L'EXTINCIÓ D'ESPÈCIES

Una amenaça per la biodiversitat; una situació real

Índex

Extinció: concepte i processos p.2

Espècies amenaçades p.3

Espècies en extinció p.5

Mapa Geogràfic amb les espècies indicades p.6

p.5

L'extinció d'una espècie

Entenem per extinció d'una espècie la seva desaparició total en un ecosistema. Aquest procés, que es pot produir de forma natural, és sovint provocat per l'activitat humana actual.

Evidentment, això danya els ecosistemes i redueix dramàticament la biodiversitat, i és per això que cal prendre consciència del dany que les nostres accions poden causar a l'atmosfera i cal considerar mesures per a alentir i evitar, en la mesura del possible, l'extinció de més espècies.

Fases

L'extinció d'espècies, i per tant les espècies que en són amenaçades, es poden classificar en quatre grans grups.

· Espècies en regressió, que han vist reduïda la població en poc temps o bé que es veuen empeses a territoris més i més petits. Amb relativament poc esforç es poden recuperar

· Espècies amenaçades, la recuperació de les quals ja és molt difícil i necessita, paradoxalment, l'acció humana. Tot i així, encara són recuperables.

· Espècies en extinció, la població de les quals és tan reduïda ( 1 o 2 exemplars) que fa gairebé impossible la seva recuperació si no és per mètodes de laboratori.

· Espècies ja extingides, de les quals ja no queda cap individu en vida.

L'objecte d'aquest treball són les espècies amenaçades i en extinció de la Península Ibèrica.

Espècies amenaçades

Falco Tinnunculus -Xoriguer

Fa aproximadament 35 cm de punta a punta de cada ala, i en queden 18 parelles, 15 d'elles a l'Empordà. Es tracta d'un falcònid que va entrar en regressió degut a la caça i a la competència amb altres falcònids.

Larus Canus -Gavina Cendrosa

La recuperació d'aquesta espècie està sent progressiva però eficaç, de forma que es passà de 2 exemplars el 1990 a 6 el 1996 i a 10 el 2002. Es tracta d'un tipus de gavina en especial que no s'ha acostumat, a diferència de la comuna, a alimentar-se de deixalles humanes.

Ruscus Aculeatus L. -Galzeran

La recol·lecció massiva d'aquesta planta l'està duent a l'extinció, tot i les legislacions actuals. És típica del sotabosc d'alzinar, i té propietats medicinals, a més de les decoratives. Cal dir, però, que aquesta no és una de les espècies més amenaçades.

Gypeatus Barbatus -Trencalòs

Aquest carronyaire, que s'alimenta de la medul·la d'os dels animals morts, pot arribar a 120 cm. No és agressiu, i habita penya-segats i cingles. La causa principal de la seva extinció és la desaparició d'hàbitats idonis i la contaminació del seu biòtop

Oxydura ceucocephala -Malvasia, també dita subirat i ànec blanc

És una au de mida mitjana que migra entre el centre-sud de la Península i el Nord d'Àfrica. Darrerament, la caça ha reduït molt el seu nombre d'individus fins al punt de ser prohibida i castigada per Castella - La Manxa. Curiosament, l'únic blanc és el cap: la resta es mou en verds.

Malcomia Littorea -Al·lel de Mar

La causa principal de l'amenaça és, en aquest cas, la desaparició o alteració dels hàbitats d'aquesta espècie de planta higròfita, endèmica del litoral asturià, de fulla perenne i d'entre 10 i 40 cm. Les seves flors són hermafrodites, i per tant la seva recuperació més fàcil.

Llutra Lutra -Llúdriga, però també s'accepta Llúdria i Nútria

Probablement el mustèlid més comú a Catalunya, on la caça per la seva pell l'ha encaminada cap a l'extinció. Hi ha encara, però, prous exemplars per considerar que l'espècie és recuperable. A més, s'està reintroduïnt. Pot reproduir-se tot l'any.

Eleocharis Parvula -Jonc Salat

Es tracta d'una planta petita i d'aspecte i organització senzills: una tija central circular, que rarament supera els 10 cm, amb petites espigues de flors hermafrodites. Habita en les maresmes, en llacunes i basses naturals de salinitat relativament elevada, però només en queda a les ribes del riu Euxifre i a la seva desembocadura (Astúries)

Linux Pardinus -Linx ibèric

Considerat el felí més amenaçat després del tigre blanc, viu per sobre dels 700 metres, i s'alimenta bàsicament de conills, la disminució dels quals degut a la caça ha fet perillar l'espècie, fet que ens demostra l'equilibri existent en les piràmides energètiques. S'està intentant reintroduir a certes zones, però en fer-ho també cal introduir conills.

Aster Pyrinaeus -Estrella dels Pirineus

Es tracta d'una planta herbàcia de 30-40 cm, que habita en els ecotons entre prats alpins i boscos. Produeix flors minúscules però molt belles, i té un temps de renovació molt llarg i un marge d'adaptació als canvis mediambientals molt estret.

Pristis Pristis -Peix serra comú

La resta d'espècies de peix serra també s'estan extingint. Aquest peix, antigament habitual a la Mar Mediterrània, ha vist reduïda la seva població per dos motius: indirectament, degut a l'augment de pesques del seu aliment, i directament, degut a la pesca accidental

Equus Asinus Europeus -Ruc català i mallorquí

Tot i que es tracta de dues varietats de la mateixa espècie, el ruc català és una mica més gran que el mallorquí, que està més ben adaptat a la insularitat. Tot i així, el ruc mallorquí es troba en un estat molt crític ( 6 mascles i 7 femelles a les Balears) mentre que la situació del ruc català és força millor.

Podarcis Pityusensis -Sargantana d'Eivissa

Els principals perills que assoten aquesta espècie de sargantana endèmica de les illes Pitiüses són la desaparició dels seus hàbitats de cria i la captura il·legal per part de comerciants d'animals domèstics. La seva situació, però, és prou esperançadora.

Testudo Hermanni Hermanni -Tortuga de Terra o Mediterrània

Aquesta espècie, originalment endèmica de la costa valenciana, fou introduïda com a animal domèstic a les Balears i Pitiüses al s.XIV. Avui dia, només en queda en tres zones localitzades: Els vorals del poble de St. Lluís, a Menorca, i a algunes zones de la comarca del Camp de Morvedre, a València.

Canis Lupus Signatus -Llop ibèric

El llop ibèric, una subespècie del llop europeu, és més petit i té taques a les potes. Es veié abocat a l'extinció amb l'extensió de la ramaderia i la cacera que patí per causa del perill que suposava per ramats i pastors. Actualment, només en queden al sud del Massís Galaic i a Sierra Morena.

Espècies en extinció

Ursus Actos -Ós Bru i dels Pirineus

Es tracta de dues races de la mateixa espècie. El que l'ha abocat a l'extinció és la caça, tant per la seva pell com pel perill que suposava pels ramats que travessaven la serralada Cantàbrica o els Pirineus. En total, queden 2 ossos dels Pirineus, un mascle i una femella, i s'estima que el nombre d'ossos bruns no és gaire més gran.

Capra Pyrenaica Pyrenaica -Bucard

Després de la mort de l'ultima femella, i quedant només un mascle, aquest animal es veu abocat a l'extinció. S'ha intentat fer encreuaments selectius amb cabres domèstiques o salvatges però no ha donat resultat. Era endèmica del Valle de Arazas, al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido. Habitava a entre 1000-2000 m d'alçada.

Ciconia Nigra -Cigonya negra

Molt semblant a la cigonya comuna, es diferencia pel color grisós i per unes costums solitàries. Viu al centre de la Península i només s'agrupa en èpoques de reproducció. La contaminació del seu hàbitat i, encara que sembli mentida, una superstició popular que l'associa als mals averanys l'han abocada a l'extinció. N'hi havia hagut a l'Empordà.

Linaria Supina -Mosca daurada

És una planta llenyosa, de tiges de fins a 30 cm i fulles perennes. Les seves flors són d'al voltant de 2 cm de radi, de color groc. Habita principalment en matollars costaners establerts en platges de dunes, més aviat en dunes secundàries. Tot i que no se n'ha fet cap cens, la desaparició progressiva del seu hàbitat fa témer per l'espècie.

Rissa Trydactyla -Gavineta de tres dits

De fet, no és una gavina, però la seva semblança li'n ha valgut el nom. Només en queda una parella a Catalunya ( en quedaven dues però un error va fer que es connectés a tensió la torre elèctrica on una havia niat). De moment, no s'ha aconseguit que les cries prosperin.

Larus minutus -Gavina Menuda

El cas d'aquesta menuda que sembla una cria de gavina comuna és especialment trist: en els darrers 20 anys, s'ha passat de 34 gavines el 1984 a només 4 el 2004. Això es deu a la introducció en el seu hàbitat de gavina comuna, més eficaç reproductivament i a l'hora de cercar menjar.

1