• Qui va emigrar?

Des de finals de gener fins el 10 de febrer de 1939, quan la guerra civil acabà per a Catalunya, la gent fugia del franquisme, en l'exode més important viscut mai a Catalunya.

· Passen a França 353.000 persones.

• 168.000 Soldats (10.000 ferits)

• 68.000 nens

• 64.000 dones

• 11.000 homes

• 9.000 ancians

• 11.000 no registrats

• On van anar?

A partir del 1939, França, República Dominicana, Xile, Uruguai, Colòmbia, Veneçuela, Estats Units d'Amèrica o Argentina es van convertir en algunes llars d'acollida de milers d'exiliats republicans.

L'EXILI A LA REPÚBLICA DOMINICANA

Governat per el dictador Rafael Leónidas Trujillo fou, desprès de Mèxic, el segon país americà que més refugiats espanyols acollí. L'exili d'aquests republicans a l'illa caribenya potser fou un dels més difícils i penosos en territori americà, i encara avui és un dels menys coneguts i estudiats.

Els exiliats republicans començaren a arribar al país en expedicions col·lectives a partir del novembre del 1939 i fins al juny de 1940, quan Trujillo tancà les portes de la Dominicana.

La Dominicana degué acollir una xifra lleugerament superior als 3.444 refugiats Espanyols. Gairebé el 70% d'aquests exiliats tenien professions relacionades amb el sector terciari, un 25% amb el secundari i tan sols un 5% es dedicaven a les activitats agropecuàries. 25% provenien de Catalunya i un 28% de la regió cantàbrica (sense comptar-hi Galícia).

L'EXILI A XILE

De tots els països del Con Sud, només Xile acollí contingents de catalans i ho va fer com a port d'una política.

Foren molt pocs els catalans que van poder entrar a Xile en els mesos immediats al final de la Guerra Civil, fos amb ajudes oficials o associacions humanitàries que financessin els seus passatges en vaixells. Fou la major expedició amb refugiats que travessà l'atlàntic per dirigir-se a terres tan llunyanes. La societat Xilena els va rebre amb cordialitat i malgrat les campanyes de premsa que alteraven contra ells dient que venien a robar la feina als nacionals.

L'EXILI A URUGUAI

L' Uruguai no va rebre contingents organitzats com Xile, ni es convertí, com l'Argentina, en residència dels centenars d'exiliats que hi van poder entrar burlant-se de les disposicions oficials. La presència dels catalans havia acompanyat tota la història independent de l' Uruguai. El 1881 es fundà el primer centre Català.

Mentre que els catalans residents dubtaven del caràcter apolític del Comité Pro-Refugiados, la diplomàcia franquista es mogué ràpidament per frenar l'aprovació del decret per al lliure ingrés dels exiliats republicans a Uruguai.

En les actes del Casal Català dels anys 1939 i 1940, s'insistia en la situació que sofrien els catalans a França.

L'EXILI A COLÒMBIA

El nombre d'emigrants a aquest país va ser tan nombrós com a Veneçuela, però mentre aquest últim va veure com seguien arribant catalans a les seves terres; el primer va anar perdent exiliats amb el pas dels anys.

Les condicions de vida no eren gens fàcils i no tothom obtenia les mateixes atencions per part de la gent. Mols immigrants catalans van haver de tenir molta paciència per poder ésser acceptats per la societat colombiana.

Al marge dels treballs teòrics per a la subsistència personal de cadascun dels emigrants, l'exili va comportar la continuïtat i, al mateix temps, la potenciació de la cultura catalana.

L'EXILI A VENEÇUELA

L'emigració a Veneçuela no va ser tan nombrosa com a França, Mèxic o Xile, però el treball i la implicació dels Catalans arribats a aquest país al llarg dels anys va ésser tan notòria com a la resta de països. Tot i així, els inicis no van ser gens fàcils, ja que els emigrants republicans espanyols i Catalans eren mal vistos a causa de les notícies distorsionades que arribaven des d'Espanya.

El tracte entre els catalans i veneçolans va fer que aquests veiessin els primers amb altres ulls; aquest fet, va permetre la creació el 14 d'abril del 1945 del Centre Català.

En l'àmbit laboral, no només estava format per gent amb una àmplia carrera acadèmica, sinó que també hi havia artesans i homes d'oficis que van destacar per la seva feina, com podien ser els paletes, els fusters o els mecànics.

L'aportació fos quina fos, de tots els catalans va comportar un enorme benefici tant per als exiliats com per el país que els acollia, en aquest cas, Veneçuela.

L'EXILI ALS ESTATS UNITS D'AMÈRICA

La presència de catalans als Estats Units possiblement va ser la menys nombrosa en el conjunt dels països d'acollida, en bona mesura perquè els governs dels presidents Franklin Delano i Harrys.

Per poder entrar calia reunir alguna de les condicions legals que se sol·licitaven:

El matrimoni amb una persona del país, la relació de parentesc amb algú resident a Nord-americà, ser cridat a exercir la docència a una universitat o un institut d'ensenyament secundari o per incorporar-se en alguna de les institucions internacionals amb seu als estats Units.

Va haver-hi un extensíssim nombre de catalans destacats que varen viure tota la seva vida o realitzaren breus estades als Estats Units.

L'ofici amb més professionals, fou el de la medicina.

L'EXILI A L'ARGENTINA

L'argentina va viure amb intensitat i apassionadament la Guerra Civil, que va mobilitzar la solidaritat ciutadana a favor dels republicans.

Mentre Mèxic o Xile acceptaren contingents de refugiats, d'ingrés de catalans a l'Argentina venia a ser una suma d'històries individuals, un lent transvasament que va perllongar-se al llarg dels anys quaranta, encara que el seu moment més àlgid va ser al final de la Guerra Civil.

El 5 de novembre del 1939 va desembarcar al port de Buenos aires uns 500 republicans que transportava, entre els quals un nombre imprecís de catalans.

• Pas pels camps de Refugiats.

(informació extreta de la revista sàpiens nº 78)

La construcció de nous camps per a refugiats comportà la descongestió dels argelers, Sant Ceberià i el Barcarès. Parlem dels camps de Gurs (Baixos Pirineus), Poram (Aude), Agde (Erau), Setfonts (Tarns i Garona) i Mezères (Arièja), que oferien unes condicions molt millors i serveis com una petita infermeria, cuina i correu postal. Unes millores considerables respecte de les condicions deplorables dels camps de les platges, és clar. Però, els problemes no desapareixien.

Al camp de Bram, per exemple, format per 150 barraques i que arribà a acollir 17000 refugiats, hi morien 87 persones en dos mesos per les pèssimes condicions de salubritat.

Milor anaren les coses al camp d'Adge, on foren internats 24.500 homes.

Entre el febrer i el Juliol del 1939 el nombre de refugiats a França va reduir.

Ai a mitjans del mes de febrer el nombre total es calcula entorn de 275.000 persones; a finals de Juny la xifra s'havia reduït als 163.000.

I un mes més tard ja no arribava als 100.000.

La causa d'aquesta disminució cal atribuir-la d'una banda als retorns a l'estat espanyol i , de l'altra, a la partida d'exiliats cap a d'altres països, principalment del continent americà.

• Camins de l'exili.

França va obrir la frontera el 27 de gener de 1939. Els primers a passar van ser els ferits i la població civil. El 5 de febrer va ser el torn dels soldats republicans, obligant-los a entregar les armes.

PASSOS FRONTERERS ESPAÑA - FRANÇA

Puigcerdà (2)

Lloc de pas fronterer. El tercer en
importància de la Retirada

Coll de Noucreus

Un del passos fronterers de l'exili de 1939

Costabona

Un del passos fronterers de l'exili de 1939

Coll d'Ares

Del passos fronterers principals de l'exili
de 1939. Lloc de pas de Molló a Prats de
Molló, quart en importància durant la Retirada
des de Camprodon i Ripoll. Dóna pas
als camps d'internament de Prats i Arles.

Coll de Malrem

Un del passos fronterers de l'exili de 1939.
Lloc de pas entre Beget i La Manera,
menys important però amb una ruta a peu
molt interessant per l'Alta Garrotxa

Custoja

Un del passos fronterers principals de
l'exili de 1939, el Coll de Custoja, Santuari
de les Salines. Memorial de Custoja

Coll de Lli

Un del passos fronterers de l'exili de 1939.
Lloc de pas de les autoritats republicanes
el 5 de febrer de 1939.

La Vajol(2)

Poble fronterer on s´instal·là la presidència de
la República (M. Azaña, Can Barris)
Espai d´interès natural del Massís de Salines

Coll de l'Auleda(3)

Un del passos fronterers de l'exili de 1939

El Voló

Estació del Voló, punt de partida
de combois d'exiliats durant la Retirada

La Jonquera

Pas fronterer més utilitzat durant la Retirada

Coll de Banyuls

Un del passos fronterers principals de l'exili
de 1939.

Portbou(2)

Segon pas en importància de la Retirada de
1939. Passos fronterers clandestins durant
la Guerra Civil i durant la Segona
Guerra Mundial.

Els principals punts d'aces a terres franques són el Pertús i Portbou, punts on la frontera hi van circular milers de persones en un sol dia.

La ruta del Pertús recorria el riu amunt, passant per importants nuclis urbans com la Jonquera i Pont de Molins.

Frontera de Pertús en l'exili.

En la ruta cap a Portbou els exiliats tenien una referència clara i possible èxit marítim.

Frontera de Portbou en l'exili.

• Lloc d'origen des de Espanya.

• Refugiats Interiors.

• Extremadura i Castella la Nova : 339.000

• Andalusia : 153.000

• Astúries i Cantàbria : 121.000

• Euskadi : 50.000

• Aragó : 39.000

Part d'aquests refugiats, al final de la guerra, s'exiliaven cap a França.

Civils