1.- INTRODUCCIÓ I RESSENYA HISTÒRICA

Els esports de risc o aventura són un conjunt d'activitats esportives, generalment de creació recent, i la seva practica implica un perill per als practicants, normalment establertes. En realitat, bona part dels esports de risc deriven d'activitats esportives clàssiques, i el seu desenvolupament s'ha vist fomentat per les possibilitats que ofereix el seu patrocini, al ser inclosos en canals temàtics de televisió. També ha contribuït a la seva pràctica l'aparició de nou material esportiu, que en moltes ocasions desenvolupa variants d'un altre ja existent. S'ha de citar igualment entre els seus orígens l'anomenat Llibre Guinness dels Rècords, que des de la seva creació ha fomentat la pràctica d'activitats més o menys esportives i curioses. En Estats Units, el conjunt d'activitats esportives de risc s'agrupa amb el nom de extreme games (jocs extrems), que des de mitjans de la dècada de 1990 han aconseguit agrupar-se en festivals anuals.

Un bon exemple de derivació a partir d'un esport ja existent és l'esquí extrem: es practica sobre neu verge, partint de pics quasi inaccessibles, que per arribar-hi es necessiten helicòpters. En aquesta activitat es presenta tots els perills de l'esquí sense existència de pistes, més els afegits per la seva execució en pendents quasi verticals.

Una activitat tan antiga com el paracaigudisme, que es va iniciar per motius militars en la II Guerra Mundial, ha permès desenvolupar la caiguda lliure, que s'efectua a gran altitud i en la que el paracaigudista està varis minuts en el buit abans d'obrir el paracaigudes. A la seva vegada, ha desembocat al que se'n diu `paracaigudisme relatiu', en el que equips de quatre o vuit saltadors efectuen un número indefinit de formacions a l'aire en un temps predeterminat.

Encara té més perill l'sky-surf, en el que el paracaigudista salta sobre una taula similar a les utilitzades en el surf enganxada als seus peus. La taula li permet presentar grans resistències i “lliscar-hi” sobre, a més d'efectuar rotacions i girs a velocitats grans, que tenen un gran perill per a les articulacions del coll i l'espatlla. Aquestes dues últimes modalitats esportives inclouen una novetat impensable fa anys: es practiquen amb la companyia d'un operador de camera (generalment instal·lada en un casc), i la puntuació que rep l'esportista depèn també de la perícia del camera, el que converteix aquesta activitat en un esport d'equip.

El monopatí o skate, inspirat en una taula de surf a la que s'incorporen rodes per a desplaçar-se sobre l'asfalt, ha desenvolupat varies activitats de risc. Des de l'anomenat “mig tub”, que en una instal·lació amb forma de cilindre partit per la meitat sobre el que els patinadors efectuen diferents combinacions de salts i girs, fins el més recent street-skate, originat als carrers de Nova York (Estats Units). Consisteix bàsicament en una pista sobre la que s'instal·len diferents dificultats, habituals en el carrer, per al monopatí: escales, voreres i baranes, per a que els patinadors demostrin la seva habilitat.

Els esports aquàtics han desenvolupat diferents activitats de risc: des de les carreres de on board, autèntics Fórmula 1 que llisquen sobre l'aigua, a les de hovercrafts, que es desenvolupen sobre aigua i terra, passant per les competicions de motos d'aigua, que a la seva vegada poden arrossegar als practicants de l'esquí aquàtic.

Alguns d'aquests esports de risc no inclouen com a principal objectiu la competició, més be la diversió.

2.- MODALITATS I CLASSIFICACIÓ