Primera Part

Capítol 1

Winston Smith viu en Londres, ell resideix a un edifici anomenat “Las Casas de la Victoria” situat a la franja aèria número 1, construït cap a 1930, on hi ha un instrument anomenat telepantalla que controla tots els seus moviments i pensaments. Aquest aparell sols controla a les persones que treballen per als ministeris. La telepantalla reb i transmiteix simultàniament. A ell no li agradava gens aquell artilugi, però no tenia opció a no utilitzar-lo.

Com que Londres pertany al estat d'Oceania, la majoria de les seues paraules estàn traduïdes a la neollengua, que és la llengua que es parla en Oceania.

A Londres hi ha quatre edificis enormes d'estructura piramidal de cement armat lluent i que medix tres-cents metres d'altura on en cadascun d'ells es podia llegir les tres consignes del Partit:”La guerra és la pau”,”La llibertat és la esclavitut” i”La ignorància és la força”.

Cada edifici representava un Ministeri: El Ministeri de la Veritat (Miniver), El Ministeri de la Pau (Minipax), El Ministeri de l'Amor (Minimor) i El Ministeri de la Abundància (Minindància).

Winston es va sentar a escriure el seu diari, el qual no savia perquè ho feia perquè tenia per segur que ningú mai no podria llegir-ho, ja que “El Gran Hermano” ho cremaria abans de que poguera ser llegit per altra gent. Aquell dia era quatre d'abril de 1984. Quan va escriure trenta-dos línies va parar d'escriure.

No savia perquè havia dit tot allò, però ara es donava compte del que havia volgut escriure realment. Aleshores ho va recordar tot i ho va escriure.

El crim mental,anomenat en neollengua ”crimental”era càrreg de La Policía del Pensament i consistía en les alteracions del pensament. Quan un individu pensava algo que no devia pensar contra el partit,o qualsevol cosa que el poguera afectar era detingut i sacrificat per La Policía del Pensament.

Quan va acabar d'escriure van pegar a la seua porta i ell va pensar que era aquesta (la policía) i es va asustar, però encara així es va alçar i va anar cap a la porta.

Capítol 2

Va recordar que havía deixat el diari obert per la pàgina en que es podia llegir perfectament desde lluny “ABAJO EL GRAN HERMANO”.

Al obrir la porta es va aliviar, era la seua veïna, la senyora Parsons. Ella li va demanar que reparara el desaigüe del fregador. Era la dona del senyor Parsons.

El senyor Tom Parsons era el company d'oficina de Winston en el “Miniver”.

Era un home gros però molt idiota. En el ministeri ocupava un lloc de treball en el que no es necessitava cap d'intel·ligència, però en canvi, era una figura excel·lent per al que es referia a campanyes pro estalvi en general totes les activitats “voluntàries”. Continuament deixava olor a suor allà on anava. Mentre Winston arreglava el fregador els dos fills de la senyora Parsons apuntaven a aquest amb pistoles automàtiques de joguet. Els xiquets estaven disgustats perquè no pogueren anar a vore la execució d'uns pressoners eurasiátics.

Winston va finalitzar la feina i es dirigí cap a sa casa.

En aquesta època era casi normal que les persones majors de trenta anys tingueren por als seus fills degut a que perteneixien a la organització dels Espíes. Aquests xiquets es convertien sistemàticament en sers salvajes ingovernables, (Va pensar ell).

Winston va agafar de nou la pluma i va començar a pensar en O'Brien, no estava massa segur de si O´Brien era un amic o un enemic però tampoc li importava massa. La veu de la telepantalla es va interrompre amb un toc de trompeta. Va contar una noticia la qual Winston pensava que seguiría malament anunciant que anaven a reduïr la ració de xocolata a vint grams en lloc del trenta d'ara. Es va asomar a la finestra al acabar de parlar la veu de la telepantalla i va veure el cartell de Ingsoc. Es va tornar a preguntar per a qui escribia el diari: per al passat, per al futur, per a una època imaginària? El diari quedaria reduït a cendres quan la Policía del Pensament. Va guardar el diari en un caixó i per a saber si algú agafava el llibre va col·locar una mica de pols a un cantó del diari.

Capítol 3

Winston va somiar amb sa mare. Devía de tenir uns deu anys aproximadament quan sa mare va morir.

En el somni sa mare estava sentada en un lloc profund amb ell i amb la seua germana en braços. Ella i la xiqueta es trobaven en un lloc subterrani que aparentment pareixia ser el fons d'un pou o d'una cova, però en realitat era la cambra d'un vaixell que s'enfonsava i elles el miraven. No paraven d'afonar-se i en algun moment les aigües les ocultarien per sempre. Es transparentava la convicció de que elles estaven morint per a que ell poguera seguir vivint. Era un d'aquestos somnis que a pesar d'utilitzar tota la escenografía habitual son una continuació de la nostra vida intel·lectuali que seguixen tenint sentit després de despertar.

El record de sa mare el torturava perquè havía mort volent-lo quan ell era massa jove i egoísta per a tornar-li aquest sentiment i perquè d'alguna manera s'havia sacrificat a un concepte de lleialtat que era privatíssim i inalterable.

Després va somiar amb el “País Dorat”, com que ja havia somiat tantes vegades en ell no savia amb certessa si alguna vegada l'havia vist en la vida real. Va despertar amb la paraula “Shakespeare” als llavis.

La telepantalla va emetre un xiulit prolongat que partia el timpà durant trenta segons. Eren les cero-set-quinze, l'hora d'alçar-se per als oficinistes. Winston havia dormit nuet ja que els membres del Partit Exterior rebien mil cupons per a vestimenta al any, i un pijama necessitava sis-cents cupons. En tres minuts començarien les Sacsades Físiques.

Winston es va col·ocar d'un salt a la vista de la televisió perquè anaven a començar els exercicis. Una veu de dona va començar a cridar fent estiraments mentre els altres la seguien. Mentre Winston doblava i desplegava mecànicament els braços s'esforçava per resucitar el confús període de la seua infància encara que li resultava massa difícil. Era impossible reconstruir ni tan sols l'esquema de la pròpia vida, hi havien molts buits en la seua vida on no podia recordar res en absolut. Tot havía sigut diferent, fins i tot els noms dels països i la seua forma havíen canviat. Encara que Londres sempre s'havia dit així. No recordava amb claredat una època en que el seu país no haguera estat en guerra, però era evident què hi havia una fase de pau prou llarg en la seua infantesa. Desde un bombardeig que va presenciar ell quan era menut la guerra havía sigut continua. Durant alguns mesos hi havia hagut una lluita del carrer al mateix Londres. Per exemple, en aquest moment, Oceanía estava en lluita amb Eurasia i era aliada d'Àsia Oriental. Winston sabia que feia sols quatre anys que Oceania estava en guerra amb Asia Oriental i aliada amb Eurasia. Però ell ho sabia perquè la seua memòria no estava prou controlada. Si el Partit podia decidir com contar el passat. Podia dir que aquest o aquell esdaveniment mai havia ocorregut, i açò causava alguns transtorns en les ments de les persones perquè si no recordaven el passat mai podrien saber res cert sobre aquest. Hi havia un slogan que deia: “El què controla el passat controla també el futur. El que controla el present, controla també el passat”. L'únic que necessitaven era una il·limitada sèrie de victòries que cadascun devia atényer sobre la seua pròpia memòria (control de la realitat). Anomenat doblepensar en neollengua. La instructora de la telepantalla els va manar que descansaren. Aquesta era la manera d'induir conscientment a la inconsciència. Winston va seguir amb els exercicis mentre tratava de evocar en quin any va sentir parlar per primera vegada del “Gran Hermano”, feia cap a set anys. Winston va aconseguir tocar-se els dits dels peus sense doblar els genolls, cosa que no aconseguia desde feia anys.

Capítol 4

Winston es va arrimar al “hablescribe” i es va posar les ulleres. A les parets de la cabina hi havía tres orificis. A la dreta, un tub pneumàtic xicotet per a missatges escrits, a la esquerra, un tub més ample per als periòdics; i en l'altra paret, una fissura gran que servia per a abocar el paper que no servix. Aquestes fisures estaven repartides a centenars per tot l'edifici i s'anomenaven “forats de la memòria” perquè quan un empleat pensava que un document devia de ser destrossat l'abocava al “forat de la memòria” més pròxim. Winston va desenrrotllar les quatre frangesque conteníen una o dos línies escrites en l'argot abreviat. Els missatges que havia rebut es referien a articles o notícies que per una o altra raó era necessari canviar o rectificar. El treball de Winston consistia en canviar les xifres originals fent-les coincidir amb les posteriors. Quan Winston va tenir preparades les correccions va unir amb un clip a l'exemplar del Times que li havien enviat i els va manar pel tub pneumàtic. Ell no savia amb exactitud el que passava a l'invisible laberint on anaven a parar els tubs pneumàtics, però tenia alguna idea. Aquest procés d'alteració dels documents no s'aplicava solament als periòdics, sino també llibres, revistes, cartells...etc, tota classe de documentació que poguera tenir algún significat polític o ideològic. D'aquesta manera tota la història del passat era convertida en un palimpsest tornat a escriure amb tota la freqüència necessària. També els llibres eren reescrits moltes vegades. No es tractava d'una falsificació era tansols la sustitució d'un tipus tonteria per altre. Les estadístiques eren tan fantàstiques en la versió original com en la rectificada. A la cabina d'enfront a ell Tillotson feia la mateixa feina que ell. El Departament del Registre no era més que una simple rama del Ministeri de la Veritat. Hi havia tota una cadena de seccions separades que s'ocupaven de la literatura, la música, el teatre i, en general, de tots els entreniments per als proletaris. Allí es produïen una sèrie d'escrits i successoscompostos per mitjans exclussivament mecànics en una espècie de calidoscopi anomenat versificador. El major plaer de Winston era el seu treball perquè incloïa labors difícils i intricades, delicades falsificacions. A Winston li pareixia curiós que es pogueren crear homes morts i homes vius.

Savia que encara que els membres del Partit feren estes coses, les persones que donaren a entendre que mai hagueren existit seguirien existint amb la mateixa autenticitat.

Capítol 5

Es trobava a la cantina per a esmorçar, estava ple de gent i feia molt de soroll. A l'extrem de la cantina hi havia un lloc on es servia ginebra. Va senir una veu i va vore el seu amic Syme. Aquest era filòsof especialitzat en novallengua i es dedicava a redactar la onzena edició del Diccionari de Neollengua, ademés era d'una ortodoxa venenosa, parlar amb ell suposava un gran esforç dur la conversació a problemes tècnics de novalligüística i no als processos criminals del pensament i les ejecutacions. Van agafar cadascú una safata de metall, les van presentar les seues safates i a cadascú d'ells els van posar una ració de menjar i una pastilla de sacarina. Es van situar a una taula i es van dispossar a menjar i no tornaren a parlar fins que acavaren que Winston li va preguntar com anava el diccionari per a que s'animara i van seguir la conversació animadament. Parlaren d'algunes coses sobre el diccionari de novallengua, com per exemple les paraules que havien destruit al utilitzar antònims o reforçaments de les paraules. En canvi, va ser Winston el que es va animar al sentir parlar del Gran Hermano. Syme va fer una observació a Winston: Winston apreciava més la antiga llengua que la nova. Aleshores, Syme va destacar que cada any hi hauria menys paraules, i cada vegada seria més difícil seguir una conversació. De repent, a Winston se li va ocórrer que qualsevol día “vaporitzarien” a Syme perquè era massa intel·ligent, més que res perquè al Partit no li agrada ixa gent. Syme es va quedar en silenci un moment. Una veu a la taula del costat seguía amb el cuac-cuac, i per a açò hi havia un nom en novallengua: pathablar. Moments després va aplegar Parsons amb la sub per a Winston. De repent una trompetada va eixir de la telepantalla, els van comunicar que havien guanyat la guerra i que el nivell de vida s'havia elevat un vint per cent. Pel que s'ha vist havien haut manifestacions per a agraïr-li al Gran Hermano la pujada de la ració de xocolate la qual cosa era mentida ja que el dia anterior s'havia anunciat que es reduiría. Winston pensava que sols ell seguia tenint memòria. Winston es va quedar meditant sobre la vida, pensant en si sempre havia sigut tot tan roïn, brut i espatlat, mai havia hagut prou menjar. La xica del Departament de Novel·la el mirava, i ell va recordar que últimament se la trbava en tots els llocs. Winston i Parsons es van quedar parlant uns minuts quan va sonar la trompetada per a tornar a la feina.

Capítol 6

Winston va escriure en el seu diari la descripció d'una dona que va vore a un carrer poc habitat, encara que no va poder seguir per la invencible tentació de colpejar-se el cap contra la paret. Va contindre la respiració i va seguir escribint unes quantes línies més però es friccionava les dents. Després de tant esforç per escriure al diari la experiència que va tenir amb aquella dona, va anotar que va tindre tracte sexual amb una prostituta d'uns cinquanta anys aproximadament. Ho havia escrit, però de res servia, seguía amb la mateixa necessitat de cridar paraulotes amb tota la força dels seus pulmons. Els membres del Partit no permitien les relacions sexuals si no era únicament per tenir fills.

Capítol 7

Winston pensava que la única esperança de destruir al partit eren els proles perquè no eren membres del Partit. Resultava inconcebible que els seus membres es reuniren en grups demés de dos o tres persones. Aleshores ell va escriure que fins que els proles no tingueren consciència de la seua força no es rebel·larien i hasta després d'haver-se rebel·lat no serien conscients. La majoria dels proles ni tansols era vigilada amb telapantalles, la policía els molestava molt poc. Winston va agafar un llibre d'història infantil i va copiar un tros al seu diari en el que deia que la vida abans de la Revolució era molt pijor a l'actual. Ell es va parar a pensar en el que deia el llibre i no savia si era veritat o no, perquè com que cada document era falsificat i rectificat per el Partit cada article o llibre que li aplegara a les mans hauria de plantejar-se la qüestió de la seua autenticitat. Podria ser que tots els llibres d'história forne una completa fantasía. Sols una vegada en sa vida, Winston va tenir a les seues mans una prova de falsificació cap a l'any 1973 aproximadament. Es tractava d'una fotografia en què apareixien tres individus: Aaronson, Jones i Rutherford. Els tres foren detinguts al reconéixer que havien estat en relació amb Eurasia, per malversació de fons públics i assassinat d'alguns membres del Partit, entre altres, però aquesta fotofgrafia demostrava la seua inocència. Van ser executats i la seua història va ser registrada en els llibres d'història. Quan Winston va desenrotllar el document aquell dia, va veure la foto d'aquests individus en la qual es podia veure la data a la part superior de la pàgina. Ell va seguir treballantdesprés del descobriment. Si allò haguera ocorregut ara, s'hauria guardat la foto. Va tornar a agafar la pluma i va escriure al seu diari: Comprenc com, no comprenc perquè.

Alehsores ell es va començar a plantejar i realment estaria boig o no, però li resultava difícil contestar-se a ell mateix esta pregunta. El Partit, no taradaria en anunciar que dos i dos son cinc i tots, absolutament tots havien de creure-ho si no volien ser detinguts per la Policía del Pensament. Així moltes coses que Winston savia que eran mentida serien rectificades fins que ho hagueren transtornat tot fent creure a tot el món que dos i dos son cinc i que qualsevol cosa contraria era una bogeria. Seguidament va escriure que la llibertat es poder dir lliurement que dos i dos son quatre i que si es concedeix açò tot l'altres vindria pels seus passos comptats.

Capítol 8

Winston estava caminant pel carrer i se li havien unflet les varius. En principi ningún membre del Partit podia tindre temps lliure ni estar sol excepte quan dormía. L'individualisme o excentritat eren perillosos. Va tenir el impuls, ja que el cel estava tan aclarit, que vagarejaria pels carrers de Londres sense agafar l'autobús. Caminà per carrers on entre tram i tram hi havien bassals d'aigua bruta on jugaven els xiquets. El “mono” blau del Partit no passava desapercebut en aquells barris de proles. No era convenient que algun membre del Partit passetjara per aquestos carrers perquè la Policía del Pensament el podria descobrir. De repent la gent va començar a escarotar-se per les bombes coet, a o com ells ela anomenaven “el vapor”.

Winston es va protegir el cap amb els braços. La bombe va destruir un grup de cases, el que va provocar diverses morts del habitant d'aquell carrer. Eren casi les 20:00h i les tavernes freqüentades pels proles estaven plenes de gent, i va veure a tres homes discutir sobre la lotería, cosa molt important per als proles ja que era l'únic esdeveniment al que els proles concedien una seria atenció, és més, per a molts era la principal raó de la seua existència, encara que Winston sabia que els premis de la lotería eren xicotetes sumes i els guanyadors dels grans premis eren persones inexistents. Va entrar en una de les tavernes i es decidí a entrar al vore un home vell que podria contar-li algunes coses sobre el que passava abans de la Revolució. Quan va tenir en front al home i li va fer algunes preguntes va comprovar que el vell no sabía el que li preguntava i li contava cosesque no tenien res a vore. Fins que Winston va desistir i va eixir d'allí. De seguida va entrar en la botiga del senyor Charrington pel simple instint de què estaria més segur allà dins fora de la vista de le patrulles de la Policía del Pensament. Va comprar una espècie de xafapapers amb una forma redona finíssima completament transparent que el va atrautre des de el primer moment en què el va vore. El senyor Charrington li va ensenyar una habitació que tenia dalt de la tenda, prou descuidada. Ell li va cantar el principi d'una cançó que es referia a les campanes d'una església pintada al quadre penjat en la habitació. La cançó era: Naranjas y limones, dicen las campanas de San Clemente; me debes 3 peniques, dicen las campanas de San Martín. Al eixir de la botiga es va trovar amb la xica del Departament de novel·la la qual pensava que l'espiava per aver-lo seguit fins allí, es va posar molt nerviós i no s'adonà de que caminava en direcció contrària, però aleshores, va veure que eren més de les 22:00h així que va tornar al pis. Quan va aplegar va obrir el diari, ara savia que el diari anava dirigit a O'Brien, savia que era precís anotar alguna cosa però la imatge del Gran Hermano i el que li passa a la gent qua atrapa la Policía del Pensament ocupaven tota la seua ment.

Segona Part

Capítol 1

Winston va veure a la xica del Departament de Novel·la, havien passat quatre dies. Estaven al passadís i ella es va caure, al donar-li ell la mà per a ajudar-la va notar que li havia deixat una noteta a la mà, se la va guardar i mentre estava a l'urinari la va desplegar dins la butxaca. Quan va tornar a la seua cabina va col·locar la noteta damunt de tots els eltres sobre la taula per a poder llegir-lo sense que ningú es donara compte. Ell pensava que el que hi havia escrit al paper seria una amenaça, una trampa o una ordre de suicidar-se, tot açò manat per la Policía del Pensament, encara que existía la remota possibilitat de que tan sols fós alguna cosa que ella li volia dir sense tenir res a vore amb la Policía. A la fi va aconseguir llegir-lo i va descobrir que hi deia: “Et vull”. De repent va desfer el paper i ara l'únic que dessitjava era trovar-se un moment a soles amb ella encara que tinguera que fer “malabars” per a poder sentar-se a la mateixa taula que ella a la cantina, però ella pareixia que, desde eixe moment l'esquivara, com si s'arrepentira del que li havia escrit. Durant aquells dies no va escriure res al seu diari. Es va dirigir cap a la seua taula quan de repent una veu el va cridar varies vegades de manera que no podia fer-se el tonto. La rabia en eixe moment era tan descomunal que li haguera partit la cara a aquell estúpid al fer-lo perdre la oportunitat que tant havia estat esperant. Al matí següent Winston va aconseguir sentar-se al costat de Júlia. Tenien que donar-se molta pressa en parlar sobre el que va ocórrer dies avans, van acordar un lloc on poder vore's lo més rapidament possible abans de que es sentara algú a a la taula.

Ell va aplegar un poc abans de l'hora prevista al lloc on havien acordat i poc després va vore a la xica al peu d'un monument però de repent vegueren un comboi de presoners eurasiàtics que passava molt a prop d'allí. Winston es va obrir pas entre la multitud fins aplegar on estava ella. Mentre miraven la desfilada de camions pogueren quedar per al diumentge següent a l'estació de Paddington, en quant li ho va explicar Júlia se'n anà per a no crear sospites.

Capítol 2

Era un solejat día de maig quan Winston va acabar el seu viatge i va baixar del tren dirigint-se pels camps cap al lloc que havia concertat amb Júlia. Va anar agafant algunes floretes que es va trovar per el camí. Quan la va vore ella li va mostrar el lloc amb orgull i es van ocultar baix d'uns arbustos on, degut a les branques tan finíssimes hi era impossible que pogueren ocultar un micròfon. Winston li va explicar la seua situació i el fet de que no es podia lliurar de la seua dona, però a ella no li va molestar res de tot allò en absolut. Poc temps després es va trovar besant-la i ella se li va llançar molt ràpidament als seus braços permitint-li a Winston fer el que ell volguera i va traure una tableta de xocolate, xocolate del bo, d'eixe que era obscur i brillant que molt poques voltes es podien permetre el luxe de menjar-ne un poc. A Júlia, el que la va atraure cap a Winston va ser que li va notar en la cara que estava en contra del Partit, com ella, per això es va decidir a arriscar-se. Winston va reconéixer aquest paisatge, l'havia vist altres vegades en somnis, era el “País Daurat”. Respiraven pesadament, estaven de peu, es llevaren la roba i van fer allò que els dos tant desitjaven en aquell moment. Estava mesclat l'odi i la por, era un colp contra el Partit. Era un acte polític.

Capítol 3

Ella es va vestir i va planejar el viatge de tornada. Van quedar per a vore's una altra vagada a un mercat en un dels barris més pobres i quan ella va veure que ell ho havia entés tot, se'n va anar. Mai van tornar a aquell bosquet, però van tenir la ocasió de vore's una vegada durant el mes de maig al campanari d'una ruinosa esglésiaen una zona quasi deserta. I apart d'això es veien cada vesprada a un lloc diferent cada dia. Un dia, a un carrer de tants, mesclats entre la multitud tingueren una conversació, encara que intermitent degut a la presència de alguna telepantalla o als membres del Partit. Una sola vegada a les trovades nocturnes conseguiren donar-se un bes i sentiren un soroll ensordidor i la terra va tremolar, havia esclatat una bomba coet i Winston es trobava tombat al costat de Júlia, i aquesta estava pal·lidíssima, encara que era més bé blancor de sal, pareixia que estava morta, però la va besar i va comprovar que encara viva i que sols tenia la cara coberta d'algeps pulvoritzat per la explosió. Degut a la Setmana de l'Odi, Winston treballava seixanta hores a la setmana, i Júlia emprava molt de temps amb la Lliga Juvenil Anti-Sex preparant banderes, recollint diners per a la Campanya de l'Estalvi i activitats semblants. Julia va induir winston a que col·aborara en la fabricació de municions que solien fer els membres més entusiastes del Partit. Júlia tenia 26 anys, vivía en una espècie d'hotel amb unes trenta xicotes i treballava , com ell ja savia, a les màquines que fabricaven novel·les però no li interessava llegir. No era una dona massa llesta però manejava hàbilment les màquines. Júlia havia tingut el seu primer assupmte amorós als setze anys amb un membre del Partit que en tenia seixanta. La teoria de Júlia era: Una ho vol passar bé, ells(els membre del Partit), trataven de evitar-ho per tots els mitjans. Odiava al Partit i ho transmitia amb les més terribles grolleries.

Júlia li va preguntar a Winston per la seua dona, i ell li va explicar que era una d'aquestes persones ortodoxes per naturalesa i incapaces d'un mal pensament. Ho haguera soportat a no ser la cerimònia que Katharine l'havia obligat a celebrar la mateixa nit cada setmana, o com ella l'anomenava: “El nostre deure per al Partit”. Júlia li va explicar a Winston el que pretenia el Partit amb el puritanisme sexual. Ella va exposar que “quan fas l'amor gastes energiai després et sents feliç i no t'importa res. Ells no poden suportar que et sentes així perquè volen que estigues a punt d'esclatar d'energía tot el temps. Si eres feliç dins de tu mateix , perquè anaves a enrabiar-se pel Gran Hermano, el Pla Trienal, els Dos minuts de Odi i tota la resta de porqueria?” Winston estava a favor del que havia dit Júlia. Van tornar a pensar en Katharine i ell li va contar que una vegada, en una organització col·lectiva que organitzava el Partit es van perdre i no va aprofitar la oportunitat d'espentar-la per un precipici. Però va pensar que encara que ho haguera fet no haguera solucionat res.

Winston va assegurar que ells eren els morts però Júlia el va contradir ja que ellestava segura de què ells encara no havien mort. Ell va explicar-li que mentre que els éssers humans seguiren sent humans, la mort i la vida són el mateix, i sense perdre més temps van fixar la pròxima cita. Van decidir anar una altra vegada al bosc, ja que feia algun temps que no anaves i es dispisaren a marcar un camí distint al de la vegada anterior.

Capítol 4

Winston es trobava a l'habitació de la tenda del senyor Charrington, l'havia llogat per el simple motiu de què allí era l'únic lloc on podien estar fora de l'abast de les telepantalles. El senyor Charrington va acceptar encara que Winston li havia dit que era per a un assumpte amorós. Júlia aplegaria allí a les 19:30h. Ell es va asomar a la finestra i va veura una dona grossa cantant al pati que hi havia al carrer mentre tendia la roba de tota la família. Per fi van coincidir en una vesprada lliure.Quan Winston li va propossar el tema de la habitació ella va acceptar immediatament. Júlia va irrompre en l'habitació carregada amb una bolsa on duia sucre, pa blanc, un poc de mermelada, llet condensada, café i té. Aleshores ella li va demanar que es donara la volta i esperara a que ella l'avisara. Quan es va girar la va veure amb un vestit (i no amb el “mono” tan masculí del Partit), i amb les galtes retocades amb coloret de manera que resultava ser una dona prou més femenina que la que ell va conéixer. Quan es va arrimar es va donar compte de que portava el mateix perfum que aquella prostituta que va freqüentar una vegada. Es van llevar la roba i es van tombar al llit doble, era poc freqüent trovar llits dobles excepte en les cases dels proles. Dormiren un ratet i quan es van despertar van calfar aigua per a preparar café. Van veure una rata a l'habitació i Winton es va sofocar, ja que el major temor d'ell eren les rates. Es va avergonyir d'aquell moment de pànic que havia tingut quan Júlia el va tranquil·litzar. Júlia va preparar aquell deliciós café amb el deliciós café que havia dut amb sucre, i no amb la repugnant sacarina que els oferia el Partit. Júlia va preguntar a Winston què era aquell xafapapers tan curiós que havia comprat Winston a la botiga que tenien just baix d'ells. Al arrimar-se al gravat de la paret va recordar la cançó, la qual va cantar un tros Winston i ella va segui, segons ella, li la cantava el seu avi quan ella era menuda. Era hora de que Júlia se'n anara així que es va llevar la pintura de la cara i després li la va llevar a ell.

Capítol 5

Syme havia desaparegut. Quan duia ja tres dies sense aparéixer Winston va veure al tauler d'anuncis que faltava un nom, i aquest era el de Syme. Seguíen els preparatius per a la Setmana de l'Odi i els funcionaris de tots els Ministeris dedicaven hores extraordinàries. La nova cançó que havia de ser el tema de la Setmana de l'Odi havia sigut composta i repetida incansablement per les telepantalles. Per tot Londres havia aparegut un nou cartell que no tenia paraules i que simplement es limitava a representar una monstruosa figura d'un soldat eurasiàtic. El curiós era que hi havia més retrats d'aquest individu que del propi “Gran Hermano”. Van persistir més que de costum les bombes coet i van matar a molta més gent de l'habitual. A Goldstein el van cremar en efígie.

L'habitació de la botiga del senyor Charrington la freqüentaren varies vegades ja que per a ells era com un paradís. Feien l'amor amb els cossos sudorosos degut a el calor que feia. Winston solía parlar amb el senyor Charrington abans de pujar a l'habitació amb Júlia. Winston i Júlia savien perfectament què allò no podia durar encara que pensaven que res podia passar-lis mentre estigueren en aquella habitació. Arrivar fins allí era perillós però el refugi era invulnerable i amb freqüència el dos s'imaginaven que tindrien una sort magnífica o que es suicidarier junts o desapareixerien disfraçant-se de manera que ningú els reconeixeria. Però deixar passar els dies debanant un present sense futur era l'instintiu. Fins i tot parlaven de revelar-se contra el Partit. Winston va comentar a Júlia la ralació que tenia amb O'Brien i que ell era un dels què estaven en contra del Partit. Durant els Dos Minuts de Odi insultava tot el que podia i més a Goldstein. No obstant, no tenia ni idea de qui era Goldstein ni de les doctrines que poguera representar. Júlia era menys susceptible que Winston a la propaganda del Partit. Ella mai discutia les ensenyances del Partit a no ser que afectaren la seua vida. Però el que més va impressionar a Winston va ser que ella no recordara que Oceania sempre no havia estat en guerra amb Eurasia perquè el canvi sols havia ocorregut feia quatre anys, quan ella ja era una xicota gran. Tampoc la escandalitzava el que Winston feia al Departament de Registre. Ell li va dir que no era una rebelde més que de cintura cap avall ja que a ella no li interessava cap altra cosa apart d'ells. Sencillament s'ho tragava tot sense ser digerit com un gra de blat pel coset d'un pardal

Capítol 6

Winston caminava pel passadís on Júlia li va lliscar auquell dia la declaració quan algú el va detindre, era O'Brien. Aquest li va comentar que li interessava la manera en què Winston redactava els articles del Times. Va dir-li que s'expressava amb molta elegància però que havia utilitzat unes quantes paraules que ja estaven antiquades i que com la dècima edició del diccionari de novallengua hi havia molts pocs li va oferir anar a sa casa per a anar a recollir-lo, li donà la seua direcció i se'n anà. Winston va interpretar aquells dos minuts de la conversació com a “si vols vorem ja saps on estic”. De tota manera, la veritat era, que la conspiració amb que ell somiava existia i que havia entrat ja en contacte amb ella. Winston es sentia ja menys viu, era com si avançara cap a la seua tomba i la impressió no disminuïa pel fet de que ell haguera sabut sempre que la tomba estava allí esperant-lo.

Capítol 7

Quan Winston es va despertar va voler contar-li a Júlia el que havia somiat però no ho va fer perquè no savia exactament com explicar-ho. Winston fins eixe moment pensava que havia assassinat a sa mare, però no la va assassinar, almenys físicament no. Recordava la època en què mai hi haia prou menjar, tenia deu o dotze anys aproximadament, ell buscava junt amb altres xiquets entre la basura per si trobaven alguna cosa per a menjar. Son pare va desaparéixer i sa mare va perdre per complet els ànims, es passava la majoria del temps quasi immòbil al llit amb la seua xiqueta en braços, una criatura de dos o tres anys. Recordava una continua fam i les sòrdides i feroces batalles a l'hora de menjar. La seua germana estava molt malalta, però encara així, Winston agafava troços de menjar del plat de la seua germana i tratava d'apoderar-se de la font. Entre menjars ell s'apoderava de la escassa quantitat d'aliment guardat en el rebost. Una vegada donaren una ració de xocolate, la mare la va dividir en tres parts iguals però Winston no es va conformar en apoderar-se de les tres quartes parts de la tableta sino que, també volia el tros que li havia donat a la seua germana. Li'l va arrancar de les mans i se'n anà corrent sense entendre que la seua germana es moria. Quan va tornar a casa ninguna de les dos estaven allí, però en el seu lloc estava tot ple de rates.

Contà a Júlia la història de la desaparició de sa mare però ella estava a punt d'adormir-se. A ell li haguera agradat contr-li més coses de sa mare, com per exemple, que tenia un instint protector front als seus fills. Winston va pensar que els proles seguien amb els seus sentiments i emocions, no eren lleials al Partit a un país ni a un ideal, sino que es guardaven mutua lleialtat uns a altres. Va afirmar que els proles son éssers humans, ells en canvi no. Van acordar que ningun d'ells es traicionarien, es a dir, mai els membres del Partit conseguirien que ells dos deixaren d'estimar-se. Podien obligar-los a confessar, torturant-los podien conseguir qualsevol cosa excepte entrar dins d'ells, no podien manipular el seu interior, la verdadera traició seria si un dels dos deixara d'estimar a l'altre. Els membres del Ministeri de l'amor podien saber fins el més xicotet detall de tot el que hagueren fet, dit o pensat; però el fons del cor, es mantenia sempre inexpugnable.

Capítol 8

Van anar a casa de O'Brien, ell estava treballant quan ells van aplegar. Els va rebre i quan aplegaren al lloc on anaven a parlar O'Brien va apagar la telepantalla encara que sols li permetien fer-ho durant mitja hora. Winston va comentar a O'Brien per què havien assistit allí, va començar dient que pensaven que existia algun moviment clandestí, una espècie d'organització secreta que actúa contra el Partit i li va propossar que ells dos volien formar part d'aquesta organització. De repent va parar de parlar quan va entrar el criat a l'habitació. Els va servir vi, una beguda que ells mai havien tastat i que, acostumat a la ginebra barata que proporcionava el Partit el vi els pareixia insípid. Van començar brindant per Emmanuel Goldstein. O'Brien s'arrimà més a Winston perquè pensava que seria ell el portaveu de Júlia també i li va fer una sèrie de preguntes necessàries per a poder formar part de la organització. Eren coses molt cruel le que tenien que fer per a poder accedir però encara aixina no posaren pegues a ninguna, excepte quan els van preguntar si estaven dispostos a separar-se que van dir els dos que no. O'Brien va manar al criat que tornara al seu servici i aquest va obeir. Ell els va advertir que per a poder formar part de la Germandat calia llegir-se un llibre, l'autor del qual era Goldstein. Quan O'Brien parlava d'assassinats, de suicidis, de malalties venèries, membres amputats o cares canviades ho feia en to de broma. Va assegurar que els membres de le Germandat no tenen cap manera dereconéixer-se entre ells fins i tot no hi ha cap llista que els reunisca a tots. Es va detindre i va mirar per tercera vegada el seu rellotge i digué a Júlia queja era quasi hora de que se'n anara, brindaren pel passat i aquesta se'n va anar abans que Winston, era el més prudent que fos així. O'Brien manaria una copia del llibre de Goldstein a Winston d'alguna manera original i disimulada. O'Brien va dir a Winston que sols quedaven dos minuts per a encendre la telepantalla i devien anar despedint-se, van acordar que es vorien al lloc on no hi ha obscuritat i quan ja apenes quedava temps Winston va preguntar a O'Brien si es savia l'últim vers de la cançó que li havia començat a cantar el senyor Charrington i que més tard va seguir Júlia, el savia, efectivament, i Winston molt sorprés va recórrer el camí cap a sa casa prou content amb sí mateix.

Capítol 9

Winston es trobava tan cansat que pensava que es podia transparentar com una gelatina. Havia treballat més de noranta hores en cinc dies igual que tots els demés funcionaris. Ja tenia el llibre desde feia sis dies i encara no l'havia obert. En el sisé dia de la Setmana de l'Odi, quan l'orgasme polític estava a punt de culminar s'havia anunciat que Oceanía no estava en guerra amb Eurasia, ara estava en contra d'Àsia Oriental. Eurasia ara era la aliada. Les banderes i els cartells que decoraves la plaça estaven equivocats, va haver una fenomenal algaravia mentre tots es dedicaven a trencar cartells i a tallar les banderes de tela pintada que creuaven el carrer. Va ser ahí on li van entregar la cartera carregada amb el llibre de Goldstein. Tots savien el que tenien que fer en aquestor casos, una gran part de la literatura política d'aquells cinc anys quedava antiquada, absolutament inservible. En el Departament de Registre tots treballaven dihuit hores de vint-i-quatre. El pitjor de tot era que no era un treball mecànic . Alguns dels informes exigíen molta cura i imaginació.

Era migdia i estava esperant a que aplegara Júlia a l'habitació i va agafar el llibre que encara no havia començat a llegir. Les pàgines estaven molt gastades per les vores, a la portada deia: Teoría i pràctica del col·lectivisme oligàrquic, por Emmanuel Goldstein. Va començar a llegir. Després de llegir el primer i el tercer capítols es va adonar que aquell llibre li pareixia interessant. No era res que ell no suposara ja abans però açò probava que no estava boig com ell estava començant a imaginar-se, se n'orgullia de si mateix al haver aplegat al mateix criteri sense tan sols saber-ho. Ell va tancar el llibre en quant va sentir els passos de Júlia a l'escalera. Winston va explicar-li que tots els membres de la Germandat devien llegir-se bé el llibre però ella no mostrava gran interés per el que va decidir que el llegira ell i ella l'escoltaria. Però poc després estava dormida. Va tancar el llibre ja que ella no l'estava escoltant. Ell també es va adormir, estava convençut de que aquest llibre contenía una sabiesa profunda.

Capítol 10

Es va despertar amb la sensació d'haver dormit molt de temps però va veure a l'antic rellotge que eren les 20:30h. Quan Júlia es va despertar es disposà a fer café i es va trovar en que la estufa no tenia gasolina. Ell es va asomar a la finestra i va veure un cel blau preciós. Va observar a la dona que cantava baix al pati, era una dona grossa però que a Winston li pareixia preciosa. Tenia forts braços, un cor càlid i un ventre fèrtil. La reverència mística que Winston sentia cap a ella tenia relació amb el pàl·lid i net cel. La gent que vivía baix el mateix cel era molt pareguda, ignorant mutuament les seues existències separades per murs d'odi i mentides i, no obstant quasi exactament iguals. El futur pertanyia als proles. Winston va recordar aquell pardal que va cantar la primera vegada que Winston i Júlia es van citar, i va observar que, els pardals canten, els proles canten, però el Partit no cantava. Winston va dir que ells eren els morts i Júlia ho va repetir. Però de repent ho ha repetir una veu que venia de darrene del gravat en la paret. El gravat va caure a terra i es va veure la telepantalla oculta que hi havia a l'habitació. El pànic es va apoderar d'ells i la telepantalla els va ordenar que es col·locaren esquena contra esquena sense tocar-se. La casa estava rodetjada, els va deixar despedir-se. Winston va pensar que era quasi intolerable la situació de trovar-se nuet. Un dels homes va donar una punyada a la panxa a Júlia i aquesta feia esforços en terra per aconseguir respirar quan l'agafaren com un sac i se l'emportaren.

El senyor Charrington va entrar a l'habitació. Es va posar cara a cara amb Winston i aquest de seguida s'adonà de que el senyor Charrington formava part de la Policía del Pensament.

Tercera Part

Capítol 1

Winston es trobava a una celda on hi havia una telepantalla a cada paret que controlava que no fera cap moviment, ni tan sols tancar els ulls podia sense que la veu de la telepantalla pegara un crit anomenant-lo. Tenia molta fam i moltes ganes d'anar al servici però si feia qualsevol moviment l'únic que aconseguia era cabretjar la dona que parlava per la telepantalla. Es va acostumar a la postura de cames rectes i les mans creuades sobre elles. A aquella cel·la Winston havia presenciat un constant entrar i eixir de pressos de la més variada condició, desde traficants de drogues fins a prostitutes. Ningú li parlava excepte una dona que va entrar repentinament espentada pels guàrdies. Winston no savia quant de temps duia ja en aquest lloc perquè els focus mai s'apagaven, era el lloc on no hi havia obscuritat i ara entenia el que li havia dit O'Brien en aquell somni quan li va dir les mateixes paraules: “Ens vorem al lloc on no hi ha obscuritat”. I com no hi havia finestres ni rellotges no es podia saber quan era de dia i quan era de nit. Quasi no recordava a Júlia ni es perocupava pel que poguera estar passant-li en eixe moment, però encara aixina savia que no la traicionaria. En canvi, en qui pensava més constantment era en O'Brien, en la manera que possiblement intentaria ajudar-lo ja que formava part de la Germandat. De vegades intentava oblidar-se del dolor de ventre comptant el nombre de taulells que cobrien la paret de la cel·la però sempre es perdia. De repent van entrar al poeta Ampleforth, i una vegada dins Winston i ell tingueren una curta conversació, pel que s'ha vist, a Ampleforth l'havien detingut per deixar la paraula Déu al final d'un vers. Va entrar un oficial a la cel·la i va manar a Ampleforth a l'habitació 101. Però aleshores, per a sorpresa de Winston, va entrar a la cel·la Parsons, l'havia detingut la seua filla per haver dit en somnis “Abajo el Gran Hermano”. Era culpable de crimental i es sentia orgullós de la seua filla. Poc després se'l endugueren a Parsons i entraren més presos. A Winston el va sorprendre en especial, la figura esquelètica d'un home que possava els pèls de punta. Els presos estaven molt quets, tots ells amb les mans creuades sobre els genolls, aleshores es va obrir la porta i un oficial va assenyalar a l'home d'aspecte esquelètic ordenant-li que es presentara a l'habitació 101 i aquest home es va posar histèric perdut suplicant que no el feren anar allí, encara que no va servir de res. En quant Winston aconseguia dominar els seus dolors físics tornava la por i en Júlia encara pensava menys. Es va obrir la porta de la cel·la i va entrar O'Brien, Winston molt sorpré de vore'l allí li va preguntar si també a ell l'havien agafat, però ell en una sola frase li va demostrar que era un traidor i a més, sense que Winston pogués reaccionar, un guàrdia li va pegar un colp tan dolorós al colze que es va tenir que tirar a terra contorcent-se.

Capítol 2

Winston es trobava tombat amb les mans i els peus immovilitzats, front a O'Brien que estava de peu mirant-lo fixament. O'Brien subjectava una palanca amb uns números els quals Winston no savia el significat que tenien. Sense cap advertència, O'Brien va fer un lleu moviment amb la mà i Winston va sentir un insuportable dolor a tot el cos. Va comentar que la palanca sols havia aplegat al número quaranta, i que tenia possibilitat d'arrivar fins al cent, sols depenia de Winston el moviment d'aquesta palanca: si deia el que pensava li feien mal i si deia el que volia escoltar el Partit també li feien mal moguent la palanca perquè savien que estava mentint i volien que ho pensara de veritat. Una de tantes preguntes va ser: “2+2=__ ?”, Winston tratava de vore 5, ja que era això el que volia el Partit, però per molt que ho intentara sempre observava que sols podia estar a la seua ment el número 4. Tant de mal li feien que al final van aconseguir que dubtara. Es provable que l'agulla marcara prou més de hutanata quan va decidir que seguirien un altre dia. Winston pensava, i és més, assegurava que aquell lloc on es trovava era un lloc de martiri per aconseguir que les persones confessaren el que havien i el que no havien fet fins que s'ho acabaren creguent però de seguida O'Brien el va contradir, ell deia que aquell lloc no era per a torturar a la gent, sino per a curar-la, deixar-li la ment pura i sense cap porqueria per a que moriren tranquils. Winston va preguntar a O'Brien que havien fet amb Júlia, però ell li va contestar que el va traicionar de seguida que va poder. Amb prou de temor, també va preguntar-li que hi havia a l'habitació 101 encara que O'Brien no va voler contestar perquè deia que ell ja ho savia, ho savien tots. Va finalitzar la sessió. I es va adormir profundament.

Capítol 3

Winston i O'Brien van tornar a estar a la mateixa habitació, i aquest soltava discursos a Winston en tal de veure la contestació que faria Winston a tot allò. Però Winston va voler deixar-li clar que el Partit no governava pel bé de tot, solament pensava què els éssers humans no estaven capacitats per a governar-se a ells mateixa, però no el va deixar acavar de parlar amb el moviment que va fer a la palanca per tal d'adverir-lo de que el que estava diguent era una estupidesa. Que havia de tenir un poc més de sensatesa. Winston es va oblidar per un moment de la palanca i va afirmar que no podrien entrar dins de la ment de les persones, que possiblement seria una de les poques no podrien manipular, encara que O'Brien el va interrompre amb tota la seua prepotència, que si que podrien. Controlaven la matèria perquè controlaven la ment, aquesta era la seua teoria. Dins la forma de pensar de O'Brien es trobava que: Oceania era el món sencer, la terra es el centre de l'univers i que el Partit era el sacerdot del poder. O'Brien va preguntar a Winston com un home afirmava el seu poder sobre l'altre, i aquest va contestar molt correctament: Fent-lo patir. O'Brien assegurava que el poder radicava en infligir dolor i humiliació.

El Partit havia tallat el víncul que unía al pare i al fill, ho estava destruint tot i poc temps després arrancarien els fills de les mans de les mares com si li llevaren els ous a la gallina quan els pon. Era una civilització basada en el odi i en la desesperació per aconseguir que ningú poguera poseir felicitat, que tots tingueren odi per alguna cosa sense importar-los les demés. Winston va preguntar a O'Brien quan el matarien, però aquest no va saber contestar-li, podia ser dins de poc de temps, passats uns anys o mai.

Capítol 4

Winston va engreixar i cada dia estava més fort. Tenia roba nova i li havien curat les varius enllessant-li-les bé. Ara el tractaven PROU millor que abans. Ja s'havia acostumat a dormir-se amb la penetrant llum que cobría tot l'edifici i amb freqüència es gitava després de cada menjar, el únic que passava era que degut a la llum encegadora, quan dormia notava que els seus somnis tenien més coherència. Ara no el preocupàva el fet de no parlar amb ningú, tot el contrari, el que ara dessitjava era poder estar a soles, aillat de tots , estar ben alimentat i tenir la roba neta. L'únic problema que tenia ara era que encara no se li havien rehabilitat tots els ossos i músculs del cos, ara no podia ni permanéixer de peu sobre una sola cama, de seguida perdia l'equilibri. Va escriure a la pissarreta que li van facilitar tres frases que li van vindre al cap: 1. La llibertat es la força, 2. Dos i dos son cinc, 3. El poder és Déu. Tot podia ser veritat, si el Partit creu alguna cosa i la resta ho veu així, encara que no siga veritat, serà així. Però un dia estava tombat somiat, com sovint feia, i es va despertar cridant a Júlia repetides vegades fins i tot diguent-li “amor meu”. Aleshores es va donar compte del error tan gran que havia comés, havia perdut tot el que havia guanyat al cridar aquell nom que tant va alarmar al Partit. Molt prompte es van sentir passos a l'altre costat de la porta i algú la va obrir, era O'Brien, que va fer una pregunta a Winston advertint-lo de que si deia alguna mentida seria pijor, la pregunta va ser que quins eren els seus verdaders sentiments cap al “Gran Hermano”, com que ell va contestar que l'odiava, O'Brien va creure oportú dur-lo a l'habitació 101.

Capítol 5

El que hi havia a l'habitació 101 era el pijor del món. Un guàrdia va col·locar un objecte fet amb alambres damunt de la taula. Aquest objecte contenía rates, unes rates feroces capaces de menjar-se qualsevol persona. Estava dividit en dos compartiments, quan O'Brien pressionara un dels ressorts les rates passarien al primer compartiment, i quen perssionara el segon, les rates es llançarien sobre la seua cara devorant tot el que trovaren. Winston no savia el que O'Brien volia que fera i estava massa nerviós per a pensar. O'Brien va pressionar el primer ressort i les rates es llançaren cap al primer compartiment com dessitjant que pressionara el segon per a poder devorar Winston quan a aquest li va vindre al cap de sobte que preferia que li ho fera a Júlia, preferia que Júlia estiguera en el seu lloc i no ell i ho va cridar molt fort. Açò era el que volia aconseguir O'Brien per això va agafar el objecte de metall i li'l va apartar de la cara a Winston abans sense haver pressionar el segon compartiment. La gàbia no havia aplegat a obrir-se.

Capítol 6

Ja no estava a la pressó, l'havien lliberat. Ara es trovava al Nogal, estava quasi buit però escoltava la telepantalla que deia que Oceania estava en guerra amb Eurasia. Va prendre uns quants gots de ginegra i poc després es va presentar Júlia, estava esperant-la i es van confessar l'un a l'altre que s'havien traicionat i es perdonaren mutuament. Winston va dir a Júlia que tenien que vore's un altre dia quan va acavar el temps de la cita al Nogal i cadascú, amb el seu pesar corresponent va anar en direccions opostes. Però Winston havia canviat la forma de pensar i de fer les coses, ara era una persona diferent, ara estimava al “Gran Hermano”.

XIX

10