ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (segles IV a.C a IV d.C)

Període comprès entre el segle IV a.C. i el segle I d.C., encara que algunes escoles es mantenen fins al segle III i IV d.C.

Coincideix amb una època de canvis socials i polítics, que comporten abandonar l'ideal de la polis i la participació del ciutadà en la vida política, de les quals sorgeix un individualisme. La filosofia adquireix un caràcter antropològic i pràctic, es converteix en una norma de vida i la seva finalitat és permetre a l'individu d'assolir la felicitat.

Escoles postaristotèliques

Les escoles del moment recullen la moral aristotèlica i els temes iniciats per les escoles, socràtiques. Destaquen l'estoïcisme, l'epicureisme i l'escepticisme.

Estoïcisme: presenta tres etapes. L'estoïcisme antic: Zenó de Citi, Cleant i Crisip; l'estoïcisme mitjà: Paneci i Posidoni; i l'estoïcisme posterior: Sèneca, Epictet i Marc Aureli.

La física dels estoics és una recuperació de la teoria d'Heràclit. El cosmos està constituït per la matèria (aigua i terra), que és passiva, i pel pneuma (aire i foc), principi actiu, també material, que vivifica la matèria i actua com a germen a partir del qual es generen les substàncies. El pneuma és la manifestació del logos, la unitat còsmica que ho regeix tot, l'ànima del món que correspon a Déu. El món segueix un procés d'evolució cíclic que es va repetint de manera idèntica, regit pel fat o el destí. Els estoics defensen, així, un panteisme i un determinisme.

L'ètica que propugnen és naturalista. La persona és un microcosmos i la seva conducta està regida per la raó; d'aquí que la felicitat s'aconsegueix actuant d'acord amb la naturalesa, d'acord amb la raó. L'ideal del savi és arribar a I'autodomini, al control de les passions, a un estat de serenitat d'esperit (apátheia), propi de la vida ascètica.

Epicureisme: iniciat per Epicur de Samos (341 -270 a.C.), que fundà l'escola anomenada El Jardí.

Defensen una física materialista que recull l'atomisme de Demòcrit. L'univers està constituït per àtoms i buit. Els àtoms es mouen en sentit vertical, però tenen la capacitat de desviar-se de la trajectòria inicial (declinatio), topen entre ells i originen les substàncies. Els xocs es produeixen per atzar, sense una causa que els determini, amb la qual cosa accepten la llibertat a l'univers.

La finalitat de la conducta moral és la felicitat, la qual resideix en el plaer, que és «principi i fi d'una vida feliç». La persona busca el plaer i defuig el dolor, però plaer i dolor mantenen una relació dialèctica perquè l'un segueix l'altre; d'aquí que l'ideal del savi consisteix no pas a seguir el plaer més gran, perquè comportarà un dolor més gran, sinó a assolir un equilibri de plaers, un estat d'ataràxia, de tranquil·litat d'ànim o d'absència de torbació. A l'obra Carta a Meneceu, Epicur exposa quines són les causes de la infelicitat humana: la por als déus, al destí, al dolor i a la mort, i justifica que no hem de deixar que ens angoixin.

Escepticisme: iniciat per Pirró d'Elis (360- 270 a. C.), s'estén fins al segle II d.C.

Recull l'herència de l'atomisme de Demòcrit i el relativisme dels sofistes. En l'àmbit teòric, els escèptics defensen que la raó no pot conèixer (essència de les coses i només sabem com aquestes es presenten a nosaltres. La percepció tampoc no és garantia de validesa objectiva; per tant, no existeix un saber segur. Si aquesta actitud s'aplica a l'àmbit pràctic, l'única manera d'arribar a la felicitat i a la tranquil·litat o pau interior és abstenir-se de jutjar o d'emetre judicis de valor, realitzar una epokhé, abstenció de judici, no adherir-se a cap opinió, ni adoptar decisions, perquè mai no es pot estar segur de res.

FILOSOFIA A PARTIR DEL SEGLE I

ELS INICIS

1.1 Segle I. Cristianisme

1.2 Problema de la relació entre fe i raó Segles II-III-IV

• Apologetes

• Escola d'Alexandria

• Gnòstics

• Neoplatonisme

• Pares de l'Església

1.3 Segle IV Sant Agustí (Patrística)

ESCOLÀSTICA PRIMITIVA. Renaixement carolingi (segles IX-XII)

2.1 Joan Escot Eriúgena (-810-877)

2.2 El problema dels universals (segles X-XI-XII)

• Realisme exagerat

• Realisme moderat

• Nominalisme

2.3 Sant Anselm (segle XI)

2.4 El segle XII

PLENITUD DE L'ESCOLÀSTICA. (segle XIII)

­3.1 Averroisme llatí

3.2 Sant Tomàs. Orde dominicà

3.3 Ramon Llull

CRISI DE L'ESCOLÀSTICA (segle XIV)

4.1 Joan Duns Escot

4.2 Guillem d'Occam

TERMINOLOGIA

1. ELS INICIS

El cristianisme es presenta com una doctrina de salvació que defensa l'existència d'un Déu únic, personal, omnipotent, que és, alhora, pare i jutge dels éssers creats per ell. Déu crea el món del no-res, per voluntat pròpia, i hi manté una relació de providència protegint-lo i regint l'ordre existent.

Exposa la teoria de la revelació: Déu envia el seu fill Jesucrist per salvar i redimir la humanitat. Recull la tradició de les religions mistèriques, que creuen en un Déu que mor i ressuscita, i que promet la felicitat més enllà de la mort.

Paral·lelament al cristianisme es desenvolupa, en aquest mateix segle, la teoria de Filó d'Alexandria (precedent del neoplatonisme), que defensa l'existència d'elements intermediaris entre la Unitat (Déu) i la matèria.

1.2 Problema de la relació entre fe i raó

A partir del segle II el cristianisme entra en contacte amb la filosofia hel·lenística. Arran d'aquesta relació s'inicia un dels problemes centrals del pensament medieval: la raó pot servir de fonament a la fe? Teologia i filosofia poden ser disciplines complementàries? La resposta a aquesta qüestió varia segons les tendències.

Segles II-III-IV

• Apologetes: defensen la superioritat de la fe respecte a la raó perquè aquesta és limitada i no pot accedir a conèixer Déu. Fe i filosofia són independents perquè no hi ha compatibilitat possible entre el món celestial i el terrenal. Els més destacats són Justí i Tertul·lià.

• Escola d'Alexandria: representada per Climent i Orígenes, intenta conciliar l'esperit religiós amb l'especulació filosòfica, de manera que sigui possible un sistema teologico-filosòfic cristià. La filosofia ha d'ajudar a entendre el cristianisme.

• Gnòstics: volen superar la fe per mitjà del coneixement (gnosi), que és un camí de salvació. Proposen una via mística que condueix al coneixement dels misteris divins. Defensen una fusió d'elements grecs, cristians i orientals a partir dels quals expliquen l'oposició entre Déu i matèria. La seva especulació dóna pas a heretgies.

• Neoplatonisme: és representat al segle III per Plotí, que recull l'herència de Filó d'Alexandria. La seva teoria és una defensa de la filosofia grega i del platonisme i una síntesi del racionalisme grec i de la religió. Admet la distinció platònica de dos mons i la transcendència d'un principi suprem, que és la Unitat (Déu). La realitat està constituïda per una cadena d'elements, que van de la unitat a la multiplicitat i que sorgeixen per emanació: I'U - el nous - l'ànima universal - les ànimes particulars - la matèria. El procés d'emanació té un doble sentit descendent i ascendent; d'aquí que defensin un panteisme perquè tot és una part de Déu o U.

• Pares de l'Església: defensen la unitat de la fe davant les heretgies. S'ocupen de qüestions teològiques i, encara que incorporen aspectes de la tradició platònica i neoplatònica, creuen que no s'ha de procedir a una racionalització del dogma cristià. La raó pot ajudar a entendre els dogmes, però la revelació s'accepta per fe i no per mitjà de l'especulació filosòfica. Es distingeixen els grecs (Gregori de Nissa, Gregori de Nazianze) i els llatins (sant Agustí). Donen nom al moviment de la patrística.

1.3 Segle IV. Sant Agustí (Patrística)

(Tagaste, Numídia, 354 - Hipona, 430). Fill de pare pagà i de mare cristiana, va ser educat en el cristianisme, però se'n mantingué allunyat durant una època, dedicat a la retòrica i als estudis de la gramàtica i literatura llatines. Polemitzà amb el maniqueisme. Va ser bisbe d'Hipona. De les seves obres destaquen els Soliloquis, les Confessions i De Trinitate. És el principal representant de la patrística i incorpora el pensament platònic, que es mantingué fins al segle XIII.

A) Relació fe-raó. Ambdues col·laboren en la comprensió de la veritat cristiana. La raó ajuda la fe aclarint els continguts d'aquesta i la fe orienta, il·lumina i guia la raó.

B) La veritat. Seguint Plató, accepta que la veritat és eterna i immutable i, per tant, no pot ser l'experiència la que ens la proporciona, perquè el coneixement sensible és particular i contingent. La persona la descobreix en ella mateix, en la seva ànima, en la consciència, i l'únic ésser que l'hi ha pogut transmetre és Déu, etern i immutable. Es tracta d'una veritat irradiada per Déu en un acte d'il·luminació pel qual transmet les idees de la seva ment a la ment humana.

C) Existència de Déu. Demostra l'existència de Déu mitjançant una prova noològica: la persona descobreix en els actes espirituals les veritats eternes, les idees, i s'adona que el coneixement de la imperfecció porta al coneixement de la perfecció, allò que és relatiu condueix a l'absolut i el que és humà porta a pensar en el que és diví.

D) L'ésser humà. Accepta el dualisme de Plató. L'ésser humà està constituït per dues substàncies, material (cos) i espiritual (ànima). En l'ànima distingeix la raó inferior (que proporciona un coneixement científic de les coses, del món físic) i la raó superior (que coneix les idees gràcies a la il·luminació divina).

E) Concepció de la història. Reflexiona sobre el sentit de la història des d'una perspectiva cristiana. Metafòricament la descriu com una lluita entre dues ciutats, la del Bé i la del Mal, la ciutat de Déu i la ciutat dels humans, que expressen el sentit moral de la conducta humana: per a uns la felicitat es troba entre els individus; per als altres resideix en l'amor a Déu.

2. ESCOLÀSTICA PRIMITIVA. Renaixement carolingi (segles IX-XII)

El nom d'escolàstica prové de les escoles que funcionaven com a centres d'estudi i que es van desenvolupar des del segle IX fins al segle XV.

El primer període és l'escolàstica primitiva, que s'inicia al segle IX, coincidint amb la cristal·lització de l'Imperi carolingi, i s'estén fins al segle XII. Es manté l'herència de Plató i de sant Agustí i s'analitzen textos de la tradició grega i llatina per mitjà de la lectura i del comentari.

Respecte a la relació entre fe i raó, es defensa una síntesi que condueix a una racionalització de la visió del món. La filosofia es converteix en instrument per entendre la veritat cristiana. El coneixement, el propor­ciona la revelació, de manera que revelació i raó es mantenen unides.

2.1 Joan Escot Eriúgena (810-877)

Va néixer a Irlanda i ensenyà a París. Recull la tradició del neoplatonisme, de sant Agustí, del cristianisme i de l'obra de Dionís Areopagita. Elabora un sistema filosòfic de caràcter omnicomprensiu en el qual Déu és un ésser intel·ligent que es dóna l'ésser a ell mateix en la mesura que s'entén, que s'intel·ligeix. Déu es comprèn autorepresentant-se en teofanies o espècies, que són manifestacions de Déu. En aquest sentit, Déu és, alhora, natura.

2.2 El problema dels universals (segles X-XI-XII)

És un dels problemes centrals de la filosofia medieval que investiga l'origen i la natura dels conceptes (universals): si la realitat sensible, que coneixem per mitjà de l'experiència, és particular, com poden els conceptes de la ment tenir un valor universal? Tenen els conceptes realitat en ells mateixos, independentment de les coses? La resposta a aquestes qüestions originà diverses tendències.

• Realisme exagerat (sant Agustí, J. Escot Eriúgena i sant Anselm). S'anomena realisme perquè admet la realitat independent dels universals. Segueix la tradició platònica i defensa que els universals existeixen en ells mateixos en un món a part del de les coses, són previs a aquestes (universalia ante rem). Són realitats mentals amb les quals els individus singulars de la realitat mantenen una relació de corres­pondència. Hi ha una correspondència entre pensament i realitat.

• Realisme moderat (Gilbert de la Porré, Joan de Salisbury i sant Tomàs). Tendència que continua donant realitat als conceptes, però no els situa en un àmbit diferent del de les coses sensibles, sinó en les coses mateixes (universalia in re). Recull la tradició aristotèlica i considera que els conceptes són producte d'un procés d'abstracció que porta a terme l'enteniment quan separa la forma, que és la part universal de la substància, de la matèria o dels accidents. La captació de la forma o essència proporciona el concepte.

• Nominalisme (Roscelin, Pere Abelard i Guillem d'Occam). S'inicia al segle XI amb Roscelin, que defensava un nominalisme terminis­ta perquè redueix els conceptes a termes o paraules buides de contingut (flatus vocis), que per elles mateixes no signifiquen res i només adquireixen sentit quan es refereixen als individus. El principal representant va ser Occam (segle XIV), que admet només l'existència dels individus particulars de la realitat i redueix els universals a simples noms o termes per mitjà dels quals designem diferents individus d'una mateixa espècie. Com a tals no tenen entitat pròpia, no són essències, sinó noms. Si els individus no existissin, tampoc no existiria el concepte a partir del qual els definim (universalia post rem).

2.3 Sant Anselm (segle XI)

(Aosta, 1033 - Canterbury, 1109). Viatjà per França i va ser bisbe de Can­terbury. De les seves obres destaquen Proslogion i De veritate.

A) Relació fe-raó. Segueix la tradició de sant Agustí i defensa que fe i raó són complementàries i es mantenen en una síntesi. Situa la fe com a punt de partida del coneixement intel·lectual.

B) Existència de Déu. Per demostrar l'existència de Déu formula l'argument ontològic. Es tracta d'una demostració «a priori» que parteix de l'anàlisi de la idea de Déu. Déu s'ha definit com «l'ésser més gran que el qual no es pot pensar res»; si Déu és l'ésser més gran que existeix, haurà d'existir no solament com a idea del nostre pensament, sinó també a la realitat, ja que, si no existís a la realitat, ja no seria l'ésser més gran; per tant, si tenim la idea de Déu en el pensament hem d'acceptar que Déu necessàriament existeix a la realitat.

L'argument va ser criticat posteriorment per sant Tomàs i per Kant en el seu aspecte lògico-racional, perquè confon el pla de l'essència amb el de l'existència. Va ser acceptat pels racionalistes (Descartes) i per Hegel.

2.4 El segle XII

S'intensifica la labor de traducció d'obres gregues i llatines, com també obres de filòsofs àrabs. França es converteix en el centre cultural del moment i, entre els centres representatius, destaquen les escoles de Chartres i de Sant Víctor.

PLENITUD DE L'ESCOLÀSTICA (segle XIII)

Es produeix un canvi de pensament que valora el coneixement científic de la realitat, l'experimentació i l'observació empírica. La natura és estudiada des de la ciència: física, geometria i matemàtiques; destaca ¡'obra de Robert Grosseteste, Roger Bacon i Albert Magne.

Es revalora el món temporal respecte al món diví i desapareix la creença en un únic sistema de saviesa. Fe i raó se separen i passen a ser con­siderades disciplines autònomes.

S'estructuren els ordes religiosos i se'n creen dos de nous: els franciscans (Duns Escot i Guillem d'Occam) i els dominics (sant Tomàs). S'abandona la tradició platònica i agustiniana i s'incorpora l'aristotelisme, que té com a precedent I'averroisme llatí.

3.1 Averroisme llatí

El pensament cristià del segle XI I I recull la tasca iniciada pel filòsof àrab Averrois, que féu una síntesi de la filosofia d'Aristòtil i de la religió islàmica. La filosofia àrab s'imposa a la Universitat de París i neix una tendència anomenada averroisme llatí, que incorpora l'aristotelisme. Les tres tesis averroistes són:

• El món no ha estat creat per Déu del no-res, sinó que és etern i Déu és el primer motor immòbil.

• L'ànima individual no és immortal; només ho és l'enteniment agent.

• Teoria de la doble veritat: fe i raó són veritats de natura diferent.