòmic a Espanya.

1.1.3.3. La constitució del 1837.

Text que va consolidar el règim constitucional a Espanya. Es una convocatòria a Corts (de majoria progressista) amb la finalitat de reformar la Constitució de 1812 i de crear una nova constitució de 1837. S'hi detecta un progressisme més endavant: Declaració de drets individuals i aconfessionalitat de l'estat.

De caràcter progressista: principi de sobirania nacional (es converteix en una sobirania compartida amb el rei), ampla declaració de drets de ciutadans (llibertat de premsa, d'opinió, d'associació, etc.), divisió de poders i l'absència de confessionalitat catòlica de l'Estat.

De caràcter conservador: Nomenament reial (més poder, veto de llei, dissolució parlament, facul-

Senat tat de nomenar i separar els ministre...)

Corts bicamerals Elecció

Congrés: elecció (sistema censatari i molt restringit).

La Regència d'Espartero (1840-43).

1.2.1. La crisi del govern progressista.

En les eleccions de finals del 1837 els moderats obtingueren la majoria i ocuparen el govern, retallaren les mesures progressistes anteriors. El suport de la regent MªCristina a la política moderada provocà l'enfrontament entre els progressistes i la corona. D'aquesta manera es va produir una revolta urbana el 1840, i MªCristina abans de donar suport als progressistes, va dimitir. Espartero es convertí en el nou regent (única autoritat respectada i amb carisma popular que podia assumir el poder i convertir-se en regent).

La política d'Espartero suposà la continuació de la política progressista, era massa autoritària, hi hagué problemes en els progressistes i en l'exèrcit, i conspiracions dels moderats.* Gran inestabilitat.

Espartero aprovà un aranzel que obria el mercat espanyol als teixits de cotó anglesos, i amenaçà la indústria catalana. La mesura provocà a Barcelona una sublevació de la burgesia i de les classes populars, que veien perillar els seus llocs de treball. Els moderats aprofitaren l'ocasió i protagonitzaren una sèrie de conspiracions, encapçalades pels generals Narváez i O'Donell, que provocaren la dimissió d'Espartero (1843).

Inici del regant d'Isabel II.

2. La Dècada Moderada (1843-1854).

L'octubre del 1844 es va obtenir una majoria aclaparadora de moderats. Al capdavant es va situar com a cap de govern el general Narváez.

El règim s'assentà sobre el predomini social, econòmic i polític de la burgesia terratinent. Es va assentar un liberalisme conservador que va reformar l'Estat segons l'interés de les noves classes dominants i que va restringir la participació política a l'escollit grup dels propietaris o dels rendistes (classes “respectables”).

El 23 de maig de 1845 era promulgada una nova constitució per organitzar el nou règim polític.

2.1. La Constitució del 1845.

Recull les idees bàsiques del moderantisme:

• Rebuig de la sobirania nacional i substitució per la sobirania conjunta del Rei i les Corts.

• Ampliació dels poders de l'executiu i disminució de les atribucions de les Corts (legislatiu).

• Exclusivitat de la religió catòlica i compromís de manteniment del culte i del clergat.

• Ajuntaments i Diputacions sotmesos a l'Administració central.

• Supressió de la Milícia Nacional.

• Restricció del dret de vot.

• Senat no electiu sinó nomenat per la reina (persones de la seua confiança).

• Es manté la declaració de drets de la Constitució de 1837, però les noves lleis foren restrictives envers les llibertats.

• Enormes atribucions a la Corona, perquè a més de poder nomenar ministres i de dissoldre les Corts, pot nomenar el Senat.

2.2. L'obra dels moderats. La Constitució de l'Estat liberal.

El liberalisme moderat emprengué la tasca de construir una estructurar d'Estat liberal a Espanya, sota el principis de centralisme i la uniformització.

2.2.1.El Concordat del 1851.

Intentaren millorar les relacions amb l'església.

S'establia la suspensió de la venda dels béns eclesiàstics desamortitzats, el retorns dels no venuts i el finançament públic del culte i del clergat, s'accepta la venda dels béns que s'havien venut. Llavors, la postura oficial de la jerarquia de l'Església va ser la de donar suport al tron d'Isabel II.

2.2.2. La reforma de la Hisenda.

Hi havia una Hisenda deficitària (des de l'Antic Règim), per tant es crea un nou sistema tributari:

Impostos directes. Són contribucions sobre els béns immobles, els cultius o ramats i els que recauen sobre la indústria o el comerç.

Impostos indirectes. Impost sobre la transmissió de béns i l'impost sobre el consum de béns que grava productes de primera necessitat.

2.2.3. La reforma administrativa.

Respecte a l'organització administrativa d'Espanya, el sistema liberal tenia un eminentment caràcter

Centralitzador. Els governs liberals continuen l'obra centralitzadora iniciada pels Borbons al segle XVIII. Seguint aquesta línia, es van realitzar una sèrie de reformes:

- Llei de 1833 (Javier de Burgos), reforma a nivell del territori nacional: Nova divisió provincial, divisió del territori espanyol en 49 províncies, cada província estava regida per un governador nomenat pel rei. Aquest governador a més de ser cap polític de la província era president de la diputació provincial i alcalde de la capital.

- Llei de 1845: reforma a nivell local, suposa la reforma dels ajuntaments. A partir d'aquesta reforma el govern consegueix el control de l'administració local.

Anteriorment a aquesta llei, al 1840, els moderats van intentar aprovar una llei per sotmetre els ajuntaments i les diputacions a un govern central. Aquesta fou la “xispa” perquè sorgira el moviment revolucionari progressista que durà a Espartero a la regència i que la llei no es duga a terme.

- 1845: Els moderats es troben al poder i l'aprovaran. Els alcaldes eren nomenats per la Corona a les capitals de província i als pobles de més 2.000 habitants. Els que tenien menys de 2.000 habitants eren nomenats pel governador. Només a Navarra i al País Basc van conservar, per por d'un rebrot de la sublevació carlina, els seus antics drets forals.

- Reorganització de les diputacions provincials de forma que la Corona nomena als governadors civils (cap de província).

Amb aquestes actuacions, l'administració provincial i local quedava sota el control absolut del govern central, s'acabava amb l'autonomia i la democratització municipal i es dissenyava una estructura de poder centralitzada i jerarquitzada.

2.2.4. Ensenyament.

El govern plantejà un sistema d'instrucció públic, creant diversos nivells d'ensenyaments i elaborant plans d'estudi, igual per a tots i controlat per l'Estat.

2.2.5. Guàrdia Civil.

Seguint el principi d'uniformització, es dissolgué l'antiga Milícia Nacional, lligada a les diverses ciutats i províncies, i es va crear la Guàrdia Civil (1844), cos armat amb finalitats civils però amb estructura militar (mantenir l'ordre públic i la vigilància de la propietat privada).

2.3. La crisi del govern moderat.

A partir de 1854: crisi. Els motius són:

a) Corrupció: La vida política no es desenvolupava a les Corts, sinó al voltant de les Corts, amb l'organització de poderosos grups de pressió (“camarilles”) que cercaven el favor reial o governamental. A més, existia també la manipulació i el control electoral per part del govern.

b) L'any 1854, l'actitud del govern (Bravo Murillo) per tal d'enfortir més els poders de l'executiu, restringint el sistema liberal. Es duu a terme una política excessivament conservadora que va provocar la sublevació dels progressistes i d'una part del mateixos moderats. La unió dels progressistes i moderats contra el govern desembocà en el pronunciament de Vicálvaro (O'Donell).

La crisi del 1854 es considera una revolució prou complexa: Crisi política més crisi econòmica. En aquesta crisi es pretenia un canvi de govern i s'hi produeixen enfrontaments. Es produeix una revolta popular urbana, on els progressistes intenten aprofitar l'ocasió. Es creen Juntes, les quals proposen reformes més avançades que les que proposaven el pronunciament.

Els sectors moderats i progressistes contraris al govern, elaboraren el Manifest de Manzanares per demanar el compliment de la Constitució, de la reforma de la Llei electoral, de la reducció d'impostos i de la restauració de la Milícia. Provoquen el canvi de posició de O'Donell, acceptant aquest manifest on sorgiran algunes d'eixes reformes avançades.

Les circumstàncies faran que Isabel II cride a Espartero i d'aquesta manera s'inica el Bienni Progressista (1854-1856).

3. El Bienni progressista.

3.1. L'obra del Bienni:

Coalició entre sectors de moderats(menys conservadors, O'Donell) i progressistes(Espartero) (la Unión Liberal), va aconseguir una ampla majoria en les eleccions.

Intentà restaurar els principis del règim constitucional del 1837. Reformes:

- Constitució del 1856 (“non nata”).

-Restaurar la Milícia i la llei municipal progressista.

Les reformes beneficien la burgesia urbana i les classes mitjanes

Actuacions més importants:

-La desamortització civil (1855) a càrrec de Madoz afectà els béns de l'Estat, de l'Església, dels ordres militars, de les confraries, de les institucions benèfiques i sobretot dels ajuntaments. Es pretenia aconseguir recursos per a la Hisenda i les inversions públiques (per al ferrocarril) i per a la modernització del país.

-La Llei General de Ferrocarrils (1855) regulava la construcció i oferia amples incentius a les empreses que intervingueren. Hi va quedar consolidada l'estructura radial de la xarxa ferroviària espanyola amb centre a Madrid (per tal de construir un estat centralitzat , articulat a través de Madrid).

S'establí l'amplada entre carrils, quedà fixada en 1,67m enfront dels 1,44m de la majoria de les línies europees. Aquest fet dificultà els intercanvis per ferrocarrils amb la resta d'Europa en obligar a transbordar les mercaderies a la frontera, amb el consegüent augment de costos i temps.

S'autoritzà a les companyies constructores per importar tots els materials necessaris lliures d'aranzels per a la construcció del traçat. L'augment de la demanda sobre el sector siderúrgic o de maquinària que la construcció dels ferrocarrils podria haver provocat, no es produí i d'aquesta manera es frenà una de les conseqüències més positives sobre la indústria induïdes per la instal·lació de la xarxa..

3.2. La Crisi del Bienni.

Les reformes del Bienni no van millorar les condicions de vida de les classes populars ni tingueren en compte les seues demandes Clima de greu conflictivitat social.

La crisi econòmica (alça de preus, males collites...) Sublevacions obreres a Barcelona el 1855, on els treballadors demanaven la reducció d'impostos (consum), l'abolició de les quintes (reclutament forçós a l'exèrcit), la millora dels salaris i la reducció de la jornada laboral. El govern presentà una Llei de Treball (millores laborals i permetia associacions d'obrers).

Greu alçament al camp castellà Greu crisi en el govern: Espartero va dimitir i la Reina confià el govern a O'Donell, que va reprimir molt durament les protestes.

4. Alternança, unió liberal i moderats (1856-1868).

Els últims 12 anys del regant d'Isabel II hi ha dos personatges que s'alternen en el govern (O'Donell i Narvàez).

4.1. El retorn del moderantisme (1856-1858). O'Donell.

4.2. La Unió Liberal (1858-63).

Etapa de certa estabilitat política, tornada al conservadorisme. Va ser restablerta la Constitució del 1845 i una part de la legislació progressista del Bienni fou anul·lada (interrupció de la desamortització, anul·lació de la llibertat d'impremta, restabliment dels impostos de consum.

Importància de la política exterior (expedicions a Àsia i a Àfrica) per tal de desviar l'atenció dels problemes interns i fomentar una consciència nacionalista i patriòtica.

El govern dels unionistes fracassa perquè no crea una alternança política i no s'aconseguix obtindre la pua i la revolta de Loja (1861).

4.3. L'esgotament del moderantisme (1863-68).

Problemes: - Inestabilitat social.

- Crisi econòmica que començava a afectar l'agricultura, la indústria i les finances.

- Pressió de l'oposició (demòcrates, progressistes i republicans.

O'Donell dimiteix i apareix de nou un govern moderat.

Narváez governa excessivament autoritàriament, exercint un fortíssima repressió, fou incapaç de millorar la situació econòmica. Els dos problemes incideixen en el plantejament d'un pronunciament.

En 1866, Pacte d'Ostende (Bèlgica). Progressistes i demòcrates van acordar un programa per acabar amb el règim i la monarquia que els sustentava. De totes formes, la futura definició d'estat (monarquia o república ) es deixa a unes futures corts constitucionals. Després de la mort d'O'Donell, els unionistes s'uniren al Pacte d'Ostende (novembre 1867), fonamental per al triomf de la revolució. Els unionistes aportaren una bona part de l'exèrcit i privaren Isabel II dels suport dels militars.

5. La industrialització i els canvis socials.

Introducció: A partir dels anys 30 (crisi dinàstica i guerra civil-carlina) es produeix una ruptura amb el passat. Es produeix una transformació de la societat espanyola (en política, economia i societat).

-La economia espanyola inicia la industrialització

- Sorgeix una societat nova controlada pels beneficiats de tot aquest canvi: - l'antiga noblesa aristocràtica.

- la burgesia ascendent.

5.1. La industrialització.

1. Cronologia: inici als anys 30, procés de revolució industrial als anys 40, creixement fins al 1861 i des d'eixe moment s'inicia la desacceleració. Es tracta d'una industrialització endarrerida respecte a Europa.

2. L'evolució de la indústria espanyola: Retard o fracàs.

L'endarreriment de la indústria espanyola és evident respecte Gran Bretanya, França i Alemanya, però si que hi ha un desenvolupament industrial a Catalunya(tèxtil), al País Basc i a Andalusia (siderúrgia i mineria). Hi ha dues opinions sobre l'endarreriment:

a) Fracàs (exogenistes) fracàs explicat per causes externes (causes fóra de la indústria).

• Pèrdua del mercat colonial.

• Conjunt de factors (agricultura endarrerida, reduït creixement demogràfic, falta de recursos energètics i de bones comunicacions).

Conseqüències: Sols es desenvoluparan una sèrie de nuclis industrials, principalment Catalunya i País Basc.

b) Retard (endogenistes).Retard explicat per causes internes, sobretot en la mateixa indústria (indústries menudes, falta de competitivitat en el mercat exterior, protecció aranzelària).

Conclusions: El sector industrial no va assolir un adequat desenvolupament explicat per algunes raons:

-Persistència d'estructures anacròniques al camp.

-Els bons miners no van suposar un desenvolupament de la indústria paral·lel.

- Tampoc els ferrocarrils van produir el desenvolupament de la indústria pesant.

- El dèficit crònic de la Hisenda absorbix gran part dels recursos d'aquells que podrien invertir en la indústria.

3. Els diferents sectors industrials.

- El ferrocarril. Representà una revolució, tant per la seua rapidesa més gran com per la notable reducció del seu cost. Els efectes positius del ferrocarril no es limitaren a l'etapa de la seua construcció, quan tingué un paper molt important en l'articulació del mercat interior de cereals.

- La indústria tèxtil. Fins al començament del segle XX, es pot parlar de Catalunya com a fàbrica d'Espanya. El desenvolupament de la manufacturera cotonera moderna començà a partir del darrer terç del segle. Va ser un sector dedicat a produir per al mercat i no per a l'autoconsum. La desarticulació dels mercats durant la Guerra de la Independència aturà l'expansió. Al començament dels anys 30, les dimensions del sector i la modernització productiva eren molt limitades.

La mecanització anà més de pressa en la filatura que no en el teixit. Les causes de la ràpida mecanització de la filatura són l'escassetat relativa de mà d'obra. La mecanització representà una disminució dels costos i dels preus de venda, auqests van estimular una demanda més gran, augmentada per la protecció aranzelària. La producció en sèrie va adquirir un impuls evident a la Catalunya dels anys 30, per consegüent va fomentar l'especialització del treball i l'organització social. Les raons de l'èxit a Catalunya s'han de buscar en l'ambició empresarial, en la substitució d'importacions per productes elaborats a l'interior i en l'ampliació de la demanda.

- Carbó i siderúrgia. Fracassaren els esforços per consolidar un sector siderúrgic realitzat per diversos empresaris a Màlaga i a Astúries. Des de la meitat de segle, la dificultat per adquirir carbó de coc va portar cap al declivi malagueny, a causa dels costos de producció. Astúries es convertí en el centre de siderúrgic d'Espanya entre els anys 1864-1879. La producció asturiana va créixer ràpidament malgrat que es mantingué en valors absoluts moderats. A partir del 1876, arribada de carbó estranger a Espanya, , va menar la consolidació de la siderúrgia a Biscaia i a la pèrdua de competitivitat de les empreses asturianes amb costos molt superiors per l'ús coc autòcton d'escassa qualitat.

4. El paper de l'Estat en l'economia.

- La situació de la Hisenda. Hi havia un constant desequilibri entre els ingressos i les despeses de l'Estat, a conseqüència de l'endeutament de l'Estat els diners i el crèdit en van encarir. El dèficit pressupostari va absorbir una bona part dels estalvis del país i tant banquers com financers van destinar els seus capitals a la compra de deute públic, desatenent els sectors productius. La pèrdua de les colònies suposà una pèrdua d'ingressos, aquesta juntament amb la incapacitat d'aconseguir altres fonts alternatives, col·locà les finances públiques en una situació insostenible.

La situació de la Hisenda durant el primer terç del segle reflectia les contradiccions del règim absolut. Era imprescindible abordar una reforma fiscal per poder fer front a la prestació dels serveis propis de l'Estat liberal, per això era incompatible amb el manteniment dels privilegis de la societat estamental.

La finalitat de la reforma tributària de 1845 era establir una Hisenda moderna, eficaç i amb més recursos.. El nou sistema tributari es basava en dos tipus d'impostos directes fonamentals de la història contemporània espanyola : l Contribució d'immobles, conreu i ramaderia i la Contribució industrial. També va aprovar la Contribució de Consums, impost indirecte sobre les subsistències. La reforma fou incapaç de generar els ingressos imprescindibles per finançar unes despeses en creixement sostingut. Es tractava d'un sistema fiscal que gravava més els pobres que els rics, i recaptava molt per baix del que s'havia pressuposat.

- La política comercial. La política aranzelària dels successius governs evolucionà seguint les pautes generals de les nacions més influents d'Europa: des d'una primera etapa del lliurecanvisme fins al 1870 a la del proteccionisme. Al segle XIX hi ha un gran debat entre els partidaris de posar traves a la competència exterior (proteccionistes) i els defensors d'anul·lar qualsevol obstacle a l'entrada de productes estrangers (lliurecanvistes). La política aranzelària (tarifes aplicades als productes que entren d'un altre país) obstaculitzà la vinculació amb el mercat internacional, proveïdor de les noves tecnologies, i frenà l'especialització de la producció. L'excessiu proteccionisme de l'economia espanyola seria una de les causes més destacades de la feblesa del desenvolupament industrial.

Els proteccionistes (industrials del cotó de Catalunya, agrupats en l'associació Foment del Treball Nacional) deien que la protecció era imprescindible per al desenvolupament de la indústria nacional enfront de la competència estrangera.

Els lliurecanvistes (comerciants, exportadors de productes agraris i companyies de ferrocarrils crearen l'Associació per a la reforma dels Aranzels) tingueren ressò en les masses urbanes, per a les quals el lliurecanvisme significava pa barat.

Per a l'estat allò desitjable era un aranzel baix que incrementara el comerç exterior (ingressos). No obstant això, la política aranzelària espanyola va ser proteccionista fins l'anomenat “aranzel de Figuerola” de 1869. Des del Sistema General de Duanes (1820, s'aboliren les duanes interiors i s'establí un aranzel únic per a tota Espanya) fins a la reforma aranzelària de Figuerola, concretada en l'Aranzel de 1869, la reducció de traves a l'entrada de mercaderies d'altres països fou molt important. En moderar-se els aranzels, es facilità la compra a l'exterior de béns no produïts a Espanya o de preu inferior. Des de 1891 es va tornar a una política proteccionista.

5.2. Els canvis socials.

Les transformacions de l'economia espanyola durant el segle XIX, paral·leles a la desaparició de les institucions de l'Antic Règim i a la consolidació de l'Estat liberal, conduïren a l'aparició d'una nova societat. La seua organització es basarà en els principis econòmics del liberalisme :propietat privada, llibertat per produir i comerciar, i igualtat davant la llei. Els seus membre es diferenciaran en funció de la riquesa (la propietat).

Desapareixen els estaments i apareixen les classes socials, desapareixen els privilegis i apareix la igualtat davant la llei.

Es va anar consolidant una economia de mercat en què “tot es podrà vendre i revendre” i les relacions econòmiques passaren a estar basades en el contracte i l'acord mutu.

La consolidació de la propietat privada i l'aparició de noves activitats econòmiques produïren un augment del poder econòmic de la burgesia vinculada al comerç, a la indústria i a les finances, mentre una gran part de la noblesa va perdre la seua preeminència i l'Església catòlica reduí el seu poder econòmic. Es van obrir possibilitats de promoció per a nous sectors com artesans, menuts comerciants, funcionaris i professionals: La majoria passà a dependre del cobrament d'un salari a canvi de treballar jornades molt llargues per poder subsistir. Els grups de la ciutat estan formats per: artesans, petits comerciants, assalariats i funcionaris. Els grups vinculats al camp: propietaris de terres, arrendataris i jornalers.

B. El funcionament del sistema.

El funcionament ve determinat per l'equilibri d'una sèrie de forces: Corona, Parlament i partits polítics que es recolzen en algunes institucions, bàsicament en l'exèrcit. Intenten defensar el sistema d'aquells que podien posar-lo en perill (carlistes).

1. Les forces polítiques.

1.1. La Corona.

Amb l'estat liberal desapareix la monarquia absoluta i apareix una monarquia constitucional, la qual limita el poder del monarca constitució.

Durant el regnat d'Isabel II, les dues constitucions (37 i 45) atribueixen a la Corona un important poder executiu i participació del poder legislatiu.

En la pràctica, la Corona va tindre un paper molt important en el funcionament i en la construcció de l'Estat Liberal: - Nomenar i destituir ministres. Els canvis polítics es fan realment sense

- Convocar, dissoldre i suspendre les Corts comptar realment amb el parlament.

Els governs eren nomenats per la Corona i encara que havien de comptar amb la confiança de les Corts, en la pràctica sols era important la confiança del monarca.

Tota aquesta situació explica que durant el regnat d'Isabel II tant com en la regència com durant la majoria d'edat, va dominar la tendència moderada (més pròxima a la monarquia) i els progressistes sols van accedir al poder quan els fets o les circumstàncies no deixaven altra eixida a la monarquia:

• 1836, esdeveniments de la Granja.

• 1840, llei d'ajuntaments.

• 1854, alçament d'O'Donell

• 1868, els progressistes provoquen la caiguda de la reina.

En resum: La monarquia és una part important de l'estat.

El mateix ordenament constitucional durà a la monarquia cap a una tendència moderada, ja que, aquest grup atorga major importància a la figura del rei. Hi ha un enfortiment del rei com a característica del sistema.

1.2. Parlament.

És la institució que representa la nació. El seu paper principal és legislar.

El seu poder també es va voler limitar sobretot per la concessió de poder a la Corona que en algun moment arriba a convoca, suspendre i dissoldre les Corts.

En teoria el parlament es caracteritza per : - Les lleis han de ser fruit del Parlament.

- El Parlament representa a la nació.

En la pràctica aquest sistema de representació es trobava molt limitat per diverses raons:

- El dret a elegir i a ser elegit està restringit i limitat per la capacitat i per la riquesa (sufragi restringit).

- El percentatge de població que participa en el sistema polític és mínim.

- Sols estan representades les classes poderoses (part de la noblesa i burgesia).

Per tant es tracta d'un sistema que sols governava una minoria i quan es parla de nació, es refereixen sols a uns grups. Es clar que la capacitat de representació del Parlament es troba molt limitada.

1.3. Partits polítics.

En eixe moment no existien el partits de masses com en l'actualitat per diverses raons:

• Enorme restricció del dret a vot.

• Falta de tradició parlamentària.

• Normalment no es reconeix l'associació com un dret individual.

La gran majoria de la població no es sent identificada amb la política dels partits.

Van aparèixer una sèrie de forces polítiques que representaven les diverses opcions del liberalisme espanyol, els partits polítics eren corrents d'opinió o “camarilles” vinculades per relacions personals o per interessos econòmics.

Els dos grans partits eren els moderats i els progressistes, defensaven un sistema monàrquic constitucionalista personificat per la monarquia d'Isabel II.

Els moderats eren un grup heterogeni format per terratinents, grans comerciants, intel·lectuals conservadors, la vella noblesa, l'alt clergat i alts comandaments militars. Defensors de la propietat, trobaven en el sufragi censatari l'arma ideal per impedir l'accés de les classes populars a la política. Defensaren el principi de la sobirania compartida entre les Corts i la Corona, limitaven els drets individuals (sobretot els col·lectius com les llibertats de premsa, opinió, reunió i associació. Representaven l'opció més clerical del liberalisme, perquè defensaven el pes i la influència de l'Església catòlica..

Els progressistes, grup heterogeni, on predominava la mitjana i menuda burgesia i sectors de la burgesia industrial i financera, esperit de reforma. Defensaven el principi de sobirania nacional sense límits i el predomini de les Corts en el sistema polític; rebutjaven el poder moderador de la Corona i no n'acceptaven la intervenció directa en la política. Partidaris de d'enfortir els poders locals (Ajuntaments lliurement elegits, Milícia Nacional...), defensaven els drets individuals i col·lectius (llibertat de premsa, d'opinió, de religió). Principi de sufragi censatari, ampliar el cos electoral. Defensaven la reforma agrària, la fi de la influència eclesial (fet que feia que tingueren una base popular de classes mitjanes i artesanes a les ciutats, part de l'oficialitat mitjana o inferior a l'exèrcit i professions liberals).

L'any 1854 es formà (“Unión Liberal”), com una escissió dels moderats més conservadors del progressisme. Pretenien ser una opció centralista. Pretenien unir per governar els sectors descontents amb la política moderada de la primera dècada del regnat d'Isabel II, i tots aquells que volien allunyar-se de les opcions més radicals i democràtiques del progressisme.

Una escissió dels progressistes donà origen al “Partido Demócrata” (1849). Va nàixer sota la influència dels ideals democràtics propagats arreu d'Europa per les revolucions del 1848 i significà el naixement de la primera expressió política del pensament democràtic a Espanya. Defensaven el sufragi universal, l'ampliació de les llibertats públiques, la intervenció de l'Estat en l'ensenyament, l'assistència social i la fiscalitat per pal·liar les diferències socials i de garantir el dret a la igualtat entre els ciutadans.

2. Els suports.

2.1. L'exèrcit.

La presència de l'exèrcit espanyol durant el segle XIX fou constant en la vida política.

La situació de guerra viscuda en aquest període va “facilitar” l'accés dels militars al poder.

La major part dels canvis polítics de l'Espanya del segle XIX es troben precedits per un pronunciament. Com a conseqüència, a Espanya la intervenció militar es va convertir en un fenomen crònic. L'exèrcit era l'única institució sòlida de l'Estat liberal. Es va produir una “militarització” de la vida política, una institucionalització del recurs a l'exèrcit per part dels partits polítics. Els caps dels partits eren alts càrrecs militars (Narvàez, Espartero, Prim, O'Donell) la societat es va acostumar amb massa facilitat a solucionar els seus problemes per la via de les armes.

L'exèrcit actuà com a simple braç executor de la conspiració. Aquest fet evidencià la feblesa dels grups civils, dels partits polítics, sense influència social i temorós d'atorgar força electoral al poble. També evidencia la feblesa de la burgesia per transformar, ella sola, el sistema i implantar sòlidament el liberalisme, per això acabà sempre recurrint a l'exèrcit per accedir al poder.

2.2. L'església.

En conjunt l'actuació de l'església durant la primera meitat del segle XIX fou contrària al sistema liberal. Va optar per una tornada a l'absolutisme (justificada per una sèrie de fonts):

• La guerra contra els carlistes.

• Les desamortitzacions.

• Desaparició del delme.

• Declaració de l'estat confessional però amb tolerància.

Aquesta tendència tendix a canviar a partir de l'arribada dels moderats al poder i amb el Concordat de 1851, així, a partir de 1851 l'església comença a recuperar la seua influència, però de totes formes, el seu esperit conservador i defensor cap a les transformacions del liberalisme la van aïllar tant com dels intel·lectuals com de les classes proletàries.

2.3. L'educació.

Les característiques de la política educativa liberal (moderats i progressistes) són que plantegen un sistema escolar centralitzat i controlat per l'estat.

Intervenció de l'Església catòlica.

Sistema mixte, públic i privat. El públic està controlat per l'estat i el privat amb intervenció de l'Estat.

Gratuïtat de l'ensenyament primari, que no és general i es plantejarà ajudes en funció de les necessitats de cadascú.

La política educativa liberal fracassa i a finals del segle XIX el 60% de la població era analfabeta per dues raons: Falta d'escoles i problemes de finançament.

Està clar que el nivell educatiu de la població espanyola del segle XIX és molt baix, i això ajuda a explicar que la major part de la població no és qüestione el sistema o el funcionament.

C. Els límits del canvi. El carlisme i les seues opcions democràtiques.

1. Els límits del canvi.

El procés de transformació d'Espanya (de l'Àntic Règim al sistema liberal) no va ser ni complet ni total. En realitat podem parlar de “reformes”, però reformes amb un límit.

a) Fracàs de la centralització. Espanya està formada per diferents pobles, el model administratiu que creen els liberals, intentant crear el concepte de nació deixava de costat la pluralitat dels pobles d'Espanya. Davant d'eixa situació es lluitarà pe la pervivència de la llengua, costums i tradicions de les diferents nacionalitats. Això explica que més endavant (sexenni revolucionari) front al model d'estat centralitzat sorgisca una alternativa , l'Estat federal.

b) Excessiu poder de la Corona. Hi ha un enfortiment del poder reial, això suposarà un límit del dret de sobirania nacional, la reina Isabel II no va moderar, sinó que va ajudar directament als moderats per tal d'evitar que els progressistes arriben al poder. Això li valdrà un desprestigi que acabarà amb el seu regant en 1868.

c) Les desigualtats socials. Es produirà una major desigualtat social:

- Al camp hi ha un empobriment progressiu del camperolat fins a convertir-se en jornalers sense terra. En definitiva, la reforma agrària liberal deixa sense terres a molts camperols i augmenta la conflictivitat social, es notarà en rebel·lions dels camperols davant de la seua situació.

- A la ciutat i èxode rural. Es produeix un augment de la població, aparició de grups socials desfavorits (produiran conflictes socials).

d) Persistència d'un sistema d'elecció restringit i sufragi censatari (es limita la participació dels mateixos sectors burgesos).

e) la difícil integració dels carlisme. Malgrat el cim del conveni de Vergara (fi I Guerra carlista), on es va donar la possibilitat de que els carlistes s'integraren en l'exèrcit liberal, va seguir subsistint l'alçament carlista a Espanya (dos alçaments més, 45-49 i 73-75).

f) La corrupció del sistema. Impedirà sempre l'accés dels progressistes al poder a través de les eleccions. No poden integrar-se en el sistema d'una forma vàlida, però sempre s'integren amb altres processos.

g) L'oligarquització del sistema. El sistema es trobava a mans d'una èlit que controlava tot el govern (terratinents, banquers, industrials, militars), prenen decisions sense tindre en compte la resta de la població.

En conclusió: Tots aquests problemes o límits que presenta el nou sistema es troben en la base de les solucions que posteriorment es reivindicaran. Front al liberalisme es reivindicarà la democràcia. Front a l'estat central es reivindicarà l'estat federal (respecte de tots els pobles). Front a la burgesia es reivindicarà el proletariat.

Tots aquests antagonismes produiran insatisfacció d'amplis sectors burgesos i una rebel·lia popular que es transformarà en la lluita de classes.

2. El carlisme i les opcions democràtiques.

a) El carlisme:

- Origen del carlisme i la I Guerra carlista.

1ª Guerra: 1840-43, la més important.

2ª Guerra: 1846-49, durant la dècada moderada.

El nou alçament carlista està dirigit pel pretenent Carles Lluís de Borbó (fill de Carles MªIsidre). El principal focus d'acció es troba a Catalunya “Guerra dels matiners”.

3ª Guerra: 1873-75: Amb l'adveniment de la República la guerra carlista es va reiniciar (abril 1873). El carlisme aprofitant el descontrol que existia (insurrecció cantonalista) conseguirà afiançar-se al nord (Guipúscoa, Navarra i Biscaia) i estendre's de nou a Catalunya, Aragó i València. Fou a primers de 1874 quan la República havia establert de nou l'ordre i la disciplina quan es va poder fer-los front. Finalment, al febrer de 1876 el pretenent es va refugiar a França donant-se per acabada la guerra..

b) Les opcions democràtiques.

• Moderats.

• Progressistes.

• Demòcrates (novetat, no és una opció de govern possible encara).

D. La crisi el moderantisme i l'experiència del Sexenni Democràtic.

1. La crisi del moderantisme.

a) Causes:

1. Crisi econòmica es va originar per:

1.1. Crisi financera. L'evidència que les inversions ferroviàries no eren rendibles. Els ferrocarrils espanyols produïen uns rendiments molt escassos. En conseqüència, el valor de les accions ferroviàries a la Borsa va caure estrepitosament, i després va haver una caiguda de les cotitzacions del Deute Públic i d'altres entitats financeres.

1.2. Crisi de la indústria. La guerra de Seccessió d'EUA havia interromput les exportacions de cotó-en-pèl i va experimentar una pujada de preu. Moltes menudes indústries dels sector cotoner no va poder front a la pujada dels preus de les primeres matèries.

1.3. Les crisis de subsistència. Es van iniciar cap a l'any 1866 va donar com a resultat una carestia de blat. Immediatament els preus pujaren.

2. Crisi política. El seguit de governs conservadors molt autoritaris crea un descontent del mateix govern moderat. Els grans comerciants reclamaven un govern que prenguera mesures per salvar les seues inversions a la Borsa; els industrials reclamaven mesures proteccionistes; els obrers i camperols denunciaven la seua misèria i exigien una acció governamental per millorar la seua situació. El govern O'Donell va reprimir durament les protestes i fou apartat del govern per la Reina, els següents gabinets moderats de Narvàez o González Bravo es desentengueren amb el país.

L'agost de 1866, l'oposició al sistema va unificar les seues accions per acabar amb el moderantisme al poder (Pacte d'Ostende), signat per progressistes i demòcrates. Pacte antiisabelí i la qüestió de govern (monarquia o república) seria decidida en unes corts constituents elegides per sufragi universal. A aquest pacte s'uniren posteriorment(després de la mort d'O'Donell) els unionistes, fou fonamental per al triomf de la revolució, ja que aportaren una bona part de la direcció de l'exèrcit (ja que comptaven amb alts comandaments) i privaren Isabel II del suport de gran part dels militars.

2. El Sexenni Democràtic.

Al setembre de 1868 es produeix un pronunciament militar (Topete, Prim, Serrano).

2.1.Ràpidament es constitueixen Juntes Revolucionàries (de caire democràtiques, sufragi universal, abolició dels impostos de consums i de les quintes, i eleccions a Corts constituents). El govern es trobà aïllat i qual les tropes fidels al govern foren derrotades, el govern va dimitir i Isabel va marxar a França (setembre 1868).

Als primers dies del signat del Pacte es va constituir un govern provisional (Prim i Serrano)que va ordenar dissoldre les Juntes i desarmar la Milícia Nacional.

El govern provisional farà un programa de reformes:

- Reconeguda la llibertat d'impremta, el dret de reunió i associació i el sufragi universal (masculí), reforma de l'ensenyament, democratització dels Ajuntaments i Diputacions.

- Convocar eleccions a Corts constituents Sistema polític: Monarquia democràtica (antiborbònica el rei té el poder executiu i la facultat de dissoldre les Corts, aquest exercia el seu poder mitjançant els seus ministres, les lleis eren elaborades per les Corts i el rei només les sancionava o promulgava.

- Constitució de 1869, liberaldemocràtica. Règim de llibertats molt ampli, sobirania nacional, amplíssima declaració de drets individuals.

Problemes del govern provisional:

• Descontent dels republicans.

• Conflictivitat social.

• Esclat de la guerra de Cuba.

2.2.Monarquia democràtica (1869-73).

• Regència, perquè no hi havia rei (1869-70, Prim i Serrano).

• Monarquia d'Amadeu I de Savoia (1871-73 liberaldemocràtic)

Problemes:

- Oposició dels moderats que continuaven fidels als Borbons, va ser Cànovas del Castillo qui poc a poc aniria captant molts dissidents unionistes i antics progressistes, convencent-los de que la monarquia borbònica era una garantia d'ordre i estabilitat social.

- Església: Es mostra en contra, aconfessionalitat de l'estat de la Constitució del 1869.

- Èlits, per la situació econòmica, desconfien d'un monarca que defensa una legislació que atempta contra els seus interessos.

- Sectors republicans i dels grups camperols i proletaris, que defensaven un altre sistema social.

- Carlins, volen una altre rei.

Tota aquesta situació d'inestabilitat fa que abdique Amadeu de Savoia (febrer de 1873).

2.3.La I República: febrer 1873-desembre1874.

- proclamació de la I República el 11 de febrer de 1873.

2.3.1. Els corrents republicans:

Poc després de la revolució de setembre , el Partit Demòcrata va patir una escissió i una gran part dels seus afiliats constituí el “Partido Demócrata Republicano Federal”, dirigit per (Francesc Pi i Margall). Defensava un sistema de pactes lliurement establerts entre els diferents pobles o regions històriques-culturals, forma republicana de govern, laïcisme de l'Estat, anticlerical, ampliació dels drets democràtics. Suport de la menuda burgesia, classes populars urbanes i part del moviment camperol i obrer.

Tres tendències:

a) Els benèvols (Pi i Margall) preocupats per respectar la legalitat, contraris a les insurreccions armades i a les mobilitzacions populars reivindicatives.

b) Els intransigents (José Mª de Orense) defensen el recurs a la via insurreccional per proclamar la República Federal, que exigia una proclamació inicial de la independència dels diferents territoris, amb una personalitat històrica diferenciada.

c) Unitaris (Castelar), defensaven el model republicà d'Estat, però diferien en la forma d'organització estatal. Partidaris d'un estat centralitzat i posicions més conservadores.

2.3.1. La República federal (juny 1873). President Pi i Margall.

Es convoquen eleccions, guanyen els republicans, i defineixen el nou règim con una República federal, i redactaren el projecte d'una Constitució (no aprovada), segons la qual el poder es repartia enter les institucions autònomes i es reconeixien 15 estats federals. Separació de estat-església. Reconeixement del matrimoni civil, reconeixement drets individuals .Tota la resta, pareguda a la del 69.

Problemes:

a) El carlisme es convertí en un veritable front obert, costós, contra un autèntic exèrcit que dominava diversos territoris a les zones tradicionalment carlines.

b) La insurrecció a Cuba. La guerra iniciada el 1868 continuava i la República fou incapaç de millorat la situació.

c) El cantonalisme.

2.3.2. La República unitària (juliol-setembre 1873). Presidix Salmerón. Prompte es produeix un cop d'estat a mans de Pavia que va dissoldre per força l'Assemblea. El poder va passar a una coalició d'unionistes i progressistes amb el general Serrano al capdavant, que intentaren estabilitzar un règim republicà de caràcter conservador.

2.3.3. República presidencialista (gener- desembre 1874) . El pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar rei d'Espanya Alfons XII.

Partit Republicà Federal: Amb la revolució del 1868 es va augmentar les tensions a l'interior del partit demòcrata entre els sectors democraticomonàriquic i l'ala esquerra republicana que defensava la forma republicana de govern sota l'articulació federal de l'estat. Les tesis federalistes defensades per Pi i Margall es van imposar davant d'una minoria d'unitaristes i el 1869 es creà un Consell Federal fruit d'un pacte entre els comités republicans provincials.

Primera Internacional: És la primera associació internacional de treballadors (AIT) fundada a Londres el 1864 i es crea com una federació de treballadors europeus. Els seus estatuts influïts per Marx defenien que l'emancipació de la classe obrera havia de ser cosa seua i tenir una abast internacional. El 1869 Bakunin també s'adheriran a l'AIT, prompte sorgiran divergències entre els marxistes i els anarquistes (Bakunin) que donaran lloc a la desaparició de l'AIT.

Federalisme: Doctrina política que planteja la necessitat de lluitar contra l'autoritarisme i el centralisme i defén l'autonomia de l'individu, del municipi, de la regió i de la federació. El principal teòric fou Pi i Margall. Dues tendències (benèvola o moderada i intransigent).

Cantonalisme: Moviment insurreccional promogut pels republicans intransigents en 1873, amb l'objectiu de crear petites unitats independents (cantons) que establiren acords lliures.

En el cantonalisme confluiren dos aspectes:

1. Aspiracions republicanes intransigents per tal d'implantar des de baix cap a dalt l'estructura federal.

2. Reivindicacions dels obrers en demanda de reformes socials (I Internacional, Cartagena, València, Alcoi, Andalusia).

Principals personatges:

• La regent MªCristina. Ocupa la regència fins que la reina complix els 13 anys.

• Mendizábal. De la nova generació que es consolida amb la revolució liberal (liberalisme).

• Espartero. General progressista, president en distints moments.

• Narváez. General oposar a Espartero (moderat).

• O'Donell. General modera, fundador de la Unió Liberal (partit de centre, entre moderat i progressista).

• Isabel II. Reina enter 43-68, destronada pels esdeveniments.

• Prim. General i dirigent progressista. Participa en el pronunciament que va destronar Isabel.

• Serrano. General i polític. Succeeix a O'Donell en la Unió Liberal a partir de 1867.

• Amadeu I: rei d'Espanya, entre 1871-1873.

• Pi i Margall: Líder del partit Republicà Federal, president del poder executiu de la República.

BLOC III: L'ESPANYA DE LA RESTAURACIÓ.

Cronologia. Introducció.

Període (1875-1923).

1875-1902:

1875-1885: Regnat d'Alfons XII.

1885-1902: Regència de MªCristina . Restauració.

1902-1931: Regnat d'Alfons XIII.

1902-1923: La monarquia d'Alfons XIII.

1923-1929: Dictadura de Primo de Rivera.

1929-1931: Dictadura de Berenguer.

Restauració: Llarg període a Espanya que s'estén des del pronunciament de Martínez Campos (1874) fins el cop d'estat de Primo de Rivera (1923).

1875-1902. En general:

• Estabilitat constitucional.

• Modernització econòmica.

• Allunyament de l'exèrcit en la vida política.

• Domini de la burgesia oligàrquica

• Caciquisme i falsejament electoral Bipartidisme Torn de partits

Cànovas del Castillo (conservador).

* Polítics

Sagasta (liberal).

La Restauració hagué de fer front a:

• Moviments socials.

• Pèrdua de territoris colonials (desastre de 98, pèrdua Cuba, Puerto Rico i Filipines).

• Sorgiment dels nacionalismes.

1902-1923:

- Desastre del 98 forta commoció política.

- Tot un seguit de situacions que manifesten la crisis del sistema:

• Intent de reformisme polític.

• La crisi del 1909.

• Les crisis del 1917:

- Impacte de la I Guerra Mundial.

- Els moviments obrers.

- La descomposició del règim. Els problemes del Marroc.

Característiques bàsiques de la Restauració:

- Comença a consolidar-se l'estructura econòmica capitalista, gràcies a l'espenta revolucionària del procés industrialitzador i al proteccionisme que el recolza i al desenvolupament de les primeres experiències del capitalisme financer.

- Afiançament polític i social de la burgesia gràcies al “torn” de partits i al servei que “oligarquia-caciquisme” li presten.

- Declina la importància dels militars en la política espanyola a causa del “govern dels civils” restaurat per Cànovas.

- Crisi de l'Estat centralista davant de l'espenta d'una Espanya regional i plurinacionalista.

Com es produeix la Transició de la República- Restauració?

* Abdicació de la reina en Alfons XII.

* Es crea el partit alfonsí, integrat per gran part de l'exèrcit, la burgesia catalana, l'aristocràcia madrilenya, grups conservadors tan espanyols com a Cuba.

* Redacció del manifest Sandhurst on Alfons prometia a ser nomenat rei i implantaria un règim constitucional i parlamentari.

Constitució de 1876.

1. Els fonaments dels sistema de la restauració.

1.1. Socials.

a) El partit alfonsí: Creat i dirigit per Cànovas del Castillo, aprofitarà la situació per crear de nou la monarquia , tornar a implantar la doctrina liberal i restaurar l'equilibri entre ordre i llibertat. S'intentava salvar la tradició amb formes noves.

“ Formes velles” “Formes noves”

Isabel II. Alfons XII.

Moderats unionistes. Nou partit: Liberal-conservador.

Progressites-demòcrates-unionistes. Nou partit liberal (oposició).

Pronunciament. Bipartidisme: oposició i torn de partits.

Constitucions: 1837, 1845 i 1869 Constitució de 1876.

b) Els homes de negocis.

Representen els interessos econòmics en la configuració del nou sistema. Es troben integrats per: la burgesia (diverses burgesies) que havien recolzat la causa de la Restauració, també formen part del grup els interessos colonials a les Antilles i l'aristocràcia (menys important).

c) L'exèrcit. També va recolzar l'opció restauradora de la noblesa i de l'alta burgesia i va participar en la doctrina de Cànovas, tan els militars tenen interessos i ideologies pareguts, però mentre que Cànovas vol aconseguir la Restauració amb un sistema constitucional, els militars volen fer-ho de forma tradicional (pronunciaments de Martínez Campos). D'aquesta manera calia buscar mecanismes constitucionals que permeteren l'accés al poder de les diferents faccions del liberalisme i allunyaren l'exèrcit de la seua intromissió en la vida política i parlamentària. El procés de despolitització de l'exèrcit fou més aparent que real, ja que el poder militar va acabar convertint-se en un instrument de pressió sobre la vida civil. A començament de la dècada dels anys noranta predominà una certa actitud crítica dels militars i el seu distanciament del sistema polític.

1.2. Ideològics.

El sistema de Cànovas es basa en la concreció dels següents principis:

- La idea de nació, “creació històrica”, considera que és obra de Déu i amb un destí propi a determinar i a construir pels homes que la componen.

- Sobirania, partidari de una sobirania compartida pel rei i les Corts, a més, es defensa un poder executiu basat en l'existència de dos partits que garanteixen l'alternativa i el torn (inspirat en el sistema parlamentari anglès).

- Monarquia.

- Constitució, es defensa que el text constitucional és necessari per a ordenar i articular tots aquests poders i institucions.

1.3.La Constitució del 1876.

El sistema polític de la Restauració pretenia superar els problemes del liberalisme anterior: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regant de la reina Isabel II, l'intervencionisme dels militars en la vida política.

La Constitució és una elaboració de Cànovas del Castillo (president del nou govern). Una de les pretensions és que totes les ideologies estigueren representades.

El procés es fa mitjançant una convocatòria de Corts Constitucionals mitjançant el sufragi universal masculí. Es la Constitució que més ha durat en l'Espanya contemporània, inspirada en la del 45, però també algo 69. Fonaments de la Constitució:

• Sobirania compartida entre les Corts i la Corona. Les Corts s'organitzen en dues cambres:

a) Congrés dels diputats, elegits per cada 50.000 habitants Per elecció.

b) Senat Membres elegits per dret propi nobles

Dret propi Alts càrrecs de l'església.

Alts càrrecs de l'exèrcit.

- Vitalicis

- Nomenats per les corporacions o pels majors contribuents.

- Es reconeix la Corona com un dels fonaments del nou sistema polític, se li reconeix el dret de veto, la protestat legislativa compartida amb les Corts i el nomenament de ministres.

- Es proclama la confessionalitat catòlica de l'Estat, però amb una certa tolerància religiosa respecte a l'existència d'altres religions.

- Ampla declaració de drets, però amb lleis que tendien a restringir el dret d'impremta, d'expressió, d'associació i reunió.

El sistema d'elecció es deixa a mans de les Corts que en el moment que es necessita aprovarà les lleis electorals. Variació en funció de que les Corts foren liberals o conservadores.

Els conservadors votaran la llei electoral de 1878 amb el sistema de vot censatari. Els liberals quan governen i segons la llei de 1890 defensaran el sufragi universal masculí.

La llei electoral de 1890 que suposa l'aprovació del sufragi universal masculí obligarà als polítics a la manipulació electoral, compra de vots i el caciquisme.

2. El funcionament del sistema.

2.1. El torn de partits. El bipartidisme.

2.1.1. Els nous partits dinàstics.

Podem considerar que el bipartidisme i l'alternança dels partits en el poder va ser un element més que va contribuir a la consolidació del sistema. Cànovas era conscient de què el regnat d'Isabel II havia fracassat per l'excessiva identificació de la reina amb un partit polític en concret (els moderats), per això , en contra de l'opinió de molts des seus seguidors va alentar la creació d'un partit d'oposició lleial al nou règim i va permetre que es convertira en una alternativa real de govern. Per tant, el règim de la Restauració es fomenta en dos gras partits: Conservadors (Cànovas) i Liberals (Sagasta).

Els dos partits defensen:

• La monarquia.

• La Constitució.

• El sistema capitalista La propietat.

• Estat centralista-liberal i unitari.

Els conservadors aglutinen als antics moderats, unionistes i a alguns progressistes.

Els liberals aglutinen a als antics progressistes, demòcrates i republicans menys moderats.

No són partits de masses, són partits de minories. Disposaven diaris, centres i seus distribuïts arreu de l'estat espanyol.

Queden fora del sistema:

• Per la dreta: el carlisme.

• Per l'esquerra: el republicanisme, el socialisme i l'anarquisme.

2.1.2. Ideologia i base dels partits.

Conservadors Liberals

Sufragi Censatari Universal masculí

Religió Catòlica i abolició del matrimoni civil Llibertat pública i privada de cultes

Ensenyament Revisió, censura de textos i de programes Llibertat de càtedra

Premsa Censura Llibertat

Política eco. Proteccionistes Lliurecanvistes

Altres Supressió de furs bascos Dret d'associació. Jurats

En la pràctica no diferien molt , perquè hi havia un acord per tal de no promulgar mai una llei que forçara l'altre partit a abolir-la quan tornara la govern.

Bases socials:

- Conservadors: burgesia, terratinents i Església.

Hi ha una alternança en el govern , torn de partits, entre els partits dinàstics( liberals i conservadors).

S'aconsegueix invertint els termes d'un sistema parlamentari:

1. El monarca crida, quan hi ha una crisi política, al cap de l'oposició i li encomana que forme govern.

2. El cap de govern convoca eleccions per tal d'obtenir majoria mitjançant la manipulació electoral encasellat i perolada) i el caciquisme.

2.2. Oligarquia i caciquisme.

2.2.1. La manipulació electoral i el caciquisme.

L' alternança en el govern fou possible a un sistema electoral corrupte i manipulador:

- Trampes electorals: Perolada. Consistia en l'adulteració dels resultats electorals, per aconseguir l'elecció del candidat governamental, es falsificava el cens, es manipulaven les actes electorals, s'exercia la compra del vot i s'amenaçava l'electorat amb coaccions de tota mena.

- Es sistema es basava en el caciquisme. Els cacis, individus o famílies que, pel seu poder econòmic per les seues influències polítiques, controlaven una determinada circumscripció electoral. El caciquisme era més evident a les zones rurals, on gràcies al control dels ajuntaments, feien informes i certificats personals, controlaven el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions, podien resoldre o complicar els tràmits burocràctics i proporcionar treball. Així, els cacics es van permetre exercir activitats discriminatòries i amb els seus favors agraïen la fidelitat electoral i el respecte als seus interessos.

Totes aquestes pràctiques es recolzaven en la gran abstenció, l'apatia electoral de la qual s'explica tant per la no representativitat de les eleccions, com pel desinterés de les forces polítiques de l'oposició a participar en el procés.

2.2.2. Els governs del torn.

El torn dinàstic va funcionar fins l'any 1898, impacte de la crisi va erosionar els polítics i els partits dinàstics. Les forces de l'oposició es van convertir en hegemòniques, trencant el monopoli dels partits dinàstics.

Entre 1876-1898: Es produeixen 10 eleccions: - 6 conservadors.

- 4 liberals.

El programa de reformes de Sagasta va tenir la seua oportunitat en el “Govern Llarg” (1885-1890) després de la mort d'Alfons XII. El temor a una possible desestabilització del sistema polític després de la desaparició del rei (1885), va impulsar els conservadors i liberals a arribar a un acord, “Pacte de El Pardo), que va donar pas a un govern liberal i permeté la continuïtat del sistema.

El nou govern liberal va incorporar al sistema alguns dels drets i pràctiques liberals associats als ideals de la revolució del 68: sufragi universal masculí per a les eleccions municipals (1882), l'abolició de l'esclavitud (1888), la Llei d'associacions (1887) i el sufragi universal masculí per a les eleccions generals.

La permanència dels mecanismes per al control electoral, impossibilità que la universalització del sufragi es convertira en un element democratitzador del sistema.

2.3. Les forces d'oposició: republicanisme carlisme.

S'entén per forces d'oposició els partits no dinàstics, contraris a la monarquia borbònica (carlistes i republicans).

El 1888, un sector del carlisme de caràcter integrista (Ramón Nocedal) optà per crear el “Partido Tradicionalista”, antiliberal i defensor del tradició i de la religió catòlica.

Una menuda part de republicanisme (Emilio Castelar) va fundar el “Partido Posibilista”. Els nuclis més radicals van formar el “Partido Republicano Progresista” (Ruiz Zorrilla). La resta del republicanisme unitari s'organitzà al voltant de Salmerón, mentre que els federals (més nombrosos) continuaren sota la influència de Pi i Margall.

La introducció del sufragi universal va revitalitzar el republicanisme i va estimular la reunificació amb la creació d'Unión Republicana”(1893) (federals, centralistes i progressistes).

3. Els problemes.

3.1. El problema social.

3.1.1. Plantejament de la situació.

Els conflictes socials durant la Restauració es convertiren en un autèntic problema. Mentre que a altres països com Gran Bretanya, França, Alemanya, els grups socials podien organitzar sindicats i partits polítics per beneficiar-se dels sistema, a Espanya, en canvi això no era possible degut a la legislació repressiva, a les deficiències de tipus social, cultural, sanitàries, condicions de treball i la forta polarització social. La classes obrera es consolida plenament en el primer terç del segle XIX. En alguns països europeus, aquest període es caracteritza per una abundant legislació social i es consoliden autèntics partits de masses, en canvi a Espanya, la legislació social fou molt limitada i el procés de partits de masses fou raquític.

3.1.2. Condicions de vida i de treball.

Els obrers no tenien cap tipus d'assegurança en cas d'accident o de mort, i cap tipus de prestació social. S'hi produïa la explotació infantil. Males condicions higièniques. Les condicions de vida eren molt deficients. Els salaris eren molt reduïts i no donaven quasi més que per a menjar. Les cases es trobaven en barris densament habitats i degradats. Estaven mancats de serveis d'enllumenat i de neteja, de clavegueram. Les malalties infeccioses, com la tuberculosis i el còlera, es propagaven ràpidament i afectaven una població propensa a la malaltia a causa de la mala alimentació i una feina esgotadora.

3.1.3. El moviment obrer.

Les revolucions burgeses del segle XIX havien donat el poder sols a la burgesia, obrers i camperols eren ignorats pel sistema polític per mitjà del sufragi censatari. La societat i l'economia del segle XIX no tenien en compte les seues necessitats. Les condicions de vida de les classes baixes continuaven a finals del segle XIX sent deplorables i l'única solució residia a unificar-se i manifestar-se la seua oposició al sistema.

Les primeres associacions obreres. La primera fase fins el 1868.

- Ludisme: Moviment de protesta contra la mecanització el treball. Es manifesten cremant les fàbriques. És el primer signe d'oposició dels obrers (1829 Alcoi; 1823 Camprodón; 1835 Barcelona).

- Associacionisme: Primeres formes d'associació. Dècada del 1830 Tèxtil, a Catalunya. Protesta de les condicions de treball.

- Sindicalisme: 1840, primer sindicat “Sindicat dels Teixidors “ a Barcelona.

El sindicalisme va conèixer un cert desenvolupament al llarg de la dècada dels quaranta, malgrat haver d'afrontar l'oposició dels fabricants, que negaven el dret dels obrers a defensar col·lectivament les seues reivindicacions, i de les autoritats governatives, que responien prohibint les associacions obreres. Aquests sindicats s'agrupaven per oficis.

La funció que tenien era reivindicativa, per aconseguir millors condicions de laborals i salarials i funcionaven com a Societat de Socors Mutu (caixa d'estalvis mútua per pagar el jornal en cas de malaltia, acomiadament o de vaga).

El sindicalisme tingué una vida discontínua:

- Durant els governs progressistes (1840-1843,1854-1856) tingueren menys problemes per expressar-se públicament. Durant el Bienni Porgressista es van proliferar les agitacions socials i l'obrerisme va iniciar aleshores la seu expansió cap a d'altres zones d'Espanya.

- Durant els governs moderats, es considera il·legal i clandestí.

- Durant el Sexenni democràtic. Moment més important del segle XIX.

L'experiència obrera del Bienni significà un salt qualitatiu en la presa de consciència dels proletariat, i l'inici del sindicalisme de classe, i va consolidar la vaga com l'instrument més eficaç de defensa de les reivindicacions obreres.

b) L'anarquisme i el marxisme.

- Anarquisme: Sense govern. El tret més característic és la negació de qualsevol autoritat. Un dels teòrics més importants fou Bakunin, partidari de l'abolició de la propietat privada, de la col·lectivització de tots els mitjans de producció i de l'abolició immediata de l'estat. Rebutjava les tesis marxistes com la d'organitzar la classes obrera en un partit polític amb vistes a la conquesta de l'estat.

- Marxisme: Doctrina basada en les tesis formulades per Marx i Èngels en la segona meitat del segle XIX. El seu objectiu era l'emancipació de la classe obrera de l'explotació del sistema capitalista, per això defensa que els obrers han de prendre consciència de classe i organitzar-se en partits polítics independents dels partits burgesos, per aconseguir la conquesta de l'estat i per mitjà d'aquest estat (proletari) procedir a la col·lectivització dels mitjans de producció i a la supressió de les classes socials.

1. Durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). Tolerància respecte al moviment obrer Expansió. Introducció de les idees anarquistes i marxistes.

- Formació dels primers nuclis vinculats a la I Internacional.

1870: Fundació de la “Federación Regional Española” (FRE) de l'AIT, on s'aprovà el recurs a la vaga com a mitjà d'acció i la necessitat de preparar l'obrer per a la revolució social. Es declarà el caràcter apolític del moviment Predomini de les idees anarquistes.

1871: Difusió de les idees marxistes. Discussions entre marxistes i anarquistes, per l'aparició d'un grup defensor de la participació obrera en el poder política.

1872: Les discrepàncies acaben amb l'expulsió del grup madrileny de la FRE i creació de “Nueva Federación Madrileña”, de caràcter marxista. Aquest nucli fou minoritari, perquè la majoria de les associacions integrades a l'AIT mantingueren la seua orientació bakuninista.

L'internacionalisme va tenir la seu esplendor durant el Sexenni i sobretot durant la Primera República. Però el seu declivi va començar l'any 1874, en què el nou règim de la Restauració va declarar il·legal i la va obligar a mantindrer's en la clandestinitat.

2. Durant la Resaturació (1874-1898).

Anarquisme:

* Els governs del 1874-1881. Conservadors. FRE Il·legalització, repressió, clandestinitat i radicalització del moviment.

* Governs de 1881. Liberals: mesures liberalitzadores:

- Consolidació dels moviments obrers Legalització, Llei d'associacions 1887.

- En 1881 la FRE, va canviar es seu nom pel de “Federación de Trabajadores de la Región”, per tal d'adptar-se a la nova legalitat, que prohibia les organitzacions de caràcter internacional. En la FTRE hi ha discrepaàncies entre:

1.Partidaris de l'acció directa (violents)amb l'objectiu d'atemptar contra els pilar bàsics de la Restauració (l'Església, l'Estat i la burgesia)

2.Partidaris de l'organització en sindicals. Aquests plantejaren la revolució social com un objectiu a termini mitjà i donaven prioritat a la fundació d'organitzacions sindicals. Aquesta tendència començà a donar els seus fruit a principi de segle XX (anarcosindicalista) amb la creació de “Solidaridad Obrera “ (1907) i de la “Confederación Nacional del Trabajo” (CNT, 1910).

Socialisme.

1879 La “Nueva Federación Madrileña” es va transformar en la “Agrupación Socialista Madrileña”, fundada per Pablo Iglesias Origen del PSOE. Partit obrer, marxista. Malgrat que defensava la participació política, la seua negativa a participar amb els republicans va fer que no tinguera presència al Congrés dels Diputats fins el 1910.

1888: Creació d'un sindicat socialista (UGT). Responia al model de sindicat de masses i englobava tots els sectors d'oficis. Va elaborar un programa reivindicatiu de millores de les condicions laborals.

Restauració (primers segle XX).

Creixement dels militants sindicals aparició de les primers sindicals de masses.

* Socialisme Creixement de la UGT.

* Anarquisme:

1907: Creació de “Solidaridad Obrera”, té premsa pròpia i el 1909es va posar en marxa la “Federación Regional de Cataluña” que culminà amb la fundació el 1910 de la Confederación Nacional de Trabajo (CNT). Tingué més implantació a Catalunya, Andalusia i València.

La CNT es definia com revolucionària i es basava en: la independència del proletariat respecte a la burgesia i les seues institucions (l'Estat); la necessitat de la unitat sindical dels treballadors i la voluntat d'enderrocar el capitalisme. L'acció revolucionària s'havia de dur a terme mitjançant vagues(importants fins 1911) i boicots fins a arribar a la vaga general revolucionària. L'evolució sindical va patir notables alts i i baixos, a un període d'expansió li segui un altre de clandestinitat.

El nou segle començà amb un intens cicle d'agitacions obreres, amb una fase d'ascens fins el 1911, i a continuació. Un moderat descens fins el 1947.

EL 1911 hi va haver un intent de vaga general revolucionària, on s'oposaven a la pèrdua de capcacitat adquisitiva dels obrers i al deteriorament de les condicions de treball. Es reclamava la jornada laboral de huit hores i el reconeixement de les estructures sindicals i de la seua capacitat de negociació col·lectiva.

La legislació laboral començà a tindre importància a partir de 1900. Els diferents governs van promulgar lleis i reglaments per regular la jornada de treball i les condicions laborals.

3.2. El problema regional.

3.2.1. Plantejament de la situació.

Sorgiment dels nacionalismes finals del segle XIX a Catalunya, País Basc i Galícia.

Per què? Reacció a la política centralitzadora, uniformitzadora i liberal.

Imposició d'una cultura llengua “oficials”.

3.2.2. El naixement dels nacionalismes.

a) El catalanisme: L'any 1820 va sorgir a Catalunya un ampli moviment cultural i literari (la Renaixença) amb finalitats de recuperació de la llengua i dels senyals d'identitat de la cultura catalana, mancada d'aspiracions polítiques, els objectius eren culturals.

Les primeres formulacions catalanistes amb contingut polític vingueren de Valentí Almirall que va convocar el primer Congrés Catalanista (1880) amb l'objectiu d'unificar els dos corrents més destacats del catalanisme (republicanisme i progressista). Aquest moviment culminà amb la creació del “Centre Català”(1882) organització que pretenia sensibilitzar l'opinió pública catalana per aconseguir l'autonomia.

Un grup d'intel·lectuals, vinculats al periòdic “La Renaixença” i contraris al progressisme d'Almirall, fundaren la Unió Catalanista (1891), entitats catalanistes conservadores.

La renúncia de la Unió Catalanista a participar en la vida política portà un grup de catalanistes a defensar una intervenció més clara en la política i la conversió del catalanisme en una causa capaç de mobilitzar amplis sectors de la població. Els que defensen el catalanisme són els propietaris rurals, d'indústries i de comerç.

b) El nacionalisme basc: L'abolició dels furs després de la ultima guerra carlista va donar origen al naixement d'una corrent que reivindicava la reintegració foral. El procés industrialitzador va afavorir un forta immigració, com a reacció es va enfortir un corrent de defensors de la llengua i la cultura basca.

Sabino Arana va formular els principis originaris del nacionalisme basc i va impulsar la fundació del “Partido Nacionalista Vasco”(1894). El seu lema “Déu i Antigues Lleis” defensava la vella societat patriarcal des d'una perspectiva antiliberal i tradicionalista, reclamant la reintegració dels furs. Atacaven la classe dirigent basca i al socialisme obrer. Durant els últims anys(1901) abandonà la postura independendista, per impulsar la creació d'un partit autonomista.

c) El galleguisme: El regionalisme va ser més feble i tardà a Galícia. A mitjan del segle XIX es va iniciar un corrent que va originar O Rexurdimento, que significà un redescobriment romàntic i literari de la llengua i la cultura, però amb un caràcter apolític i culturalista. Origens diferents (cèltics) i espai geogràfic diferent. Va ser durant la última etapa de la Restauració quan el galleguisme va adquirir un caràcter més polític, però sent minoritari, malgrat el prestigi d'algunes d eles seues figues (Rosalía de Castro).

3.3. El problema militar.

Davant de les dificultats que patia l'Estat, el sistema va buscar ajuda en l'exèrcit. Governs i forces conservatives van fer de l'exèrcit la base de l'ordre públic i social, i el van convertir en el suport de la monarquia, un prejudici del parlamentarisme. Aquest progressiu protagonisme dels militars en la política, no com a persones, sinó com a cos, és el que denominem militarisme. Tant a Gran Bretanya com a França, crearen des de 1874 exèrcits professionalitzats amb unitats colonials especialitzades. En canvi, l'exèrcit espanyol més que una institució pensada per a la guerra, estava organitzat per a les feines d'ordre públic. Les seues tropes, sempre mal dotades, eren soldats forçosos, reclutats entre les classes més pobres, mentre que el nombrós cos oficial es dedicava quasi exclusivament a l'administració interna. Davant d'aquest model d'exèrcit, els intents de reforma s'afonaven contínuament, produint-se un procés ascendent del poder militar front al poder civil. Així, la derrota del 1898 i les operacions al Marroc estimularen aquest fenomen fins que el cop d'estat de Primo de Rivera va enfonsar el sistema.

3.4. El problema religiós.

Ve plantejat per la divisió en dues tendències:

a) El clericalisme. Defensa el fet que l'església és un aparell de l'Estat amb funció de legitimar ideològicament el sistema. Aquesta postura es defensada pels dirigents conservadors de la Restauració i va afavorir la presència de l'Església en tots els àmbits, sobretot en l'educatiu. Segurament, aquests excés és la causa de l'aparició d'una postura contrària, l'anticlericlarisme.

b) L'anticlericcrisme: Es preté frenar la presència de l'Església en la vida pública, i reforçar els poders de l'estat. Es critica l'Església per:

1. L'enorme influència en l'educació. Una educació que consideren desorbitada per la gran quantitat de centres docents fora de la influència de l'estat. També la consideren reaccionària, pels principis antiliberals que ensenyava i també una educació considerada intolerant per l'exclusivisme que s'atorga a l'Església.

2.Identificació de l'Església focial amb l'ordre vigent i la seu justificació de les desigualtats socials. Consideren el clero una força que alimenta ideològicament als grups més conservadors, resistint-se a la modernització.

Aquest procés que es gesta durant la Restauració (finals s. XIC) també es manifestarà com un aspecte que fluirà en la crisi que marcarà el final de la Restauració (principis s. XX).

4. El segle XX: La Crisi de l'Estat (la crisi del sistema de la Restauració, primers segle XX: 1902-1923). Regnat d'Alfons XIII.

4.1. Introducció.

La crisi del sistema polític de la Restauració s'ha de relacionar amb un període de transició des d'un règim liberal a un règim democràtic. Transició en la que tenen lloc diversos processos profundament entrellaçats:

a) En l'ordre econòmic: Desenvolupament industrial i aparició com a protagonista polític i socialment de la classe obrera.

b) Ordre social: Accés de les masses a la vida política iniciant-se l'era de les masses.

c) Ordre polític: Transformació de les relacions entre la societat civil i l'estat i la transformació dels organismes de representació d'eixa societat en l'Estat: els partits polítics. Es passa d'uns partits polítics orientats sols cap al parlament a altres partits de masses orientats cap a fora del parlament.

4.2. Aspectes que evidencien la crisi:

4.2.1. La crisi del 1898: El desastre colonial.

Pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines davant d'EE.UU. territoris d'ultramar. Suposà la derrota de l'exèrcit espanyol davant d'un exèrcit molt més avançat, amb millor armament. Tot açò creà un pessimisme generalitzat a Espanya que va desembocar en prendre consciència del “Problema d'Espanya” que donarà lloc a intents de canvi: “Regeneracionisme”.

Abans del 1898 (situació):

• Crisi econòmica: vinculada a l'europea.

• Crisi social: auge del sindicalisme.

• Crisi política: auge del regionalisme i del republicanisme.

Sobre aquesta situació es produeix la crisi colonial pèrdua dels últims territoris a ultramar.

1. Fets històrics:

Durant el govern dels liberals, el Partido Autonomista Cubano recolzava el programa reformista espanyol, que restava força i suport socials als independentistes Reivindicacions cubanes.

Les tensions entre la colònia i la metròpoli augmentaren arran de l'oposició cubana als forts aranzels proteccionistes que Espanya imposava per dificultar el comerç amb EE.UU.

El 1892, José Martí fundà el Partido Revolucionario Cubano (protagonista de la revolta independentista iniciada en 1895, amb dirigents com Antonio Maceo i Máximo Gömez). El govern de Cànovas reaccionà enviant un exèrcit a Cuba, amb Martínez de Campos.

Guerres cubanes: 1ª 68-78, 2ª 79 molt reprimida, 3ª 1895 Cuba .

Insurrecció a Filipines (1896-1897). L'alçament filipí fou durament reprimit. La intervenció d'EE.UU va afavorir un nou alçament a l'illa que va acabar amb l'expulsió dels espanyols.

El 1898 els EE.UU declararen la guerra a Espanya, amb el pretext de l'enfonsament d'un vaixell, el Maine. El 18 d'abril, els nord-americans intervingueren a Cuba i a Filipines i acabaren amb les esquadres espanyoles a Filipines i a Cuba. El desembre signaren la “Pau de París” Abandonament per part d'Espanya de Cuba, Puerto Rico i Filipines.

2. Conseqüències:

- A nivell econòmic: no afectà massa l'economia, però alguns sectors estaven afectats perquè es perdé un mercat que comprava primeres matèries.

- A nivell polític: el règim es manté, no caudavant d'eixe desastre, políticament no afectà molt.

- Fou més una crisi moral i ideològica, que produí un pessimisme generalitzat.

- Creixement dels nacionalismes, sobretot a Catalunya i al País Basc, on la burgesia industrial començà a prendre consciència de la incapacitat dels partits dinàstics per renovar la política, reivindicaven l'autonomia i prometien una política renovadora i modernitzadora per a l'Estat.

3. Intents de solució del govern:

- Actuació de Silvela (1899-1901). Certa actitud de renovació. Inicià una política reformista, projectes de descentralització administrativa, política pressupostària que augmentava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava nous impostos per fer front als deutes concrets durant la guerra.

- Actuació de Maura (1904-1909).

4. Desenvolupament dels nacionalismes:

- Catalanisme.

- 1901: Creació de la “Lliga Regionalista”, conservadora, lluita contra el sistema de la Restauració i a favor d'un reformisme polític que atorgara l'autonomia a Catalunya.

- 1906: Com a rebuig a Catalunya de la “Llei de Jurisdiccions”, es creà Solidaridad Catalana (carlins, regionalistes i republicans, contraris als partits dinàstics) Autonomia El 1914, acollint-se a la “Llei de Mancomunitats”, es creà la Mancomunitat Catalana, federació de les quatre províncies catalanes amb una Assemblea General, Consell Permanent i un President.

- País Basc.

- En els últims anys de Sabino Arana, impulsà la transformació del PNV en un partit nacionalista, amb objectius autonomistes. El 1913, passà a anomenar-se Comunicación Nacionalista Vasca, amb l'objectiu d'atraure la burgesia al camp nacionalista, PNV prengué una posició moderada i com un partit d'ordre i defensor de la riquesa nacional Consolidació PNV.

- Èxits electorals entre 1917-1918.

- Des de la mort d'Arana, dues tendències:

Radicals independentistes. Escissió del partit en 1818 Reunificació en 1830

Moderats, autonomistes

Més la negativa dels governs dinàstics a qualsevol enteniment i la repressió antinacionalista.

4.2.2. La crisi del 1909: La setmana Tràgica de Barcelona.

Introducció.

1. Crisis dels sistema canovista, dificultats dels sistema canovista per poder continuar com abans, degut a:

• Implantació del sufragi universal masculí des del 1890.

• Inici de l'actuació política dels sindicats obrers.

• Les crítiques després del desastre de 98 (regeneració).

• Sorgiment dels nous líders que votaran la necessitat de reformar des de dins del sistema (Maura i Canalejas).

1907-1909: Maura i la Setmana Tràgica.

Canvis Moviment regeneracionista reformes: “Revolució des de dalt”.

Regeneració dels sistema a partir d'una nova classe política que tinguera el suport social de les “masses neutres”. Pretenia configurar un Estat fort, que governara eficaçment i aconseguira acabar amb el caciquisme i evitar que les classes populars adquiriren un protagonisme excessiu. Va integrar en el projecte el catalanisme.

- Reformes econòmiques: Mesures intervencionistes, es promulga la “Llei de Protecció Industrial”, es fomenta la indústria naval i les comunicacions marítimes i la indústria.

- Reformes electorals (Llei electoral de 1907) no acabà amb la corrupció ni democratitzà el sistema polític, però feu més difícil el frau electoral.

- Cert impuls a la política social (creació de l'Institut Nacional de Previsió i Llei del descans dominical) i s'exigí una independència més gran del poder executiu davant de la Corona.

Problemes:

1. De caràcter militar. Llei de les Jurisdiccions (1906), quedaven sota jurisdicció militar les ofenses a la unitat de la pàtria, a l'exèrcit i a la bandera.

2. Setmana Tràgica a Barcelona en 1909 (juliol).

2.1. La política colonial i la Guerra la Marroc.

A partir de 1906 Espanya inicià la penetració al nord d'Àfrica. La conferència d'Algesires (1906) i el Tractat Hispano-francés (1912) significà el repartiment de zones d'influència entre els països europeus . Espanya tenia una franja al nord (Rif) i un enclavament a la costa atlàntica, aquesta possesió de territoris es veia estimulada per interessos econòmics i per la voluntat política de restaurar el prestigi de l'exèrcit.

La presència espanyola fou atacada per tribus i els continus atacs rifenys obligaren a mantenir una forta presència militar espanyola, intensificada en 1909, quan s'intensificaren els soldats espanyols per evitar la caiguda de Melilla, el govern envia tropes reservistes. Si la guerra ja era impopular, l'enviament de forces reservistes, provocà un important moviment de protesta popular, amb el suport d'anarquistes, socialistes i republicans.

2.2. La Setmana Tràgica a Barcelona.

La revolta va durar una setmana i originà un moviment antimilitarista i de rebuig a l'hegemonia social i cultural de l'Església. El dia 24 es va construir un comité de vaga amb la participació de republicans, socialistes i anarquistes, aquesta acabà convertint-se en un esclat espontani. Es produïren incidents al carrer, barricades, enfrontaments i explotà un fort sentiment anticlerical.

Les autoritats declararen l'estat de guerra i enviaren reforços per repimir les manifestacions. La repressió posterior fou molt dura (17 condenats a mort i més de 1000 empresonats) i nombrosos anarquistes i radicals foren responsabilitzats, sense raó, dels fets.

Manifestà l'anticlericalisme de la major part de la població, antimilitar, manifesta la força dels nacionalismes, força dels republicans radicals i dels obrers al carrer.

2.3. Conseqüències de la Setmana Tràgica.

- S'evidencia l'antimilitarisme i l'anticlericalisme de la major part de la població (sobretot dels republicans, radicals i sindicats).

- Forta repressió que alçà una onada de crítiques a tota Europa, per la violència de la repressió.

- Unió i aproximació de les forces d'esquerra, que unida a la repressió internacional dissoldrà les Corts.

- Durà a la convocatòria d'eleccions el 1910 on els grups d'esquerra protagonitzaren un paper molt més gran que el que havien tingut, es crea la conjunció republicana-socialista per oposar-se al govern. Dins d'aquesta conjunció destaquen (Lerroux republicà i Pablo Iglesias socialista). A nivell social es creà la CNT (1910).

1909-1912: Canalejas i el problema religiós.

Canalejas (liberal) formà govern el 1910, tenia un programa per tal de modernitzar la vida política, intentat atraure determinats sectors populars (oposició sectors conservadors)a partir d'un reformisme social més gran i de limitar el poder de l'Església.

a) Una nova política per intentar atreure una sèrie de grups de la societat.

- Substituir l'impost de consum per un impost progressiu (segons la riquesa) Enfronatament amb l'alta burgesia.

- Llei de reclutament obligatori, el servei militar era obligatori per tothom en temps de guerra, en temps de pau seria de 5 mesos.

- Lleis per millorar les condicions laborals (normativa sobre el treball de la dona o sobre els contractes laborals).

S'enfronta amb la burgesia urbana.

b) Limitar el poder de l'església “Llei del Candenat” es fa per limitar l'aparició d'una sèrie d'ordres religioses. Només podran instal·lar-se a Espanya les que rebien l'autorització del govern.

c) Apropament als catalanistes “Lleis de Mancomunitats”. Convencut de que la seua incorpo-ració estabilitzaria el sistema.

Tota aquesta situació es veurà agreujada per l'assassinat de Canalejas (per un anarquista) Divisió dels liberals perquè no existeix cap successor amb les característiques de Canalejas i divisió dels conservadors Inestabilitat.

Sorgeix un nou partit de dretes i republicà el “Partido Reformista” dirigit per Melquíadez Álvarez, nou partit neo-republicà de dretes que intentarà l'evolució del sistema i de la monarquia cap als ideals autonomistes, republicans i socialistes. Pretenia abandonar el vell radicalisme republicà per oferir un programa basat en la democratització profunda de la vida política.

4.2.3. La crisi del 1917.

a) L'impacte de la I Guerra Mundial (1914-1918). Dato president (conservador).

Espanya davant de la I Guerra Mundial es mostrà neutral perquè: Es trobava aïllada de la política exterior i no tenia diners, poca importància militar i política.

Dues postures: Aliadòfils (liberals, republicans i progressistes) i Germanòfils (conservadors, exèrcit, església).

Neutralitat: obrers i sindicats.

Conseqüències de la guerra en Espanya:

1. De caràcter econòmic. Expansió econòmica important. Espanya subministra a altres països productes agraris i industrials. A nivell interior es creà un augment de la demanda, els preus pugen, però els salaris no inflacció. Beneficiaris (burgesia), perjudicats (obrers).

2. De caràcter social. Hi ha un augment de les diferències socials i es crea un clima de tensió.

1917 Revolució russa La por a un esclat revolucionari va empènyer els governs a que augmentaren la repressió del moviment obrer.

3. De caràcter polític. Es produeixen modificacions en les fronteres, com a conseqüència de la guerra, territoris que històricament no tenien país, consegueixen la independència i l'autodeterminació (Irlanda 1920). En 1920 es crea ERC.

b) Les crisis del 1917. Problemes militars, polítics i socials.

- Cisi militar: Descontent de part de l'exèrcit. Hi ha un nombre excessiu d'oficials. Hi ha una llei que afavoria els militars que es trobaven al Marroc. El descontent de les baixes o mitjanes oficialitats durà a la formació de les Juntes de defensa (1916) (sindicats per a l'exèrcit). Les juntes són prohibides fins l'estiu de 1917 per por a que es produisca un cop d'estat es legalitzen.

- Crisi política: Necessitat de reformar el sistema amb el problema militar produeixen la reacció dels catalanistes i l'esquerra no dinàstica.

Dato va clausurar les Corts, governa a partir de Decrets Moltes protestes, els parlamentaris catalanistes davant d'aquesta negativa de les Corts aprovaren una sèrie de decisions: la petició de l'autonomia per a Catalunya i celebrar una assemblea de parlamentaris. L'assemblea demanava unes Corts cosntituents i una reforma política No s'aconseguix, agitació política, conflictes socials. L'únic que aconsegueixen els catalans és una oferta a Cambó per a clavar dos membres del seu partit, formant part del govern central.

- Crisi social: Els salaris descendeixen.

El 1916 es produí un important moviment vaguístic i CNT i UGT signaren un pacte per intervenir i controlar els preus sota l'amenaça de convocar una vaga general.

L'agost de 1917 la tensió esclatà, es decidí fer una crida a la vaga general per forçar la creació d'un govern provisional que convocara unes corts constituents i iniciara un procés reformista. EL govern reaccionà reprimint el moviment.

4.2.4. La descomposició del sistema (1917-1923).

Les crisis de 1917 no acaben amb la Restauració però influeixen negativament. Aspectes que evidencien la descomposició:

a) 1917-1919 (governs de concentració): intents de reformes democratitzadores que resumien el Partit Reformista (reforma de la constitució, establiment d'una sobirania popular que suposa una restricció de les prerrogatives de la Corona, també suposava un reconeixement de les autonomies; secularització de l'Estat, i/o desaparició del Senat). Tot açò es produí pels enfrontaments entre: - Ministre Alba (defensor de Castella)

- Cambó (defensor interessos Catalu).

b) 1919-1921: Reacció conservadora:

Por de la burgesia davant dels aconteixements a Rússia.

Reacció al problema del Marroc.

Augmenten les filiacions als sindicats.

S'inicia un període de desordre i terrorisme.

- Moviments obrers (Barcelona): enfrontament entre obrers i patrons:

• Desordre al carrer.

• Pistolerisme (patrons paguen pistolers a sou pq assassinen dirigents obrers).

• Vagues: afectaren un gran nombre de regions industrials (la Canadenca paralitzà el 70% de la indústria local).

• Tancament d'empreses per part dels patrons.

- Aprovació de mesures molt radicals contra el terrorisme a Catalunya.

c) 1921-1923: Desastre Annual.

El juliol de 1921 el general Silvesrte va iniciar una campanya per tal d'estendre el control espanyol al voltant de Melilla, endinsant-se en el cor del Rif sense haver protegit la seua rereguarda. Les tropes espanyoles pergueren el terriori ocupat i patiren unes 13.000 baixes. El desastre Annual posà en evidència la deficient organització de l'exèrcit.

La premsa i els contraris a la intervenció colonial culparen de la derrota el govern i l'exèrcit i s'accentuà més el distanciament entre els militars i la classe política. El govern va dimitir i es va iniciar un procés parlamentari encaminat a indagar les responsabilitats militars i polítiques d'Annual, s'encarregaren d'elaborar un informe (l'Expedient Picasso), s'oposà l'exèrcit, ja que se'n podien derivar responsabilitats dels comandaments militars i arribar a implicar la pròpia monarquia en el desastre.

El debat a l'entorn de les responsabilitats va ser un element decisiu que va dur els militars a optar per una decisió de força, el cop d'Estat de Primo de Rivera (13 setembre 1923).

BLOC IV: DICTADURA, REPÚBLICA I GUERRA.

Introducció:

Social

Crisi Política Colp d'estat de Primo de Rivera (1923).

Militar

Dictadura de Primo de Rivera (amb el consentiment del monarca Alfons XIII).

- No s'aconsegueix modernitzar el país. Instauració de la II República (1931-1936).

- Fracàs de la dictadura fracàs de la monarquia. - Intent de realitzar un canvi radical en la

vida política espanyola.

- No va poder progressa per: - Falta de cultura democràtica. Alçament militar

- Inestabilitat política.

- Conflicte social existent en eixe moment. Enfrontament

- Intransigència dels seus adversaris

Guerra civil

Dictadura Franco

A. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931).

1. Introducció.

1.1. Anàlisi del terme dictadura.

És una forma de govern que invocant l'interés públic s'exerceix fora de les lleis constitucionals. Reb el nom de dictador la persona amb poders extraordinaris que representa l'autoritat de forma totalitària i controla el poder executiu, legislatiu i judicial.

1.2. Causes del cop d'estat.

Pronunciament setembre 1923: la situació és acceptada pel monarca Alfons XIII.

a) Règim constitucional (1876) estava blocat i desprestigiat, hi havia perill de revolució social.

En el seu manifest inaugural expressava la seua voluntat de netejar el país de cacis i d'acabar amb el bandidatge polític, la indisciplina social, les amenaces a la unitat nacional, canviar el sistema electoral i mesures contra els moviments obrers.

Acabar amb els nacionalismes Acabar Mancomunitat.

Evitar que les Corts exigiren responsabilitats pel desastre d'Annual a polítics, militars i Monarca.

b) Evitar que el règim polític acabara per democratitzar-se. L'últim govern s'havia plantejat objectius democratitzadors de la vida política espanyola.

1.3. Recolzament i oposicions al nou règim.

Oposició: CNT(anarquista) i el Partit Comunista Els dirigents són detinguts i il·legalitzats.

Recolzaments: - L'exèrcit (sobretot els africanistes).

- L'Església.

- L'aristocràcia.

- Gran part de la premsa.

- Burgesia (sobretot la catalana).

“Neutral”: PSOE i UGT. No ataquen el nou règim, arriben a col·laborar amb el sistema i el líder d'UGT va arribar a ser nomenat conseller de l'Estat. A partir de1929 s'oposaren al règim.

2. Períodes.

Set anys dividits en dues formes diferents de govern.

2.1. Directori militar (1923-1925).

• El govern estava integrat per militars.

• Té un caràcter interí.

• Sorgeix amb la pretensió de solucionar els problemes pendents.

Tasca:- Proclamació de mesures de caràcter dictatorial ( suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició d'activitats de partits polítics i sind.

Militarització de l'ordre públic i repressió de l'obrerisme més radical (cenetistes i comunistes). Governa a partir de decrets.

- Programa de regeneració política:

Amb l'objectiu de liquidar el caciquisme es va elaborar un Estatut Municipal i un altre de Provincial. La regeneració promesa quedà en una farsa, perquè es suspengueren els mecanismes electorals i la renovació política es limità a substituir uns cacics per uns altres.

Es crea un nou partit la “Unión Patriótoca”, partit governamental que donava suport social a la Dictadura.

- El problema del Marroc. A partir de 1925 es va iniciar una política de col·laboració amb França que va incloure una acció militar coordinada . Desembarcament d'Alhucemas (1925), èxit militar

2.1. El directori civil (1925-1929).

Tots els membres del govern són civils, pretenen la consagració del règim i institucionalitzar-lo mitjançant reformes econòmiques, socials, polítiques (Assembles Nacional Consultiva, 1927).

- Reformes econòmiques. Orientació de la política proteccionista, foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres...), es van concedir grans monopolis (“Compañía Telefónica Nacional de España” i “Campsa”). Tota aquesta política va suposar un creixement del dèficit pressupostari i provocà un gran endeutament de l'Estat.

- Reformes socials. Es creà “la Organización Corporativa Nacional” per tal d'eliminar els conflictes socials mitjançant l'intervenció de l'Estat, la integració dels sectors moderats del moviment obrer i la repres- sió de les organitzacions més radicals.

Política paternalista, intervencionista i proteccionista.

3. Oposició al règim i fonament de la monarquia.

3.1. Oposició a la dictadura.

En un principi el PCE i la CNT.

Augment amb el temps:

- Líders partits del torn (liberals-conservadors) critiquen l'excessiva durada del règim).

- Els republicans, organitzen la “Alianza Republicana” uneix les faccions del moviment.

- Intel·lectuals (Unamuno, Blasco Ibáñez).

- Món universitari (recolzament FUE, Federación Universitaria Española).

- CNT. Enfrontament entre els radicals partidaris de la violència i els defen- sors de posicions més possibilistes. Els primers crearen el 1927 la FAI (Federación Anarquista Ibérica, partidaris de la insurrecció popular).

- El PSOE canvia de postura el 1929 a favor de la República.

- Els catalans per les mesures anticatalanistes (liquidació de la Mancomunitat el 1925,prohibició de l'ús públic de la llengua catalana i del ball de la sardana, o la clausura del camp del Barça).

3.2. L'enfonsament de la dictadura.

3.2.1. La caiguda del dictador.

El dictador es mostrà incapaç de conciliar les diferents faccions monàrquiques civils i militars, i de trobar una eixida al règim que garantira la transició cap a un sistema constitucional. Desprestigi del dictador, Alfons XIII temerós de que la dictadura afectara la imatge pública de la monarquia, l'obliga a que dimitisca (gener 1930).

3.2.2. “Dictablana” (Berenguer).

Intenta donar-li validesa al sistema (constitució de 1876, convocar eleccions, legalitat constitucional)

Situació negativa per:

• Creixement de l'oposició.

• Deteriorament de la situació (econòmica i social).

• Creix el republicanisme (catalans i classes socials.

Els catalanistes d'esquerra, els republicans i el PSOE signaren el “Pacte de Sant Sebastià”(agost 1930) pel qual es comprometien a proporcionar una alternativa a la monarquia, constituint un comité revolucionari que s'havia de convertir en el govern provisional de la futura República.

3.2.3. El fonament de la monarquia i el naixement de la República.

Berenguer dimiteix i presideix Almirall. Tracta de donar a les noves Corts un caràcter constituent, convoca eleccions municipals (12 abril), majoria republicana, 41 de 50 ciutats.14 abril proclamació Repúbli

B. La segona República: un intent de solució democràtica (1931-1936).

República: Forma de govern representatiu en la que el poder resideix en el poble, personificat per un cap d'Estat anomenat President de la República que nomena un President de Govern.

1. La proclamació de la República.

1.1. El govern provisional.

Coalició formada per la dreta liberal republicana, republicans d'esquerra, republicans radicals, socialistes, nacionalistes catalans i sectors republicans galleguistes. Restaven fora de la coalició la dreta monàrquica, els nacionalistes bascos i l'obrerisme més radical (comunistes i anarquistes).

Una sèrie de decrets ministerials van posar en marxa un projecte de reforma agrària, la reforma de l'exèrcit i l'inici de negociacions amb catalans i bascos per pactar una solució autonòmica Caràcter social. Majoria d'esquerres

Eleccions generals 28 de juny

Constitució 1931, caràcter democràtic- progressista.

1.2. Constitució de 1931.

Els partits governants van deixar de ser partits de notables i es configuraren com a partits amb una afiliació real i capaços de mobilitzar els seguidors. El Parlament passà a ser el centre de la vida política del país, debats amb gran repercussió a la premsa i a l'opinió pública.

La Constitució definia l'Estat espanyol com “una República de treballadors de totes les classes”

• L'Estat es configurava de manera “integral”, però s'acceptava els governs autònoms es algunes regions, no es parla d'estat federal.

• El poder legislatiu residia en les Corts (una sola cambra). El poder executiu requeia en el Consell de Ministres i en el president de la República.

• Possibilitat d'expropiació forçosa de qualsevol tipus de propietat si tenien utilitat social, mitjançant indemnitzacions.

• Ampla declaració de drets i llibertats. Sufragi universal (dones). Separació de l'Estat i de l'Església (Estat aconfessional), es reconeixia el matrimoni civil i el divorci. Igualtat de tots davant el dret, de l'educació i del treball.

Discrepàncies entre les dretes i les esquerres per la qüestió religiosa i autonòmica. Els sectors catòlics s'oposaren a la no-confessionalitat de l'estat i la dreta més centralista no acceptava el reconeixement del dret d'autogovern a les regions.

2. El Bienni Reformista (juny 1931-nov. 1933), (tendència republicà-socialista o d'esquerres).

Manuel Azaña president del govern des de desembre 1931 fins setembre 1933.

2.1. Les reformes.

a) La reforma de l'exèrcit.

Pretenia crear un exèrcit professional i democràtic, per tant es necessita reduir els efectius militars, acabar amb la macrocefàlia (un oficial per cada tres soldats el 1917), posar fi al fur especial dels militars i assegurar la seua obediència al poder civil.

Llei de retir de l'oficialitat, tots els militars havien d'adherir-se al sistema. Es van suprimir alguns rangs tradicionals, es reduí el nombre d'unitats i oficials i es tancà l'Acadèmia Militar de Saragossa.

No assolí els seus objectius perquè el nombre d'oficials retirats fou molt menut, la reducció del pressupost de defensa dificultà la modernització del material, de l'armament i dels equipaments. Per això la llei fou rebuda com una agressió a la tradició militar i provocà tensions al seu si.

b) La reforma religiosa.

Es pretenia limitar la influència de l'Església en la societat espanyola i secularitzar la vida social (matrimoni civil, divorci). Es dissolgueren els ordres dels Jesuïtes, es nacionalitzaren els seus béns i es va prohibir l'ensenyament als altres ordres. La llei de Congregacions (maig 1933) limità la possessió de béns als ordres religiosos i preveia la possibilitat de dissolució en cas de perill per a l'Estat.

Aquesta legislació és percebuda pels sectors catòlics com una agressió a la religió, bona part de la jerarquia eclesiàstica manifestà el seu antagonisme envers la República i a mobilitzar l'opinió catòlica en contra seua. Augmentà el clima de tensió de l'anticlericalisme tradicional d'una part de les classes populars i la violència esporàdica (crema de convents).

c) La reforma agrària.

Es pretenia millora la situació dels camperols. Els primers decrets perseguien protegir els camperols sense terra i els arrendataris, prohibició de posar fi als contractes d'arrendament, jornada laboral de huit hores, establimenmt de salaris mínims,...

Llei de Reforma Agrària (setembre 1932). Objectiu l'expropiació dels latifundi i l'assentament de camperols. La llei permetia l'expropiació sense indemnització de les terres dels Grans d'Espanya, les conreades deficientment, arrendades sistemàticament o les que podent ser regades no ho eren, podien ser expropiades però indemnitzant el propietari.

La reforma es va aplicar amb moltes limitacions i s'expropiaren moltes menys hectàrees de les previstes i s'assentaren molt s menys camperols dels esperats. Causes: lentitud i dificultats burocràtiques de la seua aplicació, manca de pressupost i resistència dels propietaris.

Descontent general. Els propietaris s'aliaren amb les forces conservadores, els camperols quedaren decebuts i s'orientaren cap a postures més revolucionàries.

d) La reforma de l'Estat centralista. Les autonomies.

La Constitució de 1931 reconeix les autonomies.

El 1932 va ser aprovat un estatut per a Catalunya. El règim autonòmic català tenia un govern i un parlament propis amb competències en matèria econòmica, social, educativa i cultural i es reconeixia la coooficialitat del català.

Al País Basc, nacionlistes del PNV i carlins aprovaren en juny de 1931 un projecte d'estatut (Estatut d'Estella) de caire partidista i tradicionalista, oposició dels republicans d'esquerra i socialistes perquè el consideren excessivament confessional, poc democràtic i incompatible amb la constitució. EN octubre de 1936 s'aprova un estatut, fruit d'un consens polític entre nacionalistes, republicans i socialistes amb un caràcter clarament democràtic.

A Galícia el 28 de juny de 1936 es va plebiscitar un projecte d'estatut que mai arribà a ser aprovat per les Corts a causa de l'esclat de la guerra civil.

e) Reformes socials i educatives.

Millorar les condicions laborals. “Llei de contractes de Treball” i “Jurats Mixtos”, creació d'assegurances socials, reduir la jornada laboral del treballadors del camp i reforçar el paper del sindicats agrícoles en la contratació de tasques del camp. Irritació de les patronals que s'oposen.

Educació. Promoure una educació liberal i laica i fer de l'Estat el garant del dret a l'educació per a tota la població. Es crearen 10.000 noves escoles i 7.000 noves places per a mestres. S'intentà acabar amb l'ensenyament religiós i s'adoptà un model d'escola mixta, laica, obligatòria i gratuïta. Per promoure el desenvolupament cultural de la població es crearen les Missions Pedagògiques, difondre la cultura a zones rurals.

2.2 El límit de les reformes.

2.2.1. La reorganització de les dretes.

Es creen nous partits i grups: Al final del 1932 es crea la CEDA, el partit de dreta catòlica. L'any següent els alfonsins fundaren “Renovación Española” defensaven la necessitat d'un colp d'Estat. Els carlins s'agruparen en la “Comunión Tradicionalista”.

Menuts grups de caire nacionalsocialista i feixista crearen el 1931 les JONS, unides més endavant a la Falange Española, partit fundat el 1933 i dirigir per Antonio Primo de Rivera, ideologia antidemocràtica, defensa del nacionalisme espanyol i programa inspirat en el feixisme italià.

El general Sanjurjo protagonitzà un colp d'Estat amb la pretensió de forçar la girada de la República cap a la dreta( agost 1932), però fracassà. El 1933 es creà l'UME (Unión Militar Española) com una organització clandestina de militars i de dretes antireformistes

2.2.2. Obrerisme i conflictivitat social.

En la CNT s'enfrontaren dues corrents:

- La tendència més moderada defensaven una orientació més netament sindicalista i mostraven un suport a la República. Consideraven que la revolució no podria ser obra d'una minoria “Audaç”, sinó un esforç col·lectiu de les masses organitzades sindicalment.

- La més radical estava formada pel sector insurreccionalista i revolucionari articulat al voltant de la FAI. La direcció de la CNT va ser presa pel sector faista que anà imposant els seus criteris.

La CNT vegé en l'experiència republicana l'ocasió per propiciar la revolució i fomentar la conflictivitat laboral (vague generals), la insurrecció camperola i destruir l'ordre burgés existent.

La Federación de Trabajadores de la Tierra, vinculada a la UGT, adoptà posicions més radicals.

El “Partido Comunista” augmentà la seua afiliació.

Les vagues , les insurreccions i les ocupacions de terra anaren augmentant progressivament. Durant l'any 1933 es feu més evident la crisi de la coalició republicanosocialista i el desgast del govern, que anà perdent la confiança d'una part de les classes mitjanes.

3. El Bienni Conservador (nov.1933- feb.1936) (tendència radical-cedista o de dretes).

En les eleccions de novembre del 1933 guanyaren els partits de centredreta. Desmantellaren tota l'obra reformista del bienni anterior. Els governs es van estructurar al voltant de dues forces polítiques, el “Partido Radical” de Lerroux i la “CEDA”, Gil Robles.

3.1. La paralització de les reformes.

Exèrcit: continuen les reformes per tal d'aconseguir un exèrcit militar. Amnistia per als sublevats del cop d'estat.

Religió: Pressupost per a culte i clergat i intent de signatura amb el Concordat amb la Santa Seu.

Agricultura: Paralització de la reforma agrària, devolució de terres a la noblesa, s'anul·là la cessió temporal de terres mal conreades als camperols d'Extremadura i llibertat de contratació.

Autonomies: La qüestió agrícola enfrontà el govern central amb la Generalitat de Catalunya des de la Llei de Contractes de conreu (1934). El govern central també s'enemistà amb els nacionalistes bascos en paralitzar el projecte d'estatut (PNV).

Educació: Es mantenen els canvis però amb un pressupost menor.

La girada conservadora va radicalitzar el PSOE i UGT. L'ala més esquerrana (Francisco Largo Caballero) proposava no col·laborar més amb les forces burgeses i revolució social. El sector més moderat era partidari de col·laborar amb republicans d'esquerra per estabilitzar la República i aprofundir en el procés reformista.

Com a conseqüència de l'enfrontament dels nacionalistes catalans i bascos, de la radicalització socialista i la proliferació de vagues i conflictes, la CEDA endureix la seua postura i reclama una acció més contundent en l'ordre públic.

3.2. La revolució d'octubre del 1934.

A Astúries els miners protagonitzaren una revolució social, fruit de l'acord previ entre anarquistes, socialistes i comunistes. Miners armats ocuparen els pobles de la conca minera, prengueren les casernes de la Guàrdia Civil i substituïren els ajuntaments per comités revolucionaris. La violència i radicalització del conflicte seria un preludi del que ocorreria dos anys després.

A Catalunya el 6 d'octubre es proclamà la República catalana dins de la República Federal espanyola. Una aliança de forces obreres (PSOE, UGT, Unió de Rabassaires i comunistes, però abstenció de CNT(per açò fracassa)) organitzaven una vaga general. La revolta tingué un caire més polític.

3.3. La crisi del segon Bienni.

Radicalització de la dreta i de l'esquerra.

En aquesta crisi hi va influir la manca d'entesa entre el president de la República i Lerroux i el “Partido Radical” es va veure afectat per una sèrie d'escàndols de corrupció.

3.4. Les eleccions de febrer del 1936.

Els enfrontaments polítics durant el Bienni Negre i la necessitat d'unir les forces d'esquerra contra el govern conservador propiciaren que en les eleccions del 36 desapareguera el multipartidisme anterior i es formaren dos blocs antagònics. Els partits d'esquerra (republicans, socialistes i comunistes) s'agruparen en el “Front Popular”, amb el seu programa electoral defensaven una amnistia per als empresonats, la reintegració en càrrecs i llocs de treball per als representants per raons polítiques i l'aplicació de la legislació reformista suspesa per la coalició radical-cedista. Els partits de dretes (monàrquics, CEDA i els tradicionalistes) s'agruparen en el “Bloc Nacional”.

Els resultats de les eleccions marcaren una clara divisió: Front Popular 48% i Bloc Nacional 46,5%.

4. El Front Popular (febrer 1936-juliol 1936) (tendència àmplia coalició d'esquerra més CNT).

4.1. L'actuació del Front Popular.

Exèrcit: S'aparten del poder alguns generals més partidaris del colpisme i són traslladats a altres destinacions (Franco a Canàries i Mola a Navarra).

Religió: Igual.

Agricultura: Reinici de la reforma agrària, devolució dels béns comunals als municipis i es reprenen els assentaments de camperols.

Autonomies: Es restableix l'Estatut català i s'inicien les negociacions per aprovar els estatuts bascos i gallecs.

Qüestions socials: Amnistia (excarcelats uns 30.000 presos polítics) i s'obligà ales empreses a readmetre molts obrers acomiadats arran de les vagues de 1934.

El triomf de l'esquerra comportà una intensa ,mobilització popular que creà un clima de tensió social. A les ciutats vagues, i al camp els jornalers s'avançaven a la legislació i ocupaven les terres. Entre la dreta , “Falange Española”, assumí un fort protagonisme i va fomentar un clima d'enfrontament civil i de crispació política. Es planteja el colp d'estat com a única solució.

4.2. La preparació del colp d'Estat.

La nit de les eleccions de febrer de 1936 Franco intentà declara l'estat de guerra i un grup de generals acordà una sublevació que restablira l'ordre. Els primers tingueren molt poca força i mala organització fins que arriba el general Emilio Mola. El seu pla consistia en un pronunciament simultani a totes les guarnicions militars possibles i com a reserva especial l'exèrcit d'Àfrica.

La conspiració tenia el suport de les forces polítiques més dretanes.

El general Mola pretenia establir una Dictadura militar, per tornar més tard a República o Monarquia. Els de la CEDA volien tornar a la Monarquia alfonsina, els feixistes i falangistes a un règim a la italiana i els carlins la instauració de la Monarquia Tradicional.

La sublevació s'inicià al Marroc el 17 de juliol de 1936 i l'endemà s'estengué a tota la Península.

C. La Guerra Civil (1936-1939).

L'alçament militar.

17 de juliol 1936 guarnició de Melilla resta del Marroc tota la Península.

Pretensió: Triomf ràpid per part dels militars sublevats No ocorre així, s'inicia la Guerra Civil.

Per què?

- Reacció de gran part de la població en defensa de la República.

- El colp militar va fracassar, perquè no aconseguí triomfar a les principals ciutats (Madrid, Barcelona, València, Bilbao).

- Bona part de l'exèrcit resta al costat de la República.

- Intervenció internacional (tant a un com a altre bàndol, armes i homes).

- Els militars no tenen en compte l'opinió de la gent.

La sublevació tingué èxit a Sevilla, Saragossa, Córdoba, Granada, Galícia, Castella i Lleó, Navarra a les zones agràries amb predomini de la gran propietat treballada per jornalers o a les de menuts propietaris agraris, l'Espanya endarrerida i conservadora. La sublevació fracassà a l'Espanya més desenvolupada i industrialitzada.

1.1. La revolta militar del 17 de juliol de 1936: Les dues Espanyes.

Dues Espanyes:

- Fidel a la república , classes més populars: obrers i empleats urbans, camperols sense terres i petita burgesia. Defensaven la democràcia i la lluita contra el feixisme.

- Espanya rebel “Nacional”. Conglomerat de militars conservadors, de propietaris de agraris afiliats als partits de dreta, grups catòlics i tradicionalistes. Defensa “gloriós alçament nacional” com una mesura necessària per restablir l'ordre i acabar amb els seus enemics republicans.

No tots els espanyols pogueren lluitar en el bàndol on es defensava la seua ideologia, la lluita en un o altre bàndol depenia de la situació geogràfica Es crea molta tensió.

Moments inicials de la guerra.

1.2.1. Els recursos del dos bàndols.

a) Econòmics:

La zona republicana tenia zones mineres, una població major, recursos miners i industrials, però era una pobra en recursos agrícoles per alimentar tota la població.

La zona “nacional” tenia recursos agrícoles, però pocs recursos industrials i una població menor.

b) Financers: Queden en mans de la República , (Or de Madrid). Amb l'or del Banc de Madrid compren armes a la URSS.

c) Militars: Hi ha un exèrcit republicà poc organitzat, poc disciplinat amb homes sense experiència, apareixen les Milícies populars.

L'exèrcit “nacional” tenia seccions molt preparades i disciplinades, del Marroc (Franco), falangises i carlistes.

1.2.2. Situació de la població civil.

La població roman silenciosa, apolítica i amagant la seua ideologia.

1.3. Significació del conflicte.

A nivell internacional la guerra s'entén com un enfrontament entre feixisme i democràcia.

En realitat s'entén com un enfrontament armat entre els vells grups dominants de l'Espanya de la Restauració (església, militars), l'instrument dels quals va ser l'exèrcit, i els grups emergents obrers i burgesos que volien establir un sistema polític realment democràtic i un ordre social progressista.

2. La vessant internacional del conflicte.

A nivell internacional hi ha una opinió dividida:

A favor de la República (França, Gran Bretanya, sectors progressista i els partits obrers de tot arreu i la URSS). A favor dels rebels (govern conservador britànic per por al comunisme, els governs feixistes (Itàlia i Alemanya) i el catolicisme tradicional i el Papat).

2.1. L'acord no-intervenció.

Davant de la situació que hi havia a Europa es va signar un pacte pe no-intervindre, per tal de vigilar que els bàndols espanyols no reberen ajuda internacional. En realitat no es va complir. Aquest pacte es va fer per por a que el conflicte en derivara en un conflicte europeu.

La política no-intervenció fou una gran injustícia per a la República i una de les causes de la seua derrota en negar a un Estat sobirà i legítim el dret a adquirir armes per defensar-se d'una insurrecció del seu propi exèrcit.

2.2. L'ajuda estrangera a l'Espanya Republicana.

Majoritàriament França i la URSS.

Ajuda militar. Sobretot la URSS, reserves d'or del Banc d'Espanya per pagar les armes. Vinculació amb el comunisme. També França i Mèxic.

Ajuda humana: Les Brigades Internacionals (voluntaris de tota Europa i Amèrica, 60.000 homes).

2.3. L'ajuda estrangera a l'Espanya Rebel.

Alemanya: Unitat d'aviació (Legió Còndor), armes. Cobrava en minerals i primeres matèries.

Itàlia: Armes, ajuda humana (Corpo de Truppe Volontarie).

Portugal (caràcter feixista i dictadura), Irlanda (catolicisme): soldats voluntaris.

3. Evolució militar del conflicte.

3.1. Objectiu Madrid.

L'objectiu més important de juliol a setembre en 1936. En la primera etapa transcorregué el fracàs dels sublevats en el seu intent de conquerir Madrid el començament de novembre del 1936. Les tropes marroquines ocupen Extremadura, Andalusia i el setembre, Franco ocupà Toledo i al final d'octubre ja es trobava a les portes de Madrid.

En octubre “Govern Nacional” en Burgos (govern constituït pels militarrs i es nomena Franco cap d'estat).

Malgrat els atacs sobre Madrid, Madrid resistí des de novembre fins a gener l'atac frontal, gràcies també a l'arribada de les primeres Brigades Internacionals.

3.2. Les batalles al voltant de Madrid.

Fase caracteritzada per la regulació d'ambdós exèrcits, especialment en el bàndol republicà amb la creació del nou Exèrcit Popular de la República. Conquesta del nord peninsular Privà la República dels importants centres miners i industrials de la façana cantàbrica.

Els sublevats es plantejaren aïllar Madrid (carretera de l'est, València) atac per tallar-les Batalla del Jarama (febrer 1937) Cap victòria.

Batalla de Guadalajara(març 1937) Derrota de les tropes feixistes italianes aliades de Franco a mans del reconstituït Exèrcit Popular de la República, primera victòria de la República.

3.3. L'ocupació del nord.

Abril 1937 -octubre 1937, d'est a oest Guipúscoa, Biscàia, Santander i Astúries.

3.4. L'avenç cap al Mediterrani.

Batalla de Terol (hivern 1937-1937) ocupació republicana fins el febrer. L'exèrcit de Franco campanya d'Aragó en Terol, travessà el Maestrat i arribà al Mediterrani, a Vinaròs. En abril del 1938 els nacionals divideixen el territori republicà (trenquen les comunicacions entre Barcelona i Madrid).

De juliol a novembre del 1938, batalla de l'Ebre enfonsament de l'exèrcit republicà de l'est

Franco ataca Catalunya, a primers del 1939 cau. El 28 de març del 1939 cau Madrid, 1 d'abril final de la guerra.

4. Evolució política i social dins de cada bàndol.

4.1. L'Espanya republicana: Guerra i revolució social.

Mentre que en la zona nacional s'accepta Franco i està ben organitzada organitzada i dirigida per Franco. En canvi, l'Espanya republicana està desunida amb diferents governs.

Dos governs presidits per Manuel Azaña - Largo Caballero (socialista radical).

- Juan Negrín (socialista simpatitzant comunista).

Problema: Guanyar la guerra o fer la revolució.

• Anarquistes: fer la revolució.

• Comunistes : guanyar la guerra.

Les idees anarquistes van suposar la colectivització d'algunes empreses, mines, fàbriques, propietat agrària que queden a mans dels obrers. També ocupen ajuntaments i es creen governs paral·lels. Aquestes actuacions es donen sobretot a Catalunya i a la zona republicana d'Aragó.

Els comunistes s'oposen a eixa revolució dels anarquistes, la tasca del govern era acabar amb les confiscacions (el que feien els anarquistes) i s'havia de nacionalitzar aquelles empreses que produien productes bàsics per a la guerra.

Largo Caballero es veu obligat a dimitir, per la pressió dels comunistes, socialistes moderats i pel curs de la guerra. El succeix Negrín, elimina la influència dels anarquistes i introdueix la influència dels comunistes Frena l'actuació dels anarquistes (revolució). Negrín opinava que havia de resistir la guerra perquè sospitava que esclataria la II Guerra Mundial.

L'Espanya Nacional: Guerra i contrarevolució.

Disposaven d'un govern organitzat i unificat Franco.

Suports:

- Església: Recupera tots els privilegis que la República li havia llevat (es declara l'Estat Catòlic, els jesuïtes recuperen totes les propietats i la religió catòlica es obligatòria) L'Església recolza la rebel·lió militar i la bateja com “Croada d'alliberació nacional”. Franco “Cabdill d'Espanya per la Gràcia de Déu”.

- Exèrcit: Recupera el paper protagonista que la República li havia llevat. L'exèrcit africanista és el que ocuparà els càrrecs més importants.

- Falange: Suport ideològic del nou règim i del seu partit únic, “El Moviment”.

El 1937 s'uneix la F.E.T. (Falange Espanyola Tradicionalista) i la JONS. A finals de la guerra s'havien afiliat 650.000, la majoria per necessitat Carnet “necessari”.

Característiques del nou estat franquista La contrarevolució.

- Supressió de totes les reformes de la República (eliminació dels partits i sindicats, censura per a qualsevol publicació, s'abolix la llibertat d'expressió i el divorci, s'elimina la reforma agrària, els funcionaris sospitosos eren apartats dels seus càrrecs).

- Creació d'un partit únic: el “Moviment”, Franco el cap.

- Promulgació del “Fur del Treball” inspirat en el feixisme italià, en la doctrina social de l'Església i en alguns principis de la Falange. Agrupava empresaris i treballadors en sindicals verticals, es consideraven actes subversius les vagues i les reivindicacions col·lectives.

- Franco té tots els poders polítics i militars. (Dictadura).

5. Els desastres de la guerra.

5.1. Les víctimes de la guerra.

Els que desapareixen en combat, les execucions militars, repressió dels dos bàndols a principis de la guerra i al final de la guerra repressió de Franco, bombardejos, fam i malalties, executats després de la guerra, morts a les presons franquistes, els no nascuts durant el conflicte i els exiliats durant i després de la guerra.

5.2. La repressió.

A principis de la guerra hi hagueren grans repressions: passejades, Persones detingudes eren portades fora de les ciutats i executats , repressió a les txeques (presons clandestines de Madrid i Barcelona).

Les víctimes de la repressió eren persones rellevants a les quals es matà, de vegades, més pel que significaven que no per la seua posició.

Exiliats a França., aproximadament 1 milió de persones es retiraren a França entre el 27 de gener i el 3 de febrer de 1939. En pocs mesos tornaren a Espanya la meitat dels refugiats, els altres iniciaren un llarg i penós exili, uns 30.000 s'allistaren a l'exèrcit francés i en esclatar la II Guerra Mundial, participaren contra els nazis. Una part foren detinguts pels alemanys i acabaren essent afusellats o en camps d'extermini.

Un grup important s'exiliaren a Amèrica Llatina (Mèxic, Xile, Cuba, Argentina) o a la URSS. El mateix govern de la República a l'exili es constituiria més endavant a Mèxic, un dels països que va ajudar més els exiliats i que va se més fidel a la legalitat republicana.

BLOC V: ESPANYA DURANT EL FRANQUISME.

A. Una llarga postguerra.

1. La situació política. La consolidació del nou Estat.

La pretensió de Franco era la de crear un nou Estat, “regenerador d'Espanya”, que desterrara tota idea de liberalisme, de democràcia liberal i de comunisme. Calia acabar amb tota idea anticatòlica i separatista.

1.1. “Les lleis fonamentals”.

El nou règim polític s'establia com un sistema totalitari, sense constitució (se suprimí la de 1931 i amb ella totes les garanties individuals, es prohibiren els partits polítics i els sindicats i s'aboliren els estatuts de Catalunya i del País Basc, i es prohibia qualsevol manifestació nacionalista). Tots els poders es concentraven en la figura del general de l'Estat, amb un model polític basat en un únic partit polític ( la FET i les JONS). El sistema s'inspirava en els Estats feixistes.

El règim pretengué basar-se en la promulgació de les “Lleis Fonamentals”: “Fur del Treball”(1938), “Fur dels espanyols”(1945), “Llei constitutiva de les Corts”(1942), “Llei del Referèndum Nacional”(1945), “Llei de Successió”(1947) i la “Llei del Moviment Nacional”(1958).

1.2. L'estructura del nou estat.

El “Cabdill” tenia un poder pràcticament absolut. L'estructura política que recolzava el sistema era el “Moviment Nacional”. Un altre gran poder de l'Estat eren els “Sindicats Verticals” posteriorment anomenats “Organización Sindical”. La “Llei d'Unitat Sindical” (1940) establia que empresaris i treballadors s'integrarien en un mateix sindicat per branques de producció (Sindicat Vertical).

S'establien unes Corts anomenades “Òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat”, quan en realitat tots els procuradors (ministres, membres del Consell Nacional de FET i de les JONS i de “l'Organización Sindical”, ...) eren designats pel poder. Aquest sistema era designat democràcia orgànica.

El pla territorial s'organitzava segons la vella institució dels Governadors Civils de cada província, també es restabliren les Capitanies Civils.

Aquesta estructura feixista patí un canvi a partir de 1945 (vençudes les potències de l'Est) i s'assemblà més a una dictadura militar conservadora.

1.3. Les famílies del nou règim.

a) L'Església. Es convertí en un veritable poder, gaudí de privilegis i imposà la unitat catòlica amb l'exclusió oficial de qualsevol altra religió. Es va fer del catolicisme el fonament principal de la ideologia del règim i del sistema educatiu.

b) La Falange. Perdé poder progressivament i les seus ideals primitius de tipus feixista es convertiren en cega lleialtat al “Caudillo”. Es convertí en una mena d'aparell burocràtic que només conservà algun poder en el Consell Nacional del Moviment (mena de segona cambra legislativa) i las Sindicats.

c) l'Exèrcit. Columna vertebral del sistema i mai no discutí el poder del Generalíssim.

1.4. Puritanisme ideològic i control social.

El franquisme imposà canvis profunds en la vida quotidiana, en els comportaments culturals i religiosos i en el marc polític de la joventut i de la dona. Totes aquelles llibertats en la República es convertiren en un intent de control social de tots els espanyols.

Es produí una tornada al camp de la població, per les difícils condicions econòmiques per poder viure a la ciutat i perquè el règim lloava les virtuts de la vida senzilla enfront de la vida a la ciutat.

Es crearen organitzacions i institucions d'enquadrament polític i ideològic: “Frente de Juventudes” (obligatori) i la “Sección Femenina de FET y de las JONS”.

El règim introduí classes obligatòries de Formació Política on s'exposaven els principis de la doctrina falangista. La influència de l'Església fou decisiva per a la tornada del catecisme cristià.

Aquest règim estava convençut de que tots els mals del país eren provocats pel liberalisme, llibertat de consciència i per la manca d'una direcció “paternalista” de la societat.

2. Les relacions exteriors.

2.1.L'etapa de la II Guerra Mundial.

Espanya es declarà neutral de seguida, perquè el país no estava en condicions. El “Caudillo” mantingué entrevistes fora d'Espanya amb Mussolini i Hitler, però Franco exigí excessives recompensacions comparades amb els avantatges que ells podien obtenir.

Espanya canvià l'estatut espanyol del país neutral pel de no bel·ligerant (“División Azul”).

A l'octubre del 1943 (caiguda de les potències de l'Eix), Espanya abandonà la no-bel·ligerància per tornar a la neutralitat. Disminuí la propaganda a favor d'Alemanya i es refredaren les relacions amb Alemanya i retiraren la “División Azul”.

2.2. L'aïllament del règim.

Entre 1945 i 1946 el franquisme quedà aïllat, el desembre del 1946 Les Nacions Unides denunciaven que el govern de Franco no representava el poble espanyol no legitimitat en els òrgans internacionals. El desembre de 1946 l'ONU recomanà a tots els països que retiraren els seus ambaixadors d'Espanya.

A partir de 1947, la presència internacional d'Espanya es féu més interessant per part de les potències anticomunistes (EE.UU i Gran Bretanya).

3. La situació econòmica: autarquia, misèria i racionament.

3.1. Racionament i mercat negre.

A curt termini la fam i la misèria enfonsà molts espanyols. A llarg termini, les decisions de les autoritats consolidaren una economia molt poc competitiva.

La lentitud de la recuperació econòmica estigué relacionada amb la implantació de les idees econòmiques vencedores, que substituïren el funcionament dels mercats per la fixació arbitrària dels preus (provoquen racionament) i obligaren a sol·licitar autoritzacions per iniciar una activitat econòmica.

Com que els preus no reflectien situacions d'abundància o escassetat relativa, aparegueren les estraperlistes i el mercat negre.

3.2. Els eixos de l'autarquia.

El règim pretenia assolir l'autosuficiència econòmica a partir de l'aïllament de l'exterior i de la substitució del mercat per la intervenció de l'Administració. El resultat fou el bloqueig del creixement econòmic, la reducció de la competitivitat i el desaprofitament de la conjuntura econòmica favorable d'Europa després de la II Guerra Mundial.

L'autarquia es basà en dos grans eixos:

a) La relgamentació de les relacions econòmiques amb l'exterior, importacions i exportacions eren intervingudes.

b) Foment industrial, orientat cap a activitats d'interés militar, per tal d'assegurar la independència política i militar del nou Estat.

El 1941 es creà RENFE i l'Institut Nacional. També es crearen per aquesta època les principals empreses del país (IBERIA, ENDESA, SEAT).

4. L'oposició al règim.

4.1. L'exili.

En l'emigració espanyola a Amèrica els espanyols foren majoritàriament acollits a Mèxic, gràcies a l'entesament polític. Altres colònies exiliats anaren a Cuba, Argentina, Xile, Veneçuela o Cuba. L'emigració a Mèxic creà un gran impacte en aquell país, ja que hi havia escriptors i intel·lectuals i molts dels polítics representats de la República. La colònia d'emigrants crearen a Mèxic obres culturals importants, centres d'estudis i editorials.

A França s'establí una important colònia d'espanyols, molts dels quals contribuïren a la resistència francesa contra els nazi, també s'hi desenvolupà una part molt important de l'oposició política al franquisme

4.2 Repressió i resistència a l'interior.

Franco tingué com a principis la destrucció dels qui ell creia que eren enemics d'Espanya.

“Llei de Responsabilitats polítiques”(1939), depuració total que exerciria el règim sobre aquelles persones que havien col·laborat amb la República. “Llei de Repressió del Comunisme i la Maçoneria”(1940). Juntament amb els judicis militars i civils. A partir de 1963 es creà el Tribunal d'Ordre Públic, el nou element clau de la repressió.

L'oposició al règim va anar creixent. Començaren a recompondre's organitzacions com el PSOE, UGT, PCE i la CNT. Aparegué una nova forma de lluita, els maquis, auspiciades pel “Partido Comunista” de França, aquestes guerrilles duraren fins el 1948.

B. Els primers intents d'obertura(1951-1959).

1. L'esgotament de la política autàrquica.

La política econòmica autàrquica empitjorà el nivell de vida de gran part de la població i augmentà la desigualtat en la distribució de la renda. La reducció del salari real condicionà l'evolució del sector productor de béns de consum.

L'objectiu d'assolir l'autosuficiència respecte de l'exterior fracassà, perquè les males collites i l'arbitrària política de preus obligà a importar productes. L'escassetat de divises i el seu ús en la compra d'aliments impedí importar les primeres matèries i els productes fabricats necessaris per al sector industrial.

2. El pes de la situació internacional.

Des del 1947 EE.UU alteraren la seua posició davant el règim de Franco, les relacions internacionals entraren en una fase més favorable, gràcies a que Espanya es convertí en un aliat occidental contra la lluita del comunisme. S'acordà una signatura (1953) segons la qual Espanya cedia bases militars a canvi d'ajuda militar i econòmica i suport polític. L'any 1950 Espanya fou admesa en organismes internacionals com la FAO i la UNESCO; fi de l'aïllament, l'ONU recomanà la tornada dels ambaixadors i Espanya ingressà en les Nacions Unides el 1955.

3. L'inici d'algun canvi polític.

El cap de l'Estat decidí de fer una remodelació de govern el 1951. El nou gabinet estaria format per falangistes i catòlics i s'introduïren persones no tan compromeses amb els principis autoritaris, s'introduí Luis Carrero Blanco. El règim pretenia obtenir una certa homologació internacional que li permetira de posar fi a l'aïllament i aconseguir èxits en política exterior.

Tot i això i les ajudes rebudes entre 1953 i 1956, no aconseguiren salvar l'angoixant situació econòmica, i al carrer aparegueren els primers símptomes de descontentament.. En la remodelació del govern del 1957 entraren com a ministres els primers tecnòcrates de l'Opus Dei. La política del règim, sense alterar les seues bases dictatorials i antidemocràtiques, experimentà una reorientació de la política econòmica basada en l'abandonament de l'autarquia.

C. Desenvolupament econòmic i transformacions socials(59-73).

L'evolució política del règim.

L'economia de l'autarquia i quasi el monopolisme polític d'inspiració feixista s'anaren exhaurint durant els anys cinquanta. L'economia empitjorà i començà l'era de la tecnocràcia i del “desenvolupisme”.

1.1 L'era de la tecnocràcia.

El canvi del gabinet del 1957 posà en marxa el “Pla d'estabilització” en l'economia i inaugurà el govern dels tecnòcrates. Es donava més importància al progrés econòmic i a la millora de l'administració que no pas al manteniment de determinats principis polítics. Els tecnocràtics no eren ideològics, eren tècnics.

L'objectiu dels homes de l'Opus Dei era liberalitzar l'economia espanyola, integrar Espanya en el mercat capitalista occidental i justificar el règim “per les seues obres”, pels seus resultats.

Els governs formats entre 1957 i 1974 amb una orientació catòlica, controlaren sectors com l'educació, la informació i la justícia. Els ministres procedents de l'Opus Dei augmentaren de nombre, fins que el 1969 es parlava d'un govern monocolor. L'any 1962 es creà la figura del Vicepresident del Govern, càrrec ocupat en 1967 per Luis Carrero Blanco, l'home fort del règim que el 1970 es convertí en el President del Govern.

1.2. La llei Orgànica de l'Estat.

Tingué la pretensió de ser la culminació de totes les Lleis Fonamentals, aquesta llei representava la “Constitució” espanyola, es tractava de disposicions donades per Cap de l'Estat, aprovades per unes Corts no democràtiques, per tant, no tenia cap mena de legitimitat per creat un veritable Estat de Dret.

El 1967 s'aprovà la Llei Orgànica del Moviment i el seu Consell Nacional. El 1969 es promulgà la llei que establia la successió del “Cabdill” i el 1971, la Llei Sindical regulà globalment l'Organització Sindical.

1.3. Les lleis per a la successió.

La Llei de Successió del Cap d'Estat (1947) establia que l'Estat espanyol es declarava constituït en “Regne”, la llei preveia que el successor del “Cabdill” o seria “a títol de Rei o Regent”. Les intencions de

Franco era arribar a un acord amb En Joan de Borbó el 1948 perquè el seu fill En Joan Carles fóra educat a Espanya. Joan de Borbó no renuncià als seus drets, però col·laborà amb els plans de Franco.

La llei de 1969 establí els mecanismes de la successió de Franco en favor d' En Joan Carles de Borbó i el Príncep prestà el jurament de fidelitat als Principis del Moviment i rebé el títol de Príncep d'Espanya.

2. La situació econòmica. El creixement econòmic dels 60.

2.1 El Pla d'Estabilització. Els Plans de Desenvolupament.

El pla d'Estabilització simbolitzava la fi del somni autàrquic i l'inici de l'etapa final de la industrialització. L'origen es produí per la insuficiència de les reserves d'or i de divises per fer front al desequilibri entre importacions i exportacions.

Els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social es promulgaren en (1964-67, 1968-71, 1971-75). La planificació centrà l'interés en el sector industrial i propicià una sèrie d'actuacions per millorar l'eficiència de l'estructura empresarial, sectorial i regional. S'emprengueren dues grans accions: les accions estructurals (solucionar algunes deficiències de la indústria) i la creació dels pols de desenvolupament (reduir els desequilibris econòmics regionals).

Les previsions dels plans rarament es compliren i els seus efectes foren escassos. La iniciativa privada confiava més en les condicions favorables en àrees determinades i en la conjuntura internacional que en la planificació estatal.

2.2. La industrialització espanyola.

Des del 1959 fins a l'any 1966 la taxa anual d'augment del PIB fou molt gran i a partir del 1966 i fins la crisi del 1973, el ritme de creixement va ser més moderat.

La liberalització interior i exterior afavorí la utilització de tècniques de producció més avançades i l'acumulació de capital, tot això potencià un creixement sense precedents de la indústria i dels serveis. Disminuí el nombre d'agricultors, augmentaren les importacions de tecnologia que milloraren la productivitat de la indústria espanyola i augmentà el pes dels sectors productors de béns d'equip.

L'avenç de la productivitat possibilità un augment de les exportacions.

2.3. La importància de l'exterior.

La contribució exterior fou crucial per al ràpid creixement d'aquesta etapa i per a la consolidació de la societat industrialitzada. A través de les importacions vingué la tecnologia . Sense els ingressos del turisme, les remeses d'emigrants i la inversió estrangera no s'hauria produït aquest avenç econòmic.

França i Alemanya absorbiren la mà d'obra excedentària expulsada del sector agrari, sense aquest fet s'hauria produït un bloqueig del procés de la industrialització.

2.4. Els moviments migratoris.

Una de les contrapartides de la modernització de la producció fou la modesta creació de llocs de treball. Durant els anys 60 més d'un milió tres-cents mil espanyols es traslladaren a d'altres països per trobar treball. A l'interior d'Espanya, des del 1962 fins 1973 quatre milions de persones canviaren de lloc de residència. Algunes de les actuals Comunitats Autònomes (les dues Castelles, Galícia, Andalusia i Extremadura) patiren un fort despoblament, per la manca de treball i altres (Madrid, Catalunya i País Basc) augmentaren considerablement per un major dinamisme econòmic.

2.5. Els límits de la industrialització.

Es consolidà una forta tendència a l'elevació dels preus. La inflació (creada per les fortes apujades dels preus agraris fins el 1966, la rigidesa de l'oferta del sector serveis i la política monetària expansiva) amb l'escassa creació d'ocupació (creada per la intensitat dels procés industrialitzador i la fortíssima reducció de l'obra agrària), foren els dos aspectes més negatius d'aquesta etapa.

També podem destacar l'especialització de la indústria en activitats tecnològicament poc intensives, que tingué com a conseqüències un avenç molt limitat de les activitats de més contingut tecnològic; i el poc grau de liberalització del sistema financer , fins el 1973-1974 no existí una política monetària moderna ni un sistema bancari on la competència fos el més important.

3. La situació social: La modernització de la societat espanyola.

3.1. La transformació social.

La modernització social començà per la distribució de la població. Es produí la urbanització de la població espanyola.

El desenvolupament de l'economia industrial o l'expansió del sector dels serveis provocà transformacions de les estructures professionals de la població canvis en l'estructura de classes.

Augmentà el nombre d'assalariats en general, dels professionals liberals urbans, el dels “executius d'empreses i en alguns indrets (Catalunya, Madrid, Astúries, País Basc) aparegué una massa d'obrers industrials moderns nou moviment obrer, sindicalisme molt diferent als Sindicats Verticals.

Augmentà el volum de les “classes mitjanes”, naix una nova burgesia urbana i cresqueren el nombre de funcionaris. Les noves circumstàncies condicionaren aquests canvis. La població rural minvava i la rural augmentava i això afecta les estructures social del camp (les explotacions agrícoles es convertiren en familiars o en petites empreses).

3.2. Els canvis de comportament.

Canviaren els comportaments socials i les pautes culturals i açò generà un nou tipus d'oposició al règim que reclamava llibertat cultural. El gran canvi que es produí en el sistema educatiu culminà amb la “Llei General d'Educació” (1970)

- En la Universitat augmentà el nombre d'estudiants i es generalitzava l'eixida a l'estranger a joves.

- En la família augmentà la mobilitat i la tendència a enfortir la família nuclear com a base. Els fills se n'anaven abans de casa (nova mentalitat dels joves, però la incorporació de la dona a les noves activitats productivitats encara era feble).

- Les cases espanyoles s'equiparen amb un nou parament de llar (neveres...). Les grans perifèries de les grans ciutats, Madrid i Barcelona, s'ompliren de barris obrers amb una nova cultura popular.

S'anà implantant una nova mentalitat, també el la religió. Es va reivindicar la llibertat de pensament i disminuí la pràctica religiosa. Un sector de l'Església es distancià un poc del règim.

El progrés social i el canvi de pautes culturals afeblí el règim des del punt de vista polític i ideològic.

4. L'oposició al règim.

4.1. El naixement d'una nova oposició al règim.

Nasqueren les “Comisiones Obreras”, com un nou sindicar clandestí i altres grups obrers clandestins (HOAC i l'USO).

A la Universitat aparegueren organitzacions estudiantils davant de l'oficial “Sindicato Español Universitario”(afiliació obligatòria), de tendències polítiques diverses ( relacionats amb partits com l'ASU, o bé obeïen impulsos nous “Frente de Liberación Popular”. També aparegueren nous moviments socials (associacions de veïns, agrupacions culturals o grups religiosos).

Els anys seixanta presenciaren les primeres manifestacions massives al carrer i un augment de la conflictivitat laboral. Una nova generació de joves estaven introduint a les estructures un cert aire de renovació.

4.2. Els grups polítics d'oposició.

Durant els anys 60 es recompongué l'oposició al franquisme (PCE, PSOE i nous grups a l'esquerra i a la dreta). El règim perseguí qualsevol oposició però no pogué impedir-ne el desenvolupament clandestí.

Aparegueren nous grups. Els monàrquics liberals fundaren grups polítics com la “Unión Española” (1959). Els grups socialistes i socialdemòcrates es multiplicaren (importància PSI). Els demòcrates cristians (Izquierda Demócrata Cristiana).

Durant els anys seixanta aparegueren els grups de la “Nova Esquerra”. La influència del maoisme, del trotskisme o de les doctrines de l'acció violenta provocà l'aparició de grups polítics a l'esquerra del PCE, (ORT, la LCR, el MC) i altres que eren dissidències de PCE (PCEr, PCE M-L).

Durant el període final del franquisme començaren a promoure manifestacions importants els partits nacionalistes regionals (PNV, ERC i CiU).

D. La crisi final del règim (1973-1975).

Tot aquest aparell creat per Franco i els qui li donaven suport havia estat incapaç d'adaptar-se en la seua estructura política al profund canvi econòmic, social i cultural que s'havia produït.

1. L'esperit de febrer.

En desembre de 1973, Luis Carrero Balnco (vicepresident del govern) fou víctima d'un atemptat d'ETA. Carrero era considerat un personatge clau per assegurar la continuïtat del règim. La reacció del govern va fer que es formaren dos grups: els immobilistes i els partidaris de l'obertura o reformistes.

En gent de 1974, el nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, pretengué l'oberturisme però sense desbordar gens els principis del règim, que impedien una veritable llibertat política. En un dels seus discurs es parlà d'una obertura del règim cap a un pluralisme polític més gran, “esperit de febrer” ,reformar el règim, les reformes promeses eren un formalisme amb poc contingut real i que els règim era incapaç de democratitzar-se.

Les protestes es feren més intenses i finalment el govern es vegé contestat pels sectors més immobilistes del règim “el búnquer” ( no disposats a tolerar les reformes proposades pel govern).

La Mort de Franco.

Durant 1974 i 1975 les malalties de Franco es feren més freqüents, li impedien exercir de govern.

El 1975 una nova Llei Antiterrorista castigava els terroristes a la pena capital. El setembre, cinc activistes d'ETA foren executat Gran onada de protesta internacional contra Franco i la situació espanyola.

El govern hagué d'afrontar un nou focus desestabilitzador, el conflicte del Sàhara. La Marxa Verda, una invasió pacífica del territori mobilitzà desenes de milers de civils. Davant del perill d'un conflicte bèl·lic amb el Marroc en un moment tan delicat, Espanya optà per claudicar i se signà l'Acord Madrid que representava el lliurament del Sàhara al Marroc i a Mauritània.

El 20 de novembre de 1975 va morir Franco.

BLOC VI: LA TRANSICIÓ (1975-1978).

1. De l'immobilisme a la reforma política.

1.1. Immobilistes i oberturistes.

Els polítics que procedien del franquisme es van dividir en:

a) Immobilistes, antics falangistes, pràcticament tot l'exèrcit i el sindicalisme vertical. Parlaven de la necessitat d'un “rearmament ideològic del règim” i de la possibilitat d'un franquisme sense Franco.

b) Oberturistes, pensaven que aquell règim de monolitisme no podia durar. Grups presidits per antics franquistes (Fraga), pretenien crear associacions polítiques i establir el “contrast de parers”, però sempre dins del Moviment Nacional.

Fóra del règim, l'oposició presentava presentava dues tendències:

- La moderada, (monàrquics partidaris de Joan de Borbó, corrents democratacristinas i els liberals)no havien tingut un contacte estret amb el règim de Franco, encara que no s'havien oposat d'una manera contundent. Volien acabar amb el règim mitjançant procediements rupturistes.

- Els radicals (esquerra tradicional, PSOE i PCE, nous grups nascuts els anys 60, sindicats clandestins UGT, CC.OO., CNT) i tots els que volien la fi del règim mitjançant una ruptura o trencament.

1.2. El govern d'Arias Navarro.

El 22 de novembre de 1975 Arias Navarro és nomenat president del govern. Dins del primer gabinet de govern de la monarquia hi havia militars, antics franquistes i alguns reformistes. Arias Navarro tornà a parlar d'un programa de reformes, conegut per “l'esperit de febrer”, reforma fictícia ( legalitat dels partits, però exclosos el PCE i els nacionalistes, no s'accepta una amnistia i es nega la celebració d'eleccions generals i no autonomies. No era l'home adequat per portar a Espanya cap a un règim democràtic.

L'abril de 1976 situació difícil, problemes d'ordre social (vagues, manifestacions al carrer).Es manifesta el descontent i apareix una organització de l'oposició política (Convergècia Democràtica, reformes reals). Arias, pressionat des de diversos sectors, dimiteix l'1 de juliol.

1.3. El govern d'Adolfo Suàrez.

En juliol de 1976 fou nomenat president del govern Adolfo Suárez. Procedeix del franquisme i no de l'oposició política la reforma es fa des de dins. Entre juliol del 1976 i juny de 1977 es van dissoldre les institucions del règim de Franco (les Corts) i se celebraren eleccions generals a diputats per a unes noves Corts democràtiques formades per dues cambres (Congrés i Senat). Aquest procés s'anomena transició democràtica postfranquista i va menar a l'elaboració i a la promulgació d'una Constitució.

El govern es proposava crear un nou règim pel que fa a l'aspecte jurídic i al polític. El mecanisme utilitzat es basava en la idea d'anar amb prudència de les lleis de Franco a les liberaldemocràtiques.

La llei per a la Reforma Política fou aprovada per les Corts franquistes el setembre de 1976 (fou molt difícil perquè suposava acabar amb el franquisme). Corts bicamerals basades el sufragi universal. La iniciativa de les lleis la tindrien sempre el govern i el Congrés dels Diputats. El rei tindria la possibilitat de promoure referèndums d'iniciatives pròpies.

1.4. L'aprovació de la Llei per a la Reforma Política.

La clau de tot el procés de la transició política postfranquista era aquella llei que establia les bases d'un sistema democràtic, que l'aprovaren les institucions franquistes.

En el triomf de la Llei per a la reforma política hi van confluir molts factors polítics i socials. El suport de les forces que havien recolzat a Franco. Aquesta llei era el principi de la fi de tot l'aparell institucional existent i de l'hegemonia d'aquells que representaven el bàndol dels vencedors de la Guerra Civil. En l'èxit de la LRP també la voluntat del monarca.

2. La crisi del 1973 i les seues conseqüències.

2.1. La crisi econòmica.

La Transició política de la dictadura a la democràcia va tenir lloc mentre en l'economia mundial s'iniciava una crisi econòmica d'una profunditat desconeguda a Europa des de la segona Guerra Mundial. En una conjuntura dominada per la crisi del dòlar, l'Organització de Països Exportadors de Petroli va quadruplicar el preu del petroli, un producte bàsic fonamental per a les economies desenvolupades.

2.2. Els Pactes de la Moncloa i la reforma fiscal.

Els Pactes de la Moncloa, signats el 25 d'octubre de 1977 pels principals partits, organitzans empresarials i centrals sindicals constituïren el primer gran conjunt de mesures per afrontar la crisi a Espanya. Els seus objectius eren reduir la inflacció i posar en pràctica un conjunt de reformes per repartir equitativament els costos de la crisi. Aquests Pactes establiren les bases d'una reforma tributària i de la seguretat social per tal de modernitzar l'estructura fiscal espanyola. Amb un retard de quasi un segle Espanya es va incorporar a l'estructura tributària dels països desenvolupats del seu entorn i axií poder avançar cap a l'ordenació de l'Estat de benestar.

3. L'oposició i la mobilització popular.

3.1. Els grups d'oposició.

Un dels primers grups d'oposició fou l'Assemblea Catalana, el primer organisme amb implantació a tota Espanya fou la “Junta Democrática de España”, el seu nucli era el PCE. El 1975 la “Plataforma de Convergencia Democrática” tingué com a aglutinant el PSOE i després del mort de Franco d'aquestes dues a-liances sorgí “Coordinación Democrática”.

“Coordinación Democrática” fou l'enemic de la fórmula reformista de Suárez. La seua proposta es resumia en la fórmula de ruptura democràtica.

Els reformistes de l'interior del franquisme i l'oposició moderada (Suárez) proposaven una vertadera transició, no ruptura. Volien passar d'un règim dictatorial a un altre democràtic sense que hi haguera un perill de ruptura política o social.

Hi va haver una confrontació entre les posicions del govern i l'oposició, entre reformistes i rupturistes, de l'enfrontament entre reforma i ruptura es va arribar a la fórmula de la ruptura pactada que va evolucionar a la de reforma pactada.

3.2. La mobilització popular.

Les mobilitzacions tingueren un paper rellevant en els decisions polítiques preses pels governants, ja que erosionaven el govern d'Arias Navarro.

Les mobilitzacions de l'època tingueren una doble funció: la laboral i sindical o política. Durant 1976-1978 les mobilitzacions al carrer foren constants així com les vagues.

Una de les motivacions polítiques més importants per a la mobilització fou la dels presos polítics del franquisme.

4. Eleccions democràtiques i Constitució.

La LRP fou sotmesa a referèndum popular el 15 de desembre del 1976.

4.1. La preparació del nou règim.

L'aprovació de la LRP promovia la creació dels partits polítics i poder elegir els governants de manera democràtica. El govern de Suárez va dictar el decret llei del 8 de febrer de 1977 pel qual es regulava la manera com podien ser declarats legals els partits polítics. Es crearen grups polítics d'esquerra, de centre i de dreta(Alianza Popular, Fraga). En març de 1977 hi va haver un intent de crear un “centre democràtic”. Adolfo Suárez s'acostà als grups cenetistes i sorgí la “Unión de Centro Democrático (UCD, que aglutinava bona part del franquisme sociològic). En l'esquerra (PSOE i PCE, legalitzat en 9 d'abril de 1977 .

4.2. De les eleccions a la Constitució.

En les eleccions del 15 de juny de 1977 eleccions generals, triomf de la UCD (dreta evolucionada i grups liberals) inicien la tasca de l'elaboració del text constitucional.

Es pretenia que totes les forces que volien un règim democràtic acceptaren la Constitució. La Constitució estigué redactada pels representants dels partits polítics (excepte PNV i obrers radicals).Va ser promulgada el 29 de setembre de 1978.

La Constitució Espanyola de 1978 declara Espanya “estat social i democràtic de dret” ifonamenta la convivència en la indissoluble unitat de la nació espanyola”, integrada per “nacionalitats i regions “ a les quals es garanteix el “dret a l'autonomia”. S'hi reconeix una llengua oficial de l'Estat, el castellà, i s'hi estableixen com a oficials a les comunitats autònomes respectives “les altres llengües espanyoles”. Les declaracions de drets i llibertats són àmpliesi s'al·ludeix a la Declaració Universal de Drets Humans. Pel que fa als aspectes socials i econòmics, s'hi reconeix la llibertat de mercat, però també l possibilitat de planificació econòmica, i s'hi preveu la intervenció de l'Estat en la propietat per motius d'interés col·lectiu.

La Constitució va dissenyar un estat modern, excepte en detalls en els quals es va imposar la necessitat de consens (al·lusió explícita a l'Església Catòlica).

5. Cap a la construcció de l'Estat de les Autonomies.

5.1. Les autonomies històriques.

El camí cap a les autonomies va tenir dues etapes diferents. La primera fou les preautonomies, concessió d'autonomies provisionals a regions els representats de les quals les demanaren; en la segona etapa la Constitucó va regular definitivament el caràcter i els procediments de l'autonomia.

Les preautonomies es van ampliar els anys 1977 i 1978. La primera fou la catalana. El 29 de setembre de 1977 es va restablir la Generalitat de Catalunya.

El cas basc tenia altres implicacions; lexistència de l'ETA, la presència del PNV i la qüestió de Navarra en relació amb la creació d'una àmplia Comunitat Autònoma Basca que la incloguera. La preautonomia basca es va materialitzar en un Consell General Basc, aprovat el 6 de gener de 1978.

A Galícia es va prescindir de qualsevol problema de fons creant uuna Xunta de Galicia provisional el març de 1978.

5.2. Les noves autonomies.

La política espanyola optà per implantar el mapa autonòmic a tot el territori de l'Estat, dividint-lo en regions autònomes. Les noves comunitats autònomes estaven formades en alguns casos per regions antigues amb personalitat pròpia (Astúries i Navarra); en uns altres casos es van crear autonomies uniprovincials noves.

- Aragó: Diputació General d'Aragó.

- Regió valenciana: problema d'identitat, debat entre la idea d'una València peculiar o la seua adscripció a l'àmbit dels Països Catalans.

- Balears i Canàries, problemes afegits de la insularitat.

- Extremadura: S'establiren els òrgans autonòmics en una ciutat que no era la capital de província (Mérida).

- Andalusia: problema per decidir per quina via s'accedia a l'autonomia definitiva.

- Les dues Castelles: dubtes en quines regions autonòmiques podrien establir-se en aquest ampli territori, i què fer amb Madrid El 30 de juny de 1978 es publicà el decret llei de constitució del Consejo General de Castilla-León.

- Santander i la Rioja presentaren els seus estatuts uniprovincials.

- Castella la Manxa, adhesió d'Albacete.. L'òrgan de govern castellomanxec es va anomenar Junta de Comunidades.

- Madrid i Ceuta i Melilla quedaren pendents fins l'elaboració de la Constitució

Sistema econòmic propi de l'Antic Règim que defensa la idea de que un Estat és més ric quan major siga la quantitat de metalls acumulats, propugna la intervenció de l'Estat en mesures proteccionistes de l'economia.

58