L’any passat en el sopar de Nadal, el xicot de la meva cosina, Álvaro es va presentar a la família. Ell es un noi hiperactiu que porta medicant-se des de els dotze anys. Ens va explicar la seva historia i a mi em va captivar.

Als dotze anys, al veure que era un noi dels mes complicats i conflictius, els seus pares, després de veure que lo rendia a l’escola, van parlar amb els mestres del seu centre educatiu i van decidir portar-lo al metge. El diagnòstic va ser hiperactivitat i des d’aquell moment, amb l’ajuda d’una medicació especialitzada ha portat una vida normal, com qualsevol altre noi.

Després d’escoltar la seva història, em vaig donar compte que no sabia gens d’aquesta malaltia,, tenia una imatge molt superficial que no s’assemblava gens a la veritable imatge d’aquesta.

Això, i probablement el voler estudiar psicologia infantil en un futur han fet que em decidís per aquest treball sobre la hiperactivitat.

En aquest treball, la meva intenció es investigar més sobre aquesta malaltia i conèixer-la de veritat.

La hiperactivitat es el més aparent de els trastorns de la conducta, no només es tracta d’una inquietud considerable, sinó un verdader estat de mobilitat permanent.

Es un trastorn descrit per OCAM i en 1902 per Still. Es tracta de nens que desenvolupen una intensa activitat motora, que es mouen contínuament sense que tota aquesta activitat tingui cap propòsit. Van d’un costat a un altre, poden començar qualsevol feina, però abandonaran ràpidament per començar una altre de nova, que altre cop tornen a deixar inacabada. Aquesta hiperactivitat augmenta quan estan en presencia de altres persones, especialment amb les que no mantenen relacions freqüents. Per el contrari, disminueix la activitat quan es troben sols. En l’edat escolar son els mestres qui ho detecten i amb molta raó, ja que aquests nens hiperactius interfereixen el la bona funcionalitat del grup; poden molestar als seus companys, parlen constantment i criden en els moments més inadequats, donant la impressió d’expressar un estímul interior.

Els nens hiperactius no tenen un comportament extravagant o inusual durant la infància.

La conducta pot arribar a ser conflictiva depenent de l’intensitat i la inoportunitat del moment en que succeeixen. No tots els nens hiperactius comparteixen les mateixes característiques, però les dificultats d’atenció, impulsivitat i hiperactivitat son trets comuns que presenten tots els nens.

Actualment es veuen molts casos de nens que es distreuen amb facilitat, el seu rendiment escolar es baix i habitualment acostumen a evitar feines que requereixen cert esforç mental. La seva conducta preocupa a la majoria de pares i educadors de la nostra societat.

Molts estudis han trobat una relació directa entre el trastorn de dèficit d’atenció, la hiperactivitat infantil i els contaminants ambientals, denominats metalls pesats tòxics, com l’alumini, plom, mercuri i cadmi. Molts especialistes han observat que els nens hiperactius presenten una resposta adversa davant de la presencia de additius alimentaris, intolerància alimentaria i reaccionen davant moltes substancies contaminants i neurotòxiques. Des d’un punt de vista psicològic, els professionals afirmen que una de les causes de la hiperactivitat dels nens es degut a que els pares transmeten l’estrès als seus fills.

El reconeixement de la hiperactivitat no es difícil quan s’observa, de manera persistent i recurrent prop dels cinc anys, al menys la meitat dels símptomes següents:

• Activitat continua i sense objecte

• Poca capacitat d’atenció

• Facilitat per distreure’s

• Mala concentració

• Poca resposta a la recompensa o càstig

• Indiferència davant el perill i al dolor

• Agressivitat, mentires i furts

• Propensió als accidents: coordinació deficient, maldestre

• Problemes amb el llenguatge

• Dificultat de percepció (problemes audiovisuals)

• Predomini barrejat de dreta i esquerra (destre de mans i esquerrà de peus)

• Irregularitat en l’etapa de desenvolupament (començar a caminar sense haver gatejat)

• Poca neteja al dibuixar, pintar o escriure

• Incapacitat de completar alguna cosa espontàniament, necesitat de continus recordatoris

• Incapacitat de executar activitats coordinades

• Socialització deficient: carència de respecte cap a les necessitats o propietats dels altres, incapacitat de fer amics, conducta conflictiva

• Trastorn del somni

• Necessitat de supervisió constant.

El que caracteritza al nen hiperactiu es la seva falta d’atenció en la realització de feines, sobre tot si requereixen molt de temps i son monòtones. A casa tenen dificultats per seguir les directrius que es marquen, per organitzar-se i sembla que no escolten quan se’ls hi parla. A l’escola també tenen dificultats per fixar la seva atenció en les fenies escrites que requereixen romandre asseguts, el que els porta a cometre errors per no fixar-se en les diferents activitats. Els professors es donen compte de la falta d’atenció i ho expressen amb frases descriptives com: “l’alumne mostra poca capacitat d’atenció i escàs interès”.

Al prestar menys atenció a les feines, el progrés acadèmic pot endarrerir-se. Amb freqüència passen d’una feina a una altre sense acabar-ne cap, ja que eviten situacions que impliquen un nivell constant d’esforç mental: en canvi, els serà més fàcil realitzar activitats físiques (esports), manuals (dibuixos, informàtica...) ja que aquestes activitats s’ajusten millor a la seva manera de ser.

Una falta de maduració dels mecanismes neurològics de l’atenció podria esser implicada en aquest problema. Els psicòlegs diuen que el nen es incapaç de persistir en les feines abstractes. No escolten relats de certa duració i canvien d’activitat amb freqüència.

Amb freqüència el nen hiperactiu actua de forma immediata i es incapaç de pensar abans d’actuar. Acostuma a estar inquiet mostrant moviment constant amb les mans o els peus quan ha d’estar assegut. Està actiu en situacions on es inapropiat. Parla de forma excessiva, respon abans de que l’altre persona acabi de formular la pregunta, te dificultat per esperar el seu torn i freqüentment interromp. Es seves feines son descuidades, brutes i per la seva impulsivitat fa errors.

La hiperactivitat no es manifesta en el mateix grau en tots els nens hiperactius, però està clar que aquests no controlen la seva activaitat. El més característic d’aquests nens es l’excessiva activitat motora que consisteix en la impossibilitat de romandre quiets, estan en continua activitat i moviment; inclòs quan dormen, el seu somni es agitat i es mouen contínuament. Sempre estan en moviment, corren, salten per el carrer, mai volen anar agafats de les mans... El seu moviment constant no persegueix cap objectiu.

Un exemple d’aquesta situació es el nen que retorça els seus dits o es rasca sense parar quan mira la televisió.

Es difícil per a un nen d’aquestes característiques obeir instruccions i reglaments, no suporta que se’l contradigui i si aixo succeeix, crida, pega i plora, arribant a vegades a tenir una verdadera crisis. El nen fa el contrari de allo que es diu o es demana. Presenta canvis bruscos d’humor, te un concepte pobre de si mateix i no accepta perdre, per el que no assumeix els seus fracassos. El seu comportament es imprevisible, immadur, inapropiat per la seva edat. Els pares tenen dificultat per educar-los en adquirir patrons de conducta (hàbits d’higiene, cortesia...) el nen hiperactiu no es dolent però si molt entremaliat. Es mostra violent i agressiu verbal i físicament. Amb freqüència menteix i roba.

La majoria dels nens hiperactius presenten dificultats en l’aprenentatge. El 40% o 50% dels nens te un baix rendiment escolar. L’infant no realitza les seves feines amb la mateixa rapidesa i exactitud tots els dies, el que porta als pares i educadors a la creença de que el nen es mandrós quan el seu rendiment es menor. Te dificultats perceptives, amb el que no diferencia bé les lletres i línies i te poca capacitat per estructurar la informació que rep a través dels diferents sentits.

Les dificultats dels nens hiperactius consisteixen en l’adquisició i l’ús de la lectura, escriptura i càlcul. Son maldestres per escriure o dibuixar, tenen mala lletra i cometen grans errors d’ortografia. En càlcul, s’obliden de les emportades en operacions bàsiques. En lectura, ometen paraules, síl·labes i inclòs línies senceres.

La hiperactivitat infantil es molt freqüent, calculant que afecta aproximadament a un 3% de els nens menors de set anys i es mas comuns en els nens que en les nenes ( hi ha quatre nens per cada nena hiperactiva).

En l’any 1914 el doctor Tredgold va argumentar que la hiperactivitat podria ser causada per una disfunció cerebral mínima, una encefalitis letàrgica per la qual queda afectada l’àrea del comportament: d’aquí la conseqüent hipercinèsia compensatòria, la explosivitat en l’activitat voluntària, la impulsivitat orgànica i la incapacitat d’estar-se quiets.

Posteriorment en 1937 C. Bradley descobreix els efectes terapèutics de les amfetamines en els nens hiperactius. Basant-se en la teoria anterior, C. Bradley administrava als nens hiperactius medicaments estimulants del cervell (com la benzedrina), amb la quan s’observava una notable millora dels símptomes.

L’informació sobre la hiperactivitat es molt escassa. Els científics necessiten estudiar les causes per identificar noves i millors maneres de tractar als nens hiperactius. Els científics estan trobant més evidencies de que dit trastorn no sorgeix del ambient de la llar sinó per causes biològiques.

La causa de la hiperactivitat es orgànica. Es tracta d’una deficiència des del punt de vista dels elements neurotransmissors (principalment la dopamina) que provoca una disminució de la velocitat de una zona del cervell (el lòbul central), responsable del control de certs comportaments.

Aquesta deficiència es hereditària (en el 95% dels casos) i esta present des del naixement, tot i que no s’aprecia clarament fins als quatre o cinc anys.

El 35% dels pares i el 17% de les mares dels nens hiperactius també ho son i hi ha moltes probabilitats de que hi hagi algun oncle, tieta o cosi que també ho sigui.

Els investigadors han demostrat que menys del 5% dels hiperactius ho son com a conseqüència d’una lesió adquirida, a causa d’una falta d’oxigen en el moment de néixer.

Al realitzar el diagnòstic del electroencefalograma, aquest descarta o confirma l’epilèpsia, que a vegades es dona entre els hiperactius, per altre banda, està l’escàner cerebral que permet ver si el nen te lesions adquirides la cervell.

La hiperactivitat no te trets físics clars que puguin veure’s per raigs X o en el test de laboratori. Tot i que el nen no mostri lesions adquirides en el cervell, no existeix la seguretat de que no sigui un nen hiperactiu.

• Els símptomes no son constants

• Segueixen els mateixos cicles que la causa que els provoca

• Els quadres de tipus al·lèrgic ambiental segueixen cicles estacionals, les al·lèrgies alimentàries, cicles setmanals o diaris.

• Els símptomes estan lligats a espais o llocs concrets

• Els símptomes alteren sensiblement els mecanismes relacionats amb la son.

• Els símptomes apareixen amb l’inici de l’aprenentatge sobre el paper. L’edat depèn de el programa de cada escola.

• Hi ha problemes importants per orientar-se en l’espai.

• El nen no mesura bé les distàncies.

• La lectura i l’escriptura son molt dificultoses per a ell.

• Poden associar-se a problemes de parla o llenguatge.

• Al nen li costa orientar-se en el temps.

• Sembla que no escolti bé.

• Els símptomes auditius son més prematurs que visuals.

• El nen mostra tendència a la conducta absent.

• Generalment, parla amb un volum molt elevat de veu.

• Els símptomes s’acompanyen de problemes d’esquema corporal.

• Els signes s’agraven al començar a caminar.

• La hiperactivitat s’associa a problemes d’aprenentatge, sobre tot de matemàtiques.

• Els símptomes de la hiperactivitat s’intensifiquen quan comença l’aprenentatge de codis alfanumèrics al final de preescolar o al començar l’educació primària.

• Els símptomes son molt prematurs.

• S’associen a problemes de son.

• Es produeixen grans afectacions vegetatives.

• Es produeixen una marcada irritabilitat.

• La evolució del símptomes es creixent.

• L’aparició dels símptomes es evident, ja que produeixen una variació del curs de la biografia del pacient.

• Les conductes anòmales del nen estan més lligades a la consciencia que quan la causa incideix abans dels tres anys. El nen pot verbalitzar amb major facilitat moltes coses de les que succeeixen o sent, tot i que es nega ha fer-ho, ja que la memòria de determinats successos provoca dolor y sentiments que s’interpreten com nocius i conseqüentment, els bloqueja.

• Els símptomes poden aparèixer de cop.

Segons la valoració dels professors del nen hiperactiu, es mostra inquiet, impulsiu, amb falta d’atenció, agressiu i desobedient. Els pares ho descriuen com impulsiu, desobedient i molt parlador. Amb freqüència esta distret i no sembla escoltar res quan se’l parla. No sap jugar sol i les relacions amb els seus companys es basen en les joguines més noves per a ell fins que es cansa i les trenca. Quan juga sol no admet perdre i no es capaç de seguir les regles del joc, el que fa que sigui rebutjat per els seus companys.

En aquesta edat el nen hiperactiu passa a ocupar el primer pla de la classe. El seu problema fa que no sàpiga mantenir la disciplina a classe i a més te més dificultats d’aprenentatge que els seus companys. Per als professors es un “mal educat”, aquests pensen que els pares tenen la culpa del seu comportament, i això dificulta la relació entre l’escola i la família. Això alhora augmenta la conducta hiperactiva del nen.

En algunes ocasions, els professors, pensant que es un problema d’immaduresa aconsellaran als pares que el nen repeteixi curs, això no soluciona res, ja que la hiperactivitat no es nomes una qüestió de cursos.

En aquesta etapa es comença a manifestar les dificultats d’aprenentatge del nen. La relació amb els seus companys no es bona, el rebutgen, per les diferents actituds que manifesta davant el grup (agressivitat, impulsivitat...).

En algunes ocasions s’inverteixen els paper i passen a ocupar el paper de líder de la classe, ja que les seves actituds son vistes com proeses i moments divertits per als companys.

A aquesta edat degut a la seva impulsivitat, el nen hiperactiu també es caracteritza per cometre petits furts. Tot això genera en ell sentiments, estats i sensacions de inseguretat, fracàs i insatisfacció. No es fàcil percebre en el nen una autoestima i un autoconcepte baix degut a que freqüentment menteix per guanyar-se l’aprovació de tots el que l’envolten (professors, pares, amics...). A partir de set anys si no se’l ajuda, pot tenir símptomes de depressió, conseqüència del seu fracàs per adaptar-se a les demandes del seu entorn.

Si per a qualsevol nen l’adolescència es una etapa molt difícil de la seva vida, més ho és encara per a un noi adolescent amb hiperactivitat. La relació amb els pares empitjora encara més i es torna cada cop més difícil. El noi hiperactiu s’esdevé més discutidor, rebel, mal educat i no admet l’autoritat dels pares.

En l’aspecte acadèmic, també el noi hiperactiu es troba afectat, ja que disminueix notablement el seu rendiment escolar i les relacions amb els seus professors poden empitjorar fins arribar a un mal ambient constant entre professors i alumne. Tot això contribueix a que l’autoestima es faci cada cop més negativa i això fa que presenti canvis bruscos d’humor i tingui un concepte pobre de si mateix. En aquest cas, els més afectats, més que els professors son els pares; en aquesta etapa, els pares s’enfronten a problemes més greus que les mares d’altres nois adolescents. La raò de tot es deu a que els nois hiperactius estan més exposats a certs riscos com per exemple: l’alcohol, la addicció a la droga, les experiències sexuals prematures (no tenen la maduresa suficient com per integrar en la seva vida l’acte sexual, arriben a fer-ho d’una forma indeguda) i accidents de tràfic (son més propensos a patir accidents de tràfic, degut a la seva imprudència i a que no tenen en compte les conseqüències de les seves accions).

A Espanya la creació de diverses associacions i la publicació de diversos llibres destinats al públic en general, ha portat a molts adults a considerar, no tan sols que algun dels seus fills o filles sembla presentar un problema d’atenció, sinó que inclòs ells, adults reconeixen en si mateixos les característiques dels seus fills.

Al llegir articles en la premsa diària, escoltar programes en la radio o a la televisió, o revisar informació sobre aquests problemes, cauen en el compte de les dificultats dels nens son similars, no iguals, a les que ells patien durant la seva infància: la impossibilitat de mantenir la atenció en un temps prolongat, parlar molt, no estar-se quiets, moure’s d’un costat a l’altre, actuar amb molt poca reflexivitat...

Amb aquest motiu, comença a presentar-se una nova demanda a els professionals de la conducta, principalment a Psicòlegs i Psiquiatres: els Adults amb hiperactivitat.

Un cop despertat aquest interès per el problema, es presenta davant dels adults una situació personal, diferent en cadascun. En aquells casos que els adults descobreixen i confirmen amb algun professional especialitzat en el tema que son hiperactius, immediatament estableixen una relació funcional entre la seva condició biològica i el seu nivell d’adaptació, eficàcia o èxit en la vida.

Alguns adults hiperactius descobreixen ara la seva hiperactivitat com un factor que va influir en la seva vida infantil, de manera mes o menys intensa i beneficiosa o perjudicial (normalment la infància d’un hiperactiu ha sigut difícil i complicada per a ell, els seus pares i els mestres). Tot i això, no tots els adults hiperactius son individus amb problemes en la seva vida.

I també cal dir que tots els adults tenen problemes o dificultats en la seva vida i no per això son tots hiperactius.

En resum, existeixen adults (hiperactius) que tenen un historial de problemes de vida (fracassos o dificultats escolars, problemes de amistats, familiars, fracassos laborals o de parella, econòmics, addiccions a l’alcohol, tabac, jocs...) i també existeixen adults (igualment hiperactius) que no tenen cap problema significant diferent al que pot tenir qualsevol persona adulta.

Estudiada la biografia de determinats personatges cèlebres, podria afirmar-se que van ser adults hiperactius i no obstant, van passar a les pagines de l’historia com eminents exploradors, militars, governants, artistes, enginyers o científics.

Certament molts adults hiperactius, es troben de manera més o menys crònica en situacions de desacord familiar, social, econòmic i personal. Molts fracassen en els estudis des de molt aviat. Molts presenten un historial de relacions socials i afectives fracassades o abandonades. Un gran nombre de persones hiperactives beu o fuma en excés, no administra be el seu patrimoni i tenen problemes econòmics freqüents. Alguns hiperactius cometen delictes que els porten a presó.

En l’actualitat tenim a la nostra disposició tres modalitats de tractament: el farmacològic, el psicològic, i l’educatiu.

El principal fàrmac que s’utilitza es el METILFENIDAT. Aquest fàrmac es comercialitza amb diferents noms en diferents països els seus efectes immediats son: augment de la capacitat d’atenció i concentració i una reducció de la hiperactivitat i la mobilitat del nen, degut a que a traves d’aquest agent extern s’estimula al cervell per que assoleixi els nivells de activació necessaris per a un correcte manteniment de l’atenció.

Com efectes secundaris es produeix en alguns casos una manca d’apetit i de son.

No obstant, dits efectes, tant els immediats com els secundaris tenen una curta durada: s’eliminen per l’orina a les poques hores i es precís prendre altre cop la pastilla.

Els medicaments que s’utilitzen amb aquests nens, son un bon suport mentre es combini amb processos educatius per que aprenguin a regular la seva conducta per ells mateixos.

Aquests fàrmacs no creen dependència en el nen, tot i que per que aquest no s’habituï a la substància i deixi de respondre positivament a ella, es aconsellable la seva retirada temporalment.

El que si pot succeir, es crear una dependència psicològica en els pares, ja que aquets temin que la retirada del medicament provoqui una situació que pugui descontrolar-se.

Per tots aquells problemes que poden patir aquets nens (pèrdues d’amistats, sentiments d’abandonament...) els pares han de crear un fort ambient familiar estable (el complir o no certes normes proposades per els pares tenen les mateixes conseqüències), consistent (no canviar les regles d’un dia per un altre), explícit (les regles son conegudes i compreses per les dues parts) i predictible (les regles estan definides abans de que “s’incompleixin” o no).

També podem comptar amb altres tipus d’intervencions psicològiques que ens faciliten el tractament d’aquests nens com ho son:

• La teràpia cognitiva-conductista:

Ajuda a les persones a treballar en els assumptes mes immediats. En comptes d’ajudar a les persones a entendre els seus sentiments o accions, la teràpia ajuda directament per canviar el seu comportament.

• El ensinistrament en destreses socials:

També pot ajudar als nens a aprendre nous comportaments. En el ensinistrament de destres socials, el terapeuta parla i mostra comportaments apropiats com esperar el torn, compartir joguines, demanar ajudar o respondre a les burles, i després li dona al nen la oportunitat de practicar.

• Els grups de suport:

Connecten a persones amb inquietuds en comú. Molts adults i pares de nens afectats poden trobar que es útil unir-se a un grup local o nacional de suport d’aquest trastorn. Comparteixen frustracions i èxits, recomanacions d’especialistes, informació de que funciona, així com esperances entre si mateixos i en els seus fills.

• El ensinistrament en destresa en quan a la cura del fills:

Ofert per els terapeutes o en classes especials, els hi dona als pares les eines i tècniques necessàries per manejar el comportament del fill.

Una de les tècniques es separar al nen de la resta per un temps curt quan el nen es torna ingovernable i fora de control.

Una manera efectiva de modificar el comportament d’un nen es a través de l’ajuda educativa regida per permisos, càstigs, economia de fitxes i contracte de contingències.

• Premis:

Per a un nen un premi es quelcom agradable que desitja aconseguir, de tal manera que farà tot el necessari per aconseguir-ho. Les activitats que més li agraden al nen i que habitualment acostuma a realitzar, com pot ser jugar amb les seves joguines, veure la televisió o anar al cinema amb els seus cosins poden entendre’s i utilitzar-los com a premis.

En definitiva, ha de ser alguna cosa que el nen desitja i te ganes d’aconseguir-ho. Així doncs, el nen rebrà un premi cada cop que compleixi amb la feina desitjada.

• Càstigs:

Els càstigs impliquen privar a un nen d’alguna cosa que li agrada, o forçar-lo a fer alguna cosa desagradable. Pot resultar eficaç de vegades, però no sempre elimina les conductes desagradables.

El càstig pot ser útil per a controlar certes conductes temporals, però a llarg termini manca d’eficàcia. Si la conducta es indesitjable, el càstig mes eficaç es ignorar-la, sempre i quan la conducta no sigui perillosa. El mes aconsellable es que el temps transcorregut entre la conducta i el premi o el càstig sigui breu, per assegurar la seva eficàcia.

• Economia de fitxes:

Aquesta tècnica consisteix en donar punts positius o negatius en funció se si realitza o no certa conducta. Cada punt negatiu elimina el valor del punt positiu. El nombre total de punts es canvia per diferents premis. La llista amb les conductes “objectiu” ha d’estar a la vista del nen, així com els punts aconseguits. Es recomana utilitzar-ho amb els nens de 3 a 12 anys.

• Centre de contingències:

Es recomana utilitzar aquesta tècnica amb els nens de dotze o tretze anys. Consisteix en fer un contracte per escrit amb el nen sobre el seu comportament.

Cada un ha de deixar constància en terminis específics de la conducta que desitja de l’altre, s’estableix en diàleg i un acord entre pares i fills. El nen juga el paper mes important en el control de la seva conducta.

El que molta gent desconeix es que la dieta pot jugar un paper fonamental per ajudar a millorar els símptomes de la hiperactivitat infantil i el dèficit d’atenció. A continuació enumero una llista d’aliments recomanats per especialistes i una altre d’aliments que haurien de ser evitats per als mes petits.

• Fruits secs crus: nous, avellanes, ametlles.

• Llavors oleaginoses crues: rosella, gira-sol, sèsam, carbassa.

• Arròs integral, quinoa, mill, llegums (cigrons, llenties, mongetes).

• Pa germinat, oli de primera pressió en fred, fruita fresca, fruita seca, verdura, hortalisses, ous biològics, tofu, carns magres.

• Embutits, olis refinats,, la majoria de cereals refinats com el blat, blat de moro, avena i sègol.

• El pa blanc, el sucre blanc, la sal blanca refinada, margarina, cafè i begudes estimulants, llaminadures, productes de pastisseria i productes industrialitzats.

Molts estudis han demostrat que els nens amb hiperactivitat i dèficit d’atenció presenten una disminució d’àcids grassos omega-3. També està l’alga chlorella, una alga unicel·lular rica en nutrients i que contribueix a reduir significativament l’excés de metalls pesats i substàncies neurotòxiques en general. Tots els nens es poden beneficiar d’un suplement en omega-3 i alga chlorella per millorar el seu rendiment escolar.

L’esport en equip i el ioga infantil son eines magnífiques per millorar en general el desenvolupament psicològic dels nens.

La hiperactivitat infantil es un trastorn de conducta d’origen neurològic que actualment te una incidència del 3-5% en la població infantil, amb un nombre major en el sexe masculí que en el femení.

Tot i que sembla estrany, el principal trastorn dels nens hiperactius es el déficit d’atenció i no l’excés d’activitat motora degut a la inquietud, impulsivitat i agressivitat que presenten aquests nens.

El trastorn de deficit d’atenció s’associa a la distracció i falta d’atenció continua del nen, tan a casa com a l’escola, i a la falta d’aprenentatge per les seves dificultats perceptives.

Les causes d’aquest trastorn poden ser d’origen biològic, ambiental o genètic.

Alguns exemples d'aliments que tenen greix poliinsaturat són:

Existeixen diferents publicacions, organitzacions i grups per ajudar a individus, mestres i familiars a entendre i fer front a trastorns com ho es la hiperactivitat. Els següents recursos provenen un bon punt de partida per aconseguir noves percepcions, solucions pràctiques i suport.

Altres recursos son: clíniques de consulta externa d’hospitals de nens, centres mèdics universitaris i centres comunitaris de salut mental. Es pot obtenir informació impresa addicional en biblioteques i llibreries.

• Serveis hospitalaris

• Clíniques privades

• Departaments universitaris

• Fundacions

• Associacions d’afectats

• Centres psicopedagògics

• Pediatres

• Neuròlegs

• Psiquiatres

• Psicòlegs

• Pedagogs

• Treballadors socials

• Mestres

Actualment també podem trobar pagines web que donen suport. Per exemple a facebook existeix una pagina on els pares s’expliquen les seves histories i es donen consells entre ells.

Tots sabem que els nens son moguts per naturalesa, però de vegades trobem a nens en els que el seu comportament es massa inquiet. Son nens que no solen prestar atenció a classe, i inclòs, causen freqüents problemes. Es tracta de nens excessivament impulsius i incapaços de prestar atenció. Quan son petits tendeixen a córrer y trepar contínuament, i quan son mes grans es mostren inquiets i nerviosos. En contrast amb un nivell d’activitat que normalment succeeix en els nens, aquí la hiperactivitat es descuidada, molt poc organitzada i mostra una manca de metes o objectius definits.

DE 0 A 11 PUNTS:

El seu fill es un nen completament normal, inclòs esta més aviat tranquil en comparació amb altres companys i amics seus. Això no deixa de ser una sort, doncs així os aporta major tranquil·litat a la llar i afavoreix que li sigui mes fàcil concentrar-se en feines com els estudis, atendre a classe o interessar-se per la lectura, entre altres activitats intel·lectuals. Nomes heu de tenir cura que no es quedi massa temps davant del televisor o tancat a la seva habitació, dons aquests nens més tranquils a vegades tendeixen a quedar-se a casa en comptes de sortir a jugar amb els seus amics.

DE 12 A 21 PUNTS:

El seu fill tot i que es mes ben mogut, no presenta símptomes de hiperactivitat. La seva forma de ser es molt comú en els nens de la seva edat, no excedeix la normalitat. Pot ser els pares haureu d’estar més atents per a que es concentri en les feines escolars i els estudis, ja que pot que tendeixi a no ser suficientment atent, però si alguna cosa li agrada de debò, no tindrà cap problema en concentrar-se. El seu caràcter es una mica impulsiu i segurament extravertit, caracteristica que li permetrà fer amics i jugar en grup sense dificultats. Es un nen, i ja es sap que la seva energia a vegades sembla inesgotable.

DE 22 PUNTS O MÉS:

Ves amb compte, el teu fill pot patir hiperactivitat i dèficit d’atenció. Tot i que aquest es un diagnòstic hauràs de confirmar amb un especialista, segons aquest resultat podem veure que el nen es massa mogut i impulsiu, es distreu amb molta facilitat i li costa molt atendre, tant a l’escola com a casa. No es estrany que aquest nens siguin tatxats de rebels i els seus pares es sentin frustrats creien que no el saben educar, però s’ha de tenir en compte que son nens especialment difícils de portar i es aconsellable que un professional expert els orienti per proporcionar-los models de conducta tranquils i ajudar-los a evitar situacions de descontrol tan freqüents. Amb tot això evitaràs en un futur problemes de comportament més greus.

Existeixen molts nens hiperactius?

Els estudis millors dissenyats cifren la seva presencia entre 4-8% del total de la població infantil. Els estudis realitzats a Espanya concorden amb aquestes xifres.

Existeixen nenes hiperactives?

La hiperactivitat es quatre vegades més freqüent en nens que en nenes, pero si hi ha nenes hiperactives. Solen ser nenes menys problemàtiques i més distretes, per el que passen mes desapercebudes o es confonen amb problemes d’aprenentatge o trastorns emocionals.

Son tots els hiperactius rebels, oposicionistes i desafiants?

Tot i que aquestes conductes son molt freqüents en el nen hiperactiu (son desobedients, contesten als adults, sembla que no escolten mai) de fet son símptomes secundaris del trastorn i no son necessaris ni suficients per al diagnòstic. Un nen sense TDAH també pot presentar aquest tipus de conducta.

Es el mateix nen hiperactiu que nen inquiet, que no para?

Tot i que la inquietud es una característica habitual, sobre tot en els casos més extrems, aquesta conducta no es exclusiva del nen hiperactiu ni es tampoc necessari per al seu diagnòstic. Esta present en molts altres trastorns (ansietat, depressió, trastorns del desenvolupament...), i el nen sà pot presentar un cert nivell d’inquietud normal per sota dels cinc anys.

Què es la impulsivitat?

La impulsivitat es una resposta irreflexiva, no meditada, enfront l’ambient (i per tant no intencionada). Es correspon amb la incapacitat en el TDAH per pensar en les conseqüències a llarg termini dels actes, i amb la necessitat de buscar recompenses immediates.

Perquè el nen hiperactiu presenta dificultats de aprenentatge?

Les dificultats d’atenció degudes al trastorn fan que el seu rendiment a classe i en les feines sigui menor de l’esperat per la seva capacitat intel·lectual i dificulten la seva concentració.

A més la hiperactivitat no permet persistir molt de temps en una mateixa feina, i al impulsivitat porta a que s’avorreixin fàcilment i abandonin les activitats sense completar-les correctament.

Actua el nen hiperactiu amb mala intenció?

Els comportaments del nen hiperactiu depenen en gran mesura de els símptomes del trastorn i de la seva dificultat per retenir i generalitzar els aprenentatges (inclosos les de normes de conducta). Les seves conductes negatives no son intencionades.

Perquè els càstigs semblen no afectar a un nen hiperactiu?

Les dificultats pròpies del hiperactiu per retenir i generalitzar l’aprenentatge van més enllà de l’acadèmic, i inclouen també aprenentatges relacionats amb allò que es pot o no es pot fer. Per això, al no retenir les normes de comportament, els càstigs semblen ineficaces. Per altra banda, la seva pròpia inquietud es moltes vegades confosa amb un mal comportament, el que porta a castigar-lo en excés sense motius reals i a crear un costum del càstig i així convertint-lo en ineficaç.

Finalment, les conductes positives moltes vegades passen desapercebudes i no se alaben, donant al nen una sensació de que nomes se’l atén quan es comporta malament (d’aquí surt que en ocasions les seves conductes es denominin com “reclam d’atenció”).

Tenen els pares la culpa?

El entorn familiar pot afavorir l’aparició de certs problemes de conducta, i igualment pot protegir front la seva aparició. Les famílies de nens hiperactius son més castigadores, més directives i més negatives, però això se ha demostrat degut a la conducta pròpia del nen. No obstant, ser capaços de modificar aquests patrons familiars facilitarà el millor desenvolupament del nen hiperactiu.

Què pot fer-se en l’escola per un nen hiperactiu?

En primer lloc, l’entorn escolar ha d’estar informat i conèixer bé els símptomes del TDAH, tan per assessorar als pares en la derivació d’un nen cap a un especialista adequat com per comprendre les necessitats específiques de cada nen.

La col·laboració entre l’escola i la família es fonamental per aconseguir un èxit en la intervenció d’aquests nens. A més, en molts casos el nen necessitarà una valoració pedagògica que determini les seves necessitats acadèmiques i desenvolupi un pla d’intervenció escolar, així com una valoració i intervenció que faciliti el seu progrés a l’escola.

Què pot fer-se a casa per un nen hiperactiu?

Els pares necessiten conèixer el TDAH i els seus símptomes, tant per acceptar i entendre al seu fill com per poder millorar la relació amb ell i aplicar les recomanacions que reben dels especialistes. Aplicar a casa les intervencions educatives i de conducta apropiades es clau en el desenvolupament del nen, per això necessitaran estar en tot moment assessorats per els especialistes i amb bona comunicació amb el centre escolar per treballar en sintonia des de les tres perspectives: família, escola i especialistes.

Té molts pacients amb problemes d’hiperactivitat?

De pacients amb problemes d’hiperactivitat en tinc, però petits no, ja que el diagnòstic de hiperactivitat es realitza a partir dels set anys, abans d’aquesta edat no es pot afirmar amb seguretat, ja que hi ha molts nens molt nerviosos de petits que no pots dir que el dia de demà seran hiperactius. Jo crec que en aquest moment estem entre un 3% i un 5% de la població adolescent. El que passa avui en dia es que hi ha masses diagnòstics d’hiperactivitat, es diagnostiquen més dels que realment hi ha. No tot nen mogut es hiperactiu, molts nens moguts son nens desmotivats, per el que sigui, no es concentren per que no els interessa, tenen un fracàs escolar, aleshores els pares el porten a un psicòleg i aquest els hi diu que te hiperactivitat, els hi dona una medicació que fa que els nens es concentrin, però aquesta medicació te molts efectes secundaris, per el que si esta indicada per el nen que realment ho necessita.

A quina edat es sol detectar?

Normalment la majoria es detecten entre els vuit i els deu anys. Pero a partir dels sis anys ja es pot començar a sospitar una mica si un nen pateix o no un trastorn d’hiperactivitat.

Quan no ha sigut tractat a temps la hiperactivitat, quines conseqüències té?

Cap. El tractament no es per curar, si no per pal·liar, es a dir, per amortiguar els símptomes mentre ell, el nen, teòricament madura, i amb la maduresa s’autocompensa.

El nen, quan apareixen tots aquests símptomes, que es un problema de neurotransmissors, un problema de química del cervell, de una sèrie d’hormones que tenim, aleshores aquest nen teòricament no pot concentrar-se i a mes es molt inquiet. El síndrome s’anomena TDAH, que significa “Trastorn del Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat”, es pot manifestar en forma de dèficit d’atenció, exclusivament, o de hiperactivitat que comporta també un dèficit d’atenció.

El tractament es efectiu mentre apareixen aquests símptomes i els nen es immadur per l’edat, aleshores el nen no es conscient de el que te i com no es conscient, no es pot compensar fins que aquest nen no arribi als 14 o 16 anys depenent del pacient, que ja serà suficient madur.

La hiperactivitat no es canvia, en el fons no es una malaltia, sinó una manera de ser, es una forma de conducta.

És més freqüent en el sexe masculí que en el femení?

Dons a mi em sembla que està molt igualat, tot i que realment tinc més pacients del sexe masculí. Crec que una explicació de perquè no tinc més nenes es perquè en el sexe femení el trastorn es manifesta d’una manera més subtil i passen mes desapercebudes. Mentre en el sexe masculí es fan falsos diagnòstics, en el femení, m’atreviria a dir, que no s’arriben a veure tots els casos.

Ressorgeix en l’adolescència la hiperactivitat? Això comporta a problemes de drogues i fracàs escolar?

No te res a veure una cosa amb l’atre. El que pot passar es que hi hagi una derivació, el nen te un fracàs escolar teòricament com a conseqüència d’aquesta malaltia que en el fons no es una malaltia, es una variant de la conducta, pot tenir problemes d’autoestima baixa, i a conseqüència d’aquests aleshores predisposar-se a que comuniqui amb certs ambients, la droga i tot això. No obligatòriament el porta, la personalitat addictiva es una altre malaltia, per dir-ho d’una altre manera, hi ha persones que per exemple davant les drogues o l’alcohol te més capacitat addictiva que d’altres. Això es genèric, es una manera de ser. Hi ha gent per exemple que no pot veure alcohol perque es transforma en un alcohòlic, i en canvi hi ha gent que pot veure tranquil·lament una mica d’alcohol que no li passa res.

Quina es la conseqüència més directa de la hiperactivitat?

El fracàs escolar. Normalment quan superen aquesta fase i aconsegueixen controlar-se, sense medicació, poden ser molt bons professionals, ja que son gent molt activa, molt treballadora, que no pot estar parada: aleshores si se’ls compensa en ells i, si a més son gent intel·ligent, son triomfadors.

Hi ha factor genètic?

Si, el 95% dels nens hiperactius, un dels seus progenitors també ho es o ho ha sigut en la seva infància.

Influeixen factors externs com la família, amics i professors per afavorir o empitjorar un comportament hiperactiu?

No. Jo crec que no, esta clar que l’ambient influeix en una persona hiperactiva, pero el fill que viu en un ambient hiperactiu o angoixant, acostuma a ser més angoixant i hiperactiu, però no per la malaltia. Aquests nens tenen una alteració en la recaptació de neurotransmissors, destrueixen massa ràpid els neurotransmissors, que serveixen per prendre atenció.

Hi ha símptomes físics en la hiperactivitat?

Pot donar-se el cas. El que pot passar es que aquests nens facin una somatització, es a dir, que transformin un trastorn psíquic en un de físic.

Es difícil diferenciar un nen mogut o con falta de atenció i un nen hiperactiu?

No es difícil, hi ha una sèrie de test que ho distingeixen molt be. Avui en dia un nen mogut es sotmet a un estudi, es fa un test i de seguida saps si te el trastorn o no.

En una família pot haver més d’un membre hiperactiu?

Si, es molt probable.

Tractament farmacològic, psiquiàtric o psicològic, quin es més efectiu?

El més espectacular es el tractament farmacològic, que es amb el qual es recepta al nen METILFENIDATO, que es amfetamines, es el més eficaç, però te molts efectes secundaris cardiovascular, molts nens no poden dormir, precedeix símptomes de nerviosisme, perquè et posa en activitat continua. Per altre part estaria el tractament ideal, que seria el conductual, el psicològic. A través d’un psicòleg es tracta d’intentar que el nen entengui el problema que te, que intenti compensar-se... però desgraciadament aquest es molt difícil.

Amb la hiperactivitat, es neix o un es fa?

Es neix, es genètic. El component genètic es molt superior al ambiental, es a dir, un nen que no tingui aquesta predisposició genètica, es molt difícil que surti hiperactiu, molt difícil.

A quina edat se’t va diagnosticar la hiperactivitat?

Des de petit sempre havia sigut molt mogut, pero els meus pares pensaven que era normal per la edat. Més endavant es van donar compte que el meu comportament seguia igual i va ser aleshores, quan tenia aproximadament vuit anys que m’ho van diagnosticar.

Com es van donar compte?

Els primers que es van donar compte van ser els professors de l’escola. Veien que el meu comportament era diferent al de la resta de companys, i van parlar amb els meus pares per que prenguesin mesures.

A partir d’aleshores que va passar?

A partir de l’escola van buscar un psicòleg especialitzat, que mitjançant un test i les proves pertinents m’ho van diagnosticar; una hiperactivitat de nivell 1, no molt alarmant, el que va ser un alleujament per als meus pares i un punt a favor respecte al procés que m’acompanyaria durant un llarg període de temps.

Quines son les pautes que et va fer seguir el psicòleg?

• Fer trencaclosques

• Tests psicològics

• Ver dibuixos animats

• Jugar a construccions

• Pintar amb temperes

Quins son els hàbits de disciplina et van recomanar per seguir a casa?

• Muntar en bicicleta

• Em llegien contes abans d’anar a dormir

• Dibuixava amb els meus pares

• Em portaven al cinema

I em van marcar diàriament alguns hàbits amb horaris específics, com per exemple fer-me cada dia el llit, rentar-me les dents, deixar les sabates al sabater només entrar...

Quin tipus de medicació et van donar?

Em sembla recordar que al principi vaig estar prenent unes pastilles que mes tard vaig deixar i em van donar un tractament específic per la concentració, ja que les meves notes a l’escola havien empitjorat.

Van buscar els teus pares alguna teràpia alternativa?

Si, al principi em van portar a un centre que feien musicoteràpia. Em posaven a una sala sol amb uns auricular i havia d’estar escoltant musica durant un cert temps. Crec que això em va ajudar bastant, tot i que mes tard ho vaig deixar. Personalment es una de les coses que jo recomanaria, m’ajudava a relaxar-me o en el moment que estava escoltant la música no pensava en res mes. Ah, també recordo que l’ambient era molt agradable, perquè utilitzaven tons càlids en les parets i llums tènues.

En quant temps van notar un canvi en tu?

Van trigar uns anys, aquest tipus de comportament s’atenua, però no arriba a marxar mai. El millor es poder arribar a controlar un mateix la hiperactivitat.

Que diries tu, quins son les teves característiques coma nen hiperactiu?

Trastorns del somni, falta d’atenció a l’escola amb la conseqüència de fracàs escolar, falta de motivació per fer les meves obligacions, falta de disciplina en les meves feines, indiferència al perill i al dolor i alguns més de menys importància.

Per finalitzar, et consideres avui un adolescent hiperactiu?

Si, clarament.

En les dues imatges següents podem veure la diferencia en la cal·ligrafia d’un nen hiperactiu medicat, primera imatge, i un d’hiperactiu que no esta medicat:

Després de realitzar aquest treball d’investigació he arribat a la conclusió de que la hiperactivitat es en part, o possiblement, un dels tributs que hem de pagar, per un progrés que no sempre implica conseqüències positives.

Nens moguts i amb falta d’atenció han estat sempre, per al llarg del temps a tot allò que no s’ha pogut posar solució, ha adquirit un nom, en aquest cas : hiperactivitat. Allò que implica aquesta paraula no se si mai s’arribarà a saber, ja que no essent una malaltia, sinó un trastorn en la conducta, anirà sempre unida al comportament del ser humà que aquest mateix anirà lligat sempre a la societat que l’envolta; una societat carregada d’estrès, amb certa desatenció als mes perjudicats, els nens. Personalment crec que el seguiment a temps d’un nen hiperactiu i una atenció personalitzada, no només d’un especialista, sinó dels mateixos pares, pot arribar a afavorir la evolució d’un nen hiperactiu. Aquesta atenció tant descuidada d’avui en dia, es el pilar per el futur comportament del nen.

Per a mi es vital la importància de la pau i la tranquil·litat en aquesta societat actual tan inquieta i accelerada tan física com espiritualment, la relaxació es fonamental; generant d’aquesta manera reserves de força necessàries per fer front a la vida. Aquesta força es imprescindible per als nens que comencen a orientar-se en el seu mon, i convertir-se en persones estables, tranquil·les i conscients de si mateixes. El futur esta en els nens i es de vital importància el seu procés de maduració per desprès poder convertir-se en persones que formaran una societat prospera.

INTERNET: