Tema 1. Dels Pactes de la Moncloa a 1985

Els anys 70 es caracteritzen per una època de crisi econòmica (important crisi del petroli), anomenada també crisi energètica.

Fins l'any 1985 no es pot donar per acabada la crisi (començada el 1974).

1974-1985 anys de recessió econòmica.

A Espanya coincideix amb una situació complicada en la política (transició política període en el qual el règim anterior s'està morint però la democràcia encara no s'ha assentat).

Antecedents

El franquisme acaba el 1975 ( és un règim de llarga durada ).

Des del punt de vista econòmic va tenir 2 períodes principals:

• Des del 1961 al 1974 (última part) etapa de gran creixement econòmic

• Anys 40's i 50's període de creixement molt limitat

Així, la primera etapa (1939-1959) és molt dolenta econòmicament i la de 1964-1974 és molt bona.

De les economies de tota l'àrea de l'OCDE, l'espanyola va ser l'economia que va créixer més, amb l'excepció de Japó.

Als anys 72-73, el ritme de creixement econòmic espanyol es va situar al voltant del 7% acumulat (PIB) un percentatge molt elevat. Són taxes molt fortes també gràcies a què venia d'una posició molt baixa.

A la tardor de 1973 hi ha un conflicte a l'Orient Mitjà Israel s'implica en una guerra amb els països àrabs els quals utilitzen el petroli en contra dels EEUU i els països europeus, restringint l'oferta i procurant una pujada forta dels preus.
Això va suposar que de mitjans del 1973 al 1974 es multipliquessin per 4 els preus.

Com que el petroli intervé en producció, transport i energia es va desencadenar una inflació generalitzada. També va provocar grans desequilibris en les balances de pagaments dels països desenvolupats perquè el petroli, a curt i mig termini, no és substituible.

Aquestes economies es veuen enfrontades a 2 desequilibris:

• Desequilibri intern inflació

• Desequilibri exterior de la balança de pagaments.

En aquesta situació, les economies no saben què fer. Llavors, les economies utilitzaven el keynessianisme per regular l'economia.

Conjunt de demandes en una economia:

DA = C + DP + FBK + (X-M)

DA demanda agregada

C consum privat (suposa " 60 %)

DP despesa o consum públic (sector exterior)

FBK demandes lligades a la inversió

Als anys 30's, amb el crack de Nova York, hi havia depressió, preus a la baixa, molt atur,... i la idea que Keynes va tenir va ser:

• Si estem en recessió econòmica és perquè la demanda agregada és insuficient. La política econòmica ha d'estimular el creixement de la DA perquè, així, l'economia tornarà a créixer

La podem estimular sobre alguna de les seves components.

Keynes és conegut, sobretot, perquè diu que, en època de recessió, és important que el sector públic sigui un agent que estimuli la DA fent que els seus pressupostos tinguin dèficit (acceptant-ho).

Per aquesta raó, la despesa pública actua com a estimulant de la demanda.

Si se li afegeix una reducció del tipus d'interès o dels impostos, encara ajuda més.

La teoria keynessiana serveix per la situació inversa també; és a dir, quan hi ha tensions inflacionistes molt fortes és perquè hi ha excés de demanda agregada. Així, per Keynes, en època d'inflació s'hauria de frenar la demanda agregada.

En aquest model, Keynes contemplava que quan hi havia crisi no hi havia inflació i viceversa.

La teoria NO funcuiona quan es donen, simultàniament, inflació i crisi.

Però amb la crisi del petroli (amb la conseqüent inflació i desequilibri exterior), les polítiques econòmiques diuen que han de frenar la inflació mitjançant un Pla d'Estabilització (pla d'ajust que frena la DA). Es frena la inflació però també el creixement (PIB).

Conseqüència de dur aquesta política les economies que ja creixien poc abans, encara creixen menys.

Així, per primera vegada, resulta que la política econòmica de Keynes (que havia funcionat bé fins aleshores) no serveix perquè als 70's es dóna una situació de recessió i d'inflació.

Davant d'això com s'orienten les polítiques econòmiques?

Estimulen DA o frenen la inflació?

La majoria d'elles frenen la inflació sabent que això agreujarà el creixement, frenant-lo (que ja, de per sí, era molt petit).

A Espanya, la situació és diferent. Espanya va fer una política permissiva. El Govern no va traslladar l'augment dels preus del petroli als consumidors, empreses o particulars, sinó que va compensar-lo fent que disminuissin els impostos sobre els hidrocarburs (va renunciar a una part d'ells).

Per això, al 1974-1975 el consum del petroli a Espanya va seguir augmentant mentre que a fora s'estava produint una forta crisi del petroli.

La inflació, però, va augmentar relativament perquè ja era molt alta i el desequilibri exterior, a més, s'accentua al no fer la política d'ajust.

Potser hagués anat bé si després els preus haguessin anat a la baixa pe`ro no va ser així. L'any 1975 ja es va intentar fer una política d'ajust més semblant a la dels altres països.

Aquesta política fa caure el creixement econòmic i això fa insostenible la situació (amb la mort de Franco el novembre de 1975)

Després es va passar a una política toleran que no es preocupa gaire per frenar la inflació i deixa anar la seva economia al seu aire desequilibris més grans.

Als anys 1976-1977 la taxa interanual d'inflació era del 40%

BALANÇA DE PAGAMENTS

Ingressos Pagaments Saldos

Balança comercial X M - des dels 60

(mercaderies) a Espanya sempre ha tingut

la + important dèficit

Balança de serveis + sempre ha

- turisme tingut

- transports superàvit - altres des dels 60

Rendes

- Rendes d'inversió - ha donat

dèficit fins

fa poc

Transferències corrents + Normalment,

des dels 60, ha tingut superàvit

Balança de capital el seu signe no es rellevant

Balança financera + Generalment - Inversions espanyoles a l'exterior amb

- Inversions de l'exterior a Espanya superàvit

Per compensar el dèficit de la balança comercial es devalua la pesseta i es demanen préstecs. La devaluació fa que els productes d'exportació resultin més barats pels clients i s'encareixen les importacions.

La devaluació del 1976 no va acompanyada d'una política d'ajust. La devaluació fa que, a mesura que augmenten els preus, augmenti la inflació; per això, una devaluació SEMPRE ha d'anar acompanyada d'un pla d'ajust congelació de preus,...

Al 1976 no es va fer perquè, amb la transició, era massa difícil.

La devaluació, així, serveix de poc i augmenta molt la inflació el que es guanya per una banda es perd per l'altra.

Objectius dels Pactes de la Moncloa

S'aconsegueixen? Sí.

Inflació del 22% que estava planificat es passa al 16%

Pressupostos l'any 1978 ja té superàvit la balança comercial ( es reflecteix la devaluació del 1977)

Com totes les polítiques d'ajust, els Pactes de la Moncloa van retardar el creixement (disminueix el PIB), provocant l'augment de l'atur.

Quan el PIB es manté en un creixement del 2,2 - 2,3% hi ha un equilibri. Per sota d'aquest percentatge augmenta l'atur.

A partir de 1978, com que les taxes se situen per sota del 2% (s'arriba fins al 0%) cada cop augmenta més l'atur.

Els Pactes de la Moncloa s'acaben el 31/12/1978

Tot i aquests pactes, apareixen nous desequilibris però, en conjunt, és una molt millor etapa.

Sobre aquesta situació incideix molt la Segona Crisi del Petroli. El cru s'encareix un 70% afecta a les economies que encara no s'havien recuperat de la Primera Crisi del Petroli. Es produeix una nova recessió: comença el 1979 però es perllonga força anys.

La crisi és superada al 1984 a molts països i al 1985 a Espanya.

És una crisi més profunda que la primera.

Al 1979 creix el PIB en un 0,2%, al 1980 un 1,5%, al 1981 un 0,4% i al 1982 un 1,2% (en general, pròxims al 0% en molts anys).

Juntament amb això, la inflació encara està molt alta (al 1978 era de 16,5% i anirà disminuint any a any, però molt poc, l'any 1981 era del 14%)

El sector exterior torna a tenir desequilibri a partir de 1980 hi ha dèficits molt importants (fins el 1982). Això es mesura en % sobre el PIB.

Els Pactes de la Moncloa

Són polítiques d'ajust gradual on intervé l'oposició per demanar que s'acceptessin una sèrie de reformes estructurals per tal de repartir millor els costos del ple ajust. Hi ha, doncs, una política de sanejament i de reforma.

En política de sanejament hi havia com a temes principals l'atur i el dèficit exterior. A l'estiu del 1977 es produeix una nova devaluació de la pesseta que el govern fa per sorpresa per tal d'evitar especulacions (moviments especulatius). Es deixa créixer poc la liquiditat per procedir a un control dels salaris.

Només els deixen créixer fins a un 22% que es preveia com a taxa d'inflació.

Es negocia, doncs, el salari en funció de la inflació esperada per al següent període.

Altres desequilibris no van ser objecte als Pactes de la Moncloa (només es van fixar en els preus i en el sector exterior).

Els Pactes de la Moncloa no diuen res sobre l'atur perquè a l'alçada de 1977 les taxes d'atur estaven entre el 5 i 6% (baixes).

El dèficit públic ja existia però era baix i no era concebut com un problema sinó al contrari perquè es veia com un element per lluitar contra la crisi.

Política de reformes: es va demanar al Govern que s'incorporessin reformes estructurals per millorar l'eficiència de l'economia espanyola i perquè els costos de la crisi estiguessin més repartits (més equitat).

Hi ha reformes des de la distribució comercial, el sistema fiscal, el sector energètic, l'agrari i el món laboral.

La balança per compte corrent, a partir de 1980, en termes del PIB supera el 2%

Així, dels problemes de la Primera Crisi del Petroli se li afegeix l'augment del dèficit públic i l'atur.

Dèficit públic l'any 1979 representava el 1,6% del PIB i al 1982 un 5,4% del PIB.

Atur creix rapidíssimament en aquests anys (l'any 1982 hi ha més del 16%).

És important l'aspecte distributiu a qui beneficia el creixement econòmic? Quines desigualtats hi ha?

Com respòn la política monetària

Quan se surt dels pactes de la Moncloa es vol seguir amb ells però no troben receptivitat en l'oposició.

La política econòmica del 1979-1980 intenta ser una política d'ajust i de certes reformes però no aconsegueix els seus objectius (són poc ambiciosos) s'explica per la debilitat del Govern.

Al 1979 torna a guanyar Adolfo Suárez però ara amb majoria ajustada (petita), era un govern molt dèbil, molt inestable no està a l'alçada de les circumstàncies, no aconsegueix baixar substancialment la inflació.

Malgrat tot, hi ha reformes (1979: Pla Energètic, 1980: Estatut dels Treballadors) però a mesura que passa el temps es veu que el govern té una capacitat limitada. Així, l'economia es va deteriorant i sobretot pateix molt l'atur.

L'any 1982 és dels pitjors per a l'economia mundial d'ençà dels 40's.

En aquest context, el 1981 es produeix el cop d'estat del 23-F que tindrà conseqüències per a la política econòmica. Poc després, el govern firma amb empresaris i sindicats un acord : Acuerdo Nacional de Empleo (ANE).

Es deia que si h'havia produït aquell cop d'estat és que hi ha una mala situació econòmica (concretament l'increment de l'atur). Els sectors nostàlgics de l'antic règim dictatorial estan en contra.

Per tant, hi ha una crisi econòmica juntament amb una crisi política.

Es fa un pacte a 3 bandes : GOVERN - SINDICAT - EMPRESARIS on es proposava que la situació al mercat laboral no es deteriorés més (es firma a mitjans de 1981); si més no, que no augmentés l'atur.

Quins compromisos té l'ANE per signar això?

Comporta un sacrifici salarial important pel 1982 s'han de negociar els salaris que només es poden augmentar un 9-11%. Així, els salaris deixen de guanyar poder adquisitiu a partir de 1979.

Baixa un punt la cotització de la S.S. i el govern es compromet a donar més diners per a la S.S.

Hi ha un compromís per millorar les prestacions de pensions així com compromisos acceptant una certa flexibilització del mercat de treball (amb contractes temporals,...)

El govern també incrementa les inversions públiques.

Amb el cop d'estat hi ha un canvi de Govern Calvo Sotelo substitueix Adolfo Suárez. Malgrat això, els problemes de cohesió segueixen. És té el govern més feble al 1981-1982, en el pitjor moment.

Això comporta que al 1982 es doni per segura la victòria de l'oposició PSOE guanya per majoria absoluta. Això comportarà un canvi en la política econòmica.

A la campanya electoral, Felipe González proposa l'eslògan “POR EL CAMBIO”.

Contràriament al que es feia als països on manaven els socialistes (per exemple, França amb Miterrand) que duien una política amb nacionalitzacions, pujades salarials fortes (estímul de la demanda),... en el cas espanyol, des del punt de vista econòmic, es volien crear 800.000 llocs de treball. Però el PSOE no proposava nacionalitzacions ni reactivar la demanda agregada sinó fer una política d'ajust basada en la força parlamentària i també en la concertació amb els sindicats (ajust en matèria d'inflació i sector exterior).

Aquesta proposta és una política moderada i s'explica per diversos factors:

• Explicació històrica per primer cop des de la Guerra Civil, l'esquerra governava i volia fer-ho sense crear temors a la societat, no donant arguments als poders fàctics (Església, militars, bancs,...)

• L'experiència francesa havia fracassat. Al 1982 Miterrand va canviar el Govern fent una política d'ajust.

• Pòpia personalitat de Felipe González (dirigent moderat)

• Es confia en una persona per ser el responsable d'economia (Miguel Boyer)

1982-1985

Evolució econòmica: evolució del PIB a nivells molt modestos fins al 1985.

Anys “visagra” de finals de la crisi.

La situació econòmica interior també explica el mal comportament tot i que a Espanya arriba més tard que a EEUU.

Hi ha un ajustament més tardà; els desequilibris esdevenen més greus i hi ha una crisi més profunda que a la resta de països europeus.

L'ojectiu del nou govern és crear 800.000 llocs de treball.

També fa una política d'ajust per corregir la inflació i el dèficit exterior. S'aconsegueix corregir el 1983 gràcies a una devaluació que es fa el 1982.

A mitjans del 1980 millora el dèficut exterior.

El dèficit públic, al 1982, és superior al 5%, segueix augmentant fins que al 1985 supera el 6% (6,9%).

Malgrat que la política econòmica vol controlar el dèficit, no se'n surt.

La política havia canviat d'actitut; a partir d'aquell nivell es creu que s'ha de rebaixar el dèficit públic.

El mercat de treball estava deteriorant-se. Al 1985 l'atur era del 22%, hi havia 3.000.000 d'aturats rècord de l'economia espanyola i de l'OCDE.

Perquè?

• Destrucció de l'ocupació (baix creixement econòmic)

• Augment de la població activa

• Causes demogràfiques

• Incorporació de la dona al mercat laboral (però molt lluny de la que hi havia a l'Europa Occidental)

Resposta de la política econòmica (pot ser més decidida).

Actua a dos nivells:

Politica d'ajust o de sanejament

Política de reformes.

Política d'ajust o de sanejament

Volia convertir sacrificis en agents socials.

“Acuerdo Económico y Social” (1984), firmat amb UGT i altres sindicats menors i empresaris.

Establiment de salaris (1985-1986) que hauria permès que els salaris mantinguessin el seu poder adquisitiu (90%-100% aproximadament). És un acord que garantitzava que els salaris no creixessin gaire per sota de la inflació.

Hi ha moderació salarial entre 1985-1986.

Aquesta política va ser difícil perquè Noyer era poc flexible i perquè CCOO s'enfortí des del primer moment amb la política econòmica del govern. No va passar així amb UGT. De 1983 a 1985 hi ha voluntat de pactar però després hi ha un trencament al 1985.

Hi ha un petit augment dels salaris desacceleració de la inflació.

La política de tipus d'interès alts estrictes frena força la quantitat de diners a l'economia (desacceleració de la inflació).

També des de 1985 el preu del petroli començarà a abaratir-se i el $ es devaluarà.

Sistema econòmic devaluació i efectes positius.

Les empreses van tenir un augment notable dels seus beneficis disminueix l'endeutament.

Hi havia perspectives adequades per invertir posteriorment.

L'empresa pública es veu beneficiada.

Hi ha un sanejament de l'empresa pública: es creen milers de llocs de treball.

Política de sanejament: petita creació d'ocupació al 1985 (500.000 llocs de treball) i al 1986 (300.000 llocs de treball).

Política de reforma estructural

Reconversió industrial actuació sobre els sectors industrials que pateixen fortament la crisi i que tenen un excés de capacitat. Acumulació d'estocs i endeutament.

La política econòmica industrial s'inspira en el “Libro Blanco de la Industrialización”.

Hi ha dos tipus d'actuacions:

Ajudar a les empreses a reduir excés de capacitat, reduint costos socials

Els “recursos sobrants” s'havien de dedicar a produir amb millor comportament de la demanda reindustrialització. Es proposa això en 12 subsectors industrials.

Ja, l'any 1981, existeix un decret-llei de reconversió industrial, amb els mateixos objectius, que es dedicà a donar subvencions a les empreses amb dificultats que poguessin passar per un moment de crisi.

1983-1985 reconversió industrial (principalment)

1986 economia espanyola - UE : aquests ajustaments s'hauran de negociar amb Brusel·les (política de competència).

És molt costós fer-la efectiva. Es vol donar condicions generoses jubilació anticipada. Això provocarà molts conflictes socials.

El mercat també va forçar l'ajust però es realitzà, sobretot, a l'empresa pública (siderúrgia, naval). El 80% de la reconversió va estar a l'empresa pública.

Es completà el primer objectiu pèrdua de milers de llocs de treball.

L'objectiu d'industrialització a C/T estigué lluny de complir-se.

Els recursos estigueren ben aplicats ? Interessos treball VS. Eficiència econpomica.

Marc laboral el 1980 es fa l'Estatut dels Treballadors, condicionat pel règim autoritari que negava drets crucials dels treballadors però que establia el dret del treballador de contractes indefinits. Hi ha, però, molta rigidesa; hi havia pocs tipus diferents de contractes.

Als anys 60's-70's no era un problema.

Quan les empreses han de reduir capacitat (lentitut del procés, altes indemnitzacions,...) s'ho miren molt.

Flexibilització augment de la contractació eventual.

Introducció del contracte temporal, no causal, no respondrà a un supòsit concret sinó que podrà fer-se amb caràcter general.

El govern ho justifica per crear llocs de treball i invertir.

14/12/1988 Vaga General contra la Precarietat.

Reforma en el sector públic

Als anys 90's, les empreses públiques estaven molt endeutades: causa decisiva del creixent dèficit públic Calia sanejar-les.

La major part de les ajudes eren per empreses públiques.

Començant per Gran Bretanya (onada neo-liberal de Margaret Tatcher), comença una etapa de privatització d'empreses públiques que afectarà a governs de tot signe.

Inici de la privatització de les empreses públiques reducció de personal, tancament d'algunes línies de producció,...

SEAT es privatitza al 1985.

Gran disminució de les empreses públiques, deixant-ne les més eficients.

Als 90's l'INI crea SEAT i FIAT. Ç

Als 70's, amb la crisi, marxa FIAT.

Als 80's hi ha un procés de concentració de la indústria automobilística poc sostre tecnològic.

Es busca compromisos, es troba Wolkswagen (1987).

Hi ha manteniment de llocs de treball i ajuts públics.

Reforma de la Seguretat Social augment ràpid de les despeses.

Hi ha voluntat d'ampliar prestacions socials a la UE.

Hi ha una millora de les pensions (mitjans dels 70's i mitjans dels 80's).

Fins al 1977 es finançava amb cotitzacions socials.

Pactes de la Moncloa hi ha més diners pels pressupostos de l'Estat (S.S.), fins que les grans necessitats de finançament exigien reformes.

Any de crisi les prestacions socials tendeixen a disminuir (menys empreses cotitzants)-

Hi ha una ampliació dels desequilibris pressupostaris al 1985.

Hi ha un primer gran enfrontament SINDICARS (CCOO, UGT "PSOE) - GOVERN confrontació en argument fins el 14/12/1988

Dimissió de Nicolás Redondo (secretari general d'UGT i diputat del PSOE)

Nou pla energètic

UCD - 1979 Pla Energètic:

• Disminució de la dependència del petroli

• Augment de l'estalvi d'energia

1983 : Nou Pla

Objectiu via de substitució ja que atura la construcció d'algunes centrals nuclears i paralitza projectes. El govern aposta, novament, pel carbó (transició energètica).

Moratòria nuclear empreses i consumidors, via tarifes elèctriques, pagaven aquesta disminució de capacitat.

A Espanya, el pes de l'energia nuclear era inferior al de l'Europa Occidental.

1985 Tractat d'Adhesió entre Espanya i la UE.

Objectiu integració en l'economia espanyola.

Espanya s'incorpora en el projecte d'integració europea que neix als 50's.

Personalitats europeistes creien que a Europa s'havien d'evitar conflictes dramàtics entre els Estats d'Europa.

Objectius polítics:

• Que hi hagués una unitat política a Europa

• Evitar conflictes fent una cooperació econòmics modesta en alguns camps concrets a Europa Occidental

• Que hi hagués una cooperació econòmica, uns interessos comuns (objectiu de la unió política).

L'inici de la cooperació econòmica neix amb la CECA a inicis dels 50's, per interessos comuns entre França i Alemanya.

L'any 1957 es forma la CEEA (CEE) firmant el Tractar de Roma.

A Espanya, llavors, hi havia autarquia (aïllar econòmica i políticament).

Pla Estats trencament de l'aïllacionisme i obertura.

Al mateix temps, GB lidera un projecte d'integració econòmica, d'objectius més modestos EFTA (European Free Trade Association)

1962 el govern espanyol vol iniciar converses per establir relacions econòmiques amb la CEE però Brusel·les respòn a l'obertura de negociacions, durant 2 anys, amb silenci.

1964 Espanya i la CEE només parlen de firmar un acord comercial. Hi ha una reducció dels aranzels i dels obstacles que dificulten el comerç.

1970 Acord preferencial entre Espanya i la CEE. Pel govern, era un pas previ a la integració en l'economia europea. Brusel·les deia que per a això es necessita democràcia, és clar.

Hi ha 3 llistes on la CEE i Espanya redueixen els aranzels pas més cap a la liberalització del comerç exterior.

La balança comercial, malgrat l'entrada de productes europeus, no es desequilibrà.

1973 la CEE s'amplia (passa de 6 a 9 membres (+ GB que al 1967 havia intentat entrar però França, amb de Gaulle, ho vetà). Al 1980 ja eren 10 membres

1975 mort de Franco 1977 Primer govern democràtic (negociacions entre

Espanya i CEE)

Fins al 1985, passaran uns anys de crisi econòmica (s'ha avançat ver la integració europea quan existeix desenvolupament). Espanya era una economia desenvolupada que podia afectar a la resta d'economies.

Tema 2: L'expansió econòmica (1986-1990): Incorporació a la CE

Espanya tenia una agricultura molt competitiva que podia afectar a agricultors francesos i italians.

També era important la gran dimensió del sector agrari espanyol.

El 80% del pressupost comunitari anava a parar a ajuts agrícoles.
Si entrava a Espanya, augmentaven en un 30% les explotacions agràries.

Hi ha indefinició dels propers passos d'integració econòmica en el sí de la CEE.

Es vincula la integració d'Espanya i Portugal a la decisió de la CEE.

Fins a l'Acta Única Europea no s'acaba de decidir l'entrada d'Espanya i Portugal.

1985 Es firma l'entrada d'Espanya a la CEE.

El tractat d'adhesió

1986 El Tractat també és la regulació de tot el període transitori perquè per alguns productes a Espanya fós el més més llarg possible i per la CEE al revés o viceversa.

Període transitori normal 7 anys

A Espanya 5 anys li semblava bé perquè la indústria espanyola aconseguís una plena integració comercial. Així, en 7 anys, hi ha una reducció de l'aranzel i una reducció gradual de les restriccions no aranzelàries.

Als 80's hi ha poca protecció; s'anaren reduint fins a arribar a 0 al 1992.

Camp agrícola

Pels productes agrícoles s'estableixen 10 anys, per a altres productes agraris s'estableixen 4 anys però si el Govern té problemes hi ha clàusules de salvaguarda.

Es donen 10 anys perquè la flota espanyola pugui accedir als llocs de pesca comunitaris.

Espanya es pot aprofitar immediatament dels Fons Estructurals Europeusk.

Cada any era un receptor net dels Fons (desenvolupament agrari i regional), es veia molt beneficiada.

L'IVA (impost indirecte) substituí altres impostos indirectes al 1986.

1986-1990 gran creixement.

A partir de 1986, el creixement econòmic és de certa importància però l'economia espanyola no tornarà a una taxa de creixement del 7% com abans perquè ja estava desenvolupada.

1985 2,5 % : any de transició entre crisi i expansió

1986 3,2%

1987 5,6%

1988 5,2%

1989 4,7%

1990 3,7%

Causes d'aquesta recuperació:

La recuperació econòmica és internacional. Això, en l'economia espanyola, es duu amb un volum d'intercanvis molt gran, la interdependència s'accentua.

Des de 1984, l'economia nord-americana torna a tenir un gran creixement, el mateix que té l'economia espanyola però amb retard.

L'economia espanyola, a finals dels 80's, es beneficiarà de la reducció del preu del petroli; a més, el $ comença a depreciar-se en relació a algunes monedes (la pesseta es revalua en relació al $).

Així, la pesseta millorarà la seva paritat en relació al $ i, a partir de 1987, és més acusat i ho fa, ja no només en relació al $, sinó també en relació a les principals monedes.

A finals dels 80's hi ha una forta revaluació de la pesseta, s'abarateix considerablement el preu del petroli que, alhora, es mesura en $.

A més, durant els anys anteriors, s'havia fet un ajust en l'economia espanyola, la inflació s'havia controlat i les empreses s'havien sanejat molt en els últims anys de la crisi guanyaven diners i reduien el seu endeutament.

Que les empreses guanyin diners fa augmentar la inversió i créixer l'economia.

Abans de 1985 no es creia que la nova inversió fós rendible.

La recuperació de la demanda és fonamental perquè funcioni la inversió nova succeeix al 1985-1986.

Aquest període es caracteritza per un creixement molt important de la demanda agregada (DA)

DA = C + DP + FBK + (X-M)

Dins de la demanda agregada, el consum és el més important (suposa més d'un 60%). Per tant el dinamisme del consum és fonamental per explicar el creixement. En aquells anys, el consum creix molt per l'augment de l'ocupació perquè s'acabava la moderació salarial a partir de 1987 (els salaris creixen més que la inflació).

L'altra component molt positiu és la FBK, la inversió, tant la privada com la pública. El bon comportament de la inversió privada es veu en un augment del 14%. La inversió pública, conforme avançem en els 80's, cada cop és més potent hi havia programes de construcció d'autovies, sobretot concentrats a Barcelona i a Sevilla (JJOO i Expo).

La despesa pública també segueix creixent a bon ritme. Són les despeses corrents de l'Estat.

Així, en general, la demanda interna (C + DP + FBK) és el que causa el fort creixement.

La demanda externa (X-M) resta perquè creixem molt les importacions.

Un altre element a destacar en la inversió privada és que, a partir dels 80's, l'entrada de capital estranger creix molt i experimenta 2 canvis:

• Canvi quantitatiu: fa un salt. La integració d'Espanya a la CEE estimula la inversió de capital estranger (inversió directa). La inversió directa és capital estranger que entra aquí per comprar o crear empreses i poden controlar-les. A partir dels 80's es veurà acompanyada per capital en forma d'inversió en cartera. Aquesta inversió en cartera no és tan important com a creació sinó que com a mínim serveix per establir equilibris molt delicats. La inversió en cartera es materialitza en renda variable (compra d'accions) i en renda fixa (comprant títols públics, bons del tresor,... i títols privats: bons d'una empresa,...). Perquè el capital estranger inverteix en això? Perquè els tipus d'interès d'Espanya tenien un diferencial molt més gran que en altres països. Espanya oferia retribucions molt superiors

• En la política espanyola: a partir de 1985, quan el Boyer és substituït, les característiques del moment han canviar i el nou ministre d'Economia pot fer una política econòmica més laxa (baixant el tipus d'interès i reduint la liquiditat de l'economia).

Mercat de treball

L'atur s'havia constituït en un dels grans problemes del moment. Al 1986, l'atur supera els 3.000.000 de persones (22%). L'economia espanyola és la que tenia la taxa d'atur més elevada de l'OCDE.

El creixement econòmic tan important es tradueix en un increment de l'ocupació es creen 2.000.000 de llocs de treball en aquest període. Però es fa en forma de treball temporal de tal manera que, cal al final del període (1989-1990), una tercera part són contractes temporals més precarietat

És important destacar que al 1990-1991, el nombre d'aturats estava continuant sent molt elevat (2.500.000 persones).

Com s'interpreta? El creixement de la població activa es tradueix, sobretot, per la incorporació creixent de la dona al mercat de treball, partint d'uns nivells molt baixos (encara molt baixos avui respecte els nivells europeus).

Comportament dels preus en aquests anys: el Govern aconsegueix seguir baixant la inflació. L'any 1988 s'arriba al nivell més baix de l'IPC que se situa en el 4% anual.

A partir del 1989, la inflació torna a augmentar amb el que es veu que la inflació subjacent no està controlada. Quan s'esgota l'efecte positiu de la reducció dels preus del petroli i quan el creixement econòmic provoca tensions al mercat (molt lligat al consum), la inflació puja altre cop (6,7 - 6,8%)

Dèficit públic

Al Govern també li costa controlar el dèficit públic

Era d'un 6-7% (nivells molt alts).

1987 3%

1988 3%

1989 2,5%

1990 torna a pujar

El nivell de dèficit públic, en plena expansió, continua sent alt.

Per tant, no és un dèficit temporal, com deia Keynes, és a dir, dèficit cojuntural. Sinó que hi ha una part del dèficit que és estructural.

Que hi hagi dèficit estructural vol dir que cal fer reformes.

Sector exterior

El saldo de la balança per compte corrent, que havia tingut un comportament bo al 1984-1985, a partir de 1987-1988 es deteriora molt.

El 1987 encara és any d'equilibri però el 1988 ja comença el dèficit en aquesta balança.

El deteriorament de la balança per compte corrent i la de béns i serveis expressa una pèrdua de competitivitat de l'economia espanyola.

L'any 1990 el dèficit era quasi de 30.000 miliosn de $.

A la banalaça de serveis, on sempre hi havia superàvit, tendeix a disminuir.

En termes macroeconòmics, la competitivitat de l'economia depèn de:

• Comportament de la inflació a les àrees econòmiques on té el fluxe més important en relació a la dels altres països. El comportament, fins el 1988, no és dolent. A partir de 1988, sí.

• Tipus de canvi. Què passa? A partir de 1987 augmenta molt el tipus de canvi i es manté molt alt fins al 1992; es revalua i això significa pèrdua de competitivitat (les exportacions són més cares) i això frena les exportacions de mercaderies i les turístiques i augmenta les importacions. A mitjans dels 80's, la paritat $-pesseta era 1$ = 180 pts.- A finals dels 80's - anys 90's era 1$ = 90 pts.-

Com s'aguanten aquests dèficits?

Amb les entrades de capital, l'economia espanyola pot permetre's tenir aquest gran desequilibri.

L'entrada de capital arriba mentre hi ha confiança per part dels estrangers en la moneda; si això falla i, per tamt, es deixa d'invertir capital estranger, serà molt dolent per l'economia espanyola (passa més endavant).

Es van anar reduint els aranzels molt, cosa que augmenta les importacions.

S'importen béns de consum i de luxe.

Any 1985 any de transició entre crisi i expansió

Any 1991 any de transició entre expansió i recessió

Les taxes de creixement se situen per sota de les economies europees.

En l'expansió hi ha un descontentament dels sindicats (vaga general del 1988).

Motius de la vaga canvis al mercat laboral i, sobretot, en les condicions dels contractes.

Va ser una vaga àmpliament seguida.

La despesa pública, en aquests anys, puja molt (govern del PSOE) i, malgrat això, els sindicats no estan contents.

Per primer cop, la inverisó pública, després de molts anys, torna a créixer molt. A més, hi ha una modificació en les pautes territorials del creixement. El més significatiu és que hi ha una part de les indústries espanyoles que pateixen la desindustrialització (sobretot País Basc i Astúries) estancament econòmic.

Els punts propers al Mediterrani (arc mediterrani), que van des de Catalunya fins a Múrcia, prenen molta importància.

A partir de 1986 es fa una política econòmic més laxa (" t.i.,  liquiditat).

A partir de 1989 la inflació torna a pujar i això preocupa perquè cada cop és una variable més important. Què fa? Endureix la política econòmica, tornen a pujar els t.i.

El Govern, a la vista que el Mercat Únic Europeu serà una realitat, veu perillosa la pujada de la inflació i creu convenient un pacte que moderi el creicement dels salaris; això ho proposa el Govern als sindicats i als empresaris (pacte a 3 anys) però les relacions estaven molt deteriorades (vaga general) i els sindicats no s'hi avenen.

Així, els salaris continuen pujant (el control de la inflació per via de les rendes salarials no funciona).

Així, el Govern adopta mesures perquè durant el 1989-1990 es freni el creixement del crèdit, el Govern busca frenar el creixement de la demanda agregada, pujant els tipus d'interès.

Però el Govern no s'atreveix a frenar la despesa pública després de la vaga general. Per tant, l'únic que pot frenar la inflació és la política monetària (a C/T no se'n surt).

El govern decideix que la pesseta ingressi en el sistema monetari europeu (sistema de canvi de les monedes europees que donava estabilitat als tipus de canvi per afavorir els intercanvis de tot tipus entre els països de la comunitat). En el SME, cada moneda tenia establert un tipus de canvi central que s'havia de respectar (hi havia un merga de ±2,25%)

El Govern no té l'obligació d'ingressar però ho decideix fer des del juny de 1989 amb un tipus de canvi que s'havia revaluat molt respecte les altres monedes.

A canvi d'entrar, demana que se li faci un tracte favorable, canviant el marge del ±2,25% al ±6% l'economia espanyola tenia desequilibris de preus i exteriors molt acusats, calia més fluctuació.

Hi ha una raó profunda per la qual entra i, a més, amb un tipus de canvi revaluat perquè una moneda molt revaluada (molt forta) és un mecanisme anti-inflacionista.

Hi ha una altra raó a l'entrar al SME, el Govern, implícitament, renunciava en el futur a seguir devaluant la pesseta com s'havia fet molt sovint en el passat, de manera que si l'economia espanyola continua tenint una inflació tan alta respecte els altres països no es podrà devaluar ja i fa que els convenir col3lectius vigilin a l'hora d'establir les clàusules perquè sinó disminuiria la competitivitat.

Tema 3: Els primers anys 90's

Després de 5 anys de creixement econòmic molt fort, s'entrava en un període de creixement més feble. El Govern aconsegueix frenar el creixement de la demanda agregada (frena el PIB i la inflació).

Al 1992 hi ha una evolució desfavorable creixement econòmic del 0,7%.

Hi ha, per tant, una recessió econòmica internacional (fins el 1993).

Al 1993, el PIB és menor que al 1992 (- 1,2%). Per tant, hi ha un període de 2 anys (primavera 1992 - primavera 1994) de recessió econòmica forta.

El nucli del problema és al 1992-1993

Què passa amb el mercat de treball?

La creació de treball s'havia donat en l'època d'expansió i ara (1992-1993) hi ha destrucció de llocs (800.000 llocs menys). Es dispara, atre cop, l'atur.

L'any 1994 l'atur arriba als 3.700.000 habitants (taxa d'atur del 24%)

La inflació baixa una mica:

1991 5,9%

1992 menys de 5,9%

1993 4,6%

1994 4,7%

El dèficit augmenta al 1993 i és el 6,6% del PIB.

Al 1994 és del 6,3%.

El dèficit públic està molt lligat al cicle econòmic. En època de recessió hi ha menys ingressos i més despeses (despeses socials,...).

El sector exterior estava caracteritzat per un gran desequilibri exterior i a la balança per compte corrent. S'aguantava per la compensació a la balança financera (entrades de capital). Però, a finals dels 80's i principis dels 90's, perd competitivitat perquè augmenta la inflació i perquè la pesseta es revalua (més difícil exportar).

Fins quan dura la pesseta més alta?

Fins al 1992 perquè hi ha grans atacs especulatius contra monedes diferents i els països es veuen obligats a demanar a Brusel·les de devaluar; la pesseta també es devalua (comença un període de devaluaciona successives sumant, la pesseta s'arriba a devaluar un 40%).

Als anys 1990-1991 hi havia un dèficit.

Al 1993 ens acostem a un equilibri de la balança de pagaments

Al 1994 ja està bastant en equilibri i després venen anys de superàvit.

L'altre factor de millora és la reducció del creixement econòmic.

Així, a part de les devaluacions també és degut a la recessió econòmica.

Els atacs especulatius es fan als mercats de divises. Si es venen moltes divises d'un tipus, el valor baixa. El BC obliga a mantenir els tipus de canvi.

Si són importants les quantitats, el país s'ensorra. Això va passar amb la lliura esterlina i al 1993 GB la va treure del SME. També va passar amb altres països.

Es va decidir que perquè els BC puguin suportar les especulacions s'augmentés la banda de fluctuacions que era del ±2,25% fins al ±15% (és com si deixés d'existir el SME, només segueix existint formalment).

El 1989 cau el mur de Berlín. La banda rica d'Alemanya vol estimular la unificació entre les dues Alemanyes i es fa establint la paritat entre les dues monedes (s'unifica una moneda única) augmenta el valor de les monedes que tenien els més pobres (la part comunista) : ALEMANYA ES CONVERTEIX EN UN PAÍS INFLACIONISTA.

Alemanya puja el tipus d'interès i això es trasllada a tot Europa.

A Espanya, que ja eren als, no poden baixar perquè han pujat a Alemanya.

Era, doncs, desitjable que es reduïssin els tipus d'interès perquè estaven en recessió.

No es redueixen els tipus d'interès a Alemanya fins al 1994.

La política econòmica d'aquest període ve molt marcada per Tractat de Maästricht (Tractat de la UE) es passa d'anomenar CEE a UE al 1992

És l'inici de la ciutadania europea; és molt important des del punt de vista polític i econòmic (defineix característiques i condicions per arribar a la Unió Monetària).

Aquest calendari del Tractat de la UE s'inscriu en el de la Unió Econòmica i Monetària (UME).

La primera fase de la UME va començar al juliol del 1990, comportava que, a partir de l'01/01/1993 hi hauria el Mercat Únic Europeu obligaca compromisos de modificacions de les seves legislacios estatals als Països Membres per poder establir la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones.

Del juliol del 1990 a finals del 1992 s'havia d'aconseguir la lliure circulació de capitals té moltes implicacions en la fiscalitat sobre el capital (es busca una menor càrrega impositiva).

En aquesta primera fase, tots els països havien de posar les seves monedes a la Unió Monetària (Espanya ja ho havia fet al 1989).

La segona fase havia de començar el gener de 1994. Els compromisos dels Estats feien referència a:

• A partir de l'01/01/1994 no es podia finançar de forma monetària el dèficit públic (perquè és una pràctica poc ortodoxa perquè no permet controlar la inflació mesura inflacionista)

• Per part dels Estat on encara no es donava s'havia d'aconseguir autonomia del seu BC per realitzar íntegrament tota la política monetària (Espanya ho fa al 1994) ja es donava a Alemanya molt abans. El BC decideix quina és la millor política per aconseguir l'estabilitat dels preus

• Es rea l'Institut Monetari Europeu

L tercera fase és la de la moneda única. Els Estats que hi volen arribar, el màxim de tard que podien començar era l'01/01/1999 (s'entrava pròpiament a la Unió Monetària totes les monedes passaven de tenir tipus de canvi amb bandes de fluctuacons a tipus de canvi entre elles, fixes i irrevocables).

Quines condicions posa el Tractat de la UE a les economies que volguessin passar a la tercera fase? Es defineixen criteris que han de complir al Tractat de la UE, condicions de convergència nominal (fan referència a la inflació, als t.i., als tdC, al dèficit públic i al deute públic).

Així, el Tractat de Maästricht deia que, arribat el moment de l'examen (1998 amb dades de 1997), les economies havien de complir:

• La inflació al finalitzar el 1997 no podia ser superior a 1,5 al promig d'inflació de les 3 economies més estables (amb menys inflació) era molt difícil per Espanya

• S'havia de produir una convergència. Els tipus d'interès a LL/T de l'economia no poden superar en 2 punts els tipus d'interès a LL/T que en promig tinguessin les 3 economies amb menys inflació també costa a Espanya, des de sempre els tipus d'interès espanyols estaven molt per sobre dels alemanys

• El dèficit públic no podia ser superior al 3% del PIB de l'economia

• El deute públic no podia ser superior al 60% del PIB de l'economia.

Diferència:

• Dèficit públic diferència entre despeses i ingressos de l'exercici

• Deute públic suma de totes les obligacions que s'han hagut d'emetre al llarg dels anys per compensar el dèficit públic de cada any

Aquestes dues eren menys difícils de complir per Espanya. La que millor tenia era la condició del deute públic (justament és la que es permetia més tolerància).

El Tractat de Maästricht permetia l'entrada d'un país a la Unió Monetària que superés el 60% si es veia un canvi de tendència i anava a disminuir.

L'economia havia d'haver respectat durant els 2 anys previs al marge de fluctuació del Sistema Monetari Europeu (no s'hagués devaluat ni revaluat)

Aquesta condició no era difícil perquè al 1993 s'havoia augmentat molt la banda de flucutació.

S'anomenen condicions de convergència nominal perquè no són variables reals ja que no indiquen el benestar (no se'n va parlar de condicions de convergència real: taxa d'atur,...)

Tema 4: El creixement econòmic a partir de 1994

1994-200 període de llarga expansió econòmica.

Al 1994 encara no hi ha expansió però s'inicia la recuperació.

Es duu juntament amb l'economia mundial

1994 2,1%

1995 2,8%

1996 2,4%

1997 2,9% Comportament del PIB

1998 4,3%

1999 4%

2000 4,1%

Al mercat de treball hi ha un gran creixement d'ocupació que farà que entre el 1994 i el 2000 es crein uns 2.800.000 llocs de treball (en 6 anys).

Aquesta creació d'ocupació li permetrà a l'economia espanyola recuperar el nivell d'ocupació que tenia al 1975 es recupera al 1998.

L'atur, en conseqüència, baixa considerablement (2000 2.400.000 encara igualment).

Taxa d'inflació:

1992 5,9 %

1993 4,6%

1994 4,7%

1996 3,6 %

1997 1,9%

1998 1,8%

1999 2,2%

2000 3,5%

A finals dels 90's hi ha estabilitat dels preus s'aconsegueix l'objectiu.

Dèficit públic (en % sobre el PIB):

1993 6,3

1994 6,6

1995 6,3

1996 5

1997 3,2

No es complia però es van maquillar les dades

El dèficit, a partir del 1997 es reduí

1998 2,6

1999 1,1

2000 0,3

El Tractat de Maästricht va establir una sèrie de disciplines.

A la cimera de Dublín (1996) es fa un Pacte d'Estabilitat i Creixement on es diu que s'ha d'intentar arribar al dèficit zero (equilibri pressupostari).

Si l'economia està en recessió por haver-hi dèficit però sense superar el 3% del PIB.

En el deute públic es partia d'una situació bona:

1996 68 %

va baixant

2000 60%

Així, en el moment de l'examen no es complia però hi havia tendència descendent.

La pesseta, fins al 1992, estava al SME amb una banda de fluctuació especial del ±6%, tenia un tipus de canvi molt alt (molt revaluada).

Al 1992 es veu que no es pot mantenir així (hi ha un seguit de devaluacions setembre 1992, novembre 1992, 1993,...) : s'acaba acumulant una pèrdua del 40%

La balança per compte corrent tenia dèficits molt elevats (en termes del PIB, superiors al 3%).

Al 1993-1994, el mercat espanyol no necessita tanta importació.

Al 1995 hi ha balança equilibrada i, a partir de llavors, hi ha anys amb petit superàvit o dèficit.

Al 2000 es nota la demanda d'importacuins i la pujada del preu del petroli torna a superar el 3%

Tema 5: La política econòmica i la Unió Econòmica i Monetària europea

El principal problema per a Espanya era la inflació.

Què es podia fer?

Fer una observació molt detallada dels preus i veure on hi havia els comportaments més inflacionistes.

Els analistes se n'adonaven que hi havia molts productes (sobretot industrials) que tenien un comportament moderat i hi havia uns tipus de serveis que cada any tenien un creixement dels seus preus elevat.

Així, hi havia més inflació als productes menys oberts a la competència.

La resposta al problema va ser liberalitzar els sectors i obrir-los a la competència (transport aeri monopoli, telèfon monopoli,...)

Aquestra liberalització també era obligada pels organismes europeus.

Des de 1992, a l'economia espanyola es fan reformes estructurals presidides per aquest criteri: liberalitzar i fomentar la competència.

Perquè?

Perquè quan es parteix d'una situació de monopoli, els possibles competidors veuen una competència desigual.

La liberalització ha d'anar acompanyada d'un nou procés de repoblació. Per fer-ho, el Govern s'ajuda del Tribunal de Defensa de la Competència que és un organisme autònom de l'Administració; instrument al servei de la competència que podia multar a les empreses que feien competència deslleial,...

En definitiva, va col·laborar, per mitjà d'aquests informes en aquestes reformes.

L'altra solució és l'autonomia del Banc d'Espanya.
Això s'acaba al 1998 i, a partir de 1999, serà el BCE qui s'encarregarà de controlar el nivell d'inflació marcat.

Política monetària del BCE

Objectiu

Estabilitat de preus inflació que es marca per cada any. El BCE va marcar una taxa d'inflació del 2%

Això obeeix a uns motius:

Quan es medeix s'utilitza l'IPC que es creu que és el millor indicador de l'augment del cost de la vida cada any. En general, l'IPC estima en excés l'augment del cost de la vida perquè, en realitat, si l'estimació de l'IPC = 0 hi hauria deflació

Els salaris nominals són rígids a la baixa (no poden tenir una evolució descendent). Per tal de garantir que es mantinguin, és necessari marcar l'IPC positiu en 2%. També és normal que els salaris nominals tendeixin a pujar. Llavors, per tal que augmenti en la mateixa proporció que la inflació, cal que l'IPC sigui positiu

Tipus d'interès reals negatius en el sentit que un tipus d'interès d'un 1% sigui real. Per això, cal que el tipus d'interès nominal sigui inferior a la inflació. Un tipus d'interès real negatiu significa un estímul per a l'economia.

Com s'arriba a l'estabilitat de preus com a objectiu final?

Aplica objectius instrumentals:

• Control de l'oferta monetària

• Previsions sobre la inflació a Espanya

A través de les variacions o tendències passades dels preus poden saber la previsió de la inflació (inflació esperada).

A partir d'aquí, poden establir què fer amb la massa monetària i, d'aquesta forma, es marca l'IPC.

Taxa monetària del diner la inflació a LL/T depèn de la quantitat de diner.

Per tant, per controlar la inflació cal fer política monetària més o menys restrictiva en funció de la tendència inflacionista.

La política monetària que determina l'oferta monetària s'anomena M3

Agregats monetaris :

M1 +

M2 liquiditat

M3

M4 -

Per arribar als objectius instrumentals fa servir variables instrumentals: els tipus d'interès dels mercats

El Banc Central arriba als tipus d'interès dels mercats a través de les modificacions instrumentals que són:

Mercats oberts

Quoficient de caixa (mínima quantitat de diner que han de deixar com a dipòsit)

Facilitats permanents

El que més s'utilitza perquè afecta més als tipus d'interés és l'eficient de caixa (explicació model instrumental llibre civitas)

Esquema:

MOD I VI OI OF *es llegeix de dreta a esquerra

- m. oberts - t.i. - O.M (M3)

- f. permanents - Inflació

- c. de caixa

Resultat

“Xocs asimètrics política monetària” vol dir que no totes les economies es troben en la mateixa situació de manera que una mateixa decisió que prèn el BCE pot tenir efectes molt diferents a cada economia ja que totes elles no tenen el mateix cicle econòmic.

Tot i això, cada cop s'intenta que hi hagi més convergència en el cicle econòmic.

Altres aspectes de la política econòmica a Espanya

Dèficit públic s'havia de reduir fins al 3%. Partim de l'any 1993 amb un 7%

Què fan els governs?

Ajust pressupostari de la despesa pública per la qual cosa creix més a poc a poc. Es fa sobre els sous dels funcionaris i les inversions públiques.

Això té un punt de vista electoral la forma menys costosa de dur a terme un ajust pressupostari és la reducció de la inversió pública. També s'hagués pogut fer augmentant impostos.

No es va fer, sinó que, a més, l'IRPF disminueix.

Però això no vol dir que la pressió fiscal nop hagi augmentat perquè la tendència dels impostos indirectes és creixent

Factors exeterns:

• Tipus d'interès (en part provocat pel Govern, en part factor extern) a partir del 1993 disminueix molt.

El MIBOR (interès interbancari de Madrid) a Espanya a 3 mesos era del 11,7%. L'any 1999 era del 2,9% dins de les despeses públiques, una part molt gran són despeses financeres. És a dir, en el pressupost estatal cal incloure una previsió dels interessos que haurà de pagar pel deute públic que té.

Com que a partir del 1993 el tipus d'interès disminueix i el nou deute públic que generi l'Administració, s'haurà de tornar a uns interessos més baixos que els dels anys anteriors

• Reactivació de l'economia molt important (factor totalment extern).

[Dèficit públic /PIB] *100 = 3 % això provoca que sigui més fàcil

d'aconseguir perquè el creixement del PIB

és major que el del dèficit públic.

Despesa pública el Tractat de Maästricht marca el límit del 60% del PIB.

A Espanya no li preocupa perquè el 1997 estava al 45%

Tipus de canvi

La pesseta, dos anys abans de l'examen, havia de mantenir-se dins els límirs d'oscil·lacions. Però com que les fluctuacions van augmentar al ±15% sobre el tipus central això no va suposar cap problema per a Espanya.

Mercat de treball

Malgrat que el Tractat de Maästricht no en diu res, l'atur és un dels factors que allunya Espanya de la resta d'Europa.

• Per una banda han de resoldre la precarietat al món laboral

• Per una altra, han de crear un marc laboral favorable a la creació de llocs de treball

De 1994 a 1997 es troben reformes del mercat laboral.

Tema 6 i 7: L'economia espanyola actual I i II

El Producte Interior Brut (PIB)

Durant el 2001 creix un 2,7% que contrasta amb el 4% del 2000.

Les pensions pel 2002 se situen pel 2,5%.

Això coincideix amb el que succeeix a la resta del món. Sobretot, cal fixar-nos en l'economia americana de 1994-2001 coincideix amb la presidència de Clinton.

Ens trobem davant d'un nou model d'economia creixement no inflacionista

La novetat, per tant, restava aquí.

L'explicació d'aquest comportament econòmic és la que ocorre en l'economia americana especialment i és l'avanç tencològic.

Això s'hauria produït perquè, juntament a aquests sectors emergents, l'economia americana va saber treure més profit a aquests avanços tecnològics que no pas només augmentar l'ocupació.

Per tant, també va suposar un augment de la productivitat, de manera que augmenten els sous perquè augmenta la demanda i augmenten els preus de certs productes pe`ro aquests augments van ser absorbits per l'augment de la productivitat.

Però arribarà una crisi en aquests sectors a partir del 2000.

Què passa?

Que el mercat no pot absorbir tot el que generen aquests sectors.

Això fa que els beneficis caiguin (desacceleració econòmica).

Des de l'any 2001, els EEUU estan en desacceleració i això s'agreuja pels atemptats de l'11-S. Per això s'han reduït 11 cops els tipus d'interès però encara no s'han recuperat.

Aquesta atonia dels EEUU està afectant negativament a tot el món, inclosa Espanya.

Des de fa 4 anys hi ha deflació a Japó.

Per tal de poder recuperar l'economia, des de fa anys s'està aplicant una política monetària de tipus d'interès zero.

Ni així es recupera.

El nivell d'atur a Alemanya, des de fa 4 anys, no s'aconsegueix reduir.

El BCE manté el tipus d'interès perquè considera que hi ha tensions inflacionistes que cal controlar. Mantenir els tipus d'interès vol dir evitar que les tensions inflacionistes augmentin.

El govern de Bush defensa l'augment de la despesa pública provocant un dèficit públic enorme. En canvi, a Europa, la majoria de països creu que, ni en recessió, es pot trencar el pacte de 1995 de dèficit zero. Aquesta opció, presa per Espanya, està refusada per països com França o Alemanya que creuen que, en aquesta situació, s'hauria de permetre trencar el pacte. L'opció presa per Espanya no és tan dolenta perquè les previsions per a aquest any no són pas dolentes.

Ara bé, la previsió mundial, a més LL/T, no està gens clara. Es creu que cap al 2003 pot haver-hi recuperació.

Mercat de treball

La desacceleració fa que, pel 2000-2001, no hi hagi gaire augment de l'ocupació.

Tot i això, la previsió pel 2002 és que n'hi hagi una mica. Per això ens trobem en una de les taxes d'atur més petites (12%)

Hi ha tensions perquè hi ha molts llocs de treball que no són coberts per gent autòctona, per això la immigració és molt elevada.

Per tant, la feina refusada per la gent autòctona està ocupada pels immigrants.

Competitivitat de l'economia espanyola

Si parlem de la competitivitat en sentit macroeconòmic, podem dir que depèn de 2 variables:

Inflació (relativa) relació de com pugen els nostres preus respecte als dels nostres competidors

Tipus de canvi des de 1999, dins de la zona €, ja no compta com a varaible de competitivitat. Sí que compta quan parlem de transaccions amb la resta del món.

Any	TCEN	IPC (Esp)	IPC (UE)	IPC (Esp/UE)	TCER
(1987)	(89,1)
1990	100,0				100,0
1991	100,1				101,3
1992	98,0				101,5
1993	86,6				90,5
1994	80,8				86,2
1995	80,3				87,5
1996	80,8				89,2
1997	77,2				885,2
1998	76,9				85,2

Tipus de canvi Tipus de canvi

efectiu nominal efectiu real =

TCEN *

IPC (Esp/UE)

si  revaluació si " . devaluació

Des del punt de vista del tipus de canvi, al revaluar-se fins al 1991, provoca pèrdua de competitivitat. Mentre que, a partir del 1992, quan es devalua provoca pèrdua de competitivitat.

El TCER = TCEN * IPC (Esp/UE) és un important indicador del nivell de competitivitat. És la síntesi de la resta d'indicadors.

Quan l'indicador:

• Augmenta de valor pèrdua de competitivitat

• Redueix el valor guanya competitivitat

Conclusions:

Entre 1990 i 1998, Espanya guanya competitivitat perquè passem d'un 100,0 a un 85,2. Però dins del període hi ha un període pitjor (1990-setembre 1992)

TCEN 100,0 - 76,9

TCER 100,0 - 85,2

Perquè? La inflació espanyola creix més que la inflació europea.

És a dir, l'economia espanyola guanya competitivitat però part

d'ella en perd per l'augment de la inflació que supera el de les

economies de la competència.

Inflació espanyola:

2000 3,5% (augment del preu del petroli)

2001 2,1%

La taxa d'inflació “objectiva” de la UE és del 2,7%

Què passa amb les relacions amb la resta de països?

L'€ va néixer gairebé en paritat amb el $. Però des del 1999, l'€ s'ha devaluat. Ara torna a estar força aprop de la paritat, això ha ajudat a l'exportació euroea i, per tant, a l'espanyola; la qual cosa vol dir que la competitivitat espanyola ha millorat.

Respecte el ien, força igual

La balança per c/c està al voltant d'un dèficit del 3%

Dèficit públic:

2000 0,3%

2001 equilibri pressupostari

Previsió: continuació equilibri i, si hi ha recuperació econòmica, fins i tot pot arribar al superàvit

En definitiva, comportament econòmic desaccelerat però millor que el de molts països. Certa incertesa davant del futur.

Estructura productiva econòmica espanyola

L'economia espanyola és profundament terciària. Al voltant de les 2/3 parts dels ocupats estan al sector terciari. Amb això segueix les pautes de les economies menys desenvolupades. La previsió és que la terciarització continui perquè dins dels països desenvolupats és dels pocs industrualitzats.
Respecte els altres sectors destaca:

• Indústria manufacturera comprèn el 20% població ocupada. La quantitat d'ocupats al sector industrial està reduint-se. Això es deu a què tendeix a situar-se en llocs on els salaris són més baixos

• Construcció oscil·lacions cícliques de certa importància. Hi ha entre el 7 i el 8% de la població ocupada

• Sector primari per sota del 7% de la població ocupada. Està perdent el seu pes en l'economia tant per ocupació com per producció. La caiguda continuarà en les pròximes dècades

PIB/hab a Espanya en relació a la UE

Des de fa anys, hi ha hagu convergència d'aquesta magnitut respecte a la resta de països europeus.

Partim d'un nivell molt baix.

Durant els anys 60's -70's escurcem distàncies perquè l'economia espanyola creix a un ritme més ràpid que la resta de l'economia europea.

A partir del 1975-1985, l'economia espanyola suporta un crisi més forta que la resta de països europeus i és llavors quan part de la convergència es perd.

A partir de 1986, torna a guanyar terreny fins avui, excepte 1993-1994.

En dades:

• De l'any 2001 84,3 respecte la UE (100) només 15 punts de diferència

• Mitjans dels 80's 70 respecte UE (100)

Aquests valors depenen dels països amb els que ens comparem. No és el mateix la Unió Monetària dels 80's que la del 2001.

En definitiva, convergència real a LL/T.

Com s'ha repartit el creixement econòmic al llarg del temps?

Les desigualtats econòmiques entre uns territoris i els altres han augmentat, han disminuit o s'han mantingut al llarg del temps?

(es prenen com a referència les Comunitats Autònomes).

A LL/T, l'activitat econòmica ha tendit a concentrar-se, cada cop més, en determinades Comunitats Autònomes. Hi ha un grup de Comunitats Autònomes que han crescut més (les que fa 40 anys eren més desenvolupades).

Les Comunitats Autònomes menys desenvolupades han vist créixer el seu PIB més lentament.

De l'any 1955 al 1999 s'ha complert això.

També a LL/T (1955-1999), el comportament de la renda per càpita ha tingut un signe oposat.

Les diferències en les rendes per càpita del període s'han escurçat al llarg del temps.

Hi ha hagut convergència en el PIB per càpita.

Com poden succeir els dos fets alhora?

El primer fet es basa en el PIB i el segon en el PIB per càpita.

El que explica això es troba en els moviments migratoris.

Quan analitzem el PIB per càpita r4esulta que en les regions més desenvolupades, la població ha crescut més ràpidament-

Els territoris que als 50's estaven més desenvolupades són els que, al llarg del temps, han tingut un creixement del PIB més ràpid.

Madrid creixement entre el 1955 i el 1999 que ha superat en 1,1 punts la mitjana del creixement econòmic espanyol.

També han crescut més que la mitjana:

• El País Valencià 0,4 punts per sobre de la mitjana

• Les Illes Balears 1,3 punts

• Canàries 1,6 punts

• Catalunya 0 punts : al mateix ritme que la mitjana

Totes elles, són de les Comunitats més desenvolupades.

Han crescut per sota de la mitjana:

• Andalusia creix cada any a una taxa de 0,3 punts per sota de la mitjana

• Extremadura creix un punt per sota

• Castilla la Mancha 0,7 punts

• Galícia 0,1 punts

• Cantàbria 1 punt

• La Rioja 0,4 punts

• Castilla León 1,1 punts

• Aragó 0,4 punts

• Astúries tenia un nivell del PIB més o menys al mig i, com a conseqüència de la crisi econòmica, als 70's, el seu creixement és molt inferior (1,4 punts per sota de la mitjana) degut a la importància del sector siderúrgic en aquella zona

Excepcions:

• Múrcia era clarament atrassada i ara ha crescut per sobre de la mitjana

• Euskadi a partir dels 70's té un creixement inferior a l'economia espanyola (0,7 punts per sota de la mitjana)

Aquestes tendències han tingut, al llarg del temps, alguna modulació.

En general, la cornissa cantàbrica (Euskadi, Cantàbria, Astúries i Galícia) ha tingut un comportament diferent. En general, hi ha una mala evolució des dels 70's.

A Euskadi té influència, no només l'estructura productiva econòmica (siderúrgia) sinó també per les causes polítiques.

A Astúries hi fa molt la pèrdua d'importància de l'empresa pública (siderurgia minera)

Galícia era una Comunitat Autònoma poc dinàmica als 50's-70's (lloc de molta emigració). A partir dels 80's hi ha un creixement notable. Per això, si es mira el període 1955-1999, hi ha un creixement del PIB de 0,1 punts per sobre de la mitjana.

Canàries era de les Comunitats atrassades i les Illes Baleas, als 50's ja estaven desenvolupades. les dues han crescut per sobre de la mitjana.

L'any 1955, la Comunitat Autònoma més rica en termes de PIB per càpita era Euskadi; sobre un índex 100, Euskadi tenia 190,4.

La segona Comunitat Autònoma més rica estava molt lluny d'Euskadi i era Catalunya amb un índex 158,5

A continuació hi havia:

• Madrid amb un índex 149

• Cantàbria 123

• Astúries 120

• Navarra 120

• La Rioja 116

Amb índex 100, l'any 1999:

• Euskadi 112

• Catalunya 120

• Madrid 138

• Cantàbria 90

• València es manté, baixa una mica

• Astúries 83

• Navarra es manté, 120

• La Rioja 118

• Balears pugen fins 135

• Aragó 108-109, es manté a la mitjana.

Les Comunitats Autònomes més pobres fan un salt i s'apropen.

• Extremadura de 55,7 puja a 67

• Andalusia de 69,5 puja a 75 i després torna a baixar a 67,6

• Galícia puja molt, de 67 a 84

• Múrcia també puja molt, de 67 a 80

Així, les Comunitats més desenvolupades han reduït el PIB per càpita i les emenys desenvolupades l'han augmentat (a excepció d'Andalusia i les Illes Balears).

De les regions espanyole, només unes poques superaven el nivell de renda europeu.

Suposant que el 1998, el nivell de renda europeu tingués índex 100:

• Madrid índex 110

• Navarra 106

• Catalunya 100

• Balears 100

En últim lloc es troba Extremadura amb índex 55

Aquests desequilibris que hi ha a Espanya són estanys o generalitzats a nivell europeu?

Quan utilitzem el PIB per càpita, la dispersió respecte a la mitjana a Espanya és similar que a França o GB.

Aquesta dispersió és semblant a la d'Alemanya abans de la reunificació. Després de la reunificació, Alemanya ha augmentat el seu nivell de dispersió.

A Itàlia, les desigualtats són molt marcades entre el nord i el sud. Aquestes desigualtats s'han intentat corregir i s'han arbitrat instruments per actuar contra això, mitjançant polítiques econòmiques.

A escala europea, hi ha fons estructurals (FEDER Fons Europeu de Desenvolupament Regional).

Vol reduir les desigualtats regionals en el sí de la UE, incentivant el desenvolupament de les regions més atrassades.

Parcialment, és el fons social europeu, és un fons estructural que té per finalitat promoure l'ocupació, la formació i el reciclatge de la mà d'obra que té problemes d'ocupació.

També hi ha un fons pensat pel sector primari (FEOGA Fons Europeu d'Orientació i Garantia) on una secció és la garantia (s'ocupa d'ajudar a mantenir les rendes perquè tinguin un nivell mínim satisfactori) i l'altre s'ocupa de les reformes estructurals del sector agrari.

El fons de cohesió creat perquè entrés en vigor el Mercat Únic Europeu (01/01/1993). Havia de cofinançar projectes d'inversions en transports i comunicacions en les 4 regions menys desenvolupades.

Objectius de la política regional:

Beneficia a les regions de la UE que tenen un nivell de PIB per càpita per sota del 70% de la mitjana europea

Beneficia a les regions que tenen taxes d'atur notablement per sobre de la mitjana europea. Han de tenir un cert pes en el sector industrial (que hagin patti la desindustrialització per culpa de la crisi dels 70's-80's).

Objectiu 5-B : beneficia a les regions que tinguin important pes del sector primari (Suècia,... països nòrdics); països amb baixa densitat de població.

Espanya s'ha beneficiat molt d'aquests fons.

Els fons són recursos europeus que serveixen per cofinançar, juntament amb l'Estat, projectes de desenvolupament diversos (públics i privats).

Fons espanyols

A Espanya existeix un fons (Fons de Compensació Territorial).

Els seus recursos financen inversions públiques o cofinancen a les Comunitats més pobres. És solidari.

També hi ha una legislació sobre incentius regionals en forma de subvencions, de crèdits, de tipus d'interès preferents,.... a les regions menys desenvolupades.

L'acció redistributiva no s'acaba en els fons europeus i estatals.

Tots els Estats realitzen una funció redistributiva a nivell territorial.

L'Estat recapta a cada territori un volum d'impostos i després li retorna un altre volum de recursos en forma de transferències directes.

Interessa saber el saldo final saldo fiscal

Tendeix a ser negatiu a les regions amb PIB per càpita més alt i positiu a les que tenen PIB per càpita més baix.

Normalment, els sistemes fiscals tenen una component de progressivitat.

La despesa pública tendeix a afavorir les regions més pobres.

Les balances fiscals es podenelaborar per 2 criteris:

• Fluc monetari (on es fa la despesa)

• Benefici (qui rep els beneficis de la despesa)

Dades del període 1991-1996:

• Catalunya saldo fiscal negatiu que oscil·la entre el 7,4% i el 9,3% del VAB

• Balears saldo fiscal negatiu que oscil·la entre el 7,4% i el 4,6% del VAB

• Madrid saldo fiscal negatiu que oscil·la entre el 2,7% i el 10,7% del VAB

• Andalusia saldo fiscal positiu que oscil·la entre el 8,6% i el 10,5% del VAB

• Extremadura saldo fiscal positiu que oscil·la entre el 16,8% i el 19,9% del VAB

• Astúries saldo fiscal positiu que oscil·la entre el 10,2% i el 19,9% del VAB

Aquesta situació s'assembla a la d'Europa.

És important la magnitut del saldo.

Euskadi té un saldo negatiu entre el 0,2 i el 3,1% i Navarra entre el 1,6% i el 5,4% són moderats

El saldo fiscal català és desproporcionadament elevat.

Madrid, segons el criteri benefici, té un 10,7% però en criteri de flux monetari només un 2,7% ja que paga molts impostos d'empreses que tenen les seves seus allà i paguen impostos per això.

Quan canviem d'Estat, passant la frontera, tenim una regió de nivell de PIB per càpita semblant al català però aquesta regió a França és una regió amb saldo fiscal negatiu entre el 5% i el 6% (en el context francès, són regions menys desenvolupades).

Distribució personal de la renda

La renda és un paràmetre utilitzat per aproximar-se al nivell de vida, només és una aproximació.

La desigualtat o igualtat de la distribució de la renda es valora:

• Si la valoració porta més o menys eficiència

• Si la decisió econòmica porta més o menys desigualtat

La distribució de la renda que surt del lliure joc del mercat és distribució de rendes entre els factors treball i capital.

La distribució funcional de la renda és la que la distribueix per factors. D'aquesta distribució es tindrà el que obté cada persona (per uns serà alta, per altres, baixa).

La distribució personal de la renda s'explica per la distribució funcional, amb una particularitat: en la distribució personal hi influeixen els mecanismes redistributius (que hi ha a qualsevol Estat).

Busquem la renda monetària disponible de les persones, és la suma dels ingressos que tenen (que poden venir del treball o de les transferències de l'Estat) menys els impostos sobre la renda i menys les cotitzacions socials.

No hi ha una font directa sobre la renda monetària disponible.

Es troba a través de l'”enquesta de pressupostos familiars” que és una enquesta sobre famílies, no individus.

S'han de manipular les dades fins a arribar a les individuals.

Els resultats finals són discutibles, es fan cada 10 anys, sobretot a nivell internacional.

En els anys intermitjos, però, també se segueixen recollint dades.

Dades de grups de persones distribuïdes en 10 parts (10 deciles)

Deciles	1980 - 1981	1996
Primera	2,7	3,
Segona	4,6 (s'arriba fins al 5)	4,5 (excepció)
Tercera	5,7	5,8
Quarta	6,8	6,9
Cinquena	7,9	8,0
Sisena	9,0	9,3
Setena	10,4	10,7
Vuitena	12,2	12,6
Novena	15,2	15,4
Desena	25,4	23,9 perd més, beneficia als altres

La millora queda molt clara en les primeres. És a costa de les últimes.

La corba de Lorenz mesura el grau d'igualtat o desigualtat de la renda

Renda

Si la renda és igualitària

10 20 30 40 50 Població

Es pot mesurar per l'índex de Gini Theil : àrea compresa

Durant els 80's, la distribució de la renda a Espanya es va corregint; es redueixen les desigualtats.

Com es redistribueix la renda les Administracions?

• Per via d'ingressos

• Per via de despeses

Des del punt de vista dels ingressos si tenim un sistema fiscal amb un impost sobre la renda de caràcter progressiu, l'Estat fa una redistribució de la renda.

Des del punt de vista de les despeses a través de les prestacions de l'Estat, amb transferències en efectiu, a través del subsidi d'atur, les pensions,... s'obté una correcció de les desigualtats segons la política social i si aquesta beneficia més a les rendes més baixes o no.

L'any 1978 es fa l'impost sobre la renda de caràcter progressiu. Es duu a terme als 80's.

Als anys 80's hi ha una crisi profunda però el 1986 hi ha més contractació i més creació de llocs de treball (millor distribució de la renda).

Malgrat que hi ha millora, l'economia espanyola continuava sent una de les que més desigualtats hi havia a la renda. Només el superava EEUU.

Dins l'OCDE, Holanda també està mal distribuida però Espanya és la pitjor.

Des del punt de vista econòmic: un persona és considerada pobre quan la seva renda no arriba a la meitat de la renda per càpita del país. A Espanya, a inicis dels 90's, hi havia un 15% de la població que era pobre.

On es donen aquestes situacions?

La major incidència de la pobresa es dóna:

• Entre persones que no tenen feina (inactius) no tenen ingressos, ni tan sols el subsidi d'atur

• Entre aturats tenen només el subsidi d'atur, en principi. No són pobres mentre tenen el subsidi però només el tenen durant un any - any i mig

• Entre pensionistes hi ha pensions molt baixes. Particularment, les no contributives (gent que no ha cotitzat mai i no tenen patrimoni)

Des del punt de vista sociològic: La pobresa es dóna en persones d'una certa edat però s'observa que des de fa uns anys, la pobresa comença a afectar a joves.

Amb la pobresa venen altres problemes: addicció a les drogues, malalties, soletat, marginació social,...

A més, cada cop més, hi ha famílies monoparentals (més sensació de soletat també entre joves).

Hi ha una certa feminització de la pobresa.

Tots els grups milloren, excepte el segon i el desè.

El primer també havia arribat a ser més gran.

Les polítiques del benestar difícilment aconsegueixen millorar la situació, haurien d'haver millorat molt els dos primers grups.

Les polítiques del benestar ajuden poc a sortir de la pobresa als pobres, estan més pensats a beneficiar a les classes mitges i mitges-baixes però no a les més baixes.

Per a això, són necessàries polítiques específiques.

Es diu que hi hauria d'haver una renda bàsica que permetria afrontar la situació tot i no sortir de la pobresa.

Tema 8: Característiques generals del sector públic

El sector públic el formen el conjunt de les Administracions Públiques que són:

• Administració Central

• Administració Local (ajuntaments i institucions). A Catalunya també els Consells Comarcals perquè obeeix a catalanisme polític que considera que les administracions eren una oposició centralista (ja es feia des del s. XIX). A Euskadi les diputacions coincideixen amb els territoris històrics.

• Entre l'Administració Central i la Local, la Constitució obliga a crear les Comunitats Autònomes. Catalunya, al 1932, tenia autonomia amb l'Estatut de Catalunya. Euskadi també l'havia tinguda. Però no hi havia hagut Comunitats Autònomes.

Es van generalitzar les autonomies per aigualir les que tenien Catalunya i Euskadi.

Al voltant de les Administracions hi ha organismes i empreses públiques (RTVE, Renfe, INE,...).

Hi ha una Administració pública, la Seguretat Social, que té com a funció la pensió social.

Com evoluciona el sector públic des del punt de vista de la dimensió?

Quan s'inicia la democràcia, la S.S. era molt petita (es mesura pel % que la despesa representa sobre el PIB), era del 25%.

%

60

50

40

30

20

10

1975 1980 1985 1990 1995 2001 Anys

Cada any, la despesa pública creis més que el PIB perquè partia de nivells molt baixos de despesa pública.

A partir de 1987 es fa més suau fins al 1993 que arriba gairebé al 50%, llavors inicia un descens fins a un 40% (actualment)

Les tendències espanyoles, a partir dels 90's, s'assemblen a les europees.

El Tractat de Maästicht, relatiu al sector públic, no deia res directament de la despesa pública; només del dèficit i del deute públic.

Però, per limitar el dèficit, els països van haver de frenar la despesa, per això ambdues corbes baixen.

Hi ha tendència a reduir el sector públic, traient empreses públiques.

En els últims anys, hi ha hagut una gran descentralització de les despeses públiques (abans l'Estat administrava gairebé el 90% de la despesa, al 2002 l'Estat ha administrat poc més del 50%.

Qui administra l'altra part? L'Administració local NO, només ha guanyat 2 punts (ara 12%). Ho fan les Administracions territorials (autonòmiques) administren aproximadament un 35% del total de la despesa pública.

Distribució semblant a la d'altres països federals com Alemanya.

La descentralització de la despesa pública s'ha dut des de l'Administració Central cap a les Comunitats Autònomes.

Perquè?

Les Comunitats Autònomes administren més despesa pública a mesura que assumeixen més competències.

El ritme de creixement de les Comunitats Autònomes és diferent.

Catalunya i Euskadi varen accedir abans a aquestes competències. Des del primer moment se'ls va donar més autonomia als seus Estatuts.

També, des del primer moment, Andalusia, Galícia i el País Valencià tenen les competències de salut i educació.

Altres, encara ara no tenen competències.

Les Comunitats Autonòmes administren un 35% de la despesa pública (un dels països més descentralitzats) un nivell semblant al que administren els Estats dels països federals.

Aquesta descentralització no es dóna des del punt de vista dels ingressos.

Com es resòl?

A través de les transferències que es fan a les Comunitats Autònomes.

Tema 9: Els ingressos públics

Els ingressos ordinaris amb els que els Estats financen la seva despesa són:

• tributs (impostos)

• cotitzacions socials contribucions a la S.S. per pagar pensions i serveis socials.

Hi ha tributs que no són impostos les taxes.

Els impostos són la major part dels ingressos públics juntament amb les cotitzacions socials.

També s'anomenen ingressos coactius, el pagament dels quals l'Administració no pot obligar als ciutadans (no pot, per exemple, obligar a jugar a les travesses) s'anomenen impostos no-coactius.

Sí que obliguen a pagar impostos i les cotitzacions socials.

Si relacionem els ingressos coactius i el PIB tenim un indicador la pressió fiscal (% que els ingressos coactius representen sobre el PIB).

Els impostos els dividim en 2 grans grups:

Impostos directes

Impostos indirectes

Impostos directes graven als contribuents en funció de la renda o ingressos que obtenen (Impostos sobre la renda o patrimoni)

Impostos indirectes graven als contribuents en funció del consum que fan i a les empreses en funció de les vendes o exportacions que fan (Impostos sobre el consum, Impostos sobre els productes i Impostos sobre les exportacions).

Els impostos directes poden ser progressius i els indirectes normalment no ho són.

Un impost és progressiu quan grava en una tarifa més elevada a mesura que la gent té més ingressos, més patrimoni,... (qui té més, paga més).

Els indirectes no ho són perquè tothom paga el mateix per un producte, per exemple (són regressius).

Sembla convenient una certa dosi, en el sistema fiscal, de progressivitat perquè treure un 20% d'una renda alta i treure un 20% d'una renda baixa no requereix el mateix esforç.

L'impost sobre la renda és el més progressiu (segons justícia fiscal, més just).

La justícia fiscal no és només vertical, també és horitzontal (dues persones amb el mateix patrimoni: assalariat, autònom, gent que viu dels països llogats,... han de pagar igual, mateix esforç).

La justícia fiscal demana que no alterin l'eficiència i que no sigui difícil de recaptar.

La teoria d'imposició obliga a conciliar diversos objectius i no és fàcil.

Al començar la democràcia a Espanya, al 1975, es fa una reforma fiscal.

El sistema fiscal que hi havia tenia seriosos defectes (abans de la democràcia):

• Proporcionava ingressos insuficients per a un Estat modern (insuficiència recaptatòria). Des del punt de vista de la justícia fiscal, era injust; gravava a través d'impostos indirectes. El poc que recaptava de forma directa era gravant les nòmines (rendes dels assalariats) EL DEFECTE MÉS IMPORTANT

• Era poc sensible a la conjuntura (els sistemes fiscals han de ser flexibles). Quan la conjuntura va malament, els impostos baixen i, així, el poder de compra no es veu tan afectat això és el que ha de passar.

Durant el franquisme pagava qui volia excepte els assalariats perquè l'empresa estava obligada a fer unes retencions que s'ingressen a Hisenda mecanisme de col·laboració de les empreses amb Hisenda, així Hisenda sap qui són els empleats i quant cobren.

Durant el franquisme, en bona part, això s'amaga. S'ajudaven empreses i assalariats.

Amb els Pactes de la Moncloa (octubre de 1977) es demanen canvis en el sistema fiscal a l'Estat perquè sigui més just.

Els Pactes de la Moncloa, en matèria fiscal, diuen:

• És imprescindible que s'introdueixi un impost sobre la renda global i progressiu. Global vol dir que es volia que es gravessin TOTES les rendes (no només del treball, també les obtingudes via mobiliari o immobiliari).

• El Govern ha d'introduir un nou impost l'impost sobre el patrimoni.

Diferència de la imposició sobre la renda i sobre el patrimoni?

Renda fluxe: ingressos d'un exercici (oscil·la molt)

Patrimoni stock : conjunt de béns que té aquella persona (no oscil·la tant).

• S'havia de reformar la imposició indirecte introduint un impost que gravés el valor afegit

• A més, s'havia de reformar altres impostos (sobre herències,...)

A finals de 1977, ja s'aprova una llei: “Llei de Mesures Urgents de Reforma Fiscal”.

S'introdueix l'impost sobre el patrimoni. L'impost sobre la renda s'introdueix al 1978.

L'impost sobre el patrimoni està cedit a les Comunitats Autònomes, és més un impost d'imatge que res. La forma de valorar el patrimoni (edificis, cotxes, iots, joies, obres d'art,...) es valora molt a la baixa i hi ha una ocultació molt gran hi ha tipus baixos (per tant, rendiment petit).

Per primer cop, es tipifica a Espanya el delicte fiscal quan s'evadeixin impostos per imports elevats es pot considerar pressumple delinqüent, anar a judici i anar a presó o pagar multes molt elevades.

El Govern va aprovar una amnistia fiscal, va permetre que la gent i les empreses actualitzessin les comptabilitats (abans hi havia dues: la d'Hisenda i la real).

La llei aixeca el secret bancari quan hi ha una investigació es pot aixecar.

La llei obligava que quan s'apliqués l'impost sobre la renda, les declaracions de la renda fóssin públiques es remarca una nova etapa (1978)-

Al cap d'uns anys, per seguretat vers els qui tenen més ingressos, es va suprimir (inici 80's)

Impost sobre la renda molt progressiu (d'un 20% pot passar al 56% a les rendes més altes).

Tipus marginal tipus que es paga per les últimes rendes acumulades per aquella persona.

Des del 1978 al 1998, l'impost sobre la renda va tenir aquesta progressivitat.

Durant uns anys, la tributació era conjunta (per famílies) i obligada.

Algun contribuent ho va dur al Tribunal Constitucional per ser discriminatori i es va acceptar.

Ara es pot fer conjunta o pròpia (si no estan casats fan pròpia).

Comença també la inspecciço fiscal en sèrie.

Durants els 80's (i finals dels 70's també) la recaptació creix moltíssim.

Aquest creixement, però, no és suficient pel creixement de la despesa pública (es passa d'un 25% al 43% el % del sector públic en el PIB).

Aquest impuls dels ingressos públics rep un gran impuls també quan al 1986 s'introdueix l'IVA (ja contemplat als Pactes de la Moncloa), quan s'ingressa a la CEE.

L'IVA era el principal impost indirecte en els països de la CEE.

No calia fer-ho al 1986 però el Govern ho va fer per semblar seriós i per eliminar l'economia submergida, que s'havia fet molt important.

Perquè?

Les empreses, per fer la liquidació de l'IVA, han de presentar les factures de l'IVA repercutit i el suportat i liquiden a Hisenda per la diferència.

Les d'IVA suportat són les de venda (el fa repercutir sobre el client).

IVAsuportat - IVArepercutit el que liquida a Hisenda.

A l'empresa no l'interessa comprar a proveïdors que utilitzin diner negre.

Així, l'IVA va fer reduir l'economia submergida. L'IVA va substituir altres impostos indirectes (el més important era l'impost sobre el tràfic d'empreses).

L'IVA té dos tipus:

• 16% tipus normal

• 7% tipus reduït per casos de béns necessaris i imprescindibles.

Als 90's es reforma l'IRPF.

Quines són les causes que es reformi=

L'IRPF té voluntat de progressivitat; a partir dels 90's es veu un cert nivell de frau fiscal (evasió d'impostos i al·lusió d'impostos).

L'IRPF tenia tipus màxims que arribaven al 56% i l'impost sobre societats al 33%.

Si una persona ingressava diners a través de beneficis d'una societat en comptes de concepte de renda s'estalviaria uns 20-25 punts incentiu per evadir impostos.

L'IRPF era progressiu però, a la pràctica, en aquest impost resulta que cada cop més hi quedaven atrapats els assalariats.

En canvi, hi havia altra gent que cobrava igual però s'escapava més perquè no controlava les seves rendes.

Hisenda sap l'ingrés del treballador via retencions fetes per l'empresa.

Les persones que tenen rendes per treball propi ingressen diners que poden ser en diner negre professionals lliberals.

Es produeix, així, un frau molt asimètric. El frau és més gran com més grans són els tipus.

Es produïa una injustícia des del punt de vista de l'equitat horitzontal (no paguen el mateix els que cobren el mateix quan és a través de vies diferents).

A Europa s'estaven fent reduccions de l'IRPF.

Tots aquests són arguments per rebaixar els impostos.

Es va voler que es rebaixés l'IRPF del 55 a 53% al 1992 però es va creure que no era el moment adequat. Aquesta reducció es farà al 1998 amb el govern del PP.

L'any 1996, el govern d'Aznar modifica la tributació de les plusvàlues (increment de valor que té una persona quan es vèn un actiu que ha adquirit anteriorment: immoble,... o un fons d'inversió: tipus d'inversió col·lectiva que gestiona una entitat invertint el patrimoni d'un conjunt de partíceps en compra de valors, tant de renda fixa (pagarès) com de renda variable (accions) ).

Una gran part de l'estalvi està en els fons d'inversió; per això, és molt important el tractament de l'IRPF respecte les plusvàlues.

Canvi del PP:

Fins llavors, la plusvàlua se sumava a la resta del que guanyava i es posava l'IRPF segons el total (tocava un tipus més alt).

La reforma diu si les plusvàlues s'han obtingut en un període, com a mínim, de 2 anys pagaran un 20%. Es treia de la base imposable.

Això va ser força criticat però a la resta d'Estat és el normal.

En el sí de la UE hi ha una certa competència per veure qui rebaixa més els impostos.

Hi ha una tendència general que les rendes de capital cada cop pesin menys en l'IRPF.

Què fa la reforma del 1998?

Rebaixa els tipus de l'IRPF. Quins? TOTS

El tipus màxim baixa del 56% al 48% (8 punts).

Els tipus mínims baixen 3 punts i el mínim queda en el 18%.

És una reforma molt regressiva (beneficiats els de rendes més altes).

En conjunt, és una reforma equilibrada i no redueix la progressivitat. Com ho fa?

Principalment, introdueix el mínim exempt (quantitat sobre la qual no s'ha de pagar l'IRPF). Això té un efecte progressiu.

S'eliminen desgravacions de l'IRPF que beneficien només a les rendes mitges i altes.

A més es baixen els 8 tràmits a 6 i s'eximeix a fer la declaració a persones que tenen ingressis que no arriben a un cert nivell.

Amb aquesta reforma no disminueix el frau la imposició directa perd participació davant de la indirecta i altres impostos.

Al 2002 s'ha tornat a reformar l'IRPF. És una reforma de menys embargadura.

Fa una rebaixa del tipus, pràcticament de tots, en 3 punts; el màxim passa del 48% al 45%, es fan 5 tipus (en comptes de 6) i el mínim queda en el 15%.

També s'han modificat les plusvàlues respecte el període (ja no és 2 anys sinó 1 any) i tributen en el tipus mínim (15%)

Els que són d'esquerres volen un sol tipus en l'IRPF, s'elimina la progressivitat però volen augmentar molt el mínim exempt (i molts s'estalviarien el pagar impostos d'IRPF). Això és impossible, s'hauria de pujar molt i es recaptaria molt poc.

La reforma de l'IRPF comporta una pèrdua de pes de l'IRPF respecte altres impostos.

A l'IRPF, les rendes de capital són, cada cop, més ben tractades.

L'impost sobre societats cada cop és més baix.

Hi ha una tendència cap a l'harmonització de la UE, el menys harmonitzat són els impostos sobre capitals.

Com que Luxemburg i Holanda tracten tan bé els impostos, hi ha problemes entre els membres de la UE. A Luxemburg, les rendes de capital no tenen retenció. Això contribueix a fer perdre pes de les rendes de capitals en els ingressos dels Estats.

Guanyen pes, doncs, els impostos indirectes i els impostos especials (fiscalitat ambiental) ecotaxa (impost que grava les pernuctacions dels turistes a Les Illes Balears; es destina a comprar material necessari per preservar l'espai natural).

Tema 10: La despesa i el dèficit públic

	%		% sobre PIB
	1995	2000	1995	2000
Despesa corrent	86,2	87,7	38,8	34,9
- Consum final AAPP	40,1	42,9	18,1	17,1
- Consums intermitjos	9,3	9,8	4,2	3,9
- Remuneració assalariats	5,1	26,1	11,3	10,3
- Transferències salarials	4,9	6,3	2,2	2,5
- Interessos	11,6	8,3	5,2	3,3
- Subvencions	2,4	2,7	1,1	1,1
- Prestacions socials no espècie	30,9	31,2	13,4	12,4
- Altres	1,2	2,6	0,5	1,0
-Despesa capital	13,8	12,7	6,2	4,9
TOTAL	100,0%	100,0%	45,0%	39,8%

És la despesa que finança les inversions de les AAPP o bé les inversions de capital subvencionades a empreses públiques o bé incentius a empreses privades (despesa de capital).

La despesa corrent és la major part.

Quan parlem de creació de llocs de treball via inversió és un percentatge certament petit.

% sobre el PIB permet establir comparacions amb altres països

39,8% pes del sector públic sobre el PIB espanyol. És menor que el del 1995.

Novament, veiem que la inversió pública es redueix (4,9%)

Consum final AAPP

Prestacions socials en efectiu

• Pensions

• Subsidi d'atur

• Altres ajuts o serveis socials

Transferències salarials en espècie diners gastats en educació i sanitat.

En termes relatius és l'únic que augmenta (escoles públiques, subvencions a centres concertats).

Diferents dinàmiques en educació i sanitat.

Als 90's creixen més les despeses en sanitat que en educació per raons demogràfiques (envelliment demogràfic i disminució de la natalitat). Els governs volen moderar la despesa sanitària.

Importància dels interessos en la despesa corrent amb una disminució notable.

És el servei del deute a la càrrega financera que empeny la despesa pública.

El dèficit públic disminueix i disminueixen els interessos perquè disminueix l'emissió de deute públic.

També cal remarcar la important reducció del tipus d'interès, el deute públic emès als 90's feia pagar interessos del 10-12%

El nou deite públic és del 4-7%.

Prestacions socials

Pensions (que augmenten el seu pes en el conjunt de despeses) 80 % de prestacions socials.

Des dels 70's augmenta la despesa en pensions.

El creixement de la despesa total és, sobretot, el creixement de les pensions:

• Augmenten els pensionistes (el nombre de pensionistes del 1979 al 2000 es duplica)

• Augmenta la quantitat mitjana de pensions els nous pensionistes tenen pensions més altes.

És difícil gestionar la despesa pública en pensions perquè els pensionistes no deixen d'augmentar.

Tanmateix, la major part de la despesa en pensions es finança a través de cotitzacions socials que fan les empreses en la seva major part i això equival a un cost laboral que augmenta el cost de producció i, per tant, significa una pèrdua de competitivitat.

Si es decideix disminuir les cotitzacions socials, la despesa pública s'haurà de finançar via impostos.

Reducció del subsidi d'atur reforma del 1992 que el retalla i la pròpia disminució des de mitjans dels 90's del nombre d'aturats. Aquest any 2002, s'ha fet un nou decret que endureix l'accés a les prestacions d'atur.

Respecte la UE, hi ha un menor percentatge en despesa pública.

Dèficit públic

Quan comença l'etapa democràtica s'inicia el dèficit públic que augmenta durant la crisi: al 1987 baixa, al 1989 augmenta i durant la recessió, al 1993-1994, representa el 7% del PIB. Des d'aleshores disminueix.

			% sobre PIB
	1995	1996	1997	1998	1999	2000
Dèficit públic	- 6,6	- 4,4	- 3,2	- 2,6	- 1,2	- 0,3
Dèficit públic primari	-1,4	0,4	1,6	1,7	2,5	3,0

Ajust pressupostari de Maästricht fins a l'equilibri pressupostari.

Dèficit públic primari no inclou càrrega financera. Des dels anys 90's, l'economia espanyola estaria en superàvit sinó fós pel pagament dels elevats interessos del deute públic.

Per reduir dèficit públic es frena el creixement de la despesa pública respecte el creixement del PIB. Això explica la pèrdua de pes relatiu.

Esforços d'ajust:

• Despeses corrents sous funcionaris

• Despeses de capital

• Interessos, lligat a la baixa dels t.i., lligat a Maästricht.

Ingressos públics sobre PIB. Comportament?

Primera impressió han disminuir (reformes IRPF)

El conjunt d'ingressos públics i les cotitzacions socials, en % sobre el PIB, ha augmentat.

1995 38,3 %

2000 39,3%

El dèficit públic també ha disminuit perquè els impostos han augmentat degut a l'augment d'alguns impostos (especials, indirectes,...) i millora de la gestió tributària.

Segona meitat dels 90's Augment de la pressió fiscal a Espanya.

Finançament del dèficit públic finançament del desajust entre despeses i ingressos públics.

La via normal de finançament és el deute públic a:

• C/T lletres del tresor

• LL/T Bons de l'Estat / Obligacions de l'Estat

Des dels 80's s'utilitzava la monetització del dèficit a través del Banc d'Espanya que equival a antícips sense exigir interessos. En realitat, però, vol dir que el Banc d'Espanya deixa de tenir ingressos. Així, era més fàcil quadrar els pressupostos de l'Estat.

1984 Prohibició d'aquesta forma de finançament perquè es considerava que feia menys efectiva la política anti-inflacionista ja que augmentava l'oferta monetària.

Especificitat d'Espanya (1983-1991) emissió d'un deute públic molt especial que es materilitzava a través dels pagarès al tresor que eren títols al portador.

La gent intenta invertir el diner negre de manera que Hisenda Pública no l'inspeccioni i això explica, en part, l'especulació immobiliària.

L'Estat ofereix un actiu, els pagarès al tresor, que poden ser comprats sense el temor de la persecució d'Hisenda ja que són uns títols no transparents per Hisenda.

Hisenda Pública paga, pels pagarès de tresor, un 3-4%.

La gent que compra els títols té un sentiment de seguretat i Hisenda estalviarà 7-8 punts percentuals.

Aquesta mesura fou criticada i, a inicis dels 90's, també coincidint amb Maästricht, s'anà liquidant. Es donà també un temps mínim per evitar les inspeccions d'Hisenda i el diner negre aflorà.

Política ecònomica dèficit

Anys 70's la política econòmica no veu el dèficit públic com a greu, donat el domini del pensament keynessià que explica que es tracta d'un dèficit públic temporal que permet reactivar l'economia.

Anys 80's es veu, però, que els dèficits públics tenen un comportament estructural,és a dir, que si es recupera l'economia, el dèficit persistirà.

Problema de l'efecte expulsió hi ha una part de la despesa pública que no es pot finançar amb l'estalvi de l'economia i el que fa és demanar més estalvi a l'economia a trvés del deute públic.

En realitat, competirà amb el sector privat per veure qui capta més estalvi a l'economia. L'Estat oferirà el t.i. que calgui.

Això provoca la retracció de l'economia perquè l'augment dels t.i. disminueix la inversió i el consum públic. Si el t.i. augmenta, disminueix la inversió privada; per augmentar el consum públic ja es discuteix més perquè pot disminuir la creació de llocs de treball.

Això fa que els governs, davant dels dèficits públics estructurals, optin per reduir-lo. Segons Maästricht, el dèficit públic no pot suposar el 3% del PIB; un mal moment econòmic és considerat dèficit públic conjuntural.

1996 Pla d'Estabilitat, inspirat en Maästricht. Considera que el 3% és per moments de crisi molt greu i que en moments normals ha d'existir equilibri pressupostari o superàvit.

Actualment, s'està fent una lectura més flexible del Pacte tal com passa als EEUU

Tema 11: La Seguretat Social i els ens territorials

Prestacions i serveis

Segons com siguin les AAPP, poden tenir problemes de viabilitat financera.
Els mecanismes de protecció i previsió social comencen a inicis de segle. Espanya s'incorpora a aquest mecanisme a través de la protecció excessiva de diversos col·lectius. Es van anar aprovant normes que donen cobertures socials.

Es van anar addicionant règims de Seguretat Social al llarg del temps.

El règim més important és el Règim General de la Seguretat Social que cobreix als treballadors assalariats. També hi ha règim dels autònoms, de passius (funcionaris),...

Les prestacions donades eren baixes als anys 70's, hi ha expansió de l'economia.

Alguns règims especials són règims deficitaris, el finançament normal no arribava a cobrir les prestacions (sobretot Règim especial agrari).

Als 60's-70's, el Règim General de la Seguretat Social tenia superàvit amb el que compensava els dèficits dels altres règims especials.

La Seguretat Social es finançava íntegrament amb cotitzacions socials (cotització empresarial i cotització personal). La cotització empresarial és la més important, és el 20% de la retribució del treballador.

A mitjans dels 70's canvien la despesa (creix molt) i els ingressos.

La despesa de la Seguretat Social creix molt perquè creix molt la despesa en pensions, també creixen els subsidis d'atur i altres prestacions socials en menor grau.

El nombre de pensionistes augmenta molt. Al 2000 hi ha el doble dels que hi havia al 1975. Perquè?

• Causa demogràfica envelliment de la població.

• Raons que tenen a veure amb processos de reestructuració sectorial. La legislació espanyola preveu que la jubilació es faci a partir dels 65 anys.

Les empreses han decidit fer expedients de regulació de plantilla amb el que molta gent es jubila abans. Els que es jubilen anticipadament cobren menys (és proporcional als anys anticipats). Ha augmentat el nombre de pre-jubilacions (menys de 60 anys).

La quantia mitjana de les pensions, però, també ha augmentat sobretot des de mitjans dels 70's fins a mitjans dels 80's (transició política i primers anys de democràcia). Aquesta millora afecta, sobretot, a les pensions més baixes.

A partir de1987 cap aquí, la quantia de les pensions, més o menys, manté el ritme de creixement. Només hi ha millores en sectors sectorials (actualment hi ha hagut millores en col·lectius de viudetat).

La tendència de relació entre pensionistes i actius s'ha anat deteriorant.

Amb els Pactes de la Moncloa, el sistema es modifica. A partir del 1977 comença a tenir dèficit.

El Govern es veu obligat a traspassar una part dels pressupostos de l'Estat a la S.S.

A més que augmenten els pensionistes, hi ha una reducció dels ocupats que fa reduir les cotitzacions gran desequilibri entre cotitzacions i prestacions. Les aportacions de l'Estat afecten al dèficit públic s'ha de posar un límit a les aportacions.

L'any 1985 s'aprova una llei que s'ha d'entendre en el context de l'època.

La llei comença a fer una reforma de la Seguretat Social que després s'ampliarà amb els Pactes de Toledo (anys 90's).

Reforma Seguretat Social del 1985

Se centra, principalment, en modificar el sistema de càlcul de la pensió i en allargar el període mínim per tenir dret a cobrar pensió.

Fins al 1985, la pensió es calculava a partir de les cotitzacions de les empreses i dels treballadors en els 2 anys dels últims 8 que havien estat cotitzats.

Molts cops s'amagaven els ingressos durant una bona part de la seva vida, només als últims anys (2) es cotitzava, sovint cotitzant més del compte. Amb això, amb un esforç petit, la persona tenia dret a cobrar una pensió molt alta compra de pensions.

La llei va establir que, com a norma de càlcul de les pensions, es faria a partir dels últims 8 anys.

La persona havia d'haver treballat mínim 15 anys per tenir dret a pensió (abans eren 8 anys). Els que no arribaven a 15 anys, no tenien dret a pensió contributiva (dret generat per les cotitzacions fetes).

És, en general, una reforma bastant favorable però va tenir una oposició sindical molt considerable perquè consideraven que això retallava drets dels treballadors un dels problemes més importants entre el PSOE i l'UGT (el secretari d'UGT que, alhora, era diputat del PSOE va dimitir).

A partir del 1985, així, la situació de la Seguretat Social millora perquè, a C/T, hi ha una reactivació econòmica del 1985 tornen a pujar ingressos en cotitzacions socials (  nombre d'epreses), hi ha una disminució de la intervenció estatal.

El sistema de la Seguretat Social es finança amb un model de repartiment (i no de capitalització).

La majoria de països tenen un model de repartiment.

En un model de repartiment, les prestacions provenen de les cotitzacions que en aquell mateix exercici fan empreses i treballadors. Es recullen les fluctuacions econòmiques.
En un model de capitalització, teòricament, hi ha més estabilitat.

Les prestacions són el rendiment d'un capital acumular al cap de molts anys i el rendiment o interessos que dóna el capital és el que finança les prestacions socials.

Les prestacions depenen de la capacitat de l'economia espanyola perquè pugui garantir unes bones cotitzacions d'empreses i treballadors.

Malgrat tot:  cotitzacions " competitivitat

Es vol passar d'un sistema de repartiment a un de capitalització perquè és més estable però es descarta perquè es creu que el sistema de capitalització és molt difícil de fer.

Durant molts anys, hauria d'exigir cotitzacions socials per:

• Els que ja són passius actualment

• Elps que es jubilessin en 15 o 20 anys

Augment molt considerable de les cotitzacions socials MOLT DIFÍCIL.

A mitjans dels 90's, amb el Pacte de Toledo, ni es mensiona. Es fan recomenacions per la racionalització i millora del sistema de la Seguretat Social.

Del 1995 fins ara, hi ha decrets, lleis,..., gairebé cada any, que tradueixen a la pràctica les recomenacions dels Pactes.

Llei 1997 ampliació dels passos de la llei del 1995 (període de càlcul i període de cotització mínima).

El període de càlcul es diu que s'ha d'anar incrementant dels 8 anys fins als 15, això duu a què la tendència sigui que baixin les pensions perquè la gent cobra més com més gran és.

Fonts de finançament: via impostos pensions no contributives

Equilibri financer: el que es paga es compensa amb els ingressos de les cotitzacions.

Les pensions no contributives són com assistencials, són la pensió mínima contributiva.

Són per genr que no ha cotitzat però no té més fonts d'ingressos.

Si la inflació sobrepassa la prevista es compensarà pagant una paga extra. Així, la variacií de les pensions es fa en relació a la inflació.

Jubilació flexible 65 anys: edat de jubilació mínima.

No hi havia regulació pels majors de 65 anys que volguessin seguir treballant.

Els Pactes de Toledo ja en parlen.

Quan una persona cobri pensió i segueixi treballant, cotitzarà a la S.S. i se li reduirà la pensió segons les hores treballades.

Això té una repercussió sobre l'accés al treball de les persones joves.

Pensions privades

Privatització del sistema de la S.S: (Xile).

Hi ha molts països on hi ha un sistema de pensions privades complementari.

1987 Llei de Plans i Fons de Pensió: el govern diu que les pensions seran baixes i que si es volen tenir pensions més altes, la gent s'ha de subscriure a plans de pensions.

En principi, no caldria regulació però aquesta legislació vol incentivar l'estalvi privat destinat estrictament per la jubilació.

Per això, aquesta llei diu que els diners que es posen als fons de pensió no es poden tocar fins als 65 anys. Es dóna una ran desgravació de l'IRPF en la quantitat que hi ha al fons. (aprox. 1.300.000 ptes.- ; com més renda, més interessants).

És un estalvi voluntari.

El finançament autonòmic es planteja quan es produeix la descentralització a finals dels 70's creant uns nous agents de despeses i ingressos públics.

Com es financen les Comunitats Autònomes?

Hi ha dos models diferents de finançament:

• Finançament de les Comunitats de règim comú

• Finançament de les Comunitats de règim foral (Navarra i Euskadi)

Navarra i Euskadi tenen un finançament especial pels seus drets històrics: aquest finançament foral permet unes especificitats fiscals, rep el nom de concert econòmic que sempre prèn com a base que la Comunitat Autònoma (Navarra) i les diputacions (Euskadi) són les que redacten els impostos.

Feta aquesta recaptació, es traspassen una part d'aquests al Govern Central (el cupo).

A Euskadi ho recapten les Diputacions, no el Govern Basc.

A Catalunya, les diputacions són vistes com a centralisme (demarcació territorial).

Es volen anar substituint per institucions comarcals, Consell Comarcal, perquè es consideren més representatives.

Teòricament, l'existència de 2 models de finançament no hauria de suposar nivells d'ingressos diferents entre unes Comunitats Autònomes i altres però ja des del primer moment les dues Comunitats Forals han tingut un finançament petit (dón amolts més ingressos per habitants que els de Catalunya, per exemple, amb la Generalitat). Navarra i Euskadi tenen un 60%-70% més d'ingressos que la resta.

El finançament de règim comú està regulat a la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes. La llei diu que el finançament ha de respondre a 3 principis bàsics:

• Autonomia financera el finançament autonòmic ha de donar a la Comunitat Autònoma l'autonomia suficient perquè apliqui a la despesa pública les prioritats que cregui necessàries.

• Suficiència financera finançament autonòmic que permeti cobrir el cost dels serveis que ha de prestar la Comunitat.

• Solidaritat s'ha de contemplar que hi ha Comunitats Autònomes més atrassades i el finançament ha de contribuir a desenvolupar-les.

S'aplica la llei tot just quan comencen a funcionar les Comunitats Autònomes. Tenien poques competències traspassades, és un procés progressiu.

A mesura que augmenten les competències, augmenta el finançament.

Hi ha diverses etapes:

• 1980-1986 període provisional de finançament

• 1987-1991

• 1992-1997

• 1997-2001

1980-1986

Com es financen els primers serveis?

Es traspassa des de l'Administració Central a les Comunitats Autònomes uns diners, calcular com el cost efectiu dels serveis traspassats.
Es calculava el que costaven les prestacions i quan es traspassava a les Comunitats Autònomes se les finançava.

Només a Catalunya, a la primera etapa, se li va concedir alguns impostos.

El dèficit va créixer molt i per finançar-lo també participen les Comunitats Autònomes, a través d'un finançament insuficient.

El cop d'estat del 23-F, des del punt de vista financer, es veu perjudicat el finançament.

Tots els diners que es transferien a les Comunitats Autònomes tenien un destí determinat. Així, durant aquests anys, no existia el principi d'autonomia financera ni el de suficiència financera.

A més, les Comunitats Autònomes més desenvolupades (Catalunya, Madrid, País Valencià) sortien més perjudicades que les més atrassades, dins de les Comunitats Autònomes de règim comú.

1987 - 1991

A partir del 1987, hi ha un nou model de finançament. Es vol definir un model més estable. Dura fins el 1991.

L'Administració Central posa en mans de les Comunitats Autònomes més diners. A més, els criteris a l'hora de repartir-los equilibren una mica les desigualtats entre les diferents Comunitats Autònomes.

Així, des del punt de vista de suficiència, el finançament autonòmic millora (a Catalunya és una millora molt sensible).

Els diners que rebrà la Generalitat seran de finançament no condicionat (d'assignació lliure) guanya autonomia financera.

Però tot això es considera insuficient, no són prou els diners i, des del punt de vista d'autonomia, encara n'hi ha poca.

La crítica més important va ser respecte la corresponsabilitat fiscal (nou criteri).

1991 - 1997

A principis dels 90's, les Comunitats Autònomes ja gestionaven un volum de despesa pública molt considerat finançant-ho amb transferències del Govern Central.

Quan l'oposició (a cada Comunitat Autònoma respectivament) es queixava, sempre es responia amb que Madrid no donava prou diners, no assumien la responsabilitat de recaptar impostos (només ho feia el Govern Central).

Així, les Comunitats Autònomes s'han de sentir copartíceps de l'augment dels impostos corresponsabilitat fiscal.

A partir de 1992, es vol concertar la corresponsabilitat fiscal cedint a les Comunitats Autònomes un tram de l'IRPF (un 15%), de tal manera que quan els contribuents facin la declaració de la renda es trobin que donen un 15% a la Comunitat Autònoma.

Això va ser molt polèmic perquè algunes Comunitats Autònomes deien que això beneficiaria les Comunitats Autònomes més riques va copstar molt materialitzar-ho.

La cessió del 15% es comença a fer a partir del 1994.

Limitacions:

• No es pot recaptar més del 15% de l'IRPF

• Si hi hagués ingressos suplementaris molt importants hi havia un determinat límit.

La Generalitat, des del 1992, ja tenia el que es recaptava sobre béns de successions,... (impostos menors).

1997 - 2001

La cessió de l'IRPF s'augmenta fins al 30% que es divideux en 2 trams:

• El 15% que ja existia abans

• L'altre 15% és l'IRPF autonòmic, se'ls otorga capacitat normativa a les Comunitats Autònomes sobre aquest (poden modificar la recaptació d'impostos) desgravacions més altes,...

Amb això, el finançament autonòmic ha anat modificant-se des d'un finançament en forma de transferències fins a finançament a través d'impostos cedits per l'Administració Central.

Les Comunitats Autònomes podrien crear impostos nous? Sí, i poden posar recàrrecs.

No poden gravar fets ja gravats per impostos espanyols (p.ex.: a Catalunya es va crear un impost sobre el joc, el Govern Balear ha establert l'ecotaxa,...).

Aquest model de finançament va acabar al 2001. Tenia una debilitat: la reforma de l'IRPF que s'anava rebaixant constantment efecte negatiu sobre el model.

L'Administració Central va assumir que era una decisió seva i la baixa de l'IRPF no havia d'afectar a les Comunitats Autònomes. A partir del 2001 es va donera una cistella d'impostos més ampla cedida a les Comunitats Autònomes (part de l'IVA, part de l'IRPF, impostos especials amb caràcter experimental,...) per solucionar-ho.

Així, ara la dependència de transferències de l'Estat ja és menor, ara sobretot es finança per impostos cedits.

El finançament autonòmic ha millorat en suficiència però per a un mateix nivell de renda no hi ha problemes (Catalunya, Madrid,...). Amb Comunitats Autònomes de nivells de renda diferents, es creu que no es compleix del tot el principi de solidaritat; pels serveis normals que han de prestar les Comunitats Autònomes, l'ingrès per habitant d'Andalusia, Extremadura,... són superior del de Catalunya, del País Valencià,...

Actualment són 20 anys, amb tendència a augmentar.

Els Ajuntaments constitueixen una Administració Pública petita i no s'ha modificat res des del començament de la democràcia.Té molt poca participació i el seu pes relatiu dins de les Administracions Públiques és molt poca.

Dins del pes de l'Administració Local, se situa entre un 2,5 i un 3% del total de la Depesa Pública. No hi ha país dins de la UE que tingui aquest pes tan petit degut a què Espanya té més nivells de govern.

Suïssa i Alemanya tot i tenir més nivells (federals), aquest grup d'Administracions Públiques té més pes.

Aquest 2,5 i 3%, en realitat, s'aplica sobre una despesa que ha crescut molt. La pèrdua d'importància del Govern Central només ha beneficiat als governs autònoms i les Administracions Locals han guanyat poc pes relatiu.

Conseqüències:

Determinades competències o serveis que podria prestrar l'Administració Local de forma més eficient no les pot exercir pels pocs pressupost i recursos.

Exemple:

• Hi ha països on l'educació elemental és competència municipal.

• Polítiques d'integració al mercat de treball.

• Polítiques d'integració de la immigració i de la vivenda.

• A mig termini a Espanya el pes de l'Administració Local tendeix a créixer.

Fonts d'ingressos d'Administracions Locals

Venen en un percentatge del 40% de transferències d'altres administracions (Fons de cooperació municipal) principalemtn pel nombre d'habitants.

Impostos municipals

Les taxes (un tipus de tribut que es paga pel servei rebut de les Administracions).

Principals impostos municials

• IBI Impost sobre béns immobles. Té com a base el valor catastral de les finques, es com un inventari de totes les finques urbanes i rurals al terme municipal. És el principal impost

• IAE Impost d'Activitats Econòmiques : es paga en funció dels m2 que ocupa el negoci

• Llicències d'obres

• Impost sobre increment dels terrenys les bases s'han incrementat degut a les decisions de les Administracions Públiques (s'encarreguen de revisar la sobrevaloració dels béns catastrals)

IBI i IAE són impostos de gestió poc grat, costós i hi ha una certa tendència per actualitzar la base d'aquests impostos. El que fa el govern local és incrementar els tipus sent aquesta una mala política.

La tendència d'altres països, inclosa Espanya, és que els ingressos municipals han d'invertir sobre els grans impostos de l'Estat (l'Estat vol fer desaparèixer l'IAE)

Tema 12: Població Espanyola

Les previsions dels comportaments demogràfics no canvien a C/T sinó a M/T o LL/T.

Les principals fonts

El Cens General de Població que es realitza cada 10 anys: edat, sexe, on vius i treballes.

El Padró Municipal condició que es dóna a la persona que viu dins del terme municipal. Cada 5 anys.

Altes/Baixes neixen / moren. No es té una informació immediata dels traslladaments de residència i, a vegades, aquesta informació no és exacta.

Dinàmica de població

• Taxa de mortalitat nombre de defuncions per cada 1.000 habitants

• Taxa de natalitat nombre de naixements per cada 1.000 habitants

Aquesta diferència dóna el resultat d'augment de la població.

• Taxa de fecunditat s'intenten mesurar el nombre de fills per cada dona

nombre de naixements per cada 1.000 dones entre 15 i 45 anys

Són variables que venen molt influides per l'edat.

• Esperança de vida nombre d'anys de terme mig que tindria una generació que tingués a cada edat la mortalitat observada en un període determinat

Fins a mitjans del s. XVIII, la població a LL/T era d'estancament (escssa en tots els territoris). Conegut com a Antic model demogràfic. Les taxes de natalitat i de mortalitat eren molt altes de tal manera que la diferència entre elles a LL/T era molt baixa i el creixement vegetatiu era baix.

La taxa de mortalitat era alta per malalties, epidèmies, fam, guerres,... (mortalitat catastròfica).

A mig termini, la població sí que augmentava però aquest creixement no es podia mantenir.

A mitjans del s. XVIII comença a canviar la situació.

Hi ha progrés econòmic (revolució industrial), millores a la sanitat, traslladament de la gent a les ciutats, millor qualitat de vida. Tot i això, la mortalitat encara es mantenia alta.

A inicis del s. XIX les pestes s'acaben, en conseqüència, hi ha mortalitat extraordinària i ordinària baixa però encara es manté alta en algunes dècades la taxa de natalitat.

A alguns països, es combinaran altes taxes de natalitat i unes cada cop més baixes taxes de mortalitat (transició demogràfica), fent que el nombre de la població es dispari.

Aquestes especificitats es concentren en uns fets a Espanya:

• Retardament a la disminució de la mortalitat (retardament econòmic)

• Període a inicis del s. XX hi haurà una diferència entre mortalitat i natalitat, és un període més breu (en altres països va tardar un segle o segle i mig)

• A inicis del s. XX, 19 milions i a finals hi havia de 39 a 40 (es dóna el ple s. XX la transició demogràfic.

Estudi de la població espanyola

El nou model demogràfic arriba després de la transició demogràfica: augment de la taxa de natalitat i disminueix MOLT la taxa de mortalitat durant 150-170 anys.

A Espanya, aquest procés es fa més tard i dóna lloc a un fort procés d'expansió que n'escurçarà el període. Per aquesta raó, la població espanyola (40 milions d'habitants), encara avui, dóna una molt baixa densitat en el context europeu (80 habitants per km2)

Natalitat

Inicis del s. XX les taxes de natalitat espanyoles eren, encara, de l'antic cicle demogràfic, a l'entorn del 40%o

Durant al s. XX, hi ha una escassa urbanització que s'acumularà molt durant els anys que coincidiran amb la I Guerra Mundial.

La industrialització - 1914 - 1918 - atragué l'emigració rural i les taxes de natalitat baixaran substancialment. Així, des d'inicis de segle fins al 1950 es redueix la natalitat fins al 20%.

Des de mitjans dels 50's fins finals dels 60's, la natalitat espanyola es recupera així com també a l'Europa Occidental: prosperitat econòmica (baby boom).

Tot i així, la recuperació és petita (1,5%o però frena la tendència a disminuir que es torna a reprendre als 70's.

Als 60's, la natalitat d'Espanya i d'Irlanda eren les més altes de l'Europa Occidental (2,5%o) i a la CE (18,3%o).

Als 70's disminueix la taxa de natalitat?

Hi ha canvis profuns de la societat, econòmic, dels valors culturals i religiosos:

• Procñes de secularització. El catolicisme preconciliar havia rebutjat el control de la natalitat

• Canvi econòmic i laboral inserció creixent de les dones al mercat de treball. Canvi de rols a nivell familiar

• Procés d'urbanització mals habitatges i precarietat laboral

La taxa de natalitat es redueix i al 1999 se situa al 9,3%o i a la UE al 10,7%o

Amb 100 anys, passa del 40%o al 9,7%o.

La causa fonamental de la reducció de la taxa de natalitat és la caiguda de la fecunditat.

Perquè una població no disminueixi en el M/T-LL/T, la taxa de fecunditat ha de ser de 2,1%o.

A M/T, si no varia la taxa de fecunditat, la població espanyola tindrà un creixement vegetatiu negatiu.

Mortalitat

La disminució de la mortalitat ordinària, associada a la urbanització i a les millores sanitàries explica la disminució de la mortalitat infantil. I ve molt tard en el temps.

Anys 60's taxa de mortalitat infantil del 43,7%o. Actualment és del 5,7%o.

Disminueix al llarg del s. XX.

Anys 50's - 60's les taxes de mortalitat són de les més baixes entre les europees, donar el procés de millora de les condicions de vida i higièniques.

Malgrat l'existència d'un nivell de renda inferior respecte a la CE, la taxa de mortalitat ésmés baixa?

• Estructura per edats que afavoria una mortalitat més baixa. El pes dels d'edats superiors (a partir de 60 anys) era menor que als països de l'Europa Occidental. Els majors de 60 anys eren el 12,7% dels habitants a Espanya i el 15,7% dels de l'UE.

• Els hàbits de vida i la forma de vida de les societats desenvolupades. A partir d'un cert nivell de desenvolupament apareixen noves causes de mortalitat ordinària que abans no hi havia “càncer, problemes de cor, carreteres,...” que tenien molta incidència.

Espanya, tanmateix, tot just començava a urbanitzar-se als 60's i el fenomen no té tanta força.

L'estructura d'edats de la població espanyola posa de manifest un envelliment superior a la UE:

Al 1999, els majors de 60 anys a Espanya era el 21,6% de la població i a la UE era el 21,4%.

Els pròxims anys, la taxa de mortalitat espanyola s'acostarà més a les europees, associades a la urbanització i al canvi de les pautes de vida.

L'esperança de vida a Espanya era relativament millor en el context europeu, amb una marcada desigualtat per sexes (femenina > masculina).

Des de fa uns anys, no para d'augmentar.

	Espanya		UE
	Homes	Dones	Homes	Dones
1900	34 anys	36 anys
60's	61 anys	63 anys
1999	75,1 anys	82,4 anys	74,6 anys	80,9 anys

Al s. XX, les taxes de creixement natural augmenten entre mitjans dels 50's i finals dels 60's.

Recuperació de la taxa de natalitat i la taxa de mortalitat segueix reduint-se.

Això fa que el creixement vegetatiu fós del 10,8%o o bé un 1,1%, dels més forts en el context europeu.

A les dècades prèvies era de 0,4; 0,6; 0,7;...

A partir dels 70's, disminueix el creixement fins que a la dècada dels 90's se situa en el 0,2%o. Això contrasta amb el 0,6%o (creixement vegetatiu).

UE: 0,2 %o, França i Alemanya: 0,4%o

El creixement demogràfic espanyol als 80's és comparable al d'Itàlia, Portugal i Gran Bretanya. Això, tot i el catolicisme imperant en aquests Estats.

La política demogràfica

En el cas espanyol tradicionalment passiva.

No hi ha hagut incentius a la taxa de natalitat per contrarrestar els potents factors negatius que hi ha hagut als 70's.

Si les coses no canvien, el creixement serà 0 o negatiu.

Això ve moficiat pel fet migratori.

Recentment, hi ha una recuperació de la taxa de natalitat, molt imputada per famílies immigrants.

La immigració evitarà, doncs, l'estancament demogràfic o bé la regressió demogràfica.

D'una banda, entra nova població que continua tenint més fills.

Això, tanmateix, no canviarà de forma notòria la població espanyola en el M/T.

Tema 13: Els moviments migratoris

Són moviments molt influïts per la dinàmica econòmica.

Hi havia molta població que vivia en el nucli rural 2.000 habitants

A l'Espanya rural hi havia multitut de nuclis petits que agrupaven la població.

El s. XIX hi ha moviments migratoris interiors i al s. XX s'incrementen.

A mitjans del s. XX, abans de la Guerra Civil, es dóna:

• l'Espanya interior o Septentrional té un saldo migratori negatiu.

• Molts murcians van emigrar a Barcelona al 1929 per l'EXPO.

La població que emigrava, sobretot anava a Barcelona, a Bilbao, a Madrid,...

Però als 40's, anys de racionament, hi ha certa reagrarització (tornen al camp) perquè la vida a la ciutat era molt dura.

Als anys 50's, ja hi ha una industrialització autàrquica que porta a molta gent un altre cop a les ciutats, als mateixos llocs (Bilbao, Barcelona, Madrid,...).

Als anys 60's, això agafa més força i es dóna una gran intensitat de distribució de la població, sortides d'unes províncies a altres. moviments a llarga distància.

Províncies de migració:

Galícia, les Castelles, Múrcia, Extremadura, Andalusia,...

35 de les 50 províncies tenien saldo migratori negatiu. Unes 15, a més de tenir saldo negatiu, perden població. (p. ex.: Sòria)

Als anys 60's, els moviments migratoris arriben a la seva xifra més alta; després arriba la crisi on baixen però després d'aquesta es tornen a recuperar i amb força. Encara duren fins ara.

Característiques dels moviments migratoris recents

• Els moviments migratoris recents són moltíssims

• No són inferiors als dels anys 60's (són igual d'alts)

• Són menys espectaculars però això és degut a que els recents són moviments migratoris de curta distància i també un gran part ja no són ni a fora de la província; són canvis de localitat. Això és degut en gran paer per l'evolució del mercat de treball i al procés de terciarització, reforma laboral (rotació més freqüent del lloc de treball,...

• Protagonisme fort de les ciutats de tipus mig

• Les províncies d'emigració i immigració han canviat; les que eren receptores ho han deixat de ser (Madrid i Barcelona han tingut saldos migratoris negatius). Perquè?

• Hi ha un cert retorndels emigrants al seu lloc d'origen (jubilació)

• Saturació urbana (preus d'habitatges molt elevats)

• El creixement econòmic es va fent ampli territorialment (Ciudad Real, Toledo que anteriorment tenien saldo migratori negatiu ara el tenen positiu)

• A l'actualitat, diverses províncies gallegues tenen saldo positiu.

Procés d'urbanització

Trasllat del món rural a l'urbà.

Tendència de la població a acumular-se a les ciutats on això comença a plantejar problemes pel Govern de la ciurar (preus d'habitatges, deteriorament,...)

El municipi de Barcelona és més petit que Madrid per les dimensions

Moviments migratoris exteriors

Espanya ha estat, tradicionalment, un país d'emigració. Als anys 80's, tanmateix, s'inverteix el signe del moviment migratori (país d'immigració).

Cap a finals del s.XIX prenen gran força els moviments de sortida a l'exterior, una vegada que la legislació ho permet.

Fins a mitjans del s. XIX, la sortida cap a l'exterior estava prohibida ja que hi havia legislacions de tipus poblacionista.

Com a conseqüència de l'imperialisme espanyol, al s. XVI i XVII marxà molta gent del país que era poc poblat i encara es despoblà més.

Fins a inicis de mitjans del s.XIX no s'autoritzarà la sortida de població

De 1882 a 1914 surten un milió de persones.

A finals de s. XIX hi havia 18 milions d'habitants a Espanya.

Destí:

• Països americans: Cuba, Argentina, Brasil

• Filipines

Una vegada s'emanciparen les colònies, al s. XX hi tornen a haver sortides de gent cap a aquests països; bàsicament per fer fortunes.

• Europa: França i en menor mesura Portugal (s. XIX i primera part del s.XX)

• Àfrica: Marroc (Protectorat espanyol), Algèria i Tuníssia.

Algunes eren emigracions de temporada (França, Nord d'Àfrica).

Als anys 30's (Gran Depressió), l'emigració s'aturà. Molts dels països americans restringiren molt l'arribada.

Guerra civil exili cap a França (la major part). Durant l'ocupació nazi, gran part dels exiliats espanyols a França van a Amèrica (Mèxic i Argentina, sobretot).

Anys 40's s'atura l'emigració ( II Guerra Mundial i el país té tancada les fronteres exteriors)

Anys 50's torna a adquirir força (cap a Argentina, Veneçuela, Brasil,... i en menor mesura a Europa: França)

Fins als anys 50's, el model d'emigració espanyol és dominat per l'emigració transoceànica, fonamentalment a Amèrica.

També és característica la voluntat de permanència. Per tant, emigren amb la família.

Anys 50's - 60's els moviments d'emigració exterior canvien.

Això vol dir que l'economia espanyola no està en condicions d'oferir prou llocs de treball i en bones condicions.

Pla d'Estabilitat els moviments migratoris són més grans i el destí és, fonamentalment, Europa (principalment, França, Benelux, Suïssa, Gran Bretanya i Alemanya)

Cada any, aproximadament, fins a mitjans dels 70's, sortien d'Espanya 100.000 persones. Cal afegir-hi l'emigració de temporada.

L'emigració europea estava molt dominada per homes solters que, en principi, marxaven sols i que, potser, a la llarga, portaven a la família.

Tanmateix, hi havia, en contraposició a Amèrica, una voluntat de retorn.

A la segona meitat dels 70's hi ha una llarga crisi fins a mitjans dels 80's. Existeix un cert moviment de retorn.

Flux de divises sobretot procedent de l'emigració als 60's.

La voluntat de retorn feia que els estalvis guanyats fossin remesos cap a les famílies. En el desenvolupament econòmic dels 60's, són un important factor de l'equilibri exterior espanyol, juntament amb el turisme i la IED.

Les causes que hi ha darrera de la recent immigració (anys 80's) són semblants.

Anys 80's predomini de les arribades sobre les sortides. És un fet nou; el fenomen sorprèn i genera recels i temors.

La població estrangera que s'instal·l creix ràpidament però encara avui representa una part molt petita sobre la població espanyola. Hi ha regularitzats 700.000 immigrants (no arriba al 2%). Un dels més baixos de l'OCDE.

A finals dels 90's a Alemanya hi havia un 9% de la població que era immigrant, com també passava a Àustria i a Bèlgica. A França representava el 6,3%, a Itàlia era més del 2%, a Gran Bretanta era el 4% i a Suècia representava el 5,6% de la població.

Ràpid creixement del fenomen immigratori. Això fa dificultós el tractament del tema. Hi ha una difícil integració ja que dóna lloc a la concentració de contingents. També hi ha diferents cultures i, sobretot, religions.

Lloc de procedència de la immigració? A l'actualitat, la majoria és extracomunitària, amb un pes majoritari del Marroc, si bé la procedència és molt diversa. També hi ha immigració provinent d'Amèrica Llatina, d'Àfrica subsahariana i d'Europa Oriental. En menor mesura, n'hi ha del Pakistan, de l'Índia,... La major part són de religió islàmica.

Raons Males condicions de treball i de vida i oportunitats de feina, que seran dures i mal pagades (agricultura, cultius, recollida de fruita, construcció i serveis: domèstics, turisme i restauració). El gruix de la immigració és al litoral mediterrani, incloses les Balears. La població irregularitzada, tanmateix, és bastant superior a les 700.000.

Tractament de la immigració en les polítiques públiques

Durant molts anys no n'hi ha hagut; simplement s'ha intentat aturar el flux. Aquest fenomen és general a escala europea, on hi ha diferents fases a les polítiques

El govern espanyol i el govern de les Comunitats Autònomes on hi ha necessitat de mà d'obra (p.ex.: agrària, per la construcció,...) comença a haver-hi una obertura d'oficines que facilita la regularització i un contracte o pre-contracte de treball. Això redueix les possibilitats d'explotació.

Hi ha una política d'immigració més selectiva respecte la mà d'obra.

Aquestes polítiques també pretenen fer més diversos els grups d'immigrants.

Política d'integració actua on els cntingents d'immigració són diversos i nombrosos; pretén evitar conflictes (política del benestar, educació,...)

Tema 14: La població activa: l'ocupació i l'atur

Població activa = ocupats + aturats

Estadístiques hi ha 2 organismes que proporcionen dades respecte la població activa:

• INE a través de l'EPA, de caràcter trimestral. Amb un mostra representativa estatal, de les Comunitats Autònomes i municipal.

• INEM oficines on la gent es registra com a aturada

Població aturada de l'EPA > Atur registrat a l'INEM ??

L'EPA és una enquesta, pot fallar la selecció de la mostra. Però dóna una xifra d'atur elevada perquè no totes les persones aturades van a registrar-se.

L'incentiu per anar a l'INEM és la tramitació dels subsidis d'atur però no tots els aturats tenen dret a cobrar subsidis.

Classificació de l'EPA i l'INEM per entendre qui és una persona aturada l'EPA dóna més informació sobre els ocupals i els aturats mentre l'INEM només tracta les dades de l'atur.

Taxa d'activitat taxa que mesura, en percentatge, els actius sobre la població potencialment activa que és tota persona major de 16 anys i menor de 65.

Taxa d'ocupació mesura la població ocupada sobre la població potencialment activa.

Taxa d'atur percentatge dels ocupats sobre els actius. Depèn de la població activa.

Mercat de treball espanyol

Avui dia és força desigual respecte els països desenvolupats de la UE, a causa d'una taxa d'atur força elevada, per sobre de la mitjana europea.

La taxa d'activitat a Espanya és tradicionalment baixa i ho continuarà sent.

Als anys 60's, la taxa d'activitat espanyola és més baica que la de les economies veïnes i això s'atribuïa al fet que el sector agrari encara tenia un pes molt elevat.

Per quina via influïa el major pes d'aquest sector en l'economia espanyola? Subestimava la participació de la dona al treball agrari (1/3 part de la població estava al camp). A les feines del camp, amb el cens es veia que a l'explotació familiar la dona feia constar la seva activitat com a “Sus Labores” però realment la dona contribuïa molt al treball agrari.

A més, llavors no hi havia una economia de serveis com hi ha actualment i això també explicava la baixa incorporació de la dona al mercat de treball.

Així, la baixa taxa d'activitat respecte altres països ve causada per la baixa taxa d'activitat femenina encara ara és un fet característic de la població activa espanyola.

La població activa va augmentar mínimament dels 60's als 70's. El creixement econòmic va descansar en un gran augment de la productivitat i, per tant, va augmentar molt el PIB però no per la taxa d'activitat.

Per això, als 60's - 70's, la gent va haver d'emigrar molt.

Als mitjans dels 70's, la població potencialment activa augmenta. Els que van néixer al 1955-1958 entren al mercat de treball.

Però la població activa augmenta molt poc, en canvi, a mitjans dels 80's.

Perquè creix poc? Per la crisi econòmica (de finals dels 70's i mitjans dels 80's).

Quan la conjuntura econòmica és bona hi ha més gent que s'anima a treballar i viceversa, quan hi ha crisi econòmica hi ha més població desanimada.

Hi ha una segona influència: la taxa d'activitat masculina.

La població activa creix a una taxa anual acumulativa del 2% en aquells anys (la de les dones creix un 7% i la dels homes no creix).

La taxa d'activitat masculina es redueix perquè hi ha una part dels homes que es jubilen en contingents importants per les millores de l'estat del benestar i per la jubilació avançada (abans dels 65 anys)

A més, en aquest temps s'allarga dels 14 als 16 anys l'escolairtat obligatòria.

A partir de mitjans dels 80's, la població activa augmenta en conjunt (la femenina i la masculina) degut a la reactivació econòmica.

Però per sexes el comportament és molt desigual.

1986-1990 la població activa augmenta en un 2% (la femenina en un 5,1% i la masculina en un 0,6%). Hi ha canvis econòmics i socials.

La població activa femenina augmenta degut al canvi d'estructura econòmica i a la terciarització de l'economia. Hi ha, amés, una gran urbanització i un canvi del rol de la dona. Als 60's - 70's, les dones que treballaven, abandonaven la feina i molt cops no tornaven un cop tenien el seu primer fill o, fins i tot, un cop es casaven. Aquest comportanent ara és més excepcional.

L'any 2000 la taxa d'activitat espanyola era del 65,2% i la de la UE era del 69,5%.

D'on ve la diferència? Radica en què la taxa d'activitat femenina espanyola estava en 8 punts per sota de la de l'UE.

La tax de població activa es calcula respecte la població compresa entre els 15 i els 64 anys.

D'acord amb l'EPA, a mitjans del 2002, la població activa espanyola era de 18.265.000 persones de les quals 12.000.000 eren homes.

La taxa d'ocupació espanyola, al 2002, és uns 7 punts inferior a la de l'europea (constant històrica).

L'any 1974, la població activa ocupada de l'economia espanyola havia arribat al seu nivell més elevat (13.330.000 persones). Aquesta població va anar disminuint fins al 1982 (10.560.000 persones).

Del 1986 al 1990 es van crear 2.000.000 llocs de treball però durant la crisi se n'havien perdut 3.000.000.

A la crisi de 1992-93 es tornen a perdre molts llocs de treball.

A partir de 1995 torna a créixer l'ocupació (es creen uns 500.000 llocs de treball cada any).

Tot i això, la població activa ocupada del 74' no es recupera fins el 1998-99.

En aquest temps, s'ha reduit molt el pes del sector agrari.

Durant aquesta dècada, l'economia espanyola ha anat reduint els llocs de treball del sector agrari.

Al 1975-85 es van perdre 3.000.000 llocs de treball, la majoria en el sector industrial.

Dels 80's cap aquí s'han anat introduint canvis en la legislació econòmica per millorar aquesta mala estructuració.

També hi havia problemes amb el proteccionisme ja que quan s'obren les fronteres es tenen problemes per fer front a la competència (es veu molt al 1986-87 quan Espanya s'integra a la CEE)

Totes aquestes són les causes de la limitada creació de llocs de treball.

L'EPA diu que al 2002 hi ha 16.240.000 ocupats dels quals 10.000.000 són homes i uns 6.000.000 dones.

Però s'han canviat els criteris de l'EPA i no es poden compara aquestes dades amb les dels altres anys.

D'aquesta població ocupada són assalariats uns 13.100.000 i d'aquests 4.100.000 es troben en contracte temporal (equivalen al 31% de la població ocupada).

Aquesta taxa de temporalitat és molt superior a la mitjana europea que tenia al 2000 una taxa de 13% d'ocupats en condició de temporals.

Aturats

Als 60's - 70's l'economia espanyola no tenia atur perquè hi havia una forta emigració a l'estranger (vàlvula d'escapament) però, a més, hi havia una certa manipulació de les estadístiques i no es detectava l'atur estacional o l'encobert.

L'atur encolbert es produïa a les explotacions on hi havia diverses persones ocupades però en explotacions de tipus familiar que quan emigraven l'explotació seguia funcionant amb el que la productivitat dels membres d'aquella família era mínima.

A finals dels 70's, l'atur empitjora els Pactes de la Moncloa ni es plantejaven l'atur com a un problema.

L'atur augmenta tant que a mitjans dels 80's la taxa d'atur espanyola se situa en les primeres de l'OCDE.

Això és degut a:

• Destrucció de llocs de treball

• Augment de la població activa

• Retorn d'emigrants

L'emigració influeix perquè, a mitjans dels 70's, deixa d'emigrar molta gent i que eren fora acceleren el seu retorn.

Màxim històric 1985-1986 (supera el 20%)

Als anys següents disminueix una mica per la creació de llocs de treball però al 1992-93 torna a augmentar (3.500.000 aturats).

Del 1994 al 2000, la taxa d'atur disminueix fins a 2.000.000 d'aturats dels quals 1.200.000 eren dones.

A l'agost del 2002 hi havia 1.650.000 aturats a Espanya.

Dins dels aturats destaca la importància dels qui no han treballat mai i l'atur de llarga durada (qui està més d'un any cercant treball).

Hi havia uns 750.000 aturats en situació de llarga durada (equivalien al 37% dels aturats).

Són 1.200.000 els aturats coberts per les prestacions d'atur. Perquè només aquests?

• Els que no han treballat mai no tenen dret a percebre'ls

• Les prestacions d'atur tenen un límit (un any aproximadament) excepte per les persones en situació molt precària

Causes explicatives de l'atur

Model explicatiu insiders/outsiders els qui han d'entrar són els ousiders. Els sindicats s'ocupen molt més dels insiders (qui ja està dins del mercat de treball) falta de flexibilitat de l'economia.

Les teories diuen que l'atur és degut a una deficiència del sistema productiu. No hi ha un bon ajustament entre l'oferta i les necessitats del mercat de treball.

Ara hi ha un 12% d'aturats a Espanya (més que a Europa)

Tema 15: Els salaris i el mercat de treball.

Perquè el mercat de treball no es comporta com la resta de mercats on hi ha accessos per una banda o per una altra i l'oferta i la demanda s'equilibren?

Des de a uns anys hi ha un desequilibri per l'excés d'oferta.

Una de les principals explicacions és l'existència de l'Estat del Benestar.

L'Estat del Benestar ha desenvolupat una sèrie de mecanismes de protecció que dificulten aquest ajust. Perquè? Perquè als altres mercats a l'augmentar l'oferta, els preus disminueixen i al mercat de treball això no passa.

L'Estat del Benestar estableix un salari mínim, una jornada màxima,... coses que condicionen el salari.

També és propi de l'Estat del Benestar l'existència de sindicats.

Tot això fa que el mercat de treball sigui sui generi (molt especial).

La negociació no es fa entre treballador i empresari sinó de forma col·lectiva, a través dels sindicats.

Hi ha una resistència del salari a disminuir, fins i tot quan hi ha un excés d'oferta. L'excés d'oferta és l'atur massiu.

La UE diu que s'han donat situacions d'atur massiu i, en canvi, el salari real ha disminuit poc i, fins i tot, ha augmentat.

El mercat de treball és molt lluny de ser un mercat competitiu.
El poder dels sindicats en una economia va molt lligat a l'afiliació.
A Espanya, en els últims anys, no arriba al 20% (molt baixa comparat amb la UE: a Alemanya era el 29%, a Bèlgica un 42%,...)

Teòricament, amb una taxa més baixa a Espanya la capacitat de negociació és més limitada. A la pràctica és discutible.

Quin és el col·lectiu de treballadors coberts per la negociació col·lectiva? En el cas espanyol, la negociació col·lectiva arriba fins al 80% dels treballadors assalariats (% molt alt) el poder dels sindicats, per tant, és gran.

Com és la negociació col·lectiva a Espanya?

N'hi ha de més centralitzades (per tot l'Estat), altres de més descentralitzades (per cada empresa) i d'altres que es fan per tot un sector (a nivell estatal també).

El normal són convenis col·lectius de sector.

Des del punt de vista de l'equilibri en el mercat de treball, aquests tipus de convenis no són els millors, en canvi, són els que dominen a Espanya.

Perquè no és el millor? El millor seria una negociació col·lectiva totalment centralitzada o en l'àmbit d'empresa.

En la negociació centralitzada, un únic acord regeix per tots els convenis i aquest acord vindria regit per l'atur.

En els acords d'àmbit empresarial està bé perquè es tenen en compte les condicions de cada empresa.

Podem distingir dos grans grups d'acords socials:

• A dues bandes hi participen empreses i sindicats

• A tres bandes a més, hi participa el Govern.

Els acords a tres bandes són els que s'acostumen a anomenar pactes socials i els que són a dues bandes s'anomenen acords interconfederals.

Els petits acords socials que es duen cada any venen emmarcats per acords més amplis (que són els importants).

El primer dels acords que estudiem són els Pactes de la Moncloa (acords a tres bandes) amb una especificitat es va firmar per forces polítiques.

El contingut dels acords són matèries laborals i socials.

Aquests pactes van marcar unes pautes davant d'una situació de crisi econòmica es considerava que la firma d'uns pactes com aquests tindria una virtut : repartir millor els costos.

Com es feia?

Fent acceptar als firmants dels pactes una certa moderació salarial i, a canvi, el Govern incorporava uns certs compromisos que permetessin que l'economia pogués respondre millor a la situació de crisi.

Els acords interconfederals fixen la banda dins la qual es negociarà tot. Tenen com a particularitat la seva simplicitat (es fixen creixements salarials i la representació dels treballadors només) estableixen pautes per la negociació col·lectiva.

Al 1981, es fa l'ANE (Acuerdo Nacional de Empleo). Es firma a mitjans del 1981 amb vigència pel 1982.

Hi ha una acceptació per part dels sindicats d'un creixement moderat per l'any 1982 com a mesura perquè l'economia espanyola no perdi tants llocs de treball.

El compromís va ser extensió de l'Estat del Benestar.

En aquells moments es posava en qüestió, a Espanya i a altres països, si aquella forma de respondre davant l'atur era eficaç.

Es comença a dir que potser funcionaria millor l'ajust sense pactes socials, deixant fluir el mercat de treball lliurement. Si no arribem a cap acord, la conseqüència serà que els empresaris, concients que molta gent ofereix feina i no en troba, oferiran salaris més baixos i els desocupats acabaran cedint.

L'any 1984 es torna a firmar a Espanya un altre pacte social: l'AES (Acuerdo Económico y Social). És un acord a tres bandes amb una certa moderació salarial i, a canvi, el Govern es va comprometre en matèria de política econòmica i de l'Estat del Benestar.

A partir de 1987, quan s'acaba l'AES no hi ha cap pacte fins que acaba el govern del PSOE.

Al 1989 el govern de l'època intenta un pacte social però no se'n surt. Volia que regís durant els anys 19090-1992 de manera que acabés quan comencés el mercat únic l'01/01/1993. El pacte es deia Pacte per la Competitivitat o Pacte del Progrés perquè sindicats i empreses es posessin d'acord per poder competir al mercat únic europeu.

L'any 1997 es firmen entre empresaris i sindicats uns acords interconfederals molt importants (4 al 1997 i 1 al 1996). Són acords a dues bandes, destaca un acord que buscava millorar l'estabilitat en l'ocupació. Es fa una reforma per untentar frenar aquest creixement tan acusat dels contractes temporals.

S'incorporaven bonificacions a les cotitzacions a la Seguretat Social per determinats col·lectius.

Aquest acord del 1997 servirà de base per la reforma de 1997.

Interessa subratllar que és un acord a dues bandes perquè el Govern pressiona molt fortament sobre ambdues parts. El Govern diu que farà una reforma d'acord amb el que pactin empresaris i treballadors; sinó aconsegueixen posar-se d'acord, el Govern farà el que voldrà.

El mercat laboral espanyol presenta unes particularitats que es van donar durant el franquisme.

El grau d'intervenció pública o regulació era molt més accentuat.

A l'última època del franquisme, el mercat laboral es va anar aproximant als europeus.

Durant el franquisme, els sindicats lliures no eren permesos. Hi havia una organització sindical que era d'afiliació obligatòria. En el seu sí hi havia l'organització de treballadors i la d'empresaris.

Hi havia una negociació col·lectiva tutel·lada per instàncies polítiques.

L'acomiadament a les empreses, en aquella època, estava prohibit si era per raons econòmiques.

A més, la vaga estava prohibida.

A finals del franquisme, es va acceptar l'acomiadament com a forma d'ajust a les plantilles.

La contractació, per norma, era indefinida, amb unes indemnitzacions, en el cas d'acomiadament, molt elevades.

L'any 1980 s'aprova l'Estatut dels Treballadors i algunes propietats s'eliminen i d'altres es mantenen. Aquest estatut recull el dret a la sindicació i a la vaga drets bàsics de la legislació laboral dels països democràtics.

No es modifiquen els aspectes de la legislació més favorables als treballadors.

És una llei que configura un mercat de treball amb flexibilitat molt reduïda.

Aquest tipus de regulació del mercat de treball en una època d'expansió econòmica (1960's-1970's) tenia inconvenients però no molt grans.

Però a finals dels 70's, amb una recessió, això es converteix en un obstacle (inflexibilitat) acomiadar treballadors representa grans indemnitzacions i en una recessió no els convé ampliar molt les plantilles.

Alhora, es produeix l'ingrés d'Espanya a la CEE i es miren les condiciones de treball a la resta de països.

Si la legislació és rígida per a les empreses, hi ha una implicació negativa per la competència.

Al 1984, amb l'AES, el Govern dóna més facilitat per la contractació temporal. Hi ha un contracte de foment de l'ocupació (contracte temporal no causal).

A partir de llavors, a la legislació espanyola hi haurà la possibilitat de contractar persones en qualsevol cas i lloc de treball (per això és no causal) en contracte temporal.

Amb això, els contractes temporals creixen molt i Espanya va ser el país amb el percentatge més alt de treballadors temporals.

Aquests contractes no donen dret a indemnitzacions i l'empres no té cap obligació de renovar el contracte.

S'introdueix, també, el contracte en pràctiques i el contracte de formació.

La introducció d'aquesta reforma laboral va ajudar a crear ocupació flexibilització del marc de relacions laborals.

A principis dels 90's, el govern es planteja si aquesta flexibilització no ha estat accessible (des del punt de vista de l'eficiència econòmica, de la competitivitat empresarial).

Per a l'empresa, el factor de treball té diverses cares:

• el cost laboral (salari i S.S.)

• el factor de competitivitat.

El treballador en contracte temporal no rendeix tan com el que està en contracte indefinit perquè, normalment, el primer té un coneixement menor i també perquè si no hi ha perspectives d'ingressar a l'empresa, el grau d'inplicació en l'empresa és menor.

L'any 1994 es fa una reforma en matèria de contractació temporal, es limita a determinats supòssits contractació temporal causal.

S'autoritzen les empreses de treball temporal.

S'introdueix la intermediació que, fins llavors, feia amb caràcter de monopoli l'INEM. Hi ha noves agències de col·locació (sense ànims de lucre).

Fa una reglamentació menys rigurosa dels reglaments amplia les raons per les quals es poden acomiadar treballadors per raons econòmiques.

Existeix l'acomiadament procedent i l'acomiadament improcedent (es paga més indemnització en aquest cas).

També hi ha una ampliació en l'àmbit de la negociació col·lectiva. Es poden negociar sobre més aspectes. L'Estat renuncia a reglamentar determinats aspectes i ho deixa en mans de les parts implicades.

El govern suprimeix les ordenances laborals (catàleg de llocs de treball de les empreses) i aquest catàleg serà susceptible de ser negociat al sí de les empreses.

Finalment, la reforma del 1994 amplia la llibertat de les empreses per exigir, no només canvis funcionals, sinó també canvis geogràfics, sense negociació en el conveni.

La següent reforma es fa al 1997.

És a dues bandes, sota la pressió del Govern.

Es van fer acords interconfederals que van ser traslladats, pel govern, a lleis i decrets.

Amb l'argument que continua havent massa contractació temporal, es crea una altra modalitat de contracte indefinit.

A mitjans dels 90's, hi havia més d'un 30% de contractes temporals. Es volia que si hi hagués un acomiadament improcedents (que abans suposaven indemnitzacions de 45 dies per any treballat), ara les indemnitzacions fossin més baixes (d'uns 30 dies per any treballat aproximadament).Aquest contracte el podiem aplicar les empreses als col·lectius amb més dificultats (dones, nens, majors de 45 anys, disminuits,...).

Hi ha un altre ampliament de les causes per acomiadament procedent.

Al 2001 es fan més reformes altres cop.

El govern encareix el contracte temporal, introduint una indemnització al final del contracte (8 dies més). També hi ha una millora en matèria de la S.S.

S'amplien els col·lectius als quals se'ls poden fer els nous contractes indefinits.

Aquestes mesures van ser excessives i algunes s'han hagut de corregir.

Prestacions per desocupació les dels 80's fins al 1992 són les més generoses dels països europeus. La taxa de substitució (% dels salaris que es destinen a les prestacions) era del 80% (només superada per Dinamarca i Suècia).

A partir de 1992, baixa la taxa del 80% al 70%. El percentatge d'aturats que efectivament reben les prestacions disminueixen perquè es redueix el període de dret de cobrament de les prestacions.

L'any 2002 s'ha tornat a reformar amb el famós “Decretazo” perquè:

• Resulta molt car, pels pressupostos de l'Estat, el conjunt de les prestacions dels aturats. Argument si es redueix la política passiva (aquesta taxa de substitució) es poden alliberar més recursos per polítiques actives (formació professional,...)

• Unes prestacions per desocupació generoses frenen la recerca de treball nou pressio sobre aturats.

El PER (Plan de Empleo Rural) queda vigent prestacions per desocupats rurals d'Andalusia i Extremadura.

Es fa una legislació sobre la jornada laboral.

Mitjançant convenir, s'ha anat reduint el nombre d'hores de jornada laboral (era de 40 hores setmanals).

Això s'acaba convertint amb més dies de vacances però la jornada no ha disminuit.

Raonament (usat per França):

Si el treball s'està convertint en un bé escàs (no tothom pot treballar), s'ha de racionar aquest bé escàs reduint la jornada laboral i així treballa més gent.

A la pràctica, no són tan mecàniques les coses.

Un dels problemes és que els sindicats no accepten que la reducció de la jornada vagi acompanyada d'una reducció dels salaris.

Per les empreses, la reducció de la jornada laboral fa encarir el cost unitari de producció i les empreses perden competitivitat i, amb el pas del temps, les empreses exportaran més i importaran menys.

L'estoc de treball no serà igual sinó menys del que hi havia abans resultat desfavorable.

Altres països han donat llibertat de repartiment del treball contracte a temps parcial (això a Holanda està molt desenvolupat). A Espanya és només del 20% (el 3% són homes i el 17% dones)

41