Filosofía


Filosofía


SÒCRATES

Sòcrates, es diferencia radicalment dels sofistes rebutjant tant l'escepticisme com el relativisme. No nega la possibilitat de l'accés al coneixement per part humana i creu que només aquell que es reconeix ignorant té la possibilitat d'accedir al coneixement.

El mètode socràtic consisteix en l'art de fer preguntes conduint l'interlocutor cap al reconeixement de la seva ignorància. Sòcrates utilitza la ironia i la contradicció. Un cop acceptada, Sòcrates utilitza la maièutica per ajudar-lo a cercar la veritat que roman al seu interior.

Segons l'ètica socràtica, l'areté (excel·lència o virtut) és una qualitat basada en valors intel·lectuals i morals. L'home bo o dolent ho és per criteris interns, no per la opinió pública ni pels guanys materials que hagi assolit. El valor moral d'una acció no ve determinat de l'opinió pública sinó per la pròpia consciència personal, és a dir, la raó és la font i fonament de l'ètica. Si volem fer el bé, hem de conèixer el concepte de bé.

PLATÓ

ONTOLOGIA PLATÒNICA

L'ontologia platònica consisteix en la teoria de les idees. La teoria de les idees aplega que l'autentica realitat és eterna i inamovible combinat amb el perpetu fluir de les coses. Plató creu en un dualisme ontològic i estableix l'existència de dos móns: el món intel·ligible i el món sensible. També afirma l'existència d'unes entitats immaterials, perfectes, universals, immutables i independents del món sensible. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. En canvi, al món sensible, els objectes i fenòmens que ens envolten són canviants i contingents, és a dir, còpies de l'autèntica realitat. Plató identifica les idees amb els conceptes generals i també afirma l'existència de l'objecte ideal, perfecte immutable... Dóna tota la importància a les idees, deixant a part els objectes del món sensible.

Plató assenyala l'arkhé com a diversos principis. Els vincula amb l'existència dels cinc poliedres regulars: tetraedre li correspon al foc, el cub a la terra, l'octaedre al cel, l'icosaedre al univers i el dodecaedre al Cosmos.

EPISTEMOLOGIA PLATÒNICA

L'epistemologia platònica consisteix en un innatisme de les idees i una visió molt positiva pel que fa a les possibilitats humanes de coneixement, és a dir, un optimisme epistemològic. Plató creu en un dualisme ontològic, per tant, estableix diferents nivells de coneixement, és a dir, els diferents moments en el camí cap a la visió de les idees. Divideix un segment en quatre parts: les imatges i els animals i coses (món sensible), i els objectes matemàtics i les idees (món intel·ligible). A cada part li atribueix una via de coneixement diferent:

  • Les imatges són ombres de les coses i afirma que només en podem tenir suposicions. La creença o fe, correspon als animals i coses perquè són una còpia de la veritable realitat. La suposició i la creença constitueixen l'opinió, que seria el coneixement propi del món sensible.

  • Els objectes matemàtics, la via de coneixement és el pensament raonat, ja que, per entendre-la fem servir signes sensibles. Mentre que, la via de coneixement més alt, el de les idees, és per Plató, la intel·ligència pura, l'única que pot accedir a la visió de les idees o formes i assolir la veritable realitat. El coneixement del pensament raonat i el de la intel·ligència constitueixen el coneixement o ciència.

Així doncs, Plató també estableix un dualisme epistemològic ja que podem obtenir dues formes de coneixement: la ciència i la opinió.

Per arribar a aquests coneixements, Plató determina l'existència de quatre maneres per accedir-hi:

  • La reminiscència, que vol dir que conèixer o aprendre no és res més que recordar les idees.

  • L'altre mètode és la dialèctica, que consisteix en la capacitat de passar de la multiplicitat a la unitat, és a dir, que de molts objectes siguem capaços de veure que una idea única prové de tots aquests objectes.

  • La tercera manera és mitjançant la catarsi, que consisteix en purificar i mantenir sa el cos sense tenir vicis garantint-nos d'aquesta manera la tornada al món intel·ligible.

  • I la quarta i última és la concepció d'amor. L'amor és com un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. És un impuls cap a la plena realització humana. L'amor que neix com a desig que desvetllen els cossos bells que m'envolten és tan sols una primera forma d'amor. Després, es transforma en anhel envers les ànimes justes i belles. I així, progressivament, fins a l'autèntic i perfecte amor, el que se sent envers les idees. Aquesta forma d'amor pot fer renéixer les ales perdudes de l'ànima perquè s'enlairi fins al món de les idees.

ANTROPOLOGIA PLATÒNICA

L'antropologia platònica consisteix en un dualisme antropològic format per ànima i cos. L'ànima està unida accidentalment i incòmodament al cos. L'ànima està altament valorada i el cos, infravalorat. Ànima i cos són dues entitats distingibles i desiguals. El cos és físic i mortal, sensible i imperfecte, mentre que l'ànima és intel·ligible i perfecte. Plató ens mostra l'ànima com una força, com una entitat dinàmica que integra tres parts:

  • La racional, que simbolitza la capacitat intel·lectual de l'home i de pensar de manera racional i correspon a l'auriga.

  • La irascible, que simbolitza les tendències positives de l'home, les passions nobles, com el coratge, la ira, el valor i l'esperança i correspon al cavall bo o blanc.

  • La concupiscible, que simbolitza les tendències negatives de l'home, els desitjos més baixos, l'instint de conservació i la sexualitat i correspon al cavall dolent o negre.

L'ESTAT IDEAL

Per a Plató s'ha de seguir aquest model de societat per aconseguir el i la justícia de la societat i la felicitat dels seus membres.

Els homes diu que no són autosuficients i que necessiten l'Estat per a garantir la supervivència. Organitza la societat en tres classes socials: la dels treballadors, la dels militars i la dels governants. Per al filòsof els individus no són iguals, per les seves capacitats físiques i intel·lectuals.

Aquesta estructura tripartida de l'Estat és paral·lela a la de l'ànima. En l'ànima hi haurà justícia quan cadascuna de les parts realitzi allò que li és propi. Llavors si cadascun dels grups socials de la polis realitza allò que li és encomanat, hi haurà ordre, harmonia i justícia a la polis.

Plató reivindica l'educació com un dels elements bàsica per a fomentar una societat millor. Ara bé, l'educació només se l'ha d'aplicar als militars i sobretot als governants, ja que són els que prenen les decisions polítiques. Exigeix el control de lectures i cants, gimnàstica, música i els millors mates, astronomia i dialèctica.

L'Estat perfecte de Plató és un Estat utòpic. Es tracta d'un Estat aristocràtic en que governen els millors. Plató fa una crítica a quatre altres formes d'Estat que les considera degeneracions del seu model de l'Estat perfecte: la timocràcia, l'oligarquia, la democràcia i la tirania.

ARISTÒTIL

Aristòtil fa una crítica a la teoria de les idees de Plató: per a Aristòtil, és inadmissible l'existència d'idees perfectes de tot el que és dolent i negatiu en el món. L'essència d'una cosa, la seva causa, no pot existir separada de la cosa mateixa. I considera que la teoria platònica no aconsegueix explicar el moviment i el canvi.

METAFÍSICA

La realitat, el que és i existeix, és el que Aristòtil anomena substància. Les substàncies no són altra cosa que els individus concrets que ens envolten i són aquests els únics que constitueixen la realitat. Qualsevol substància és un compost de matèria i forma inseparables. La realitat substancial constitueix una síntesi dels dos móns platònics.

Aristòtil sosté una teoria que defensa la composició material i formal de tota substància que s'anomena hilemorfisme. Determina que qualsevol substància és un compost de matèria i forma. De tot individu concret (taula) se'n pot distingir la matèria de la qual està formada (fusta) i l'essència o forma (base quadrada sostinguda per quatre potes).

Aristòtil distingeix entre no ésser relatiu (una llavor pot arribar a ser arbre) i no ésser absolut (un arbre mai serà un nen) en la teoria de l'acte i la potència. La potència seria la capacitat que té la matèria d'assumir una forma diferent de la que té. I l'acte seria la realitat de qualsevol substància.

L'explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. Per al filòsof clàssic, la causa és tot el que és necessari perquè es produeixi un fenomen. En canvi, per Aristòtil, allò de què està fet (causa material), les seves qualitats essencials, és a dir, allò que fa que sigui el que és (causa formal) (aquestes dues componen les causes intrínseques, pròpies de l'objecte); l'executor (causa eficient) i l'objectiu que persegueix (causa final) són considerades causes seves (i aquestes dues formen les extrínsiques,es troben fora de l'objecte mateix).

CONEIXEMENT

Aristòtil sosté que l'admiració, el dubte i la sorpresa és el que impulsa el coneixement. Distingeix tres tipus de saber: el teòric (contemplar i entendre la realitat), el pràctic (saber destinat a orientar i guiar l'acció) i el tècnic (l'estudi de les produccions o creacions humanes). Per a Plató, el coneixement consistia bàsicament en un procés de record, en canvi Aristòtil no accepta l'innatisme de les idees. Ara bé, ambdós coincideixen en l'optimisme epistemològic. Aristòtil dóna més importància als sentits però per obtenir coneixement no són suficients, cal explicar de quina manera s'arriba a la idea. Aquest és l'únic mètode que ens proporciona un coneixement objectiu i universal.

ANTROPOLOGIA

L'ésser humà és un ésser animat, és a dir, té ànima. Ànima i vida són dos conceptes propers, casi sinònims. L'ànima és el que dóna vida al cos. Aristòtil manté una posició monista envers l'home perquè considera ànima i cos com dos conceptes complementaris, no oposats. Tot i que l'ànima és el principi vital i dóna vida i energia al cos, podem concloure que aquesta és dependent del cos i només separables en la teoria. Divideix les ànimes en tres: ànima vegetativa (funció nutritiva i pròpia de les plantes), ànima sensitiva (funció motora i pròpia dels animals) i ànima intel·lectiva o racional (funció de la reflexió i pròpia dels humans).

ÈTICA

L'ètica (ethos) és una disciplina encarregada de guiar el comportament humà. Les accions dels humans sempre responen a un objectiu o finalitat, la felicitat, bé suprem. Per a Aristòtil, l'activitat més natural de cada cosa és el que proporcionarà felicitat a allò, per tant, la felicitat per als humans consistirà en portar una vida contemplativa dedicada al saber. El que és més propi i característic de l'home és la seva dimensió intel·lectiva, és a dir, en l'activitat racional, l'home hi trobarà la felicitat. Les activitats que ens proporcionaran felicitat són les virtuts dianoètiques: la prudència, l'art, la saviesa, la ciència i la intel·ligència intuïtiva.

Ara bé, a part de les virtuts dianoètiques, que gràcies a elles ens permet de fer una vida d'acord amb el bé, també són necessàries les virtuts ètiques. Aquestes tenen a veure amb la manera d'actuar en el món. La pauta ètica més adequada és cercar sempre el terme mitjà, la moderació en tots els aspectes del comportament, evitant els extrems de cada cosa.

L'ESTAT

L'ésser humà és per naturalesa un ésser social, és a dir, que en una comunitat es pot realitzar com a tal i desenvolupar totes les seves possibilitats, ja que l'home aïllat no pot realitzar-se completament.

Aristòtil nega la possibilitat d'un Estat perfecte i estableix que cada comunitat haurà de trobar l'organització que s'adapti millor en les seves necessitats i recursos. Ara bé, per a Aristòtil, el millor és l'estabilitat, per tant que la millor comunitat serà la més moderada on el ciutadans no siguin ni massa rics ni massa pobres i que la classe majoritària sigui la classe mitjana.

HEL·LENISME

EPICUREISME

Per a Epicur, la filosofia té una funció fonamentalment pràctica: ha d'alliberar l'home de les pertorbacions que el neguitegen i després, conduir-lo a la conquesta de la felicitat. Epicur dividia la seva reflexió filosòfica en tres parts:

  • La canònica. Qualsevol coneixement aspira a fer possible l'accés a la felicitat. El coneixement ens farà veure la validesa dels quatre remeis que proposa Epicur (els déus no s'ocupen dels assumptes humans; la mort, mentre som vius ella no existeix i quan ella és present nosaltres ja no hi som; el destí, la seva existència és ben dubtosa; necessitats naturals i mal, les primeres són fàcils de satisfer, els segons són fàcils d'evitar). Molts enganys ens generen terrors, la canònica simplement ens avisa dels perills que comporten aquestes opinions falses.

  • La física. Concepció atomista de Demòcrit, àtoms i buit expliquen els canvis del nostre món. Els moviments dels àtoms són espontanis i no creen cap mena de destí ni futur, els humans establim el nostre futur.

  • L'ètica. La recerca del plaer és el fi fonamental, en el plaer es troba la felicitat. La felicitat o el plaer consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals i en la serenor de l'esperit. La manca d'un destí permet a l'home de seguir el camí que el durà a la felicitat més estable, que consisteix en l'ataràxia, absència de dolor i pertorbacions, però abans s'ha d'assolir l'autosuficiència. Epicur recomana allunyar-se de tot el que pertorba l'esperit i dedicar-se a tot el que proporciona felicitat.

ESTOÏCISME

  • La física. Conceben l'Univers com un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força, vida i sentit. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència. Els estoics identifiquen l'Univers amb Déu (panteisme) i creuen que cap esdeveniment és conseqüència de l'atzar, sinó que hi ha un destí. El savi és qui comprèn el que s'esdevé i ho accepta.

  • La lògica. El logos és el principi actiu que regeix el cosmos però també és llenguatge i raó.

  • L'ètica. Basen la seva ètica en l'acceptació del que s'esdevé i en l'absència del desig. Creuen que tot el que succeeix en el món està regit pel logos i que l'acceptació d'aquest és la millor pauta ètica. Els estoics determinen que l'home només pot trobar la felicitat en l'acceptació de l'ordre còsmic. La virtut és viure d'acord amb el destí que segueix la natura. La llibertat humana neix en l'acceptació del que és necessari i inevitable. L'home lliure seria aquell que no permet que cap passió pertorbi l'acceptació de l'ordre còsmic.

Així doncs, l'estoïcisme identifica la perfecció humana amb l'apatheia (absència de passions o desitjos); l'ideal és el de l'home impertorbable que continua immutable davant dels infortunis.

DESCARTES

EL MÈTODE

Per a Descartes, la ciència té un mètode que li permet la seguretat en el coneixement, però a la filosofia li manca un mètode adequat. Descartes proposa un mètode eficaç. Igual que Galileu, veu les matemàtiques com la ciència racional que posa ordre en l'experiència. El filòsof cartesià està convençut que l'home es pot comportar igual que les operacions matemàtiques en qualsevol àrea del coneixement, és a dir, tenir un coneixement segur i vàlid sense cap error com amb les operacions geòmetres.

Ell determina quatre mètodes possibles. Aquests són:

  • L'evidència o intuïció intel·lectual que es basa en no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer l'evidència de que aquesta ho fos. Aquest esdevé el seu criteri de moralitat.

  • L'anàlisi dels coneixements, els quals només seran vàlids si els captem de manera clara i distinta, si estan formats per idees clares i distintes o quan no es confonen amb cap altra.

  • La síntesi dels pensaments, és a dir, conduir per ordre els pensaments, començant pels més simples i fàcils de conèixer, per ascendir poc a poc, fins a obtenir el coneixement dels més complexos.

  • L'enumeració; fer tants anàlisis complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res.

Mentre qüestiona, ha de continuar vivint, i per tant, no pot romandre indecís en les seves accions i és per això que proposa una moral provisional consistent en quatre màximes que li permetin de viure feliçment:

  • Primera: obeir les lleis i costums del país moral, legislativa i costumista. Seguir el cristianisme i perseguir el terme moderat i allunyar-se d'excessos.

  • Segona: ser tan ferm i decidit com pugui fins per les opinions més dubtoses.

  • Tercera: comprendre que les coses no canvien, les acceptem tal i com són.

  • Quarta: cultivar la raó i avançar en el coneixement de la veritat.

EL DUBTE I LA PRIMERA VERITAT

Descartes comença la seva filosofia qüestionant-se absolutament tot els coneixements rebuts i anar a la recerca de veritats indubtables. Considera no fiables tots els coneixements. El seu dubte és universal i metòdic* fonamentat en quatre raons:

  • La incertesa de les dades sensorials. Els sentits ens han enganyat moltes vegades, per tant, dubta de tota la informació proporcionada pels sentits, del seu propi cos i de tota la realitat material del món en general.

  • Els errors de raonament. En l'època de Descartes, el saber fonamentat en la raó s'ha tornat confús i incert, per tant, en dubta de tots ells.

  • La dificultat per a destriar el somni de la vigília. Descartes es basa en que, quan estem somniant no ens adonem de que és un somni fins que ens hem despertat, llavors pensa que tots els pensaments puguin ser en realitat somnis que no reconeixem com a tals.

  • L'existència d'un geni maligne i enganyador. Per tal de que el dubte sigui universal del tot (fins i tot dubta de les matemàtiques) suposa l'existència d'un “geni maligne, astut i enganyador” que ens duu a considerar evidents coses que no ho són.

Res s'escapa del dubte metòdic de Descartes. Però, el seu dubte no és escèptic (incapaç de conèixer la veritat), sinó que és un dubte provisional, amb l'esperança de trobar una veritat inqüestionable. I seguidament, el duu a pensar que quan dubta, pensa, i aleshores, pel simple fet de pensar, implica l'existència de l'ésser que pensa. La primera veritat inqüestionable és “cogito, ergo sum” o penso, aleshores existeixo.

La declaració d'aquest principi com a indubtable implica dues coses en la filosofia cartesiana: la primera és que justifica l'existència d'un jo pensant diferenciat del cos, ja que, el cos és percebut pels sentits i es troba en el dubte metòdic; la segona és que esdevé un principi modèlic, és a dir, tot el que sigui evident, clar i distint com aquest principi, serà acceptat com a veritat.

És el mateix tipus d'argument que fa Sant Agustí. Ell mateix es preguntà com arriba l'ésser humà al coneixement de les més profundes veritats. Cercà la resposta en l'escepticisme però considerà que aquest s'autosupera, ja que qui el dubta, almenys sap que dubta; aquesta capacitat de dubtar ens portar a acceptar unes veritats mínimes: la certesa de l'existència d'un jo, d'un subjecte que dubta. Així doncs afirmà: “si fallor sum”, si m'equivoco, existeixo.

LES TRES SUBSTÀNCIES

El jo pensant

Descartes estableix l'existència de tres substàncies que componen tot el que és real: La primera, el jo pensant (res cogitans), el dubte metòdic i universal l'ha portat a una realitat inqüestionable, l'existència de l'ànima, és a dir una substància que pensa. Descartes conclou que no pot dubtar de l'existència dels pensaments i de les idees, és a dir, de la subjectivitat.

Creu que la subjectivitat és el conjunt de pensaments i idees que flueixen en el jo de cadascú. Ara bé, no tenim la certesa que aquestes representacions subjectives siguin realment els fets del món exterior. Per exemple, la idea que tinc del meu cos no sabem segur si es correspon amb els fets del món. Pot dubtar de l'existència del cos (i també del món que ens envolta) ja que obtenim informació a través dels sentits i Descartes ha decidit dubtar-ne. Així doncs, el gran repte que ha de superar Descartes és trobar la manera de sortir de la pròpia subjectivitat i arribar a saber si el que està fora del jo pensant es pot conèixer.

Descartes estudia les idees que pensa el jo pensant i les classifica:

  • Adquirides. Idees que provenen de l'experiència sensible, de la percepció del món.

  • Artificials. Idees que inventem o fabriquem nosaltres mateixos.

  • Innates. Idees que sorgeixen de la pròpia capacitat de pensar. Són unes idees que la nostra ment capta i ha d'acceptar sense poder-ne modificar res. Exemples en són la de causa, de nombre, de substància i també, la de Déu.

Déu

Descartes, considera que el jo pensant no és perfecte i el dubte metòdic s'ha fet per corregir-ne els errors. Malgrat això el jo pensant posseeix la idea de perfecció. Si tenim consciència de la naturalesa imperfecta és perquè sabem en què consisteix la naturalesa perfecte i ens hi comparem. Aquesta idea de perfecció innata és la d'un ésser perfecte, Déu. Segons Descartes, aquesta idea no pot provenir d'éssers imperfectes, per tant, ha estat una realitat divina que l'ha fet sorgir dins la nostra ment.

Del conjunt d'idees del jo pensant, en sobresurt una de ben privilegiada, una que pot anar més enllà de la pròpia subjectivitat. Una idea que permet afirmar, clara i distintament, que fora de nosaltres mateixos, existeix una realitat. I aquesta idea que descobreixo, Déu, permet d'anar més lluny de nosaltres mateixos.

Descartes fa un pas més: determina que fora de nosaltres existeix un ésser que no pot permetre que les idees clares i distintes siguin un engany. Així estableix que, Déu esdevé garantia del coneixement. En Déu existeixen les grans veritats eternament establertes per Ell; totes les veritats matemàtiques; les lleis de la natura són decretades per Ell.

La demostració de l'existència de Déu és una peça fonamental en la filosofia cartesiana. Els arguments a favor de l'existència de Déu són, en primer lloc, l'argument ontològic de Sant Anselm:

*Sant Anselm de Canterbury sent la necessitat de demostrar racionalment l'existència de Déu. Parteix de la fe, però d'una fe que cerca d'entendre. Considera que la realitat de Déu es desprèn de la idea mateixa de Déu. Basant-se en el realisme, Sant Anselm determina que Déu és el més gran pensable i a més ha d'existir en el pensament, també ha d'existir en la realitat. Si no fos així, li mancaria la perfecció de l'existència i aleshores la seva grandesa ja no és completa i no seria el més gran que poguéssim pensar. Aquest argument és un argument a priori, és a dir, treu conseqüències lògiques a partir d'una idea sense recórrer a l'experiència. Sant Anselm vol demostrar que l'home sense fe és insensat perquè comet contradicció al negar l'existència d'allò més gran pensable. Per tant, el condueix a acceptar com a evident l'existència de Déu.

A tot això, el filòsof reforça aquesta teoria amb que les idees tenen una realitat indiscutible. Déu és inseparable de la seva gran propietat, l'existència. Aquest ésser no li pot mancar una perfecció com és la de l'existència.

El món

El dubte ha permès a Descartes d'afirmar l'existència d'una primera substància, el jo pensant. Al seu torn, el jo pensant descobreix una segona substància, Déu, ésser amb totes les perfeccions, entre elles la veracitat.

El jo de cadascú té una idea clara i distinta del jo pensant i no extens i, del cos extens i no pensant. Si tinc una idea clara i distinta del meu cos extens i existeix un Déu perfecte i veraç, aquest Déu, que m'ha creat racional, no pot permetre que m'enganyi quan faig ús adequat de la meva raó. Així doncs, Déu em garanteix l'existència de les coses extenses. Déu és la substància perfecta que em permet fer ús dels sentits si aquests estan subordinats a la raó.

Llavors, a més de la substància pensant, existeix un altre tipus de substància: la dels cossos, tots ells amb unes qualitats dividides en:

  • Qualitats primàries. Les que són captades per la raó, són objectives, és a dir, existeixen en l'objecte i són coneixibles. És l'extensió.

  • Qualitats secundàries. Les que són captades pels sentits, són subjectives, és a dir, existeixen fora de l'objecte en els subjecte que les percep i ens proporcionen un coneixement insegur. Són el color, la textura, la temperatura...

El jo pensant i la matèria pertanyen a ordres diferents, el pensament no té res a veure amb la realitat material. Descartes soluciona la comunicació entre elles amb la glàndula pineal, que està situada al bell mig del cervell, que és on s'allotja l'ànima i connecta amb el cos i modifica els moviments.

El cos, com tota cosa extensa, està governada i es pot expressar per lleis mecàniques, en canvi, l'ànima no està sotmesa a aquestes lleis. Si el jo pensant no fos una substància completament separada del cos, no hi hauria lloc per la llibertat i el comportament humà seria com el d'una màquina. Descartes determina que ha pogut dubtar de tot perquè era lliure. L'home és lliure i pot fer el que vulgui tant de la matèria com dels animals, ell n'és l'amo i senyor.

SPINOZA

EL MONISME SUBSTANCIAL

Spinoza parteix de la substància de Descartes: tot allò que existeix de tal manera que no necessitat cap altra realitat per a existir. Conclou que només existeix una substància. El jo pensant i la matèria necessiten a Déu per existir, per tant, ell és la única substància i s'identifica amb la Natura. Aquesta realitat és infinita i conté molts atributs encara que nosaltres només coneixem la matèria i el jo pensant.

Distingeix entre natura naturans (la natura creadora, és a dir, Déu com a substància i causa de tot) i natura naturata (la natura creada, és a dir, el conjunt de totes les realitats individuals existents). I aquesta infinitat de coses creades no és res més que diferents formes de l'única substància existent, Déu.

Spinoza entén que quan algú es veu obligat a fer una cosa hi ha manca de llibertat. No succeeix així en aquest cas: el fet de que la creació sigui un acte necessari, no implica que Déu no sigui lliure: Déu crea lliurement. I finalment, Déu es determina a Ell mateix ja que no hi ha causes que provoquin l'activitat.

LEIBNIZ

TEORIA DEL CONEIXEMENT

Accepta la importància dels sentits en el procés de coneixement però també diu que posseïm certes idees innates com la idea de Déu, els principis morals i els principis lògics i matemàtics.

Fa una distinció de dos veritats: les veritats de raó i les de fet. Les de raó són aquelles que el subjecte conté el predicat, que no admeten contradicció i el seu contrari és impossible (“el triangle té tres costats”); en canvi, les de fet són aquelles que es desprenen de l'observació dels fets. Es basen en el principi de la causalitat, tot esdeveniment té una causa que el produeix i podrien ser perfectament d'una altra manera. Les veritats de raó són veritats absolutes i les de fet són contingents.

LES MÒNADES

Leibniz fa una crítica a la teoria de la matèria de Descartes. Per a Leibniz, la matèria és molt més que una extensió. La natura està posseïda de moviment, per tant la matèria és dinamisme, força i energia. Per sota de l'extensió existeixen uns punts d'energia anomenats mònades (unitat). Són els elements que componen la realitat, substàncies simples i indivisibles que formen part dels compostos (les coses que percebem). N'hi ha infinites i cadascuna és energia pura independent de les altres.

L'HARMONIA PREESTABLERTA

Leibniz soluciona el problema de la comunicació entre les mònades afirmant que Déu, en crear cada mònada, li atorgà la seva llei interna de manera que totes actuen segons l'harmonia del cosmos, per aquest motiu és anomenada harmonia preestablerta. Podem considerar Déu com el gran rellotger de l'Univers que ha programat cadascuna de les peces prèviament.

EL PROBLEMA DEL MAL

Leibniz soluciona el problema del mal distingint tres tipus de mal: metafísic, físic i moral. El metafísic s'identifica amb les limitacions de tota la realitat que no sigui Déu. El físic consisteix en la mancança de béns. El mal moral prové d'una qualitat o perfecció concedida per Déu als homes: la llibertat.

El filòsof resol el problema del perquè de la creació d'un món amb mal per Déu establint que aquest és el millor de tots els móns possibles, encara que no sigui un món òptim, ha de ser el més perfecte que es podia crear.

EMPIRISME

Els filòsofs anglesos donaren una resposta diferent al racionalisme, l'empirisme, un corrent filosòfic que es caracteritza per defensar que, en el procés de coneixement, la raó no és omnipotent, i està supeditada i limitada per les dades sensorials o per l'experiència. Entre els pensadors que han adquirit aquest corrent filosòfic hi ha moltes diferències però podem destacar com a característiques comunes:

  • Supremacia de l'experiència. L'experiència és la font fonamental de coneixement i esdevé el criteri de veritat i el límit fins on pot accedir la raó humana.

  • Negació de l'existència d'idees innates. La ment humana està buida i per omplir-la depenem de la informació sensorial proporcionada pels sentits.

  • Dificultat o impossibilitat d'una metafísica. Constaten les dificultats per a obtenir un coneixement metafísic vàlid.

  • Ciències experimentals com a model. Es fixen sobretot en el recurs de l'observació i l'experimentació de ciències com la física.

EL CONTRACTUALISME SOCIAL

Tradicionalment es considerava que els éssers humans naixien formant part d'una societat i hi ocupaven una posició a la qual anaven associats uns deures. Uns eren responsables de protegir i emparar de les agressions internes i externes, altres el deure de vetllar pel benestar espiritual i altres de treballar i proveir el necessari per subsistir.

Llavors, apareix la teoria del contracte social, segons la qual l'Estat i el poder són fruit d'un pacte o contracte entre els membres racionals i lliures que formaran la comunitat. Aquests, conscients de la inseguretat que tindrien els seus drets si no hi hagués lleis ni autoritats capaces de fer-los respectar, decideixen lliurement crear i construir un Estat i sotmetre's a protecció a canvi de la seva autoritat.

HOBBES

La teoria de Hobbes comporta un capgirament de la perspectiva tradicional: el poder no té un origen diví sinó que prové de la voluntat dels homes mateixos. Aquest plantejament és conseqüència d'una nova concepció de l'home. Els éssers humans són iguals i no han nascut per a dur a terme tasques diferents en funció d'aptituds diferents, gaudeixen de possibilitats semblants per aconseguir els seus objectius. Aquesta igualtat unida al egoisme humà (tots cerquen el benestar encara que sigui en detriment dels altres), farà pensar a Hobbes que la vida sense autoritat seria un autèntic infern, ja que tots esdevindrien un perill per tots. La situació empenyerà els homes a pactar.

L'estat de naturalesa: a causa de l'egoisme i de la manca de frens en els seus desitjos, l'estat de naturalesa es convertiria en un estat de guerra constant. Aquest instint d'autoconservació farà que els homes cerquin la manera de sortir d'aquesta situació de perill constant.

El pacte: el desig de viure en condicions més propícies empeny als homes a renunciar a la llibertat i a pactar una forma de vida més repressiva però més segura. Un contracte per mitjà del qual es traspassa tot el poder a un tercer a canvi de protecció.

L'Estat: aquest pacte constitueix l'Estat. En sorgeix un sobirà que té un poder absolut. Cap home pot estar per damunt seu ni pot treure-li una part del poder. Només en el cas de que el sobirà sigui incapaç d'acomplir la seva funció, el pacte es podrà trencar.

LOCKE

Per a Locke, l'origen de l'Estat també és fruit d'un pacte entre els individus que formen la societat. Ara bé, aquest contracte, mitjançant el qual es legitima l'Estat, no comporta la renúncia als drets personals ni l'absolutisme. Segons Locke la submissió al poder polític en cap cas no pot significar una renúncia als drets individuals. L'Estat, des d'una perspectiva liberal, se subordina als interessos individuals.

L'estat de naturalesa: S'aparta de la guerra constant de Hobbes. Per a Locke, els homes posseeixen drets naturals, encara que no visquin en societat sinó per ser humans. Ara bé, tenir drets no significa que tots es respectin ja que no hi ha cap força que tingui prou poder com per fer-los respectar.

El pacte: amb la intenció de garantir el compliment d'aquests drets, els homes lliures pacten la seva incorporació a la societat. Fent-ho no renuncien als seus drets, sinó que atorguen als governants el poder necessari perquè els protegeixin.

L'Estat: d'aquest pacte en sorgeix l'Estat, però el seu poder no esdevé absolut (Hobbes), sinó representatiu. Els governants estan al servei dels individus, ja que aquest renuncien a part de la seva llibertat per garantir els seus drets. En el cas que el sobirà no ho compleixi la societat té dret al trencament d'aquest pacte.

Un dels punts clau per evitar l'absolutisme reial és, per Locke, la divisió de poders. El poder no es pot concentrar en un individu perquè seria el camí més ràpid a l'absolutisme. Locke distingeix en qualsevol sistema polític tres tipus de poder: legislatiu, executiu i federatiu.

EPISTEMOLOGIA

Locke considera que no es pot avançar en la ciència si no coneixem realment les possibilitats i capacitats de l'enteniment humà. El principi de l'Empirisme és: la raó ni és infal·lible ni completament autònoma, sinó que treballa amb el material de l'experiència, per tant, aquesta constitueix la garantia i el límit de la raó.

Només podem accedir a la realitat mitjançant les representacions que ens en fem, ja que aquestes idees constitueixen els continguts bàsics amb què treballa l'enteniment.

Determina que no hi ha idees innates i que per tant, no hi ha contingut mental anterior a l'experiència. La nostra ment quan naixem és un paper en blanc que es va omplint i qualsevol idea que hi ha en el seu interior prové de l'experiència. Divideix les idees en dos tipus:

  • Les idees simples són les que no es poden dividir en parts i que provenen de l'experiència o bé de la reflexió.

  • Les idees complexes són fruit de la combinació i unió que fa l'enteniment amb les idees simples.

La idea de substància és un producte del procés d'unió i combinació que l'enteniment duu a terme amb les idees simples. L'enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats que acostumem a percebre juntes. Per exemple, les diferents qualitats d'un objecte juntes, constitueixen la taronja o la substància. Considerem la substància no només com el nom que donem a un conjunt de sensacions, sinó com una realitat material que roman com a suport i causa d'aquestes sensacions.

A part de les qualitats d'un objecte no tenim cap sensació o experiència de la rosa que creix al jardí, per tant la substància roman inaprehensible i incognoscible.

Encara que no puguem tenir experiència de les substàncies, Locke no en rebutja del tot la seva existència. Per sentit comú, hem de creure en l'existència de realitats que siguin causa de les nostres experiències.

BERKELEY

Berkeley dedueix, a partir d'idees empiristes, la no-existència de la realitat material. El filòsof afirma, com Locke, que només podem tenir certesa de les nostres idees o percepcions. Les percepcions són enterament subjectives, és a dir, pròpies del subjecte que coneix i no qualitats d'una realitat externa i independent de mi. Per al filòsof, només podem afirmar rotundament l'existència de continguts mentals, percepcions o idees i per suposat, l'existència dels subjectes que les posseeixen. Es basa en aquest lema: “ser és percebre o ser percebut”. La resposta al moviment i al canvi la dóna a Déu, causant de les nostres idees i responsable del seu ordre i regularitat.

DAVID HUME

EL CONEIXEMENT

L'origen de les nostres idees

Per a Hume tots els continguts mentals són percepcions, que provenen de l'experiència. Per tant, l'innatisme, igual que Locke, és fals. No vol donar per fet que les nostres percepcions siguin representacions del món, per això les classifica en:

  • Les impressions són sensacions immediates de l'experiència.

  • Les idees són còpies difuses de les impressions. Són productes de la imaginació i la memòria que no aconsegueixen imitar el grau d'intensitat dels originals. Una cosa és sentir un fred intens (impressió) i l'altre recordar aquell fred intens que vaig passar (idea).

Les nostres percepcions, a més de distingir-se en impressions i idees es poden classificar seguint la seva procedència:

  • Percepcions de sensació: Provenen dels sentits externs, com els colors.

  • Percepcions de reflexió: Són estats mentals, com l'avorriment.

O segons la seva composició:

  • Simples: no es poden dividir en altres de més petites. Provenen de les seves corresponents impressions simples, com l'olor d'un perfum.

  • Complexes: es poden distingir i dividir en altres més simples. Són fruit de la combinació i unió fantasiosa que fa la imaginació amb les impressions simples, com la percepció d'una rosa vermella, olor, color, tacte...

Associació d'idees

Totes les idees simples provenen de les seves corresponents impressions simples. Les representacions mentals que ens fem de les impressions són còpies difuses d'aquestes. Les idees complexes són fruit de la combinació i unió que fa la nostra imaginació amb les nostres impressions simples. Així doncs, la imaginació és l'encarregada de combinar impressions simples i formar idees complexes. A vegades les crea de manera fantasiosa però altres, la imaginació crea idees complexes seguint certes lleis i regularitats. Per exemple, el fum ens fa pensar en foc. Aquestes tendències són les lleis d'associació d'idees i consisteixen en:

  • Semblança. Hi ha quelcom en la nostra ment que l'empeny a associar idees entre les quals hi hagi un grau de semblança.

  • Contigüitat en l'espai i el temps. Quan hi ha una relació de proximitat, espacial o temporal.

  • Relació causa-efecte. Davant dels fenòmens que s'acostumen a succeir temporalment, el nostre enteniment crea una expectativa de futur, espera que fets segueixin a d'altres tal com ho han fet en el passat.

Relacions d'idees i qüestions de fet

Per a Hume, els nostres continguts mentals es redueixen en impressions i idees. Ara bé, quan raonem amb aquests construïm judicis i afirmacions i establim relacions amb les percepcions. (Està relacionat amb Leibniz) Aquests judicis es poden classificar en dos:

  • Relacions d'idees: són les veritats absolutes, les que no admeten contradicció. Són afirmacions que estableixen relacions entre idees i conceptes; per tant, no descriuen com és el món i no sorgeixen de l'experiència, sinó del simple ús de la raó. Quan s'expressa una relació entre números, com un triangle té tres costats, o quan és una afirmació en la qual el subjecte conté el predicat, és a dir, tots els solters són no casats. El que afirma el predicat es desprèn d'una anàlisi del propi subjecte i no és possible un predicat contrari.

  • Qüestions de fet: són aquelles que s'estableixen relacions entre fets que hem de comprovar mitjançant l'observació i l'experiència. Són contingents i probables i la seva negació no implica cap absurd.

RELACIÓ CAUSA-EFECTE

La relació causa-efecte és una relació que atribuïm als esdeveniments que succeeixen en el món i que, a més, ens expliquen la realitat. Hume desconfia i vol examinar la legitimitat d'aquesta idea. Per a fer-ho, aplica el principi empirista: per a tota idea s'ha de comprovar de quina impressió és còpia; en el cas de no trobar l'original, s'ha d'admetre com a legítima.

La relació causal es concep com si els dos fenòmens es trobessin inevitablement units ja que l'aparició de l'un obligués l'aparició de l'altre, que hi hagués una connexió necessària. Hume, per a validar aquest suposat coneixement, recorre a l'experiència i no troba cap impressió de necessitat entre el fenomen que causa i el fenomen afectat. Per tant, l'únic que observem és que un fenomen va seguit de l'altre però no observem cap connexió necessària entre els dos.

Hume, després d'aquest anàlisi, conclou que la idea de connexió necessària és fruit de la nostra imaginació. Després d'observar vàries vegades que després d'un fenomen en ve un altre, considerar que sempre succeirà així es converteix en un costum. Això ens resulta molt útil per a viure però deixa ben clar que un costum només pot proporcionar creences, però no pas coneixement universal i necessari.

La sospita de la relació de causalitat representa un qüestionament de la ciència. Moltes de les explicacions que fan les ciències, es basen en la relació de causalitat. Si tota disciplina que es basi en un costum, no passarà de ser una creença. Per tant, totes les lleis científiques, que es basen en costums, simplement són creences recolzades en el costum i la tradició i no es poden identificar amb lleis universals. Totes les lleis efectuades per la ciència esdevenen, per tant, probables.

LA METAFÍSICA

El principi empirista segons el qual tota idea vàlida ha de provenir d'una impressió prèvia, també problematitza la Metafísica. La Metafísica està composta per tots aquells fenòmens que es poden observar o comprovar mitjançant l'experiència.

Crítica a la idea de substància (de Descartes)

  • Crítica a la idea de substància extensa. Locke havia determinat la impossibilitat de conèixer la substància, Berkeley negava l'existència de la matèria. Per a Hume, la idea que tenim de substància és la d'una realitat objectiva que és el suport de les qualitats que causen les nostres impressions, i que té una estabilitat i permanència que supera la d'aquestes. Després d'analitzar-ho, veiem que només n'obtenim qualitats, olors, tacte, etc però no tenim cap impressió que roman com a suport d'aquestes qualitats. Coherent amb els principis empiristes, Hume conclou que la substància és una il·lusió, invenció de la nostra imaginació. Es preguntà de quina impressió prové i determina que les impressions són puntuals i discontínues, en canvi de la substància en tenim una concepció contínua. Per tant, cap impressió no la continuïtat que atribuïm a la substància. La idea de substància és una creença que ens és extremadament útil.

  • Crítica de la idea de substància infinita. La idea que tenim de Déu és la d'una substància infinita amb totes les perfeccions. Aplicant el teorema de validesa, ens hem de preguntar de quina impressió prové aquesta idea de perfecció infinita. Segons Hume, essent les nostres impressions sobre Déu puntuals i concretes, resulta difícil obtenir-ne una impressió d'infinit. Per tant, la idea de substància infinitament perfecta es queda sense impressió que la legitimi i cal concloure que no existeix cap coneixement teològic ni metafísic. Ara bé, Hume reconeix que la religió i la creença en l'existència de Déu són naturals i necessàries entre els homes, per obtenir consol per als temors i les angoixes.

  • Crítica a la idea de substància pensant. El jo és el subjecte que té les percepcions. Encara que l'ànima sigui el subjecte de les impressions, ella mateixa no és cap impressió. Les impressions i idees canvien. Sota totes aquestes percepcions canviants, se suposa que el jo roman estable i idèntic, com a nucli de la nostra personalitat. La idea de jo és com qualsevol altre de substància, una creença fruit de la nostra imaginació que dóna continuïtat i permanència a allò que no la té.

EMOTIVISME MORAL (considerar els sentiments com la base de les nostre accions)

Hume reivindica el paper fonamental de les emocions i els sentiments en el comportament humà. Tota acció és recolzada en les nostres emocions i sentiments. És cert que raonem abans d'actuar, però aquests raonaments estan motivats pels nostres sentiments. Les nostres accions estan motivades pels sentits d'atracció o aversió que ens produeixen certs comportaments.

Els sentiments de plaer i dolor són els que defineixen aquesta atracció o aversió. El bé no és cap altra cosa que el que ens complau i el mal consisteix en el disgust que ens provoquen certes accions. Per a Hume, la simpatia (inclinació a participar i reviure les emocions dels altres) és pròpia de la naturalesa humana que fa més naturals els sentiments com ara la compassió i la solidaritat que en nosaltres desvetllen les desgràcies alienes. Per aquest motiu, el plaer no s'ha d'estendre egoistament ni obtenir-ne necessàriament un benefici directe. Així, quan el plaer i la felicitat afecten el màxim nombre de persones, em complau i proporciona tant de plaer com el meu propi profit. L'ètica de Hume és, en aquest sentit, una ètica utilitarista que concep el bé com el que proporciona plaer i és útil a la majoria.

KANT

EPISTEMOLOGIA

Fa una síntesi entre racionalisme i empirisme. Tot coneixement comença amb l'experiència (empirisme), però no n'hi ha prou amb això. Cal també les estructures mentals del subjecte (racionalisme); les formes “a priori”, per exemple, l'espai i el temps es troben dins nostre.

Fa un gir copernicà en la teoria del coneixement. El subjecte no rep passivament la informació de l'objecte, sinó que el subjecte és el que constitueix activament el coneixement de l'objecte (totalment contrari a Aristòtil). O sigui, no coneixem la realitat tal i com és sinó que la coneixem tal i com és per a nosaltres. Fa una crítica a Hume, assegurant que la ciència és segura, sinó no seria ciència.

La ciència està formada per judicis científics extensius, augmenten els nostres coneixements i universals i necessaris, sempre vàlid i no pot ser d'altra manera. Abans de Kant, Hume amb les relacions d'idees i les qüestions de fet, i Leibniz amb les veritats de raó i les veritats de fet tenien judicis diferents als de Kant:

  • Les relacions d'idees de Hume i les veritats de raó de Leibniz constituïen uns judicis analítics “a priori” (universals i necessaris però que no augmenten els coneixements).

  • Les qüestions de fer de Hume i les veritat de fet de Leibniz constituïen els judicis sintètics “a posteriori” (no universal però augmenten coneixements).

  • Els judicis científics de Kant compleixen les dues qualitats: són universals i necessaris, i augmenten el nostre coneixement.

Kant arriba a aquest extrem per determina si la Metafísica és una ciència (segura o no?). Arriba a la conclusió que no està formada per judicis científics i per tant, no obtenim coneixement segur de la Metafísica, ja que tracta d'ànima, món i Déu i no sorgeixen de l'experiència. Per tant, la Metafísica no és una ciència i en aquest aspecte Kant és agnòstic des del punt de vista de la raó teòrica (considera que en base “a priori” no hi ha res segur).

MORAL

Determina que totes les ètiques anteriors a ell són materials, una llista de normes i preceptes, per aquest motiu pateixen dos inconvenients:

  • Són empíriques. Ètiques interessades que persegueixen una finalitat i es basen en l'experiència, en què hem de fer per aconseguir un bé (felicitat, salut...). Marquen un camí i busquen una gratificació.

  • Són heterònomes. La voluntat està lligada a quelcom extern a l'individu, una fi que no prové de l'ús de la raó.

Ètica Kant

La seva ètica ha de ser formal, sense contingut empíric, que no ens digui QUÈ hem de fer sinó COM. Es basa en fes això. Treu un principi d'universalitat anomenat Màxima moral de Kant: “Actua de tal manera que puguis voler que allò que fas es pugui universalitzar”, és a dir, “el que no vulguis per tu, no ho vulguis pels altres”.

Vol reconèixer el valor de la humanitat: “actua de tal manera que tractis tot ésser humà, no com un mitjà per aconseguir el que vols, sinó com un fi en ell mateix”. Això vol dir que hem de tractar els altres com el que són, éssers humans amb dignitat, que no poden ser usats com a instruments per a satisfer els nostres desitjos.

Cal actuar de manera desinteressada. Per exemple si elogio els altres per aconseguir un favor, no actuo d'una manera moral, sinó d'un manera interessada i egoista. Per a Kant, hem d'actuar per deure, diferent de d'acord amb el deure. Per exemple, no copio en un examen perquè sé que és dolent (per deure), no copio a un examen per por a que m'enganxin (d'acord amb el deure).

Per a complir l'ètica de Kant cal que es compleixin tres postulats (alguna cosa que volem o creiem que és):

  • Home lliure: cal que l'home sigui lliure i amb dret a decidir per si sol, sense obligacions.

  • Immortalitat de l'ànima: el comportament correcte poques vegades és recompensat, si la nostra ànima és immortal, obtenim el “premi” d'una existència eterna i feliç.

  • Existència de Déu: cal que existeixi perquè sinó no té sentit esperar una immortalitat de l'ànima.

EL LIBERALISME UTILITARISTA

Mill defensa un positivisme moral (saber què està bé i què malament analitzant els fets de la societat) i es coneix amb el nom d'utilitarisme. Està a favor de promoure la reforma de la societat per mitjà de plantejaments científics. És comú a Comte de promoure la societat i millorar a través de lleis científiques.

Els utilitaristes pretenen renovar amb èxit la vida social des d'una visió més pràctica que teòrica, prenent en consideració un liberalisme econòmic.

El Principi d'Utilitat o de la Màxima Felicitat és: “s'han de realitzar preferentment aquelles accions que afavoreixin la major felicitat per al major nombre de persones”. Amb això s'assegura l'obtenció de plaer, és a dir, de felicitat (així doncs, defensa un hedonisme social). Per als utilitaristes, els homes viuen constantment buscant el plaer i defugint el dolor.

COMTE

El filòsof es proposà com a objectiu la reforma social. Era partidari d'un positivisme reivindicant una filosofia centrada en els fets concrets i reals dels qual podem tenir experiència i que poden ser explicats mitjançant lleis. Comte és considerat el fundador de la sociologia.

JEREMY BENTHAM

El filòsof tenia com a objectiu fer lleis més justes amb un esperit positivista i pragmàtic: basant-se en l'experiència i sent objectiu. La seva moral consisteix en què l'únic fi de l'obrar humà és la felicitat, mentre que els altres conceptes morals (justícia, virtut, honradesa,etc) són només mitjans per a aconseguir aquest fi. Per a perseguir aquest fi, seguirem el Principi de Màxima Felicitat, triant en cada cas l'acció que ens proporcioni un plaer més gran. El judici moral es converteix en un càlcul felicífic, un càlcul que ens permeti saber quina acció ens proporciona més plaer. Els factors que determinen el valor d'un plaer són:

  • Intensitat

  • Durada

  • Probabilitat d'experimentar-lo

  • Proximitat de la seva execució

  • Probabilitat de generar més plaers

  • Probabilitat de no generar dolors

  • Nombre de persones afectades

  • El govern determinen sancions polítiques per a la gent que incompleix una llei. Aquestes sancions s'han d'aplicar en els casos particulars i s'ha de tenir en compte la diferent sensibilitat de les persones.

    DEFENSA DE L'ESTAT MÍNIM

    Per a Bentham, tot poder comporta una limitació en la llibertat dels ciutadans, de manera que aplicant el Principi d'Utilitat exigeix al legislador que no imposi cap sanció política sobre aquells aspectes de la vida que no ho requereixin necessàriament. S'ha d'evitar que els ciutadans sentin un control excessiu ja que això els provocaria infelicitat. El govern ha d'establir què està bé i què està malament i s'ha d'abstenir d'establir lleis sobre qüestions com ara la moralitat sexual. L'Estat tampoc ha d'intervenir en qüestions econòmiques i s'ha de limitar a garantir la seguretat de la propietat i la llibertat de mercat. Tot govern és dolent per naturalesa (però un mal necessari) i que s'ha de limitar el seu poder en el que sigui exclusivament útil.

    També considera que s'ha d'establir una contínua supervisió pública al govern perquè sovint només busca la màxima felicitat dels governants i no de la majoria.

    També defensa que la forma de govern més apropiada és la democràcia, ja que és l'única que la felicitat dels governants pot coincidir amb la de la majoria. Aquest mètode de govern també és acceptat per Mill on hi ha d'haver sufragi universal, incloses les dones.

    JOHN STUART MILL

    El filòsof esdevé el més important de la filosofia utilitarista. Es proposà com a finalitat de la seva vida tractar de millorar la societat del seu temps, és a dir, se sentia cridat a convertir-se en un reformador moral.

    Llavors, els seus plantejaments entraren en crisi i es va preguntar si realment seria feliç en la societat que estava dissenyant. Va arribar a la conclusió de que no n'hi ha prou amb una societat lliure i amb uns drets sinó que també s'ha de perseguir el cultiu de l'art i l'educació. Desenvolupant ciències del saber és quan realment serem feliços i ens dotarà d'una vida excel·lent.

    Els utilitaristes són partidaris de proporcionar la felicitat al conjunt de persones, sense tenir en compte els interessos individuals. Malgrat això, Mill no admet aquesta lectura del Principi ja que, per a ell, s'han de tenir en compte els interessos individuals i la dignitat de cadascú.

    LA LÒGICA I L'EPISTEMOLOGIA

    Per presentar l'utilitarisme com una ciència moral, hem d'investigar quines són les bases epistemològiques, és a dir, com obtenim coneixement vertader. Per a Mill, la lògica és la teoria de la demostració i és la base de tota ciència, malgrat tot, no proporciona coneixement, només ens diu si és vàlid o no. El coneixement només es pot basar en l'experiència. Seguint principis de l'empirisme, no accepta les idees innates, principis a priori ni intuïcions intel·lectuals sinó que tot allò que és tingut com a tal, té origen en l'experiència i en les generalitzacions a partir d'aquesta, fins i tot les axiomes (principi acceptat sense demostració), definicions i proposicions de les matemàtiques.

    Mill afirma que tot enunciat general prové de la generalització de l'experiència, de la inducció. La ciència es basa en la inducció i això significa que no hi ha veritats absolutes sinó hipotètiques ja que en generalitzar ens podem equivocar. No podem assegurar la validesa del principi de la no-contradicció (no poder creure una cosa i a la vegada creure el seu contrari), ja que es basa en l'experiència.

    La inducció es fonamenta en que en la natura hi contemplem nombroses regularitats. Aparentment, existeix un Principi d'Uniformitat de la natura el qual ens fa esperar que aquesta sempre actuarà tal com ho ha estat fent fins ara. Mill considera que el Cosmos sembla obeir la llei de causalitat (tot allò que comença té una causa).

    El coneixement humà no pot passar de ser hipotètic ja que no troba una justificació de la inducció. Tot i així, Mill ofereix unes pautes estrictes per aplicar la inducció amb les màximes garanties possible, basant-se en Francis Bacon. Aquest proposa l'observació detallada dels fets particulars; recollir totes les dades obtingudes, fer-ne unes taules i analitzar-ho; llavors, podem anar-nos elevant progressivament cap a proposicions més generals. Per a ell és l'únic camí per a assegurar el coneixement i formular veritables lleis sobre la natura.

    Mill segueix des d'un principi la filosofia de Hume, basant-se en el seu empirisme i acceptant la seva crítica a la inducció (que la mera repetició de casos semblants no garanteix la seva repetició en el futur), però es distancia d'ell al acceptar que és possible un coneixement segur mitjançant els arguments de Bacon, mentre que l'escocès es sotmet en un escepticisme, no admet el coneixement.

    UTILITARISME MORAL

    Per a poder determinar què és el correcte moralment, Mill segueix els plantejaments utilitaristes, és a dir, el Principi d'Utilitat o de Màxima Felicitat. Mill no defensa un utilitarisme de l'acte (analitzar les accions), sinó un utilitarisme de la regla o de la norma. Examina quines normes de conducta proporcionen la màxima felicitat per al major nombre de persones: dir la veritat, ser solidaris... suposarien bones regles ja que ningú voldria viure en una societat on la gent digués mentides i no ajudés a l'altre gent. (S'acosta a Kant: “el que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres”)

    Mill, encara que determini que el seu compliment hagi de ser el que guiï la nostra conducta, admet que pot haver-hi algunes excepcions. Així podem mentir si veiem que algú es disposa a fer mal. (S'allunya de Kant: per a Kant, no s'han de dir mentides).

    Mill diu que no tots els plaers són del mateix tipus, ni són igualment desitjats per les persones mitjanament educades i il·lustrades (educades per decidir si alguna cosa és bona o no), sinó que uns són qualitativament superiors a d'altres. El criteri per a determinar si alguna cosa és bona o no prové de la valoració que en facin els experts: quan la majoria de persones que han provat dos plaers decideixen que un és millor que l'altre, aquest serà de major qualitat. Les persones que han provat diferents plaers coincideixen en que els plaers associats al saber són els més preferibles. (Igual que Aristòtil: per a trobar felicitat s'ha de fer activitats relacionades amb el saber humà).

    UTILITARISME SOCIAL I POLÍTIC

    També aplica l'utilitarisme a la societat. Reconeix la dificultat de fer-ho degut als sentiments humans. Creu que en la societat hi han tendències i no lleis. Veu el desenvolupament social com a conseqüència de les iniciatives individuals. L'Estat ha d'imposar normes que afavoreixin la màxima felicitat. Però abans de tot, defensarà la llibertat de l'individu. Diu que l'Estat només pot intervenir contra la voluntat d'un o d'uns si aquests es disposen a actuar en perjudici d'altres. Diu que cadascú ha de buscar el seu propi bé sense que ningú li ho impedeixi, de la mateixa manera que ell no pot impedir la felicitat dels altres. Per això creu en la democràcia, que és un marc polític que permet la felicitat i combina individualitat i utilitat social. Fent això augmentarà la felicitat general. També defensa la reconeixença i vot de la dona, els drets dels negres.

    KARL MARX

    La gran motivació filosòfica de Marx va tenir un caràcter pràctic: transformar la societat, llimar les desigualtats i anular les injustícies. Aquest mètode de filosofia s'anomena marxisme.

    Karl Marx va néixer a Trèveris (una regió de Prússia). Després es mudà a Brussel·les degut a la pressió del govern prussià i després s'instal·là definitivament a Londres. Va escriure conjuntament amb Engels la seva gran obra: El capital. Marx va morir abans de concloure-la.

    FONTS DEL MARXISME

    1. Esquerra hegeliana

    Feuerbach, alumne de Hegel, va ser una influència per Marx. Va fer un gir materialista a la filosofia del mestre i determina que la realitat material és l'única que existeix i introdueix un concepte nou, el de l'alienació, que vol dir sentir-se o trobar-se fora d'un mateix. Aplicà l'alienació en l'àmbit religiós: no és cert que Déu crea l'home, sinó que l'home s'inventa a Déu. L'home projecta les qualitats humanes en grau superlatiu en aquest ésser i l'anomena Déu.

    Feuerbach s'oposa a l'idealisme hegelià. Els secrets de la realitat no estan ocults en una idea, sinó que estan ocults en les coses naturals i concretes que ens envolten. Per tant, cal retornar a la natura ja que és l'únic que ens pot proporcionar coneixement autèntic.

    2. Socialisme utòpic

    Aparegueren una sèrie de pensadors que volien reformar una societat injusta. Alguns posaren en pràctica les seves idees però van fracassar. Llavors, van ser criticats pels marxistes, entre d'altres, com a ingenus i utòpics ja que, no hi havia un fonament seriós en la base.

    3. Anarquisme

    Per als anarquistes, i Marx, és necessària la transformació radical de la societat. Ara bé, per a ells l'única manera de reformar la societat és abolint el poder polític, ja que el consideren com una font de corrupció. Consideren que l'home sense Estat és bo i solidari i creuen que l'ús de la violència és legítim si té per objectiu destruir l'Estat opressor.

    4. Liberalisme econòmic

    Adam Smith i David Ricardo foren els més representatius de legitimar el liberalisme econòmic. Consideren les lleis i les conseqüències del capitalisme com a naturals i inamovibles que cal respectar i acceptar.

    Marx, va aprendre molt d'economia amb ells però no li agradaven les idees que defensaven.

    EL MATERIALISME

    Marx compartia amb Hegel la idea que la realitat no és estàtica, sinó dinàmica i canviant, plena de contradiccions que l'obliguen a transformar-se i a superar-les. La influència de l'esquerra hegeliana féu que entengués aquest dinamisme com un producte de les formes i relacions materials (com ens relacionem amb allò que necessitem per viure, els béns) que es donen en la realitat. Marx per tant, s'allunya de l'idealisme hegelià al seguir un materialisme.

    Per a Marx, les ideologies no determinen la realitat concreta, sinó que, és la realitat material la que produeix la seva pròpia ideologia. En altres paraules, depenent de la nostra vida, tindrem una ideologia progressista o conservadora. Són les condicions socials i econòmiques les que marquen la forma de pensar i la cosmovisió del poble (és comú a Feuerbach: “cada home pensa segons el que menja i no és menja el mateix en una barraca que en un palau”). Així doncs, no és estrany que les comunitats que viuen en condicions de vida diferents mantinguin costums i creences diferents. La infraestructura o sistema econòmic determina la superestructura o tendències del poble.

    Com a resum, podem dir que Marx és hegelià i antihegelià a la vegada. Ho és perquè comparteix la concepció de l'esdevenir històric com un procés dialèctic. Però és antihegelià perquè no veu en aquest procés el desplegament de l'esperit, sinó l'oposició i superació de diversos sistemes de producció de béns materials, és a dir, no comparteixen la mateixa causa. Per aquest motiu és considerat un materialisme dialèctic ja que és la matèria o l'economia, la que fa avançar la història en un procés de confrontació i superació.

    Per a Marx la història avança dialècticament impulsada per les tenses relacions de producció. Així un sistema econòmic concret (tesi), a causa de les incoherències internes, genera el seu propi oposat (antítesis). De l'enfrontament entre els dos, en sorgeix una situació econòmica i social nova (síntesi). Aquesta és, en realitat, la negació de la negació i per tant, esdevé una afirmació de nivell superior. Llavors, la síntesi, en ser instaura com a tesi torna a generar el mateix procés: tesi, antítesi, síntesi.

    Aquesta concepció de la història, el materialisme històric, esdevé un mètode d'anàlisi de la realitat social que ha de servir per descobrir les lleis i els mecanicismes que fixen el desenvolupament històric com per preveure el futur social.

    LA DENÚNCIA SOCIAL

    El marxisme no és tan sols una teoria de la història i la societat, sinó també una voluntat de transformació social. Perquè aquesta transformació sigui possible, cal denunciar les injustícies i les incoherències del sistema. Marx considerà que el miserable estat es devia a les relacions de producció pròpies del capitalisme ja que aquest comporta una organització del treball en què l'home no es realitza sinó que s'aliena.

    L'alienació econòmica

    El treball és natural i essencial en l'home i en garanteix la subsistència. El treball esdevé una necessitat però també una forma d'humanització, ja que possibilita la ¿¿¿realització personal???. En la societat capitalista el treball ja no dignifica sinó que desposseeix i aliena. El treball esdevé un instrument d'explotació. El terme alienació significa estar o sentir-se fora d'un mateix, no identificar-se ni reconèixer-se un mateix; és per tant, sinònim de deshumanització. Es produeix quan el treballador no se sent reconegut ni valorat.

    Poden haver dos situacions: respecte del producte del treball, quan el treballador no es reconeix en el que crea; fabrica el mitjà de la seva opressió; i respecte de l'acte de treballar, quan treballar és un acte que se li imposa i que es dóna en unes condicions infrahumanes.

    Aquesta alienació econòmica es concreta en la plusvàlua, que segons Marx, és la base de l'explotació de la classe treballadora. L'acumulació de capital només és possible si uns quants se n'aprofiten dels mitjans de producció. Aquesta acumulació prové de l'increment entre el capital invertit i l'obtingut en la venda de la mercaderia. Es produeix una diferència que només afavoreix l'empresari, ja que prové del que s'estafa o no es retribueix a l'obrer en el salari. Actualment s'usa la mercaderia per aconseguir diner, no com abans que era a l'inrevés.

    L'alienació social i religiosa

    L'estricta i discriminatòria divisió en classes, segons posseeixin o no mitjans de producció, comporta el reconeixement o no de privilegis socials. Això és causa que, els desfavorits es vegin privats del reconeixement de la seva dignitat com a persones.

    Marx considera les religions com un mitjà per a mantenir oprimida la classe més desfavorida. La creença en un futur celestial, en què tots els homes seran iguals davant de Déu. Per a Marx, la religió esmorteeix les ànsies de transformació social al confiar en un més enllà millor.

    EL COMUNISME

    El materialisme història de Marx, preconitza l'arribada i instauració del comunisme, un nou ordre social i econòmic en el qual l'home quedarà alliberat de l'explotació i l'opressió. Marx considera el comunisme una evolució natural del capitalisme, encara que durant molts anys s'hagin mostrat com dos sistemes contraris.

    Segons Marx, el capitalisme era insostenible i aquesta fase serà inexorablement superada per una fase transitòria, de negació, en la qual hi haurà un domini del proletariat. Però aquesta etapa només serà una preparació per a l'arribada del comunisme, la negació de la negació o síntesi, que comportarà la desaparició de l'Estat i esdevindrà la darrera etapa de la història.

    El comunisme durà al final de la història, perquè s'haurà abolit la propietat privada i les divisions de classes. Aquesta desaparició s'acabarà amb la lluita social. Per aquest motiu la història es detindrà i la humanitat gaudirà de pau, igualtat i llibertat.

    SCHOPENHAUER

    La voluntat de viure

    Pensa que l'eina intel·lectual més elevada és la intuïció, no pas l'enteniment o la raó. La intuïció és un saber directe que ens mostra la realitat més elemental de nosaltres mateixos, la voluntat de viure.

    La voluntat de viure és l'absolut que és present en tota la realitat. La vida consisteix en aquesta lluita constant. Així doncs, la voluntat de viure imposa, per Schopenhauer, dolor, guerra eterna i mort.

    Pessimisme i renúncia

    La voluntat humana no podrà ser mai satisfeta, ja que la mort acaba sempre per destruir les aspiracions humanes. La felicitat humana és impossible, perquè el desig insatisfet causa dolor, i el desig satisfet o plaer no és res més que una aturada momentània del malestar.

    Schopenhauer rebutja una sortida com el suïcidi. Proposa camins d'alliberament del dolor. Un d'aquests camins pot ser l'art però la més elevada és la de l'ascetisme o renúncia radical de la voluntat de viure. L'ascetisme és la negació de les il·lusions de la vida i dels desitjos i satisfaccions corporals.




    Descargar
    Enviado por:Angel5
    Idioma: catalán
    País: España

    Te va a interesar