Biología, Botánica, Genética y Zoología


Funció nutrició # Nutrición


2. Funció Nutrició.

Anatomia: Ciència que estudia com són les parts del cos.

Fisiologia: Ciència que estudia com funcionen les parts del cos.

Aparell: Quan tenen teixits diferents (d'origen divers).

Sistema: Quan tenen teixits d'origen comú.

L'aparell i el sistema són un conjunt d'òrgans que fan una funció determinada.

Funció Nutrició: Processament de matèria i energia necessaris per mantenir vius els éssers vius. Va incorporant molècules al seu entorn formant reaccions químiques per sobreviure.

Les plantes transformen energia química (de la llum). La matèria (en nosaltres) serveix per créixer i renovar-se, perquè matèria ja en tenim. Els nostres components es van reciclant, com les cèl·lules. Un ésser viu necessita fer treball i això gasta matèria i s'ha de renovar. La nostra energia ve pels enllaços de les molècules (entre els àtoms), si les poden aprofitar, han de ser orgàniques (però no totes: com la cel·lulosa, la gasolina i el petroli, etc.).

La funció nutrició està formada per els següents aparells i sistemes:

- Alimentació: Aparell digestiu.

- Respiració: Aparell respiratori.

- Transport: Aparell Circulatori

- Eliminació: Aparell orinari i sistema excretor.

Aquest són els aparells per agafar i transformar matèria i energia en energia pel cos i l'excretor per eliminar residus.

· Diferència entre nutrició, alimentació i digestió.

La nutrició tindria diferents conceptes, perquè inclou tot el procés d'energia al cos. Inclou la respiració. Per tant l'alimentació està inclosa en la nutrició.

L'alimentació és la incorporació d'aliments al cos, es conducta alimentària.

I la digestió és a dins l'alimentació, els aliments que entren es digereixen per que els seus nutrients formin part del cos. Consisteix a treure els nutrients dels aliments, i que estiguin en forma assimilable. Aliments Nutrients. Nosaltres mengem aliments no nutrients. Els aliments estan formats de nutrients que s'assimilen o digereixen, però hi ha nutrients que no es poden digerir (cel·lulosa).

Nutrició > Alimentació > Digestió

Entren de diferents maneres:

- L'H2O, les sals minerals (dissoltes), glúcids (monosacàrids), lípids (acilglicèrids o àcids grassos), proteïnes (aminoàcids).

I. L'aparell digestiu.

· Fer un esquema o dibuix on surtin les parts: Boca, glàndules salivals, faringe, esòfag, estómac, intestí prim (duodè, jejú-ili), intestí gros (cec, còlon, recte), anus, pàncreas i fetge.

· Fes un llistat de les parts de l'aparell digestiu distingint el que és tub digestiu i glàndules annexes.

· Fes una secció amb la histologia del tub digestiu.

Histologia: Ciència que estudia els teixits.

- Epiteli digestiu (mucosa): Són teixits que estan en contacte amb l'exterior, la llum. És un teixit de revestiment, que conté glàndules (elaboren una substància per abocar-la a l'exterior de la cèl·lula). Ex.: En l'esòfag fan mucus (moc); de l'estómac i l'intestí prim, a més del moc, sucs gàstrics, enzims digestius , HCl; es creen en el mateix tub, en l'epiteli, epiteli glandular.

- Musculatura: És doble, hi ha una capa longitudinal i una altra transversal (de dalt a baix i de dreta a esquerra). En els músculs, quan és contracció llisa és involuntària, en el cas del tub, i quan és estriada és voluntària, com un bíceps.

-Teixit Conjuntiu o connectiu (serosa): Enganxa el tub a la resta dels òrgans.

· Fes un dibuix de la cavitat bucal i la faringe on apareguin els termes: llavis, cavitat bucal, paladar, úvula, dents, glàndules salivals, faringe, epiglotis, esòfag.

a) Llavis: Replecs carnosos fets del múscul estriat, són rics ex vasos sanguinis, amb acabaments nerviosos. Funció, està relacionada amb el tub, és una zona tàctil, per evitar que coses (punxegudes, per exemple) no entrin.

b) Llengua: És una massa muscular estriada, és com una batedora que serveix per remoure els aliments i ensalivar-los, i serveix per empassar-se'ls. També conté unes papil·les gustatives que permeten saber el gust (sentit).

c) Cavitat bucal: Entrada al tub digestiu.

d) Paladar: Sostre de la cavitat bucal, anterior o paladar dur i posterior o pal·liar tou. Separa la boca de les fosses nasals és la seva funció principal.

e) Úvula: O campaneta seria l'acabament del paladar, serveix per tapar la cavitat nasal quan passen aliments.

f) Dents: Peces dures o rígides mineralitzades que serveixen o contribueixen a la trituració d'aliments. Com més petits siguin els aliments, més fàcil serà passar pel tub. Trituren, tallen i esquincen els aliments.

g) Glàndules salivals: Són les cèl·lules que el·laboren substàncies per segregar-les. Les glàndules salivals són les que segreguen i fabriquen saliva.

h) Faringe: Conducte de la part posterior del cap i superior del coll, que uneix la cavitat bucal a l'esòfag i la cavitat nasal a la laringe. Es divideix en 3 seccions (de dalt a baix), naso faringe (part de darrera de les fosses nasals), buco faringe (darrera de la cavitat bucal), i la laringo faringe, darrera la laringe.

i) Epiglotis: És una vàlvula que separa la faringe de la laringe i la seva funció és que no entrin aliments a les vies respiratòries; quan l'aliment hi passa, és quan ens ennueguem.

j) Esòfag: Conducte musculo-membranós que uneix la faringe amb l'estómac.

· Fes un dibuix on estigui la posició dels 3 parells de glàndules salivals.

Les glàndules segreguen substàncies amb una finalitat, no d'excreció. Estan connectades a la cavitat bucal a través d'uns conductes. La saliva s'elabora contínuament però no es segrega sempre la mateixa quantitat.

· Fes un esquema d'un queixal indicant-ne les parts. Després escriviu la fórmula dentaria d'un adult i d'un infant, fes una hipòtesis de perquè tenim dues denticions.

La part visible del queixal, per sobre, és la corona. La geniva, és la part de la boca on s'allotgen les dents; la part de la dent que està per per sota, és l'arrel, l'intermedi és el coll. Les dents estan clavades en els alvèols dentals on s'incideixen les dents, no toca mai l'os. Teixits: Dentina és el nucli de la dent, està tant en la corona i l'arrel, és un teixit dur, és a dir, mineralitzat, té un forat, de cèl·lules toves, al mig on hi entren vasos sanguinis, la polpa dentaria, és una zona vascularitzada i a més té terminacions nervioses, són neurones sensibles al dolor. Per fora de la dentina a la zona de la corona, trobem el teixit més dur de tot l'organisme, el teixit que conté més mineral, és com si la dent estigues blindada. La diferència entre l'esmalt i la dentina és que l'esmalt té més sals minerals i és més dur. El cement és un teixit periodóntic (que rodeja) la dent, i la seva funció és subjectar i fixar.

Fórmula dentaria (dentició heterodonta). Adult: Incisives (corona tallant) -8-, canines -4-, pre-molars -8-, i molars -12-. Nosaltres hem evolucionat de forma que el crani és més gran i la mandíbula més petita, i hi ha una dent en regressió, que a vegades surt, o no; és el queixal del seny, si no surt, hi haurà un total de 28 dents.

Les dents dels nens, se'n diuen de llet. Diferències d'un nen a un adult: hi ha 20 de llet amb 32 (o 28) d'un adult. Nen: 8 incisives, 4 canines, 8 queixals.

Les dents creixen en el moll de l'os que al estar prou (bastant) mineralitzada, creixen, però el canvi de dentició és a causa de la poca estatura d'aquestes en la mandíbula que va creixent.

· Quins problemes s'esdevenen en l'epiglotis, si no funciona correctament?

És una vàlvula que separa-la via respiratòria de la faringe. És un cartílag (no os), té dues posicions: oberta i tancada. Només es tanca quan hi ha alguna deglució; però l'epiglotis no es tanca, sinó que la tràquea puja i tanca l'obertura. Si s'obtura, poden entrar aliments o restes d'aliments, i les vies respiratòries no poden quedar obturades, per tant, s'estossega fins que queda lliure. Més que res, el que s'obtura són les cordes bucals. Si no funciona, ens ennueguem i per arreglar-ho s'ha d'estossegar, si no es pot, s'ha de fer el procés de Heimlich, i si tampoc es pot, s'ha de fer una traqueotomia (només per personal mèdic).

· És possible menjar fent el pi.

Sí, l'esòfag té uns músculs, que fan baixar l'aliment. Els aliments no baixen per gravetat. Això permet que un astronauta mengi a l'espai; l'aliment baixa amb moviments peristàltics, que fan que el bol alimentari vagi d'un extrem a l'altre del tub, en un sentit només. Els moviments peristàltics estan provocats pels músculs del tub, que són involuntaris, els músculs longitudinals i transversals que es van contraient.

· Què són els moviments antiperistàltics?

Són els que van en sentit contrari. S'esdevenen quan hi ha vòmits.

· Dibuixa l'estómac en secció longitudinal indicant el nom de les comunicacions amb l'esòfag i el duodè. Quina funció té l'estómac?

El diafragma separa el tòrax i l'abdomen. Per tant l'estómac està en la cavitat abdominal. Va darrera de l'esòfag i abans de l'intestí prim (del duodè). Té més forma de bossa que de tub, fa l'embassament dels bols alimentaris.

El càrdies comunica amb l'esòfag i el pílor, el duodè. Respectivament, hi ha unes vàlvules, que són anells musculars, són esfínters (anell muscular d'obertura variable, com el diafragma d'una càmera). Hi ha l'esfínter pilòric, que regula el pas entre l'estómac i el duodè; no deixa passar les partícules fins la trituració de l'aliment a l'estómac. La funció de l'estómac és elaborar el suc gàstric, completa la trituració dels aliments i també contribueix a la digestió (l'estómac no fa la part principal de la digestió química -fer les partícules assimilables-). A l'estómac, arriba el bol, es defragmenta en una crema (ja mastegada abans), al arribar-hi, l'estómac és mig ple d'un líquid corrosiu, l'estómac es va movent (com una coctelera) i tot el que hi ha a l'estómac queda amb menys d'un mil·límetre de diàmetre. Fa dos tipus de trituració: la química i la mecànica. La química són l'acció dels sucs (HCl, etc.); i la mecànica per la trituració.

· Indica la longitud i parts de l'intestí prim. Indicant el nom dels conductes que aboquen el seu contingut (sucs) que provenen del fetge i del pàncreas, i on desemboquen aquests sucs.

Fa de 6 a 7 metres de llarg (duodè , 1ª nansa,-30 cm-; jejú-ili -la resta-); està situat en la cavitat abdominal, entre l'estómac i l'intestí gros. Els sucs del fetge, pàncreas i bilis aboquen al duodè (enzims, sucs, bilis). El conducte pancreàtic és el de Wirsung, i el que ve del fetge és el colèdoc. Els sucs serviran per separar les partícules.

· Les parets internes de l'intestí prim presenten plecs circulars coberts de vellositats, que al seu torn presenten unes petitíssimes microvellositats a les cèl·lules que la recobreixen. A que creus que es deu tota aquesta complicació de plecs i vellositats.

Per facilitar l'absorció i la digestió dels aliments. Per la mateixa raó de la grandària de l'intestí, hi ha més absorció, per tant, més superfície, i no és llis, sinó arrugat. Si el tub fos llis , hauria de tenir 600 o 1000 vegades més gran per fer la mateixa digestió. Ha de tenir una gran superfície per absorbir més nutrients. Per augmentar la seva superfície, fa plecs.

Presenta 2 característiques: llarg i arrugat.

· Fes un esquema de l'intestí gros indicant les seves parts: cec, apèndix, còlon (ascendent, transversal i descendent), sigma, recte i conducte anal. Quina és la seva funció? Per què servei l'apèndix?

S'encarrega de la fermentació i la putrefacció dels residus alimentaris, amb producció de gasos, i de la seva expulsió per l'anus. La flora bacteriana: Conjunt de microorganismes, que són bacteris, cèl·lules procariotes, que viuen a l'intestí gros. El tipus de relació amb nosaltres és de simbiosi, ells (si es pot dir així) i nosaltres convivim bé, en un ambient favorable. I eviten que altres bacteris patògens ens afectin. Amb la seva acció l'aliment queda degradat i ells s'emporten aliment per a ells. Aquesta putrefacció i fermentació de la flora bacteriana es la seva forma d'alimentació. El que es desaprofita dels aliments poden ser aprofitats per altres organismes: mosques, cucs, etc. Sense la flora bacteriana, no sobreviuríem. Però la funció bàsica de l'intestí gros, és l'absorció d'aigua que no ha pogut fer l'intestí prim. I si no ho fes: diarrea deshidratació Mort. També absorbeix altres substàncies com les vitamines (la síntesi de les vitamines la fa la flora bacteriana), i com a resultat final es farà la preparació dels excrements com a resultat de la seva activitat, per a ser expulsats. Excrements: Restes no digerides dels aliments. Si l'intestí absorbeix massa aigua, els excrements són massa secs i produeixen estrenyiment, perquè els hi costa passar.

Després de l'ili, la resta del bol passa per un esfínter, i va a parar a una cavitat, el cec; si es queda en l'apèndix (com que aquest té músculs), expulsa l'aliment amb moviments peristàltics.

Quan acaba el recte, hi ha 2 esfínters anal intern i anal extern. L'intern es de musculatura llisa i l'extern és estriat. Perquè s'obri l'esfínter intern, ha d'haver-hi molt de pes de residus. L'altre es voluntari.

L'apèndix és un òrgan vestigial (cosa que en el passat tenia alguna funció però ara no), i el conservem sense cap funció. Els micos tenen un apèndix molt gran, depenent del tipus d'aliment; com que la seva dieta es herbívora, l'apèndix és gran, i els servei per que la flora bacteriana pugui fer assimilable la glucosa de la cel·lulosa. Els homínids van anar evolucionant amb dietes més omnívores i altres més herbívores. Amb una infecció d'apèndix, s'ha d'extirpar; la malaltia consisteix en el doblegament d'aquest en ell mateix, llavors els bacteris que hi ha no tenen aliment i han d'anar infectant les parets de l'apèndix, després l'intestí i després tot (peritonitis).

· Descriu el fetge, vesícula biliar, pàncreas i els conductes que els uneixen amb el duodè.

a) Fetge: Òrgan que ocupa la part regida de l'abdomen, es la víscera glandular més voluminosa del cos, amb un pes aprox. de 1'5 Kg. La seva part més gran és la de la dreta perquè a l'esquerra hi ha un lloc per l'estómac. Funcions: Emmagatzema i elabora glicogen, i s'utilitza quan el cos la necessita. Sintetitza la majoria de les proteïnes del plasma sanguini. Elabora l'úrea, un producte nitrogenat procedent de la degradació d'aminoàcids i les proteïnes. Emmagatzema diverses vitamines. Actua com a dipòsit sanguini. Destrueix els glòbuls vermells i emmagatzema l'hemoglobina que contenen. Intervé en la coagulació de la sang, perquè sintetitza fibrinògen i acumula vitamina K, necessària per al funcionament metabòlic del fetge. A més, la sang que hi surt, va carregada de substàncies com el glicogen. Depura substàncies tòxiques, que deixa anar per la bilis.

b) Vesícula biliar: Vesícula membranosa d'uns 50-60 mm3 de capacitat que comunica amb el conducte hepàtic (del fetge) i el colèdoc per un conducte, el cístic. La bilis surt al duodè per un esfínter involuntari. Emmagatzema bilis, i la concentra en les fases interdigestives i la verteix en el duodè durant la digestió. Funcions biliars: Neutralitzar el quim. Si s'infecta, pot rebentar i que la bilis s'estengui per tota la cavitat abdominal.

c) Pàncreas: Glàndula allargada de color rosat, d'uns 70 g de pes, de teixit conjuntiu, situada sota l'estómac. Tot va al duodè per al conducte de Wirsung. El pàncreas té doble funció: segrega endocrina (hormonal) i suc gàstric (digestiva). Les hormones es fabriquen en la sang (medi intern), no va a l'exterior, diem endo perquè va a dins, endocrina, que va a parar a altres parts del cos. El suc pancreàtic, exocrina, s'aboca al tub, això vol dir, a l'exterior. El pàncreas crea insulina i glucagó i serveixen per a regular la glucèmia (glucosa en la sang). L'exocrina és el suc pancreàtic (enzims digestius) que fan la digestió.

· Amb l'ajut del quadre de processos digestius, descriu detalladament, com es digereix una llesca de pa amb tomàquet, amb oli, sal, i pernil salat. De la masticació fins a l'excreció.

Pa amb tomàquet, amb oli, sal i pernil salat.

(g)

Proteïnes

Lípids

Glúcids

Fibra

Aigua

Sals

Pa

0'7

0'8

55

4

X

X

Tomàquet

1

0'3

4

1'4

X

X

Oli

0

100

0

0

X

X

Sal

-

-

-

-

-

100

Pernil

17

55

0'6

0

X

X

Quan entra l'aliment a la boca, s'ensaliva i es tritura (masticació i trituració), es tritura per poden assimilar millor l'aliment per l'estómac. La saliva té 2 funcions: netejar la boca i fer que la amilasa (ptialina), que degradi el midó. Tot entra junt a l'estómac, aliment i saliva. Després, el bol, s'empassa (deglució, voluntari) i baixa amb moviments peristàltics (involuntari) fins la vàlvula del càrdies. Al arribar a l'estómac, es segueix digerint i triturant el bol. Es fa un embassament, on hi ha sucs gàstrics [enzims (quall i pepsina), HCl, Bicarbonat]. Amb una acció mecànica (com una coctelera) i química (hidròlisi de molècules, trencar enllaços), ho fa l'HCl amb funció corrosiva. El resultat és que no passi res pel pílor de més d'1 mm de diàmetre. Aquí l'amilasa de la saliva també actua, transformant el midó en maltosa. I el pròtid, pepsina, fa que les proteïnes es trenquin en aminoàcids. La pepsina no es segrega així, es segrega pepsinògen (substància inactiva) i l'HCl fa que sigui pepsina (activa). És una proteïna i té un canvi de conformació, si la pepsina fos alliberada en forma activa, digeriria les pròpies cèl·lules, perquè el pepsinogen és àcid i les cèl·lules i sang neutres. pH de l'estómac = 5; pH del cos 7.

El que entra al duodè no és bol, és quim alimentari, hi ha molècules grans, de la digestió, amilasa salival, aigua, moc, nutrients, suc gàstric, pepsina, i quan s'ajunta amb altres secrecions digestives: suc intestinal (de l'intestí prim, duodè, jejú i ili), suc biliar i pancreàtic.

La bilis ve del fetge pel conducte hepàtic, s'acumula en la vesícula biliar i desemboca pel conducte colèdoc al duodè. La principal funció és l'emulsió dels lípids: les boles que fan els greixos, es separen per a tenir més superfície per als enzims que actuaran així amb més eficàcia. L'eficàcia dels enzims és directament proporcional a la superfície d'atac de les partícules a digerir. L'emulsió consisteix en la descomposició de les partícules de grans a petites. Si no fos per la bilis, no podríem digerir pas en 3h; en la bilis hi ha pigments que fan que els excrements siguin més foscos. La bilis, ve de productes que fa el fetge, la biliorubina (producte de la destrucció de l'hemoglobina).

Suc pancreàtic: Bicarbonat (neutralitza l'acidesa del quim). Enzims: Amilasa pancreàtica (digereix midó i maltosa), la maltasa fa que la maltosa sigui glucosa (cada maltosa fa 2 glucoses). Pels greixos, la lipasa, els transforma en acilglicèrids (glicerol+àcid gras).

Per passa a la sang, passen per les vellositats on hi ha cèl·lules que reparteixen els nutrients de 2 formes: a) Per la sang (a través de les cèl·lules passen als vasos sanguinis) tots ho fan excepte els lípids.

Entren (forma)

S'absorbeixen

Enzims

Glúcids

Polisacàrids, oligosacàrids, monosacàrids.

Monosacàrids

Amilasa, maltasa, sacarasa, lactasa.

Pròtids

Proteïnes i lípids

Aminoàcids

Protolítics

Lípids

Triglicèrids, acilglicèrids, fosfolípids, àcids grassos i colesterol.

Glicerol, àcids grassos, colesterol.

Lipasa (després de l'acció de la bilis)

Entren directament H2O, sals, monosacàrids, àcids grassos i colesterol, que entren per les parets de l'intestí prim a les cèl·lules i d'aquí es divideixen els camins: 1.A la sang (vasos sanguinis), i 2. Al conducte limfàtic, els lípids van primer pel conducte limfàtic, passin per on passin, aniran pel fetge on es metal·litzaran (processats de manera adient per què es pugui portar a tot el cos). Quan ha acabat l'assimilació, el quim es converteix en matèria no nutritiva, quan entra a l'intestí gros s'anomena quil, que la convertim en excrements absorbint-hi l'aigua i la flora bacteriana s'encarrega de la fermentació, putrefacció i biosíntesi de les vitamines (és l'origen de les ventositats, concretament: CH4 (Metà) i SH2 (Àcid Sulfhídric)). I desprès es produeix la defecació.

Patologies.

Malaltia: Alteració de la fisiologia.

Volàtil: Substàncies que poden deixar molècules flotant.

Diagnòstic: És l'observació i recollida de dades a partir de les quals es pot inferir la malaltia que pateix una persona. Es fan servir dues coses: Símptomes i proves diagnostiques.

· Símptomes: Canvis perceptibles en els cos i les seves funcions (dels òrgans) causats per la seva malaltia. Ex.: Mal de cap, hemorràgia.

· Proves diagnostiques: Proves destinades a recollir informació per a elaborar un diagnòstic. Ex.: Anàlisi de sang, radiografia.

Símptomes relacionats amb l'aparell digestiu:

a) Halitosi: Càries, estenosi pilòrica (el pílor no s'obre bé), restrenyiment. És la fetidesa d'alè. Pot venir provocada per la boca en la majoria de casos, però pot venir per diversos processos patològics de l'aparell digestiu i respiratori; però n'hi ha de fisiològiques, com la matinal, deguda a fermentacions en la boca durant la nit i que és més intensa en fumadors.

b) Eructes: Faringitis, estenosi pilòrica. Resultat d'expulsar gasos de l'estómac, per la boca; sonor.

c) Dispèpsia: Pot tenir causes psicològiques (histèria, estrès). Digestió difícil i laboriosa, a causa de poca secreció de sucs gàstrics. Però l'origen pot no ser digestiu.

d) Nàusees i vòmits: Irritació de l'estómac. Expulsió per la boca de tot el contingut gàstric acompanyat per moviments antiperistàltics del tub. Nàusea: Sensació d'estar a punt de vomitar que dona el centre de vòmit en el tronc encefàlic.

e) Dolor abdominal: Mal de panxa, inflamació dels budells.

f) Meteorisme o flatulència: Sensació de pesadesa al ventre, causat per l'acumulació de gasos als intestins. I s'allibera amb l'expulsió de moltes ventositats. Els nervis sempre actuen sobre els músculs, i poden afectar que la musculatura de l'intestí s'alenteixi i acumuli gasos.

g) Restrenyiment i diarrea: Són 2 extrems d'una situació anormal de l'aparell. Restrenyiment: Quan la circulació de la matèria fecal és més lenta, la matèria fecal és fa més seca, s'absorbeix massa aigua i costa més d'expulsar. Diarrea: Acceleració de trànsit, cosa que dificulta l'absorció d'aigua, amb la qual la matèria fecal és més líquida i hi ha més volum, i s'han d'anar molts cops a defecar.

h) Icterícia: Apareix una coloració groguenca en la pell i mucoses. Causada per una acumulació de biliorubina a la sang, per què es segrega poca bilis, que l'ha de destruir, a causa del mal funcionament del fetge, típic hepàtic.

Proves DIAGNOSTIQUES.

-Endoscòpia: Observació de l'interior del tub digestiu, mitjançant la utilització de sondes: poden ser uns tubs de fibra òptica, amb microcàmeres i focus.

-Biòpsia: Extracció de teixit per després observar-lo, o no cal treure'l a vegades. Serveix per detectar càncer.

Malalties.

Malaltia aguda: Ràpida i espontània que pot desaparèixer ràpidament o causant la mort de la persona.

a) Càries: És una malaltia crònica (de llarga evolució) que afecta a les dents i consisteix en la destrucció dels seus teixits fins afectar-ne la polpa. Pot acabar amb la pèrdua de la dent, creant un focus d'infecció. És la digestiva més comuna a la humanitat. És molt freqüent. S'inicia amb la formació de placa dentaria, restes d'aliments, saliva i bacteris, que s'adhereix a la dent. Els bacteris de la placa, degraden els aliments originant substàncies àcides que destrueixen el calci de l'esmalt, produint un forat creixent cap endins, fins afectar la polpa. ·Factors desencadenats de la càries:

1. Factors individuals (persones més sensibles o més resistents, constitució i estructura dental, que determinen la resistència a l'atac dels bacteris per qüestions genètiques.

2. Factors dietètics: La sacarosa i sucre comú, es poden enganxar fàcilment a la dent i són substàncies que es transformen molt fàcilment per l'acció bacteriana.

3. Factor bacterià: El perill es que el bacteri es quedi en les dents.

·Hàbits de prevenció: 1. El fluor reforça l'esmalt i és força utilitzat, conté sal fluorada. Evitar sucres en excés i productes dolços. Els hàbits d'higiene com el fil dental que serveix per netejar entre dents.

·Com es pot guarir una càries: Quan la caries no està molt avançada, s'empasta (consisteix en netejar el forat on hi han actuat els bacteris i posteriorment posar-hi en el forat, una substància plàstica que recupera la forma de la dent). Quan està ja molt avançada es fa una endodòncia (consisteix en matar el nervi, i es posa una mena de goma en el forat i es reconstrueix la dent per dalt, pot aguantar anys sense caure, però sempre pot caure).

·Prevenció a nivell social.

Campanyes preventives publicitàries, utilització del fluor; a Suïssa es fluoritzava l'aigua potable dels rius.

b) Úlcera pèptica-gastroduodenal: És una erosió de la mucosa gàstrica o duodenal, és un forat de forma ovalada i pot tenir algun cm. Símptomes: Dolor abdominal intens i agut a la panxa, sol manifestar cremor (pirosi), és típic que aquest dolor es calmi amb substàncies alcalines com la llet. És una malaltia crònica. Causa: Secreció de suc gàstric o la barrera de mucosa gàstrica.

Tant en l'estómac com intestí tenen dos elements que es compensen. La secreció recobreix la mucosa amb HCl, pepsina, etc. Per que aquest suc gàstric no mati les cèl·lules, hi ha una capa (mucosa) i hi ha a sobre unes substàncies que la recobreixen, són la barrera mucosa que s'enganxa amb moc, mucina i té bicarbonat per anular l'acidesa, per tant la pepsina, al estar en un ambient bàsic, es transforma en pepsinògen. La causa serà el desequilibri, quan hi hagi més de l'una i menys de l'altre, massa secreció o poca barrera, llavors la barrera queda separada podent afectar així la cèl·lula, i com que té nervis, hi ha dolor. En el duodè, les secrecions del pàncreas, la bilis i el suc intestinal ja pot neutralitzar l'acció dels sucs gàstrics. Quan en el duodè hi ha molt excés de secreció de suc gàstric, pot ser suficient secreció per que la barrera gàstrica no ho noti i la del duodè si. Les causes d'això són: la irritació de la mucosa gàstrica, pot ser que la mucosa no sigui normal (ho pot provocar una infecció (gastritis)), sense ser freqüent; per culpa de substàncies irritants: alcohol i certs medicaments, en especial l'aspirina (àcid acetilsalicílic), té un efecte amortidor de les terminacions nervioses i es calma el dolor i es pren habitualment en dejuni, es pren sencera o a bocins (no es recomanable prendre'n). També pot ser per excés de suc o estimulació de secreció gàstrica. Pot ser per una estimulació nerviosa excessiva (estrès), l'estrès és una situació de nervis sotmesos a pressió per circumstància de treball o del medi. El duodè seria el principal afectat perquè l'estómac aguantaria però el suc afectaria al duodè. El tractament de l'úlcera es canviar hàbits de vida, dieta, etc., o tractament cirurgià.

c) Malaltia celíaca: És una alteració de la superfície de l'intestí prim, que causa una disminució de vellositats, i causa una davallada de l'absorció intestinal, síndrome de mala absorció (síndrome: diversos símptomes amb repeticions), poca musculatura, poc greix i, debilitat. Causa: res més que una intolerància al gluten quan un consumeix gluten, i es una malaltia genètica. Gluten: proteïna que es troba en el blat, ordi, civada; tenen gluten el pa, cervesa, i a moltes conserves se li treu el gluten per que sigui més consistent. A causa d'això no es podrà menjar salsitxa, embotits (industrials), xiclets, caramels, pastes; això és per la falta de l'enzim que digereix el gluten.

d) Hepatitis vírica: És una inflamació del fetge (resposta a una infecció o una irritació) en aquest cas és una infecció vírica. Provoca un mal funcionament. A, B, C i D són els tipus i la A és la més diferent en mecanisme d'infecció. I la A i la B són les més importants i la més perillosa la B. La via de contagi de la A és fecal-oral; la B, C i D per saliva, semen, sang, transfusió, injecció. La A és l'única hepatitis que pot ser epidèrmica.

La funció de fetge es deteriora i es nota debilitat. La biliorubina no es metabolitza bé i s'acumula a la sang, provocant icterícia, es poden augmentar les transamineàseas, i es pot saber si aquest enzim està en molta quantitat a la sang, i es pot saber així.

Tractament: Quan es detecta l'hepatitis, vol dir que està en el punt més agut de la malaltia, i no cal tractar el virus, per què aquest ja fa baixada. I es cura sola. Però es pot estar 4 mesos o un any passant problemes del fetge en recuperació. Es pot intentar fer dieta equilibrada per no forçar el fetge amb lípids i sucres.

Parts de l'intestí gros: 1. Esfínter ileo cecal. 2. Apèndix. 3.Cec. 4. Còlon Ascendent. 5. Còlon Transversal. 6. Còlon Descendent. 7. Sigma. 8. Recte.




Descargar
Enviado por:Iñaki Manzano
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar