ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ AL LLEÓ

2. CONDUCTES DEL LLÉO

2.1 La manada

2.2 Traballs repartits

2.3 Repartició del territori

2.4 Nómades i sedentaris

2.5 La caça

2.6 Aconseguir l'aliment

2.7 Rituals d'aparellament

2.8 Cria dels cadells

3. BIBLIOGRAFIA

1. INTRODUCCIÓ AL LLEÓ

Classificació

Fitxa dades generals:

		LLEÓ (panthera leo)
Espècie:	Leo
Gènere:	Panthera
Família:	Fèlids
Ordre:	Carnívors
Clase:	Mamífer

Com és el lleó?

El lléó és un animal de cos robust, que pot arribar a pesar uns 200 quilograms, i que acostuma a medir una llargària compresa entre els 180 i 250 centímetres, inclosa la cua, que arriba a fer d'uns 60 a 90 cm.

El cap és gros, amb la boca ampla: té unes màndibules molt potents, i les dents (sobretot els ullals) molt desenvolupades, especialment dissenyades per estripar la carn.

El lleó és un felí: els felins són els més carnicers dels carnívors. Efectivament, és un gran caçador, pel que posseeix poderoses mandíbules, gràcies als potents músculs mastegadors units a aquestes, que passen per damunt l'arc cigomàtic. A conseqüència d'això, aquest arc sobresurt notablement, tret característic de la gran majoria dels felins. mandíbula de lleó

El morro té forma triangular. De la part superior en surten uns bigotis llargs de golor blanc. El lleó té els ulls groguencs, molt grans i amb la pupil·la rodona. Les orelles, són curtes i arrodinides, i la cua, que és relativament prima, acaba en un floc de pèls molt fosc.

Les potes, gruixudes i molt musculades, tenen una àmplia base, per soportar perfectament el pes de l'animal. El lleó té capacitat per córrer fins a uns 80 quilòmetres per hora (pot córrer tant depressa com el ñu, l'estruç, o la gasel·la). A més, mans i peus estàn provistos de potents i afilades urpes retràctils, que els serveixen per enganxar-se a la presa en mig de la carrera, i així abatir-la.

Té el cos recobert de pèl d'uns 2 centímetres de llargària, de color beix o rossenc, que pot variar d'intensitat segons l'exemplar. Es podria dir que el tret més característic de l'espècie, és la crinera que presenten els mascles adults: és una cabellera que els cobreix el cap, el coll, les espatlles i el pit, arribant fins als colzes. Normalment és d'un color més fosc que el pelatge normal. Com més edat té un lleó, generalment, més abundant i fosca és la seva crinera.

Les femelles es diferencien clarament dels mascles. Principalment perquè no tenen crinera. A més, els mascles sempre són de major tamany i corpulència. Les diferències entre els dos sexes són importants, però nomès són destacables quean l'animal és adult, ja que fins als dos o tres anys d'edat, en què comença a aparèixer la crinera dels mascles, les diferències entre lleons i lleones són pràctimanet inapreciables.

Els cadells joves, tenen el cap gran i una mica desproporcionat. Tenen la totalitat de la pell tacada amb petites rodones de color marró, que els serveixen de camuflatge. Normalment, comencen a desaparèixer passats els primers tres mesos de vida, fins adquirir-se el color definitiu al segon any, però es pot donar el cas, sobretot entre les femelles, que aquesta coloració sigui la definitiva.

Cicle de vida

Els lleons acostumen a viure de 17 a 22 anys en estat salvatge. Neixen de 2 a 5 cadells després de 110 dies de gestació, i són amamantats durant sis setmanes per la lleona. Les cries no s'alimentaran de les preses que cacen les seves mares fins els 2 mesos de vida aproximadament.

Els cadells no arriben a la maduresa sexual fins als dos anys d' edat. En aquest punt tant els lleons com les lleones es poden reproduïr, tot i que mascles triguen uns quatre anys a desenvoluparse completament, i, encara que fisiològicament els seria possible, no s'acostumen aparellar fins més tard, degut a que han de competir amb mascles més grans i més forts que ells.

On habita?

Aquesta gran fera es troba exclusivament al continent Africà i a l'Àsia occidental, pràcticament fins al nort de la península de l'Índia. L'hàbitat natural dels lleons són les sabanes, les estepes, i les regions muntanyoses (en el cas d' Àsia).

Principalment, les grans reserves de lleons les trobem a l'Àfrica. Allà, la legislació els protegeix dels caçadors. Aquests territoris on viuen sense perill, tenen una extensió de milers i milers d'hectàrees. Les zones on trobem un major nombre d'exemplars és les sabanes i estepes arbustives de l'Àfrica Oriental.

En la sabana comparteixen el territori amb molts altres animals, com el nyu, les zebres, les gasel·les, les girafes o els búfals. També cohabiten amb els elefants, els rinocerons, els senglars, diversos tipus d'antílops, i centenars de petits mamífers carnívors, rèptils, aus, i també insectes.

Alimentació

Els lleons son animals carnívors, tot i que també carronyaires. Principalment són predadors, però, ocasionalment, actuen com a necròfags, és a dir, s'alimenten d'animals ja morts. Les seves preses acostumen a ser zebres, girafes, ñus i d'altres grans antílops, gaceles, búfals, i de fins i tot senglars.

{dibuix o fotografies de les espècies de les quals s'alimenta el lleó}

2, CONDUCTES DEL LLEÓ

La manada

Els lleons són animals socials. Gairebé tots viuen en manades, de 5 a 20 individus, tot i que poden ser més. Aquest és el cas d'una manada que va ser localitzada a la reserva natural del Serenghetti, fa uns anys. Van arribar a contar'hi fins a 40 exemplars. Però, aquests grups tant nombrosos són molt inestables i quasi sempre s'acaben trencant i separant en grups més reduïts.

INDIVIDUS QUE COMPONEN LA MANADA

Els individus que conformen les manades solen estar units entre ells per vincles familiars. O sigui, que hi trobarem àvies, mares, tietes, fills, germans, pares, etc. Sovint el lleó dominant també s'aparella amb les seves pròpies filles quan aquestes han arribat a dultes, el que rep el nom d'endogàmia.

Generalment, dins del grup hi trobem -contant amb una manada d'uns 15 exemplars, per exemple- unes 5 o 6 femelles madures, ja siguin joves o velles. Entre aquestes femelles es troba la matriarca del grup, és a dir, la femella dominant. Aquesta vindria a ser la principal i indiscutible parella del mascle dominant. Això no significa que hagi de ser l'única que tingui cries, però sí vol dir que els seus cadells sempre tindran una major preferència respecte els demès.

A més a més, 8 o 9 cries, tant mascles com femelles, de zero a dos anys. Els cadells mascles, un cop arribin a la maduresa sexual, marxaran o seran expulsats de la manada.

Per últim, la manada sempre l'encapçalen un o dos mascles. Normalment és un de sol, encara que si la manada és molt nombrosa, poden arribar a havern'hi fins a tres. Tot i això, sempre n'hi ha un que és indubtablement el cap. Aquest sempre és el més gran, o el més fort.

Un grup alternatiu, deixant de banda la manada pròpiament dita, seria el de lleons joves fora de la manada. Normalment, aquests s'ajunten en un petit grup de tres a sis especímens:

L'INDEPENDITZACIÓ DELS MASCLES JOVES

Quan els cadells de lleó es converteixen en adults (es nota clarament amb que comença a aparèixer la típica melena), el líder del clan començarà a veure'ls com a competidors per les femelles. Un cop passada l'adolescència, als joves mascles els tocarà passar pel dur "període d'emancipació", que es diu. Seran obligats a abandonar el territori patern, persuadits per les violentes reaccions del lleó dominant.

Els joves lleons, vagaran per les zones més desfavorides de la regió, fins a conquistar un territori propi, en el millor dels casos. Per aconseguir un territori, el més probable és que hagi de guanyar al líder d'una altre grup -potser suplantarà al seu propi pare i tot-, i així passar a ser-ne el nou mascle.

Cal tenir en compte, però, que és necessària l'acceptació de les femelles. Si a aquestes no els agrada el nouvingut, senzillament l'expulsaran. Encara que no és un fet que passi habitualment.

El mascle derrotat, doncs, que normalment és un lleó de més de 5 anys, farà el mateix que qualsevol altre mascle sense manada: deambularà per la regió. És posible que intenti recuperar el seu antic lloc, o prendre'l a qualsevol altre mascle més dèbil que ell. Si és massa vell, segurament no aconsegueixi formar cap més manada, i haurà de vagar solitari fins que li arribi la hora.

És obvi que ha de passar un temps perque un mascle jove sigui prou fort per guanyar a un líder de grup, és a dir, que tots els lleons mascles, hauran passat a la seva vida, com a mínim, una temporada deambulant tots sols. Dissortadament, per més d'un, aquesta temporada serà més llarga, o potser durarà fins que es mori. Si són massa dèbils, seran condemnats per vida a tenir una existència bagabunda, acompanyats, potser, d'altres mascles en la mateixa situació.

Cada manada té confiat un territori molt ben determinat. L'extensió del territori està relacionada amb la densitat de les preses que hi habiten, i no té tant a veure, en contra del que pugui semblar, amb el nombre d'individus que componguin el clan. El que significa que, en les regions on abundin més els herbíbors, que és l'aliment bàsic dels lleons, el territori de cada manada serà més reduït. Tot i això, els lleons que solitaris, generalment mascles, deambulen lliurement per enormes extensions de terreny.

Treballs repartits

En els lleons els treballs estan perfectament dividits. Les femelles caçen, crien als seus cadells i els instrueixen. Els mascles defenen els territoris amb la seva propia vida. A canvi, estan exempts de qualsevol altra activitat que els pugui distreure de la seva vocació guerrera. Ells menjen del que cacen les femelles i els mascles joves. No s'ocupen en absolut de de la criança dels petits i no ajuden gens a les lleones per treur'els endavant. Pertò, quan falta algun mascle a una manada, aquesta es debilita i es desmorona, per què és molt més fràgil davant dels atacs d'enemics veïns.

La divisió entre les tasques dels mascles i de les femelles es tant profundament diferenciada, que, segurament, és el que ha provocat dimorfisme sexual en aquesta espècie. Els mascles estan anatòmicament formats per impresionar amb les seves imponents melenes a els contrincants, ja que ageganta la seva figura, i, sens dubte, els ajuda a portegir-se de les urpes dels possibles atacants. També tenen un potent aparell fonador capaç de rugir amb gran força per espantar els rivals abans que intentin acostar-se. Les lleones, pel contrari, conserven les formes bàsiques dels felins, i estan perfectament adaptades a l' emboscada, la persecució i la matança de les seves preses. Sobre elles recau la major part de l' esforç predador.

CONFONTACIONS A MORT PER UN TERRITORI

A vegades entre els lleons es donen combats a mort, encara que resulten molt poc freqüents. Gairebé sempre es produeixen per la seguretat del propi territori. Si algun intrús s'hi endinsa, aquest correr perill de mort. Tot i que, els intrusus sempre poden acabarprenent el lloc (matant-los) als mascles dominants del terreny.

És quan els mascles dominants d'una manada, s'aïllen amb una femella durant el període nupcial, que atrauen més fàcilment als lleons veins, degut a l'olor que fa l'orina de la femmella en zel.

Si un lleó dominant està ferit, serà el moment que aprofitaran els altres lleons de la manada per abatre'l, ja que, per més fort que sigui, estarà en inferioritat. Sovint s'agrupen més d'un lleó per atacar-lo, per sortir-ne vencedors.

Quan dos lleons s'enfronten a mort, és segur que la batalla serà difícil de guanyar pels dos contrincants. La major part de les vegades, moren els dos lleons. El primer, potser morirà ràpidament, en un atac letal del segon. Aquest probablement morirà més tard, per les ferides provocades per l'altre.

Repartició del territori

Els grups de lleons es confinen en territoris molt ben delimitats, l'extensió del qual està relacionada amb la densitat de població de les preses que l'habiten.

COM DELIMITEN LES FRONTERES

Per marcar les fronteres d'aquests enormes terrenys, els mascles orinen amb freqüència en els arbustos, matolls i demès punts destacats de la zona.

La orina, barrejada amb una secreció olorosa molt persistent que produeixen els mascles, fa una olor molt determinada que els forasters dotats de suficient olfacte poden percebre amb facilitat. Encara que, els demès ocupants del territori i altres lleons no necessiten estar dotats de fins olfactes ja que també s'aprecia per les nombroses petjades al terra que deixa el lleó al recórrer el seu feu.

FORMES D'ALLUNYAR ELS ENEMICS

Els lleons es serveixen, a més d'aquesta senyalització química, d'altres mètodes tan òptics com acústics per tal d'evitar l'entrada d'intrusos. Un és la seva espectacular melena: com més abundant és aquesta, a més a més de vistosa, més s'acovardeixen els possibles atacants. Per aquesta raó els lleons la passejen al llarg i a l'ample del seu territori.

L'altre mètode, són els rugits. Els rugits del lleó ressonen amenaçadors a través de la sabana, però les manades d'herbívors permaneixen relaxades ja que coneixen perfectament al seu enemic: els tons greus de la veu del lleó significa que no s'ha fixat en ells, només avisa els altres lleons, que no s'acostin el seu territori de caça. El rugit del lleó és el més terminant pregó de propietat territorial.

ESPÈCIES ENEMIGUES

El lleó estigà dalt de la piràmide ecològica de les sabanes i estepes africanes. Està considerat com un superpredador, amb els únics estrats a sobre dels necròfags, coneguts com a carronyaires, que s'alimenten bàsicament de les restes que deixin aquests.

Les més directes competidores dels lleons (a banda de l'espècia humana, clar) són les hienes. En enfrontaments entre hienes i lleons, l'únic que determina el grup vencedor és el nombre. Una dotzena de hienes pot arrebatar la presa fàcilment a una lleona. Però un parell de mascles que reforcin a les femelles i a les seves cries poden fer fora d'un festí a una manada de hienes famolenques i són capaços de mantenir-les a ratlla fins que es cansin, o bé s'acabí el menjar.

Perque la misió del lleó que justifica la seva passivitat davant la caça, és, precisament, la defense de les preses un cop abatudes.

Desafortunadament per a ells, els lleons vells i solitaris sovint són acosats per grups de hienes molt nombrosos. Aquests solen acabar els seus dies entre els ullals de les hienes. També resulten un risc si les hienes troben alguns cadells indefensos, els ataquen sense cap compassió.

També els licaons sovint combaten per les preses de les hienes i els lleons. Però aquest animal no resulta cap amenaça com ho són les hienes.

Nómades i sedentaris

Migracions

La immensa majoria de manades de lleons del Serengeti pasen tota la vida dins els seus propis territoris. Els grans rebanys de zebres i nyus es desplacen al llarg de l'any en un doble viatge, que en l'estació seca els porta cap a les angostes praderes de les zones més humides i arbolades, i d'aquestes, cap a les zones reestablertes per les plujes en l'estació humida.

Els lleons adapten els seus hàbits segons les estacions: quan no hi ha zebres o nyus, s'han de conformar amb les gacel·les de Thompson, elcèlafs, topis i búfals. Quan retornen les grans manades, aquests herbívors tornen a constituïr la base de la seva dieta.

Tot i això, alguns lleons deambulen lliurement durat tot l'any, passejant-se per més de 2500 kilòmetres quadrats i vivint com a intrusos en territoris ja establerts, fins que en són expulsats pels seus propietaris.

Alguns d'aquests lleons nómades són femelles que han abandonat la manada, possiblement per falta de menjar. Però, la majoria són mascles, adults o joves, que han estat forçats a deixar les seves manades per individus dominants (com hem vist un apartat anterior).

Integració dins d'una manada

En la gran reserva natural del Serengeti, l'espai està dividit en territoris ocupats per diferentes manades, sense lloc per nous inquilins.

El problema pels lleons errants és trobar un grup que l'accepti. En el cas de les lleones, els mascles les aceptaran ràpidament, però les demés femelles intentaran expulsar del grup la nouvinguda. En el cas dels mascles pasarà totalment el contrari; les lleones aprobaran gustosament l'arribada d'un lleó, però els lleons líders no ho toleraran en absolut.

Són extremadament escassos els casos en que un lleó o lleona solitaria s'hagi integrat en una manada extranya. És encara difícil de preveure les reaccions dels individus de la manada davant d'un nou membre, i aquest és un comportament del que se n'han fet molt pocs estudis, de moment.

La caça

Els lleons, com la majoria de carnívors, s'alimenten gairebé sempre de les preses que caçen. Però, a diferència de les altres espècies, els lleons tenen uns rols clarament diferenciats respecte qui ha de caçar en el grup.

Les encarreguades de la caça, les lleones

Els lleons mascles només cacen quan van en grups de solters, o estàn sols. Tret d'aquests casos, un lleó no caçarà MAI pel grup. Això és feina de les lleones. I perquè és així? Doncs, amb tota seguretat, això es deu a que les lleones són més aptes per a la caça: tenen una figura més esbelta i no són tant robustes com els mascles. Sent més lleugeres, també poden córrer més ràpid, i moure's de forma molt més àgil que no pas ells.

Tècniques de caça

S'ha de tenir en compte, però, que els lleons nomès poden córrer ràpid durant un temps bastant breu i no poden mantenir la velocitat en la persecució. En l'empresa gasten gran quantitat d'energia i es cansen ràpidament. Així doncs, s'han adaptat a les seves capacitats, i en lloc de perseguir la presa com faria un guepard, li preparen una emboscada.

Solen escollir animals ferits, vells o malalts, ja que així tenen menys possibilitats d'escapar. En el cas dels lleons, no és de massa ajuda que l'animal sigui menys dotat que la resta, ja que no el persegueixen fins l'esgotament com farien altres espècies, però sempre facilita més la caça.

Les lleones acostumen a caçar en grups de tres a set individus, majoritàriament durant la nit. Ho fan en llocs on la vegetació sigui prou alta i espessa com per ocultar-les. Un cop han localitzat la seva presa, s'amaguen entre els arbustos i els matolls, acostant-se molt sigilosament. S'aturen a una distancia prundencial, per tal de que no les sentin. Amagades entre els matolls per no ser vistes, es mantenen completmament inmòvils, sense fer gens de soroll.

Quan la presa es col·loca a la distància òptima, llavors, en fraccions de segon salta damunt seu una de les lleones. En l'sprint final, el lleó es diu que pot arribar fins als 80 Km per hora, degut a que des del primer pas, es propulsa amb tot el pes del seu cos, que li dona inèrsia. Sovint la presa ni tant sols té temps de reaccionar per posar-se a córrer, ja que és atacada per sorpresa. A més, els antílops, tot i córrer molt més ràpidament que no pas els lleons, tenen una arrencada molt més lenta que no els dona temps a escapar.

La tècnica del lleó per matar

Un cop se li ha tirat al damunt, ha de derribar la presa, inmovilitzar-la i matar-la en el mínim temps possible. Encara que els lleons siguin forts i pesats, les víctimes també tenen força, sobretot si són grans antílops o zebres, i són perillosos, per exemple, el nyu té unes banyes molt punxegudes que podirien ferir mortalment a un lleó.

Durant la persecusió la lleona corre molt cenyida al terra, ja que així pot controlar millor la direcció. Quan salta damunt la seva víctima, la lleona atacant, aprofitant l'inersia de la topada derriba la presa amb les potes anteriors, clavat-li les urpes on pot. Immediatament després, rodeja la presa amb les potes davanteres buscant la seva gola amb les mandíbules ben obertes, amb l'objectiu de clavar-li una àmplia i profunda dentellada al coll, que generalment abarca tràquia i esòfag. Amb les seves extremitats i les afilades ungles ben clavades, té la presa totalment inmobilitzada, i manté la pressió de la mossegada fins que l'animal mor asfixiat per l'estrangulament, al cap de uns 5 o 10 minuts.

De vegades, en lloc de clavar-li la mossegada al coll, ho fan al morro de la víctima, ja que sovint algunes zebres o antílops dobleguen o flexionen el coll per protegir-se la gola. En tal cas, la lleona manté la presa fermament agafada fins que aquesta mor ofegada.

L'estratègia per atraure les preses al lloc de l'emboscada

Per fàcil que pugui semblar, la part més complicada de la caça és aconseguir portar la presa cap a una zona arbustiva. Els nyus, gacel·les, etc, que són el seu principal aliment, habiten a les praderes, les estepes obertes i les sabanes. Aquests antílops eviten en lo possible acostar-se a zones d'herbes altes i tupides, així com aproximar-se a roques i arbustos, on podrien estar a l'abast dels lleons.

Aquesta tènica és la caça social, la perfecta coordinació entre l'acorralament i l'atac conjunt de la presa. L'estratègia consisteix en obligar a les preses a deixar l'estepa oberta per acostar-se a les zones de caça de les lleones, els punts on permaneixen ben ocultes les femelles. Es creu que els mascles participen activament en l'emboscada, emetent els seus rugits impossibles de localitzar per espantar els herbíbors i dirigir-los on volen ells. Algunes persones afirmen també que els encarregats d'espantar els grups d'herbíbors, tenen també en compte la direcció del vent: les matadors es col·loquen en la direcció oposada al vent per no ser detectades per les preses, i els/les vigilants es col·loquen en la direcció del vent per tal d'atemoritzar el rebany amb la seva olor.

Amb aquesta estratègia, aconsegueixen apartar les preses dels espais oberts, i dur a terme així l'emboscada. Aquesta col·laboració tant complexa entre els membres d'una manada demostra ben clarament que el lleó és un animal social i complex.

Aconseguir l'aliment

La llei del més fort

Les manades de lleons es regeixen per la llei del més fort a l'hora d'alimentar-se. Quan les lleones donen presa a un animal, l'escena és una autèntica carnisseria. Si un dels líders o mascles dominants està afamat, aquest serà qui s'endurà la millor part. Si es vol aconseguir ni que sigui una mica de menjar, els més dèbils'hauran de barallar a esgarrapades entre ells per aconseguir les sobres.

La brutalitat amb que els lleons es barallen per l'aliment és impresionant. Fins i tot en èpoques de plujes, quan hi ha els grans rebanys de zebres i nyus i la caça és pròspera, es produeixent enfrontaments per aconseguir un tros de carn. Els menys capacitats s'hauran de quedar sempre amb les sobres, si es que n'hi ha.

En èpoques de sequia, en que els lleons nomès poden caçar les petites gacel·les de Grant i de Thompson, és esgarrifosa la crueltat que s'arriba a veure en cada menjada. El més fort domina. Si una femella aconsegueix una peça, qualsevol que tingui gana intentarà arrebatar-li, conduint a encarnissades lluites entre els membres de la manada. La lleona aferra fortament l'animal amb les seves mandíbules, però tot sovint en desprenen algun tros. Si veu que té les de perdre, ja sigui davant del mascle o una altra companya del grup, deixarà anar la seva presa o am sort s'haurà de resignar amb la part que li quedi a la boca.

Tenin en compte que es reprodueixen durant tot l'any, desafortunats els lleons que els toqui néixer en estació seca. Aquests tindran nomès un 10 per cent de possibilitats de sobreviure. Ni tant sols la carinyosa actitud dels petits, amb tendres llepades i carícies, poden mitigar la implacable voraçitat dels lleons. Gairebé tots els cadells moriran de gana, i seran devorats per les hienes, o bé pels seus famèl·lics germans.

És ben obvi que en qüestió de menjar, els lleons nomès miren per ells. I tota la ternura i afecte que pugui despertar quan juguen amb els seus cadells es converteix en crueltat a l'hora de repartir l'aliment, per què aquí només la llei del més fort és la que domina.

Rituals d'aparellament

Quan una lleona entra en cel, rugeix amb un timbre especial per a cridar l'atenció del mascle i orina freqüentment al llarg del territori del clan amb l'objectiu de deixar constància del seu estat fisiològic.

Normalment, un dels mascles dominants s'aparella amb ella immediatament, i es retira en la seva companyia cap a una zona allunyada del propi territori i de la resta de la manada, generalment vora l'aigua (algun riu o llac).

Durant aproximadament una setmana, la parella està en ple període nupcial, no caça, i gairebé no menja. El mascle persegueix continuament a la seva companya, i no acostuma a separar-se a més de cinc o sis metres durant aquest temps.

Quan no estan dormint, la acaricia molt sovint amb àmplies llepades a l'esquena i el coll, i juga amb ella talment com un gat domèstic, però amb diferents proporcions, és clar.

Durant la breu còpula el mascle mossega el coll de la lleona i aquesta rugeix suntuosament, i tant bon punt el mascle es retira, ella es rebolca sobre les seves espatlles. El coit es repeteix vàries vegades al llarg del dia.

Durant els períodes de cel, són més freqüents les invasions dels territoris per part dels lleons veïns, atrets per l'olor que emet la femella.

Encara se sap poc quina jerarquía es marca dins del clan dels lleons perque els mascles dominants s'aperellin amb les femelles predisposades. Però un cop s'ha format una parella, els demès mascles dominants no els molesten i els demès components de la manada els ignoren completament.

Un cop ha finalitzat la curta temporada nupcial, tant el lleó com la lleona es reincorporent a la tribu, però el mascle continuarà al costat d'ella fins que aquesta doni a llum, tres mesos després, a les cries. En aquell moment la parella es trenca. La femella s'allunya per tenir cura dels seus fills, i ell es desentén del tot tant de la mare com dels petits, quedant absolutament lliure per aparellar-se de nou o vagar en busca d'aliment o defensar l'integritat del territori.

Cria dels cadells

Els cadells nexen completament cecs i desvalguts. No obren els ulls fins les 24 o hasta 60 hores següents. Durant les primeres tres setmanes de vida les lleones s'aïllen de la manada amb els cadells. Busquen un bon regugi (com una coba o un lloc amagat), per protegir els cadells de qualsevol predador en la seva absència.

Les femelles tenen moltíssima cura dels lleonets els primers dies. Els llepen i amamanten sense descans. Però aviat la mare els haurà d'abandonar per curts períodes de temps en que la propia lleona haurà de satisfer algunes de les seves necessitas més bàsiques, com podria ser, per exemple, beure aigua. Quan això passi els petits es quedaran dins el refugi, del que no acostumen a sortir fins passat un mes, mes i mig.

Més endavant, aquests períodes d'abscència s'aniran allargarant ja que la femella haurà de deixar-los per anar a caçar i a alimentar-se, cuidant-se abans de que els seus cadells quedin ben camuflats i protegits en el seu refugi. Ara és on intervenen les altres femelles del clan.

LES "GUARDERIES" DE LLEONS

Sovint les mares confien els seus fills a una tieta, àvia, germana o companya de la manada. Però, sobretot en manades més aviat nombroses, és típic veure un grup de femelles tenint cura de cadells de vàries lleones.

Aquestes que fan de cuidadores, potser són femelles que no han criat aquell any, i per tant no estàn ocupades cuidant de la seva pròpia camada. S'encarreguen de vigilar, netejar, i amamantar els cadells quan la mare no hi és. Els cadells les tracten d'igual manera que a les pròpies mares, llepant-les, jugant'hi, i mamant sense marcar diferència entre la seva o qualsevol altra.

Normalment es reparteixen la feina: unes quantes lleones van a caçar, les demès, de mentres, resten junt amb els petits. Quan les caçadores hagin atrapat algun animal, les demès acudiran ràpidament amb les cries al darrera per donar fi a la peça.

CONDUCTES INHIBIDORES

Les manifestacions de carinyo que demostren els lleons joves envers els seus pacients progenitors, són una de les imatges familiars més típiques i que desperten més ternura. S'ha estudiat, però, que aquest entusiasme dels petits no és més que una estratègia per desviar qualsevol instint depredador dels adults. A part de jugar i barallar-se amb els seus germans i companys, els petits dediquen gran part del seu temps a fer gracies als seus cuidadors, caricies, carinyoses llepades a la comissura dels llavis, fent copets patosos amb les potes, refregant-se, o bé estirant-se damunt la seva esquena.

I es que, en veritat, els lleons són animals caçadors amb un gran instint predador que és necessari aplacar. Les infatigables "gracies" dels cadells són actituds fixament grabades com inhibidores de l'agressivitat en els lleons. Gracies a això els petits eviten ser confosos per una presa, i per tant, atacats com a tal. Aquesta conducta desperta un sentiment general de respecte i protecció cap a les tendres cries.

Aquestes seran les armes més eficaces dels mascles joves (adornats per una gairebé inapreciable melena) que comencin a ser considerats com a odiosos competidors pels líders del grup, per evitar qualsevol atac o repressió més serio. Els lleons adolescents hauran de tornar a la infancia més d'una vegada per aturar l'urpa d'un dominant.

BIBLIOGRAFIA

• Enciclopèdia FAUNA de Salvat

• Internet

• Gran Enciclopèdia Catalana

• MONITOR de Salvat

• Consultor enciclopèdic Juvenil de cj

• El estudio del comportamiento animal

• Animal behavior

• El león, el rey de la sabana

• Leones y grandes felinos africanos

• Ciencias Naturales de Bruguera

• Curiosidades del reino animal

• Enciclopedia Multimedia de Planeta DeAgostini

• Enciclopedia Multimedia de los Seres Vivos

El lleó