Sociología y Trabajo Social


Freire: Pensament


EL PENSAMENT DE P. FREIRE COM A BASE DE TOTA EXPERIÈNCIA AMB EDUCACIÓ D'ADULTS.

Avui dia a el pensament de Paulo Freire és la base de treball de tota institució que es proposi intervenir en l'àmbit de l'educació adults.

Paulo Freire (1921-1997), nascut a Recife (Brasil) , era de família humil i va passar en la seva infància moments de gana i misèria degut a la crisi del 29. Advocat per formació universitària, a partir del 1946 comença la seva experiència pedagògica amb adults analfabets que desemboca en l'elaboració d'un mètode d'alfabetització propi que es posaria en pràctica a partir de 1961. Va ser tildat de traïdor durant el cop d'estat del 64 i empresonat a conseqüència, per lo que va haver d'exiliar-se a Xile.

Freire pertany a la corrent pedagògica coneguda com a pedagogia critica, la qual esta formada per diferents components (Roussonians, Anarquistes i Marxistes, Reproduccionistes, i l'Enfoc Comunicatiu al qual pertany l'autor).L'enfoc Comunicatiu Defensa la idea de que el paper de l'educador és fonamental per contrarestar la visió parcialista i esbiaixada dels discursos tecnocràtics, els pressupostos dels quals tan sols consisteixen en mesurar els resultats d'aprenentatge. Reivindica el paper del subjecte, del diàleg intersubjectiu i de la transformació. Posa èmfasi en l'estudi de la transmissió de poder en l'escola així com la seva millora/transformació. Parteix de la concepció de l'educació com a instrument de transmissió ideològica però amb possibilitat de que els subjectes es revoltin i intervinguin en el canvi de la realitat social. L'escola no és únicament un aparell de reproducció de l'ordre dominant sinó també un espai per la creació cultural. Creu en la concepció de l'aprenentatge com a procés d'interacció comunicativa, i en l'educador com a facilitador de diàleg, entre d'altres.

En el nostre cas, l'escola d'adults Casc Antic es dota, com la gran majoria d'escoles orientades a l'educació d'adults, d'elements provinents de la ideologia freireriana, tot i que amb canvis substancials que més endavant comentarem. Hem d'entendre la pedagogia de Freire com una reflexió per a la pràctica de la llibertat, com quelcom més que un mètode d'alfabetització per ensenyar a llegir i escriure. L'educació del mencionat autor ha de permetre transformar la realitat de l'educand i exigeix una visió global sobre l'home, ja que aquesta mateixa educació ha de permetre desenvolupar la consciència crítica de l'individu per a que aquest pugui arribar a assolir un ple esperit democràtic motor de canvi. Així doncs, serà a partir de l'exteriorització de l'esperit crític que l'home reflexionarà, interpretarà i s'integrarà com a membre actiu en la seva realitat. D'aquesta manera, l'autor pretén crear un mètode que permeti una alfabetització conscienciadora per a una educació alliberadora, on l'home passa a ser subjecte (i no objecte) de la seva realitat a través de l'educació. El paper de l'educador serà molt important, però no menys important que la del educand en un procés dialogal i actiu on per sobre de tot prima la confiança en l'home (bagatge cultural, interessos, capacitats, …).

Però tot això no són més que breus pinzellades del pensament d'un autor amb un pensament específic, base de la metodologia que es vol aplicar al centre d' Educació d'Adults Casc Antic. Una pedagogia que no pot ser entesa si no es situa en un marc contextual determinat, on malgrat totes les influències rebudes, el vertader mestratge de Freire ha estat el contacte amb la realitat.

Es té en compte que tota educació és fer de l'home un ésser més lliure, autònom, més capaç, més feliç. Però d'igual forma en som conscients de que l'educació, com considera Freire, és un subsistema de l'estructura político-econòmica, palès molt més en societats capitalistes que resten com a aparell de l'Estat i de les classes dominants al servei de la reproducció social. Per això no hem de passar per alt la crítica que realitza el pensador d'aquesta educació moralista.

Les nostres jornades pretenen basar-se en la concepció dialèctica que està en el nucli essencial del pensament de Freire que, com a mètode, l'aplica tant a la seva concepció epistemològica en les relacions teoria-acció, com a la descripció de la funció pedagògica en les relacions mestre-alumne, com a l'anàlisi de la societat en les relacions d'opressor-oprimit. L'essència mateixa del pensament de Freire rau en l'antidogmatisme pel pes que dóna a la capacitat de consciència crítica de l'educand, és el que entenem com a conscientització, paraula que identificarà el seu mètode. Conscientització és el procés a través del qual, en la relació objecte-subjecte, l'individu es capaç de captar críticament la unitat dialèctica que hi ha entre ell mateix i allò que li és exterior, l'objecte. És a través de la seva experiència quotidiana on l'individu pren consciència de si mateix i transforma aquesta consciència en praxi; en la unitat entre teoria i pràctica, entre consciència i acció transformadora de la realitat que l'envolta. És per això, que tot centre orientat en la pedagogia de Freire, i en les nostres jornades s'ha de veure, l' alumne assumeix el paper de protagonista de la història de la seva educació, tenint en compte les seves necessitats, desitjos, capacitats, inquietuds,… i el paper de l'educador és fonamentalment el de conductor dels interrogants dels alumnes i el de sistematitzador dels coneixements que l'educand ja posseeix de manera no estructurada. El mestre es converteix ell mateix en alumne del seu propi educand.

No hem d'oblidar que Freire parteix del mètode marxista d'anàlisi de la societat i es converteix en defensor de la llibertat, posant-la junt amb la crítica com a nucli del seu pensament. És important doncs, alhora d'enfocar aquest aspecte en l'àmbit de l'educació adults, el entendre l'home no com a ser immutable, sinó amb una capacitat continua de transformació.

Arribats a aquest punt, hem de reflexionar sobre el pensament de l'autor estudiat quan a societats existents. Ell distingeix tres tipus de societat; societat oberta (democràtica, on el poble és protagonista de les seves decisions), societat en transició i societat tancada (caracteritzada per sistemes totalitaris). Per a Freire, la gran massa està sotmesa a allò que anomena la cultura del silenci: conjunt de representacions i comportaments, actituds, idees, valors que són reflex i conseqüència d'una infrastructura secular de dominació, fet que s'ha de conscienciar per a potenciar el canvi (alliberament de les consciències). En correspondència amb aquests tres models de societat, Freire qualifica la consciència col·lectiva distingint-la en consciència màgica o intransitiva, consciència ingènua o semiintransitiva i consciència crítica. La consciència màgica pròpia de les societats tancades i de la cultura del silenci és fatalista i mancada de sentit històric, on el poble està immers en un context que no domina i per tant que no qüestiona. La consciència ingènua, pròpia de les societats en procés de transformació, es caracteritza per la simplicitat interpretativa, supervalora i mitifica la classe dominant tot infravalorant les pròpies capacitats. Finalment la consciència crítica és la que l'home està insert com a subjecte actiu i responsable de la història, amb capacitat d'assumir responsabilitats. Aquesta ultima és a la que ha de tendir l'educació d'adults, tot i que el treball sobre les consciències (educació alliberadora) és difícil en les societats tancades, ja que la infrastructura d'aquestes societats dependents està manipulada o dirigida des de les societats dirigents. Així, el que es busca no és l'alliberament del marginat incorporant-lo, ni que sigui de manera dissimulada a l'estructura que és responsable de la seva dependència, sinó que es pretén fomentar la seva autonomia , consciència crítica, sentiment de canvi, etc., per tal de millorar la seva condició de vida en tant que no és millor tenir més sinó que ser més.

Un tret important seria el que parla de l'educació tradicionalista, on l'educand era entès com a recipient buit on besar tot coneixement del professor, ja que l'educand restava com a subjecte passiu i tot el protagonisme radicava en la figura del mestre. Freire, i nosaltres també, entenem l'home com a ésser inacabat, incomplet, en continua transformació. És un ser obert, creador, que es transcendeix a sí mateix cap els altres i ha de ser considerat com a subjecte i no com a objecte.

L'home és un ser de relacions, entenem que el diàleg ha de ser bàsic en la seva relació amb els demés i imprescindible per a una bona educació. Així, el diàleg no és només una relació d'empatia entre dues persones, sinó l'instrument epistemològic clau per conèixer i actuar sobre la realitat. Les paraules no són buit o vocabulari sense res més, sinó paraules-acció, on el coneixement de la realitat no és complet si no va acompanyat de acció. L'acte cognitiu és la unitat entre el món de la subjectivitat i el de l'objectivitat. D'aquesta manera. Alhora d'aplicar una nova metodologia inspirada en el pensament freirià, entre d'altres, hem de tenir pressent que el coneixement és un diàleg amb la realitat a través de la praxis, on només l'home té capacitat de conèixer, i per tant d'apropiar-se d'allò que ha conegut per transformar-ho i convertir aquest fet en una nova font de coneixement. Basarem les nostres aplicacions, doncs, en un diàleg constructiu horitzontal entre les parts, que implica una continua curiositat, una recerca constant, una continua reflexió crítica.

Vers això, el posicionament del l'educador a de ser clar, ja que si considerem els usuaris com ignorants o incapaços, o si considerem que la realitat no ens ha d'ensenyar res perquè ja ho hem après tot dels llibres, estarem caient en un dels errors més freqüents alhora d'aplicar la nova metodologia. El diàleg és una relació horitzontal, de tu a tu, no impositiva ni autoritària, i com nosaltres pretenem a les jornades, la relació dialogal ha de ser humil, esperançadora, confiada, creadora, crítica. Per l'autor l'alliberament només es possible a través del diàleg i la simplicitat.

Hem de compartir, com hem dit abans, la critica que fa Freire al sistema escolar tradicional, on el didactisme no té sentit si només facilita a l'alumne respostes preestablertes a uns problemes aïllats artificialment de la realitat. Per això, el que es pretén es que l'home ha de desenvolupar les seves capacitats en contacte crític amb la realitat i amb altres homes. Tot procés educatiu ha d'anar precedit d'una reflexió per adequar les condicions en que l'home viu. Pel contrari tenim l'educació tradicional, font de crítica, on es procurava la transmissió de coneixements per adaptar l'home ales condicions opressores (educació acumulativa, en la qual l'alumne era tractat com a receptor o dipositari de coneixements), on no hi havia diàleg, en contraposició a l'educació alliberadora, on educador i alumne es troben en relació horitzontal: tots dos han de ser, alhora, educadors i alumnes, en una unitat dialèctica amb la realitat. Ningú no educa ningú, ningú s'educa a si mateix, els homes s'eduquen en comú mediatitzats pel món.

Destaquem d'igual forma, que quan Freire parla d'educació bancària i educació alliberadora, es obvi que es refereix en primer lloc a l'educació institucionalitzada que s'imparteix als centres de primària, secundaria o universitats, inclús a qualsevol acció informativa, política, ideològica, cultural…, de la que ha de fugir la metodologia ha utilitzar-se en qualsevol centre d'educació d'adults.

Per a nosaltres, alfabetitzar ha de pretendre que l'analfabet descobreixi la seva realitat, és quelcom més que aprendre a llegir i escriure. Es tracta d'aprendre una nova manera de llegir les realitats quotidianes, de prendre consciència per part d'amplis sectors de població de les relacions de dependència existents a l'interior de la societat o de tenir capacitat d'anàlisi en situacions conflictives. Es pretén partir d'un mètode actiu, crític i dialogal que des del primer moment ajudi l'analfabet a superar la seva infravaloració o la submissió davant el seu benefactor (l'alfabetitxzador). Això és fa a partir de tècniques aparentment tan elementals com la reducció (gràfics pintats o dibuixats per incidir en temes de la seva realitat) i la codificació (treball previ per part de l'educand d'estudi del context material i mental en que viuen els analfabets i a partir d'aquí deduir unes quantes paraules significatives per a treballar sil·làbicament). No hem d'oblidar que és bàsic descobrir les necessitats, aspiracions, objectius, etc., dels analfabets per incidir en la seva educació. El diàleg conscientitzador es pot basar en el contacte diari. Durant aquesta fase, l'analfabet començarà a valorar positivament la seva pròpia cultura, el seu bagatge cultural. La seva pròpia experiència, etc., per reflexió i aprenentatge. La selecció de temes acaba per concretar-se sempre en selecció de paraules. En funció de l'aprenentatge cal escollir les paraules determinades, ja que cadascuna representa situacions existencials viscudes per l'analfabet i que aquest podrà fàcilment identificar amb l'ajut de làmines, diapositives o qualsevol altre recurs. Es tracta d'un conjunt de paraules que serviran de paraules generadores.

Es fonamental potenciar la curiositat i una actitud positiva i participativa des del primer moment, dotant-lo del protagonisme de l'acció educativa realitzada. Es tracta d'ajudar l'analfabet a passar del nivell de consciència semiintransitiva o intransitiva ingènua al nivell de consciència crítica, d'abandonar la cultura del silenci com un fet exterior, però sobretot com una realitat assumida interiorment, tot adonant-se de que l'alfabetització li permet ser més, més que no tenir més.

No hem d'oblidar, però que en l'actualitat, les dificultats econòmiques i l'atur d'amplis sectors de la població, i característics en alguns usuaris dels centres d'Educació d'Adults, provoquen en la població el sentiment de la inevitabilitat, de la incapacitat de trobar una alternativa superior que resolgui les contradiccions del capitalisme. Avui, la xarxa d'escoles d'adults a Catalunya està pràcticament consolidada. Aquella primera impremta en la qual els continguts estaven directament vinculats a les necessitats i a l'entorn dels usuaris, ha decaigut. S'orienten cada vegada més a donar els instruments bàsics a aquella població adulta que no va poder assistir a l'escola en el moment que li corresponia. És obvi que és un servei necessari i de justícia, però és una concepció residual o compensatòria de d'Educació d'Adults, per això la nostra intervenció s'orienta més en aquest sentit.

D'aquesta manera, la nova metodologia aplicada a les jornades fa que els educadors d'adults tornin a optar per una utopia, per la creativitat i la imaginació, per la participació. L'escola com a instrument de cultura i ideologia troba difícil incidir de manera directa en el canvi d'estructures econòmiques i socials, però, segurament millor que altres institucions, podrà incidir en la formació de la consciència, de l'adquisició de nou valors i comportaments.

Considerem que la reflexió, la conscientització, el diàleg amb la realitat, etc., pot ajudar a resituar els principals problemes de l'Educació d'Adults a Catalunya. Ajudarà en primer lloc a redefinir els objectius en tant que l'Educació Permanent i Integral de la persona, abandonant la concepció gairebé assistencialista d'educació compensatòria, i que ha de tenir pressent la formació per al desenvolupament de la persona (capacitat crítica, participació en la vida cultural, creativitat, …), formació orientada al treball, a la renovació de coneixements de tipus professional, a donar l'alumne la suficient agilitat mental que li faciliti desenvolupar-se contínuament en les noves situacions, formació per a l'exercici dels drets i responsabilitats civils o per la participació en la vida social o política, i per suposat la formació de base o general.

Pensem l'educació no com una finalitat en si mateixa, sinó com un mitjà per aconseguir transformacions socials, culturals, econòmiques i polítiques. És una resposta a unes necessitats, on per educar cal analitzar les necessitats i estudiar els recursos disponibles amb la participació dels interessats.

L'educador d'adults, i nosaltres com a futurs educadors membres participants/facilitadors en les Jornades, estableix contactes amb la població i amb les institucions i adapten els programes d'ensenyament de cara a resoldre els problemes que sorgeixen amb l'usuari. Es caracteritzen per una clara voluntat d'organització i de coordinació, maduresa i cohesió. Són animadors socials capaços d'integrar-se en el medi i de comprometre's amb la comunitat. L'Escola d'Adults supera els límits estrets de l'escola tradicional, centrant-se en l'usuari com a protagonista de l'acció educativa.

Nosaltres, en les nostres jornades partirem de l'opinió que s'ha de promoure l'autonomia de l'educador, però mai sense deixar de banda la valoració, discussió i contrast amb les diferents col·lectius implicats en la institució educativa. Els currículums han de ser construïts pels tecnòcrates sinó pels qui participen del procés educatiu. De la mateixa manera, els educadors no veuen els educands com a objectes incultes, ignorants als quals van a culturitzar, sinó que els veuen com a portadors d'una gran riquesa cultural la qual ajudaran a que facin explícita. En aquest procés no hi ha gent que sap i gent que no sap, sinó gent amb diferents sabers, ja que tothom té alguna cosa que aportar, tractant-se d'un treball cooperatiu entre les parts implicades, en el que cadascú realitza una aportació específica i del qual se'n obté un resultat col·lectiu millor que el que abans tenia qualsevol dels participants.




Descargar
Enviado por:Llopis
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar