PLATÓ

1) Dualisme Món sensible

Món intel·ligible IDEES 1. entitats lògiques

2. entitats metafísiques

2) Reals subsistents:

2. Entitats metafísiques. Definicions que expressen l'essència i està en totes les coses. Són definicions universals essencials i reals. Les coses físiques són ombres d'aquestes essències. Ex. Pepe és un individu que té cos i per tant és més vertadera la idea d'home que no és material, és perfecte. Pepe no és perfecte perquè té cos per tant no és vertader.

Característiques

Les idees admeten les 4 característiques o atributs de l'ésser de Parmènides.

Teoria de la participació

Punt central de la filosofia és el dualisme. La teoria de la participació és un lligam del món de les idees i el món sensible.

Participar: prendre una part.

Les coses del món sensible no són idees però participen de la idea corresponen.

Totes les coses són el que són perquè participen de la idea corresponent.

Les coses sensibles copien o imiten les idees. Ex. Idea de bellesa ideal (perfecció) original. Tots els ideals són perfectes. Les coses del món sensible imiten les idees però mai aconsegueixen ser l'ideal.

Les imitacions són imperfectes. La matèria fa que les coses siguin imperfectes (es fa malbé, s'arruga...)

Epistemologia Platònica - Com es coneixen les idees?

Mite de l'ànima (Fedre)

Al principi, les animes “habitaven”, “vivien” en el món de les idees, eren felices.

El destí de les animes: totes són cridades i obligades a baixar al món sensible i a introduir-se dintre d'un cos i realitza la seva funció, animar al cos. Ho fa a contracor i pateix un xoc traumàtic i s'oblida del món de les idees i així l'ànima si vol recuperar el coneixement de les idees haurà de recordar “No t'estranyi Fedre que per conèixer s'hagi de recordar”.

Tots els humans tenen una ànima immortal Dualisme antropològic

Cos - físic - mortal

Ànima - metafísica - immortal

Afinitat: comparteixen moltes coses en comú.

Entre el cos i l'ànima no hi ha afinitats, en canvi entre l'ànima i les idees hi ha moltes afinitats.

Principi intel·lectual: ens permet conèixer, les idees es deixen conèixer per l'ànima.

Els sentits serien el principi sensible i captaran coses sensibles.

Per Plató els coneixements són innats, el problema és que no ens recordem, el xoc fa que perdem la memòria. Per poder-lo recuperar ens haurem de recordar.

Per recordar s'ha de fer catarsi, fent reminiscència , amb la maièutica.

Mite de l'esclau Plató pretén demostrar amb fets reals que els coneixements no s'aprenen a fora.

Acabarem coneixent les idees fent reminiscència.

Intuïció. Captació immediata d'alguna cosa o contingut.

Intuïció immediata a través dels SENTITS - SENSIBLE

immediata a través de la RAÓ - INTEL·LIGIBLE

Símil de la línia Final llibre VI de la República

La dialèctica

La pujada pels 4 graus de coneixement, aquesta ascensió és la dialèctica ascendent; procés per el qual algú s'educa, agafa coneixements ( la sortida de la cova). Un diàleg és un procés Sòcrates: procés per arribar al coneixement.

També hi ha una dialèctica descendent, del coneixement ja assolit torna a entrar a la cova.

L'impuls eròtic

L'amor un desig de saber, desig de l'ànima de saber, l'ànima estima al saber. Amor per la saviesa.

DESCARTES

+ Criteri d'evidència: marca les idees clares i diferents. Ex. El triangle té 3 angles

- Criteri del dubte: dubte metòdic = el mètode del dubte. Idees dubtoses idees falses.

Meditacions metafísiques 6 dies

6 dies tancats per meditar. Es concentra en si mateix.

1 dia: medita sobre si mateix. Agafa el criteri de la veritat/dubte.

En la primera meditació pren el dubte metòdic (idea dubtosa falsa)

• Criteri de veritat veritats sensibles - SENTITS -

veritats racionals - RAÓ -

• sentits - motius engany 1) Il·lusió sensible

2) Somnis: no sap distingir la veritat d'un somni.

• raó - motius engany 3) Geni maligne: es pot plantejar si existeix i no dona vertaderes les suposades veritats.

Descartes no dedueix. Troba axiomes que són punts de partida.

2 dia: s'adona que hi ha vertadera veritat, sap que ell existeix.

La seva existència és una veritat clara evident, indubtable. Si no es veritat l'existència no pot pensar que és dubtós.

Cogito existencial: Jo soc, jo existeixo. Arriba aquesta conclusió amb la raó. Ex. “ si no existeixo el geni no té a qui enganyar, per tant necessita existència per poder enganyar”. Cal existir per poder dubtar.

Cogito cartesià

Cogito essencial: “Res cogitano” = Raó, ment, ànima, esperit.

Al final d'aquest dia acaba en el SOLIPISME. Es descobreix a si mateix pensant. Posa en dubte el seu cos perquè es constata a través dels sentits.

1ª veritat: Cogito existencial - Essencial

2ª veritat: el què pensa una “cosa que pensa”?

• en si mateix

• Res extensa - matemàtica.

3 dia: troba la 3ª veritat.

3ª veritat: Res infinita: cosa infinita ”déu”

Analitza l'origen:

• Idea adventícia: fora de mi

• Idea fictícia: fabricada per mi

• Idea innata: nascuda en mi

Es queda amb la tercera idea perquè no hi ha altra solució. Té la idea de Déu, innata perquè déu li ha posat.

Aquesta idea innata serveix per demostrar l'existència de déu.

Tres proves per demostrar l'existència de déu:

Déu garant: déu garanteix (ell no vol que les coses ens enganyin):

• Sentits sota control.

• Que no és un somni.

• Geni maligne no existeix perquè déu no permet que alguna cosa ens enganyi.

Es fia dels sentits de nou, l'existència de déu l'ajuda a no dubtar dels sentits, somnis o geni maligne. “ Tot és vertader gràcies a Déu”. Amb déu no hi ha cap problema els sentits no enganyen.

HUME

Empirisme

El coneixement vertader només ha de ser extret o partir de l'experiència.

Si volem la veritat ha de sortir de l'experiència.

• Tot coneixement vertader s'origina de l'experiència.

• Tot allò que no és experiència no és vertader.

El coneixement no surt de la raó, la raó s'omple amb l'experiència.

La metafísica no té res a veure i no l'admeten, si no és comprovable o experimentable.

El recurs de l'experiència és bàsic.

Sense experiència cap cosa es pot conèixer suficientment.

Negació de les idees innates, no surten de nosaltres.

Quan coneixem les coses no coneixem coses, sinó les idees de les coses.

Epistemologia

La connexió causa-efecte sempre s'ha complert en el passat diu Hume que no la veiem.

Criteri de veritat IDEES Impressions

Principi de causalitat crítica al ppi de causalitat

(causa-efecte) A PRIORI

crítica al ppi de casualitat

A POSTERIORI

L'experiència acumulada s'anticipa al futur.

Del passat tenim experiència acumulada.

Tenim anticipacions/suposicions del futur.

Mai sabem res del futur, sinó que suposem que l'experiència acumulada del passat serà/seria igual al futur.

A totes aquestes suposicions Hume les anomena CREENÇA.

Totes les anticipacions del futur poden ser reversibles.

Mai s'ha percebut que entre el foc-cremada és una causa-efecte. Els lligams de causa-efecte no es veuen.

Connexió necessària: el lligam entre foc causa no es veu.

Seqüència espai-temporal: foc cremada.

Les seqüències sempre són en el mateix ordre.

Costums i creences.

El lligam de connexió necessària no es pot demostrar empíricament.

Totes les ciències utilitzen el principi causa-efecte excepte les matemàtiques.

Racionalista cartesiana

3 pilars de la metafísica racional.

Triangle racionalista cartesià.

Mates: joc mental que depèn de la ment.

Critica amb:

Res infinita (Déu)

Res cogitans (jo)

Res extensa (món)

Ética

La ética de Hume és:

NIETZSCHE

EL Ressentiment.

El ressentiment és la característica distintiva de la moral de l'esclau. El dèbil, ressentit per la seva mateixa impotència, amaga els seus defectes creant una imatge deformada de qui no és feble (bo amoral), imaginant-lo sota el concepte de “maldat”, i així, de forma secundària, arriba després a creure que ell és “bo”. D'aquesta manera va tenir lloc el capgirament dels valors que s'ha produït en la història humana. Gràcies a aquesta transmutació la moralitat va arribar a marcar amb el signe positiu els actes altruistes, i amb el signe negatiu el concepte originari de bondat.

La moral de l'esclau, en una versió que en dóna el cristianisme, neix de la debilitat i condueix a una visió pessimista de la vida que enalteix tan sols allò que val per a preservar els dèbils i fer la seva existència més portadora. En conseqüència el valor més important resulta ser la pietat.

El concepte de voluntat lliure (Nietzsche passa de parlar del cristianisme a parlar de Kant) és també una invenció característica de la moral dels esclaus. Gràcies a ella els inferiors són capaços de creure que els nobles són responsables de les seves accions. Així és com poden atribuir-los males intencions i fer-los sentir culpables pel fet de ser foros i poderosos. D'acord amb Nietzsche, la forma com hem après a entendre el comportament moral, distingint el subjecte de l'acció i l'acció mateixa, és el resultat de la revolea dels febles i ressentits, que han intentat, d'aquesta manera, deformar el sintet que per als nobles tenen la força i el poder, presentant-los com a responsables de ser el que són.

El superhome i l'etern retorn

Seria un error pensar que la forma com Nietzsche explica la seva tipologia de les dues morals significa, sense més matisos, que ell està a favor de la moral dels amos i encontre de la moral dels esclaus. Cal al·legar almenas dues raons a favor d'aquesta interpretació. En primer lloc, encara que Nietzsche defensi que la revolea dels esclaus ha instituït allò que ell anomena “la gran política de la venjança”, també reconeix que la història humana no tindria cap sentit sense la espiritualitat (manifesta sobretot en la noció de la voluntat lliure) que els esclaus hi ha introduït. En segon lloc, no es pot dir que Nietzsche proposi restaurar cap forma de moralitat precristiana ni molt menys que prediqui el retorn de l'aristocràcia pagana de les “bèsties rosses” . Allò que exigeix Nietzsche es que la humanitat se superi a si mateixa, que de l'antic model d'home neixi el superhome , en qui ha de ser assimilat i transformat tot el que ha estat necessari en el desenvolupament històric de la cultura, i en particular els conceptes de voluntat i llibertat.

L'etern retorn, el present, tot i que se'ns escapa sempre de les mans és l'únic temps que tenim ( qualsevol temps futur en una vida no terrenal resta exclòs. Per saber allò que val aquest temps i reconèixer si acceptem o no la nostra voluntat de poder- algú podria dir la nostra forma d'actuar-) Nietzsche ens proposa que imaginem el següent: si un dimoniet s'assegués a les nostres espatlles i ens preguntes “ Estaries disposat a que aquest instant en que ara vius es repetís eternament?” que li respondríem? Quantes vegades hem estat capaços de desitjar que un instant fos etern? Quines maneres d'obrar, si és que aquesta expressió té sentit en aquest context, passarien aquesta singular prova, mític substituït de l'imperatiu categòric kantià?