Les Useres en la història d'Estivella

Va ser durant el passat Nadal quan l'atzar em va dur a ser coneixedor d'un fet històric desconegut fins ara. Fet que forme part de la història del poble d'Estivella (Camp de Morvedre - València), i que té com a protagonistes uns veïns de Les Useres i de Vilafamés que al segle XVII van deixar els seus pobles per anar a viure a un altre lloc que es trobava necessitat amb urgència de llauradors que treballaren els seues conreus, deixant enrere les seues arrels, amics, familiars... i establint-se, junt amb les seues famílies a les noves terres valencianes que havien quedat abandonades per la marxa dels seus habitants.

Davant la sorpresa inicial que vaig tindre en conéixer l'assumpte, vaig començar a treballar en la recerca d'informació, contactant amb el rector d'Estivella, qui em va remetre a l'historiador valencià Lluís Mesa i Reig, el qual és un investigador especialitzat en estudis d'història local, i autor de diversos treballs sobre el passat d'Estivella, sent posseïdor de dades molts valuoses al respecte, i a qui mai li agrairé prou la seua col·laboració, doncs quasi tota la base d'aquest article té com a font bibliogràfica les seues publicacions.

Així, els avatars d'aquesta història comencen l'any 1582, quan Felip I va decretar l'expulsió dels moriscos que poblaven els territoris del país. El Regne de València va ser el primer país de la Corona on va entrar la mesura d'expulsió, provocant l'enfonsament de l'economia valenciana en quedar despoblades i abandonades les terres i, per tant, deixant-se de pagar als nobles els censos i pensions a les quals tenien dret.

Estivella es va vore afectada de ple per la mesura d'expulsió, i així l'any 1609 abandonen la població 37 famílies morisques, prenen Jeroni Monsoriu, baró d'Estivella, la decisió de començar un període de repoblament per vore de recompondre la normalitat a les terres de la Baronia. Com a conseqüència, apareixen nous vassalls de distinta procedència, entre els quals es troben 10 famílies provinents de Les Useres i Vilafamés, atorgant-se carta de població el 20 de desembre de 1610, una còpia de la qual, registrada el 16 de desembre de 1761, es custodia a l'Arxiu del Regne de València.

En aquells temps convivien els nuclis de població de Beselga (amb el seu castell) i el de la mateixa Estivella, quedant l'aldea de Beselga despoblada i sense habitants al segle XIX, i passant a viure els descendents dels seus pobladors a Estivella, que està situada a uns dos quilòmetres de distància.

Justament, va ser al petit poblet de Beselga on van fer cap les famílies repobladores que ens ocupen. Així, a la carta pobla de 1610, apareix el llistat dels seus noms, figurant la seua procedència a l'apartat de matrimonis i defuncions de l'Arxiu Parroquial (Liber Quinque, vol. 1 1619-1670). De Les Useres: Jaume Querol, Pere Querol, Jeroni Blasco, Pere Querol menor de dies (l'equivalent a l'actual menor d'edat), i Joan Renau. De Vilafamés: Joan Valls, Berthomeu Valls de en Berthomeu, Miquel Valls, Miquel Arbiol, i Berthomeu Oliver.

Estes persones són els caps de família, no se sap amb certesa quantes persones composaven cada família (dona, fills, germans a càrrec, mare vídua, etc...), però prenen una mitjana de cinc ens eixirien vint-i-cinc persones de Vilafamés i altres tantes de les Useres, tenint en compte les circumstàncies demogràfiques de l'època.

No ho van tenir gens fàcil els nous pobladors, doncs els anys següents a la repoblació van ser molt durs, amb un oratge advers, l'aparició de malalties endèmiques, i fins i tot, una plaga de llagosta, que van minvar les collites i la població. Així, els anys 1632 i 1645 són especialment desfavorables, amb un gran nombre de defuncions i una feble natalitat que provoquen un gran retrocés demogràfic.

Posteriorment començà una certa recuperació i bonança econòmica que se sintetitza en la construcció de l'església de l'Anunciació de Beselga, beneïda el 12 de maig de 1674, i de l'església dels Sant Joans d'Estivella, fent-se la benedicció i translació el 4 de febrer de 1675.

Es va procedir a ocupar les terres més fèrtils i amb més bona accessibilitat, trobant-se uns cultius molt semblants als existents als seus termes d'origen: vinya, garrofera, figueres, oliveres, cereals i una zona de regadiu d'horta, ocupant la terra amb independència del seu nucli de població, de forma que els repobladors de Beselga també tenien terrenys a Estivella.

Un fet rellevant és que les dues primeres devocions que assumeixen els nous pobladors són Sant Joan Baptista i la Mare de Déu del Roser, sants especialment benvolguts a les terres castellonenques d'on procedien, i que es relacionen amb les terres que han sigut de moriscos. A més a més, Sant Joan es constitueix en patró del retaule major, de l'església i del poble, presidint la seua imatge l'escut de l'alcaldia fins als anys de la II República Espanyola, i la seua celebració constitueix un esdeveniment important fins al segle XIX. Per la seua part, a l'any 1661 es fundà la Confraria de Nostra Senyora del Roser, que esdevé en una institució destacada a Estivella.

No cal dir la importància que té Sant Joan Baptista al poble de Les Useres, però es que d'igual forma la Mare de Déu del Roser és molt estimada a Vilafamés, on ja des de 1590 existeix la Confraria que porta el seu nom, segons consta a l'Arxiu Parroquial de Vilafamés. Per tant, no es destrellatat pensar que ben bé els nous habitants d'Estivella aportaren les seues pròpies devocions a les noves esglésies.

L'arribada de noves famílies va dur també altres costums i cultura pròpies a Estivella i, probablement en els següents anys nous pobladors, doncs al llarg dels segles XVIII i XIX sovintegen cognoms tradicionals de Les Useres com Andrés, Mateu, Martí, Gil, Prats, Beltran, Juan, Saera, Rubio, Andreu, Roca... Encara hui en dia es deixa vore l'empremta dels nous pobladors en aspectes com la gastronomia, on trobem les "orelletes amb mel" com a postre típic, o la festa de Sant Roc el 16 d'agost.

Hi ha una troballa singular que m'ha fet cavil·lar molt respecte a la seua possible connexió amb els Pelegrins de Les Useres i que contaré a continuació: el fill predilecte d'Estivella Josep Maria Blasco Soriano, va recollir tot el patrimoni musical de la seua església, documentant-lo en partitures amb el propòsit de deixar escrit el que la gent cantava a missa des de sempre. La sorpresa apareix quan miran eixes partitures em vaig trobar amb cants com el Requiem, Kyrie, Ne Recorderis, etc... escrits amb el seu llatí original, arrel gregoriana, i amb respostes del poble, igual que en els cants dels Pelegrins. No li haguera donat importància a l'assumpte si no fos per les peculiars característiques que l'envolta, doncs es tracta d'oracions i cants prou coneguts a l'església catòlica i que encara no fa molts anys eren pràctica comuna en les cerimònies religioses. Però, després de consultar amb un venerable capellà amic meu, va pendre cos la idea que poguera ser que, a l'igual que els nous pobladors van portar a Estivella les seues devocions, també van poder dur les oracions i cants religiosos originals dels seus pobles.

És un tema aquest que pot ser en un futur, algun investigador en més temps i mitjans que jo puga traure endavant i aportar una mica més de llum al respecte. De moment es queda en només una teoria que ha de ser degudament treballada i contrastada.

Malauradament la manca absoluta de documentació de l'època a Les Useres, on va ser destruïda en quasi la seua totalitat a l'última Guerra Civil, ha fet impossible aprofundir en els aspectes socials, econòmics i polítics que pogueren existir en la marxa d'eixos veïns al segle XVII. Tampoc a l'extens Arxiu de Vilafamés apareix cap document relatiu al tema, elaborant-se el present treball amb la important documentació existent al municipi d'Estivella, on es troba degudament catalogada i completament estudiada.

BIBLIOGRAFIA

cervera arias, f. - mesa i reig, L. La torre i el castell de Beselga: història, arquitectura i procés d'intervenció , Sagunt, Ajunt. Estivella, 2006.

Bernat Martí, j.s.-Badenes Martín, m.a.. El creixement de la població valenciana (1609-1857) , València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994.

D.A. Memòria de Vida: Josep Maria Blasco Soriano, Sagunt, Ajunt. Estivella, 2004.

mesa i reig, l.

Catàleg de l'Arxiu Històric Municipal d'Estivella: (segles XVIII-XIX), Sagunt, Ajunt. Estivella, 1996.

La Baronia d'Estivella: (segles XV-XIX) , Sagunt, Ed. Alfons el Magnànim, 2000.

AVAN, revista , Arquebisbat de València, 24/II/00.

3