TEMA 16

EL FRANQUISME.

ESPANYA DURANT EL

FRANQUISME

ÍNDEX

1.- El règim polític i les seues relacions internacionals

1.1.- Fonaments ideològics i institucionals.................................pàg. 3

1.2.- El franquisme davant la II Gerra Mundial i el nou ordre internacional................................................................................pàg. 3

1.3.- El Nacional-catolicisme......................................................pàg. 3

2.- La perpetuació del règim franquista

2.1.- Cap a la normalització diplomàtica.....................................pàg. 4

2.2.- La institucionalització política i la democràtica orgànica...pàg. 4

2.3.- El final de la dictadura........................................................pàg. 4

3.- L'oposició política i sindical

3.1.- El desmantellament de l'oposició al règim.........................pàg. 5

3.2.- Sorgiment i consolidació d'una oposició democràtica........pàg. 5

3.3.- L'oposició al final del franquisme......................................pàg. 5

4.- La implantació d'una política econòmica autàrquica

4.1.- L'autarquia.........................................................................pàg. 6

4.2.- Els anys 50 i el procés liberalitzador...................................pàg. 6

4.3.- La societat espanyola en el primer franquisme...................pàg. 7

5.- Els anys del desenvolupament econòmic

5.1 El pla d'estabilització econòmica..........................................pàg. 7

5.2 Els plans de desenvolupament...............................................pàg. 8

5.3 Transformacions socials als anys 60.....................................pàg. 8

1.- El règim polític i les seues relacions internacionals

1.1.- Fonaments ideològics i institucionals

Al final de la Guerra Civil es va iniciar la dictadura més llarga de la història d'Espanya, de 1939 a 1975. El nou règim anirà adaptant-se a les circumstàncies que se li presenten en el context internacional, però tot i això, alguns aspectes no canviaran mai:

• El caràcter personalista del règim polític en la figura de Franco.

• Ser un sistema autolitari oposat al parlamentarisme.

• Defensa d'uns principis característics del tradicionalisme espanyol.

Va tenir els seus principals suports en l'Exèrcit, l'Església i la Falange; l'Exèrcit, per la ideologia anticomunista, el públic que plantejava el nou règim; l'Església perquè va legitimar el seu govern i va ser l'instrument eficaç de propagació ideològica; la Falange pel seu patriotisme tradicionalista i autolitarisme de caràcter feixista. Tot i això, en el cas de la Falange, la seua influència va anar diluint-se quan es plantejà el partit únic, el Movimiento Nacional, i tota la burocràcia que va desplegar.

A més, el nou règim, va comptar amb un important suport per part de monarquies, carlins de l'oligarquia terratinent i d'importants grups financers industrials.

1.2.- El franquisme davant la II Gerra Mundial i el nou ordre internacional

Al llarg de la II Guerra Mundial, el govern de Franco va anar evolucionant d'una neutralitat, imposada per la nostra postguerra, a una fórmula de “no-veloligerència”, a partir de 1940, quan les potències de l'Eix estaven en plena expansió; Franco es va entrevistar amb Hitler per negociar les condicions d'entrada d'Espanya en la Guerra, però aquesta no es va produir. Finalment, cap al 1943, quan la victòria alemana era poc probable, es va tornar a la neutralitat.

El final de la II Guerra Mundial va ser un desastre per a Espanya, l'any 1945 es va betar el seu ingrés en la ONU i en tots els organismes internacionals vinculats en ella. El règim franquista també va ser condemnat en la Conferència Potsdam, i es va proposar la retirada dels ambaixadors a Espanya (excepte Argentina). S'iniciava així la fase d'aïllament internacional del Règim.

1.3.- El Nacional-catolicisme

Inicialment es va pretendre crear un model d'estat feixista, però la derrota de les potències de l'Eix el 1945 va provocar una reorientació política, es va promulgar el Fur del Espanyols, que concedia certs drets, però sense limitar l'autolitarisme de la dictadura. La figura que va començar a destacar en aquest context de dictadura personal d'estil tradicional-catòlica i dirigida per persones fidels a Franco.

El nou Govern el va definir com anticomunista i catòlic, per tal d'apropar-se a les potències occidentals vencedores de la II Guerra Mundial. La vida de la societat espanyola va quedar dominada pels principis religiosos, i atentament a l'enorme vinculació entre l'església i l'estat es definia el Nou Règim com a “Nacional-catolicisme”.

2.- La perpetuació del règim franquista

2.1.- Cap a la normalització diplomàtica

La Guerra Freda va afavorir el règim de Franco: els aliats occidentals tenien ara com a principal enemic la URSS i estaven disposats a reconèixer qualsevol règim anticomunista. En esclatar la Guerra de Corea (1950), la ONU va alçar la beta al règim franquista i va permetre que es recobriren les ambaixades a Madrid. L'any 1953 Espanya signà un acord amb els EEUU i altre amb la Santa Seu. Pel primer començaria a rebre (amb retard) ajuda americana si es comprometia a cedir territoris per a la creació de bases nord-americanes en sòl espanyol. Aquesta normalització diplomàtica va culminar l'any 1955 quan Espanya va ser admesa per la ONU; els anys següents es va anar integrant en tots els organismes econòmics internacionals.

2.2.- La institucionalització política i la democràtica orgànica

Cap a mitjans del anys 50 la situació econòmica era desastrosa i van començar a sorgir protestes socials, aquesta va ser, d'entre altres, una de les raons de l'important remodelació del govern l'any 1957, aquesta remodelació va suposar un augment del nombre de tecnòcrates i catòlics vinculats a l'Opus Dei, caracteritzats per la seua fidelitat al dictador i a l'església catòlica.

Es promulgaren lleis com Los Principios del Movimiento Nacional(1958) o la Ley Orgánica del Estado(1967), aquestes van reformar la “democràcia orgànica”, fórmula ideada pel franquisme per donar una imatge més pròxima als règims occidentals, però sense abandonar l'autolitarisme i el manteniment i control de tot el sistema polític.

Pretenia, el franquisme, evolucionar cap a una “Monarquia del Movimiento”, quan Franco morira. El seu successor en la direcció de l'Estat auria de respectar les institucions creades pel franquisme; amb aquesta finalitat, l'any 1969 es va proclamar al príncep Juan Carlos de Borbó com a successor de Franco en la direcció de l'Estat.

2.3.- El final de la dictadura

A la fi dels anys 60 la tensió entre les distintes forces existents en el règim augmentaren. Un escàndol econòmic va provocar la caiguda d'alguns ministres i es va formar un nou Govern on l'home seria Carrero Blanco. Tractarà d'assegurar la continuïtat del règim.

El manteniments de les tensions internes, l'avançada edat de Franco amb els consegüents problemes de futur, les difícils relacions amb l'església, i l'increment de l'oposició van dur a formar un nou govern l'any 1973; en aquest es produeix una important novetat, Franco manté la direcció de l'Estat però cedeix la direcció del Govern a Carrero Blanco; el nou president es convertia, sense dubte, en la figura que hauria de donar continuïtat al règim; però pel desembre de 1973 va ser assassinat per ETA.

Al Gener de 1974 va ser nomenat president del Govern Arias Navarro, no semblava que tinguera més directrius definides en la política que havia decidit, inicialment va promoure un “desenvolupament polític” que pretenia aconseguir un cert “oberturisme”, però prompte va posar de manifest que poques coses anava a canviar; les tensions afectaven ara al propi Govern i es van produir 2 crisis internes en aproximadament 5 mesos.

El panorama encara es va complicar més pels efectes de la Crisi Econòmica dels anys 70 i de la reclamació del Sàhara espanyol per part del Marroc.

Al novembre de 1975 es va cedir aquest territori a Marroc i a Mauritània.

Pocs dies després, el 20 de novembre de 1975 va morir el dictador.

3.- L'oposició política i sindical

3.1.- El desmantellament de l'oposició al règim

Acabada la Guerra Civil es van promulgar lleis per tal d'organitzar la repressió contra les forces derrotades i contra qualsevol tipus d'oposició. S'estima que van poder ser executats uns 40.000, a més uns 500.000 van partir a l'exili i prop de 300.000 es trobaren l'any 1939 empresonats per idees polítiques. Aquesta dura repressió va dificultar la reconstrucció i formació d'una oposició interior.

Fora d'Espanya, els republicans exiliats van intentar restaurar la República, després de finalitzar la II Guerra Mundial, es van establir institucions republicanes en l'exili, per exemple en Mèxic, i també es va promoure una espècie de guerrilles antifranquistes, que van ser anomenats “maquis”. Però les diferències existents entre la pròpia oposició i la falta de suport interior a causa del nou ordre internacional sorgit de la II Guerra Mundial, faran fracassar aquest projecte.

3.2.- Sorgiment i consolidació d'una oposició democràtica

El fort control exercit sobre la societat va portar a la prohibició de qualsevol organització política o sindical no reconeguda pel Règim; els antics sindicats van passar a la clandestinitat. Tot i això, aquests sindicats clandestins van promoure moviments vaguístics a la fi de la II Guerra Mundial i al llarg del anys 50.

La guerrilla va desaparèixer durant aquesta dècada (començament de l'any 50).

L'oposició monàrquica es va anar incrementant i començaren a sol·licitar l'aplicació de fórmules més democràtiques.

Però a l'interior del país el PCE i el recent format Sindicat Comunista (CCOO) van ser les organitzacions més actives i més organitzades de l'oposició, i van arribar a proposar una col·laboració entre totes les forces oposades al franquisme.

Les transformacions dels anys 60 van incrementar les manifestacions de l'oposició democràtica a l'interior del país, a les protestes procedents al món laboral, es van unir les de la Universitat i fins i tot les de alguns sectors de l'Església catòlica. També es va produir una reactivació del nacionalisme tant català com basc. El Govern va intensificar la repressió tot i tenint també en contra l'opinió internacional. Tot i això començava a manifestar-se els primers símptomes d'esgotament.

L'oposició en l'exili es va mostrar cada vegada més apartada de la realitat espanyola, i va rebutjar pactar amb les distintes tendències comunistes dominants a l'interior del país.

3.3.- L'oposició al final del franquisme

En els últims anys del Règim els moviments de protesta i les vagues (il·legals) es van ampliar; va haver una important escalada terrorista i les relacions amb l'Església es van anar deteriorant. La influència reformista va arribar fins i tot dins del propi Exèrcit on es va descobrir l'any 1975 la UMD (Unió Militar Democràtica) una organització demòcrata, i es van detindre als principals dirigents. Aquell mateix any es va declarar l'estat d'excepció al País Basc. El Govern va endurir encara més les mesures repressives, va ordenar l'execució de membres del FRAP (Front Republicà Antifeixista Patriòtic) i d'ETA (Euscadi Ta Auskatasuna), però a la radicalització de l'oposició es va sumar també una generalitzada reacció internacional.

Mentrestant, l'oposició seguia en el seu intent d'aconseguir una cooperació entre els distints grups polítics antifranquistes. Al començament dels anys 70 es va organitzar a Catalunya una Assemblea en què estaven representats els diversos sectors de l'oposició, inclosos els nacionalistes.

El 1974 a iniciativa del PCE es va organitzar la Junta Democràtica i l'any següent, el PSOE, cristianodemòcrates i liberals van organitzar la Plataforma de Convergència Democràtica. Aquestes dues organitzacions van rebutjar col·laborar amb el Govern d'Arias Navarro i reivindicaren la instauració plena d'un sistema democràtic.

4.- La implantació d'una política econòmica autàrquica

4.1.- L'autarquia

El règim franquista va impulsar en principi una política econòmica autàrquica (a imitació de la dels règims feixistes europeus per a eixir de la crisi dels anys 30) que enfonsaria el control de l'economia per part del Govern. El seu objectiu era aconseguir l'autosuficiència en matèria econòmica. Es va justificar primerament per la penosa situació de la postguerra i després de la II Guerra Mundial. L'intervencionisme de l'Estat va ser molt marcat. Van potenciar el valors rurals sobre els urbans i els industrials, per crear nous regadius i posar en conreu noves terres, es va crear l'Institut Nacional de Colonització. Per a impulsar la industrialització es va fundar l'any 1941 l'Institut Nacional de la Indústria, tot i això aquest sector va tindre sempre problemes de proveïment, tant de primeres matèries com de bens d'equipament.

Les principals exportacions eren de productes agraris.

Els resultats de la política econòmica autàrquica van ser limitats i no van arribar a superar l'índex de producció i de renda anteriors a la Guerra Civil Espanyola.

Aquesta va ser una època de racionament i desenvolupament del mercat negre (estraperlo). Es va produir també una certa ruralització.

A començaments dels anys 50 aquest model econòmic no donava més de si, a més dels problemes ja mencionats, s'afegia l'augment de la inflació i del deute públic, greus problemes de subministrament per a la indústria, enfonsament de la producció agrícola i industrial, regressió econòmica.

4.2.- Els anys 50 i el procés liberalitzador

El fracàs de la política econòmica autàrquica va promoure el desenvolupament de mesures liberalitzadores, aquests procés es va veure afavorit, tant pel context internacional (acceptació d'Espanya en els organismes econòmics internacionals), com per l'evolució experimentada pel règim pels anys 50 (normalització diplomàtica).

Al començament d'aquesta dècada el Govern nord-americà va acordar concedir una primera ajuda econòmica al país; el 1953 els dos governs van signar acords de cooperació pels quals Espanya rebria ajuda nord-americana que va permetre la desaparició del racionament i va reactivar l'economia, a canvi cediria als EEUU l'ús d'unes bases militars en les quals s'establirien tropes nord-americanes.

D'altra banda, el nou Govern format el 1951 va iniciar una carta liberalitzadora a fi d'afavorir el marcat interior i impulsar la indústria. Però van continuar els problemes de proveïment, va augmentar el dèfici d'exterior i la inflació, van aparèixer les primeres protestes socials i es va dictar l'anomenat Pla d'Estabilització l'any 1959.

Tot això va portar a l'economia espanyola a un estrangulament i demanava canvis dràstics (Pla d'Estabilització).

4.3.- La societat espanyola en el primer franquisme

La victòria de Franco va consolidar clarament la ruptura de les Dues Espanyes: es va exaltar als vencedors, els grups socials dirigents que donaven suport al Règim van recuperar la influència i les propietats perdudes, mentre que als derrotats se'ls ignorava o pràcticament, se'ls forçava a l'exili o a la repressió en les presons.

Per assegurar el predomini dels ideals franquistes s'imposarà un sever control social, els mitjans de comunicació seran sotmesos a una forta censura i promovien i publicaven els valors tradicionalistes del règim. L'educació marcadament autoritària, va quedar impregnada de valors religiosos i militars. Així mateix es van potenciar les organitzacions del règim com El Frente de Joventudes i la Secció Femenina.

Les activitats laborals van quedar regulades per les Magistratures de Treball es van crear sindicats verticals dirigits pel règim, qualsevol altre tipus de sindicat estava prohibit. Entre les mesures de protecció social i laborals destaca la creació de, l'any 1943, l'Assegurança de malaltia.

5.- Els anys del desenvolupament econòmic

5.1 El pla d'estabilització econòmica

El govern organitzat el 1957 aprofundirà en el procés liberalitzador, aquestes mesures suposaren l'abandonament definitiu de l'autarquia i una disminució de la intervenció estatal. A més permetrà que Espanya siga admesa en els principals organismes internacionals, com per exemple el FMI (Fons Monetari Internacional) o la OFE. Amb això es pretenia integrar l'economia Espanyola en el capitalisme occidental.

Tot això va promoure una nova orientació econòmica, el govern promulgà el 1959 un decret conegut com a Pla d'Estabilització, pretenia establir les bases per a un desenvolupament equilibrat i una relació econòmica mes gran amb els països occidentals. Els seus resultats seran positius en la reducció de la inflació, en la estabilitat dels preus i en el sanejament del sector exterior; a mes va afavorir el creixement, en la dècada dels anys 60 van arribar inversions estrangeres. Es disposava de ma d'obra barata i abundant de les àrees rurals, però també va generar problemes, es va accelerar la crisi de l'agricultura terrenal i va començar una important disminució de la població activa en aquest sector.

La conseqüència més negativa va ser l'augment de l'atur que va provocar un important corrent migratori des de les àrees rurals cap als nuclis industrials dins del país i també cap als països d'Europa occidental.

5.2 Els plans de desenvolupament

Per impulsar la indústria es creà el any 1962 la comissaria del pla de Desenvolupament, que va adoptar el model francès de planificació; aquest organisme establirà Plans de Desenvolupament que programaran el creixement industrial mitjançant la creació de pols de desenvolupament i polígons industrials en les principals ciutats, van aconseguir una important transformació de l'economia però no s'aconseguiren mai els objectius fixats.

El problema principal serà la dependència de l'exterior i la feblesa d la nova indústria generalment xicotetes o mitjanes empreses; a mes van augmentar els desequilibris existents tant territorialment com socialment.

Les importacions van augmentar per damunt de les exportacions per la qual cosa el dèficit comercial va ser molt elevat; tot i això la balança de pagaments va ser positiva gràcies als ingressos que va aportar el turisme a les remeses de capital que enviaven els emigrants cap a Espanya i a les inversions de capital estranger.

L'octubre de 1973 s'inicià la crisi del petroli que es prolongarà durant una dècada; amb ella, molts dels problemes sorgits durant els anys del creixement (anys 60) es van intensificar i augmentar la dependència tecnològica, també l'endeutament, augmentaren els desequilibris regionals, etc., i a més van aparèixer nous problemes com el desens de la taxa de creixement i l'augment de la inflació i de la desocupació.

5.3 Transformacions socials als anys 60

Paral·lelament a aquest desenvolupament econòmic es va produir una transformació influïda per el model urbà i el consum de les societats occidentals. Els centres de poder es van situar definitivament al voltant de la burgesia industrial i financera i es va produir un increment significatiu de les classes mitjanes del proletariat industrial.

El turisme introduí costums europees i va canviar la fisonomia del paisatge costaner. Es va produir una espectacular expansió dels mitjans de comunicació principalment la televisió. Van augmentar cada vegada més els viatgers d'espanyols a l'estranger motivats per qüestions laborals. Tot això va anar promovent un canvi de mentalitat que allunyarà dels models del nacionalcatolicisme al poble espanyol.

No obstant això els instruments de control social es van mantenir.