LA FARGA

SUMARI

Introducció 3

Estructura 4

Descripció

Funcionament

Història 7

Orígens

Esplendor

Decadència

Indústries Derivades 8

Bibliografia 10

INTRODUCCIÓ

L'objectiu del treball consisteix en coneixer més detalladament el que ha estat un clar exemple d'utilització de l'energia hidràulica com a font d'energia mecànica, tal com succeeix en les anomenades "Fargues Catalanes"..

El treball ha estat dividit i subdividit considerant tant l'estructura de les fargues, com el seu funcionament. A més a més s'ha parlat resumidament del que ha estat l'història de la farga. Per acabar, l'últim punt en qüestió, es basa en les indústries que han derivat d'aquesta, ja sigui ha partir de l'aprofitament de l'enegia hidràulica o partir d'algun altre element de la farga.

ESTRUCTURA DE LA FARGA

Des dels segles XI al XIX es desenvoluparen les fargues, instal·lacions les quals fabricaven ferro i acer de baix contingut de carboni i excel·lent qualitat. Aquest procediment és conegut amb el nom de "procediment de la farga catalana" ja que es desenvolupà a ambdós vessants del pirineu. Les fargues produiren per tot el mercat nacional i a més exportaren a diferents països una sèrie d'eines, claus, armes, reixes,...

DESCRIPCIÓ

El procediment de la farga catalana consistia en barrejar convenientment òxids de ferro amb carbó vegetal en un forn on s'hi podia injectar aire.

A continuació decriurem breument els elements que componien la farga, així com les primeres matèries que necessitava.

Elements

Els elements constitutius d'una farga catalana no es poden descriure exactament per què aquests dependràn de les condicions del lloc on era situada, els mitjans econòmics del propietari,... Però sempre, a totes, hi havia un forn amb la respectiva trompa d'aigua i un o dos martinets.

El forn era l'element més important del procediment. Tenia forma de tronc de piràmide invertit, amb tres parets planes i una convexa destinada en facilitar l'extracció del producte final. L'alçaria del forn solia ésser de 0.8 m i les dimensions del fons del gresol solien ésser d'uns 0.5 x 0.6 m. El gran secret de la construcció d'un forn residia en la distància de la tovera al fons del forn que solia ser ésser d'uns 25 cm (llevat de la inclinació de la tovera).

La trompa era un enginyós sistema d'insuflar aire al forn. Amb la tromap sóbté un corrent d'aire que aprofita l'efecte Venturi, produït per un raig d'aigua del dipòsit que entra per un tub estrangulat. Com que el cabal ha d'ésser igual al llarg del tub, a l'espirall la velocitat de l'aigua, segons la llei de Bernouilli, ha d'ésser superior, la qual cosa crea una depressió que xucla l'aire fora del tub.

Esquema del forn emprat pel procediment de la farga catalana, amb l atrompa d'aigua per a injectar aire al forn. Es pot apreciar la disposició del carbó vegetal i la mena en començar l'operació de reducció.

El martinet és un mall mogut per una roda hidràulica. Una reclosa desvia l'aigua cap a un canal que acaba en un salt, sota el qual hi ha una roda hidràulica d'àleps de fusta plana. El fusell de la roda anomenat calaibre, transmet el moviment circular a una corona de ferro molt ferma anomenada bóta, que té quatre lleves que reben el nom de palmes. El mall és un martell gegantí (d'uns 500 quilos), el mànec del qual és un tronc d'arbre i actua com una palanca de primer grau.

Esquema del martinet.

El mall pica sobre una enclusa, de baix a dalt, per la pedra, la dema i el demet, damunt el qual es col·locava el masser.

L'utillatge emprat a les fargues variava molt, segons llur activitat siderúrgica. Els estris que contenia la farga de Grau, o de Baix, de Campdevànol els trobem esmentants en un inventari que textualment reprodueix: "Vuit tanalles per servei de la farga entre grans i xiques, tres verxelles y tres ganxos, una massa de ferro gran, tres martells y los ganxos de les manxes, que són sis, [...] una picassa de tallar los massers y tallairet".

Primeres matèries

La farga catalana utilitzava com a primeres matèries, per a transformar-les, la mena i el carbó a més de l'aigua (l'encarregada de moure la roda hidràulica).

La mena és un producte geològic enriquit amb un tipus de determinat mineral (generalment enriquides de ferro). Les operacions de localització i posterior explotació dels meners o llocs on es trobaven menes, les realitzaven els menerons i els fargaires que buscaven menes per la farga, amb l'expresa facultat d'acomiadar-los la setmana següent si no trobaven mineral en quantitat suficient per al proveïment de determinades fargues. Els principals meners que explotaven les fargues catalanes eren situades als següents indrets: La Vall de Ribes, La Vallferrera, L'Empordà, La Vall d'Aran, La Selva, Andorra i altres comarques nord-pirinenques.

Pel que fa al carbó, el procés de carbonització consistia a cremarla amb deficiència d'aire. Hom la col·locava estellada en una dsposició més o menys regular i la recobria de terra, formant una mena de túmul semiesfèric. La llenya calia encendre-la amb branques molt seques. Després la combustió continuava per ella sola.

Hom obtenia una substància negra porosa (carbó) molt pura, amb poques sals i un gran percentatge de carboni.

La importància del carbó en la farga es dedueix pel fet que les fargues eren instal·lades molt aprop dels grans boscos. No importava tant la proximitat del mineral com la del carbó, car que la farga consumia dues tones de carbó per cada tona de mineral

Com a última primera matèria esmentarem l'aigua que feia anar la roda hidràulica del martinet, i, a més com ja hem dit en parlar de la trompa , aquesta actuava gràcies a l'efecte Venturi d'un raig d'aigua. Aquest és el raonament el qual s'explica que totes les fargues s'han localitzat al costat d'algun riu per aprofitar la força motriu de l'aigua; encara que, possiblement hagi existit alguna farga primitiva utilitzant mitjans més rudimentaris tot i que ara per ara es desconeix.

FUNCIONAMENT

Al forn de la farga, l'operació començava cobrint-ne el terra amb carbó. Després s'encenia i es col·locava una planxa de ferro al mig del forn, en posició vertical. Quan el carbó era encès, hom hi tirava, verticalment, una capa de carbó i una altra de mena i es recobria de carbó humit, petit, i d'escòries, de manera que la superfície prengués una forma lleugerament arrodonida, per tal que oferís al foc una superície corba, afí de concentrari la flama. Aleshores s'insuflava aire per la tovera i, al cap d'una hora i mitja de funcionament, s'aconseguia la màxima escalfor, que mai no arribava a la temperatura de fusió del ferro. Abans, havia estat retirada la planxa.

Durant tres o quatre hores hom hi anava afegint carbó i mena concentrada o mineral i, alhora, de tant en tant s'eliminaven les escòries líquides pel lleteirol. Si, en soldificar-se, hom dien que eren molt riques de ferro (molt pesants), es considerava que eren cagaferro i eren tornades a fondre. L'operació acabava quan, al fons del gresol, s'hi formava una bola irregular d'uns cent quilos de pes de ferro, el masser, massa porosa de ferro amb inclusions d'escòria.

En aquest moment començava l'operació més espectacular i crítica de la farga: treure el masser del forn i col·locar-lo sota el mall. Espectacular, perquè no era gens fàcil de dur cent quilos de ferro calent uns quants metres enllà. Tots hi havien d'ajudar.

El paper del mall era triple: eliminar escòries, compactar el masser poròs i donar-li una forma allargada. Els cops de mall eren donats quant el masser encara era calent. Les fargues solien tenir dos malls en funcionament: el de compactar el masser i el de conformar el ferro i l'acer dolç (de baix contingut de carboni).

Sembla que quant convenia d'obtenir un ferro acerat (amb carboni) l'operació durava més i els operaris tenien cura que, en eliminar les escòries, la massa de ferro no es posés en contacte amb l'atmòsfera sinó sempre amb el carbó. La zona de carburació més fàcil era el fons del forn, on era més alt el contingut de carboni i major la temperatura.

El metall obtingut era classificat de la següent forma:

Per les característiques mecàniques: ferro comú i ferro bo. Aquest últim era més acerat i tenia més duresa que el primer.

Segons el masser fos forjat o no: bautut i buidat respectivament.

Els perfils que tenien un acabat brillant i rectificat rebien el nom de plata.

HISTÒRIA

ORÍGENS

Bàsicament describim un fet siderúrgic històric influent decisivament en el procediment de la farga catalana, que sens dubte és l'utilització i l'obtenció del ferro i de l'acer baix en carboni pels ibers.

La primera notícia que es té de l'existència d'una farga data de l'any 1031, referent a la farga de Fontanet o de Piera (a l'Anoia).

La farga catalana degué aparèixer juntament amb la tovera col·locada pel damunt de la massa "fosa", amb una inclinació molt peculiar, i amb la roda hidràulica per a fer moure els malls. Cal esmentar que aquesta roda hidràulica ja la feren servir els romans. La trompa per a insuflar l'aire aparegué a Itàlia l'any 1640 i es dedueix que arribà a les nostres terres seixanta anys després.

En l'obrador d'un ferrer (de Bagà) hi havia el 1289, aquestes eines: "dues manxes, et I anclusa et I mall e II martells, et III tenayles, et I tenayles, et I martel ferrador, et I clavera".

ESPLENDOR

El període més esplendorós del procés de la farga fou el comprès entre els segles XVII i XVIII. Durant aquest temps es produïa un acer baix en carboni de tant alta qualitat que la seva fama s'estengué arreu. Gràcies a la farga, a Catalunya ca florir una brillant indústria siderúrgica transformadora que, amb les lògiques desviacions, encara perdura. Es pot esmentar que les principals indústries derivades foren, entre d'altres, les armes portàtils, claus, reixes, etc. (que comentarem més detalladem a continuació)

Entorn de la farga es desenrotllaven veritables amb gran vitalitat sòcio-econòmica, com per exemple les fargues de la Cerdanya entre d'altres.

Per destacar l'importància que la farga va tenir a Catalunya, cal recordar el gran nombre de topònims que fan referència a aquesta indústria. Trobem poblacions catalanes com Vallferrera, Montferrer, Martinet, la Farga de Bebiè, Farrera de Pallars, Farrera, la Ferreria, etc., així com la gran quantitat de masies o indrets anomenats "La Farga".

DECADÈNCIA

Bàsicament foren dos els motius de la decadència de l'indústria:

• L'empobriment dels boscos i dels meners

• La competència tecnològica, per causa, sobretot del baix rendiment del procés comparat amb el de l'alt forn.

Sens dubte que la causa més important de la ruïna de la farga fou l'aparició de l'alt forn, qual utilitza carbó de coc en lloc del carbó vegetal emprat per les fargues.

INDÚSTRIES DERIVADES

Les fargues produïen la primera matèria per a la indústria siderúrgica en diferents formes i qualitats. Per aquest motiu a Catalunya es desenvolupà una important indústria metal·lúrgica derivada de les fargues, una indústria que produia claus, reixes, armes, encluses, martells, claveres, tenalles, morralles per a animals de càrrega, parpals, tascons, pales i peces de molí paperer, entre molts altres estris agrícoles.

Baranes de balcons, de ferro forjat, de la barcelonina Casa Milà (coneguda com "La Pedrera").

La indústria dels claus

Els claus eren emprats per a la construcció d'objectes de fusta, mobles, finestres carrutages, etc. Era molt important que els ferrers s'especialitzessin en clavetaires, la majoria dels quals treballaven independentment amb la familia.

El taller dels clavetaires tenia els elements següents: una fornal, una enclusa, un cargol, una mola, una romana, martells, mordasses, tenalles,...

El funcionament tecnològic del taller era una perfecta lliço de la conformació en calent de l'acer, on es forjava a cops de martell per a fer-li la punta.

La serralleria

La serralleria és l'ofici dels professionals que fabricaven objectes i sistemes metal·lics de protecció de portes, finestres, obertures, etc. Eren aleshores forjadors, soldadors, dissenyadors, escultors i orfebres.

Les operacions metal·lúrgiques desenrotllades a l'obrador del serraller eren la forja i la soldadura per forja. Els diferents components de la reixa o d'altres peces, eren fabricats per forja. S'escollien els perfils més adients que subministraven les fargues, es tallaven a la distància necessaria, a base d'escalfar a la fornal la zona que hom volia tallar fins que l'acer estigués roent, i, després es deformava al tallant fins a l'escanyament a cops de martell. Les diferents parts es soldaven per tal de formar l'objecte. L'acabat depenia de la capacitat artística del serraller.

Les armes

La indústria d'armes incloïa la participació de tres especialistes que treballaven independentment cadascun, en el seu petit i senzill obrador, i que construïen els tres components de l'arma: el canó, el pany i l'encep.

L'obrador del cantoner solia contenir una petita fornal amb manxa, una enclusa, un cargol, martells, tenalles, llimes, etc.

La indústria de l'utillatge

L'utillatge que necessitaven les industries derivades de la farga catalana era de naturalesa metàl·lica i els únics fabricants d'aquest utillatge eren les mateixes indústries metal·lúriques. El ferrer de la farga catalana era l'encarregat del manteniment d'aquesta indústria i dels seus estris. El mateix passava en el cas dels armers, serrallers, clavetaires, ferrers, etc. La major part de llur utillatge el fabricaven ellls mateixos. Com que la qualitat dels productes metàl·lics elaborats depén de la qualitat del utillatge emprat, moltes vegades aquesta producció esdevenia un veritable secret.

BIBLIOGRAFIA

La forja, Montserrat Areu i Francesc Comas Col·lecció Nissaga nº8

Ed: Rafael Dalmau (1987)

Llibre de la Farga, Pere Morera i Consol Barrueco. Col·lecció Nissaga nº1

Ed: Rafael Dalmau (1983)

Tecnologia Industrial I, Joan Joseph, Roger Hoyos, Jaume Garravé i Francesc Vila

Ed: Mc Graw Hill (1999)

(valorat amb un 8'5)