EUROPA

Lars Von Trier

Anàlisis i lectura d'un film: EUROPA.

Director: Lars Von Trier (Dinamarca).

Any: 1991.

SINOPSI: “Després de la derrota d'Alemanya, Leo Kessler torna al país dels seus pares per a col·laborar en la reconstrucció de l'estat. Al ser contractat com a revisor d'un cotxe-llit, comprobarà que el temps de pau pot ser tan difícil com el temps de guerra”.

Von Trier: director de “El elemento del crímen” / ”Rompiendo las olas” / Realitzador d'uns quaranta spots publicitaris, alguns video-clips i dos curtmetratges. Cofundador de “Dogma”.

Durant tot el film ens adonem de la continua utilització d'un tipus de plans molt tancats, quasi bé sempre primers plans. Això té la seva significació i funció: Von Trier ens vol apropar als personatges, i vol que veiem l'expressió dels seus rostres, per donar molt més valor emotiu a la pel·lícula.

La durada dels plans és en general bastant llarga, ens costa trobar plans ràpids que dónin agilitat al film. Això comporta un ralentització del film, cosa que ajuda a crear un ambient inquietant i anguniós.

Trobem en alguns casos, que les angulacions de càmera poden ser aberrants, utilitzats clàrament per donar un caràcter dramàtic a l'escena en qüestió o bé al personatge. El cas més evident d'aixó són els planos zenitals que apareixen al film: donen una significació molt dramàtica, i provoquen en l'espectador un sentiment angoixant.

Amb una funcionalitat purament narrativa i evidentment dramàtica, Von Trier ens mostra tota la història amb moviments que es restringeixen a unes panoràmiques semi-estàtiques.

Llum: en la pel·lícula es juga molt amb les ombres i els alts contrastos, que juntament al format blanc i negre del film, l'ambienta molt bé i ens dóna aquesta sensació de tristesa i inquietud. La finalitat, aquestes ganes de mostrar durament la realitat que es narra, obliga a fer un film obscur i nocturn, per tal que un sentiment com la felicitat no pugui ser sentit per l'espectador en cap moment.

Color: el format de la pel·lícula és un format de blanc i negre, i això li dóna, com es comenta a l'apartat de la llum, molt més pesimisme que en un format de color. Puntualment, però, s'utilitza el color, amb una clara intencionalitat analitzada més endavant.

Ambientació: l'ambientació històrica està molt ben aconseguida en general, i exemplificada amb situacions concretes. Així, per exemple, la repressió de les forces americanes queda plasmada amb l'aldarull provocat per l'enterrament del senyor Hartmann. La precarietat de la época, i les dificultats per mantenir un nivell de vida adequat queda representat en la pel·lícula contínuament. També queda plasmada la frialtat del país alemany i de la seva gent.

Von Trier utilitza aquí el color d'una manera maestral per tal de guiar a l'espectador per l'història, a més de donar-li un gran dramatisme. El análisis por parte del espectador es casi obligado, debido al profundo choque que produce ver elementos en color, coleres que además son vistosos e inconscientemente nos transmiten sensaciones de violencia, acción o peligro. Ejemplos de esto es la palanca de frenado del tren, la bala que le cae al niño, o el gran montaje de la escena de la sangre que inunda el baño.

Cal destacar que Von Trier fa uns encadenats compositius: utilitza sovint el final d'un plànol i fa un composició, per sortir, mitjantçant una part d'aquesta cap un nou planol.

La resta són transicions per tall.

El fora de camp afegeix misteriositat al film. Ens amaga certes coses, que deductivament o per allò que s'ens mostra al camp, podem imaginar. L'exemple més clar de fora de camp intrigant és la veu en Off. No veiem a ningú, però tot i això algú ens està fent sentir sentiments i ens està capficant a la trama de la pel·lícula.

Gestos dels personatges avans de veure escenes impactants, o l'escena de les explosions, que a casa dels Hartmann tothom es mira des de el balcó, són exemples del fora de camp.

Els espais són tots obscurs i petits, no trobem la possibilitat de trobar un espai que ens doni la sensació de llibertat. Només s'ens deixa sentir la claustrofòbia i l'asfixia. L'ansietat de la escena en la què Leo travessa el tren, ve donada per la tenebrositat de les imatges, i per la crudesa de les imatges.

Ens trobem davant d'un muntatge què, sense deixar de banda el valor narratiu, s'expressa d'una manera increible, i aconsegueix que l'espectador senti l'angúnia de la situació que es viu. El ritme lent, la veu en Off , la situació i l'ambientació ens capfiquen en la terrible història.

• Trobem una metàfora triple: quan el señor Hartmann es suicida. La partida d'escacs e que simultàneament es lluga al menjador es declara en “jaque y mate”, donant-nos a entendre que la vida Hartmann a arribat al seu fi. La dualitat de la metàfora ve donada per la situació que es viu a la planta de sobre de la casa: Leo i Kat es besen sobre la maqueta de tren, cosa que ens fa entendre que per sobre de tot, dels somnis de la gent i dels projectes, ells tenen la seva vida. A més, veiem que la situació que representa la vida (Leo i Kat) es trova topològicament parlant per sobre de la situació que representa la mort (Hartmann).

• Una altra metàfora la trobem quean Kat ha sigut raptada: els trens es posen paralels i Leo aconsegueix donar la mà a Kat, però de seguida cadascun dels trens segueix la seva trajectòria i es separa. Ens diu que si es tronen a veure, alguna cosa important haurà canviat. I certament, canvia, ja que Kat ha sigut arrestada, i se'ns mostra que Leo ha sigut enganyat.

La veu en Off que apareix desde el principi i que continua durant tota la pel·lícula té unes funcions clares:

• Ens fica dins de la história. La funció dramàtica del film bé donada en part pel dramatisme de la veu en Off, per la manera que ens fica dins de la vida dels personatges. Ens parla a nosaltres, als espectadors, com si fóssim el protagonistes, com si fóssim Leo.

• Ens questiona les nostres idees morals, ja que ens presenta la realitat tan cruel del film.

• Ens narra succesos que apareixeran, i tot així no deixen de ser impactants. Més encara, els hi afegeix dramatisme.

• A més de guiar-nos, guia a Leo. En realitat, podriem concluir que ádquireix gran protagonisme a la pel·lícula, ja que guia tota la història, las personatges, els seus destins, i ens capfica en la cruel realitat de l'Alemanya de la post-guerra.

Unes paraules del principi del film, de la introducció de la veu en Off, ens diuen “cuando llegue a diez, flotarás...”. Realmente, en la última cuenta de la voz en Off, ésta advierte: “cuando llegue a diez, morirás ... [...] tu cuerpo inerte fluye a través del río para llegar al mar”. Des del principi, docs, ens ha dit quin seria el final de Leo, i durant tota la pel·lícula ens anava donant pistes; i es que Leo havia de morir, i les circumstàncies ho pre-escrivien.

El significat final de la pel·lícula, des del meu punt de vista, és mostrar-nos la realitat de la guerra, la crueltat, les penúries, la mort i el sufriment. I que això, tot i ser provocat per la guerra, continua durant llarg temps després d'acavar-se aquesta.