INTRODUCCIÓ

En aquest treball, analitzaré el fet sociològic i històric que va representar el festival de Woodstock 69. L'esdeveniment fou la icona a seguir dels posteriors festivals que es van realitzar arreu del món en la dècada dels anys 70 i que arribà fins a tot a Catalunya , en el festival de Canet al 1975, on la influència del festival de Woodstock va ser molt notòria. En aquest treball em basaré en gran part amb les valoracions que Norman Cantor fa en la seva obra “ L'era de la protesta”, en que fent un anàlisi del context social de determinats moments explica com els joves canalitzen la seva protesta cap a la societat ja sigui amb l'art, la poesia, la música o utilitzant la indumentària com a element transgressor del sistema. Com també intentaré contextualitzar la societat americana dels anys 60 i 70 que va acollir la “mare de tots els festivals”.

WOODSTOCK `69

De les moltes llegendes que s´ han creat en la història de la música moltes d'elles no haguessin pogut establir-se com a llegenda si no hagués sigut per la celebració del festival de música celebrat a Woodstock l'any 1969. Una bona prova són músics com Jimi Hendrix o Janis Joplin, que van morir mesos després de la celebració del festival, o músics de renom mundial en l'actualitat però que llavors ben poca gent els coneixia com poden ser, Carlos Santana, Joe Cocker o Bob Dylan.

Després de més de tres dècades, el fet ha estat objecte de nombrosos articles, llibres, estudis sobre el fenomen i celebracions com la reedició que es va celebrar al 1994 amb motiu del 25 aniversari. Ni tant sols els seus organitzadors esperaven que aquell acte agafés aquelles dimensions tant vertiginoses, de 50 mil assistents que s´ esperava es va arribar a passar els 400 mil. Tots els càlculs que a priori havien realitzat no havien servit de res. Els 2500 habitants del petit poble de Bethel, prop de Nova York es van veure desbordats per la invasió de jovent estranger que s'atansava a la seva tranquil·la vil·la i els seus voltants, dirigint-se cap a la finca on es faria el concert, propietat de Max Yasgur que va rebre 50 mil dòlars pel lloguer del terreny.

Es calcula que unes 250 mil persones no van poder arribar fins al lloc del concert per la congestió de vehicles i persones humanes que es va provocar, inclòs la banda Iron Butterfly es va quedar atrapada al aeroport on va rebre l'ordre de tornar per ser materialment impossible el seu trasllat a la zona del concert.

En ple auge de la vida contracultural i de tolerància de les drogues, es calcula que el 90 % dels assistents al festival van fumar marihuana i en la pel·lícula enregistrada sobre el festival es pot apreciar com pel altaveus s'anuncia a la gent que no compri determinat LSD per estar adulterat.

Un dels organitzadors del festival fou Maichel Lang, un jove hippie de 24 anys que l'any 1968 havia realitzat un festival pop i era manager d'un grup de rock al que volia fer gravar un disc, per això es va traslladar a Nova York on va conèixer a Artie Kornifel, un jove executiu d'una important casa de discs. Ben aviat van tenir la idea de crear un estudi de gravació per artistes d'avantguarda com Bob Dylan, Janis Joplin o Jimi Hendrix que es trobaven residint a Nova York.

En aquesta trobada en sorgí llavors la idea de fer un gran festival, el més gran de tots, i dels guanys obtinguts muntar així l'estudi de gravació. Però no fou així, Woodstock va ser entre d'altres coses un desastre financer. La producció total del festival va ascendir a 2.5 milions de dòlars, cinc vegades més que el previst.

La banda millor pagada fou Jefferson Airplane, que habitualment cobrava entre 5 i 6 mil dòlars i al festival de Woodstock en va cobrar 12 mil 500, una quantitat impressionant per l'època. El mateix van cobrar els britànics The Who per venir des de Anglaterra. Creedence Clearwater Revival en va cobrar 11 mil 500. la resta foren contracte més assequibles pels organitzadors, entre ells el de Santana, una banda sense nom i que no tenia cap disc gravat, va rebre 1500 dòlars, més 750 d'extra per sortir a la pel·lícula.

Al 1969, la tecnologia en àudio no era molt avançada i l'equip que es va instal·lar era per unes 20 mil persones. Les previsions més optimistes n'esperaven 50 mil i la quantitat de persones que van arribar fou de 450.000.

MOVIMENT CONTRACULTURAL

El segle XIX, es va caracteritzar principalment per l'aparició de corrents que trencaven amb les tradicions del món antic, i on es pregonaven les idees d'igualtat i llibertat, gràcies a l'aparició de mitjans de comunicació un número creixent de persones sortia ràpidament del analfabetisme. L'antic règim no podia perllongar la seva situació sense crear oposició. El liberalisme del s. XIX va prometre a tots dignitat i felicitat a l'edat moderna i els moviments contraculturals del s. XX van exigir que aquesta promesa es complís. El festival de Woodstock i els festivals que el van precedir serien la materialització de la protesta de masses en contra les injustícies d'aquest sistema.

La revolució soviètica de 1917, el fet que es materialitzés una societat alternativa a la capitalista, va fer que molts joves s' emmirallessin en els idearis socialistes i alcessin la bandera contra el capitalisme.

La dècada dels anys seixanta ha passat a la història com la de la “ revolta de la joventut”, un fenomen que adquirir proporcions mundials i que s'inicia als Estats Units a inicis d'aquesta dècada i va tenir el seu punt culminant al maig de 1968 a França. A Nord-amèrica la protesta del jovent comença bàsicament amb el rebuig del paper que els Estats Units feien al Vietnam i va connectar ràpidament amb els moviments contraculturals que s'estaven desenvolupant a tot el país, sobretot a California. Fou una revolta que trasbalsà tots els costums establerts, criticava la societat de consum americana i que s'inspirava en filosofies orientalistes.

A França, el maig del 68 fou la revolta estudiantil de més magnitud coneguda fins llavors. Els estudiants es van aixecar contra una societat jerarquitzada i competitiva i contra l'esquerra tradicional ( partits socialistes i comunistes) que tant poques alternatives oferien. Els estudiants van fer una crida a la classe obrera per tal de crear una nova esquerra que mantingués viu l'esperit revolucionari.

Malgrat la diversitat de components, a tot arreu i va haver un element comú important: l'antiautoritarisme. Els joves es van aixecar contra l'estat de submissió en que es trobaven a la família, a l'escola i a la societat. Van trasbalsar les relacions entre pares i fills, van proclamar la llibertat sexual i van provocar canvis radicals en les estructures escolars. També tingueren en comú un esperit de participació en el qual les assembles i els col·lectius van substituir les organitzacions jerarquitzades i representatives.

L'efervescència del 68 es va anar esfumant a poc a poc, encara que es evident que va obrir una nova època dins dels moviments socials. El protagonisme dels joves que van reclamar un lloc en la societat va animar molts altres moviments com la “nova esquerra”. Els moviments pacifistes i ecologistes, les organitzacions feministes, els col·lectius gais, etc., son sens dubte hereus del 68.

Començant pel moviment beat i després el moviment hippie van fer tots els possibles per anar contracorrent d'un món que era bipolar i del qual no es sentien representats.

La generació Beat

Dins dels Estats Units on el sistema capitalista era i es quasi una religió, es van agrupar un grup de bohemis contraculturals a la zona de la platja nord de San Francisco a inicis dels anys 50. Aquella zona es va convertir en refugi dels grups que es marginaven voluntàriament de la societat. I van acudir tot tipus de bohemis, des de escriptors, actors, filòsof.. a gent que només buscava apartar-se d'una societat que els ofegava.

Aquests nous bohemis de mitjans del segle XX, vivien moltes vegades al llindar de la pobresa i en edificis mig derruïts. Malgrat això aquests bohemis es sentien indiferents a la brutícia i al desordre. L' únic que desitjaven era viure tranquils en un racó, fent cas omís a les imposicions socials.

Un grup d'aquests bohemis es van decidir no tant sols a anar contracorrent, sinó a crear una nova filosofia i un nou sistema de valors positiu i propi, on i van crear el seu santuari per analitzar i estudiar a fons la vida. Aquest grup va rebre el nom de Generació Beat. Aquest nom que traduït la català vol dir cop, ritme i guanyar, se'l van posar per que es sentien colpejats per la societat i perquè la música era un dels fils conductors que com va dir Jack Keurack era necessari per arribar a la beatitud, l'estat espiritual d' aquests nous bohemis nord-americans.

Els “beats” es sentien colpejats per les successives guerres que els hi tocava viure, la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Corea, la Guerra Freda.. la realitat que els ensenyava el món els impedia que poguessin rendir culte a la raó. Ells la rebutjaven, però eren conscients que tenien que viure-la. Per viure aquesta vida amb tranquil·litat s' obrien a tot tipus d'experiències. La persona humana havia de ser un pou de sensacions i el seu cos un conjunt d'antenes que registraven tots els plaers.

Els beatniks, com també se'ls anomenava, no volien convertir la humanitat sinó veure's lliures de compromisos socials por poder investigar el seu interior, però la societat no els deixava tranquils, els repudiaven i els veien un autèntic perill pel benestar dels Estats Units.

Els escriptors “beats” com Burroughs, Cassad, Ginsberg o Kerouak, desenvolupen formes d'expressió, on tot allò que produeix alteracions dels sentits, ja sigui la marihuana o l' alcohol, constitueixen un projecte explícit de protesta contra els valors de la societat capitalista. Els “beats” van fer del consum de drogues un mitja per consolidar-se dins d'un món social que els repudiava, davant de tot es tractava del seu propi moviment cultural.

La droga va ser molt influent en la seva literatura, expressaven les seves idees des de el fons del seu “jo”, els texts dels poetes “beats” semblen descriure “ viatges” a grans velocitats i imatges superposades, escrivien les seves percepcions amb LSD, que segons ells es gaudia d'un viatge interior que atansava més a la felicitat del ésser humà.

La generació beat va desenvolupar un estil poètic que habilitava una visió renovadora de les coses, a la vegada que comprometia la paraula als moviments socials que van caracteritzar els anys seixanta.

Els baetniks, enlloc de protestar contra els mals de la societat, repudiaven la raó del intel·lecte a favor de les sensacions i es van evadir dient amb tranquil·litat “ no gràcies” a les sol·licitud de la societat. Després de marginar-se voluntàriament, va organitzar el seu marginament amb un conjunt de regles, que es destacaven per una vestimenta peculiar i un estil propi, convertint-se en uns conformistes contra el conformisme.

Fou una generació que havia crescut en una etapa turbulenta dels Estats Units, una era d'assassinats i a l'ombra d'una altra guerra això va ser clau per què la gent acceptés aquesta vida marginal. L'assassinat de John F. Kennedy i la violència d'aquells moments va provocar aquest moviment d'evasió de la societat i que s'incorpores en aquesta vida de bohemis

Moviment hippie

Si s'ha d'etiquetar d'alguna manera el moviment social que va provocar el festival de Woodstock, es pot dir que aquest va ser el moviment hippie. Un moviment que també es pot considerar en bona mesura la continuació natural que van deixar del moviment contracultural la generació beat. Un nexe d'unió important entre aquestes dos generacions anti- sistema fou l'experiència amb les drogues, especialment el LSD.

Els beatniks van concebre el LSD com una eina per estimular el seu cos i esvair-se percebent així tots els sentits de la vida. La droga, concretament el LSD van transformar la protesta bohèmia i disconforme dels “beats” amb l'esclat ple de color i fantasia del món hippie encetant la filosofia del “ Flower Power”.

Els orígens del LSD els hem de buscar dins del món universitari. A Harvard, el professor Timothy Leary, va provar per primer cop, amb finalitats científiques, un terròs de sucre impregnat de LSD. El professor Leary, finalment fou destituït del seu departament de psicologia de la universitat , però el “viatge” que va experimentar amb el LSD ja havia transcendit; les palpacions de colors, levitacions, al·lucinacions i visions de déu i del home en totes les seves dimensions. El LSD desconnectava a la ment de tot el que la societat havia posat en ella i donava ales al “jo” en el seu viatge interior.

La paraula anglesa “hippie” deriva d'una altra paraula en anglès, “hipster” que designava a les persones del Estats Units que es relacionaven amb la cultura negra. Al 6 de setembre de 1965, per primera vegada, un diari de San Francisco va utilitzar la paraula hippie per referir-se als joves bohemis que havien deixat endarrera a la generació Beat com a avantguarda del moviment contracultural.

El moviment hippie va tenir el seu auge a finals dels anys seixanta. El 7 de juliol de 1967, la revista TIME, destacava a la seva edició: “ Els hippies: la filosofia d'una subcultura”. Però quan la cultura hippie fou envaïda pel món comercial a mitjans de 1967, ser un hippie havia perdut el seu significat original.

El hippie simplement es deixava portar per la fantasia, un dia anava de pirata, l'endemà de mossèn, de dona amb faldilles, de indi, de general del exercit etc. Per resultar xocant a la societat i per protestar contra les seves lleis arbitràries, el hippie, amb més audàcia que el “ Beat”, va posar en joc el seu aspecte. Abans el baetnik feia gala de la seva masculinitat deixant-se barba, i així irritaven als seus veïns, però els hippies feien burla del concepte viril lluint una llarga cabellera fins quasi la cintura i portant collars de flors.

Les drogues també van exercir la seva màgia en el Rock and Roll i la seva materialització es va donar especialment en el festival de Woodstock, on les drogues van ser un important nexe d'unió entre els joves assistents.

Als voltants dels anys setanta, bona part del estil hippie, però molt poc de l'essència, fou absorbida per la cultura principal. La premsa va començar a perdre interès per la seva subcultura, però molts hippies van mantenir una profunda connexió amb la mateixa. Com que els hippies van declinar el protagonisme publicitari després del festival de Woodstock, va sorgir el mite popular de que el moviment havia arribat a la fi. La filosofia hippie va continuar existint i diversos llocs del món es van convertir en llocs de pelegrinatge d'aquest moviment, i un dels principal fou l'illa d'Eivissa.

Els hippies ben aviat es van convertir en una massa social important per tenir en compte en els assumptes socials. Els extremistes polítics, buscaven per afinitat el suport dels altres disconformes, però amb els hippies es van trobar amb una tasca molt difícil.

Els hippies amb aquest sentit, presentaven el síndrome del estruç, negaven la importància de la política desentenent-se d'ella. Però, a la primavera del 1967, va començar a manifestar-se a la zona del East Village un cert activisme polític. Va aparèixer en escena un hippie polititzat: el “ yippie”. Entre els líders d'aquest nou moviment polític destacaven Jerry Rubin i Abbie Hoffman que treballaven molt activament pels drets civils.

El yippie es mira satisfactòriament a ell mateix, i es veu com el nexe o la síntesi entre la nova esquerra que estava sorgint en l'escena política i el model psicodèlic de vida. Ells es veien a ells mateixos com els artífex d'una revolució que amb els seus estils de vida havien aconseguit posar en alerta a la societat americana i occidental.

Trets principals del món hippie:

• L'ús de roba de colors, i estils extravagants( camises tenyides o roba d'inspiració hindú)

• El gust per certs estils de música, com el rock psicodèlic ( grups com els Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Doors o les grans estrelles del Woodstock Janis Joplin i Jimi Hendrix.

• Gaudir de la música en tot moment, en les cases dels amics i a les festes al aire lliure, com en el “Human Be-in” de la ciutat de San Francisco o al propi festival de Woodstock.

• Amor lliure, gaudint de tot tipus de sexe, homosexual i heterosexual amb una o més persones a la vegada.

• Vida en comunitats, apartant-se de la societat i trencant amb tots els estils de vida en que havien crescut.

• Ús de drogues com la marihuana i el haxís i també al·lucinògens com el LSD o la psilocibina ( fongs al·lucinògens). L'ús de la marihuana era molt exaltat per la seva naturalesa iconoclasta i prohibida.

La rebel·lió dels negres i els moviments pacifistes

Un dels trets principals que es va poder apreciar durant el festival de Woodstock va ser la total tolerància entre la gent que assistia al festival, al igual que una forta ideologia de pau antibel·licista.

El moviment reivindicatiu dels negres a favor dels drets civils va marcar enormement els moviments americans de la dècada del 1960. el seu principal instigador va ser Martin Luter King, influït per la ideologia de Gandhi, va impulsar diverses campanyes no-violentes perquè s'acabés la segregació racial dels negres al sud dels Estats Units. Un moment decisiu d'aquesta lluita va ser la concentració a Washington de més de 250000 persones per tal d'aconseguir del govern la derogació de les lleis que discriminaven la població negra i la convertien en ciutadans de segona categoria, i on Luter king va pronunciar el famós discurs “ Tinc un somni en que els meus quatre fills viuran en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell, sinó pel contingut del seu caràcter ” . Luther King va rebre el premi Nobel de la Pau el 1964 i quatre anys més tard va ser assassinat.

Després de la seva mort, el moviment negre es va radicalitzar i va adoptar mesures més violentes com les que representava Malcom X, que des de la fe islàmica, plantejava una alternativa violenta per acabar amb una segregació que transitava des de el nacionalisme negre nord-americà fins al internacionalisme negre africà o els Black Panters, que després de la mort de Malcom X es van ajuntar, aconseguint convertir-se en força política, per seguir amb la línia de lluita violenta que havia marcat el líder negre.

Com he assenyalat abans un nexe d'unió d'aquests moviments que van anar contracorrent de la societat fou el rebuig unànime a la Guerra del Vietnam. Aquesta fou una guerra que es va prolongar des de 1964 fins al 1975 per el control del Vietnam del sud. Les diverses parts en conflicte foren la República Democràtica del Vietnam i el Front d'alliberació nacional, també conegut com el Viet Cong, que era un moviment guerriller, per un costat i per l'altre l'integraven una coalició entre Estats Units, La República del Vietnam, Austràlia i Corea del Sud.

La guerra va acabar amb la derrota dels Estats Units, la retirada de les seves tropes i la reunificació del Vietnam sota el control del govern comunista de Vietnam del Nord

Les universitats nord-americanes varen ser el principal escenari de manifestacions de protesta contra l' ingerència dels Estats Units en aquesta guerra no declarada, i per l'opinió de molts injustificada. Va haver durs enfrontaments entre col·lectius d'estudiants i la policia. Al octubre de 1967 i va haver una llarga marxa de 200000 manifestants davant el Pentàgon exigint la pau.

Al mateix temps, a les ciutats i va començar a haver una forta agitació a mesura que els líders negres, joves i més radicals titllaven d' ineficaces les tàctiques no-violentes de Martin Luter King. L'assassinat de Luter King a Memphis al 1968, va desencadenar forts motins racials en més de 100 ciutats. Foren incendiats districtes comercials a barris negres i 43 persones, en la majoria negres, foren assassinades.

Un número cada cop més creixent de nord-americans de totes les classes s'oposaven a la participació de Estats Units a la guerra del Vietnam, i a les eleccions de 1968 el president Johnson es va enfrontar a forts desafiaments per part dels demòcrates que s'oposaven a la guerra.

El 31 de maig de 1968, en vista d'una humiliant derrota republicana que predeien les enquestes d'opinió pública i la incessant prolongació del conflicte al Vietnam, Johnson es va retirar de la cursa presidencial i va oferir negociar la fi de la guerra

Robert Kennedy, candidat demòcrata, fou assassinat al final de la campanya de les eleccions primàries i els votants van escollir per escàs marge al republicà Richard Nixon.

Com a president, Nixon va aconseguir el suport de la classe mitja nord-americana; era la gran majoria silenciosa que estava descontenta amb la violència i les protestes que es produïen al interior del país.

Conforme el poble nord-americà s'anava adonant que la guerra arribava a la seva fi, la situació va canviar sobtadament, la tranquil·litat es va instal·lar a les universitats i a les ciutats de Estats Units. Nixon havia signat un tractat de pau amb Vietnam del Nord, havia retornat els soldats cap a casa i va finalitzar el reclutament, però va deixar la força aèria sobre el Vietnam del Nord. L'agressió dels Estats Units al Vietnam va acabar el 30 d'abril de 1975, quan les tropes de Vietnam del Nord va arribar a Saigon i van entrar a l'ambaixada nord-americana. Això va crear un fort shock a la societat nord-americana, a la que se li havia amagat la presència real de les seves tropes al Vietnam; es el que en termes polítics es va conèixer com el Síndrome del Vietnam. Els estudiants van començar a rebutjar la política radical, i en general, es van orientar a la búsqueda de carreres individuals.

Molts negres encara vivien en situació de pobresa, però en va haver d'altres que finalment van trobar professions ben remunerades. Moltes ciutat grans com Cleveland, Los Ángeles, Detroit o Atlanta van escollir alcaldes negres i això va contribuir sens dubte a la relaxació de les tensions urbanes.

QUE ES WOODSTOCK?

El festival de Woodstock 69, va significar el gran vehicle d'expressió de la protesta juvenil dels anys seixanta. Durant aquesta dècada la música nord-americana va envair el món. Inicialment va ser el rock, després vingueren les cançons protesta com Bob Dylan o Joan Baez, i més endavant el que es va considerar el Rock- àcid on els principals estàndards foren Jimi Hendrix i Janis Joplin. Aquest fenomen musical va exalçar la vida comunitària, les revoltes, el pacifisme i l'evasió per mitja del món de la droga.

Els grans festivals com el de l'illa de Wight, Monterrey o el mateix Woodstock van marcar el punt culminant d'aquest moviment contracultural que es va erigir a la dècada dels seixanta als Estats Units.

La música i el art de Woodstock va dibuixar al agost de 1969 a una comunitat de 450000 persones en una mini- nació contracultural on totes les ments es van esbargir de les responsabilitats que els exigia la societat, i dins d'aquella comunitat es van establir unes úniques normes a seguir: pau, amor i música.

Les drogues van entrar dins aquell món paral·lel que s'havien muntat, l'amor es va declarar lliure i aquella comunitat va ser un crit unànime contra tots els valors que la societat capitalista els havia imposat.

Maichel Lang i els promotors es van posar d'acord per l'eslògan “ 3 dies de pau”. Els promotors volien lligar “ Pau” amb el sentiment anti- guerra. A més a més per evitar que es produís qualsevol alteració o problema, es creia que un eslògan amb la paraula pau ajudaria a mantenir l'ordre.

Inicialment el dibuix de l'eslògan era un colom que es ficava de peu sobre una flauta, però finalment un dels organitzadors Arnold Skolnick va utilitzar un dibuix seu com a patró per l'ocell de Woodstock ficant-lo sobre una guitarra enlloc d'una flauta i amb el lema de “ 3 dies de pau i música” a sota el dibuix.

Woodstock ha estat sens dubte la icona d'una generació, la multitud de joves que hi van assistir van fer realitat els seus ideals de pau i amor lliure, mostrant el seu rebuig al sistema. Els nois portaven cabells llargs i amulets, les noies faldilles i vestits de colors. Durant el festival es van viure intenses nits de sexe, drogues i rock and roll. Els assistents al festival van ser la confirmació d'un moviment que va canviar una societat nord-americana cansada de les guerres i que predicava la pau i el amor coma forma de vida. Això es va materialitzar amb el moviment hippie, els assistents foren el màxim exponent d'una filosofia que avui en dia encara es viu i va ser l'estil de vida del “ Flower Power” que els hippies van intentar portar al màxim exponent durant el festival.

Woodstock va congregar grans músics i artistes de l'època, i confirmà dins del panorama a alguns desconeguts que es van convertir en vertaderes estrelles com es el cas de Joe Cocker i Santana. Els grans concerts del festival foren protagonitzats per The Who, Jimi Hendrix, Janis Joplin Bob Dylan i Blood entre altres. Un any més tard van morir de sobredosi d'heroïna els mites musicals Hendrix i Joplin, per els que el Woodstock fou el seu últim gran concert.

DADES DEL FESTIVAL

Per acabar aquest treball posaré algunes dades curioses del festival tretes d'internet i que reflecteixen una mica el que es va viure durant tres dies a Woodstock:

27- Casos d'un “mal viatge” amb LSD: 400

28-Traquiatomies realitzades: 3

29-Persones arrestades per tinença de drogues: 133

30- Número de policies que no estaven en hores de servei, contractats a 50 dòlars

diaris, a més de cent comissaris locals, varis centenars de policies muntats i

suplents de dotze comtats: 346

31-Policies que van renunciar el primer dia de festival: 346

32-Vaques que anaven soltes, durant els tres dies, entre els assistents que

acampaven: 450

La magnitud del festival va ser impressionant per l'època, només dir que actualment un dels festival musicals més importants del panorama europeu es el FIB Heineken de Benicàssim i on es congreguen unes 50000 persones a la costa del País Valencià.

[Author ID1: at Wed Jun 1 17:47:00 2005]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID1: at Wed Jun 1 17:47:00 2005]

[Author ID1: at Wed Jun 1 17:46:00 2005 ]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID0: at ]

[Author ID1: at Wed Jun 1 17:46:00 2005]

[Author ID1: at Mon May 9 19:57:00 2005 ]