• EUROPA DESPRÉS DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

A partir de la fi de la Segona Guerra Mundial i amb l'inici de la reconstrucció política i econòmica d'Europa, el món es va dividir en dos grans blocs contraposats. Un, el bloc capitalista o occidental, liderat pels Estats Units, que pretén imposar el model clàssic de democràcia o liberal; i l'altre, el bloc socialista o oriental, que liderat per l'URSS, que defensa les democràcies populars.

La majoria dels països occidentals d'Europa van quedar sota la influència dels EUA, i per tant, dels liberals, com en el cas d'Itàlia, França, Alemanya, la zona occidental . Aquests sota el control de majories conservadores i democristianes.

Per l'altra banda, des de Moscou, l'URSS dirigia els països centrals i orientals d'Europa, a més de la zona oriental d'Alemanya. Iugoslàvia va ser un cas especial, ja que va introduir un model de socialisme autoritari independent de Moscou. I per això, Stalin, president de l'URSS, va promoure una campanya per depurar els nacionalistes que no eren fidels al règim.

• LA VIA DEL CAPITALISME

Els països capitalistes van superar la depressió i la desocupació del període d'entreguerres completament, gràcies a la gran i estable expansió econòmica des de 1945 fins els 70. A partir dels acords de Bretton Woods, el 1944, els EUA es trobaven en l`apogeu màxim, i podien exercir una clara hegemonia econòmica sobre els altres països europeus.

L'avanç tecnològic industrial en aeronàutica, robòtica i electrònica; la indústria militar i l'energia nuclear foren uns dels factors clau d'aquest creixement.

Amb la intervenció de l'Estat per a corregir els desequilibris econòmics i l'aparició dels Estat del benestar amb l'objectiu de protegir i garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, es van establir les dues mesures més efectives dels països capitalistes per restablir les economies europees.

També es va implantar un sistema de Seguretat Social amb les anteriors i així es va confirmar del tot la política intervencionista econòmica.

Però aquests drets implicaven sense cap mena de dubte, uns alts costos de finançament, que els ciutadans retornaven a l'Estat en forma d'impostos, és a dir, hi havia una regulació de la riquesa de la població.

Els factors de l'expansió econòmica van ser el espectacular baby boom, que va estimular la demanda, les inversions i la producció; la intervenció de l'Estat, la nacionalització dels sectors productius bàsics i l'Estat del benestar, que permeteren als Estats combinar el lliure mercat amb la planificació i així prevenir crisis econòmiques; El canvi de l'estructura econòmica de la població agrària cap a la indústria i els serveis va provocar l'anomenada terciarització de l'economia i la tercera Revolució Industrial que va estimular la creació i creixement de nous sectors industrials com les ind. Electròniques i les químiques. I sense oblidar la cooperació internacional entre els capitalistes a través del Pla Marshall que fou decisiva.

Els EUA fou l'únic Estat beneficiari de la II Guerra Mundial per el seu indiscutible domini econòmic gràcies a l'eficaç intervenció de l'Estat i les polítiques de benestar.

De tota aquesta expansió econòmica dels països capitalistes en destaquen dos: Alemanya i el Japó, tot i que havien patit grans pèrdues demogràfiques i destruccions materials desprès de la Segona Guerra Mundial.

Una altra conseqüència també de l'expansió econòmica va ser la creació de la OECE i la CECA amb la intenció de coordinar aquests sectors bàsics per a la reconstrucció europea. Aquests van culminar amb la creació de la CEE o la Comunitat Econòmica Europea (1957) amb els objectius de crear un mercat lliure, una unió duanera entre els membres i aplicar polítiques econòmiques comunes.

A la fi dels seixanta es van produir els primers efectes d'una crisi en la CEE per la inflació, els problemes monetaris i la competència pels mercats.

També hi va haver contradiccions socials com la segregació racial i les tensions socials i generacionals. Van aparèixer grups socials marginats, per exemple als EUA, amb la raça negra, que fins l'any 1964 no es va aprovar la llei dels drets civils. També es van anar generalitzant vagues i manifestacions obreres que demanaven la democratització de les institucions. altres revoltes estudiantils foren la del maig de 1968 a París i la de Praga, en les que es manifestaven en contra de les societats jerarquitzades i competitives i desitjaven reformar el sistema socialista.

• SÍMPTOMES DE CRISI

El continu creixement econòmic es va veure obstaculitzat en la segona dècada dels seixanta per una crisi monetària internacional a causa de:

• La inflació i desocupació.

• inestabilitat dels sistema monetari.

• retrocés en els nivells de producció.

• La ineficàcia del dòlar com a patró de canvi.

• La manca de liquiditat del sistema.

I l'altra va ser, la crisi del petroli. L'any 1973, en els països productors de petroli de l'Àfrica del nord i del Pròxim Orient, es va produir un augment considerable el preu del cru a causa del embargament del petroli dels Estats que havien donat suport a Israel .

• LA VIA DELS SOCIALISME REAL

En contra del mètode capitalista, Stalin va optar per el model de planificació centralitzada per a la reconstrucció econòmica dels països socialistes.

La majoria de les inversions es van destinar a la indústria pesant i al transport ferroviari per elevar la producció. Les fàbriques s'estaven mecanitzant gràcies als avenços tecnològics. Per contra, el sector agrari va fracassar totalment.

Però, amb l'arribada de N.Khrusxov, després de la mort d'Stalin, es va fer una crítica a l'estalinisme, tot i que l'URSS es mantingués com a segona potència mundial. Els problemes principals eren:

• marginació de les indústries de béns de consum, que provocà un desproveïment de la població.

• Escassa flexibilitat de la burocràcia, q va produir un malbaratament de primeres matèries i fonts d'energia.

Per això, es va aplicar un sistema de planificació descentralitzada per millorar l'estructura econòmica de l'Estat. D'aquests canvis, deguts a la sovietització de la vida econòmica, en podem destacar els següents:

• la planificació centralitzada.

• la reforma agrària seguint principis col.lectivistes amb un sistema centralitzat.

• la industrialització accelerada i la promoció de la indústria pesant.

• la creació de la COMECON o Consell d'Assistència Mútua Econòmica, el 1949.

• Les relacions econòmiques favorables a l'URSS.

Tot i que havien quedat abolides les classes socials, no tothom gaudia de les mateixes condicions d'accés a l'educació, a l'habitatge, al consum o al salari. Els càrrecs de l'aparell de l'Estat i del P. Comunista tenien més privilegis i poder.

Amb la constant desproletarització del partit i l'acaparament de càrrecs polítics, la burocràcia tendia a ser un conjunt social diferenciat. I amb l'escassa identificació de la classe treballadora i el seu gran desmotivament, les contradiccions eren més grans encara. A Txecoslovàquia i a Berlín Oriental es van produir greus conflictes obrers, com a oposició a l'imperialisme soviètic.

No obstant, hi va haver dos països que van seguir un model alternatiu, un és el cas de Iugoslàvia, que sota la direcció de Tito, optàvem per un sistema socialista autogestionari. I l'altre cas és la via xinesa cap al socialisme seguint al líder comunista de Mao Zedong. Volien construir un Estat socialista que seguís el model soviètic. El sistema maoista va lluitar contra la pobresa, hi va haver una expansió industrial i agrària i tot junt amb un creixement demogràfic espectacular. Aleshores van rebutjar el model soviètic i ells van donar importància a l'agricultura sense deixar de banda la industrialització. Cada cop més hi havia un distanciament ideològic de Moscou que els va permetre establir relacions amb els EUA i ser un referents de països del Tercer Món.

• EL DÍFICIL DESENVOLUPAMENT DE L'AMÈRICA LLATINA

Després de la II Guerra Mundial, es va definir un Tercer Món, enfront la bipolarització dels dos blocs, format pels països que havien quedat endarrerits, que havien patit desequilibris econòmics i una gran inestabilitat política. Aquest fet no va acabar fins a l'abolició de la dependència econòmica amb els Estats desenvolupats. A aquests s'hi afegiren els països llatinoamericans després d'aconseguir la independència política en el segle XIX.

Però aviat, van caure en les influències nord-americanes imperialistes, i això es va veure reflectit en una súper explotació dels seus recursos naturals, que va provocar desequilibris que encara es mantenen. I a més, aquests països llatinoamericans tenien tradició per les dictadures militars i les lluites guerrilleres, que no terminaren fins a la fi del segle XX.

Els problemes socials i econòmics més destacats són:

• L'explosió demogràfica; que va afectar sobre tot en l'alimentació, la sanitat i l'educació infantil i juvenil.

• Problemes agraris; amb els latifundis enfront de les indústries modernes multinacionals.

• Desequilibris industrials.

• Dualisme econòmic; hi ha un sector desenvolupat d'exportació enfront un sector local i rural d'autoconsum.

• Dependència de l'exterior; estan sota la voluntat dels països industrialitzats i a això s'afegeix en gran deute extern acumulat.

• Desequilibris socials; pel desigual repartiment de la renda, en favor d'un petit grup oligàrquic.

Organització Europea de Cooperació Econòmica (1984)

Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (1951)

Sistema mixt de planificació centralitzada soviètica i autogestió empresarial per part dels consells obrers.

Acords de Bretton Woods (1944).

Amb aquest acord s'establien un nou ordre internacional on el dòlar era la nova moneda de canvi internacional i també com la de reserva.