PREGUNTES:

En el passat segle XX hem assistit a la crisi, ensorrament, en molts casos, i posterior restauració i consolidació de molts règims liberal-democràctics en l'àrea dels països de cultura occidental. Sabem que els precedents parlamentaris d'aquest tipus de règims els podíem trobar ja en el segle XIX i, en alguns casos abans (per exemple, Gran Bretanya.) No obstant, és en el segle XX on molts d'aquests règims que semblaven ja establerts comencen a trontollar i finalment s'enfonsen. Us proposo triar un cas dels que us he seleccionat per analitzar-lo i veure quins elements de les seves institucions electorals i sistemes de partits podrien explicar el seu fracàs, contestant les preguntes que us formulo a continuació.

Cas històric escollit:

II República Espanyola (1931-1939. Liquidada per Franco després de la Guerra Civil i substituïda per un règim d'inspiració feixista)

PREGUNTES:

Busca informació i analitza el cas que hagis seleccionat dels quatre proposats, contestant les preguntes següents. Les respostes han d'estar argumentades i cal aportar l'evidència empírica que calgui:

Podríem dir que l'element principal del sistema de partits és la competència, tot i que no és excloient. El número de partits estableix, també, una distinció entre règims pluri i monopartidistes, però també cal considerar el funcionament real del sistema polític d'acord amb les diferents ideologies, les fractures socials i els grups organitzats.

Les divisions que mica en mica s'anaren agreujant entre dretes i esquerres, foren l'element principal que va dur al fracàs de la II República Espanyola. El fet que en cada fase de la República hi hagués oposició i problemes va provocar que no s'arribés mai a l'estabilitat necessària, sinó més bé al contrari, la radicalització políticosocial de dretes i esquerres va anar augmentant fins arribar al trencament, on un grup de militars dretans, que no païren el nou triomf de les esquerres en les eleccions de febrer de 1936, s'aixecaren contra la República i forçaren la guerra civil espanyola. És evident que com més diversos i antagònics siguin els partits, menys integrat estarà el sistema polític general. Per tant, fou aquesta competència entre dretes i esquerres un dels detonants més importants del fracàs de la II República Espanyola.

En relació a aquesta divisió d'esquerra i dreta s'hi uneix les lluites entre catòlics i anticlericals que tingueren lloc durant aquest període, on la República va intentar separar l'Estat de l'església. L'Estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava d'eliminar l'ajuda econòmica a qualsevol església (especialment el pressupost del clericat) i, els prohibia d'exercir cap activitat comercial, industrial o d'ensenyament, fets que van dur a forts enfrontaments amb les classes més conservadores.

La fragmentació política que hi hagué durant la II República va propiciar la necessitat de crear coalicions o pactes en el Govern, tant d'esquerres com de dretes. Tal i com he comentat, el nombre de partits també és un element clau en el sistema de partits i també molt important en el fracàs de la II República. El fet que en aquesta existís un pluralisme polaritzat o extrem, i que cap partit pogués arribar a un percentatge de vots suficient, va provocar una complicació del panorama per l'existència de nombrosos partits amb influència en el Govern. L'existència de partits antisistema també va actuar com a element deslegitimador, ateses les situacions d'oposició bilaterals i antagòniques, sent l'estabilitat general molt relativa. Aquest pluralisme polaritzat de la II República Espanyola estava fortament idealitzat i la seva inestabilitat era per la irresponsabilitat de les oposicions extremes.

Per tant, el sistema de partits és fonamental per caracteritzar els règims i explicar el tipus de funcionament. Així, tal i com va succeir, és evident que el multipartidisme produeix certa inestabilitat governamental.

En altres paraules, els sistemes de partits depenen d'estructures econòmico-socials històriques que presenten moltes variables què són el resultat de les interaccions partidistes, fruit de la competència electoral, i no es poden reduïr només a la suma del nombre d'aquells present, ja que cada sistema té la seva autonomia i complexitat pròpies.

Durant la II República el sistema electoral què es va utilitzar fou el majoritari, però d'aplicació a col·legis plurinominals i amb la varietat que també es permitia certa representació de les minories, a fi d'eliminar els defectes del model clàssic. En aquest sentit fou el vot limitat o imperfecte el que va predominar durant aquest període, on l'elector designava un nombre de candidats inferior al d'escons atribuïts a la cicrumscripció, disposant d'aquesta manera de menys vots. La utilització d'aquest element o tipus de vot no garantia en absolut una representació certa i proporcional a les minories, tot i que si que els donava opció a tenir alguna representació. Crec que aquest sistema fou un fracàs perquè va generar grans coalicions que oscilaven bruscament. En aquest sentit, els sistemes majoritaris tenen un efecte que amb poc canvi en termes electorals (vots), es produeix poc canvi a nivell polític (càrrecs). Funciona pitjor per resoldre el problema de la representació.

Un altre element del sistema electoral que crec que tampoc va ajudar al manteniment de la II República Espanyola fou el nombre de partits electorals efectius que hi hagué durant aquella època ja que aquest era molt elevat, i tal i com he comentat en l'apartat anterior, això propicia molta fragmentació dins l'esfera política.

Crec que el fet d'intentar consolidar un estat democràtic pur a Espanya amb el sufragi universal, la neteja en les eleccions i la lluita contra el centralisme davant unes circumstàncies polítiques, econòmiques, socials i culturals no aptes per aconseguir-ho pot ser una altra explicació del fracàs de la II República Espanyola.

Que en un país amb institucions tant moderades i conservadores es redactés una Constitució clarament progressista i de les més democràtiques de l'època, crec que fou un dels elements institucionals importants que dugueren al seu fracàs. Per la població, i sobretot per les classes altes i més catòliques, fou un canvi que no van poder assimilar.

El fet que es tractés d'una Constitució massa detallista en la redacció dels articles, crec que potser la feia massa estricta en la seva aplicació. També establia una presidència massa dèbil i molt sotmesa a les Corts, el que va conduïr a certa inestabilitat a l'Estat. I a més, no es va buscar un ampli consens de totes les forces polítiques, especialment en els temes més polèmics, pel que algunes forces polítiques, especialment les més conservadores no es van sentir mai representades per aquesta Constitució i des de la seva aprovació van iniciar una campanya d'oposició.

El fet que la cambra constituent que va sorgir de les primeres eleccions de la II República no reflectís la distribució real de les forces polítiques espanyoles, ja que el pes dels partits d'esquerra era excessiu i el dels partits de dreta era insuficient i atès que la dictadura i l'enfonsament de la monarquia havien provocat la pràctica desaparició dels partits de la dreta clàssica -el liberal i el conservador-, sense temps suficient per a articularne de nous. Malgrat seguir amb molta força en el conjunt de la societat, la representació parlamentària de la dreta va quedar excessivament reduïda i fragmentada. A més, aquesta Espanya conservadora, infrarepresentada a les Corts constituents es va mostrar des del començament clarament contrària. El consens, és a dir, un ampli acord de tots els sectors polítics i socials, és el que enforteix i, per tant, dóna estabilitat i permanència, a una Constitució. Aquest consens, però, va estar absent, com hem vist, en l'aprovació de la Constitució de 1931.

Potser l'existència d'unicameralisme va provocar que no es poguessin evitar els excessos de la majoria, fet que es perjudicial quan es representa a diversos estaments, com era el cas, a regions, grups, interessos,...

El fet que a Espanya sempre hagi estat molt rellevant la dimensió esquerra-dreta dins el panorama polític i que en la II República no fos exactament així, podria ser un altre dels motius que explicaria el fracàs de les institutucions parlamentàries i de govern d'aquest període. En primer lloc, perquè després de la proclamació de la República, el Govern provisional que es configurà estava format pels partits polítics que van signar el Pacte de Sant Sebastià, Dreta Republicana, PSOE, Radicals, Regionalistes..., és a dir, el govern el formarien dirigents de l'oposició antimonàrquica espanyola.

En aquest sentit, la República pretenia ser un intent d'establir per primera vegada a Espanya un règim democràtic modern. I potser perquè per primera vegada el bloc oligàrquic tradicionalment en el poder era desplaçat per les classes mitges va portar a molts problemes institucionals. Ja que les classes mitges no estaven suficientment organitzades i els mancava experiència per afrontar els problemes del país. I com a conseqüència de la lentitud en les reformes proposades, els sectors populars i obrers van radicalitzar les seves postures.

Tot i que amb el Govern provisional ja s'iniciaren una sèrie de reformes laborals i educatives, aquestes van arribar més tard què el que s'esperaven sobretot els camperols.

Així, a la reforma laboral basada en la Llei de Termes Municipal s'hi oposaren els empresaris, i a la reforma educativa, basada sobretot en la creació de noves escoles, i en la implantació d'una educació laica i mixta, s'hi oposà els sectors eclesiàstics, fets que es vàren traduir en més disputes dins el Govern. A aquestes disputes s'hi pot afegir també la creació del projecte constitucional, esmentat anteriorment, on el debat del vot femení i la qüestió autonòmica, entre altres, van provocar les primeres dimissions en el Govern. Els constants conflictes dins el Govern crec que és un dels elements més importants que també va dur al fracàs de la II República Espanyola, ja que des dels seus inicis ja estava molt fragmentada, sobretot pel que fa a la diversitat ideològica i a la radicalitat alhora de dur a terme els canvis.

L'intent de cop d'Estat del general Sanjurjo, perquè molts sectors de la població no acceptaven la República i no estaven d'acord en alguns dels articles de la Carta Magna, com la qüestió religiosa i els nacionalismes o els fets de Casas Viejas, on la lentitut i burocràcia de la Reforma Agrària va provocar una insurrecció per part dels camperols i on l'exèrcit no va saber reaccionar gens bé, ja que va cremar una casa amb sis persones dins i en va executar dotze més sense cap judici. Tot això va provocar un debilitament del govern amb l'organització de les dretes i la creació de partits de caràcter autoritari i sense ser monàrquics ni republicans, com la Falange Espanyola (FE) i les Juntes d'Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS).

Així doncs, atès que la duració mitjana dels governs sembla estar relacionada amb el nombre de partits que el formen, i que en la II República Espanyola, com hem comprovat el nombre de partits era elevat i molt divers, llavors no és gens estrany que els governs que hi hagué durant aquest període es succeïssin més ràpidament i que mica en mica s'anessin radicalitzant les postures.

Durant la II República Espanyola, com he dit, hi havia un sistema majoritari aplicable a col·legis plurinominals, fet que segons l'indicador de l'índex de desproporcionalitat és molt petit, i per tant, hi ha un augment del grau de representativitat de l'electorat. Així, potser el fet que no hi hagués una convergència perfecta va conduir a un govern més distant del votant medià.

Continuant amb aquest tema, la diferència en termes absoluts, entre el Govern i el votant medià en sistemes majoritaris sembla ser que generen governs més allunyats del votant medià i per tant, aquest tipus de sistemes són menys representatius.

Per altra banda, la governabilitat depèn de la relació entre l'autoritat de les institucions de govern i la força de les institucions de l'oposició. En aquest sentit, si hi ha crisi de gestió administrativa del sistema i crisi de recolzament polític dels ciutadans a les autoritats del govern condueix a una manca de governabilitat.

Les diferents dimensions existents de la II República Espanyola, esquerra-dreta, republicans-monàrquics, catòlics-anticlericals,... va provocar que els governants haguessin de dirigir el país sense majoria, sinó amb diverses coalicions on les dimensions en molts casos no coincidien i provocava certa inestabilitat.

L'estabilitat és una variable molt important que assegura la governabilitat i el bon rendiment de les institucions.

Atentent tot això, es fa patent que tot i existir representativitat, ja que durant aquest període hi havia diferents ideologies polítiques i m'atrevirira a dir que la major part de ciutadans es podien sentir identificats en alguna d'elles, no hi havia governabilitat precisament per la gran fragmentació en el Govern i la necesitat de governar sempre amb coalicions formades per diferents dimensions, què podien coincidir en alguns aspectes, però no en altres.

En primer lloc, crec que la II República ja va néixer amb indefinició de la classe de república que es volia. Aquesta indefinició va enfortir els seus enemics principals què la van utilitzar com a mitjà per a desencadenar una revolució social (cas esquerra revolucionària) o com a plataforma per construir un estat corporatiu i feixista, abans que consolidar-la i reafirmar el seu caràcter liberal-democràtic. Per tant, potser si des d'un principi s'hagués intentat definir exactament els termes amb els que avançaria la República, no hi hagués hagut ja des dels seus inicis tanta polarització.

També crec que per evitar el fracàs s'hagués pogut formar una Assamblea Constituent que pogués representar una oportunitat per establir un espai de diàleg entre els actors polítics i redefinir un marc institucional en el qual hi pogués conviure la pluralitat d'actors i interessos de la II República Espanyola.

Aquesta Assamblea crec que hauria significat una oportunitat per avançar cap a una governabilitat més democràtica i amb un equilibri institucional més representatiu i inclusiu dels diferents grups i interessos del país.

Aquest desenvolupament institucional també dependria de com s'acordés prèviament la decisió de qui formarà part de l'Assemblea i com s'elegiran els seus integrants.

Crec que per una banda, podria ser positiu la creació d'aquesta Assamblea i amb la inclusió de diferents ideologies a partir de la coalició per crear una Constitució amb pactes i negociacions, és a dir, amb el consens de la majoria dels actors polítics. Tanmateix, més endavant caldria redefinir els paràmetres aprovats a partir de les primeres bases més o menys consolidades.

Per tant, no fou gens viable l'adopció d'un model majoritari de democràcia, ja que és excloient, competitiu i de confrontació, a diferència d'un model què inclogués el pacte i el compromís, què és millor per societats profundament dividides que volen dur a terme una reforma democràtica.

Potser també hauria estat positiu per mantenir la II República el fet que hi hagués hagut bicameralisme, amb una segona cambra amb igual poders que la primera, però amb una composició diferent, què fos una autèntica cambra de representació territorial. Crec que aquesta Cambra hagués estat important sobretot per arribar a acords relacionats amb els nacionalismes.

Tot i això, crec que l'ampliació i reconeixement de protecció de drets i llibertats fonamentals, així com l'obertura de la representació política a tothom, incluïdes les dones, la creació d'un poder judicial independent, la creació del Tribunal de Garanties que vigilés la constitucionalitat de les lleis (la imitat pràcticament l'actual Tribunal Constitucional) o la novetat de l'Estat Integral barreja entre el federalisme alemany i el regionalisme italià, foren aspectes positius i molt avançats per l'època. El fet però, d'establir-ho de manera tan radical i amb molta oposició, per tant sense consens, va conduïr a una debacle.

BIBLIOGRAFIA:

* Tamames, R. “La República. La Era de Franco. Historia de España” Alfaguara, vol. VII. Alianza Universidad. Madrid, 1973

* Tuñón de Lara, M. “La 2ª República”. Cuadernos de Historia 16, núm. 220. Madrid.

* Reig, A.; Merino, E. (1994). “El sistema político español”. A: M. Pastor (ed.). Fundamentos de Ciencia Política. Madrid: McGraw Hill.

* Aguilera de Prat, CR; Vilanova, P. “Temas de ciencia política”. PPU. Barcelona, 1987

*http://www.xtec.es/~jbuxader/historia/temes/escat/segonarepublica.htm#Segona%20República%20espanyola

* Diccionari enciclopèdic Proa. Enciclopedia Catalana, vol. X. Barcelona, 1996

* Diccionari enciclopèdic VOX 24. Bibliograf, vol. XVIII. Barcelona, 1984