Ciencias Políticas y de la Administración


Estructura social


Estructura Social I

07/10/03 INTRODUCCIÓ

L'individu en la societat:

1. La societat com a forma de coacció

Les formes de coacció poden ser la ridiculització, la marginació, la violència (com a més immediata) que es donen en societats en què hi ha vincles. Es tant coactiu donar-te una “òstia” que jugar i posar en perill la teva economia (violència econòmica). En la coacció també hi pren part el procés de socialització, perquè a l'haver interioritzat unes normes que ens fan saber què hem de fer i què no. Un altre tipus de violència és la violència afectiva. Per exemple, un nen de 3 anys que té un germà petit, pensa que perque l'estimin ha d'estimar al seu germà.

2. La societat com a sistema de posicions socials

La societat és basa en un sistema de classifiació en que tot és jeràrquic i desigual. Es produeix una distribució desigual dels recursos, del poder... la posició es pot saber per quina posició s'ocupa davant la divisió de treball i en com es participa en aquesta divisió. El gènere influeix, i molt, en la divisió sexual del treball.

Actualment, aquell que no és propietari de capital, és propietari de la seva força de treball. Antigament, la gent a vegades no eren propietaris ni de la seva força ni d'ell mateix, ja que eren esclaus d'un senyor.

L'edat influeix, també, en la divisió del treball ja que fins a una determinada edat es depén d'algú que treballa i també, a partir d'una altre, ja no es pot treballar.

La societat en l'individu:

1. Manteniment de l'ordre social

El procés de socialització és l'element bàsic del manteniment de l'ordre social. L'individu és individu després del procés de socialització, abans no és ningú. Una vegada socialitzat, si es van treient les màscares, al final ens trobarem amb unes pulsions sexuals i destructives. La socialització ens habilita per fer coses i per després criticar-les.

2. Canvis d'ordre social

09/10/03 T1 LA DIVISIÓ SOCIAL DEL TREBALL

Parlar d'estructura social implica parlar de divisió social del treball, ja que a través d'ell s'articula una gran part de la vida social. Hi ha diferents tipus de treball segons si és no remunerat o remunerat, si és una disciplina, un mitjà o una finalitat per realitzar-se. Segons la relació que hi ha amb el passat per aconseguir el material utilitzat. Segons el poder i el respecte que origini. Segons la motivació que desperti. Segons la seva interracionalitat. Segons la importància de les relacions sexuals en que es realitza l'activitat, etcétera...

Una mateixa activitat pot significar moltes coses, per tal de saber-ho s'ha d'analitzar les relacions que es donen respecte de l'activitat. El treball ve a ser el marc del conjunt de les activitats que es realitzen. El contest de l'activitat incideix en les finalitats. Reballar en termes d'assalariat no és un càstig, ho poden ser les condicions en què es realitza. Una activitat es pot considerar treball quan hi intervinguin 2 factors: disciplina i finalitats. Parlar de treball és en primer lloc parlar de relacions socials, per tant és també parlar d'activitats en les quals s'expressen unes relacions. Aquestes relacions són en primer lloc disciplinades i a la vegada condueixen a unes finalitats.

És important poder entendre com en un sistema capitalista sorgeixen uns controls disciplinaris. S'ha de tenir en compte dos efectes paral·lels si mirem el subjecte (qui treballa), sorgiran dos efectes:

  • Implica satisfer necessitats pròpies i d'altres.

  • El treball també produeix als individus com a subjectes. Quan es produeix una cosa, no només es produeix allò, sinó que també s'ha produït la persona com a productora d'allò i l'ha habilitat a produïr-ho. En si mateixa, té efectes sobre la seva pròpia subjectivitat.

  • En funció de com es participa en el treball, aquest donarà subjectivitats diferents. Si són condicions laborals dures, l'efecte sobre la subjectivitat serà molt més dura que si és una subjectivitat manual, que llavors negarà la subjectivitat intel·lectual.

    14/10/03 LA DIVISIÓ DEL TREBALL

    Implica una certa dosi de violència sobre un mateix per a poder lligar els procediments per a obtenir uns resultats amb la disciplina del treball. Violència= obligació, poder.... A la vegada, no es coneix cap comunitat que no hi hagi divisió de treball. Sempre ha implicat:

    • especialització entre les persones d'una comunitat

    • segregació entre les persones d'una comunitat

    • discriminació entre les persones d'una comunitat

    Al llarg de la història hi hagut formes diferents d'especialització, segregació i discriminació entre les persones segons la comunitat que pertanyien.

    - Especialització

    Hi ha dues formes de divisió del treball:

  • divisió tècnica: “Com produïm” Es bàsicament el procediment. S'entén per tècnic el conjunt de coneixements, materials i procediments. Ha tingut al llarg de la història organitzacions diferents. Al feudalisme, una persona executava tot el procés de producció, s'encarregava de tenir la matèria prima i coneixia, a més, tot el procés de producció. Al capitalisme, cal identificar cadascun dels passos tècnics per produïr un producte, realitzat cadascun per una persona diferent (producció en cadena). Ja no es coneixen els altres passos, només es coneix allò que es sap fer i es fa. Però cal, llavors, algú que sí conegui com es fa tot el procés però aquesta persona mai intervindrà personalment en cap dels diferents passos.

  • Divisió jeràrquica: No s'entén la divisió tècnica sense la visió jeràrquica. Aquí la pregunta és: qui realitza cada cosa?. En el capitalisme hi ha la separació dràstica de qui decideix i qui produeix.

  • - Segregació

    Hi ha models diferents en el procés de treball segons el període històric. Es separen els col·lectius que participen en la divisió del treball seguint una sèrie de criteris. Implica sempre una separació física. Ocupen espais separats i entren en control només seguint uns processos normatius molt definits. Té molt a veure amb la divisió jeràrquica del treball. Exemple: professor (tarima) i alumnes (seients). Una forma de segregació és la sexual (homes=producció, dones=oficina).

    - Discriminació

    És aquell procés que condueix a la desigualtat social. Té dos passos:

    1r. Identificar i establir una sèrie de criteris, a partir dels quals, es pugui definir grups diferenciats entre ells. Home-dona (sexe), blanc-negre (color de pell), cristià-musulmà (religió), heterosexual-homosexual (orientació sexual), llicenciat-sense estudis (nivell d'instrucció)...

    2n. Otorgar un tracte desigual a cadascun dels grups identificats, condicionant la vida, amb participació social o política desigual.

    Sempre hi ha una discriminació positiva i negativa. Algunes comunitats són privilegiades i altres perjudicades. Les dones estan negativament discriminades però els homés també estan discriminats, però positivament.

    16/10/03 LA DIVISIÓ CAPITALISTA DEL TREBALL

    (el procés de transició de la societat feudal al capitalisme, dossier de lectures)

    La direcció científica del treball (Taylor)

    Es va inventar tot un dispositiu per organitzar i regular el treball. S'anomenà taylorisme (Taylor). Es va usar la política i la ciència per legitimar uns interesos personals en el treball, emprant el terme científic per apel·lar a un argument d'objectivitat (veritat). Dins d'aquesta organització és la millor, la bona per a tothom. La forma per a poder-ho dir era la ciència. En aquell moment, dominava el positivisme que apela a la veritat absoluta, a 1 sola veritat. “El que digui, utilitzant un cert mètode, és cert” L'organització del treball seguint un determinat procediment era certa, no n'hi podia haver cap altre.

    Taylor va generar un model a partir del qual volia donar un receptari al món empresarial per a que reorganitzés el treball. Hi havia un context de fàbriques que a les acaballes del segle XIX, totes tenien uns problemes comuns: poca productivitat, problemes de conflictivitat laboral, greu descontrol de l'organització del treball, sempre des del punt de vista de l'empresari, naturalment. Va sorgir llavors un moviment d'empresaris, contables i enginyers per a poder sol·lucionar-ho i intentar acumular cada cop més treball (base del capitalisme). Va aparèixer Taylor i que a mesura que anava fent estudis a partir del mètode positivista arriba una conclusió: la seva organització de treball. L'aplicació sistemàtica dels seus principis es va produir en uns moments concrets de la història: en la primera i la segona guerra mundial. La indústria militar es la que ho va aplicar d'una manera més brutal.

    Taylor partia d'una concepció mecanicista del treballador i de la vida social en general. Entenia les relacions socials i laborals com si fossin les relacions que poden caracteritzar a qualsevol enginy mecànic. Creia que bona part dels que formen el procés de producció d'un objecte són 1 peça del sistema. Va comparar un treballador amb una màquina. Si una peça no va bé (si un treballador no va bé) s'ha de llençar i substituïr per un altre. Però a més, hi ha un element afegit, hi ha un problema d'encaix, totes les peces asseguren i tenen 1 finalitat comuna: la producció d'un objecte. Com que tots tenen els mateixos objectius ja no hi ha conflictivitat labora perquè no hi ha diferents interessos. Però això no volia dir que fos una bassa d'oli perquè, al cap i a la fi, els interessos dels treballadors no són els mateixos que els dels empresaris. Ell deia, que sí, que era: produïr, en canvi, no tots pensaven com ell. Marx, per exemple, deia que la finalitat era acumular capital. Per a Taylor el que es buscar és produïr més i de la forma més eficient possible. Aquesta nova forma de relacions socials va generar i fomentar una nova organització entre treballadors: el sindicat. Per què? Perquè Taylor va concentrar milers de persones en un sol lloc, i com que tots tenien unes condicions laborals comunes, feia que també demanessin el mateix i com a conseqüència que s'organitzessin internament.

    Els principis de Taylor són:

  • Delegació de tota responsabilitat de l'organitzacuó del treball a la direcció de l'empresa Acabà amb la capacitat que tenien els treballadors de les fàbriques pre-tayloristes d'incidir ja que eren millor qualificats (eren artesans). L'empresari, abans, havia de negociar, a partir de Taylo ja no ho havia de fer. S'inventaren els despatxos de planificació i organització de la producció. També es van crear els departaments de recursos humans. El que es pretenia era acumular coneixements i organitzar-los en una producció, disenyada i organitzada al més mínim detall. Els obrers ja no necessitarien estar qualificats, ja que només faria allò que li toqués fer, i que seria preparat. No haurien de saber res més, perquè no ho haurien de fer.

  • Mètodes científics del treball Amb Taylor ja no només cal analitzar els passos que calia fer per produïr sinó també el procés que havia d'estar sotmés a temps i a moviments de treball. Es trobaria un temps estàndard i que no es compleix, se li penalitzaria. Implicaria un control molt fort del procés de producció.

  • 21/10/03

  • Selecció i formació científica dels treballador S'han de conèixer les característiques de la persona que es vol contractar per escollir qui més l'interessa per acoplar millor el lloc de treball a la persona més adequada. Els forts a on requereixen força, els hàbils on es requereixi habilitat. Als anys 30, van aparèixer els tests psicotècnics ja que no només els importaven les característiques físiques sinó també les intel·lectuals. Altrament, importaven i molt les característiques socials, per exemple si la dona volia tenir o no fills. Calia també una formació, una formació que la propia empresa havia d'impartir. (així podien contractar persones sense gaire o amb nul·la qual·lificació). Així, li serà molt més fàcil poder-lo acomiadar.

  • Salari individual i variable Responia a dues lògiques, d'una banda es cobra segons el que l'individu produïa, si s'arriba als nivells marcats es cobraria una quantitat pactada, si no s'arriba no es cobrarien els complements. Per tant, es cobraria sou complet si es compleixen tots els procediments marcats per l'empresa. O sigui, no només, què fa sinó com ho ha de bé. Temps i moviments. Hi ha, doncs, una condició disciplinària de primer ordre. S'intentà amb aquests principis individualitzar però d'altra banda, també és control. A tota empresa hi ha un aparell que controla si els obrers fan els procediments adequats. La cara visible són els encarregats. Qui no complex, se'l sanciona. Abans hi havia importants pràctiques de violència, ara en democràcia no passa exepte en fàbriques que hi ha immigrants il·legals.

  • Redefinició del paper de l'empresari Per Taylor l'empresaria havia de fer dues coses: a) dissenyar l'estratègia a curt, mitjà i a llarg termini. Són polítics de l'empresa que han de decidir quin són els objectius, quina és la política de nous productes, han de tenir la mirada can enfora, cap al futur... b) s'han d'encarregar dels assumptes interns de l'empresa només quan hi ha problemes exepcionals. Ha de ser una organització jeràrquica. Ha d'haver-hi molts nivells entre els que produeixin directament i els que dirigeixin però no produeixin.

  • LA CADENA DE MUNTATGE

    És el gran símbol del capitalisme. És l'expressió més radical del Taylorisme. El que fa la cadena és pendre els principis de Taylor però els hi dóna la volta i permet treure un rendiment espectacular de la producció <<eleva la brutalitat a la brutalitat>>. S'aconsegueix controlar de forma més estricte els temps de producció ja que amb la cadena no es pot parar, es crea una relació d'estreta dependència entre els diferents treballadors que fa que es pressionin mútuament perque es mantingui el mateix nivell de producció.

    Taylor ho deia individualment, era l'individu qui volia la prima, en la cadena és una col·lectivitat que lluita per a ella. Des del punt de vista tècnic permet reduir el temps mort de la producció que hi havia en el taylorisme. Qui realment ho comença a portar a terme, va ser Ford. El que el va moure a aplicar-ho va ser que volia abaratir el preu del muntatge de cotxes. Abans la producció de cotxes era elitista, només la gent rica podria permetre's comprar-se'n un. Ford el que volia era que tothom pogués accedir per tenir més quota de mercat. Com podia fer-ho? Reduïnt el preu del cotxe. Com ho aconseguí? Amb la cadena, Ford, eliminà aquests costos de més ja que qui es mou és el vehicle (o objecte) no pas el treballador com fins ara. Passa l'objecte per devant el produeix i ve enseguida un altre. L'únic que s'havia d'aclarir era si la tracció havia de ser humana, animal o mecànica.

    23/10/03

    Durant els primers anys hi va haver una rotació elevadíssima de treballadors perquè el soroll i les condicions laborals en general no eren pas gaire bones. Això suposava que els treballadors entraven i sortien amb pocs temps, en part, gracès al mercat de treball. Seguir el ritme de la producció en cadena, ha de ser un treball en conjunt, tots al mateix ritme, la cadena es pot arribar a parar si un no va a aquest ritme.

    A part, que les accions estiguin linialment ordenades, les peces han de ser estàndards, que tot pugui encaixar. Tots els que formen part d'una cadena guanyen el mateix, i les primes es donen a tota la cadena. S'homogeneitza el salari, això fa veure a la gent com a iguals. Els treballadors veuen el seu poder, perquè si paren poden fer perdre molts diners a l'empresa.

    Llavors, Ford va començar a abaixar els preus dels cotxes i duplicar els sous dels treballadors, alhora aquests fan plans per comprar cotxes i la pèrdua dels diners de Ford en els salaris es recuperaria en forma de venda de cotxes. Però a més d'aquesta manera lligava els treballadors a l'empresa perquè no marxessin.

    El doble sou només el rebien uns determinats treballadors que reunissin unes condicions: ser estalviador, tenir una casa digna, treballar només a la fàbrica, no relacionar-se amb persones indesitjables, casat de manera legalment, que la dona no treballés fora de casa... Ford fomenta l'augment de les mestresses de casa. A més d'organitzar la vida dins de les empreses, també va organitzar la vida fora d'ella.

    28/10/03 T2 EL CONCEPTE DE CLASSE SOCIAL

    Fa un temps parlar d'estructura social era parlar de classe social. A partir dels 70 s'introduïren nous eixos: gènere, sexe i ètnia. Segons d'on parlem, se'n deriven efectes. Hi ha tres grans perspectives que marquen les discussions al llarg del segle XX en l'àmbit de l'estudi de l'estructura social:

    -Perspectiva marxista

    -Perspectiva weberiana

    -Perspectica funcionalista

    Sovint, quan parlem de classe, serveix per dessignar elements molt diferents entre ells. Cal no fer-ho. A més, hi ha dues altres perspectives. Una d'elles és la gradacional (estratificació social) que ens parla realment d'estrat, d'altra banda la perspectiva de relacions de dependència, que ens parla de classe social (estructura social).

    PERSPECTIVA GRADACIONAL

    Hi hauria tot un paquet de teories, el criteri de classificació del qual seria el grau de possessió d'una determinada característica. El grau que es posseix un determinat atribut. A l'extrem inferior qui tingui un atribut determinat en menor grau. A l'extrem superor qui el tingui en major mesura. Un dels atributs és la renda. Apel·la a una jerarquització: un s'està a sobre o sota d'un altre. En aquest cas el terme correcte seria estrat alt, baix i mitjà i no pas classe o nivell.

    Una altre manera per catalogar estrats és el nivell d'estudis. El tercer gran clàssic es el d'apel·lar al prestigi social: valoració que tenen terceres persones respecte al nostre treball. Tot això serien criteris simples. Més endavant, es va començar a combinar aquests criteris simples, unint uns quants es pot classificar de forma més completa.

    Quan parlem d'estratificació social dependrà del criteri que usi el tallador que talli els diferents estrats. Normalment , la mínima és de 3 estrats: alt, mitjà i baix. Però hi ha l'ample que té entre 7 i 12 estrats. És una decisió estadística, de l'investigador en primer terme. El primer que s'ha de preguntar-se és com s'ha classifcat i quins criteris s'han emprat. L'anàlisi d'estratificació ha tingut la seva arrel als EUA. Amb ella, veiem una descripció, el que passa és que no ens diuen el perquè de la diferència. Ha d'haver-hi la fitxa dels criteris de la classificació.

    PERSPECTIVA DE RELACIONS DE DEPENDÈNCIA

    Es defineixen les classes socials a partir d'una sèrie de relacions de mútua dependència, una classe defineix, a la vegada, a una altre. Les característiques i les formes d'una classe social dependen de les característiques i les formes d'una altre.

    30/10/03 EL MODEL D'ANÀLISI DE CLASSES DE MARX

    Per a Marx hi ha una qüestió fonamental que està al centre de la societat: l'activitat de producció. En tota societat, hi ha una relació productiva entre els éssers humans i la natura. Marx es centra en primer terme com cada societat resol aquesta producció. Per a ell, hi ha hagut al llarg de la història diferents modes de producció (diferents formes de relació dels éssers humans per poduir). Es caracteritzen per implicar uns determinats mitjans de producció i per diverses relacions per satisfer les seves necessitats. Per a ell, la producció mai és aïllada, sempre es produeix pels altres (social). De forma directe o indirecte, però sempre és una producció social. Hi ha determinades relacions de producció que històricament condueixen a la creació de classe social. No totes hi porten, només algunes, la condició prèvia que es pugui parlar de societats classistes és que la divisió del treball produeixi exedent (tot i que no totes ho implica). S'aproxima al concepte de classe, quan aquest exedent és apropiat per una minoria. Té unes característiques aquestes relacions d'exedent:

    -eix dicotòmic

    -mútua dependència

    -conflicte

    -consciència de classe

    Eix dicotòmic

    Les classes socials es caracteritzen per un sistema de relacions dicotomià, que estan polaritzades. Es defineixen en termes d'oposició en relació amb 1 altre. Exemple: propietaris i no propietaris. Una classe no es pot explicar sense una altre però a la vegada són les dues antagòniques. Una explota l'altre, una domina l'altre.

    Què és l'explotació? Per a poder explicar-ho, Marx ens parla de la teoria del valor. El valor de cada mercaderia té un valor d'ús. La Utilitat pot ser mediata o immediata, però sempre són útils inclús en coses aparentment inútils i és que no n'hi ha d'inútils. Tot valor d'ús té una dimensió particular. Alhora hi ha una altre dimensió: el valor de canvi. Tot objecte implica treball, un temps de producció, en aquest temps trobarem els costos de producció, però tot remet a temps de treball. Tota mercaderia és sempre reduïble al temps del treball que ha calgut per fer-la. És un concepte abstracte. El valor de canvi es determina per aquest temps.

    Ens trobem en un mercat ideal, en un punt d'equilibri. Hi ha una estimació paussible del temps de treball. Per a Marx, el mercat cal tenir-lo present però no és el centre de la producció. La determinació del valor de canvi de tot producte anirà amb relació amb el cost que ha calgut per a produïr-se a un mateix.

    04/11/03

    La teoria està basada en un marcat d'equilibri, sense la influència de l'oferta i la demanda. Oferta i demanda en perfecte equilibri.

    La força del treball és la disponabilitat per treballar. Per determinar el seu valor es tindrà en compte la preparació anterior, la formació, el menjar, les condicions per a recuperar-se, roba, transport... El sou correspon a tot allò que li permet comprar per produïr-se a un mateix cada dia, i el valor històric, tot allò que ha fet fins el moment de treballar. És una mercaderia més, li paguen pel que val, no pel que produeix.

    A mesura que s'usa produeix valors nous i correspon al salari del dia, no paga-ran més perquè sinó perden, però tampoc es sap si guanyen. Plus treball, és quan es produeix més valor nou en una jornada. L'empresari s'apropia legalment del temps que sobra a partir del moment que produeixen el que volen. La plusvàlua és la diferència entre el que costa la força de treball i el valor de tot el que ha produït en un dia.

    Tenint en compte l'Oferta i la demanda es produeix un exés d'oferta, el que fa que el preu baixi o el sou baixi. Si la demanda augmenta el sou és més elevat que el seu valor. Per a Marx, el punt de partida és allò que cal socialment produïr.

    06/11/03 EL MODEL DE CLASSES DE MARX

    Per Marx, l'eix fonamental que defineix una classe és quina posició tenen respecte a l'explotació. Defineix les classes a classe explotadora a explotada. Una sse s'apropia dels mecanismes d'explotació i dels exedents. Hi ha també una dimensió de poder, que implica que tota classe que explota també domina. També es caracteritzen les classes per relacions de dominació: conjunt de recursos, ideologies, a través les quals la classe que explota pretén justificar l'explotació. VInculen l'explotació a un sistema ideològic, polític... Tindria una finalitat d'assegurar la participació de la classe explotada a l'explotació. Busquen una justificació de la relació de subordinació. Però no tenen perquè sortin-se'n. També són pràctiques de poder per assegurar l'explotació a través del temps. La propietat privada dels mitjans de producció ha de ser una institució social. Cal 1 ordre per tal d'assegurar-ho. S'institucionalitza la pràctica de poder "posar portes al camp". Impliquen, les característiques, la mutua dependència: explotadors i explotats, un es defineix en relació a l'altre.

    Cadascuna de les classes està mútuament dependent, de forma asimètrica. Són conflictives perquè els interessos de cadascuna d'elles són d'oposició. El que busca i vol una classe, contradiu el que busca i vol l'altre. Però no només hi ha aquesta dimensió, també hi ha les condicions i els objectius de treball. No són els mateixos entre els empresaris i els treballadors. La col·lisió d'interessos porta l'organització política que defineix els interessos que es persegueixen en cada període. És a través de la política, en que es concreta aquest conflicte d'interessos. És variable en el temps.

    Una classe esdevé classe quan esdevé un agent polític. Tot això dins el model abstracte. A través d'aquest, elabora un model d'anàlisis concret. Vol dir entendre que en una realitat empírica anomenades formacions socials hi ha més d'un mode de producció vigent. Podem trobar diferents models de producció sobreposats, alguns dominants, però hi ha d'altres que també hi són, alguns antics en dissolució o d'altres de nous en formació. Dins de cada classe hi poden haver-hi contradiccions d'objectius i d'interessos específics.

    Marx, finalment, ens parla de lumpenproletariat: conjunt de població que queda exclosa del conjunt de relacions de classe en cada formació social. No hi ha cap vincle. Aquests conjunts de població poden ser: delincuents i marginats socials.

    11/11/03 Seminari sobre Marx.

    13/11/03 EL MODEL DE CLASSES DE WEBER

    Identifica una pluralitat molt amplia de classes. Comença per tot allò concret, fa servir uns criteris que distingeixen molt específicament. D'entrada permet identificar molts subgrups. Parla de classes tota l'estona. Marx situa el concepte de classe en la centralitat. Weber, en canvi, el que l'interessa és parlar de les diferents formes que intervenen en el poder. Què passa? Perquè es distribueix de forma desigual? El concepte de classe ho explicaria. Per a Weber hi ha 3 grans ordres que ens permeten veure formes d'agrupació i de distribució del poder diferenciades, són 3 fonts de poder:

    -econòmic (classes)

    -social (status)

    -polític (org. polítiques)

    Entre cadascun dels ordres hi ha relacions. Tot i que cadascun té situacions privilegiades diferents. Vol trencar una tradició en l'ordre polític, social i econòmic. Vol posar en discussió, que l'ordre econòmic determina els altres, per a ell, no determina pas. Parla de classes en un sentit restrictiu.

    Ordre econòmic

    Parla de classes en un sentit econòmic. Són classes econòmiques, no pas socials. Diferencia radicalment quan parlem de classes parlem de vida econòmica: com ens situem davant del mercat, on podem establir diferents classes econòmiques. Criteris:

    1) Mena de propietat: L'ús de la propietat. Menda de propietat que es tenen i a partir de les quals s'obtenen béns i serveis (recull la idea de Marx pero la modifica) en el mercat. Han de ser unes propietats que s'obtinguin béns i serveis, no pas només "propietat".

    2) Mena de serveis que un pot oferir al mercat i en treu uns beneficis (un altre bé o servei)

    Les posicions de classe estan definides o bé per la propietat o bé els serveis que es poden oferir. Hi ha tantes classes com propietats o serveis hi hagi. Pero hi ha tres grans classes:

    -Classes positivament privilegiades

    Agrupa nomésusque són propietaries. Identifica dues classes: una através d'un us rendista i l'altre fa la seva propietat un ús empresarial. Rendista: posa en disposició a un tercer la propietat a canvi d'una renda, no intervé en el que es fa amb la propietat, només en el pagament de la renda. En les empresarials, agrupa aquells propietaris que posen en joc la seva propietat per obtenir béns i serveis. També s'inclou aquells que posen la seva propietat per obtenir béns i serveis de forma controlada: capital financer (però no especulativa)

    -Classes intermitges privilegiades i - Classes negativament privlegiades

    No són propietaries. Ofereixen serveis. Es diferencien en que les negativament privilegiades tenen una valoració negativa per part de la societat. Si és positivament ben vist pertanyen a la classe intermitja. No depen unicament del nivell d'estudis. Es pot sotmetre a uns valors i un context determinat. L'habitual és que una titulació universitària otorgui una valoració positiva però no necessàriament. Factors econòmics i socials. En les negativament privilegiades les persones ofereixen serveis que estan molt mal valorats. En el capitalisme: tot personal desqualificat. Per exemple: Mastressa de casa.

    Considera que les agrupacions de classe no són agrupacions amb vincles. No ho ha consciència de classe. No donen peu a identificacions comunes, dónen peu a relacions, a actes comuns. De forma exepcional es poden donar llaços d'identificació en períodes de revolució.

    18/11/03

    ORDRE SOCIAL

    Weber parla de grups d'estatus que es defineixen per criteris subjectius (valora-cions que fan els altres, la comunitat). És una identificació que otorguen els altres. Per una banda hi ha una relació econòmica, però per l'altre hi ha el prestigi o reconeixe-ment que fan els altres sobre la propia activitat.

    L'organització d'estatus pot veure's influenciada per com es valora ja que són percepcions socials. Es regulen pels estils de vida que és l'element que els uneix, a part, del prestigi: el consum cultural, la forma en com es relacionen, els tipus d'oci que consumeixen...

    L'element central que determina si un estatuts és més obert o és més tancat gira al voltant de quins són els requisits que determina l'estatuts per a poder relacionar amb les altres persones de fora del mateix grup d'estatuts. Els grups d'estatus poden variar segons com siguin aquestes relacions.

    Són la base de l'acció comunal quotidiana, és un honor formar-hi part i a més, hi ha sentiment de pertànyer-hi. Aquest concepte seria exepcional en el cas de les classes. Les classes i els estatus tenen relació. Ser de classe alta no vol dir pertànyer a un grup d'estatus alt. Els grups d'estatus també poden influenciar en la vida econòmica.

    ORDRE POLÍTIC

    D'aquí deriven les organitzacions polítiques. Weber les entén com la gestió del poder. Parla d'organitzacions que tenen com a finalitat realitzar projectes de caire polític i, per tant, sób l'objectiu de grups de persones que les volen controlar i és per aquest motiu que les creeen (per tal de poder controlar el poder). No només són els partits polítics, també hi ha els sindicats, les associacions...

    És evident que si no pertanys a una organització política no tens poder en l'ordre polític. Cadascú tindria una determinada participació a l'accés del poder en una determinada comunitat.

    Aquestes organitzacions varien amb el pas del temps. Unes que no tenien presència en el futur la poden tenir i altres que en el present son hegemòniques pot ser que en el futur ja no ho siguin tant o arribin, inclús, a desaparèixer.

    COMPARACIÓ MARX / WEBER

    1-) En relació amb les classes, o en la seva globalitat, Mas planteja un model dicotòmic (d'oposició), en el cas de Weber ens planteja un model de classes econòmi-ques definides de tal forma que fan que hi hagi una gran pluralitat. Tot i que el resultat final és similar, és important veure i entendre el punt de partida: la síntesi de Marx, a l'amplitud detallista de grans grups de classe de Weber.

    El concepte de classe de Marx no només es econòmic com diu Weber, també social i polític. Per a Weber aquests altres elements queden assignats a altres formes d'organització: estatus, organitzacions polítiques... que comporten realitats empíriques diferents.

    2) Per a Marx, un dels criteris de definició entre classes és l'explotació. Qui s'expropia del treball aliè, com, perquè es produeixen aquestes dinàmiques d'expoliació. Per a Marx, el concepte d'explotació s'imposa, les relacions de dominació és l'altre cara de la moneda de la relació d'explotació. Weber no contempla l'explotació en la definició de classes, per ell el fonamental és veure i analitzar les formes de poder diferents que provoquen dominació. Weber vincula dominació a les fonts de la dominació. Marx barreja dominació i explotació, weber en canvi deixa de banda el segon concepte ja que ell té un concepte de dominació plural: la finalitat de dominar és dominar.

    Marx posa l'accent en les relacions de producció, mentre que Weber en les relacions de mercat. Weber no es fixa en l'explotació perquè la base són les relacions de mercat, on es produeix un intercanvi. Des del punt de vista polític si parlem de relacions de producció de Weber parlem de relacions de distribució. Si parlem des dels punt de vista de relacions de producció de Marx, parlem de socialisme o comunisme.

    20/11/03 Falta

    25/11/03 Models de classe Neomarxistes i Neoweberians

    - Model neomarxista: la proposta de WRIGHT:

    És un plantejament que sorgeix de les relacions socials de producció i entén que aquestes relacions es poden caracteritzar en tres dimensions interdependents:

    1. Relació social de control sobre el capital monetari.

    2. Relació social de control sobre el capital físic.

    3. Relació social de control sobre l'autoritat.

    No parla de propietat, sinó de control. Wright dóna èmfasi a les relacions de dominació de Marx. Considera que cada mena de control hi podrien diferenciar 4 graus diferents: ple, parcial, mínim i nul.

    A partir d'aquests tres eixos, Wright fa una classificació de la societat en tres grans classes que són a la vegada bàsiques i contradictòries:

    • Burgesia: Posseeix la propietat econòmica, exerceix el control sobre els mitjans de producció i la força de treball.

    • Proletariat: No controla la seva propia força de treball. No tenen propietat privada i està en una relació de subordinació.

    • Petita burgesia: Controla la seva força de treball, alguna propietat econòmica, però no controlen l'exercici de la força de treball de persones alienes. Exemple: un comerciant.

    Wright també l'interessa definir posicions que no encaixen en aquestes tres. La primera és que entre la burgesia i el proletariat és situen posicions contradictòries (supervisors, directius) part de la seva activitat s'aproxima a la burgesia, i d'altra banda, l'altre part s'aproxima al proletariat. La segona és entre la burgesia i la petita burgesia, serien tots aquells propietaris dels mitjans de producció que contracten treballadors però a petita escala, controlant a la vegada la seva i l'aliena força de treball. La tercera és aquell tipus d'activitat en què el treballador és semi-autònom. Té certes capacitats de control sobre la seva força de treball. Exemple: un lampista.

    Amb ell, trobem una alternativa als plantejaments clàssics de classes. És d'arrel marxista. No té un pes fonamental l'explotació (és la crítica que se li farà).

    - Model neoweberià: la proposta de Golthorpe

    És un plantejament que parteix de la proposta de Weber, i intenta sol·lucionar l'exessiva diferenciació de l'ordre i també que només defineixi la classe, únicament en termes econòmics.

    Goldthorpe parteix, per definir les classes, de les ocupacions i fa d'elles un llistat de classes. Estableix una sèrie de criteris que va agregant ocupacions i elabora el seu llistat: Són 3:

    • Situació de mercat: es defineix en termes econòmics. Té a veure en el grau de seguretat en el treball, font i volum de la renda i la mobilitat laboral.

    • Situació de treball: és el conjunt de relacions socials en que l'individu es troba immers des del punt de vista de les relacions d'autoritat i control.

    • Estatusde l'ocupació: valoració social que rep cadascuna de les ocupacions.

    Elabora tres grans classes:

    - serveis: té dos grans grups I : professionals, administradors i funcions d'alta graduació, directius de grans empreses i de grans propietaris. II: professionals, administradors i funcionaris de baixa graduació, tècnics d'alta graduació, directius de petites empreses i supervisors de treballadors no-manuals.

    - intermitges: III: empleats no manuals de treballs rotinaris que estan en l'administració i en el comerç. També situa els empleats ordinaris en serveis. IV: petits propietaris i artesans autònoms. V: tècnics de baixa graduació i els supervisors de treballadors manuals.

    - classe treballadora: VI treballadors qualificals manuals. VII: treballadors manuals semiqualificats i no qualificats.

    No explica com es formen aquests agregats des del punt de vista històric.m




    Descargar
    Enviado por:Ert
    Idioma: catalán
    País: España

    Te va a interesar