Índex:

1- História de l'esquí i snowboard a Catalunya.

1- Història

• Esquí a Catalunya:

La història a Catalunya va molt lligada amb l'alpinisme. Al segle XX Catalunya estava preparat per viure la implementació d'un excursionisme de tipus esportiu. Els més joves són els que va posar en marxa la nova visió de la muntanya. Arribat de Suïssa i França, l'esquí fou ràpidament assimilat com esport de moda al que se sumaren les dones.

El primer esquí era un acte més bé heroic, perquè les instal·lacions no eren idònies i calia fer servir els rudimentaris mitjans de locomoció del moment. L'obertura de la via fèrria fins a Puigcerdà i la construcció del tren cremallera de Núria van situar la Vall de Núria i la Molina com a primers i més importants centres d'esquí.

Més endavant, la construcció de les grans instal·lacions esquiables va suposar el primer pas cap a la separació entre l'excursionisme i l'esquí. Fent pont entre ambdós va quedar l'esquí de muntanya, una pràctica que fuig dels remuntadors o hostals a peu de pista per endinsar-se en la solitud de les muntanyes nevades a l'hivern.

- História del Snowboard

La història del Snowboard aquí a Catalunya es bastant recent. Va començar a la Cerdenya a principis dels anys 90. Aquest esport ha tingut molta aceptació i avui en dia té molts practicants a Catalunya.

Però per sabes els inicis del snow, en hem de remuntar als anys 70. Jake Burton y Tom Sims, van decidir modificar les tables de surf, per lliscar per la neu. Van tenir tants seguidors que al 1998, El Comité Olímpic Internaciona va incluir aquesta disciplina En els Jocs Olímpic de Nagano amb enorme èxit de participació.

Aquí a Catalunya hi ha un important rider, Gerard Freixes. Ell es dedica al snow desde fa 5 anys i té una gran proyecció de futur dintre del freestyle nacional. El seu fort són els big jump. Els seus resusltats més destacats són, el primer lloc en un contest de Salomon en l'estació de Val D'isere o un segon lloc en el Big Jump de Speed Vibes.

2- Modalitats de competició

Esqui alpí, hi ha quatre modalitats, que depenen del tipus de pista i en la forma amb la que deu estar coverta.

Descens: En aquest tipus de carrera l'objectiu es lliscar-se per un pendent molt inclinat en el menys temps possible, el més convenient es mantenir la trajectoria el més recta possible. Es necessita equilibri i coordinació de cames i braços. Es poden arribar a unes velocitats superiors al 140 km/h. L'esquiador ha de mantenir-se dintre de la pista i passar per unes señalizacions anomenades “portes”. No hi ha penalització per glopejar o fer caure les “portes”, però si per no passar per dintre d'aquesta. Es la prova reina de l'esquí alpí.

Eslalon: Consisteix en descens per un pendent, però l'esquiador ha d'executar molts moviments en zig-zag per superar les marques “palos”, que es troben per tota la pista a distàncies curtes. La longitud d'una pista es d'uns 530 m i el desnivell entre 140 i 200 m. L'esquiador ha de passar entre 45 o 75 pals. La carrera es disputa en dues parts. Es varia el recorregut, canviant la situació i el número de pals. L'esquiador que aconsegueixi, els millors temps guanya. És essencial la rapidesa i l'agilitat. Perquè la pista té moltes irregularitats.

Eslalon gegant: S'assembla a l'eslalon, però les pistes són de 1,6 km i el desnivell es de 300 i 400 m. A les carreres femenines són més curtes. També guanya que corre les dues carreres en menys temps.

Eslalon super-gegant: És una combinació de proves d'eslalon i descens. Girs llargs i majestuosos efectuats a gran velocitat fan que aquesta prova sigui molt atractiva.

Esquí nòrdic: En aquestes proves és molt important la resistència i la força. Hi ha diferents distàncies: 15, 48, 50 km. Les pistes estan senyalades amb marques de colors

Salt de trampolí: El saltador es llisca per una superfície preparada, bastant inclinada, fins al punt del salt. La distancia es mesura des del final del trampolí fins quan els esquis toquen terra. La puntuació s'obté apartir de la distancia recorreguda i l'estil del salt.

• Esquí d'estil lliure, hi ha tres disciplines:

Ballet: Disciplina semblant al patinatge artístic que consisteix en un programa de salts, girs i pasos de lliscarse, fet al ritme de la música, durant un màxim de 2 minuts i 15 segons. El programa es jutja per la dificultat de la tècnica, coreografia, etc.

Figures: Prova que consisteix en efectuar girs molt calculats a gran velocitat sobre una pista amb un pendent molt pronunciat i plena d'irregularitats. El competidor es jutjat per la qualitat i tècnica dels girs, i la línia per on els realitzen. També es puntua els salts i la velocitat

Salts: El saltador realitza una sèrie d'acrobàcies iniciant l'exercici lliscant per una rampa especial des de la qual se surt cap a l'aire. La puntuació jutja l'enlairament, la forma, la maniobra a l'aire i l'aterratge.

- Les modalitats de competició del snowboard:

Boarder-Cros: Participen quatre esportistes al mateix temps, la prova consisteix en realitzar un recorregut en el menor temps possible, per arribar el primer a la meta. Poden valer-se de qualsevol obstacle natural per guanyar velocitat i realitzar salts. S'accepta el contacte físic amb el rival, sinó se'l talla el recorregut. Es necessita una pista de 80 m de desnivell i 30 m d'ample.

Big Jump: S'apropa més a una exhibició artística. Consisteix en lliscar per una profunda pendent fins arribar a la rampa final amb l'objectiu de fer un salt espectacular i atractiu. Els snowboardes tenen cinc possibilitats per fer el millor salt, dels quals els dos més puntuats seran els que contin. Es necessita una pista condicionada amb dos parts: Una rampa de 60 m, salt de 3 m d'altura, transició plana i plataforma de frenada.

Half pipe: Es practica en mig tub, en forma de U d'uns 70 cm de llarg i 3 m d'alt. La pista consta d'una zona plana entre paret i paret, des d'on el snowboarders descendeixen en ziga-zaga aprofitant la velocitat per realitzar les màximes i més difícils acrobàcies i figures. Puntuen segons la seva dificultat.

Big Air: Consisteix en un gran salt (més de 20m de llarg i 4 m d'altura) que realitzar l'esquiador desprès de lliscarse sobre una ra mpa. Durant el vol es realitzen diversos girs, piruetes i figures.

Freeride: Se centra pel descens a gran velocitat per fora de les pistes, preferentment en neu verge i amb paret amb pendents molt pronunciats.

Proves de salt: Consisteix en saltar des d'un trampolí de 70 i 90 m , desprès d'una carrera de velocitat. Durant el salt el cos de l'esquiador es manté extés cap endavant amb els braços enganxats al cos.

3- L'equipament.

A l'esquí el material consisteix d'esquís, botes, fixacions i bastons.

• Els esquís: Estan fets d'un material dur però flexi ble (amb franges de fusta, metall o materials sintètics) , i en permeten lliscar sobre la neu sense enfonsar-nos-hi. Son de diferents mides, però normalment de 1.8 a 2.1 m de llargada i de 7 o 10 cm d'ample. La part de davant de l'esquí s'anomena espàtula i es covarda cap a endavant perquè no es clavi a la neu.

• Les botes: Protegeixen el peu i estan unides a l'esquí per fixacions. Tenen la sola plana i solen ser fabricades de materials plàstics rígids.

• Les fixacions: Serveixen per unir la bota a l'esquí. Aquesta unió pot semblar molt rígida (esquí alpí) o pot permetre molta llibertat (esquí nòrdic). En cas de caiguda fan saltar els esquís

• -->E[Author ID1: at Thu Mar 11 22:35:00 2004][Author ID1: at Thu Mar 11 22:38:00 2004]-->l[Author ID1: at Thu Mar 11 22:36:00 2004]-->s[Author ID1: at Thu Mar 11 22:36:00 2004] bastons: Han de ser adients a l'alçada de l'esquiador o esquiadora, i a la modalitat que es practiqui. Serveixen per mantenir l'equilibri i ajudar en els moviments. Estan fabricats d'un tub lleuger (metall o fibra) , tenen uns punys perquè s'agafin bé, això com un petit disc a la punta per apoiar-lo a la neu.

• El material del snowboard:

• Taules: hi ha dos tipos de taules, la freestyle tècnica o la all mountain. Les taules estan fabricades de fusta i altre materials com el carboni o el kevlar, que donen més resistènica i menys pes.

La freestyle tècnica és una taula específica per els pipes y snowparks, amb un flex més dur en la cua, el que provocarà millors sortides en els salts i que tingui més estabilitat. Tenen la zona de tail més dura que la del nose, a més són molt reactives el que fa que el canvi de cant a cant pugui ser més ràpid. Es unidireccional.

En canvi la taula all mountain s'utilitza per el freestyle de muntanya o fora de pista. Es una taula amb el felx centrat, el que fa que la dureza estigui repartit per tot el cos. Provoca una taula menys nerviosa i més manejable (que deixa fer girs més amplis).

• Les botes: Estan formades del botí interior i la carcasa. El botí és molt important perquè està amb contacte amb el peu. Es aconsellable un botí amb cordons o un que sigui molt anatómic, perque ha de quedar el peu ben ajustat perque no hi hagui cap lesió. La carcasa depen de la nostra fixació.

• Fixacions: Han de ser fixacions lleugeres, però a la vegada el més dur possible (carboni) i que pesin poc. Es essencila que no hi hagi cap buit entre la bota i les fixacions.

- Proteccions: Tota protecció es bona, però es recomana porta casc,perque protegeix bé la nuca i el cap. Hi ha alguns molt còmodes i amb bona ventilació, que no es noten.

Localització geogràfica: Es troba al nord-esr del Principal D'Andorra, a 24 km d'Andorra la Vella, és la més modrna del Principat, ja que fou inagurada provisionalment l'any 1984, quan encara estaven en construcció algunes de les seves instal·lacions. Promoguda pel Comú d'Ordino, està orientada cap al nord en un bell paratge al costat de la carreterra general, voltada de bocos entre la serra d'Arcalis i el cercle de la coma de Forat, amb una cota màxima de 2600m. I una mínima de 1940, sota els pics D'arcalís Cataperdís de 2776 i 2804 m d'alt.

Inatal.lacions i serveis: L'estació d'esquí té 2 restaurants, 1 bar-snack, serveis mèdics, 150 places d'aparcament a peu de pista.

A més hi ha 26 pistes i 378 ha esquiable. Té 8 telesquís i 5 telecadires, i 12 canos de baixa pressió ( 20.25 ha amb neu artificial)

Ofereix el servei d'escola d'esquí, amb 40 monitors ( particulars, col·lectius, surf, esquì nòrdic, eslàlom, telemark i raquetes de neu). Per als nens hi ha un jardí de neu i una guarderia.

Pistes:

Hi ha: 6 pistes verdes, 8 blaves, 8 vermelles, 2 negres i 1 d'eslàlom.

[Author ID1: at Thu Mar 11 23:36:00 2004 ]

5- [Author ID1: at Thu Mar 11 23:36:00 2004 ]Tècniques bàsiques.[Author ID1: at Thu Mar 11 23:36:00 2004]

Esquí alpí: S'acostuma a fer a més altura i s'utilitzen remuntadors mecànics (teleesquís o telecadires) per pujar les pistes que després s'han de baixar. Es poden utilitzar algunes d'aquestes tècniques:

• El descens directe. Ens hem d'impulsar des de dalt d'un petit pendent amb el pes del cos repartit entre els esquís, que han d'estar paral·lels, amb els bastons mirant cap al darrere.

• El cuny. Serveix per frenar i/o controlar la velocitat. Consisteix a obrir les cues dels esquís fins a adoptar una forma de V. Cal ajuntar els genolls per tal que els cantells dels esquís es clavin a la neu. El viratge fent cuny serveix per girar, tant cap a la dreta com a l'esquerra. Per girar cap a l'esquerra s'ha de mantenir la posició i clavar el cantell de l'esquí dret deixant l'esquí esquerre pla. Per girar cap a la dreta es fa el contrari.

• El viratge paral·lel. Aquest viratge s'inicia amb el derrapatge dels cantells exteriors dels esquís per finalitzar amb un altre derrapatge dels canells interiors, fent més pressió sobre la neu amb l'esquí contrari al costat cap a on es gira. És molt important l'anticipació del cos, la flexió- extensió dels genolls i el recolzament del bastó.

Snowboard:

En la taula pots posar un o altre peu davant, segons la comoditat. Els goofy son els que posen el peu dret davant i els regular l'esquerra.

La posició elemental del snowboard és tracta d'una posició natural i relaxada que manté el pes centrat amb les cames semifleionades, amb l'esquena recta, els braços lleugerament separats del cos amb les mans a l'altura dels colzes, la línea de les espatlles perpendicular al peu de davant.

Lliscar-se apartir de estar parat: Comencem amb els dos peus lligats a la taula, partim de la posició base amb la taula perpendicular a la línia de màxima pendent i desplacem el centre de gravetat cap el nose, fent petits salts amb el tail fins que la taula comenci a lliscar paral·lela a la línia de màxima pendent.

Derrapatge en màxima pendent:
Ho fem quan la nostra direcció es paral·lela a la línia de màxima pendent. Ens servirà per poder baixar qualsevol pendent per pronunciada que sigui. Partim amb la taula perpendicular a la línia de màxima pendent, el cos amb posició base i la mirada en el sentit de la marxa. La velocitat del derrapatge la podem controlar en funció de l'augment o la disminució de l'angle entre la taula i la pendent, que el podem controlar alleugerin o carregant el pes que fem sobre la taula.

Derrapatge en horitzontal:

Serveix per desplaçar-nos d'un costat a l'altre de la pista, podent controlar la velocitat. Partim del derrapatge en màxima pendent, desplacem lleugerament el centre de gravetat longitudinalment i dirigim la mirada cap allà on volem anar. Per frenar en la diagonal, centrem el pes i tornem a la posició inicial.

Viratge base

Té 4 fases, la fase de preparació, desencadenament, conducció i final.

Partim del descens directe i un poc la taula està plana, desplacem el centre de gravetat longitudinalment endavant. Seguidamnt fem una rotació d'espatlles ajudant-nos amb la mirada (mirada al centre de gir) i un cop tenim la taula perpendicular a la pendent comencem a flexionar per controlar la velocitat.

Viratge base encadenat[Author ID1: at Thu Mar 11 22:37:00 2004 ]

Es tracta d'un viratge exactament igual que el base, però despres de la fase fi, es torna una altre vegada a la primera.[Author ID1: at Thu Mar 11 22:38:00 2004 ]

6- Relació entre la creació d'una estació d'esquí i l'impuls del turisme.

La creacció d'una pista d'esquí en un lloc on no hi ha moviment turític causarà un gran creixement econòmic, social i lúdic en la zona. D'una banda haurà un aument dels serveis ( restaurants, hotels, bars, etc.) i per l' altre una restruccturació dels mitjans de transport, perquè la zona estigui comunicada.

Una pista d'esquí acull a un gran nombre de turistes i esportistes. En conseqüència hi haurà un gran impacte natural a la zona.

Neu molt cohesionada.

Quant als cristalls de neu queden dipositats, comencen a canviar de forma i aquests canvis depenen de la resistència de la futura capa de neu. Quant a la temperatura del mantell de neu és uniforme en totes les seves capes i no es molt baixa, la neu forma cristalls arrodonits molt units entre ells.

Neu pols dura.

Consisteix en una basa compacta sobre la qual hi ha una capa fina de neu pols. Es freqüent en les pistes d'esquí, on la base compacta es forma amb les màquines pisaneu. Fora de les pistes, es produeix quan cau una nevada dèbil sobre una cap molt estable. Es la neu recomanada per esquiadors principiants.

Neu pols.

També anomenada neu de sucre. Aquests cristalls no formen forts vincles, aleshores la capa que es crea es dèbil i poc cohesionada. Aquests tipus de neu té una consistència lleugera, no es compacta sinó solta i permet lliscar per ella amb rapidesa. A l'esquiar sobre aquesta apareixen els “núvols de pols” que li donen el nom.

Gebre en profunditat.

Quan la neu sucre queda sota altres capes, es denomina així. ES freqüent que es produeixin allaus quan hi ha una nevada sobre un estrat d'aquest tipus, format desprès un període fred.

Neu primavera

La primera neu que cau durant la primavera.

Neu verge.

Aquella neu que no ha estat trepitjada, és una neu molt poc compacte i fàcil d'enfonsar-te.

Neu trepitjada

Neu compactada per màquines quitaneu i molt fàcil d'esquiar.

Neu crosta.

Endurida per l'aire o el fred nocturn.

Neu sopa.

Molt líquida, en aquesta s'ha d'esquiar amb precaució.

8- La neu artificial

La instal·lació de neu artificial consta fonamentalment d'una xarxa de canonades d'aire i aigua que connecten els canons distribuïts per les pistes i vessants amb els equips de bombament i compressors que es troben instal·lats en un edifici central. La formació de la neu produïda, consisteix en la creació d'un corrent d'aire de gran velocitat que unida a un cabal d'aigua que es llança simultàniament, produeix una dispersió d'aquesta en petites gotes. L'aire i l'aigua flueixen a gran velocitat, juntament amb unes condicions ambientals de temperatura i humitat determinades, produeixen els mateixos fenòmens de refredament per convecció, evaporació i alliberament d'energia que en la formació de neu natural, aconseguint-se així la fabricació artificial de la neu.

Depenent de la forma de produir el corrent d'aire i de la pressió de l'aigua en la sortida, tenim dos processos de fabricació de neu: D'una banda els canons a Baixa Pressió i per una altra els d' Alta Pressió. La diferencia entre aquests sistemes, és la pressió que es fa servir per la fabricació de la neu artificial

El sistema dels canons és generalment automàtic i quan la temperatura ambient arriba a la temperatura d'arrencada que s'hagi indicat en els canons, el sistema començarà a funcionar; el compressor del canó arrencarà les bombes del sistema de neu i quan el sistema està a la pressió adequada de funcionament dóna l'ordre d'obrir la vàlvula d'aigua, amb el que el canó està funcionant. Al mateix temps, la qualitat de neu que s'hagi indicat la mantindrà, encara que hagi variacions en la temperatura.

9- Altres modalitats o esports sobre neu:

• Utilització d'esquis:

• Heliesquí: Consisteix en realitzar una aproximació en helicòpter fins al cim d'una muntanya i descendir esquiant. Es pot realitzar seguint pistes senyalitzades d'una estació d'esports d'hivern, o bé, través de la neu verge que hi ha als perfils muntanyosos. En aquesta pràctica esportiva, hi ha un gran grau de perill de sorgiment d'allaus. Els recorreguts son d'alta dificultat i s'ha de tenir en compte amb accidents dels terrenys, que hi ha sota la neu (roques, forats,..)

• Esquí Freeride: És el tipus d'esquí més extrem. S'ha d'elegir amb molta cura el recorregut desitjat. Aquesta disciplina està sotmesa a tots els perills de l'alta muntanya (barreres, roques, caiguda de blocs de gel, pedres, allaus, etc). La tècnica depèn molt de la condició de la neu. Per exemple, si el pendent és fàcil es descens amb descensor i la corda, si el pendent de gel es massa alt per saltar-lo, s'instal·la rappel, etc.

- Sense la utilització d'esquis:

• Trineus: Hi ha dos modalitats diferents, les carreres de trineu amb gossos i les carreres de trineus sense gossos.

• Trineus sense gossos:

• - Luge: trineu per una o dos persones sense direcció ni frens. El corredor s'assenta o s'estira cap en darrera.

- Skeleton: els competidors van boca avall en un trineu obert. Únicament existeix una pista per a competicions majors (St. Moritz en Suïssa)

• Bobsleight: La modalitat més important d'aquest tipus de trineus. Aquest està format per dos patins d'acer corbats, dels que surten tres muntants sobres els quals hi ha una petita plataforma, on el conductor es col·loca tombat sobre la seva panxa. Per conduir-los s'utilitzen les puntes dels peus que també serveixen per frenar-lo. Es un trineu de poca altura, excepte en la seva part anterior, on està recolzat sobre quatre patins que funcionen com a rodes, els posteriors són fixes, mentrestant que els davanters estan dotats de mobilitat i es dirigeixen mitjançant un volant. El fre, consisteix en una pala dentada que s'enfonsa al gel que es troba a la part posterior del vehicle.

La tripulació pot estar formada de dos o quatre persones. Les carreres de competició es celebren sobre pistes ja preparades per l'esport. Els Revolts del trajecte son molt grans. A vegades el trineu es pot posar en posició horitzontal del terra.

En les competicions oficials, cada equip efectua el recorregut quatre vegades, se sumen els temps per fer la classificació final.

-Trineus amb gossos:

El tipus de trineus utilitzats estan construïts de fusta, alumini o fibres sintètiques. Els utilitzats per travesía o carrera tenen que estar equipats amb frens i dos àncores, i també un sac anomenat Dog Bag, confeccionat amb materials resistents, impermeables i amb capacitat de portar dos gossos impossibilitats de transitar pels seus propis mitjans. Els trineus son arrossegats per deu gossos (en competició). La línia de gossos es forma per la velocitat de cada gos. Entre ells existeix un gos líder i el guia. ES un gos amb caràcter i tots el respecten per la seva condició física (és el més ràpid).

En els països nòrdics es un esport molt practicat, les distancies varien de 5 a 30km. Una de les carreres més importants a Europa es la de Laponia (Noruega) , dura tres dies, pulkas de dos gossos i pistes no indicades. Cada participant es lliure de fer el seu propi itinerari. La seva única ajuda es un mapa i una brúixola.

10- Bibliografia:

Gran Enciclopèdia de los deportes. Tomo 4

www.elmundo.es

Llibre d'educació física de 3r

Ediciones Teide

1

[Author ID2: at Fri Aug 13 11:29:00 2004 ][Author ID2: at Fri Aug 13 11:29:00 2004 ][Author ID2: at Fri Aug 13 11:29:00 2004 ]1[Author ID2: at Fri Aug 13 11:29:00 2004 ][Author ID2: at Fri Aug 13 11:29:00 2004 ][Author ID2: at Fri Aug 13 11:29:00 2004 ]