GUATEMALA

contra

GUATEMALA

Índex

Introducció

Introducció

Repassar la història d'un país com Guatemala significa comprendre, més que un sol país, un continent sencer. El paral·lelisme històric amb molts països de l'Amèrica Llatina, de vegades és sorprenent. Però deixa de ser-ho quan es contempla un sol fet històric que va aplicar-se de la mateixa forma arreu i que va delinear el futur d'aquells territoris i de la seva gent.

Guatemala és a Centramèrica un país on tot plantejament polític ha de considerar necessàriament l'etnicitat. Poques coses són nítides a Guatemala, com ho demostren les relacions històriques entre les poblacions indígenes i la mestissa. La seva relació s'ha basat en 500 anys de sotmetiment i repressió, d'explotació i genocidi.

La distinció entre sang indígena i europea, entre cultura tradicional i moderna, ha constituït un factor definitori de la societat guatemalenca des dels dies dels conqueridors. Molts dels patrons socials i econòmics adoptats des de l'arribada dels castellans, es mantenen a la Guatemala d'avui.

A l'actualitat, la diferenciació entre un grup o altre és sinònim també de parlar de rics i pobres. Els mestissos, que integren les capes acomodades, s'aferren a una base de poder polític i econòmic que ha mostrat un interès manifest per mantenir la població indígena en la desinformació i l'analfabetisme. La resistència de l'elit dirigent a admetre la mateixa plenitud de drets sense discriminacions per als 23 grups ètnics de Guatemala, s'ha tornat un mal crònic i és possible que els seus efectes segueixin manifestant-se en el futur.

Guatemala són dues formes de vida dins del mateix territori. Són dues concepcions de l'existència humana i la relació amb l'entorn, que conviuen però que no es comprenen. Són dues formes d'aversió i alhora de malfiança. És una Guatemala contra una altra.

1. Descripció

Nom oficial: República de Guatemala (Guatemala significa Terra d'Arbres)

Capital: Ciudad de Guatemala

Moneda: Quetzal (1 euro = 10 quetzals)

Àrea: 108.888 Km2

Població: 12.000.000 hab. (58% ladinos (mestissos i d'origen europeu), 41% indígenes, 1% garífunes (afroamericans). 40% població urbana

Llengua oficial: Espanyol. Es parlen però 21 llengües maies, 1 de la població xinca (indígenes americans no maies) i 1 pròpia de la població garífuna

Legislatura: Congrés Nacional

Divisió política: 340 municipis dividits en 22 Departaments

Guatemala és el país de més al nord de les nacions de Centramèrica. Conté dins el seu territori una tercera part de la població de la regió centramericana i amb més de dos milions d'habitants a la capital, és el centre urbà més gran de tot Centreamèrica.

Guatemala limita a l'oest i al nord amb Mèxic, al nord-est amb Belice, a l'est amb Hondures, i al sud-est amb El Salvador. El sud del país està limitat per l'oceà Pacífic i la seva part oriental disposa d'una petita sortida a l'Atlàntic.

El relleu del territori es força irregular. Les terres més planes i fèrtils són ocupades per extenses finques, la qual cosa confirma que la major part de la població s'ubica en terrenys muntanyosos o selvàtics. Les terres altes comprenen dues serralades paral·leles, la “Sierra Madre” i la dels “Altos Cuchumatanes”. La més important és la “Sierra Madre”, que creua el país d'oest a est, penetra a Hondures i El Salvador i forma l'altiplà central en el que hi viu el 60% de la població. Al marge de les dues serralades, una important cadena de 33 volcans (la major part actius) corre paral·lela a la costa del Pacífic, destacant el Tajumulco amb 4.220 metres d'alçada.

El clima de Guatemala és càlid tropical que es modifica amb l'altura. Té només dues estacions l'any: la plujosa que va de maig a novembre i l'estiu a la resta de l'any. La costa atlàntica, exposada als vents alisis, és molt més humida que la del Pacífic. Les temperatures extremes mitjanes a l'altiplà van dels 10 als 25ºC. En terres baixes la temperatura s'eleva amb mitjanes extremes de 20 a 35ºC.

2. Característiques geo-polítiques

Guatemala pertany al grup de països que conformen la regió anomenada Amèrica Llatina. Aquesta regió abraça des de Mèxic fins el sud del continent americà. Els països que la conformen es caracteritzen per tenir força trets en comú:

• Tenen una història molt similar: van tenir cultures molt avançades abans de la colonització.

• Tots aquests països varen ser conquerits pels europeus durant la mateixa època.

• La seva història recent està marcada per grans injustícies i dures repressions vers la població civil (hi ha però algunes excepcions).

• Són economies poc desenvolupades que es basen fonamentalment en l'exportació de productes primaris.

• Les disparitats econòmiques entre la població són molt evidents. Existeix una minsa classe alta però que domina la major part dels mitjans de producció; una petita classe mitjana poc consolidada i una abundant classe baixa que té una economia pràcticament de subsistència.

• Són països amb evidents mancances infrastructurals, molt centralitzats i de grans disparitats regionals.

• El model soviètic a meitat del segle XX va ser un referent en aquells països on més evidents eren els desequilibris econòmics entre la població i on les seves estructures fregaven el model feudal. Les tensions internes van esdevenir en conflictes armats i ferotges dictadures que van violar durant llargs períodes els drets humans més essencials.

• Són països basats en una gran inestabilitat constitucional i de forta debilitat democràtica i jurídica. L'expansió del comunisme va propiciar l'aparició de dictadures recolzades pels EUA que van estroncar la dèbil experiència democràtica de moltes d'aquestes nacions.

• Els països rics exerceixen una forta influència sobre els governs d'aquests països de diverses formes. Una de les més importants és mitjançant el deute extern.

• La major part d'aquests països encara es troben en un règim demogràfic en transició. La mortalitat s'ha reduït força però la natalitat continua essent molt alta. Això fa créixer geomètricament la població reduint la renda per habitant en xifres reals.

• L'expansió demogràfica i l'oferta limitada de llocs de treball en punts molts concrets de la geografia dels països, ha conduït a la creació de grans nuclis urbans amb importants mancances de serveis.

• Les possibilitats percebudes com a il·limitades en els països occidentals, generen en el col·lectiu llatinoamericà una gran i creixent migració cap a aquests indrets.

3. Anàlisi històrica

La història del petit país centramericà es divideix en quatre processos històrics fonamentals d'elevada complexitat.

El primer fa referència a l'etapa en la que els primers pobladors de l'àrea de Mesoamèrica (que s'estén des del centre de Mèxic fins a Costa Rica), van arribar a desenvolupar diferents i riques civilitzacions, la més important la maia.

Si bé la primera etapa va desenvolupar-se molt progressivament en varis milers d'anys, la segona etapa vindrà marcada per un canvi molt brusc que transformarà les tradicionals formes de vida de la seva població i la relegarà a una existència amarga i precària que encara avui persisteix. És aquest el període marcat per l'arribada dels espanyols al continent americà i el seu domini en gairebé tres segles.

El tercer període conté els fets que van desencadenar la separació de Guatemala d'Espanya i la seva formació com a república. Les lluites pel poder entre criollos, i la continuació del sotmetiment del poble maia i pobre, completen aquesta tercera etapa.

Finalment el quart procés històric de Guatemala se centra exclusivament en la segona meitat del segle XX i tracta les constants lluites pel poder entre els més benestants, i les lluites del poble per assolir una millor vida. El període revolucionari i la posterior i cruenta guerra interna de 36 anys van precedir els esforços democràtics actuals envoltats d'una conjuntura definida per la gran força de la globalització actual.

3.1. Cultura antiga (2000aC-1523)

El poblament d'Amèrica va iniciar-se fa uns 20.000 anys quan nòmades asiàtics van travessar l'estret de Bering aprofitant el glaciar que cobria Europa septentrional, Àsia i Amèrica del Nord. Aquestes poblacions van anar dispersant-se per tot el continent americà deixant molts testimonis de la seva cultura.

Una de les cultures més admirades va ser la cultura maia antiga. Els maies van ser un poble molt gran i molt avançat a la seva època. Varis autors diferencien els 4.000 anys d'història dels maies en tres períodes bàsics:

Pre-clàssic:

• 2.000 a. C. - 300 d. C.

• Assentament estable de diversos pobles nòmades

• Construcció dels primers centres cerimonials (temples i ciutats)

• Primers coneixements científics

Clàssic:

• 300 - 900

• Període més important

• Consolidació de l'estructura social i econòmica

• Desenvolupament d'un sistema de numeració

• Creació d'un sistema d'escriptura

• Creació del precís calendari maia

• Investigació de l'astronomia

• Desenvolupament de l'agricultura

• Refinament de l'artesania i les arts

• Construcció àmplia de ciutats

Post-Clàssic:

• 900 - 1530

• Període de decadència

• Estancament cultural

• Creixement demogràfic

• Escassetat d'aliments

• Desgast del sòl

• Sequera

• Campanyes militars internes i externes

• Divisió del poble maia

• Sorgiment de les diferents ètnies

3.2. Període colonial (1523-1821)

3.2.1. La colonització

A finals del segle XV, el navegant genovès Cristóbal Colón llegeix alguns llibres que parlen de la forma esfèrica del planeta. Aquestes lectures i la pròpia experiència i observació del navegant el van acabar de convèncer de que si navegava sempre cap a ponent, arribaria a l'altre costat de les Índies Orientals. Una nova ruta, a priori menys accidentada i no competitiva, per extreure espècies (pebre, nou moscada, gingebre, clau, canyella) i les demés riqueses de les que parlava Marco Polo en un dels llibres que Colón va llegir.

Europa al segle XV era deficitària. Tenia gran mancança de líquid econòmic que li feia reduir constantment els preus dels seus productes. A més, el context d'Antic Règim, creava sovint importants dèficits alimentaris entre la població, fet que re-equilibrava constantment el seu nombre. Aquestes dificultats demanaven una aposta cap a intentar arribar a les Índies. Tant per terra com per la ruta marítima tradicional, els exèrcits enemics eren un important obstacle. Al segle XV l'expansió de l'Imperi Otomà arriba a ocupar Constantinoble, pas natural d'accés a les Índies. Tota aquesta situació empeny a Cristóbal Colón a proposar el seu pla al rei de Portugal. Quan aquesta és rebutjada Colón li ho proposa a la corona castellana. Aquesta accepta i comença a teixir l'arriscada empresa. Portugal, l'altra potència d'aleshores, iniciarà també la seva aventura particular cap a les Índies però per un recorregut molt més segur com era vorejant el continent africà.

La ruta per occident de Colón arriba al cap de dos mesos a un destí desconegut però que atribueixen al Japó. En un primer moment la decepció es fa evident entre els castellans perquè no troben el que cercaven. La política comercial i de tanteig a les Índies per part de Castella i Portugal aviat es transforma en colonial, però d'extracció, quan descobreixen que aquelles terres amaguen importants quantitats d'or i sobretot de plata. Portugal crearà diversos assentaments a les costes africanes i controlaran gran part del comerç per evitar intermediaris. Porten a Europa esclaus, espècies i productes orientals que els hi produiran importants beneficis. Castella iniciarà el seu particular saqueig a les illes del Carib primer, per després arribar al continent i ocupar pràcticament tot el territori.

La política d'extracció de recursos i matèries primes per dur cap a la metròpoli, durà als castellans a enfrontar-se directament amb les poblacions indígenes. La superioritat militar, les simples caceres humanes, les epidèmies transmeses pels castellans, l'explotació humana i els múltiples suïcidis, van acabar amb bona part de la població indígena del continent americà. A les illes del Carib, molta d'aquesta població s'extingirà completament.

3.2.2. El sotmetiment de la població

Un any després d'arribar al continent americà (1493), el Papa Alexandre VI va regalar a la Corona castellana totes les terres d'Amèrica per a evangelitzar-les. A canvi de l'evangeli, els castellans podien quedar-se amb totes aquelles terres i el seu contingut mitjançant els “repartimientos” i “encomiendas” . Davant d'aquesta invitació de la Corona i la benedicció de l'església catòlica, en pocs anys el continent americà va ser envaït per molts espanyols encesos per la cobdícia que arribaven en grans vaixells i formaven exèrcits amb la missió d'apoderar-se de tota la riquesa i de convertir en esclaus als seus habitants.

Hernán Cortés va reduir la població asteca i va acabar amb tota la seva cultura i llegat. Pedro de Alvarado va fer el mateix amb els maies i Francisco Pizarro amb la cultura inca. La seva sedega per l'or i la plata va fer embogir-los a ells i molts altres conqueridors en la exhaustiva recerca d'aquests metalls. El grau d'explotació de tants territoris va ser irreparable en molts casos.

La conquesta de Guatemala va tenir diferències amb la d'altres regions. Els pobles mesoamericans, sedentaris i amb una tradició de guerra i conquesta, van acceptar de diverses formes. Al centre del que seria més tard Mèxic, aquesta conquesta va ser menys destructiva. Cortés va trobar una unitat política, que un cop vençuda va passar, amb tots els seus pobles dominats, als vencedors. Aquesta facilitat i suau conquesta contrastava però en territori guatemalenc on la gran subdivisió política obligava a la submissió de les diferents ètnies en un procés més treballat i devastador. Es va trigar vàries dècades en veure emergir del desordre un sistema mitjanament organitzat.

La febre de l'or i de la plata aviat va posar remei als mals d'Europa. El control polític, militar, religiós i administratiu va fer-se fort en els anys posteriors i van crear-se reduccions de poblacions indígenes per a una efectiva explotació i adoctrinació. Enmig del bany de sang, meyspreu i sofriment vers les poblacions indígenes, a la zona mesoamericana els frares de l'Ordre Religiosa de Santo Domingo, encapçalats per Fray Bartolomé de las Casas va creure possible continuar l'estructura colonial sense necessitat de continuar amb les humiliacions i els tractes inhumans que rebia la població maia. És per això que al 1542 van ser promulgades unes noves lleis que plantejaven bàsicament un colonialisme humanitari. En aquestes noves lleis destacava la nova condició social a la que passava a ocupar la població indígena: eren treballadors lliures i cap invasor tenia dret sobre ells sinó era a canvi de compensació. D'un caràcter marcadament esclavista, les estructures del colonialisme van passar a ser de caràcter feudal, on les poblacions van guanyar alguns drets sobre el seu treball i la seva organització comunitària, encara que sempre sota la tutela d'un Senyor que els protegia i al que havien de tributar (origen dels actuals municipis).

Davant la manca de força de treball obligatòria duta a terme pels indígenes americans, la importació d'esclaus africans va ser una de les solucions adoptades. Però en molts indrets d'Amèrica Llatina aquesta mesura no va ser suficient i la nova situació no va ser ben rebuda pels “encomenderos”, els quals van amenaçar a la Corona en despoblar el territori si no s'atenia el dret i necessitat de mà d'obra gratuïta d'indígenes per a poder generar ingressos. Això va dur a la Corona a readequar les noves lleis impulsant la del treball a la força en la que els grups d'homes havien de desplaçar-se fins a les “haciendas” i “estancias” per a treballar, primer durant una setmana i més tard durant un mes. En aquestes “haciendas” i “estancias” s'especialitzaven grans extensions de conreu que servirien sobretot per a proveir la creixent població espanyola, criolla, ladina i indígena, que tornava a recuperar el seu nombre. Cap a meitat del segle XVIII, els enviaments de població ja no es faran mensuals sinó per temporada, talment com encara perdura a l'actualitat. El poble maia serà qui es desplaçarà mentre que el poble ladino s'instal·larà en gran nombre permanentment a les finques.

Com a resultat de la colonització sorgiran dues classes socials ben marcades en relació a la tinença de la terra i la seva activitat en ella: Per un costat els espanyols i criollos seran propietaris de grans extensions de terra treballades per força de treball esclavitzada. Per l'altre, la població maia propietària de reduïdes terres comunals de propietat col·lectiva que li servia per a subsistir i per aconseguir recursos amb els quals tributar als colonitzadors.

3.2.3. La nova organització social

Al 1542 queda suprimit el càrrec de governador a la zona per instaurar-se l'Audiència amb seu a Santiago de los Caballeros de Guatemala, coneguda avui com a Antigua Guatemala. Aquesta Audiència tenia assignada el control d'un ampli territori que anava des de Chiapas fins a Costa Rica.

La població espanyola residia a la capital i en poblats no gaire llunyans a aquesta, on hi tenien l' “hacienda”. Per la seva part els indígenes vivien en pobles habilitats per a ells en els que legalment no podien residir blancs a no ser que fossin religiosos. Això va crear l'anomenada “dues repúbliques”, l'espanyola i la indígena, idealment separades en la legislació.

Només en zones properes a les “haciendas”, a les principals rutes comercials o en pobles importants, mica en mica mestissos i espanyols van anar barrejant-se fins a estendre's cap a zones d'hàbitat exclusiu per a espanyols o fills d'aquests. Tanmateix això no va ser així en l'extensió cap a zones indígenes.

Espanya va traslladar al segle XVI la concepció estamental que caracteritzava al seu sistema social, amb la diferència de que a les Índies, indígenes i africans ocupaven nivells molt per sota dels mínims de la península.

Els espanyols, els més rics, conformaven els principals càrrecs polítics, religiosos, econòmics i militars. L'economia de la província de Guatemala, bàsicament agrícola, amb un fràgil sistema d'exportació i amb capacitats molt limitades, durant el segle XVII va veure disminuir la importància econòmica de l'”encomienda” com a mitjà que era de sosteniment del grup espanyol. Moltes de les millors “encomiendas" havien passat a residents de la metròpoli, a part que els rendiments dels tributs havien baixat en consideració. Això va empobrir a moltes de les famílies espanyoles originals que van optar per refugiar-se en les seves explotacions agrícoles a fer una vida autàrquica o inclinar-se a fer carreres religioses o bé cercar càrrecs remunerats.

Les guerres d'invasió, però també molt especialment les elits espanyoles, van ser els primers a crear el mestissatge. Aquest grup social titllat d'imperfecte i molt marginat fins al segle XIX, tenia però un status superior al dels indígenes. La seva condició de població políticament lliure, exempta de tributacions i treballs forçats, però també de dret a accés a la propietat de la terra, li va permetre ocupar posicions molt lliberals i poc subjectes dins la societat. Aquells criollos que no van poder mantenir-se en la seva posició social també van tendir a mesclar-se amb mestissos, tot conformant una indefinida classe mitjana.

Per la seva part, aborigens americans i africans ocupaven la posició més baixa de l'escala social. Les seves activitats estaran fortament lligades a la terra i només els diferenciarà la condició d'esclavatge, que si bé en el cas dels indígenes formalment no ho seran, les seves condicions de vida no distaran gaire de la dels africans que sí ho eren.

L'eix i la base de la vida social, política, econòmica i cultural indígena va ser el municipi. Els pobles van fundar-se al 1548 congregant divisions polítiques i lingüístiques, i a cadascun d'aquests pobles se'ls va donar un sant patró, festivitats religioses (tradicionals i catòliques) i vestit propi tant per homes com per dones que permetés distingir-se dels altres pobles a simple vista.

En quant a prosperitat i desenvolupament dels pobles indis, la situació va ser molt variable d'una regió a una altra. Inicialment, del 1523 fins el 1547, el tracte cap als indígenes va ser humiliant. Amb les noves lleis impulsades per la pressió del frares dominics, els indígenes van poder gaudir d'una situació més favorable, sobretot també perquè tenien terra suficient per a treballar. Però cap al segle XVIII aquesta terra es va fer escassa o insuficient. A més, la provisió de mà d'obra forçada en aquells pobles propers a ciutats i viles espanyoles, va tornar a deteriorar la situació de l'indígena.

Si bé és cert que entre la població indígena en general va haver-hi sotmetiment, ressignació i acceptació del nou estat de les coses, també van existir casos específics de comunitats que es van rebel·lar quan els abusos eren excessius. Els motins i rebel·lions indígenes van succeir-se des de meitat del segle XVI fins a inicis del segle XX. La imatge extraordinàriament pacífica i bondadosa dels indígenes que s'ha escrit en molta literatura que fa referència al període pre-colonial i també colonial, resulta ser fal·laç, tot i que el grau de violència desplegada és molt inferior a d'altres contextos de les mateixes èpoques.

3.2.4. Economia colonial

El sistema de tinença de la terra durant la Colònia és d'una clara dicotomia entre els espanyols i els indígenes. Entre els primers va predominar des del principi la propietat privada. Les parcel·les no eren molt grans, però amb el temps algunes explotacions agropequàries properes a la capital van créixer conforme ho va permetre la prosperitat del propietari. L'explotació, va dependre de la mà d'obra, semi-forçada indígena, que obtenien a través dels “repartimientos”. A part, a cada “hacienda” havia alguns treballadors permanents o residents, tant d'origen indígena, com mestís o africà. Les “haciendas” o “estancias” més importants, grans i prosperes, es trobaven en mans d'ordres religioses.

Cada poble d'indígenes va rebre en el moment de la reducció, unes terres anomenades “ejidos” i les terres comunals, on cada matrimoni rebia una parcel·la que havia de treballar i fer produir per al seu consum familiar i el pagament del tribut. Durant el segle XVI i principis del XVII, va haver dos factors que van fer que el sistema funcionés adequadament: la disminució de la població indígena i la poca quantitat de població espanyola i mestissa, que fonamentalment es va concentrar a la capital (Santiago de Guatemala) i els seus voltants, així com en una o altre capçalera de jurisdicció.

En el segle XVII, però, va començar a dispersar-se la població espanyola i ladina, en part com a resultat de la crisi de la dècada de 1630. Va ser aleshores quan alguns pobles d'indis van començar a sentir l'usurpació d'algunes de les seves terres comunals. En molts casos hi havia encara prou espai per acomodar totes les parts. Els pobles indis més allunyats no es van veure afectats però van haver-hi regions en les que va desaparèixer o disminuir la població indígena (per exemple la costa del Pacífic i algunes zones de l'altiplà oriental), on es van ubicar cada vegada més espanyols i ladinos encara sense estar regularitzat el seu dret de propietat.

Guatemala mai va ser una regió rica en metalls preciosos. Sempre va ser una regió de limitats recursos que sempre va dependre de l'agricultura tant per a les seves exportacions com per al seu consum intern. Durant la Colònia van conviure dos sistemes agropequaris interdependents: un era l'agricultura d'exportació i alguns productes de consum majoritari entre la població espanyola (bestiar, sucre, blat, anyil, cotó). Això requeria una certa inversió i explotacions de tamany considerable. Per aquestes característiques, els propietaris eren espanyols i criollos. L'agricultura d'exportació sempre va dependre d'un producte principal que en la primera època va ser el cacau, però competències desfavorables el va relegar a un segon terme i va ser substituït més tard per l'anyil. Amb aquest fruit colorant extret d'un arbust, l'exportació guatemalenca va viure els moments més importants a finals del segle XVIII. L'exportació de l'anyil estava controlada per grans cases comercials pertanyents a espanyols peninsulars. Aquests grans comerciants tenien el complet monopoli de l'anyil i establien les qualitats i els seus preus. Les grans cases comercials també controlaven el bestiar per al seu consum capitalí. El bestiar, el sucre, el blat i el cotó també van ser part important de la producció agropequària comercial o especulativa, però el seu principal mercat va ser l'interior. El tabac i el cacau s'exportarà en quantitats molt reduïdes.

L'altra sistema agropequari interdependent estava en mans dels indígenes i ladinos rurals i incloïa productes tant d'origen americà (blat de moro, “frijol”, verdures) com provinents d'Europa (blat, sucre, porcs, gallines, ovelles, etc.) Els indígenes tenien una certa especialització agrícola i d'artesanies. Ells eren a més la mà d'obra principal a través del treball semi-forçat als “repartimientos”, liberal al cultivar certs productes per a la venda, i assalariat a l'oferir la força de treball per a construir camins o fer obres o prestar-se per a treballar a les “haciendas”.

Per la seva part els mestissos conformaven un arcaic sector secundari. Les manufactures es distingien entre les dels centres urbans espanyols i ladinos, i les dels pobles indígenes. Els espanyols, a l'inici, treballaven artesanies d'origen espanyol que només ells controlaven, però durant el segle XVIII les van abandonar i van acabar completament sota el control dels metissos.

El segle XVIII va consolidar una escassa però sòlida classe mitjana quan van definir-se les professions liberals i els oficis de lletres. Aquestes estaven ubicades a les ciutats i van ser cobertes per mestissos i blancs de nivell mig.

3.3. Període de la independència (1821-1944)

3.3.1. La independència

Les noves idees de la Il·lustració van arribar al regne de Guatemala simultàniament que a la resta d'Hispanoamèrica. L'elit intel·lectual les va adoptar amb entusiasme i mica en mica va començar a posar en dubte aspectes del sistema establert. Es discutia sobre diferents mesures per reformar la societat i superar els problemes socials, millorar l'economia, o buscar l'elevació moral i material de la població.

Espanya, a l'entrar al segle XVIII veu com el seu poder ja només forma part del passat. L'esgotament de la plata, la manca de mà d'obra i una política comercial cara, desequilibrada i ineficient entre les colònies i la metròpoli, li comença a fer perdre l'hegemonia sobre aquestes. Les guerres religioses havien eixugat gran part de les riqueses extretes d'Amèrica. Les abdicacions de Bayona i la invasió d'Espanya per Napoleó, van ser els catalitzadors que van permetre expressar i formular millor les inquietuds a dins de les colònies.

A Guatemala, des de feia dos segles l'elit social guatemalenca es trobava confrontada (espanyols peninsulars i criollos). La corona espanyola continuava nomenant per a les funcions de responsabilitat als nascuts a Espanya. La pròpia concepció d'Estat dels criollos era sempre frenada des de la metròpoli i els elevats impostos que pagaven a la corona no els impedia de sentir-se relegats a un segon terme.

La independència va a començar a gestar-se una dècada abans amb clars ideals liberals. La derogació de la Constitució al 1814 per part de Ferran VII va prendre's amb relativa calma a Guatemala. Però al mateix temps començaven a crear-se grups encoberts que discutien la situació d'Hispanoamèrica i evolucionaven les posicions personals i de partit. Primerament s'inclinava per mantenir-se unida a Espanya dins d'una monarquia constitucional. El 1820, però, durant el Trienni Liberal espanyol va decidir-se destinar esforços per a ser més ambiciosos. El 15 de setembre de 1821 va ser el moment escollit pel regne de Guatemala per presentar el Plan de Iguala on definitivament declarava la independència de la corona espanyola.

La lluita per la independència va ser un moviment que es va crear principalment a les ciutats i molt concretament a la capital. Per les classes altes, l'oligarquia criolla, l'emancipació suposava, sobretot, mantenir i afirmar el seu poder econòmic a través d'un major control que evités que els guanys anessin cap a Espanya i principalment, poder manifestar el seu poder polític central. A l'estrat mig es trobaven dues posicions diferenciades en relació a la independència. Ambdues posicions coincidien en relació a una major descentralització, però el grup més conservador temia l'emancipació per la velocitat en la que succeïen els esdeveniments. En quan a la participació indígena, aquesta no va participar més que com espectadora; i és que la nova situació només beneficiava a uns pocs al marge que molts segments de la població veien passar la història molt lluny del seu reduït àmbit de decisió.

En el moment de la independència el regne de Guatemala el composaven cinc províncies: Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica. Al proclamar-se la independència, Mèxic (també independent des del mateix moment) va instar als líders del Yucatán, Chiapas i tot el regne de Guatemala a unir-se per formar un gran Estat de nova creació. L'experiència va ser breu, doncs al 1823 el regne de Guatemala s'independitzava de nou i conformava una mena d'Estat federal anomenat “Provincias Unidas de Centroamérica”. Però els enfrontaments interns i les lluites pel poder van acabar amb la idea d'unió centramericana i al 1838 cada província va optar per conformar-se com a república totalment separada de les demés.

3.3.2. Govern de Morazán

Durant el període federal es va procedir a fixar les regles de la vida política. Els liberals, que havien estat els primers a defensar la independència, s'oposaven al manteniment dels interessos particulars i a l'statu quo de l'elit conservadora, que tenia de la seva part a l'Església i als terratinents.

El president liberal Francisco Morazán del 1830 fins al 1839 va emprendre diverses reformes per tractar els tres principals problemes que preocupaven a l'oligarquia guatemalenca:

• L'enorme poder econòmic, polític i social que acaparava l'Església.

• El gran nombre de població indígena vaticinada com a greu obstacle per al desenvolupament econòmic del país.

• L'escassa entitat guatemalenca i centramericana en els mercats internacionals.

El programa reformista va trobar una excel·lent acollida en el cap d'Estat guatemalenc, Mariano Gálvez. Però els plans de reforma tenien caràcters excessivament europeus, que no prenien en consideració les realitats locals. Les elits liberals mai van comprendre que era impossible imitar a d'altres nacions amb situacions socials completament diferents.

Les reformes van expropiar els béns eclesiàstics, van abolir el delme, van establir el matrimoni civil i el divorci. La reforma educativa va generalitzar l'educació primària i la va fer laica. Però quan va restablir el tribut colonial davant l'escassetat de fons en el govern federal, això li va suposar la rebel·lió de camperols que van unir-se als ja rebel·lats capellans (Rebelión de la Montaña).

La rebel·lió camperola va anar creixent per la regió oriental i en aquest punt la rebel·lió va trobar un líder eficient i carismàtic en el jove granger ladino Rafael Carrera. Al marge de L'Església Catòlica, camperols i petits i mitjans propietaris nostàlgics de les condicions en temps de la Colònia, l'aristocràcia capitalina també va recolzar l'alçament cosa que va obligar a Gálvez a deixar el poder al 1838. De totes formes la feina dels conservadors no estava feta i van trigar encara dos anys a poder assegurar-se plenament el poder en el principal Estat de la ja quasi inexistent federació. Al 1840 a Ciudad de Guatemala ho van aconseguir i Morazán, el màxim líder liberal, va haver de marxar a l'exili.

3.3.3. Govern de Carrera

Es coneix al “Govern dels 30 anys” de Guatemala com al període conservador que s'estén des de 1838 fins 1871.

La visió corrent de la historiografia guatemalenca (dominada per la interpretació liberal) defineix aquest període obscur i estèril com un veritable pas enrera per a la incipient república guatemalenca. Es tracta d'un període on el president més cèlebre, el considerat heroi de la Rebel·lió, en alguns llibres és descrit com a una figura primitiva, salvatge, ignorant i quasi analfabeta, que va ser durant 21 anys una titella al servei de l'Església i de la classe alta. Tanmateix, d'altres estudis més recents no consideren que Carrera fos un fàcil instrument en mans d'autoritats eclesiàstiques o de la oligarquia, ja que va haver de refer quinze anys de destrucció i violència i fer recuperar a la població l'ordre que enyorava. Carrera va encapçalar i va mantenir un moviment autènticament popular que va venir a corregir molts dels excessos que havien comès els liberals, enamorats del progrés però que desconeixien i menyspreaven la realitat rural de Guatemala. El que va crear però més ressentiment entre els guatemalencs va ser la ingenuïtat de Carrera de permetre el control de Gran Bretanya a la veïna Belice a canvi d'una carretera entre ambdues capitals que mai es va fer efectiva.

Carrera va morir al 1865 com a president vitalici. Aquest mai va renegar del seu origen humil i sempre es va mantenir com un líder dels camperols, tant indígenes com ladinos. L'aristocràcia capitalina durant varis anys es va resistir a acceptar-lo fins que no va comprovar que ells eren els principals beneficiaris del seu règim. Un règim opressiu en molts aspectes, però que per als camperols (especialment els indígenes) serà molt menys injust i destructiu que el que provindrà dels liberals sis anys després.

3.3.4. Govern de Granados i Rufino Barrios

Preocupats per l'estancament que vivia el país i que els afectava directament en els seus interessos, els liberals van organitzar un moviment armat que va desplaçar el règim conservador de tres dècades. Els impulsors d'aquest moviment van ser dos enemics del govern conservador: Miguel García Granados i el general Justo Rufino Barrios. La revolució es presenta com la incorporació de Guatemala al progrés i modernitat i es basarà fonamentalment en desenvolupar el mococultiu i augmentar la dependència del país als inversors estrangers.

D'entre les reivindicacions liberals destacava la constitució d'una Representació Nacional composada d'homes independents i lliurement escollida, llibertat de premsa, millora i reforma de l'exèrcit o la desaparició de tota mena de monopolis.

El primer govern de Granados va durar 3 anys. Granados era un home tranquil, d'origen capitalí, molt culte i d'educació molt refinada. Aquest terennà el va dur a crear una actitud conciliadora amb els principals propietaris i l'Església. Barrios era però més explosiu, d'origen provincià, amb educació limitada, poques vivències lluny de les fronteres guatemalenques i maneres molt orgulloses i temeràries. Aquest ric ladino propietari de diverses plantacions de cafè, quan va arribar al poder va prescindir de la concepció de Granados d'assolir els objectius mica en mica. Barrios volia d'immediat acabar amb el poder de l'Església i transformar profundament el sistema socioeconòmic del país.

L'Església va veure els seus privilegis abolits de nou. Es va separar de l'Estat, la Constitució va registrar la República de Guatemala com a laica, va perdre el control de l'educació, es van desamortitzar moltes terres i van suprimir-se monestirs i ordres religioses. L'expulsió del país de molts religiosos en un context en el que conservadors i liberals cada cop acostaven més les seves diferències i la reducció sense marge de maniobra de la població indígena, van ser els principals motius pels quals aquesta vegada la situació de rebel·lió no era tant òptima.

El racisme ha estat des dels primers instants de la colonització una actitud constant i tangible dins de la població criolla i ladina de la societat guatemalenca. La protecció, encara que feble, de les lleis espanyoles i del govern conservador de Rafael Carrera, van ser per a la població maia oasis històrics enmig de períodes d'extrem sofriment. Des del moment en que Barrios arriba al poder, l'odi, repulsió i destorb dels reformistes (ja tant liberals com conservadors) vers la població nativa pren un nou impuls que es vindrà manifestant amb força fins als nostres dies. Només concebien el seu progrés si es convertien en ladinos. Calia exigir-los el treball i acabar amb les seves terres comunals per fer avançar el país. Tot havia de ser imposat perquè sinó era impossible assolir el progrés. Això va suposar l'accentuació del centralisme en benefici de la ciutat capital i l'exportació per la invitació a la inversió estrangera. Contràriament, això va repercutir en l'abandonament de les àrees perifèriques i del mercat intern.

Els canvis socials, polítics i econòmics van ser profunds i irreversibles. Molt del que avui és Guatemala va establir-se aleshores. Els nous senyors de la política i del cafè van venir a substituir les famílies tradicionals de la Colònia (encara que algunes van mantenir-se). Els fluxos migratoris europeus del segle XIX van afectar poc a Guatemala, doncs aquesta tenia poc a oferir. Però sí la inversió estrangera va propiciar la incorporació en les classes altes i mitges d'estrangers que avui conformen un ampli ventall de cognoms dins de les capes polítiques i econòmiques de la nació.

També el període de Rufino Barrios és aquell en el que crea l'exèrcit amb el clar objectiu de protegir les fronteres geogràfiques però també algunes classes socials d'unes altres.

3.3.5. Govern de Reina Barrios

Rufino Barrios va morir al 1885. Sense el dictador, es va respirar un cert aire de llibertat a la qual cosa també van contribuir-hi els seus successors. En un context de govern provisional i a l'espera de convocar eleccions van passar 8 anys en els quals les polítiques aplicades van tenir un caire molt continuïsta, tot i que més disteses. Les eleccions van dur al poder a José Mª Reina Barrios, nebot del “caudillo”. Aquest, a mesura que avançava el seu mandat es va fer menys tolerant a la crítica i cada vegada més autoritari. Quan va dissoldre l'Assemblea Legislativa per prorrogar la seva estada al poder quatre anys més, va provocar violentes revoltes que van acabar amb la seva vida.

3.3.6. Govern d'Estrada Cabrera

El seu successor al 1898 va ser Manuel Estrada Cabrera. El seu govern es va caracteritzar per un creixent sistema dictatorial basat en la temença i la delació. Va estar al poder fins el 1920, reelegint-se tres vegades. El desgast del règim va ser lent a mesura que el dictador es feia vell. Varis esdeveniments tràgics (terratrèmols i epidèmies) van demostrar la seva inoperància al poder. Només a partir de 1919 la oposició va trobar la forma de poder-se organitzar i fer caure un règim que va marcar una nefasta època pel país.

3.3.7. Govern d'Ubico

A la caiguda d'Estrada Cabrera, Guatemala va entrar en una fase d'inestabilitat que va acabar amb l'elecció com a president del General i liberal Jorge Ubico al 1931. El govern d'Ubico va continuar amb la mateixa política d'Estrada Cabrera, encara que amb major eficàcia. Va modernitzar els sistemes socials i el sanitari. Va abolir el “pago de la peonada” però en canvi es van establir contribucions laborals forçoses en la construcció de carreteres i camins i en el desplegament de fils de telègraf per tot el país. Tanmateix l'abolició del “pago de la peonada” va permetre a alguns indígenes dedicar-se a l'activitat comercial.

Mentre els dos governs posteriors a Cabrera i precedents a Ubico van mantenir una certa permissivitat cap a ideologies d'esquerra a l'inici de la bipolaritat político-econòmica mundial, Ubico sentia un fort odi cap als comunistes als quals es va preocupar de mantenir sota control o expulsar del país. Sentia forta simpatia pels règims anticomunistes i autoritaris europeus (Mussolini, Hitler i Franco), però també sempre va tenir cura de mostrar la seva amistat amb els EUA. Quan va iniciar la 2ª Guerra Mundial, en un inici va mostrar-se neutral, però quan EUA va decidir intervenir, Ubico i Guatemala es van posar al costat del bàndol aliat, oferint alguns petits ajuts a la potència americana i desposseint i enviant a l'exili als propietaris alemanys de les propietats cafeteres de Guatemala.

Amb el pas dels anys Ubico va perdre la confiança que alguns pocs sectors populars li havien mostrat a l'inici. L'ambient internacional provocat per la 2ª Guerra Mundial era favorable a un sistema democràtic i més obert que el que Ubico era capaç de proporcionar. La propaganda democràtica dels països aliats no es va censurar i això va calar entre la població. Les protestes van iniciar-se molt tímidament, però als pocs mesos la resistència es va ampliar i generalitzar. En un acte de protesta popular, les forces d'ordre públic van actuar amb violència provocant morts i ferits. Aquella va ser la sentència d'Ubico. Ell mateix va escollir el seu successor (Federico Ponce Vaides) que tenia la premissa de convocar eleccions el més aviat possible.

3.3.8. Govern de Ponce Vaides

Amb Ponce Vaides com a president provisional, els principals sectors de l'oposició (professionals joves, mestres i estudiants) es van organitzar en improvisats partits i van presentar els seus candidats. Juan José Arévalo, un doctor en pedagogia i filòsof d'una agrupació nova composada principalment per joves, es presentava com el candidat més popular. El clima electoral es va anar fent cada cop més tens i insegur davant dels actes d'intimidació del partit que postulava per Ponce Vaides. Tot això va desembocar en atemptats i amb l'assassinat d'un diputat i director d'un diari. El temor va créixer i va desencadenar en l'acció de joves oficials de l'exèrcit i civils que van dur a terme un aixecament que després de cruents enfrontaments va triomfar. Era el 20 d'octubre de 1944, probablement la data més recordada per a la majoria de guatemalencs d'ara i d'abans.

3.3.9. Economia del període de la independència

En el moment de la independència, l'economia del regne de Guatemala vivia una aguda crisi, degut sobretot a la derogació del tribut dels hacendados. La política econòmica del primer govern federal es va orientar en el lliurecanvisme, però el resultat va ser que només es van incrementar les importacions sense fer créixer les exportacions, per la baixa producció de l'anyil.

Les guerres civils que van afectar a totes les regions van agreujar encara més la situació. A partir de 1823 i fins ben entrada la segona meitat del segle XIX, els britànics van ser qui van exercir pràcticament el complert control del comerç exterior.

Després de la independència es va mantenir la importació de teixits britànics, que no només va impedir el desenvolupament de la indústria tèxtil urbana sinó que a més també va afectar a l'artesania tèxtil dels indígenes. En les dues dècades dels anys 50' i 60', les importacions de Guatemala en més d'un 60% provenien de Gran Bretanya.

Cap a meitat del segle XIX la grana va prendre completament el relleu a l'anyil com a producte d'exportació, però pocs anys després ja va ser substituït definitivament pel cafè, prenent com a referència l'èxit internacional que Costa Rica tenia amb aquest cultiu.

Amb l'entrada al poder dels liberals al 1871, les polítiques econòmiques liberals que es consolidaven a Europa també van ser adoptades a Guatemala. L'exportació va convertir-se en la raó de ser del govern i per això la grana va impulsar-se de nou. El govern de Justo Rufino Barrios per assolir-ho, va demanar als governants dels pobles indígenes que posessin a disposició dels propietaris de les finques, mà d'obra sempre que aquests ho requerissin. En una corrent de grans prejudicis racistes impulsada especialment pels liberals, aquesta mà d'obra s'assalariava però això no li impedia rebre càstigs severs i ser tractada com a mà d'obra esclava. Segons Rufino Barrios, amb la incorporació de la població indígena al treball, se'ls habituava a treballar i es contribuïa a millorar la seva situació, traient-los de la misèria i creant-lis necessitats mitjançant el contacte amb la classe ladina.

Per al cafè també van seguir-se les mateixes pautes i la seva producció en els 14 anys de govern de Barrios, es va multiplicar per cinc. Les limitacions dels crèdits dels bancs guatemalencs i el fet que fins cinc o sis anys moltes plantes de cafè no donaven els primers fruits, van ser un greu obstacle per a molts caficultors per iniciar empreses d'aquestes característiques. Qui va tenir avantatge en aquest sentit van ser els inversionistes alemanys, que a part dels crèdits obtinguts de Guatemala, podien aconseguir-los també d'Hamburg. Al 1885 el cafè representava el 90% de les divises del país, la qual cosa això tornava a fer l'economia molt vulnerable davant qualsevol fluctuació mundial dels preus. Al 1897, l'elevada producció brasilera va fer caure els preus i el país va patir una important crisi.

Tota aquesta revolució agrària va tenir en la població indígena la gran perjudicada; doncs l'expropiació de terres comunals indígenes va afectar a un 70% d'aquestes i moltes famílies van haver de subsistir amb espais de terra ínfims o bé treballar a les plantacions com a única alternativa possible. L'usurpació de les millors regions productores, iniciat al segle XVII, van acabar de culminar-se amb el govern de Rufino Barrios.

La necessitat d'infrastructures acompanyava la necessitat d'incrementar les exportacions. És per això que van construir-se ports a l'Atlàntic i al Pacífic, multiplicitat de carreteres i alguns trams de ferrocarril amb capitals estrangers. Van ser de les poques inversions indirectes que es van produir a Guatemala a les acaballes del segle XIX. De totes formes, el ferrocarril va resultar tenir un quilometratge molt inferior al previst inicialment i només va posar-se al servei de les gran empreses exportadores de capitals estrangers. Només va tenir una sola via, mai va acollir passatgers i a finals del segle XX va quedar en desús.

Al marge de la grana i el cafè, en els darrers quinze anys del segle XIX Guatemala va veure com empreses nord-americanes s'encarregaven de controlar àrees de producció de plàtan aprofitant la xarxa fèrrea que conduïa cap a la costa Atlàntica. La generositat guatemalenca no tenia límits i al 1904, el president Manuel Estrada Cabrera va regalar a l'empresa nord-americana United Fruit Company el tram nord-oriental del ferrocarril amb la condició que ella s'encarregués de concloure 60 km. que encara faltaven per arribar a la capital. A part, també se li van regalar extensos terrenys al llarg de la via que l'empresa va aprofitar per dedicar-se al cultiu del plàtan. L'empresa va incrementar el seu poder econòmic en el país (igual que com va succeir en d'altres repúbliques del Carib) ja que es va consolidar com a propietària del ferrocarril i dels molls del Pacífic i l'Atlàntic.

La 1ª Guerra Mundial no va tenir cap repercussió en l'economia centramericana. En el període d'Entreguerres, Guatemala, dirigida per Manuel Estrada Cabrera va veure créixer l'economia del país moderadament, per un efecte sobretot atribuït als anys de glòria econòmica que vivia EUA que d'una manera o altre repercutia a la seva immediata àrea d'influència. És per això que el “Crack del 29” també va tenir una forta incidència a Guatemala. Tots els sectors es van ressentir, però principalment van ser els assalariats els que van veure disminuir els seus ingressos de forma més dràstica. Quan es va poder superar la crisi, Ubico, el president d'aleshores, no va realitzar programes d'ampli benefici comunal, sinó que va invertir en obres d'escassa projecció social i va descuidar aspectes essencials com el desfasat i precari sistema educatiu.

Si la 1ª Guerra Mundial no va tenir repercussions en l'economia guatemalenca, la 2ª G.M. sí en va tenir. El PIB de l'any 1944 es va veure reduït en un 40% per una notable manca de demanda del productes d'exportació guatemalencs (en especial el plàtan).

La indústria en la primera meitat del segle XX, va tenir un feble desenvolupament. Només unes poques fàbriques grans van anar superant el pas dels anys. El millor moment per a la creació de noves iniciatives industrials va ser durant la 2ª Guerra Mundial gràcies a les limitacions en les importacions.

3.4. Segona meitat segle XX (1944-2004)

3.4.1. Període revolucionari

3.4.1.1. Govern d'Arévalo

Amb la Revolució de 1944 es posava fi a més de set dècades de règims anomenats liberals, però regits principalment per la dictadura i l'autoritarisme. Guatemala es trobava en una situació de fort retard en tots els seus aspectes, que dificultaven tot gest encarat al desenvolupament. La manca de tradició democràtica va fer que en els anys posteriors es procedís a la modernització i democratització sense les bases mínimes d'experiència entre els sectors mitjos i alts, acostumats a l'autoritarisme i a recórrer a la conspiració i al cop d'Estat quan el desenvolupament polític no era del seu grat.

La Junta Revolucionària de Govern va estar-hi sis mesos al poder abans no es procedís a convocar eleccions. Aquestes, van ser guanyades aclaparadorament per Juan José Arévalo. Es va derogar la Constitució de 1879 i va crear-se una nova Carta Magna en la que les reformes van ser múltiples i pròpies d'un Estat del Benestar: es van derogar lleis que afavorien el treball forçat, es va establir un nou exèrcit que no fos instrument de la dictadura, per primera vegada es van incloure regulacions sobre les garanties socials i del treball, es van prohibir els latifundis en una important i estricte reforma agrària, es van afavorir les col·lectivitats i les cooperatives agrícoles, l'Estat es reservava l'explotació d'hidrocarburs, es va regular l'autonomia municipal i universitària...

El nou govern i en general la vida política i social van estar dominades per una nova generació de gent molt jove, ben intencionada però molt inexperta. Volien recuperar el temps perdut i sortir de l'estancament social, ideològic i cultural en el que es trobava el país. Els cercles més tradicionalistes i conservadors de la societat van provocar seriosos enfrontaments amb el govern revolucionari. Aquests, juntament amb una Església Catòlica que desprenia tota la seva ira cap a un govern titllat de comunista i que tampoc li permetia recuperar la posició perduda feia ja més de 75 anys, van protagonitzar més de 30 intents de cop d'Estat en els sis anys de període arevalista.

El clima de Guerra Freda al món va servir perquè molts moviments només contraris a les agressives polítiques econòmiques nord-americanes, fossin envestits amb retòriques anticomunistes per desestabilitzar-los. Guillermo Toriello, ministre de Relacions Exteriors del govern revolucionari al 1954, a la X Conferència Interamericana ho descriu així:

“Es doloroso que se clasifique así [...etiqueta de “comunismo”] a todo nacionalista o independentista, lo mismo que toda acción antiimperialista o antimonopolista de los países que por mucho tiempo han tenido al cuello la soga de la explotación económica. Y lo más grave es que, quienes así califican a la democracia, lo hacen para destruir la propia democracia.”

La vida política es va fer molt activa, amb partits de centre i d'esquerra molt millor organitzats i amb majors bases populars que els de la dreta. El programa d'Arévalo era capitalista moderat i de cap simpatia cap als comunistes, molt escassos i mal organitzats.

El llistat de transformacions que va patir el país són innombrables: decret de 8 hores com a jornada laboral; reconeixement de prestacions laborals per al camp i la ciutat; establiment de salaris mínims i augment d'aquests; llibertat a les dones casades per treballar; reforma agrària amb expropiació d'amplis terrenys inutilitzats de la United Fruit Company, impuls de la producció nacional amb el parcel.lament de grans propietats i foment de les granges d'un únic propietari; modernització del sistema bancari i monetari; cancel·lació del deute extern; construcció de camins i carreteres; construcció d'escoles, renovació dels antiquats programes d'estudi, intensa campanya d'alfabetització, creació de noves carreres a la Universitat; creació de l'Institut Guatemalenc de Seguretat Social; creació de l'Institut Indígena Nacional; obertura de nous museus; beques a artistes per estudiar a d'altres països; creació de l'Editorial del Ministeri d'Educació; publicació massiva de llibres (més que en les darreres quatre dècades juntes).

3.4.1.2. Govern d'Arbenz

Al 1950 les eleccions donen com a guanyador al Coronel Jacobo Arbenz, un dels colpistes que va fer caure la dictadura d'Ubico i el ministre de Defensa del govern d'Arévalo. La candidatura d'Arbenz va estar recolzada per molts partits polítics que el volien a ell com a candidat propi; inclús el Partido Guatemalteco del Trabajo, comunista, que fins aleshores només havia existit en la clandestinitat.

La política d'Arbenz va ser una continuació de la tasca feta per Arévalo, però amb especial incidència en la reforma agrària. A més, Arbenz va fer construir una nova carretera a l'Atlàntic i un port a aquesta costa, per evitar la dependència del ferrocarril i dels molls en mans nord-americanes. També va fer construir una presa hidroelèctrica per evitar també l'altre monopoli dels EUA que era el de l'energia. El govern aviat va començar a aixecar dubtes i recels i a posar en màxima alerta a sectors d'oposició nacionals i estrangers, quan en el cercle d'assessors del president, el grup comunista cada cop exercia més influència. El PGT comptava amb una petita base popular però en canvi tenia una cúpula dirigent qualificada i sacrificada que contrastava amb l'oportunisme i la poca honestedat de molts dels líders d'altres partits governamentals. Però les suspicàcies eren més pròpies de la conjuntura de la Guerra Freda que no de les veritables polítiques, les quals no eren altra cosa que nacionalistes.

Si bé durant la dècada revolucionària va haver en general llibertat i cert joc democràtic, també per part d'alguns membres del govern van haver sonats casos de corrupció i enriquiment il·lícit que van desprestigiar la Revolució. Val a dir que el comportament dels comunistes en aquest sentit va ser exemplar, tot i que alguns membre van cometre greus errors així com accions imprudents i provocadores.

La dreta però va ser incapaç de muntar una oposició legal i constructiva; la seva opció sempre va ser la conspiració i l'intent armat. Els grups empresarials i la jerarquia catòlica es trobaven en un endarreriment i manca d'evolució tal que els incapacitava per tenir la més mínima sensibilitat política i social que pogués atraure sectors obrers i camperols.

Però la consideració constant d'amenaça comunista va fer enrarir l'ambient d'aquella legislatura. Amb tot això, la imprudència de molts membres del govern i la manca de contacte amb la realitat, va desplomar el govern d'Arbenz en només dues setmanes i quasi sense oposar resistència (l'exèrcit es va negar a enfrontar-se als invasors, dirigits per un branca dissident de l'exèrcit, la CIA nord-americana i un recolzament molt ampli de l'OEA).

Durant el període revolucionari es va produir un gran desenvolupament de l'organització rural i urbana. Va ser molt significatiu el nombre d'organitzacions que va legalitzar-se a mesura que avançava el procés revolucionari. La breu però intensa etapa revolucionària, va convertir-se en tot un referent a Amèrica Llatina. Els deu anys de revolució, van ser escrits per la història com els “Deu anys de primavera”. Des de Guatemala es va alçar sovint la veu a defensar el dret sobirà dels pobles americans a regir el seu propi destí i a exercir la democràcia dins la qual manifestar les més diverses idees. Una lluita que abocarà a bona part d'aquests pobles a lluitar per aquests ideals en els anys posteriors.

3.4.1.3. Economia del període revolucionari

L'economia del període revolucionari va continuar basant-se en l'agricultura, mantenint el predomini de l'exportació, malgrat les importants modificacions de la reforma agrària. El cafè va seguir sent fonamental i els seus preus van mantenir-se alts afavorint l'entrada de divises. D'altra banda van intentar impulsar-se nous productes per exportar com el cotó, i es va recolzar la mecanització del camp i l'explotació de la ramaderia.

Però per damunt de tot, els dos governs de la Revolució van tractar de trencar la dinàmica de “república bananera”, on el 90% de la producció sortia de les fronteres. És per això que la màxima premisa econòmica d'Arévalo i Arbenz sempre va ser incrementar i consolidar el mercat intern.

Les noves lleis de Foment Industrial que pretenien el desenvolupament industrial, van aconseguir importants resultats en aquest període. Tanmateix, els propòsits d'ampliació industrial sovint van topar amb les mateixes polítiques incondicionals del govern de recolzament als treballadors.

En quan a nivell d'inversions de l'Estat, el govern d'Arévalo va fer extraordinari esforç en aquest sentit multiplicant per més de 25 les irrisòries inversions del seu predecessor. Arbenz però, Tot i que va continuar donant suport a les polítiques iniciades per Arévalo, va capgirar el plantejament inversionista del primer govern i la reducció va ser ostensible.

Arbenz però va ser qui va fer avançar més la reforma agrària. Més d'un 5% del territori (un percentatge encara més gran si ens referim al total de terres cultivables) va canviar de mans (11 ha. per 54.000 beneficiaris). Els expropiats eren indemnitzats amb bons de la reforma agrària (3% d'interès anual en 25 anys) d'acord amb el valor declarat de les terres. Els propietaris demanaven però indemnització immediata o a curt termini, majors interessos i valor real de les terres. Els beneficiaris per la seva banda rebien la terra en condició d'usdefruit per evitar que alguns camperols especulessin amb ella.

Un dels propietaris més perjudicats va se la United Fruit Company, la qual va demanar la intervenció dels EUA per resoldre la situació. Guatemala, tot i les prerrogatives del govern nord-americà no va cedir ni una passa enrera.

3.4.2. La Contrarevolució

3.4.2.1. Govern de Castillo Armas

El cop d'Estat del coronel Carlos Castillo Armas amb el suport explícit (organització, direcció i finançament) de la CIA nord-americana, és conegut com la Contrarevolució de 1954. El descontent de l'oligarquia local, a més de l'etiquetatge comunista als governs revolucionaris en plena Guerra Freda, van servir d'instrument als EUA per perpetrar el cop d'Estat que permetria recuperar a les seves empreses el poder que havien gaudit antany i alinear tota una àrea d'influència en nom d'una qüestionable democràcia i llibertat.

En molta literatura s'ha parlat que la Contrarevolució va suposar tornar als temps d'Ubico retrocedint 10 anys. Però la societat guatemalenca en el període revolucionari s'havia desenvolupat i havia après com a mínim a saber quines eren les seves aspiracions. El cop d'Estat era la única forma d'acabar amb aquells governs, ja que el suport que rebien de la població era encara majoritari.

El grup dirigent de la Liberació era molt heterogeni: hi havia qui havia lluitat contra Ubico i qui havia estat part d'aquell règim; reformadors i reaccionaris tradicionalistes; catòlics fervents i persones d'altres religions; capitalins i provincians; pobres i rics.

Aquell ric panorama de representació hauria de fer front a la dificultat de consensuar postures que molt aviat es va manifestar. Les discrepàncies van trobar una primera via de sortida amb la derogació de la Constitució i la Reforma Agrària, però el manteniment de la legislació laboral i la seguretat social. Tanmateix, sindicats i partits polítics van ser abolits (només van permetre's constituir partits afins al règim) i la persecució contra persones d'esquerra i especialment comunistes va ser ferotge. Moltíssima gent molt valuosa va haver de sortir a l'exili carregada de frustració i molts desitjos de revenja. El clima de temor, inseguretat i repressió es va mantenir durant massa temps.

L'Església Catòlica va buscar la seva recompensa per la col·laboració prestada en la lluita anticomunista. Va tractar d'acabar amb la legislació liberal anticlerical, però poc va obtenir a canvi en relació al que havia perdut al 1871 amb l'últim govern conservador.

Quan el règim semblava consolidat, al 1957 Castillo Armas va ser assassinat a la casa presidencial per un membre de la seva guàrdia, en un fet que mai ha estat esclarit però que apunta a la CIA, alguns militars guatemalencs i fins i tot el tirà de la República Dominicana Carlos Leonidas Trujillo, com a màxims responsables.

3.4.3. Govern d'Ydígoras Fuentes

Després de Castillo Armas, un altre militar es va alçar al poder. Miguel Ydígoras Fuentes va guanyar les eleccions de 1958 i va continuar en la línia anticomunista del seu predecessor amb una mescla de populisme demagògic, corrupció, inefectivitat i pocs encerts. Però per d'altra banda, va permetre un cert joc polític, alguna llibertat de premsa i el retorn dels exiliats de 1954. El govern d'Ydígoras, envoltat al 1960 d'un important desgast polític i un fort desprestigi, va encendre la metxa a la ja tensa situació social quan va permetre a la CIA utilitzar sòl guatemalenc per preparar l'enderrocament de l'incipient govern revolucionari cubà. Això va provocar un aixecament militar organitzat per alguns oficials joves que no estaven d'acord amb la posició del govern. D'aquest fet i de posteriors protestes populars, van sortir els primers dirigents guerrillers de la immediata Guerra Interna guatemalenca.

Al principi tot era considerat com a una sèrie d'accions terroristes perpetrades per un grup que s'inspirava en la Revolució Cubana de 1959. Les seves accions inicialment eren tosques i molt mal organitzades, cosa que va permetre a l'exèrcit controlar la banda terrorista amb poc esforç. Però poc a poc aquell grup activista va anar aglutinant somiadors, descontents, nostàlgics i reformistes. La seva organització es va consolidar i les seves accions van començar a fissurar el poder. La confrontació es va prendre seriosament i els terroristes van qualificar-se com a guerrillers.

Les eleccions de 1962, afavorides pel joc polític que Ydígoras va donar, va permetre que alguns grups polítics postulessin a l'exiliat i ex-president Juan José Arévalo com a candidat. Donada l'àmplia popularitat d'aquest, els sectors més radicals de l'exèrcit van témer un retorn al passat i abans de produir-se les eleccions, el ministre de Defensa Enrique Peralta va donar un cop d'Estat que va justificar per l'exagerada corrupció del seu govern. No cal dir que Washington aquest cop també va estar al darrera.

3.4.4. Govern de Peralta

El govern d'Enrique Peralta va tenir un inici de forta càrrega autoritària. Va suprimir el Congrés, va destituir la Cort Suprema i va derogar la Constitució. Es va conformar un règim militar que va constituir una barreja de recerca d'efectivitat i honestedat. Bona part de la població va rebre amb satisfacció el cop d'Estat cansada de desgovern, ineptitud i corrupció, i desitjosa d'ordre i capacitat. Aviat es va procedir a redactar una nova Carta Magna que concedia més terreny a l'Església Catòlica i que posava més paranys a la creació de nous partits polítics. La resta, tot i posar encara més èmfasi a suprimir qualsevol vestigi de comunisme, no va ser gaire més diferent que el text anterior.

El problema més important amb el que va haver de lluitar Peralta la consolidació de la guerrilla. Això va provocar que poc a poc s'anés entrant en una situació de militarització permanent i extensiva per tot el país.

3.4.5. Govern de Méndez Montenegro

Al 1966 van haver noves eleccions que va guanyar l'advocat Julio César Méndez Montenegro del Partit Revolucionari. L'exèrcit es va manifestar sorprès pels resultats i alguns grups militars van mostrar-se reticents a entregar el poder. Per entregar-lo van demanar garanties en quan a la lluita guerrillera i en els nomenaments militars; el president va haver de signar un pacte en el que acceptava no ingerir en l'exèrcit i aprovar un Estat militar dins d'un Estat civil.

El govern de Méndez Montenegro va declarar-se com “el tercer govern de la Revolució”. Davant la desbordant situació a l'accedir al càrrec va intentar declarar una amnistia amb l'objectiu de posar fi a la lluita armada. Després d'alguns dubtes, la guerrilla va decidir no acceptar l'oferiment ja que va manifestar que la seva aspiració màxima estava en assolir el poder.

En aquests anys, es va produir la definitiva escissió de l'Església Catòlica que va manifestar-se en tres corrents, una de les quals va comprometre's ja definitivament amb el desenvolupament social dels camperols i de les poblacions marginades.

Malgrat la constant tensió el “tercer govern revolucionari” va nacionalitzar els ferrocarrils i va tornar a prendre el control de l'empresa elèctrica; ambdues en mans nord-americanes. Però sens dubte les accions més transcendents d'aquella legislatura les va dur a terme l'exèrcit i també la policia que per mantenir la independència en la seva lluita contrainsurgent, van començar a entrar en una espiral de terror que avui, tot i fer 8 anys de l'armistici, encara es reprodueix. Aquest terror el representaven els clandestins “Escuadrones de la Muerte” que en una tasca d'espionatge perseguia aplanar el camí de l'exèrcit en la seva lluita amb la guerrilla. El seu mètode intimidador es basava en avisar a determinades persones dels perills que corria si no abandonava el país. Principalment aquestes persones eren líders polítics i sindicals i professors d'universitat.

D'altres accions més moderades pretenien garantir-se el suport popular en campanyes de salut pública a les comunitats rurals on la guerrilla trobava refugi.

En els quatre anys de govern de Méndez Montenegro, amb un clima de completa militarització i important reclutament en els dos fronts, es van posar els fonaments per als pitjors anys del conflicte que encara estaven per arribar.

3.4.6. Govern d'Arana Osorio

Les eleccions de 1970 van alçar al General Carlos Arana Osorio al poder. Van ser les darreres eleccions sense frau fins ben entrada la segona meitat de la dècada dels vuitanta, on es va constituir de nou un govern plenament civil. El govern d'Arana Osorio va recuperar la posició anticomunista d'anteriors governs i encara va fer més forta la lluita militar contra els insurgents. L'escalada de violència dels “Escuadrones” va sorgir efecte i molts amenaçats van optar per l'exili. La lluita armada va centrar tot l'esforç d'aquest govern que no va destacar en cap altre aspecte. Els dos partits “Movimiento de Liberación Nacional (MLN)” i el “Partido Institucional Democrático (PID)” van constituir-se com la branca política de l'exèrcit i la seva aliança els va portar a estar molts anys al poder. Creien que un president militar era la única forma de poder acabar amb la guerrilla. Per la seva part la guerrilla, fins aquell moment només s'havia plantejat derrocar el govern i canviar-lo, però a mesura que el conflicte es va anar radicalitzant, van postular que la lluita era per la instauració del socialisme.

Després d'un inici exitós, la guerrilla va començar a trobar dificultats davant d'un exèrcit entrenat per els EUA i amb moltes estratègies anti-guerrilleres apreses per molts altres exèrcits d'arreu. Poc a poc l'exèrcit va anar guanyant terreny i la guerrilla va arreplegar-se en punts estratègics. En aquests punts la població es trobava entre dos focs: la pressió dels insurgents que tractaven d'adoctrinar-los i arrossegar-los a la seva causa alhora que els demanaven o exigien ajut (transport, aliment, allotjament, etc.) i la pressió de l'exèrcit que tractava d'evitar aquests suports i destruir els focus. Una de les estratègies de l'exèrcit per aquests casos era la de “quitarle el agua al pez”. Sense aigua (població civil) no hi hauria peix (guerrilla). Això va suposar l'inici de les massacres sobre la població que es calculen en més de 50.000 a la dècada dels 70'.

La guerrila no era homogènia i prova d'això era la seva divisió en quatre grups: FAR (Fuerzas Armadas Rebeldes), ORPA (Organización del Pueblo en Armas), EGP (Ejército Guerrillero del Pueblo) (l'EGP va ser un dels grups guerrillers més forts. Al 1981, l'exèrcit calculava que entre combatents i membres de recolzament, l'EGP comptava amb 250.000 persones) i PGT (Partido Guatemalteco del Trabajo). Cadascun d'aquests grups actuaven en diferents punts de la geografia guatemalenca i diferien no en el propòsit sinó en les formes d'assolir-lo.

Les eleccions de 1974 van oferir els primers resultats amb el partit “Frente Nacional de Oposición” amb un candidat civil, al capdavant amb el 45% dels vots. Aleshores, es van suspendre els resultats i quan es van reprendre, la coalició MLN-PID ocupava el primer lloc. Això va provocar el rebuig de la població, però en una època de tanta repressió les denúncies van ser escasses i les protestes excessivament moderades.

3.4.7. Govern de Laugerud García

El següent president va ser el Gerenal Kjell Eugenio Laugerud García. Sens dubte la seva màxima preocupació seria la lluita amb la guerrilla sense importar-li mètodes ni procediments. Però de bon inici es va apreciar una espècie d'obertura política i tolerància que va repercutir en la lluita armada amb una disminució de la violència. Laugerud García va mostrar al món sencer l'estat de misèria que vivia el país colpejat per tanta bel·ligerància i poca atenció a la població, quan al 1976 un devastador terratrèmol va acabar amb la vida de 22.000 persones. Val a dir però que el govern de Laugerud va administrar amb exemplar eficiència l'ajut internacional i també l'organització dels milers de guatemalencs abocats en l'ajut a les víctimes i damnificats.

Aquest aspecte i l'obertura política va permetre la creació de noves organitzacions populars que van significar el reconeixement de la població vers el president. Però bona part de les noves organitzacions estaven infiltrades i controlades per comunistes o s'havien constituït amb la finalitat de coordinar les seves activitats d'acord amb els grups guerrillers. Mentre les seves accions van ser mínimes se'ls va tolerar, però a mesura que anaven més enllà la persecució es va fer sense contemplacions i amb reiterades violacions sobre els drets humans. Això va aixecar al 1977 una forta polseguera internacional que va amenaçar a Guatemala a retirar-se-li els ajuts internacionals si no cessava amb aquestes pràctiques. La resposta de Guatemala va ser contundent i va rebutjar les pressions i l'ajut que els EUA de Jimmy Carter brindava a l'exèrcit.

3.4.8. Govern de Lucas García

Les següents eleccions, les de 1978 també van estar marcades pel frau. El General Romeo Lucas García va escriure a les pàgines de la història un dels episodis més tristos i foscos del país. La població esperava que es mantingués l'obertura política de l'anterior govern i aquesta pogués consolidar-se. Però res d'això va passar, i enmig d'un clima de protestes per l'alça de preus, el govern va ensenyar les seves dents i va actuar sense contemplacions demostrant quina seria la tònica dels posteriors anys.

La guerrilla va anar ampliant el seu marc d'acció en la geografia guatemalenca. Això va provocar el deixar punts debilitats que l'exèrcit va aprofitar per desenvolupar ofensives que deixaven a la població local a les seves mans i que seria víctima de la repressió i el càstig per la suposada o real col·laboració amb els insurgents. Els anys 1979, 1980, 1981 i 1982 van ser els més terribles i destructius en la història moderna del país.

Durant el 1979 van augmentar les protestes populars i accions terroristes a la capital. Al 1980 va ocórrer un fet molt destacable del qual encara no s'ha procedit a cap judici. El nou ambaixador espanyol a Guatemala havia anunciat públicament la política de portes obertes de la seva ambaixada. En un intent de demanar diàleg al govern, i cridar l'atenció a l'opinió pública internacional de les violacions que patia el país, un grup de camperols del Comité de Unidad Campesina (CUC), acompanyats per alguns estudiants universitaris insurgents, van ocupar pacíficament l'ambaixada per parlar amb el nou ambaixador espanyol. A l'assabentar-se d'aquesta acció les autoritats policials i fent cas omís a les demandes de l'ambaixador de respectar l'extraterritorialitat diplomàtica, el cossos de policia van ingressar violentament a l'edifici i li van prendre foc. 39 persones (inclosos visitants) van morir en aquesta acció; només dos van salvar la vida.

Les insurgències d'El Salvador i Guatemala, en la conjuntura immediata al triomf sandinista a Nicaragua (1979), van reforçar la seva aspiració a la conquesta violenta pel poder i a la instauració d'un ordre revolucionari.

Les morts massives i els assassinats selectius li va suposar a Guatemala l'aïllament internacional i el desprestigi governamental i de lluita armada, fet que va aprofitar la guerrilla per aconseguir èxits externs.

Amb un govern completament desgastat es van produir unes noves eleccions al 1982. Quan van publicar-se els resultats, altra cop el frau va estar en boca de tothom. Aleshores un grup d'oficials joves va donar un cop d'Estat i un cop triomfat, van cridar al General José Efraín Ríos Montt per assumir el govern.

3.4.9. Govern de Ríos Montt

Ríos Montt tan sols va estar poc més d'un any al poder. En aquest curt període va drogar la Constitució i va ser capaç de superar el terror generat per Lucas García, cometent una les més cruels atrocitats de la història contemporània mundial. El seu cop d'Estat va ser justificat per fer un esforç de neteja i regeneració en la cúpula de la institució militar, causant de la situació a la que havia arribat el país. Aquest General convertit al protestantisme i dirigent de la secta “El Verbo”, va manifestar la seva ascensió com a un designi diví i en tot el seu mandat va demanar consell als dirigents de la seva església a l'hora de prendre decisions, sempre inspirades en la doctrina cristiana.

L'estratègia escollida per combatre a la guerrilla va ser la de “Tierra arrasada”, similar a la de “quitarle el agua al pez” però més contundent, en la que el regne del terror escombrava tot al seu pas. Exterminant les poblacions on la guerrilla tenia les seves bases, s'assegurava l'aniquilament dels rebels. Més de 440 poblats van quedar arrasats i quasi tots els seus habitants massacrats. Es calcula que en els 17 mesos en que Ríos Montt va estar al poder, 15.000 persones van perdre la vida i 100.000 van haver d'exiliar-se en massa a Mèxic. Altres poblacions, les anomenades CPR's (Comunidades de Población en Resistencia) van refugiar-se a la selva superant tot tipus de dificultats però assolint un nivell d'organització exemplar; algunes comunitats van romandre sota la selva més de 12 anys.

En aquest breu període es va enfortit les incipients PAC (Patrullas de Autodefensa Civil) que feien la feina bruta de l'exèrcit i van ser responsables d'algunes de les pitjors violacions dels drets humans. La participació d'aquest grup es designava arbitràriament i tenien la missió de vigilar els actes subversius dins de les comunitats i informar a l'exèrcit. Se'ls va donar armes i van tenir carta blanca per utilitzar-les. L'assignació d'aquestes persones va provocar divisions i greus enfrontaments dins les comunitats.

3.4.10. Govern de Mejía Víctores

Els excessos de Ríos Montt no van agradar a una ala de l'exèrcit que en el mateix 1983 va donar un cop d'Estat que va suavitzar la situació però que no la va eradicar. Oscar Humberto Mejía Victores va intentar recuperar la institucionalitat del país per la qual cosa va convocar al cap de dos anys eleccions per formar Assemblea Nacional Constituent que redactaria l'actual Constitució del país.

A la major part dels països llatinoamericans s'havien destapat conflictes interns com a conseqüència de la pobresa, l'exclusió i la tirania de l'oligarquia de sempre. En aquells moments, Estats Units veia com el bloc soviètic poc a poc s'anava enfonsant i ja no resultava una amenaça. A més, les dictadures estaven fent molt de mal sobre les seves poblacions, eren difícils de sostenir i gran part de l'opinió pública internacional co-responsabilitzava d'això també als governs dels Estats Units. Aquest pressiona als exèrcits d'Hondures i d'El Salvador a que donin pas a governs democràtics. Aquest senyal advertia a l'exèrcit guatemalenc del mateix. Comencen a parlar de democràcia i a situar candidats civils en els governs. Democràcies que tanmateix continuaran sota el control de la potència continental. També impulsen processos de pacificació als diferents països perquè sembla haver passat l'amenaça comunista, l'hegemonia nord-americana a la regió ja no té contestataris internacionals i cal crear mercats tranquils per als seus productes. Probablement no els interessava gaire més.

3.4.11. Govern de Cerezo

El posterior govern, al 1986, va tenir com a president Vinicio Cerezo, que la història el recorda per ser el primer president civil en molt de temps. El seu pas pel govern va estar molt regulat per l'exèrcit i per l'oposició empresarial davant el seu intent de Reforma Tributària. Tot plegat li va limitar extraordinàriament les funcions i fins i tot va haver d'aturar alguna que altre conspiració en contra. Amb Cerezo van començar a existir les primeres formes de diàleg entre el govern i la URNG (Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca) que uns anys abans havia aglutinat les principals forces guerrilleres. El fet que al capdavant del govern hi fos un civil no va impedir que les violacions sobre els drets humans continuessin sent la tònica general d'un país esgotat de tanta confrontació generalitzada. Acabava la dècada dels 80' que va representar per Centreamèrica un període de crisi econòmica i social, de lluites revolucionàries, esgotament de forces polítiques tradicionals, intervenció estrangera, esforços polítics de negociació, eleccions lliures, el retrobament per la pau i l'inici de processos de transició a la democràcia.

3.4.12. Govern de Serrano Elías

El següent govern va trobar-se amb una situació social, econòmica i política difícil. Jorge Serrano Elías tenia un posat arrogant que en la nova era de la informació, la premsa va entrar en joc condicionant molt la seva imatge. Serrano va seguir la línia de diàleg del seu predecessor amb la guerrilla i va començar a signar alguns acords amb ella. Tanmateix ni per un bàndol ni per un altre es cessava el foc, la qual cosa va entorpir contínuament les negociacions.

L'any 1992 els sectors dominants del país van fer un atac sistemàtic contra la candidatura de la Premi Nobel de la Pau, la dirigent indígena Rigoberta Menchú. La seva imatge començava a constituir símbol d'aglutinació per a amplis sectors indígenes, i això va incomodar a la ideologia racista guatemalenca que finalment no podia creure com el segon Premi Nobel de Guatemala se l'enduia una aborigen.

Assetjat per la pressió i el desprestigi d'un govern inepte i corrupte, Serrano al 1993 va donar-se un auto-cop d'Estat (Serranazo) dissolent el Congrés i altres òrgans de l'Estat. La reacció en contra de l'acció va ser unànime i l'aïllament que el president es va autoproporcionar el va fer renunciar del càrrec al cap de dos dies. El Congrés es va restablir i va elegir al Procurador dels Drets Humans Ramiro de León Carpio per un mandat que s'allargaria fins 1996.

3.4.13. Govern de León Carpio

Carpio va resultar sent una nova decepció per a Guatemala perquè no va donar al país l'estabilitat política que d'ell s'esperava. Momentàniament van disminuir les accions de violència i de violació dels drets humans, però van créixer les de delinqüència comú. Carpio va fer importants avenços en el seu mandat en els negociacions amb la URNG acordant la major part d'acords que posarien fi a la guerra. Un d'aquests acords va permetre el retorn a Guatemala dels refugiats.

3.4.14. Govern d'Arzú

El posterior president va ser Álvaro Enrique Arzú Irigoyen de la branca política de la centre-dreta guatemalenca. Va jurar al càrrec al 1996 i en el mateix any va estampar la signatura que acordava definitivament l'alto al foc amb el “Acuerdo de Paz Firme y Duradera” que posava fi a 36 anys de conflicte armat. En aquest període, 200.000 persones van ser assassinades, 50.000 van ser desaparegudes i un milió va haver de marxar a l'exili. La repressió contra el comunisme va utilitzar-se en dos períodes claus del conflicte, també com a repressió contra l'indígena. El racisme alimentat durant dècades per criollos i ladinos, va tenir una claríssima forma d'expressió en aquest temps. Els números ho expliquen molt clarament: 83% de les víctimes del conflicte són indígenes i només un 10% va participar directament de la lluita.

El gran perdedor de la guerra va tornar a ser el mateix poble maia. Les seves estructures comunitàries i els seus mecanismes de reproducció material i cultural, van ser profundament afectats. Les pèrdues humanes i materials, la divisió social provocada per les PAC, l'exili i un retorn dramàtic al comprovar que moltes de les terres abandonades van ser ocupades per d'altres persones, ha conformat en les poblacions indígenes d'alguns territoris un sentiment de desesperança, desconfiança i tristor perpètua.

Els acords contenen disposicions que exigeixen responsabilitats per les violacions dels drets humans, a més del complert reassentament de les poblacions refugiades. També contemplen aspectes com el respecte a la identitat i al dret dels pobles indígenes, la reforma de la sanitat, l'educació i altres serveis socials fonamentals, els drets de la dona, la reinserció a la vida civil dels antics guerrillers i l'abolició del servei militar obligatori així com la desmilitarització del país o la reforma de la Policia.

El triomf d'Arzú va ser una oportunitat important per als sectors de dreta del país i per a les ambicions dels empresaris. Però les seves polítiques neoliberals no van sorgir efecte en un país que tot just despertava del seu malson i era sumís en una profunda crisi i desgast social. En els seus quatre anys de mandat els avenços en relació als Acords de Pau van ser irrisoris, tot i estar-hi a l'agenda de govern.

3.4.15. Govern de Portillo

Les transformacions del país van ser molt lleus i a les eleccions de l'any 2000 la població va votar la demagògia, encara que al darrera hi fos Efraín Ríos Montt. El partit guanyador va ser l'FRG (Frente Republicano Guatemalteco) (únic partit ja relacionat amb la cúpula militar) que va fundar el mateix General Ríos Montt a l'any 1990. El candidat va ser Alfonso Portillo, i és que la llei constitucional impedia presentar-se com a candidat a qualsevol colpista. El govern de l'FRG va caracteritzar-se per la corrupció, les falses promeses i sobretot d'estar al darrera del poder ocult que encara compta per centenars les violacions dels drets humans. Dins dels Acords de Pau hi figura un acord que pretén la Recuperació de la Memòria Històrica. Aquest acord s'ha cobrat desenes de víctimes per intentar evitar que la justícia passi comptes en un futur. Els paramilitars continuen actuant amb total impunitat i l'anterior govern de l'FRG els va protegir de forma tan subtil però alhora tant inequívoca, que ningú dubta de la seva implicació.

3.4.16. Govern de Berger

Les darreres eleccions van sorprendre al món sencer perquè la Cort de Constitucionalitat va permetre presentar-se com a candidat al tirà Ríos Montt. Després d'una violenta i tensa campanya electoral, en la que els simpatitzants de l'ex-dictador van provocar greus aldarulls a la capital al juliol de 2003 demanant la inscripció del General com a candidat, la Cort de Constitucionalitat amb pocs arguments legals va permetre una candidatura que l'actual Constitució i Llei Electoral no contempla. Ríos Montt tan sols va obtenir els 12% dels vots i va quedar fora de la cursa electoral a la primera volta dels sufragis.

El guanyador va ser Oscar Berger, que tot i representar el sector empresarial del país, ha conformat un equip de govern molt heterogeni ideològicament i de diversa procedència activista. Això li ha concedit un aval important de la població que confia haver enterrat definitivament els fantasmes del passat per poder començar a mirar el futur amb esperança.

3.4.17. Economia de la segona meitat segle XX

En les dues dècades que van de 1954 fins 1974 Guatemala va tenir com a millor projecció el desenvolupament industrial. El nou ordre econòmic mundial després de la 2ª Guerra Mundial va permetre la creació del Mercat Comú Centramericà (MCCA) que va permetre desenvolupar fàbriques que abans no eren possibles. L'atractiu mercat va permetre establir a moltes multinacionals a la zona generant un mercat molt diversificat que pretenia la industrialització per substitució d'importacions. Una altra d'aquestes intencions era la de traslladar a la població de l'improductiu i estèril sector tradicional de l'economia a l'industrial i productiu sector modern; generant poder adquisitiu en la població, es crearia un important mercat intern que generaria més treball i permetria fer créixer el nivell de vida i desenvolupar el país. Aquesta industrialització i relativa prosperitat va acabar beneficiant principalment a l'oligarquia de sempre, el que va motivar que l'organització de sindicats afegís més tensió a l'estructura política i que l'emigració del camp a les ciutats (especialment la capital) donés lloc a la creació de suburvis i barris perifèrics.

Alhora també es va diversificar l'agricultura i el cotó i el sucre (els EUA van repartir part de la quota que corresponia a Cuba), la carn i el cardamomo (espècie), van entrar amb força en el mercat exterior. Tanmateix el cafè continuava representant el producte cabdal per a la generació de divises.

La introducció a cada país centramericà de l'Impost sobre la Renda i del sistema aranzelari unificat per la regió, van ser dos avenços significatius que creaven un clima optimista en el desenvolupament. Però abans de la crisi del petroli al 1973, la industrialització ja va topar amb tres problemes que van estancar el MCCA. Un va ser la corrupció dels governs, l'altra la baixa capacitat tècnica de les empreses i la tercera la constant dependència tecnològica que impedia consolidar cap procés industrial. A més, les multinacionals implantades van aprofitar els avantatges que se'ls oferia més en benefici propi que del país.

La guerra interna estava tornant a engrandir un deute extern que 20 anys abans s'havia eixugat. Un dels moments claus de la histèria del deute extern és l'any 1973 quan amb la pujada de preus del petroli decretada per l'OPEP, grans quantitats de diners de països àrabs van ser dipositats en bancs occidentals, que aquests alhora, per rendibilitzar aquests diners van emetre préstecs a curt termini en molt bones condicions. La situació de crisi i inestabilitat que vivien molts països llatinoamericans va servir per sol.licitar aquell diner fàcil que havia de ser destinat a fer inversions per superar el subdesenvolupament. Algunes d'aquestes inversions havien de ser obres que mai van realitzar-se o que no van concloure's.

Però molts dels governs sol·licitants de préstecs estaven enfrontats en conflictes interns, la qual cosa va fer que gran part dels diners concedits anessin destinats a combatre la lluita. A més, la poca sensibilitat i responsabilitat de país de molts governs es manifestà amb innombrables casos de corrupció en aquesta època.

La dècada dels anys 80' a Guatemala és considerada com la “dècada perduda” ja que durant molts anys el creixement del PIB va ser negatiu. L'endeutament va continuar creixent i la moneda va depreciar-se seriosament. El turisme va desaparèixer del tot, producte de la violència, i amb ell una font important de divises. Tot plegat va provocar índexs d'inflació de dues xifres que van deteriorar els salaris reals. Actualment, després de varis intents d'ordenament fiscal i monetari, Guatemala ha aconseguit controlar la inflació i obtenir índexs positius de creixement.

L'últim quart de segle les exportacions van ser molt fluctuants encara que amb resultats sempre creixents. El cafè va continuar sent el producte més important fins a l'any 2000. Però altre cop, un excés d'oferta en els mercats mundials ha empès els preus a nivells històricament baixos, deixant a Centramèrica un total de 600.000 treballadors del cafè sense feina i 1.500 milions de dòlars de pèrdues. Guatemala va veure's perjudicada especialment a la zona sud-oriental del país, deixant importants bosses de pobresa que es van veure agreujades per una important sequera que va deixar tota la regió amb escassetat d'aliments, desnutrició i més pobresa. L'onada de fam es va cobrar amb la mort de desenes de criatures. A hores d'ara la producció de cafè és molt baixa, però això ha afectat menys de l'esperat l'entrada de divises perquè la producció de plàtan i sucre han crescut de forma notable.

La indústria de béns de consum constitueix cada cop més un element importantíssim dins l'economia del país. Com succeeix a diferents indrets del planeta, les tesis neoliberals unides a una devaluació de la moneda i països amb febles legislacions laborals i contributives, donen lloc a la creació de les maquiles, que en el cas de Guatemala representen més del 30% de les exportacions manufactureres.

Però el que principalment ha marcat el darrer quart del segle XX ha estat la globalització econòmica. Els ajustaments estructurals imposats pels organismes econòmics internacionals han reduït el protagonisme dels Estats i la seva autonomia. Les privatitzacions d'alguns serveis públics o la reducció de les despeses socials són exemples que s'han replicat a pràcticament totes les economies mundials. Això ha creat en aquelles societats que tot just inicien processos democràtics o que es troben encara en fases inicials de desenvolupament, un fort impacte social, econòmic i també cultural. Els desequilibris socials s'han eixamplat i les formes de vida ja només empenyen en un sol sentit.

4. Guatemala avui

Guatemala constitueix avui un país on perduren les desigualtats, les injustícies i l'exclusió. Però després de 500 anys de dominació (primer d'espanyols, després dels seus descendents, més tard de tot allò que difereix de la puresa indígena), avui Guatemala pot alçar el cap i pre-afirmar que els seus temps també estan canviant. En centenars d'anys d'història, 20 anys signifiquen poc, però els 20 anys de democràcia recent, sota una estricta perspectiva històrica, malgrat tot permeten somiar. Aquests “malgrats”, però, no són breus i cal poder-los advertir:

4.1. Democràcia:

Guatemala disposa d'una segona oportunitat per consolidar la seva inconsistent democràcia. És obvi que actualment encara es troba en una fase de transició la qual s'ha de tractar amb la màxima delicadesa, però alhora amb indiscutible fermesa, per fer d'aquest país un país on les posicions de força quedin relegades a la capacitat negociadora i de forjar consensos. La transparència, honestedat i compliment de promeses dels governs presents i immediats serà clau per establir la mínima cultura democràtica que permeti a Guatemala assolir-se com a Estat de Dret.

El ressorgiment de l'organització indígena és un bon senyal per a la democràcia. El poder local a Guatemala, després de l'alto al foc, ha sabut recomposar-se i fer front a les reivindicacions post-conflicte i històriques del poble maia, amb un esperit democràtic lloable.

4.2. Justícia:

La justícia guatemalenca es mostra extremadament dèbil. Existeixen carències estructurals que afecten la seva tasca global davant el delicte, com el desconeixement i incompliment de funcions, la deficient coordinació amb la Policia, l'encara dèbil presència en el país i l'acumulació excessiva d'expedients. A més, depenent dels delictes, es denota manca de voluntat institucional per perseguir-los, que s'uneix a la insuficient seguretat que reben funcionaris i fiscals que els investiguen.

4.3. Racisme:

Sentir que l'indígena és una expressió salvatge, que les cultures superiors tenen el deure de civilitzar-los i que són un obstacle pel desenvolupament del país, ha estat un constant bategar al llarg d'aquests cinc segles en el sector dominant de la societat guatemalenca. La nacionalitat i guatemalitat semblen voler-se erigir sobre una nació homogènia, europeitzada o nord-americanitzada, en la qual no hi té cabuda allò que és indígena (excepte quan es parla d'arqueologia turística o folklore tèxtil). La història ens ensenya que l'etnocidi i explotació racista ha estat constant. La història ens ensenya que existeix una Guatemala contra una altra Guatemala.

4.4. Educació:

L'educació guatemalenca registra indicadors preocupants. A més els registra amb discriminació geogràfica (inversió escolar àrea metropolitana = 80€/persona; inversió escolar àrea occidental = 8€/persona). El percentatge invertit sobre el PIB, mai (a excepció de l'època revolucionària) ha superat la trista xifra del 2%. Aquesta feble aposta ha estat la principal causant de les grans deficiències educatives d'aquest país: 30% analfabetisme global (segon més alt del continent americà), 61% analfabetisme entre la població indígena, 50% estudiants arriba a 5è de primària, 18% accedeix a secundària, programes educatius descontextualitzats i discriminatoris, greus limitacions infrastructurals i d'equipament, professorat rural poc preparat i mancat de compromís, educació autoritària i verticalista...

4.5. Sanitat:

La inversió de l'Estat en sanitat es queda molt lluny dels països més desenvolupats, però no ocupa posicions tan baixes a com ho fa en educació (Guatemala = 2.3% PIB; Espanya = 5.4% PIB; Congo = 0.3% PIB). Els principals problemes sanitaris és la manca d'infrastructures bàsiques, especialment a l'àrea rural, la manca d'accés a medicaments essencials, alta mortalitat infantil per malalties comuns (tot i una reducció ostensible en els darrers 30 anys), 40% població sense aigua potable, 20% població sense accés a serveis de sanejament adequats, manca d'accés a mètodes anticonceptius...

4.6. Exèrcit:

En els Acords de Pau, va acordar-se que l'enfortiment del poder civil era una condició indispensable per a l'existència d'un règim democràtic. Afegia a més, que la finalització de l'enfrontament armat era una oportunitat històrica de renovar les institucions i adequar-les a una nova època de pau i democràcia. Si bé als anys 1997 i 1998 el % del PIB que rebia l'exèrcit va rebaixar-se més del que els Acords de Pau estipulaven, al 1999 el seu % estava lleugerament per sobre del registrat als Acords per aquell any (0.68% de 0.66%). Però l'arribada de l'FRG al govern, amb Ríos Montt dirigint a la reraguarda, va fer pujar aquests percentatges fins 0.83% (2000) i 0.96% (2001), que representaven xifres similars a les del període de l'enfrontament. El darrer any 2003 aquest % va reduir-se fins al 0.45% i a l'actualitat, amb el govern de Berger (GANA) la reducció ha arribat al 0.33%, la qual cosa resulta una grata notícia.

Fins ara el pressupost i desmobilització d'efectius de l'Exèrcit de Guatemala ha representat l'Acord de menor compliment de tots, i òbviament ha anat en detriment de fons que haguessin hagut d'anar a despesa social. L'altre aspecte important de ressaltar és la continuïtat de la intervenció i tutela de l'exèrcit en tasques de seguretat pública o d'altra índole (campanyes de vacunació, construcció de carreteres, alimentació escolar, distribució de fertilitzants...). Això atempta contra el desenvolupament de la Policia Nacional Civil, posa en risc el degut procés judicial i allunya l'Estat i la societat d'una veritable desmilitarització.

4.7. Compliment Acords de Pau:

MINUGUA (Missió de Verificació de les Nacions Unides a Guatemala) ha estat denunciant des de 1998 la baixa predisposició dels governs en fer complir els pactes establerts en els Acords de Pau. Així mateix, el president de l'ONU, Kofi Annan, i el Parlament Europeu, s'hi han manifestat pronunciant la seva preocupació.

L'estancament és evident en matèries de l'àmbit agrari, dels drets humans i particularment dels drets de la població indígena:

En allò relatiu a la terra, continuen les amenaces de desallotjaments de camperols (amb destrucció i saquejos de cultius) i la no solució a resoldre la manca de terra de tanta població, quan centenars de finques latifundistes acumulen milers d'hectàrees residuals.

Els drets humans són una violació constant a Guatemala. L'increment de víctimes es manifesta any rere any sense que cap govern pugui prendre mesures eficaces. Les persones o organitzacions que repten l'impunitat (organitzacions defensores del drets humans, periodistes, jutges o fiscals, Recuperació de la Memòria Històrica), o també dirigents camperols que reivindiquen el compliment de l'”Acuerdo sobre Aspectos socio-económicos y Situación Agraria”, pateixen reiterades amenaces i intimidacions que es tradueixen en alts percentatges d'assassinats. Els victimaris pertanyen a grups paramilitars clandestins de difícil identificació. Tanmateix tot apunta al mateix poder ocult de base militar que va actuar durant el conflicte.

La població indígena continua sent desallotjada de terres on treballa i patint la discriminació i exclusió racial que es manifesta en la pobresa i misèria en la que viu. Lluny de l'àrea metropolitana i de zones d'assentament de finques i conseqüentment de ladinos, la inversió estatal és ínfima.

El govern actual ha creat una comissió de seguiment del Compliment dels Acords de Pau, que al ser un òrgan de govern, genera una dosi d'esperança per a l'efectiva execució d'allò pactat.

4.8. Distribució de la riquesa:

La distribució de la riquesa es troba molt concentrada entre la població guatemalenca. El 10% més ric concentra el 40% de l'ingrés total del país. El 1% més ric concentra el 14%. Per l'altra extrem tindríem que el 20% més baix del grup d'ingressos, tan sols es faria amb el 2% de la riquesa del país. Però encara més significatiu és que el 50% de la població amb ingressos més baixos, només posseeix el 7% de la riquesa nacional.

La pobresa a Guatemala s'aglutina en la població rural i indígena. Prop del 38% viu en la considerada pobresa (menys de 2$ diaris), i un 16% en l'extrema pobresa (menys d'1$ diari).

4.9. Propietat de la terra:

La propietat de la terra és una traducció de la distribució de la riquesa. La concentració de terra en poques mans que es dóna a Guatemala és un de les més altes del món; és un clar reflex del grau d'injustícia i desigualtat que viu el país. S'estima que el 70% de la superfície cultivable es troba en mans de només un 3% de la població. A més, la major part d'aquesta superfície pertany a empreses exportadores.

4.10. ALCA:

L'Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques és la més vasta zona de lliurecanvi del món englobant 800 milions de persones de 34 països d'Amèrica del Nord, Amèrica Central, Carib (excepte Cuba) i Amèrica del Sud. L'ALCA es presenta com a una bomba neoliberal per a uns amplis sectors de població de països poc consolidats políticament, social i econòmica. Exposar-se a aquest mercat obert és desmantellar totes les ja dèbils defenses de les economies nacionals per entregar-se completament a l'ordre (o desordre) globalitzat on regnen les grans corporacions. Productes cultivats en grans extensions mecanitzades i que a més els productors són parcialment subsidiats pels seus governs, col·loquen uns preus al mercat que de cap manera poden imitar els productors petits. La contradicció de l'“Acord sobre Identitat i Drets dels Pobles Indígenes” i l'“Acord sobre Aspectes Socioeconòmics i Situació Agrària”, amb l'ALCA, és una evidència als ulls de tothom i una amenaça misteriosa en el seu desenllaç. El gener de 2005 ha d'entrar en vigor.

4.11. Política fiscal:

El sistema tributari de Guatemala s'ha caracteritzat històricament per la seva baixa capacitat de recaptació, ja que en els darrers 40 anys no ha superat el 8% del PIB (valor més baix registrat a Amèrica Llatina. Informe de desarrollo humano en Guatemala 2001). Posteriorment als Acords de Pau, amb la nova reforma de fiscalitat, el 8% s'ha superat però no s'ha arribat encara assolir el 12% marcat com a meta. Les claus d'aquesta dèbil política fiscal són la cultura anti-tributària (evasió, frau...); la debilitat dels instruments administratius, penals i legals; el sistema de privilegis, exoneracions i exempcions; l'economia informal i subterrània d'un gran nombre de població; i sobretot, la desigualtat en la distribució de la riquesa que impedeix a més de la meitat de la població quedar fora de la tributació directe i, en part, també indirecte pel seu escàs consum.

4.12. Deute extern:

Com a tot país sub-desenvolupat, la càrrega del deute públic extern també existeix a Guatemala. Pagar aquests deutes, incrementats enormement pels interessos, representa per a molts països una llosa impossible de treure's del damunt, que limita la capacitat operativa dels propis governs per poder invertir en aquelles matèries que generen desenvolupament humà. Guatemala sortosament té un deute força ajustat si el comparem amb d'altres països (Guatemala = 2% PIB; Mèxic = 7.9% PIB; Hondures = 5.3% PIB) (PNUD 2002), però la seva escassa recaptació fiscal li dificulta el compliment d'aquests pagaments externs. Un altre problema afegit és la devaluació de la moneda. Gran part de dels deutes contrets eren d'abans de l'any 1986 quan 1 dòlar equivalia a 1 quetzal. Avui 1 dòlar equival a 8 quetzals, la qual cosa fa que a més dels interessos, el cost del deute s'hagi multiplicat per vuit.

4.13. Relacions d'intercanvi:

Guatemala és un país que basa gran part de la seva economia en les exportacions. Però bàsicament són exportacions de productes no manufacturats (matèries primes i aliments) que en el mercat internacional resulten d'una compensació ínfima. Per exemple, el cas del cafè és molt significatiu: si un paquet de cafè que es compra als països del Nord costés 100€, 87€ es quedarien al Nord (intermediaris, transport, tractament del cafè, embalatges, salaris, impostos...) i tan sols 13€ quedarien al Sud. D'aquests 13€, també intervenen molts elements que divideixen la quantitat (intermediaris, transport, separació del gra, impostos...). Quan tot això s'ha repartit, el camperol acaba percebent tant sols entre 3 i 4€. En el cas de Guatemala, és difícil que un camperol petit propietari de la seva terra entri en aquest joc de caire internacional. És per això que els 3 o 4€ del cafè, en la majoria dels casos, hauran de repartir-se entre les desenes de treballadors de les finques cafeteres, descomptant és clar la plusvàlua que l'empresari s'atorgarà. Amb tot demostra que les estructures comercials a nivell global estan profundament desequilibrades i tenen una responsabilitat molt directa en la reproducció de la pobresa.

4.14. Violència:

La violència a Guatemala va cessar a nivell militar i va donar pas a un altre tipus de violència que anualment acaba amb la vida d'aproximadament 3.500 persones (70 vegades més que a Catalunya). Tota la violència existent és explicada per alguns sociòlegs com a una inèrcia del propi conflicte i una mínima part en relació a la pobresa. Es tracta de les morts violentes generades per grups delinqüencials, criminals, narcotraficants, però també per conjunts de persones que no tenen cap tret en comú amb aquests grups i que apliquen la seva pròpia justícia precisament cap a individus pertanyents a les bandes esmentades; això darrer es coneix amb el nom de “linchamientos”. La major part d'aquestes morts es produeixen a Ciudad de Guatemala, tot i que els “linchamientos” tenen més incidència en comunitats rurals on es va imposar un model social militaritzat (tant per la influència de l'Exèrcit com de la guerrilla) que valorava les conductes agressives i defensives i el verticalisme jeràrquic, en lloc de diàleg democràtic i la construcció de consensos. La violència a Guatemala no és tan sols un episodi. És una constant i perillosa forma de vida que tristament impregna quasi totes les relacions de convivència.

4.15. Medi ambient:

La manca de terra de la població representa una amenaça per al medi ambient perquè molts boscos i muntanyes s'han desforestat per la necessitat de treballar una petita porció de terra per subsistir. El resultat és una reducció del 35% dels boscos des de 1954 fins ençà i l'amenaça d'extinció de 132 espècies. L'altra problema important és l'excés d'ús de fertilitzants i pesticides que creen una forta dependència (i una reducció de l'autonomia econòmica dels camperols) amb les empreses agro-químiques i que creen d'altres problemes:

-esgotament més ràpid de la terra que obliga als camperols a fer guaret explotant d'altres terrenys. Moltes de les economies bàsiques de la població guatemalenca són de subsistència. No existeix ni el poder adquisitiu suficient, ni la quantitat de terreny, ni la cultura agrària, d'utilització del bestiar per cultivar plantes ferratgeres per alimentar-lo i que alhora el ferratge ajudi a regenerar la terra en període de guaret i els fems puguin utilitzar-se com a fertilitzants.

- contaminació de les aigües subterrànies que acaben contaminant rius i fonts.

Un altre dels problemes amb el que s'ha d'enfrontar la terra d'aquest país és amb les llavors transgèniques, que estan tenint una ràpida implantació i que alhora de la dependència que també creen amb les grans empreses agro-químiques, acceleren l'esgotament del sòl.

4.16. Creixement demogràfic:

Guatemala, com tants d'altres països sub-desenvolupats, es troben en una fase de transició demogràfica en que la mortalitat s'ha reduït notablement, però la natalitat continua sent alta. La taxa de fecunditat per dona és de 4.4 fills, i tot i la reducció de 2 fills per dona de fa trenta anys, el creixement continua sent molt elevat per un país petit i de recursos tant controlats. La intensa relació de la població amb una església encara massa retrògrada, dificulta la implantació de mètodes anticonceptius que ajudarien a regular el creixement, alhora que permetrien un major desenvolupament social i econòmic de les famílies i afectiu entre els seus membres. Les polítiques descentralitzades dels futurs governs seran claus per evitar que la ciutat capital desbordi de misèria i d'amenaces socials, tot i que el futur de la població excedent, cada cop està més situada als EUA en situació il·legal o irregular. Vora 1 milió de guatemalencs posen en joc la vida i altíssimes quantitats de diners per aspirar, més que al somni americà permanent, a tornar algun dia ocupant un nou grup social dins de Guatemala.

4.17. Cooperació internacional:

En període de conflicte i post-conflicte, Guatemala va ser un país prioritari d'ajut internacional. Passats els vuit anys i els dos governs, i comprovant les agències de cooperació que continua existint una clara manca de voluntat dels governs a resoldre les problemàtiques existents, ha donat peu a que moltes desviïn l'atenció de Guatemala i el centrin especialment a l'Àfrica i el polvorí d'Orient Mitjà.

En tot el període esmentat, van incrementar-se notablement el nombre d'ONG's registrades a Guatemala, moltes d'elles de procedència estrangera. Totes han tingut de positiu permetre un cert grau d'organització a la població, però al ser aquest un desenvolupament induït amb objectius moltes vegades aliens a les comunitats, ha portat a objectius de poca participació, més de caràcter demostratiu que de veritable efecte reforçador de la societat civil. Sembla que la tendència empeny a crear plantejaments que comportin objectius de desenvolupament integral, generat des dels propis actors locals. Projectes on veritablement s'incideix sobre la base del subdesenvolupament donant a la població les capacitats necessàries per a que elles mateixes construeixin el seu propi progrés. Però durant molts anys, i encara a l'actualitat es dona, es van mantenir plantejaments de tipus assistencial que van mutilar les capacitats dels individus en la seva assumpció del poder individual i comunitari, i en molts casos es van crear forts impactes sobre el context.

4.18. Gènere:

En totes les mancances existents en el país i especialment aquelles que directament afecten a les persones, la dona indígena és la que més pateix les conseqüències. L'ordre conceptual del patriarcat relega a la dona als mínims drets de desenvolupament i d'accés i control dels mitjans de producció. El reconeixement a la seva aportació és nul i la discriminació que pateix es manifesta a nivell polític, econòmic, social i cultural. És per això que el nombre de dones dirigents és escàs, dins la pobresa elles són qui més la pateixen, topen sovint amb l'obstacle masclista quan intenten organitzar-se i realitzar activitats fora de la llar, i sobretot són les més poc instruïdes. La dona guatemalenca, i especialment la indígena, és preparada al llarg de la seva infantesa per a la renúncia que arribarà amb la sexualitat. Quan aquesta arriba la dona canvia de propietari i li espera una vida dura, difícil i completament inequànime.

4.19. Religió:

En el darrer quart de segle XX es van produir importants canvis religiosos a Guatemala, tant en relació al creixement de les esglésies i sectes protestants, com dins de l'Església Catòlica i inclús entre els sacerdots maies que parlen de rescatar la cosmovisió maia. Durant el conflicte, l'avenç dels protestants en aquelles regions de més intensa lluita va ser ben vista per l'exèrcit perquè representava una bona alternativa als catòlics partidaris de la Teologia de l'Alliberament, que segons l'exèrcit donaven suport a la guerrilla.

L'Església Catòlica ha anat perdent fidels i influència fins a trobar-se avui dividida buscant nous camins que responguin a la situació mundial i local. Per la seva banda les sectes i esglésies protestants (especialment l'Evangèlica i la Pentecostal) han anat creixent i avui deuen constituir el 30% de la població del país. Aquestes suposen l'evasió constant de les penúries terrenals per cercar nous estats d'ànim i esperança que alhora immobilitzen els individus en la seva recerca de la felicitat present basada en el desenvolupament humà.

5. Indicadors socio-econòmics actuals

PNUD 2002	GUATEMALA		ESPANYA	AMÈRICA LLATINA I CARIB	OCDE
ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀ
Esperança de vida al néixer 2001	65,3		79,1	70,3	77,0
Taxa d'alfabetització d'adults 2001	69,2		97,7	89,2	-
PIB per càpita 2001 US$	4.400		20.150	7.050	23.363
Valor d'índex de desenvolupament humà (IDH) 2001	0,652		0,918	0,777	0,905
POBRESA HUMANA I D'INGRESSOS
Taxa d'analfabetisme adult 2001	30,8		-	-	-
Població amb menys d'1dòlar diari 1990-2001	16		-	-	-
Població amb menys de 2 dòlars diaris 1990-2001	37,4		-	-	-
TENDÈNCIES DEMOGRÀFIQUES
Població total en milions d'hab. 2001	11,7		40,9	-	-
Població total en milions d'hab. 2015	16,2		41,2	-	-
Taxa anual de creixement demogràfic 1975-2001	2,6		0,5	1,9	0,8
Taxa anual de creixement demogràfic 2001-2015	2,3		0,1	1,3	0,5
Població urbana. % 2001	40,0		77,8	75,8	77,1
Població urbana. % 2015	46,2		81,1	80,5	80,4
Taxa total de fecunditat 1970-75	6,5		2,9	5,1	2,5
Taxa total de fecunditat 2000-05	4,4		1,2	2,5	1,8
COMPROMÍS AMB LA SALUT
Despesa en salut pública % PIB 2000	2,3		5,4	-	-
Despesa en salut privada % PIB 2000	2,5		2,3	-	-
Metges per cada 100.000 hab. 1990-2002	90		436	-	-
PRINCIPALS CRISIS DE SALUT
Persones desnodrides. % població total 1998-2000	25		-	12	-
Consum de cigarretes per adult. Promig anual 1992-2000	553		2.826	-	-
SUPERVIVÈNCIA
Esperança de vida al néixer 1970-75	53,7		72,9	61	70,4
Esperança de vida al néixer 2000-05	65,8		79,3	70,4	72,2
Taxa de mortalitat infantil per 1000 nascuts vius 1970	115		27	86	40
Taxa de mortalitat infantil per 1000 nascuts vius 2001	43		4	28	11
Taxa de mortalitat d'infants menors de 5 anys per 1000 nascuts vius 1970	168		34	123	53
Taxa de mortalitat d'infants menors de 5 anys per 1000 nascuts vius 2001	58		6	34	14
COMPROMÍS AMB L'EDUCACIÓ
Despesa pública en educació. % PNB 1998-2000	1,7		4,5	-	-
Despesa pública en educació. % de la despesa pública total 1998-2000	11,4		11,3	-	-
Despesa pública en educació preescolar i primària 1998-2000	67,2		33,9	-	-
Despesa pública en educació secundària 1998-2000	32,8		46,0	-	-
Despesa pública en educació superior 1998-2000	0		20,1	-	-
ALFABETITZACIÓ
Taxa d'alfabetització d'adults 1990	61		96,3	85	-
Taxa d'alfabetització d'adults 2001	69,2		97,7	89,2	-
TECNOLOGIA
Usuaris d'internet per cada 1000 hab. 2001	17,1		182,7	49	332,8
Abonats a telèfons mòbils per cada 1000 hab. 2001	97		734	160	539
DESIGUALTATS D'INGRESSOS O CONSUM
Índex de desigualtat del 10% més ric respecte el 10% més pobre	29,1 (any 1998)		9 (any 1990)	-	-
Índex de desigualtat del 20% més ric respecte el 20% més pobre	15,8 (any 1998)		5,4 (any 1990)	-	-
ESTRUCTURA DEL COMERÇ
Importacions de béns i serveis. % del PIB 2001	28		31	19	23
Exportacions de béns i serveis. % del PIB 2001	19		30	18	23
Exportació de productes primaris. % d'exportacions de mercaderies 2001	62		21	40	16
Exportació de manufactures. % d'exportacions de mercaderies 2001	38		78	49	81
CORRENTS D'AJUDA, CAPITAL PRIVAT I DEUTE
Ajuda oficial al desenvolupament (AOD). Total milions US$ 2001	225,2 (rebut)		1.737 (ofert)	-	-
Ajuda oficial al desenvolupament (AOD) per càpita US$ 2001	19,2 (rebut)		43 (ofert)	11,4	-
Ajuda oficial al desenvolupament (AOD) % PIB 2001	1,1 (rebut)		0,3 (ofert)	0,2	-
Total del servei del deute. % PIB 2001	2,2		-	8,4	-
PRIORITATS DE LA DESPESA PÚBLICA
Despesa pública en educació. % PIB 1998-2000	1,7		4,5	-	-
Despesa pública en salut. % PIB 2000	2,3		5,4	-	-
Despesa militar. % PIB 2001	1		1,2	-	-
DESIGUALTAT DE GENERE EN L'EDUCACIÓ.
Alfabetització de joves. Taxa femenina com % de la taxa masculina 2001	85		100	101	-
Taxa neta de matriculació primària. Taxa femenina respecte taxa masculina 2000-01	0,95		1,01	0,99	1
Taxa neta de matriculació secundària. Taxa respecte taxa masculina 2000-01	0,94		1,03	-	-
Taxa neta de matriculació superior. Taxa femenina respecte taxa masculina 2000-01	-		1,15	-	-

6. Conclusions

La realitat social guatemalenca és actualment tant o més injusta que quan va començar la guerra interna fa més de quatre dècades. La diferència però és que avui hi ha un clima de diàleg, de respecte i d'afany de col·laborar dins del joc democràtic, que abans no existia. Però mentre tots els 50.000 cossos desapareguts no siguin exhumats i puguin descansar allà on els seus familiars desitgen, aquests siguin rescabalats pel dolor i humiliació patit, als grups paramilitars clandestins se'ls pugui desarticulitzar, als criminals se'ls apliqui justícia, i sobretot, es posin en marxa els Acords de Pau, mentre això no passi, la democràcia guatemalenca haurà de caminar rancallosa.

La via de l'odi i de la guerra va demostrar que no va dur més que destrucció i recessió social i econòmica. És per això que avui Guatemala ha d'evitar les solucions d'imposició i de ruptura que confrontin a la seva població, i adoptar una metodologia negociadora i tolerant, participativa, solidària i per damunt de tot consensuada, que acabi amb l'autoritarisme i promogui la descentralització.

Un dels majors problemes de la democràcia en una societat com la guatemalenca, és el que fa referència a aconseguir una veritable participació. Els moviments populars indígenes de l'actualitat són un bon símptoma però s'ha d'avançar per evitar la distinció d'allò que parteix de la ment d'un indígena i que és per a l'indígena i allò que parteix de la ment d'un ladino i que és per a un com ell. Les diferències són claus per a mantenir viva la riquesa d'aquest país, però l'extensibilitat de les seves accions són claus per a normalitzar-lo i fer-lo avançar.

L'opció que s'obre ara per Guatemala és políticament i social més factible que la que es va plantejar al 1944, quan era carent l'experiència cívico-política i la conjuntura mundial era tensa, difícil i bipolar. Rere de tants anys de destrucció i enfrontaments, actualment sembla més factible que mai la possibilitat d'un pacte social permanent que faci viable l'evolució constructiva de Guatemala. Però el món ha canviat molt en seixanta anys i per contra el país mostra avui problemes econòmics, socials i culturals més greus que abans, i de més urgent resposta, que caldrà resoldre al mateix temps que la democràcia es consolida.

La societat guatemalenca ha estat regida per un sistema polític, econòmic, social i cultural excloent, que ha afavorit la concentració de la riquesa en poques mans. Encara que avui dia el desenvolupament econòmic tingui possibilitats de produir-se, hauran de passar moltes coses i molt de temps perquè es donin les condicions necessàries que permetin superar les desigualtats que pateix la majoria de la població. Tanmateix s'obren vies d'esperança per una Guatemala que té una oportunitat històrica, a partir d'ara mateix, de demostrar que en aquell país hi ha cabuda per tothom i pot ser de tothom.

Bibliografia

AGUILERA, Gabriel; René POITEVIN; Jorge SOLARES i Braulia THILLET DE SOLÓRZANO. 1992. Los problemas de la democracia. Guatemala: Editorial FLACSO.

ARÓSTEGUI, J ; GARCÍA, M ; GATELL, C ; PALAFOX, J ; RISQUES, M. 2002. Perspectiva. Història del món contemporani. Barcelona: Editorial Vicens Vives.

BARLOW, Maude i CLARK, Tony. 2003. ALCA y OMC. El monstruo de las dos cabezas. Barcelona: Campaña contra la OMC.

DOMINGO LÓPEZ, Daniel. 2002. Ruxe' ojer tzij richin ri maya amaq' - Historia del Pueblo Maya. Guatemala: Editorial Saqil Tzij.

GORRY, Conner. 2001. Guatemala - Colecció Lonely Planet. Barcelona: Editorial Planeta.

LUJÁN MUÑOZ, Jorge.1998. Breve Historia Contemporánea de Guatemala. México: Fondo de Cultura Económica. Colección popular.

GONZALEZ FRANCO, Daniel. 2001. Desarrollo de la comunidad I - Yakik Tinimit I. Guatemala: Editorial Saqil Tzij.

PALENCIA PRADO, Tania. 1999. Género y Cosmovisión Maya. Guatemala: Editorial Saqil Tzij.

SAMAYOA, Claudia. 2004. El rostro del terror. Guatemala: Coalición para la CICIACS.

Mundo Maya - Guías Acento. 1998. Tercera edició. Madrid: Éditions Nouveaux-Loisirs /Acento Editorial.

Desarrollo Humano y Pacto Fiscal. 2002. Guatemala: Ediciones EDISUR S.A.

El Financiamiento del Desarrollo Humano: Cuarto informe 2001. Guatemala: Sistema de Naciones Unidas.

Memoria, Verdad y Esperanza. (Versión Popular del informe REMHI: Guatemala: Nunca más). Guatemala. 2000. Arzobispado de Guatemala. Oficina de Derechos Humanos.

NORTE / SUR. La fábrica de la pobreza. 1997. España. Editorial Popular.

Los linchamientos: un flagelo contra la dignidad humana. Informe de Verificación. 2000. Ciudad de Guatemala: Misión de verificación de las Naciones Unidas en Guatemala. (MINUGUA).

Situación de los compromisos relativos al Ejército en los acuerdos de Paz. Informe de Verificación. 2002. Ciudad de Guatemala: Misión de verificación de las Naciones Unidas en Guatemala. (MINUGUA).

Discurso del Jefe de la delegación de Guatemala. X conferencia Interamericana. Caracas, Venezuela. 5 marzo de 1954.

PNUD 2002. http://www.undp.un.hn/PDF/anual2000/informe%20PNUD%202002.pdf

El pebre i la canyella aleshores s'utilitzaven per a conservar la carn i la seva escassetat li multiplicava el valor.

La disminució poblacional s'estima en 70 milions de vides humanes; un 90% de la població total. A l'arribada dels conqueridors, Haití contava amb una població de 500.000 indígenes. Vint anys més tard, 470.000 havien mort. Cinquanta anys més tard van extingir-se completament.

Terres sota règim feudal que eren les bases econòmiques dels espanyols; encara més quan va començar a escassejar els metalls preciosos.

Els esclaus africans van concentrar-se a les illes del Carib i a la costa Atlàntica de gran part del continent.

La qualitat de treballador lliure i assalariat només s'observava perquè no podien ser retinguts per més d'un mes consecutiu.

Al 1773, després d'un devastador terratrèmol, la capital de Guatemala va traslladar-se a la ubicació actual distanciada a 40 Km. de la antiga capital.

Les ordres religioses van tenir, a part de funcions evangelitzadores, funcions urbanístiques en la que mitjançant un model urbà quadriculat amb plaça central, van dividir la província de Guatemala respectant al màxim les divisions polítiques i lingüístiques maies.

Des dels primers anys fins a la independència de Guatemala, sempre va existir un fort ressentiment, tensió i rivalitat entre els espanyols americans (criollos) i els espanyols peninsulars.

Població no subjecte a Déu ni a l'autoritat civil. No se'ls atorgava un lloc clar dins la societat, i sentien el rebuig tant de l'indígena com de l'espanyol.

Concretament a Guatemala no hi haurà gran quantitat de població esclava africana. La seva presència va ser més necessària allà on la despoblació indígena serà més greu o bé en aquells oficis (mines, obres) on la legislació prohibia el treball dels indígenes.

Boscos per recol·lectar llenya, pasturar animals...

No tenien propietat sobre la terra, sinó una espècie d'usdefruit.

Guatemala era qui finançava el govern federal.

Els efectes en el país de les inversions directes seran ínfims ja que la major part del capital generat sortia de Guatemala.

Obligatorietat de treballar a les finques amb el pagament anticipat per mantenir-los endeutats i a treballar sempre a les seves plantacions.

Aquesta sí que es tractava veritablement de mà d'obra gratuïta.

El desenvolupament del sector químic europeu va desbancar l'anyil com a colorant tèxtil.

L'Estat les impulsaria especialment en les comunitats indígenes per sortir de l'economia de subsistència.

Discurso del Jefe de la delegación de Guatemala. X conferencia Interamericana. Caracas, Venezuela. 5 marzo de 1954.

La campanya d'alfabetització va crear en la població un nou esperit i confiança vers l'educació com Guatemala mai havia tingut. El nombre d'inscripcions va desbordar-se.

Les bones intencions del govern revolucionari no eren il·limitades. Els prejudicis de quasi cinc segles no era possible dil.luir-los en tant sols una dècada. L'Institut Indígena formava part de l'estratègia de la classe mitjana ladina (ara ja ens referim a mestissos i no mestissos) d'incorporar a l'indígena a la cultura nacional com a pas bàsic i fonamental per al desenvolupament del país. El seu indigenisme s'aplicava de dalt a baix i apuntava a la integració per assimilació.

Guatemala en aquest període va iniciar l'actualització i millora de la vida cultural a través de la seva professionalització i la promoció d'institucions i persones.

Es volia crear una certa doctrina que resultés atractiva i comprensiva per a la majoria de la població.

No van respectar-se les disposicions constitucionals ni els drets humans.

Al desenvolupament de la lluita armada i a la por que va suscitar l'organització popular, se li va unir una dèbil voluntat de resoldre els problemes econòmics i socials, que va fer inclinar el règim cap a l'autoritarisme i una repressió sense precedents. Segons Amnistia Internacional, durant els episodis de violència de la dècada dels 70' van morir entre 50.000 i 60.000 persones.

La situació va fregar la intervenció de l'exèrcit per fer el pas definitiu per donar un cop d'Estat

Aquest podria ser el cas de la hidroelèctrica de Chixoy o de la carretera anomenada Franja Transversal del Norte, que havia de connectar la part oriental amb la occidental sense haver de passar per la capital. El cas de la hidroelèctrica va ser dramàtic perquè van morir 437 persones de poblacions que no volien abandonar les seves terres amb la compensació proposada (van morir acusades de col·laborar amb la guerrilla); els reassentats van ser enganyats en la quantitat i qualitat de la nova terra així com en les compensacions econòmiques; no va haver anàlisis adequats d'impacte ambiental i el resultat parla de catàstrofe ecològica; els estudis geològics van ser deficients; la planificació de despeses es va fer malament i el cost final de l'obra va pujar fins un 300% més del previst; l'obra va romandre molt de temps aturada per deficiències tècniques. Malgrat tot la presa van posar-la en marxa (1985) però l'energia que produeix resulta excessivament cara i no proveeix a la població prevista. L'obra va ser aprovada pel Banc Interamericà pel Desenvolupament (BID) i el Banc Mundial (BM) que li van calcular 200 anys de vida a la presa; els tècnics afirmen que no podrà resistir-ne més de 20.

Posició més reaccionària de l'Església que lluitava per la presa de consciència dels més desafavorits i el seu desenvolupament a la societat.

M È X I C

David Ortiz

Història Contemporània

1er. Sociologia

Grup 51

19 d'abril 2004

E L S A L V A D O R

B E L I C E

H O N D U R E S