INTRODUCCIÓ:

El meu treball de recerca es titula “l'hepatitis” i amb ell pretenc que després de llegir el meu treball la gent sàpigue:

• Diferenciar l'hepatitis A, B, C, D, E.

• Com protegir-se d'una hepatitis.

Fa referència a com evitar-la, qui pot ser infectat, com tractar-la, .... i estudiant aquest termes e intentat explicar-ho tot de manera de poder evitar que algú sigui infectat.

La veritat que inicialment quan vaig decidir fer aquest tema no volia desenvolupar-lo així, jo volia més un treball més experimental, suposo que havia vist masses pel·lícules de metges... però conforme el vaig anar desenvolupant vaig adonar-me'n que seria mes fàcil persuadir a la gent del riscos de malaltia amb una petita explicació encomptes d'experiments. Així el que he fet bàsicament a sigut una recerca d'informació teòrica que necessitava per a la bona elaboració del treball i un recull de dades dels afectats d'hepatitis a Catalunya. La major part de la informació l'he tret d'una infermera que és diu Isabel Muñoz ( Infermera d'empresa de Policlínica del Vallés ) que és companya de la meva mare al treball i ella m'ha deixat llibres, articles i tot el que a estat al seu abast per ajudar-me. També he parlat amb 2 malalts d'hepatitis, que m'han estat de gran ajuda.

Personalment, a mi mai m'havia interessat el tema de l'hepatitis, o tampoc és que no el conegués sinó que mai havia tingut coneixement sobre aquest virus, però un dia vaig conèixer un amic i em va explicar que la seva mare va morir quan ell era petit infectada d'hepatitis i ell tampoc sabia gaire cosa sobre el tema i li faig dir que faria el treball de recerca sobre aquest tema perquè sàpigues les causes per les quals la seva mare havia mort.

Bé, tot seguit us demostraré tot allò que he après i que he anat observant amb la il·lusió de que sigui útil , encara que sigui per una única persona.

HISTÒRIA

L'hepatitis és una malaltia coneguda des de temps molt antics. Hipócrates fa més de 2000 anys va descriure la icterícia infecciosa, i han sigut nombrosos els documents d'epidèmies, fonamentalment en èpoques de guerra. A la 2ª Guerra Mundial, en estudis realitzats a voluntaris, és van definir dos tipus d'hepatitis: una amb període d'incubació curt ( infecciosa ) i l'altre amb període d'incubació llarg ( sèrica ). Des de que al 1964 Blumberg va identificar l'antígen de superfície del virus causant de l'hepatitis B és van començar a fer estudis sobre aquesta nova malaltia. Al 1973, Stephen M. Feinstone i els seus companys del NIH* van utilitzar un microscopi electrònic para observar partícules virals a les deposicions d'individus infectats. Gairebé al mateix temps, Hilleman i els seus companys de Merck van definir i caracteritzar el virus de l'hepatitis A que Feinstone havia purificat a partir de fetges de micos tití. Al 1996, Hilleman i els seus companys havien elaborat una vacuna contra l'hepatitis A de virus atenuats** (és a dir, una vacuna elaborada amb virus modificats de tal forma que no poden causar la malaltia), el seu ús general va ser autoritzat. Els laboratoris SmithKline Beecham van desenvolupar altre vacuna contra l'hepatitis A.

Al 1978, el gastroenteròleg italià Mario Rizzetto i el viròleg molecular John Gerin, de la Universitat de Georgetown, van descobrir el virus delta, o virus de l'hepatitis D. Aquest estrany virus depèn del virus de l'hepatitis B per sobreviure, i en combinació amb l'hepatitis B provoca una forma molt més dura de la malaltia. Al 1983, Mikhail Balayan, de l'Institut de Poliomielitis i Encefalitis víriques de Moscú, va descobrir el virus de l'hepatitis E. Al igual que l'hepatitis A, la hepatitis E és propaga a través dels aliments i l' aigua contaminada, i sembla ser normalment durant les epidèmies localitzades.

Alguns pacients seguien desenvolupant una hepatitis post-transfusió denominada hepatitis “no A no B”. Els científics sospitaven l'existència d'altre o d'altres virus que és podien transmetre per via sanguínia i van dirigir la seva atenció al desenvolupament d'estratègies per, en primer lloc, aïllar l'hepatitis no A no B i, posteriorment, una prova per identificar-la a la sang. Després d'aconseguir aquests avenços, tenien l'esperança de poder desenvolupar algun dia una vacuna recombinant. Però l'agent causant de l'hepatitis no A no B va demostrar ser especialment estrany. Al 1983, Chiron Corporation va començar a patrocinar un llarg programa d'investigació per resoldre el trencaclosques, al que col·laboraven Daniel Bradley, del Centre de Control i Prevenció de malalties i Michael Houghton, George Kuo i Que Lim Choo i els seus companys en Chiron. Bradley, que havia estat estudiant a micos infectats amb sèrum humà que contenia l'agent o agents de l' hepatitis no A no B, van proporcionar sèrum contaminat de ximpanzés a Chiron. Al 1989, Michael Houghton i els seus companys van marcar el començament d'una nova era amb el descobriment d'agents infecciosos quan van utilitzar tècniques de biologia molecular per clonar l'agent causant de l'hepatitis C, responsable del 80 ó 90 per cent dels casos d'hepatitis no A no B. Això va suposar una gran “jugada” científica, perquè l'agent desconegut, a diferència dels altres virus de l'hepatitis identificats fins la data, no havia estat observat, ni havia crescut a cultius, ni tampoc s'havia definit inmunològicament. Davant l'introducció de proves sensibles i eficaces per la detecció de l'hepatitis C en 1990, el risc d'hepatitis relacionada amb transfusions es troba a una proporció d'una per cada 100.000 unitats de transfusió realitzades.

El descobriment als últims 30 anys d'aquests virus de l'hepatitis i els prometedors avenços als anàlisis de sang i les vacunes, porten als investigadors a pensar que l'hepatitis viral estarà controlada molt aviat i deixarà de suposar una amenaça per a la salut humana com ha estat durant milers d'anys.

CRONOLOGIA

Aquesta cronologia mostra la cadena d'investigacions bàsiques que conduïren al desenvolupament de la vacuna contra l'hepatitis B i a les subsegüents provés per detectar altres virus de l'hepatitis.

2000 aC.
Hipócrates descriu l'icteria infecciosa.

1947
F. O. MacCallum, utilitzant voluntaris humans, diferència l'hepatitis A, que és propaga a través d'aliments i aigües contaminades, de l'hepatitis B, que és propaga a través de la sang.

1964
Baruch Blumberg i Harvey Alter descobreix el Aa, l'antígen Australià (posteriorment denominat HBsAg), avui dia anomenat virus de l'hepatitis B.

1967-1968
Blumberg, Kazuo Okochi, Alfred Prince, Alberto Vierrucci i altres companys seus informen de que el Aa està relacionat amb el desenvolupament de l'hepatitis B.

1969
Irving Millman i Blumberg desenvolupen un concepte i a través del Fox Chase Cancer Center se'ls concedeix una patent per utilitzar el Aa per preparar una vacuna contra l'hepatitis B.

1970
D. S. Dane descobreix partícules senceres del virus de l'hepatitis B en mostres de sang examinades amb un microscopi electrònic.

1972
S'aproven lleis als Estats Units que exigeixen realitzar anàlisis del HBsAg a la sang de donants.

1973-1974
Stephen Feinstone i els seus companys, i Maurice Hilleman i els seus companys descobreixen i descriuen el virus de la hepatitis A.

1975
Wolf Szmunéss i Hilleman i els seus companys comencen a realitzar assatjos de la vacuna contra l'hepatitis B.

1978

El gastroenteròleg italià Mario Rizzetto i el viròleg molècular John Gerin, descobreixen el virus Delta ( virus de l'hepatitis D ).

1980-1981
Hilleman i els seus companys van desenvolupar una vacuna realitzada amb subunitats del virus de l'hepatitis B obtingut del sèrum sanguini, que demostra la seva eficàcia i aconsegueixen que el seu ús generalitzat s'autoritzi.

1983
Mikhail Balayan descobreix el virus de l'hepatitis E.

1983-1986
William Rutter i els seus amics desenvolupen una vacuna de subunitats del virus de l'hepatitis B obtingudes del llevat, que obté l'aprovació per al seu ús.

1989
Daniel Bradley proporciona a Chiron sèrum de ximpanzés amb hepatitis no A no B; Michael Houghton i els seus companys descobreixen un únic virus, publiquen la seqüència genètica de l'agent viral i canvien el nom per hepatitis C.

1990
Comencen els anàlisis de sang per detectar l'hepatitis C.

1996
S'autoritza l'ús generalitzat de la primera vacuna contra l'hepatitis A, elaborada per Merck; és demostra l'eficàcia d'altre vacuna contra l'hepatitis A, desenvolupada per SmithKline Beecham.

L'HEPATITIS

L'hepatitis és una inflamació del fetge. "Hepato" és Grec, i vol dir “fetge” i "itis" significa "inflamació." Els diferents tipus d'hepatitis són causats per diferents causes, però tots produeixen inflamació del fetge. Hepatitis viral fa referència a varies
malalties comuns contagioses causades per virus que ataquen al fetge.

Els tipus més importants d'hepatitis viral són l'hepatitis A, l'hepatitis B i l'hepatitisC. Formes novament descobertes d'hepatitis viral també tenen l'hepatitis D, E i G. Formes no-virals d'hepatitis poden ser causades per drogues o substàncies químiques, alcohol, o processos de autoinmunitat.

Altre forma d'hepatitis és l'hepatitis tòxica. L'hepatitis tòxica pot ser causada per virus o per danys al fetge per substàncies químiques. L'hepatitis tòxica és una deterioració de les cèl.lules hepàtiques causada per substàncies químiques, alcohol, drogues, i compostos industrials. L'abús de l'alcohol és una causa comú de dany tòxic al fetge.

Els virus d'hepatitis A i E entren primer als intestins i comencen a reproduir-se. És disseminen al fetge i és multipliquen dins de les cèl.lules hepàtiques. Els virus d'hepatitis B, C, D, i G entren a la sang; quan passen pel fetge, entren a les cèl.lules hepàtiques i comencen a reproduir-se. El cos ataca a les cèl.lules infectades, el que causa una inflamació del fetge. En la infecció d'hepatitis B, normalment el fetge és descomposa ell mateix, deixant anticossos a l'antígen superficial, que comprova que hi va haver infecció, però que el cos els va vèncer.

La quantitat de temps que passa entre l'infecció i el desenvolupament de símptomes varia entre els diferents virus d'hepatitis. Hepatitis A i E es poden desenvolupar tan d'hora com dos setmanes després del contagi, però normalment apareix després de quatre setmanes. El període d'incubació és de dos a tres mesos per l'hepatitis B i de sis a nou setmanes per l'hepatitis C. En experiments sobre ximpanzés, l'hepatitis D apareix de dos a deu setmanes després de l'infecció.

Els diferents tipus d'hepatitis VIRALS són:

A ( abans anomenada hepatitis infecciosa).
B ( hepatitis del sèrum ).
C ( abans anomenada no-A, no-B).
D ( hepatitis delta).
E ( virus transmès per els excrements d'una persona infectada).

El fetge és la major glàndula de l'organisme. Pesa al voltant de 1'5 kg, i és situa sota del diafragma i ocupa la major part de l'hipocondri dret i part del epigastri. És un dels òrgans més vitals de l'organisme, i aquestes son les seves principals funcions:

• Les cèl.lules hepàtiques desintoxiquen certes substàncies ( diverses substàncies entren a la sang procedents de l'intestí. Circulen fins el fetge on, a través de una sèrie de reaccions químiques poden transformar-se en compostos atóxics. Les substàncies que s'ingereixen, alcohol, acetaminofens i altres tipus de fàrmacs, així com les substàncies tòxiques formades en l'intestí poden ser desintoxicades al fetge ).

• Les cèl.lules hepàtiques secreten al voltant de mig litre de bilis al dia ( els principals components de la bilis són les sals biliars, els pigments biliars i el colesterol. Les sals biliars són la part més important de la bilis. Col·laboren en l'absorció de les grasses i després son absorbides a l'ileon. El 80% de les sals biliars és reciclen al fetge per convertir-se de nou en part de la bilis. La bilis també serveix com passadís per eliminar alguns productes defectuosos de les cèl.lules vermelles sanguínies. Els pigments derivats de l'hemoglobina, bilirubina i biliverdina donen a la bilis un color característic).

• Les cèl.lules hepàtiques porten a terme molts passos importants al metabolisme de les tres classes d'aliment, proteïnes, grasses i carbohidrats ( tot i que les funcions hepàtiques són importants per la salut de l'organisme, alguns processos metabòlics són crucials per la supervivència ).

• Les cèl.lules hepàtiques emmagatzemen diferents substàncies com el ferro i vitamines A, B i D.

• El fetge sintetitza importants proteïnes plasmàtiques i serveix com lloc d'hematopoyesis ( producció de cèl.lules sanguínies ) durant el desenvolupament fetal.

Figura 1: Esquema del fetge humà

Llibre de Biologia de 1r.

HEPATITIS A

És una malaltia infecciosa molt comú i és la més freqüent de totes les hepatitis a Mèxic. És causada per un virus que afecta al fetge produint la seva inflamació.

El virus és pot transmetre de persona a persona sense donar-se compte, ja que a la fase inicial de l'infecció no hi ha símptomes identificables. En contacte amb grups de gent infectada, particularment entre grups de nadons i nens posseeix un risc d'infecció alt, les guarderies i unitats de nadons estan freqüentment associats amb brots d'hepatitis A, tant entre els usuaris com entre el personal. Addicionalment, hi ha un altre incidència de transmissió de l'Hepatitis A entre persones que conviuen en l'exèrcit, en unitats hospitalàries i altres institucions així com entre famílies.

Las taxa de transmissió entre membres d'una família és del 45% en nens i fins el 20% en adults.

La forma més comú de transmissió del virus de l'Hepatitis A és per la via fecal-oral. És a dir, per ingerir aigua o aliments contaminats o bé aliments que hagin estat rentats amb aigua contaminada o preparats per una persona infectada amb el virus, fins i tot quan és tracta de menjar descongelat. El marisc obtingut en aigües contaminades i consumits sense cuinar o parcialment cuinats també són responsables de brots d'hepatitis A.

Hi ha un alt percentatge de pacients infectats que no desenvolupen símptomes, particularment els nens menors de 5 anys.

Els símptomes inicials poden ser lleus i no específics com el cansanci, afebliment muscular , símptomes gastrointestinals com la pèrdua de gana, vòmits o símptomes semblants al mal de cap i febre, però tot i això el símptoma que més crida l'atenció d'aquesta malaltia és la icterícia, és a dir, el canvi que és produeix en el color dels ulls i la pell cap a un to groc (de vegades intens), les fa pàl.lides i la coloració intensa de l'orina. A diferència dels adults, en els nens, és presenten signes més atípics i símptomes gastrointestinals com nàusees, vòmits, dolors abdominals i diarrea.

L'intensitat i la duració de l'Hepatitis A és variable. Per la majoria dels pacients, la presència d'icterícia s'associa amb l'empitjorament ràpid d'altres símptomes seguits per la recuperació de la malaltia en algunes setmanes. Durant el període actiu de la malaltia el pacient no pot fer vida normal, perd hores escolars o laborals. La recuperació completa normalment dura entre sis mesos i un any. Però de vegades hi ha complicacions sèries i, de vegades fatals, és presenten en una minoria de pacients amb Hepatitis A.

No hi ha cura disponible per l'Hepatitis A i desafortunadament ,no hi ha cap tractament específic o efectiu per l'infecció del virus de l'Hepatitis A.

L'Hepatitis A és pot evitar. Per evitar-la, és té que prendre només aigua potable en ampolla, desinfectar totes les verdures i fruites amb aigua que contingui unes gotes de clor durant 20 minuts, abans de menjar-les, evitar el consum d'aliments crus o de procedència dubtosa i rentar-se les mans i les dels altres components de la família abans de menjar o després d'anar al bany tot i que de vegades totes aquestes mesures no són suficients.

Figura 2: Fotografia microscòpica del virus de l'Hepatitis A

HEPATITIS C

És una infecció del fetge produïda pel virus de la hepatitis C. Qualsevol persona pot contraure l'hepatitis C, però els que tenen un rics més elevat són les persones que han rebut una transfusió de sang, els que utilitzen drogues intravenoses, els que fan diàlisis, o tenen contacte freqüent amb sang (treballador del servei mèdic).

El virus de l'hepatitis C és transmet pel contacte amb sang d'una persona infectada.  Tot i que no s'entén totalment, els investigadors creuen que el virus pot també ser transmès de la mare al nen dintre del ventre i durant l'activitat sexual.

La majoria de persones infectades amb l'hepatitis C no mostra símptomes de la malaltia. Pels que demostren tindre la malaltia, els símptomes són la pèrdua de gana, dolor d'estómac, nàusees i vòmits.  La icterícia no es manifesta amb l'hepatitis C com amb l'hepatitis B.  Més del 60% d'individus amb hepatitis C és converteixen comunament en portadors crònics (a llarg termini) del virus. Aquests portadors poden no demostrar cap símptoma. Els símptomes poden aparèixer en un termini de dues setmanes a sis mesos després del contagi però generalment en un termini de temps de dos mesos.

Les persones infectades poden transmetre el virus començant una o més setmanes abans de l'inici dels símptomes i a través del curs de la malaltia.  Els portadors crònics del virus de l'hepatitis C poden transmetre el virus a altres.

No hi ha medicaments o antibiòtics específics que és puguin utilitzar per tractar a persones amb l'hepatitis C.

L'hepatitis C és diagnosticada examinant la sang pels anticossos de l'hepatitis C. Altres virus i productes químics que causen hepatitis deuen ser eliminats.   Algunes persones sortiran positives pel virus de l'hepatitis C sense demostrar símptomes. Aquestes persones poden transmetre la malaltia.

Les persones amb hepatitis C deuen estar assabentades que la seva sang i possiblement altres fluids corporals poden portar el virus i deuen tindre amb compte de no exposar a altres compartint agulles, maquines d'afaitar o raspalls de dents.  Les persones infectades no poden donar sang perquè regularment porten el virus per anys.  Les agulles hipodèrmiques de tatuar i d'acupuntura no deuen ser reutilitzades.   Les persones que poden exposar-se a la sang en el seu treball deuen utilitzar guants o d'altres objectes de protecció personal.

L'HEPATITIS D

És un virus circular petit del ARN. El virus de l'hepatitis D és una replica defectuosa i per tant no és pot propagar en ausència d'altres virus. En els éssers vius, l'infecció del virus de l'hepatitis D ocurreix solament en la presència de l'infecció de l'hepatitis B.

L'infecció del virus de l'hepatitis D és transmesa per productes de la sang. Els factors de risc per l'infecció són similars als de l'hepatitis B. El virus de l'hepatitis D infecta sovint a usuaris intravenosos de la droga.

Un pacient pot adquirir l'infecció del virus de l'hepatitis D al mateix temps que s'infecta amb el virus de l'hepatitis B. Això és diu co-infecció. Un pacient amb l'hepatitis B pot ser infectat amb el virus de l'hepatitis D en qualsevol moment després de l'infecció aguda del virus de l'hepatitis B. Això s'anomena estupenda-infecció.

La éstupenda-infecció del virus de l'hepatitis D és deu sospitar en un pacient amb l'hepatitis crònica B que empitjora de sobte. Hi ha generalment una història obvia de l'exposició continuada de la sang o altres productes de la sang. Una infecció aguda particularment agressiva de l'hepatitis B podria suggerir la co-infecció de l'hepatitis D. La Co-infecció o la estupenda-infecció amb el virus de l'hepatitis D en un pacient amb l'hepatitis B és diagnosticada per la presència d'anticossos contra el virus de l'hepatitis D. Els anticossos indiquen l'infecció aguda.

Figura 3: Esquerra: esquema de l'estructura del virus

Dreta: fotografia microscòpica del virus de

l'hepatitis D

I

HEPATITIS E

És una hepatitis viral que és troba freqüentment a les àrees geogràfiques que no tenen aigua neta i poca sanitat.

No és comú o típic a països on les aigües són potables i netes. Típicament, la gent diagnosticada amb l'hepatitis E s'ha infectat durant viatges o bé en estades en països sense aigua neta.

És transmet a través de contacte oral amb excrements. Aquesta és sobre tot a través d'aigües contaminades i amb carència del sanejament.

Els símptomes de l'hepatitis E s'assemblen als de l'hepatitis A:

• Febre

• Anorèxia (pèrdua de l'apetit)

• Nàusees

• Malestar abdominal

• Orina de color fosca

• Icterícia .

No hi ha anàlisis de sang específics comercialment disponibles per detectar l'antígen o l'anticòs de l'Hepatitis E. Hi ha provés de diagnòstic disponible a laboratoris d'investigació.

Al viatjar a les àrees geogràfiques on la potabilitat de les aigües és dubtosa:

• Evitar de beure aigua a menys que sigui embassada.

• Evitar usar el gel local.

• Evitar els crustacis sense cuinar.

• Evitar les fruites o les verdures sense cuinar que no són pelades ni són preparades pel viatger.

La majoria de la gent amb hepatitis E experimenta una malaltia un mateix-limitada (una que funciona havent definit, curs limitat) i és comença a recuperar totalment. No hi ha teràpia acceptada, ni restriccions a l'alimentació o a l'activitat.

A la majoria dels casos, l'hospitalització és deu considerar per la gent que està molt malalta per la disposició de l'ajuda de recolzament.

L'hepatitis E és transmesa sobretot per l'aigua potable contaminada i no pel contacte sexual.

Els brots de l'hepatitis E s'han donat a Àsia, Àfrica i Mèxic, així com en àrees geogràfiques que no hi ha aigua potable. No hi ha vacuna per prevenir l'hepatitis E, així que el seu metge no pot protegir-li contra l'infecció.

Figura 4: Fotografia microscòpica del virus de l'Hepatitis E

* National Institut Helmut

** Afeblits

És l'antígen superficial de l'hepatitis B de Aldevron (HBsAg) és pot utilitzar amb ELISA ( producte químic ) i altres anàlisis per avaluar la inmunoresposta a pRc/CMV-HBs(S) o altres vacunés del plàsmid. L' antígen pot ser també utilitzat com un control positiu en els seus experiments i generar anticossos del anti-HBsAg.