PAC 2: Les fonts del dret

Resposta

El procediment utilitzant fou el “simple”, establert en l'article 167.1 de la CE que donar lloc a la reforma de l'article 13.2 CE que va fer extensiu el dret de participació de l'article 23 CE mitjançant el sufragi passiu als ciutadans dels estats membres de l'Unió Europea, residents a Espanya en les eleccions municipals.

Davant la posible situació d'inconstitucionalitat que s'en derivaria de l'aplicació del tractat internacional signat per Espanya i en virtut de l'article 78.1 de la LOTC, el Govern Espanyol, sotmet a la consideració del TC, la posible inconstitucionalitat de l'aplicació efectiva dels compromisos sostrets amb la signatura de l'antedit tractat internacional, tota vegada que el TC és l'únic òrgan constitucional amb capacitat jurisdiccional per interpretar la CE i a les hores era obligada la seva participació davant l'aplicació legal de l'extensió del sufragi passiu als residents comunitaris dins el territori nacional si a més aquesta extensió infringia explícitament l'article 13 de la CE, per la qualcosa la transposició de la norma internacional a la legislació electoral espanyola era constitutiva del vici d'inconstitucionalitat si prèviament no se reformava la CE.

D'aquí l'intervenció del TC i davant el dubte de la contradicció entre la CE i el tractat de Maastrich, i aquest mitjançant una “declaració” amb la mateixa força vinculant que les seves sentencies, declara l'inaplicabilitat del sufragi passiu, per ser contrari a la CE.

Davant aquesta situació, s'articula el pacte polític de reforma constitucional per mitjà de la participació dels grups parlamentaris en el Congrés dels Diputats i la presentació d'una proposició de reforma constitucional signada per tots els grups parlamentaris i tramitada amb el procediment de lectura única en el Ple de 22 de juliol de 1992 i remés al Senat que aprovà en el ple de 30 de Juliol de 1992 el dictamen de la comissió constitucional que no havia sofert modificació respecta al texte del Congrés dels Diputats. En ambdues cameres els resultats afirmatius superaren amb escreix la majoria dels 3/5 establerta en l'article 167.1 CE ( Congrés dels Diputats 332 vots afirmatius i Senat 238 vots afirmatius ). Així dons no fou necessari la constitució de la Comissió Mixta establerta en l'article 167.1 CE, ni el procediment alternatiu establert en el punt 2 del citat article. Tampoc la reforma fou sotmesa a referèndum, tota vegada que no ho van sol·licitar els legitimats per fer ho de conformitat amb el punt 3 del citat article 167 CE.

Resposta

Al meu entendre no podem parlar de rang jeràrquics entre la Constitució Europea i les diferents constitucions dels Estats membres i això per dues raons fonamentals. Una per la pròpia naturalesa de la Constitució Europea i l'altre perquè ambdues responen a ordenaments jurídics diferents, si bé es cert que per criteris jurisprudencials se tendeix a integrar el sistema jurídic comunitari amb els dels estats membres de l'UE.

Per defensar la nostra posició ens sustentem amb el següent raonament:

Si entenem que la Constitució és la norma suprema que integra l'ordenament jurídic i a la qual estan subjectes tots el poders de l'estat i que resulta del poder constitucional del poble, titular de la sobirania i del qual emanen tots els poders de l'estat, caldrà col·legir que cap norma pot situar-se en un rang jeràrquic superior i menys un tractat internacional, maldament sigui de naturalesa especial com és la malanomenada jurídicament “constitució europea”, que si bé es cert que en el seu redactat pot semblar que contempla els trets característics d'una constitució no és pot considerar com a tal per la senzilla raó que és fruit d'un pacte entre estats ( tractat internacional) i alhora els poders d'aquests resten sotmesos a les seves respectives constitucions. Aquest aspecte queda perfectament definit en el propi texte constitucional europeu quant parla dels requisits de pertinença i adhesió. De fet en el cas Espanyol, estan subjectes al control constitucional i que com en vist en la pregunta anterior, la mateixa constitució ja preveu els mecanismes per no caure en situacions de incompliment de responsabilitat internacional derivats de la col·lisió normativa contraria a la Constitució Espanyola.

El fet que l'Unió Europea com ens polític, amb ordenament jurídic propi, capacitat jurídica, poders i institucions pròpies, que han assolit competències i atribucions dels estats membres per decisió voluntària d'aquests que fins i tots han limitat els drets de sobirania i que en el seu procés històric s'hagi arribat a la convenció política de redactar un nou tractat amb format de constitució no vol dir en absolut que aquest tractat pugui ser considerat jeràrquicament superior a les constitucions dels estat membres, ja que la seva validació jurídica sempre estarà sotmesa al control constitucional de aquests. L'autorització de l'adhesió d'Espanya a les Comunitats Europees es materialitzà jurídicament mitjançant llei orgànica en aplicació de l'article 93 CE i està previst sotmetre a referèndum consultiu l'anomenada Constitució Europea en aplicació a l'establert en l'article 92.1 CE .

Per això caldrà no caure en l'error de confondre l'aplicació del dret comunitari i el dret intern dels països membres i la seva interrelació que sota els principis de primacia i d'eficacia directa son d'aplicació pels estats membres i la prevalença de la Constitució Europea sobre les Constitucions dels Estats membres, ja que son ordenaments jurídics diferents per raó del seu origen.

En conseqüència, al meu entendre i atenent que son en origen ordenaments jurídics diferents l'una no pot prevaler sobre l'altre i en qualsevol cas l'ordenament comunitari (dret originari i dret derivat) no pot transgredir l'ordenament constitucional dels estats membres.

Perquè creus que la CE li atorga aquesta potestat?

Creus que en tant que té atribuïda aquesta potestat i tenint en compte els procediments constitucionalment previstos per procedir a l'elecció dels seus membres pot ser considerat com un òrgan polític? Argumenta bé la resposta tenint en compte la definició que en fa Manuel García Pelayo a la pàg. 46 del Manual.

Resposta.

Els constituents Espanyols, adopten el model de justicia constitucional per raons històriques i d'encaix en l'entorn del constitucionalisme europeu inspirat en la doctrina positivista de Kelsen. Des del punt de vista històric, se recuperava l'esperit de la constitució de la república de 1931, alhora que es trencava amb l'experiència de les garanties jurídiques del sistema polític franquista en el qual no existia un orgue que garantís l'exercici dels drets fonamentals i el sostragués de l'aparell judicial polititzat en un sistema no democràtic. Calia doncs crear un orgue amb força normativa que propinés una autentica ruptura amb l'ordenament jurídic anterior i alhora vetllés no sols pel compliment de la constitució, sinó també per la seva interpretació sense interferències polítiques derivades de l'exercici dels poders de l'estat. A més calia davant la nova configuració territorial de l'estat Espanyol, proveir-se d'un orgue que resolgués els conflictes derivats del procés de descentralització política i administrativa que fos aliè als tradicionals poders de l'estat, inclòs el poder judicial.

La naturalesa d'orgue jurisdiccional que li confereix la Constitució, la composició, el procediment i l'argumentació orientada a la racionalitat jurídica, entroncades amb l'inspiració doctrinal kelnesiana que s'he deriva del títol IX CE i alhora com a interprete màxim del text constitucional exerceix la funció de legislador negatiu quant les normes jurídiques, emanades del legislatiu i de l'executiu estan en contradicció amb algun precepte constitucional. Per tant el TC no sols interpreta la constitució sinó que te la funció de garantir el seu compliment per mitjà de l'ordenament jurídic. Compliment que queda garantitzat per la racionalitat jurídica dels seus pronunciaments encaixats dins la legalitat constitucional i aquesta el legitima com a tal. Aquí podíem aplicar la màxima Weberiana “ la legitimitat es racional quant és congruent amb la legalitat”.

Segons la definició de García Pelayo, és evident que el TC és un òrgan jurisdiccional, ja que el seu enfocament es de caràcter mecaniciste tant pel que fa al procediment com a les argumentacions de racionalitat jurídica de fonaments positius “el que és” i no normatius “el que hauria de ser” , la qualcosa no el sostreu de la posible deriva política per raons del mecanisme d'elecció en la seva composició. Vegem idó si això es posible.

L'article 159 CE estableix la composició i l'elecció pels poders clàssic de l'estat liberal - democràtic que a nivell teòric i formal no estarien subjectes a contaminació política, ja que 2/3 parts estan subjectes a elecció per majoria qualificada en el Congrés dels Diputats i el Senat i el 1/3 restant a parts igual entre el poder executiu i el judicial, això obliga sobretot pel que fa a l'elecció per les Corts Generals a un grau de consens molt elevat alhora d'assolir la majoria necessària per la seva elecció i obliga sobretot als grups majoritaris de les cambres i als minoritaris del nacionalisme perifèric proposar al ciutadans amb les competències personals i professionals previstes en l'article 159.2 CE que gaudeixin de la necessària neutralitat i imparcialitat. En tot cas queda garantida la seva naturalesa d'orgue jurisdiccional i no pot ser qualificat d'orgue polític.

     El detonante de la reforma fue la firma por España del Tratado de la Unión Europea de 7 de febrero de 1992 (Tratado de Maastrich), cuyo artículo G.C dio una nueva redacción al artículo 8.B.1 del Tratado Constitutivo de la Comunidad Económica Europea de 1957, a fin de extender el derecho de sufragio activo y pasivo en las elecciones municipales de cada Estado a los nacionales de los otros Estados de la Unión que residan en él. Con ello se daba un importante paso en la integración política de los pueblos, en la libre circulación de personas dentro de la Unión y en la configuración de la ciudadanía europea.

     El Gobierno entendió, sin embargo, que este precepto podía ser contrario al artículo 13.2 de la Constitución, que, en su redacción original, establecía que los españoles son los únicos titulares de los derechos políticos del artículo 23, salvo las excepciones que puedan establecer los tratados y las leyes "para el derecho de sufragio activo en las elecciones municipales". Ante ello, y de acuerdo con lo previsto en el artículo 95.2 de la Constitución, el Gobierno decidió el 24 de abril de 1992 requerir al Tribunal Constitucional para que se pronunciara sobre esta posible contradicción.

     El Tribunal Constitucional confirmó, mediante la Declaración de 1 de julio de 1992 (Declaración 132 bis/1992), que el reconocimiento  a los nacionales de los Estados de la Unión Europea del derecho de sufragio pasivo en las elecciones municipales era contrario al artículo 13.2 de la Constitución, por cuanto éste solo contemplaba la posibilidad de extender a extranjeros la titularidad del derecho de sufragio activo. Ello hacía imposible, por tanto, la ratificación del Tratado de Maastrich por nuestras autoridades, salvo que, como prevé expresamente el artículo 95.1 de la Constitución, se procediera previamente a reformar dicho artículo constitucional.

     Las fuerzas política españolas optaron, de común acuerdo, por esta vía. El 7 de julio de 1992 todos los grupos parlamentarios del Congreso de los Diputados presentaron conjuntamente una Proposición de Reforma del artículo 13.2 de la Constitución consistente en intercalar en el texto la expresión "y pasivo" (Boletín Oficial de las Cortes Generales, núm. 147-1, de 9 de julio). Esta Proposición, siguiendo los trámites del artículo 167 de la Constitución, fue aprobada por el Pleno del Congreso de los Diputados de 22 de julio de 1992 y por el Pleno del Senado el día 30 del mismo mes. El Rey sancionó la reforma el 30 de agosto de 1992 y al día siguiente se publicó en el Boletín Oficial del Estado.

     Despejado el obstáculo constitucional, las Cortes Generales aprobaron la Ley Orgánica 10/1992, de 23 de diciembre, que autorizaba la ratificación por España del Tratado de la Unión Europea de 7 de febrero de 1992. Al día siguiente se produjo dicha ratificación. Informació específica de les Corts Generals en:

http://www.congreso.es/constitucion/constitucion/indice/sinopsis/sinopsis.jsp?art=13&tipo=2

Articles 146 i 147 del reglament del Congrés dels Diputats.

Article 150 del reglament del Congrés dels Diputats.

STC 76/1988, Fj 3

Constitució Europea. Artículo I-57: Requisitos de pertenencia y procedimiento de adhesión a la Unión

1. La Unión está abierta a todos los Estados europeos que respeten los valores mencionados en

el artículo I-2 y se comprometan a promoverlos en común.

2. Todo Estado europeo que desee convertirse en miembro de la Unión dirigirá su solicitud al

Consejo. Se informará de esta solicitud al Parlamento Europeo y a los parlamentos nacionales de los

Estados miembros. El Consejo se pronunciará por unanimidad, tras consultar a la Comisión y previa

aprobación del Parlamento Europeo, que se pronunciará por mayoría de los miembros que lo

componen. Las condiciones y el procedimiento de admisión se establecerán por acuerdo entre los

Estados miembros y el Estado candidato. Este acuerdo deberá ser sometido a ratificación por cada

Estado contratante, según sus propias normas constitucionales.

Sentència Costa contra ENEL

LO 10/1985, de 2 d'agost.

2