ÍNDEX

INTRODUCCIÓ...................................................................................................................2

BIOGRAFIA.........................................................................................................................4

L'ESCOLA DE SUMMERHILL........................................................................................14

L'EDUCACIÓ DELS INFANTS........................................................................................24

EL SEXE............................................................................................................................32

LA RELIGIÓ I LA MORAL...............................................................................................38

ELS PROBLEMES DELS INFANTS.................................................................................42

ELS PROBLEMES DELS PARES.....................................................................................46

AMPLIACIÓ......................................................................................................................50

DIFERENCIES ENTRE SUMMERHILL I LES ESCOLES CONVENCIONALS.............51

CARTA A SUMMERHILL................................................................................................54

OPINIÓ..............................................................................................................................61

BIBLIOGRAFIA.................................................................................................................66

Introducció

Un dels grans principis de la democràcia es la llibertat de l'individu. Aquest, des que neix fins que mort té el dret de viure en llibertat, l'individu ha de tenir els mateixos drets sigui ric o sigui pobre, sigui blanc o sigui negres, sigui dona o sigui home, sigui nen o sigui adult, i en aquest cas ha de tenir dret a ser educat tan si la seva família s'ho pot permetre com si no, obligatòriament.

Per tant si un nen té dret ha rebre educació i ha aprendre els valors de la llibertat, perquè en moltes escoles encara es tracta al nen com un delinqüent i se'l castiga i maltracta, educant-lo a base del regla i la disciplina.

Trobar un cas d'aquests en una escola d'ara i aquí potser seria una mica difícil, però segur que encara se'n troben casos, malauradament, a un país tan important mundialment com Anglaterra encara hi han moltes escoles en les quals s'utilitza aquest mètode i el pitjor és que els pares l'accepten, pensant que reprimint l'infant aquest aprendrà més que en llibertat.

Tot i això a la Gran Bretanya, fa ja algunes dècades, el 1921, un pedagog d'origen escocès, anomenat Alexander Sutherland Neill, va decidir posar fi a l'educació d'aquella època, que estava basada en la disciplina.

Neill en un pujol a la vora de la costa Sud, al poble de Leiston a Suffolk va decidir obrir una escola-internat que va anomenar Summerhill.

En aquesta escola es va posar en pràctica un sistema d'ensenyament totalment revolucionari per l'època, basat en moltes de les idees sobre la psicologia que havia proclamat Freud, i que malgrat els anys que han passat des de la seva posada en pràctica encara ho és. El principi fonamental de l'escola és la llibertat, i que el que educa no és la aula sinó tot l'ambient que es respira i envolta als alumnes.

Aquest sistema d'educació va trencar totes les regles de l'època i Neill va rebre un munt de crítiques sobre la seva escola i el seu sistema d'educació, però per altra banda també va rebre el suport de forces pedagogs.

Neill no va aconseguir que el seu sistema revolucionari d'ensenyament s'apliques a la majoria de les escoles però segur que va contribuir en que les escoles es tornessin més lliures i donéssim més importància a la naturalesa curiosa dels nens que no a l'educació a base de disciplina i càstigs, i per això pensem que per aprendre com em arribat en aquest tipus d'educació em de donar un cop d'ull a aquesta escola i a les idees del seu creador, que varen deixar una forta empremta en el mon de l'educació, per tant donem una ullada a Summerhill.

Biografia

1883-1917

Alexander Sutherland Neill, era fill de George Neill, un mestre d'escola rural, i de Mary Sutherland. Va néixer a la localitat escocesa de Kingsmuir. Sa mare va dedicar tota la seva vida als tretze fills, nou dels quals van sobreviure.

Neill va rebre una educació d'un to calvinista tancat (molt religiosa protestant, la qual dóna molta importància a la Bíblia), però ja de petit el seu pare li retreia de no tenir ambició pels estudis. Quan encara no tenia 14 anys ja va ser enviat a Edimburgh a treballar de mosso en una empresa de comptadors de gas. Però poc després, va perdre la feina, llavors ell va decidir tornar estudiar, però després d'un altre fracàs escolar el van posar d'aprenent en una casa de robes prop de Kingsmuir. Aquesta feina tampoc feia per a ell i el seu pare mig desesperat el féu ajudant de mestre a la seva escola, quan Alexander tenia 15 anys.

Aleshores era un xicot insegur i molt dependent del seu pare; li agradava molt dibuixar.

Sigui com sigui, ensenyant va anar creixent la seva motivació per aprendre i, en acabar la fase d'aprenentatge de mestre prop del seu pare, a principis de 1903, va fer una prova per a accedir a una escola de Formació de Mestres. Va quedar classificat exactament el número 103 d'un total de 104 candidats. D'ençà d'aquell moment Alexander féu substitucions a diverses escoles del país escocès i va quedar marcat pels càstigs corporals i la severitat del règim escolar.

Mentre estava a l'escola de James Calder, fins el 23 de novembre de 1906, es va examinar amb èxit per al certificat de mestre suplent. Llavors comença de mestre assistent a Newport, localitat obrera on abundava la manufactura de cànem i les condicions de vida eren dures per a la infància treballadora, fins el 1908. Durant les últimes setmanes d'estada en aquesta població havia superat l'examen d'entrada a la Universitat -en la branca de Llatí i Física- així com la segona part dels estudis per esdevenir mestre suplent. Adquiria així un títol menor just al moment que decidia distanciar-se de l'ensenyament. Per aquell temps, tot s'ha de dir, ja havia començat també a adoptar aquell estil de relacions no convencionals en educació que el caracteritzaria tota la vida.

Llavors va treballar de periodista a Edinburgh, a la publicació Student. El dia 5 de juliol de 1912 es va llicenciar d'anglès a Edinburgh, amb resultats millors dels esperats. Durant aquests quatre anys A. S. Neill s'havia fet un adepte vigorós de les idees socialistes.

Un diumenge de tardor de 1913 Neill arribava a Londres, on continuà treballant en tasques editorials. Trobà feina de redactor d'una nova publicació, el Picadilly Magazine. A Londres li va augmentar la preocupació pels temes de justícia social i no va anar a la primera guerra mundial a causa d'una cama malmesa.

Aleshores va esdevenir director de l'escola de Gretna, al sud-oest d'Escòcia. Allí va poder instaurar un sistema pedagògic força lliure, abolint els treballs a casa i desenvolupant un agut esperit crític respecte dels llibres de text en ús.

En aquesta època Neill estava preocupat pel xovinisme (Excessiva admiració pel propi país cosa que crea menyspreu per altres cultures) i decidit amb acabar amb la “hipocresia social” llegia diaris radicals com el New Statesman i el New Age. Va publicar els seus dos primers llibres A Doiminie's Log (Diari d'un mestre rural), i A Dominie Dismissed (Un mestre acomiadat), entre el 1916 i 1917. Per aquell temps, la seva ideologia de socialisme utòpic estava influïda per les idees d'Un enemic del poble: “La majoria mai no té raó”. Com a mestre era molt agradable, però poc exigent, “no posava lliçons”.

El seu primer llibre havia provocat molts comentaris a la premsa i iniciava el que un diari en va dir “una lluita contra el formalisme i la tradició”.

1917-1924

El març de 1917 va ser cridat, finalment, per l'exèrcit. Fou tinent segon, però la seva mala salut l'apartà dels llocs de perill del camp de batalla. La guerra aviat acabà i Neill va retornar a la capital que havia abandonat per l'agost de 1914.

A l'hivern de 1917 Neill havia conegut un pedagog que l'influí enormement, Homer Lane, el pioner de la Little Commonwealth, tancada l'any 1918. El llibre A Domine in Doubt (Un mestre en dubte), de 1921, reflectia la influència de Lane, el qual va introduir a Neill les “revolucionaries” idees de Sigmund Freud i els seus companys psicoanalistes de Viena.

A principis de 1919 Neill entrava en la King Alfred School, una escola en règim d'”autogovern”, conduïda per John Russell. L'ensenyança rigorosa i religiosa de fons, darrera d'un tel de llibertat, no va convèncer Neill, que el juliol de 1919 va haver d'anar a la seva Escòcia, on Clunie, la seva germana, s'estava morint d'una pulmonia. La mort de Clunie el va afectar moltíssim.

Les pràctiques de Lane a la Little Commonwealth van ser curtes, només dos anys, però decisiu en la vida de Neill. Lane morí a París després d'un judici a Anglaterra , pel que sembla, sota l'acusació d'”immoralitat” en la relació amb alumnes, el que en realitat es va jutjar va ser el seu avantguardisme, que trencava amb el sistema. El veredicte advers obligà Lane a abandonar l'illa. Pel que fa a Neill, en deixar l'escola del Rei Alfred, estava decidit a muntar el seu propi establiment d'ensenyança. Havia tingut ocasió de comprovar que si l'equip ensenyant no estava compenetrat en una línia, i si el règim escolar no era d'internat, poca cosa es podia fer.

El dos primers llibres que va publicar ens mostren Neill com un educador iconoclasta, humorista potent i com que semblava que li sabia greu que hom el prengués únicament en broma, va editar dos altres llibres durant aquesta època The Booming of Bunkie (1919) i Carroty Broon (1912).

El 1920 com a membre del cercle de Lane, Neill va ser enrotllat com a coeditor de la revista d'educació Education for a New Era.

Neill va poder tastar les idees de Montessori i les va trobar repel·lents en forces aspectes, sobretot per la seva manca d'espontaneïtat emocional. “El sistema Montessori -deia- és massa científic per a mi, massa ordenat, massa didàctic: el nom d'aparell didàctic m'espanta”.

L'agost de 1921, A. S. Neill va anar a treballar a l'escola Dalcroze de Hellerau, portada per l'educadora americana Christine Baer-Frissell. Hellerau era a tocar de Dresden (Alemanya). A Neill li feia força il·lusió la possibilitat d'aplicar el mètode dalcrozià, que li semblava molt més aprofitable que el rígid mètode de Montessori. I fou a Hellerau on Neill publicà A Domine Abroad (Un mestre a l'estranger) el 1923.

El següent destí de Neill fou a l'escola de Sonntagsber, Àustria, on a principis de 1924 iniciava una nova experiència pedagògica, amb Lilina Neustatter com a col·laboradora. A Àustria fou molt influït pels cercles psicoanalistes de Viena i en especial per Wilhelm Stekel. Llavors va escriure A Dominie's Five (1924), obra que protagonitzen els infants de Hellerau, en certa manera. Cap a Pasqua d'aquell any van començar els problemes a la nova escola austríaca de Sontagsberg, atès que el veïnat catòlic no acceptava la llibertat de costums que hi havia. Fins i tot la policia hi va ficar el nas. La llei austríaca obligava a l'ensenyament escolar de religió, així com a l'ensenyança domèstica per a les noies i la instrucció física per als nois. I a tots aquests aspectes, Neill no tenia els papers en regla. Però a la fi van ser els problemes financers que van determinar el tancament de l'experiència.

1924-1939

El següent pas -octubre de 1924- va ser a Lyme Regis, a la costa sud d'Anglaterra, on Neill va instal·lar una “comunitat terapèutica lliure”. Aquí comença Summerhill. El següent llibre, The Problems Child (L'infant problema),1926, proposava conscientment l'”evangeli de la llibertat” neillià. Les idees de Neill van dividir els freudians, perquè el seu mètode d'aplicar el freudisme era poc ortodox, segons molts. Al mateix temps, el fundador de Summerhill continuava atent a les noves pràctiques pedagògiques.

L'any 1927, Neill va traslladar la seva escola a Leiston, a uns cent km. Al nord-est de Londres, al comtat de Suffolk.

Aquell any, A. S. Neill es va casar amb Mrs. Lins. Ella ja era, de fet, la codirectora del centre. Mrs. Lins era una dona maternal i de sentit pràctic, sense masses qualificacions acadèmiques. Un cop a Leiston, Neill entra en contacte amb Bertrand Russell i la seva segona muller, Dora.

Malgrat les semblances superficials entre Neill i altres educadors “progressius” britànics, estava clar que en molts aspectes hi havia un abisme, Neill no estimava l'esquema de llibertat puritana i controlada que proposaven.

L'any 1932 data The Problem Parent (El pare problema). Neill rectificava en aquest llibre la seva línia d'aprensió envers els pares-educadors, la qual li havia fet proclamar anys enrera que “el pare és l'enemic del mestre”. Ara deia que “els pares, com els infants, necessiten simpatia i comprensió, no pas blasme i menyspreu”.

La gent que sovint enviava els fils a Summerhill, després d'haver provat altres escoles era gent liberal i d'esquerres.

Neill va difondre el seu ideari en el llibre publicat el 1934, The Modern School Handbook. El 1936 el llibre Is Scotland Educated?(Està educada Escòcia?), i el 1937 That Dreadful School (Aquella escola temible).

Per aquells anys, ell i la senyora Lins, van tenir dificultats a conduir la vida en règim d'autogovern de Summerhill. La relació amb els alumnes no sempre era una bassa d'oli. De vegades Neill feia ús del que en deia “lliçons privades”, és a dir, converses relaxades en les quals encoratjava els infants a parlar sobre ells mateixos, les seves ansietats i les seves pors sobre l'escola o sobre casa seva.

El 1938 publicava The Last Man Alive. A Story from the Age of Seven to Seventy (El darrer supervivent. Una narració per a nens de 7 a 70 anys). Aquest llibret també provocà debat, era el primer llibre que explicava la història de Summerhill. S'hi desaconsellava o es desaprovava la història la cultura llibresca (apresa dels llibres), com havia fet Rousseau, d'una manera radical, però en canvi el teatre hi era vist com un element educatiu de primer ordre.

Aquell any Neill féu un viatge a Sudàfrica, convidat per l'Associació de Mestres de Transvaaal.

L'any 1939 va escriure The Problem Teacher i el 1945 Hearts not Heads in the School (Cors, no caps a l'escola), per aquesta època ja tenia una gran anomenada.

Tornant enrera el 1929 i 1935 va participar a unes conferencies sobre educació, la segona a Oslo va aixecar molta polseguera, sobretot per l'afirmació que era perillós ensenyar religió als infants, després de la qual un grup de dones mestres van abandonar la sala de conferències.

Pels anys 20 i 30, com molts intel·lectuals d'esquerra britànics i europeus en general, defensà les conquestes de la Rússia Soviètica, encara que no es va fer del Partit Comunista. De fet avorria tot el que pogués ser propaganda política a l'escola o adoctrinament. Més tard confessaria que li va costar d'adonar-se de la “natura real” de l'estalinisme. Pel que fa a la guerra civil espanyola, la seva postura antifeixista el va menar a emprendre alguna acció d'ajut als infants refugiats espanyols, algun dels quals, incloent la filla de l'ambaixador espanyol, van ser admesos com a alumnes sense pagar. Neill va quedar consternat pel pacte entre l'Alemanya nazi i la Rússia soviètica de no-agressió del 23 d'agost de 1939.

1939-1960

En començar la segona guerra mundial, els infants de Summerhill i l'escola es traslladaren a Festiniog (1940-1945) al nord de Gales, zona on els vells només parlaven galès. Com a Sonntagsberg, Lyme i Leiston, Neill va haver de cuidar les relacions amb l'entorn local i va tornar a tenir problemes amb els seus mestres. Després d'un penós procés de deteriorament, la seva muller va morir el 20 d'abril de 1944, al cap de 24 anys de col·laboració estreta amb ell.

Aquell mateix any la Llei d'Educació a Anglaterra i Gales introduí modificacions importants: escolarització fins als quinze anys, segona educació universal, absorció de les escoles de l'Església per l'Estat.

Finalment, dos mesos després d'acabada la guerra, l'escola de Neill tornà a Leiston. L'altre fer a ressaltar és el segon casament de Neill amb Ena Wood, antiga cuinera de Summerhill. I quan Neill tenia 63 anys, a finals de 1946, naixia la seva filla Zoë Sutherland.

La següent publicació de Neill va ser The Problem Familiy (1949). La seva filla Zoë i la relació paterno-filial esdevenien el centre de la seva reflexió.

Neill va enviar a la seva filla, quan tenia 12 anys, a una escola progressiva a Suïssa, L'Ecole de l'Humanité, però la nena no s'hi adaptava.

Neill havia estat l'any 1947 i l'any 1948 als Estats Units i el 1950 quan tenia pensat de tornar-hi per tercera vegada, els americans li refutaren el visat, per comunista o pel que fos, ja que l'any abans (1949) havia publicat l'obra sobre la “família problema” on deixava veure ben clara la seva ideologia comunista.

Pel que fa a l'escola, Neill es preocupava per les inspeccions estatals i no sempre se'n sortia amb els seus companys d'equip. Hi havia en ell un aspecte poc tolerant i paranoica, que dominava tan bé com podia.

El 1953 va publicar The Free Child (L'infant lliure).

L'any 1957 es va fundar l'associació de pares d'alumnes “Societat Summerhill”. L'any 1959- data d'una altre d'aquelles inspeccions estatals que tant despertaven els aspectes paranoics del nostre educador- Summerhill tenia 44 alumnes. Per l'octubre de 1960 només en tenia 24. El fet que les lliçons no fossin obligatòries té a veure, sembla ser, amb aquesta minva.

1960-1973

Aleshores esdevingué el boom editorial internacional dels seus llibres, sobretot arran del seu llançament als EUA. De fet, però, les idees de Neill ja eren conegudes de molt abans per alguns importants educadors que actuaven als EUA.

El 7 de novembre de 1960, una refosa feta pel mateix Neill a partir de quatre dels seus llibres, va ser publicada als EUA, amb el títol de Summerhill. A Radical Approach to Child Rearing. L'èxit editorial d'aquest llibre fou considerable. La seva publicació coincidia justament amb la setmana que John Kennedy va ser elegit president. Era un moment que semblava “girar full” a la història dels Estats Units. El llibre Summerhill va ser àmpliament vengut als Estats Units i 600 universitats americanes l'incloïen a les llistes de llibres recomanats. Els americans, però, van tergiversar el missatge neillià, presentant sovint Summerhill com el reialme de l'utopia. En part, l'èxit en la Meca del capitalisme sembla haver-se degut al poderós moviment de crítica de l'escola pública que hi havia per aquell anys. De fet, Neill va ser mal llegit i pitjor assimilat, atès que no sempre es va entendre correctament la seva teoria de la “llibertat, no pas llibertinatge”. I , en aquest sentit, Freedom, not Licence, publicada l'any 1966b per Hart, venia a ser un xic la resposta la repte de la tergiversació de les idees del fundador de Summerhill.

Per aquestes dates havia començat la seva gran amistat amb l'escriptor Henry Miller, que fins va ajudar monetàriament Summerhill dos cops.

L'any 1961 s'havia fundat a Amèrica la Societat Summerhill. Durant els 60 hom li va pregar en diverses ocasions d'anar als EUA; finalment hi anà l'any 1968, amb 85 anys, per participar a uns programes de televisió a Nova York.

L'escola passava per un tràngol financer crònic, i sort encara dels beneficis literaris del fundador, el qual durant els darrers anys de vida havia acceptat nomenaments honoraris de diverses universitats britàniques. A finals dels 60, Summerhill, que havia estat reeditada, ja havia estat traduït a Noruega, Dinamarca, Finlàndia i també havia estat traduït al castellà, portuguès, italià, francès i alemany.

La crisi de Cuba i la tensió internacional, així com el rearmament i la nuclearització del planeta i, en concret de Gran Bretanya, el van dur novament a l'actitud combativa de sempre. Participà en campanyes pel desarmament i la pau, al Comitè dels Cent per a la Desobediència Civil i fins fou detingut una vegada a principis dels seixanta en una manifestació pacifista.

Pel novembre de 1971, davant l'increment esfereïdor de visitants a Summerhill, Neill envià un anunci al New Statesman demanant que no fos molestat més. Poc abans havia tingut un tropell de cor.

Les darreres dues obres de Neill van ser Talking of Summerhill ( Parlant de Summerhill, 1967) i l'obra autobiogràfica Neill! Neill! Orange Peel (Neill, Neill, pela de taronja), subtitulat “una visió personal dels noranta anys” (1973). Fet i fet, es tractava d'una autobiografia de la primera part de la seva vida, escrita l'any 1939, i que havia estat refusada per diversos editors.

La influència de Neill en el món occidental i també al Japó va anar in crescendo a al darrera part de la seva existència. Institucions com l'escola sueca Skaa, fundada el 1947 per Jonsson, estaven molt inspirades per Neill, la presència del qual a l'Europa dels 70 fou notable. I a començaments del 80, encara es traduïa a Iugoslavia Summerhill.

Seshi Simoda va ser el gran introductor de Neill al Japó, on pels anys 70 els cercles educadors es mostraven molt sensibles a les tesis neillianes,, segons es desprèn d'una vasta enquesta que s'hi realitzà. L'any 1976si fundà una Societat Neill-Shimoda.

Pel que fa a Austràlia, les idees de Neill ja eren conegudes els anys 30. Però la influència difosa de les idees de Neill a través de les seves publicacions entre els pares sensibilitzats de tot el món, tot i que fou enorme, es fa difícil de calibrar. La seva força, però, ja declinava.

Poc després de la publicació de la seva autobiografia a Anglaterra pel maig de 1973, la seva condició física començà a deteriorar-se. Finalment va morir el dia 22 de setembre d'aquell any. Fou incinerat a Ipswich. L'endemà, ens recorda Jonathan Croall, el seu magnífic biògraf, els infants de Summerhill tornaven a l'escola després d'una estada a casa.

L'Escola de Summerhill

La Idea de Summerhill:

Summerhill fou fundada al 1921, al poble de Leiston, Suffolk, a uns 160Kms de Londres. És una escola en la qual hi havia 35 nois i 35 noies, agrupats per sexe i diferències d'edat.(5-7, 8-10, 11-15 i els més grans estan individuals o petits grups ). Tenen un gran percentatge d'alumnes estrangers. Cada grup dorm en diferents llocs, en habitacions de 3 o 4 persones. Els alumnes viuen en llibertat, no estan obligats a res.

Neill opina que les escoles obliguen als infants a seure en pupitres són escoles dolentes. Només són bones per aquells que volen infants dòcils sense esperit creador i que encaixin en una societat que té com a objectiu els diners.

Summerhill va començar com a escola experimental, actualment és la demostració que la llibertat és viable. Neill pensava que una escola ha d'estar en funció de la voluntat de l'infant, i no a l'invers, per això va fundar Summerhill. Neill, basant-se sense llibertat, és a dir, sense disciplina, sense direcció, sense religió...

Neill, basant-se en la seva teoria: l'infant és bo per naturalesa i no el contrari, i amb el quaranta anys que va estar a Summerhill mai va dubtar-ho, només li van donar més fe.

Segons Neill, l'infant és immediatament assenyat i realista, si té llibertat, sense suggeriments dels adults, es desenvoluparà fins a on és capaç. Si un infant té ganes d'aprendre ho aprendrà, l'ensenyis de la manera que l'ensenyis.

Els infants que van a Summerhill des del parvulari ni triguen a anar a classes, però els que procedeixen d'altres escoles tarden més temps a desenvolupar-se. El temps de recuperació és proporcional a l'aversió que se li ha aplicat; El rècord el té una nena que procedia d'un convent que va tardar tres anys a anar a classes.

A Summerhill no hi ha exàmens finals, el coneixement adquirit depèn de la voluntat de l'alumne. A Summerhill quan l'alumne assisteix a classe no li deixen d'ensenyar les assignatures bàsiques, ja que si l'alumne vol passar a la universitat ha de passar els abominables exàmens (això si l'alumne ho vol), per tan, és esclau dels exàmens de les universitats. Els alumnes de Summerhill no estan oprimits, i per tan, generen menys odi i més amor. Això és bo, perquè odi generen odi, i amor genera amor, l'amor genera consentiment, cosa molt important per l'escola, perquè els alumnes no cal renyar-los.

A Summerhill tothom és igual, tant els mestres, com els alumnes, com el director, hi ho demostren a l'assemblea general, cada persona té un vot igual que els altres. Així, l'alumne no té por del professor, i això és bo, perquè no se sent inferior i dona confiança en si mateix.

Neill creu que la funció de l'infant és viure la seva pròpia vida, no la vida que els pares pensen que han de viure, ni una vida d'acord amb l'educador. Totes aquestes interferències i orientacions de part dels adults no poden produir sinó una generació d'autometes. Si es fa aprendre a l'infant per força, el convertireu en un individu dòcil, que s'adaptarà a un horari i a treballar. El noi no serà res més que un dels homenets esporuguits i conformistes de què la societat estar basada.

Una ullada per Summerhill:

Una jornada a Summerhill és: Esmorzar a les 8.15. A les 9.30 se suposa que els llits estan fets. Es comencen les classe fins a la 1. L'assistència a classe no és obligatòria, però si decideix anar-hi, i falta molt, els companys el poden excloure ja que es queixen que retarda el grup el grup. Els grups més petits dinen a les 12.30 i els més grans a la 1.30. Desprès tenen temps lliure, el qual l'aprofiten per fer esport, reparar bicis, treballar amb motors i ràdios, fer barquetes... El te és a les 4.00.

A les 5.00 comencen diverses activitats: Als més petits se'ls llegeix un conte. El grup d'entre mig van al taller (pinten, dibuixen, fan terrissa..). Els grans treballen al taller mecànic i a la fusteria.

El dilluns al vespre van al cinema (pagant els pares) i els dijous hi tornen (si tenen diners).

Al dimarts al vespre, mestres i alumnes grans escolten les xerrades de psicologia d'en Neill.

Els dimecres hi ha ball, ells mateixos es trien la música. Molta gent de fora diu que saben ballar molt bé.

El divendres es reserva per fer diferents coses (obres de teatre...).

El dissabte es fa l'assemblea general de l'escola. Acabada l'assemblea hi ha ball.

No hi ha cap horari fix per els treballs manuals, no hi ha tampoc lliçons específiques. Els infants fan el que volen, i gairebé sempre és el mateix: Joguines, no els interessa les construccions complicades, els interessa coses que requereixi imaginació.

Cal dir, que les nenes tenen menys esperit creador, així, quan fa bon dia , les nenes es queden a prop de l'edifici i no lluny dels grans, fen teles, ceràmiques, pintures... mentres que els nois van a fer proeses amb les seves joguines.

Les noies deixen d'anar als tallers quan tenen 10 anys. Molts pares treuen els seus fills perquè no creuen en la educació de Summerhill, temen que als 21 anys no siguin capaços de guanyar-se la vida.

A Summerhill és un xoc constant entre infants i adults, és a dir, és la lluita entre el punt de vista de l'adult i la inconsciència juvenil. Això és demostrat en les assemblees generals que s'organitzen dissabte al vespre. Però en aquestes assemblees tothom mira per si mateix, per sort el personal docent no és egoista. El que és egoista amb les persones no pot ser mestre, segons Neill. Neill confiava que els nens han de tenir una certa agressivitat per obrir-se camí en la vida. L'excessiva agressivitat que s'observa en els infants que no són lliures és una manifestació de protesta contra l'odi que han experimentat; és lògic doncs que els alumnes de Summerhill presentin menys agressivitat. És possible que part de l'èxit de Summerhill sigui per què es tracten els alumnes en llibertat, igualtat i respecte.

L'Educació de Summerhill enfront de l'educació corrent:

Neill és del parer que l'objectiu de la vida és la recerca de la felicitat, i l'escola la preparació per la vida. Així doncs, l'educació corrent no ha tingut gaire èxit en aquest sentit. La política i l'economia actual condueixen a la guerra; els medicaments no han vençut mai les malalties, la religió no ha vençut la usura i el robatori; el nostre humanisme encara permet que l'opinió publica permeti la caça, els progressos són tècnics. Ens amenacen noves guerres perquè la consciència social del món es troba encara en un estat primitiu. Es poden fer moltes preguntes: Perquè l'home sofreix més malalties que tots els altres animals? Per què l'home odia i mata a la guerra i els animals no?

Per què hi ha tan suïcidis? Per què encara hi ha religions que tot i haver perdut l'amor, l'esperança i la caritat tenen tants seguidors?

La major part del treball escolar que fan els adolescents es perdre el temps, l'energia i la paciència. Roben a la joventut el dret de jugar, jugar i jugar. Damunt d'espatlles joves hi posen caps vells, desconeixem la quantitat d'esperit creador que es perd a les aules a causa de la importància atorgada a l'estudi. A les escoles hi ha estudiants indiferents i que a força de disciplina i amb dificultats passen els estudis universitaris per arribar a ser mestre sense imaginació, metges mediocres, que podien haver sigut bons mecànics o paletes excel·lents.

L'educació superior i els graus universitaris no serveixen de gran cosa en la lluita contra els mals de la societat. No hi ha pràcticament cap diferència entre un neuròtic instruït i un d'ignorant.

A tots els països capitalistes, comunistes o socialistes, es construeixen escoles complexes per educar infants. Tots aquests edificis no tenen cap sentit perquè no ajuden els infants i adolescents a vèncer llurs mals emocionals i socials engendrats per la pressió que els hi posen els seus pares i mestres i el caràcter coercitiu de la nostre civilització.

Que passa als graduats a Summerhill:

Neill escriu que sempre hi ha pares que volen que els seus fills sàpiguen més que ells, i que si no li dones una empenta no triomfarà a la vida.

Però què és triomfar a la vida?

Per Neill és treballar amb alegria i viure segur de tu mateix, segons aquest objectiu, els graduats a Summerhill triomfen a la vida. A Summerhill no ha sortit cap geni, però sí matemàtics originals, músics intel·ligents, artistes brillants. El nombre d'artistes que surten de Summerhill és remarcable.

En general, el mètode de la llibertat resulta quasi segur amb infants menors de dotze anys, però els més grans necessiten molt de temps per recuperar-se d'una educació que dona les coses mastegades.

Les Classes particulars a Summerhill:

Aquestes classes particulars són una atenció psicològica, sobretot per els alumnes acabats d'arribar, per a una adaptació més ràpida a la llibertat. Quan un infant està lligat interiorment, li costarà adaptar-se.

Les classes serien com una neteja cerebral per tal que l'infant arribi més aviat a assolir el nou sistema.

L'Autogovern:

Summerhill és una escola d'autogovern de forma democràtica. Les normes, els càstigs... es decideixen en la ja esmentada assemblea dels dissabtes.

Cada persona té un vot, tots iguals, tan val el vot d'en Neill com el d'un nen de 6 anys.

En les assemblees generals, a més de decidir regles, es decideixen els càstigs. L'autogovern i l'educació fa que els alumnes de Summerhill agafin un sentit immens envers la justícia.

A Summerhill s'ha demostrat que un autogovern funciona, i que una escola sense, no es pot considerar progressista. No hi pot haver llibertat si els infants no poden governar la seva pròpia vida social.

L'autogovern amplia el sentit de la justícia actuant com si fos un jutjat, defensant-se i contradient-se, fet que provoca que s'organitzin les seves idees i justifiquin les seves causes. Neill diu que es fan discursos molt intel·ligents.

La Coeducació:

A Summerhill, els alumnes, des de petits, estudien junts, això fa que els adolescents es mirin el sexe de manera natural, ja que no els reprimeixen sexualment. A les escoles que els separen, no fan res més que reprimir el sexe, i el reprimeixen, segons Neill, perquè el sexe amb amor és el més gran plaer de la vida i temen el llibertinatge sexual. Neill no el tem, ja que sap que no hi ha cap tipus de repressió, i per tant, no el provoca.

El Treball:

A Summerhill, com a la majoria de les escoles, els nens refusen treball feixucs, ja que no hi mostren interès. Quan una feina la fas amb ganes i motivació, no et canses, mentres que si la fas amb desil·lusió et canses física i psíquicament. Els nois, per si sols no construeixen coses que no els interessa.

El Joc:

El joc de Summerhill, és un joc de fantasia, on els nens, en diferents etapes juguen a coses diferents. Neill no sap perquè juguen, suposa que és una qüestió d'energia. Una observació que va fer és que els nens jugaven a gàngsters, lladres i policies..., però només eren enemics en el joc, sempre hi havia molt bona relació entre amics.

Les noies però, es formaven grups i s'enfrontaven verbalment, això fa que sigui més fàcil conviure amb nens petits que amb nenes de la mateixa edat.

Summerhill posa com a una de les millors condicions per l'educació de l'infant “el joc”. Molts pares, però, s'oposen a la idea que el seu fill jugui tant com vulgui, simplement no donen importància al joc. A Summerhill s'ha demostrat que jugant tan com volen i estudiant només dos anys, s'hi volen, arribaran a aprovar els exàmens d'ingrés a la universitat.

El sistema Summerhill fa persones més individualistes, no fan com la majoria, no van a futbol, ni a les desfilades...

El Teatre:

Els dissabtes al vespre es fa teatre i hi assisteix molt públic. Els actors són els alumnes, hi ho fan molt bé (diuen), contribueixen al teatre perquè els hi agrada (a les nenes més que als nens). A més el teatre serveix com a teràpia per agafar confiança en si mateixos. Representen obres secretes per ells, no Shakespeare, no es pot voler que els infants llegeixin llibres d'aquest tipus estil si viuen en l'època del cinema, el qual els hi estalvia llegir descripcions pesades. Segons Neill, el teatre és el que fa més perquè els alumnes agafin més creativitat, ja que a més, com que les obres són escrites per ells, estimula més la seva creació, més que si reprodueixin o imitin.

Dansa i Música:

L'opinió de Neill sobra la dansa és ben clara. En la dansa no pot haver-hi regles, perquè la dansa és una manera d'expressar-se. La dansa, per ell, és una magnífica expressió externa del sexe, inconscient però.

Pensa que imposar regles a la dansa la fa mecànica i insípida. Amés critica aquest tipus de dansa, ja que si algú no pot ser original en la dansa com ho serà en la religió, educació o política.

Els Esports i el Joc:

Els jocs a Summerhill són optatius, ningú obliga a res, però la majoria d'infants juguen. Tots tenen unes preferències. Als infants se'ls premia en els jocs (tenis, hockey,...) Encara que no és lícit, molta gent es pregunta perquè al joc sí i a les matèries no. Neill diu que perquè a l'esport es tracta de vèncer el contrari, cosa no aplicable a les matèries. A Summerhill hi ha molt bona esportivitat. A un infant que no jugui no se'l considera ni desgraciat ni inferior. Segons l'autor, el tema és “Viu i deixa viure”.

L'Organització:

Segons el director i els inspectors escolars, no obtenien gaire èxit acadèmic perquè:

Falta d'una professora als més petits per supervisar i unificar el seu treball.

Falta d'un mestre inspirador als nens de 8, 9 i 10 anys.

Falta de mestres que planifiquin els plans d'estudis dels nens.

A Summerhill hi ha moltes diversions per els nens. Els tallers atrauen molt i això dificulta moltíssim la possibilitat d'estudiar.

Desprès l'inspector va escriure unes coses sobre els alumenes:

Els alumnes estan plens de vida i entusiasme. Tenen gran estima per l'escola, i això crea una atmosfera de satisfacció i tolerància.

Es tracta amb els infants d'una manera fàcil i agradable, ja que no tenen timidesa i afectació. S'hi troba a faltar una mica de tracte personal.

El sistema estimula la iniciativa, la responsabilitat i la integritat, fet que, segons sembla, esdevé una realitat.

Els alumnes de Summerhill, no mostren incapacitat vers els estudis de grau superior, ja que molts dels seus alumnes ho han superat.( s'hi hi ha volgut anar)

A Summerhill, s'està portant a terme una investigació educativa molt interessant i valuosa que convindria que coneguessin tots els educadors.

Notes Sobre l'Informe de Sa Majestat.

Neill crítica l'informa el qual deia que el nivell del més petits era baix, afegint que quan són grans ja arriben al nivell acceptable i més. També critica la part que diu que falta un professor per els més petits, tot i argumentant que imposar un professor als més petits i fer-los estudiar estaria en contra totalment de la seva filosofia.

Cal dir que Summerhill no ha tingut mai problemes amb el ministeri d'educació.

El Futur de Summerhill:

Segons Neill, el futur de l'escola no és gaire important, ja que el que és realment important és la idea de Summerhill. Pensa que és d'una gran importància per la humanitat, a les noves generacions cal que se'ls ofereixi l'oportunitat de desenvolupar-se en llibertat. Neill confiava en les generacions futures. Donar llibertat és donar amor, i només l'amor pot salvar el món.

El grup de treball hem fet una ampliació sobre aquest futur, i vam enviar un E-mail a Summerhill.

Aquesta ampliació la podrem trobar més endavant.

L'EDUCACIÓ DELS INFANTS

Els Infants sense llibertat:

Neill confiava que l'educació imposada pel govern ignora quasi per complet les emocions de la vida, cosa que això comporta a l'odi i la lletgesa. Només s'educa el cervell, diu, si ens permetéssim alliberar veritablement les emocions i l'intel·lecte, el nen es desenvoluparia tot sol.

Escriu que l'infant problema és una víctima de la neteja i de la repressió sexual. Els adults tenen molt clara la idea que l'infant cal educar-lo de tal manera que ells puguin viure una vida el màxim de tranquil·la, d'aquí ve que els infants es tornin dòcils.

Neill creu que l'infant és bo de naixement, que no hi ha infants problema, el que hi ha són pares i mestres problema. Es podria parlar d'humanitat problema. Neill opina que les noves generacions podran viure en pau i llibertat, si és que les generacions actuals no el destrueixen el món.

Segons Neill, actualment la vida és una cursa entre els que neguen la vida, i els que realment hi creuen. Dels que la neguen, surt l'infant problema, dels que hi creuen, l'infant sa.

Els Infants Lliures:

Neill és partidari de criar els infants en llibertat i autonomia, però ho diferencia del llibertinatge, que és deixar que el nen faci el que vulgui. Pensa que hi ha pares que ho confonen, que molts pares són incapaços de comprendre que hi ha entre deixar els nens en llibertat i deixar que ho facin tot. A la llar disciplinada no tenen drets, a la llar consentida els tenen tots. L'ideal és una llar en la qual els infants tenen el mateixos drets que l'adult, i això mateix cal aplicar a l'escola.

Els educats a Summerhill, o sigui, en llibertat, demostra que l'infant lliure és sincer, diu el que pensa sense por. Això és molt bo, ja que l'infant creix sense por i poden donar la seva opinió sense repressió. Així assoleixen l'objectiu de la vida, que és viure feliç.

Neill diu que les multituds són conservadores, que per això els hi agraden als adults, perquè ells s'aferren als vells valors emocionals i reprimeixen la joventut. La més petita de les multituds, la família, també és conservadora i també nega la llibertat dels joves. L'adult no veu amb bons ulls la llibertat dels joves, perquè té por dels nous valors. L'eterna imposició de les concepcions i valors de l'adult sobre l'infant és un gran pecat contra l'infància.

Neill pensa que la societat és feixisme pur, que ens eduquen de petits de manera feixista per no ser més lliures i independents. Però també diu que la societat també s'allibera lentament, que cada vegada hi ha menys prohibicions i més llibertat. A Summerhill s'ha demostrat que la llibertat és la solució, però els vells feixistes hi tenen por. Només hi ha una minoria que creuen en la veritable bondat dels infants, tot i que Summerhill és una prova irrefutable.

L'Amor i l'aprovació:

Amb amor i aprovació, els infants es tornen sincers i lliures. Els pares malmeten la vida de llurs fills en imposar-los creences antiquades, una moral arcaica. Sacrifiquen l'infant al passat.

Summerhill demostra que amb amor s'aconsegueix ser naturalment bons, i que l'infant problema pot esdevenir l'infant bo i sincer. No es podrà curar la societat si ningú imposa la solució, l'amor.

L'aprovació i l'amor fa que l'infant, inconscientment, no es trobi sol, i així no ha de buscar l'aprovació de ningú, ja estar bé amb ell mateix. Es pot conduir l'infant cap a la tolerància, tot mostrant-li tolerància.

La Por:

La por és un factor molt important en la humanitat. La por en els homes ha fet que fossin més precisos. Aquesta por, amb l'evolució de l'home ha augmentat, però gràcies a ella em evolucionat.

Neill distingeix entre dos pors, les pors naturals, que es podrien atribuir a l'instint de sobre viure. Desprès hi ha les fòbies, on l'objecte temut és un símbol, tot i que l'angoixa i la por és real.

L'odi genera la por, quan un pare renya el seu fill, el fill l'odia. Desprès però, amb el temps, aquest odi es converteix amb por. Això s'evita amb amor i comprensió, escriu Neill.

L'inferioritat i la Fantasia:

Tots els infants passen per la fantasia. La fantasia és un món ideal on cadascú és superior. Si suprimeixes radicalment aquestes fantasies i intentes fer-lo estudiar, el nen se sentirà inferior i perdrà les ganes de fer qualsevol cosa.

L'Esperit de Destrucció:

L'esperit de destrucció és inconscient i natural. Els nens més petits no tenen respecta per lo material. Només els més grans assoleixen el respecta per la propietat privada, és aquí quan entenen la diferència entre llibertat i llibertinatge.

Creació és igual a vida i destrucció és igual a mort, segons Neill. El nen problema és la negació de la vida. Un infant esdevé sàdic si l'odi reprimit l'expressa en forma de destrucció.

La Mentida:

L'infant diu mentides per dos raons, té por al pare o el copia. La mentida familiar té dos motius: fer que l'infant es porti bé, i impressionar-los sobre la perfecció del pares. Això sempre acaba decebent a l'infant. Es pot evitar fent que els pares des d'un inici siguin sincers.

Un infant educat en llibertat no menteix de forma deliberada, perquè no ho necessita. No menteix per protegir-se, per por del càstig, però s'embarcarà en mentides fantasioses, explicant històries de coses que mai ni han existit.

La Responsabilitat:

A l'infant no se li pot permetre que assumeixi responsabilitats per les quals no estar preparat, o que prengui decisions que no li corresponen. La base de tot és el sentit comú.

Els pares haurien de donar la responsabilitat que puguin assumir, tinguent en compte la seva seguretat física, només així el pare desenvoluparà la confiança de l'infant en si mateix.

La Obediència i la Disciplina:

L'obediència ha de sortit de dins, no imposar-la des de fora, segons Neill. Creia que una llar feliç té un gran esperit d'equip, mentres que la llar infeliç és una casa governada per l'odi i la disciplina, perquè els seus pares se senten fracassats.

Moltes escoles sotmeten els infants a disciplina militar per obtenir millors resultats. L'infant, però, es tornarà antisocial amb tothom. A Summerhill, la disciplina se la autoimposen, viuen lliures i deixen lliure, així l'odi gairebé desapareix sense utilitzar disciplina. L'infant, és clar, llavors arriba allà on ell vol arribar.

Segons Neill, un ambient d'amor sense disciplina paterna ha d'acabar amb la major part de les pertorbacions de l'infantesa.

Premis i Càstigs:

Els premis són una manera de fixar l'atenció. Aquesta atenció es pot fixar a fer feines desagradables, és així com diu Neill que funciona l'educació i la societat actual. Treballes sense ganes per obtenir diners.

Els càstigs sempre són un acte de odi, ningú por castigar segons Neill, perquè ningú no es coneix a si mateix. Els càstigs normalment són morals, i aquests creen a l'infant un odi que va augmentant cada vegada que se'l castiga.

Defecació i Netedat:

Neill diu que per els infants, els excrements són un estudi importantíssim i no se l'ha de reprimir. La defecació, és un treball de creació per l'infant i per molts adults, escriu.

La repressió dels excrements és dolenta. Com que tenim els òrgans sexuals a prop dels òrgans excretors, quan reprimeixes els excrements, l'infant també es reprimeix el sexe, segons Neill.

Els Aliments:

Des de que un infant neix, se l'acostuma a l'horari de menjar, això fa que només de néixer no comenci a acceptar de viure i que inconscientment, generi odi.

El fet d'adaptar-lo a un horari se suprimeixen els valors del plaer de mamar i el de sentir-se lliure. Si l'infant el deixes lliure, escull una dieta equilibrada i sana, i el seu egoisme de l'estómac es converteix gradualment en altruisme i en un interès natural envers els altres.

La Salut:

Neill diu que l'educació en llibertat influeix en el creixement de centímetres. Neill opina que la bona salut que es dona a aquests infants és una conseqüència de la llibertat, de la bona alimentació i de l'aire lliure, per aquest ordre.

La Netedat i la Roba:

La netedat apareix de manera natural. L'infant no ha d'estar obligat a rentar-se, perquè llavors odiaran rentar-se i no és higiènic.

L'interès per la roba apareix a l'adolescència, tant pels nois com per les noies, i se'ls ha de deixar vestir com vulguin, sinó odiaren al pare o a la mare.

Les Joguines:

Als infants no se'ls hi ha de dir mai com funciona una joguina, ha d'aprendre-ho a utilitzar tot sol. Almenys fins que no pugui fer-la anar tot sol.

Al mercat hi ha poques joguines creadores, hi haurà construccions de fusta o ferro, però hauran estat dissenyades perquè un nen li sigui fàcil.

En definitiva, que als infants se'ls dona joguines poc originals i això mata el seu esperit creador.

El Soroll:

Els infants són sorollosos. Són sorollosos perquè juguen, generalment, a jocs sorollosos. El soroll i el joc van units, però el millor és que van dels set als catorze anys.

Les Bones Maneres:

Segons Neill, tenir bones maneres és tenir sentiments pels altres, i per això cal consciència de grup. Tenir bones maneres no es pot ensenyar, perquè pertanyen a l'inconscient.

Els infants lliures seran infants amb bona educació en el sentit més profund; mostrant amor i bondat.

Neill escriu que les bones maneres no s'haurien d'ensenyar mai, ja que per si sol, el nen, desenvoluparà el seu sentit comú, tot sabent per racionalitat quines són les bones maneres. L'infant lliure no és insolent.

L'educació convencional afecta poc, dins de l'infant, ja que un cop van a Summerhill, troben un petit període de barbarisme i desprès es tornen en infants amb molt bones maneres.

El Diner:

Per els nens, el diner, és un símbol d'amor, i els pares inconscientment ho saben, per això se'ls en dóna amb excés. Donar diners amb excés és atemptar contra el món de la fantasia de l'infant. Als infants, segons Neill, no els interessa el futur, només el present. Per un infant no significa res tenir diners al banc.

L'Humor:

A Summerhill no es fa massa sovint humor, però el que es fa es fa bé. Paraules de Neill. Els alumnes de Summerhill no fan ni humor crític ni satíric. Les nenes tenen el mateix sentit de l'humor que els nens. Neill duu que una petita part de l'èxit de Summerhill és gràcies a l'humor que utilitzen.

EL SEXE

Les actituds sexuals

La tasca més difícil dels pares i mestres és trobar una nova orientació per a l'educació sexual. Conscientment els pares poden ser lliures i pertànyer, fins i tot a una associació per a l'educació sexual dels infants, però inconscientment allò que ens condiciona de petits està latent en gran mesura: covardia i aversió enfront el sexe.

L'infant aprèn molt aviat que el pecat sexual és el gran pecat de la vida, ja que els pares castiguen més fortament una falta contra la moral sexual que una altre.

Les mateixes persones que critiquen Freud perquè veu sexe a pertot, són les que expliquen, escolten i celebren les narracions d'aquest tipus. La fruïció per les històries sexuals és fruit de la nostra educació insana en aquesta matèria. L'interès sexual es deu a les repressions.

Segons Freud, el sexe és la major força de la conducta humana, qualsevol home honrat ha d'arribar a aquesta conclusió.

La instrucció moral ha atorgat una excessiva importància al sexe. Prohibir una fruita és fer-la més delitosa i seductora.

El tabú sexual és el més radical de la repressió infantil. El sexe és l'arrel de totes les actituds negatives davant la vida.

Wilhalm Reich l'autor del llibre, L'anàlisi del caràcter, assenyala que un ensenyament moralitzador no solament actua estructuralment sobre el cos, cuirassant-lo literalment amb la rigidesa de les postures i la contracció de la pelvis.

Què podem fer, per evitar la repressió sexual dels infants?

Entre altres coses, des del primer moment, han de tenir llibertat completa de tocar-se qualsevol part del cos.

Molts pares no posen traves a la masturbació, però encara han de fer el pas següent. No es preocupen que els seus fills juguin amb altres amb els òrgans sexuals, però s'alarmen si un nen i una nena petits practiquen aquests jocs.

Els jocs heterosexuals de la infantesa són el camí veritable d'una vida sexual sana i equilibrada.

Ningú no es pregunta per què la naturalesa ha donat a l'home un poderós instint sexual, si hom només en permet l'ús a la joventut, en el cas que ho aprovin els vells de la societat.

Jo no puc deixar dormir els alumnes de diferent sexe en les mateixes habitacions ja que si ho fes, les autoritats tancarien l'escola.

Qui pot alliberar-se dels complexos en la societat d'avui?

La prohibició de masturbar-se obliga l'infant a interessar-se pels pares. Amb la primera prohibició genital comença la greu neurosi de l'home. La impotència, la frigidesa i l'angoixa de les etapes posteriors de la vida daten del dia en que se'l pegava perquè no es toqués els genitals. Si s'admetés moralment els jocs sexuals, el nombre de delictes sexuals baixaria extraordinàriament.

Malinoswsky, famós Antropòleg, diu que fins que els missioners no varen separar els nens i les nenes en residències diferents, no va aparèixer l'homosexualitat entre ells, a més a més tampoc hi havia violacions, ni delictes sexuals.

La vida entera és un somni, perquè l'home ha fracassat pràcticament en tot, menys en les invencions mecàniques.

Un pare no pot ser neutral, a de triar entre el sexe secret i el sexe franc. La humanitat està malalta, la seva malaltia és un producte de l'angoixa adquirida en la infantesa.

Tota la nostra actitud recelosa envers el sexe, és una conseqüència del sentiment de culpabilitat produït per la prohibició de la masturbació durant la infantesa i pel fet que els jocs sexuals s'han de fer d'amagat per forats i racons.

El sadisme és una manifestació extrema de l'odi al sexe.

Perquè tant de sexe?

El sexe ofereix el plaer més gran de l'existència. El sexe amb amor és la forma suprema de l'èxtasi, perquè és la forma suprema de donar i rebre. L'interès per les pel·lícules amb assumptes amorosos és, en bona part, de caire neuròtic. Amb les novel·les passa el mateix. D.H. Lawrence diu que la morbositat sexual cerca la masturbació a través de la fantasia d'una artista de cine.

Odiar el sexe, és odiar la vida. Si odiem el sexe, la nostre vida sexual serà, com a pitjor, impotent o frígida i com a millor, incompleta.

Segons Malinowsky, entre els trobriandesos els infants no solament presencien l'acte sexual entre pares, sinó el naixement i la mort, com a coses totalment naturals i els infant no sofrien cap mena de neurosi.

Una preocupació dels pares és que sedueixin la seva filla, però per regla general, les noies són les que sedueixen.

En un matrimoni, si fracassen les relacions sexuals, fracassen també totes les altres coses. Les repressions sexuals dels pares es transmeten inconscientment als fills.

L'educació sexual

Si els pares contesten les preguntes dels fills amb veritats i sense impediments, l'educació sexual esdevé una part de la infància natural.

Neill suggereix que els pares evitin qualsevol senyal de vergonya, de disgust o de sentiment moral, quan els veïns parlin de qüestions sexuals davant el seus fills. Aleshores, es desenvoluparan les actituds sexuals de l'infant sense perjudicis ni odis a la carn.

La masturbació

La majoria dels infants es masturben. Però sempre s'ha dit que la masturbació és dolenta, que genera malalties, o qualsevol altre cosa. Si no es donés, però importància a les primeres experiències amb els genitals, la masturbació seria menys compulsiva.

L'interès de l'infant prové, de la prohibició. La masturbació satisfà el desig de la felicitat perquè és la culminació de la tensió. Immediatament després, la consciència d'aquell que ha rebut una educació moral es manifesta. Quan s'elimina el sentiment de culpabilitat, disminueix l'interès per la masturbació.

Quan l'infant no té problemes de masturbació en els primers anys, en el moment oportú, passa de manera natural a l'heterosexualitat.

Quan un infant és lliure de masturbar-se se'l veu alegre, feliç, fogós, perquè, en realitat, la masturbació no li interessa. Als que se li prohibeix, són malaltissos i desgraciats.

La masturbació és una descoberta natural. La por paterna al fet que els jocs infantils amb els genitals poden conduir a la precocitat sexual, és una por molt profunda i estesa.

La nuesa

No ens hem d'oposar mai a la nuesa. El simple fet que la llei no permeti l'exhibició dels òrgans sexuals no ha de donar als nens una actitud recelosa envers el cos humà.

La pornografia

Tots els infants són pornogràfics, de vegades d'una manera franca, d'altres en secret.

Els infants educats en la llibertat pel que fa a les qüestions sexuals tenen una mentalitat oberta en relació a allò que anomenem vulgaritat.

La cambra de bany sembla inspirar molts escriptors i artistes, la qual cosa és totalment natural si tenim en compte que es tracta d'un lloc de creació. Creure que el pensament de les dones és més pur que els dels homes és falç.

L'homosexualitat

A Summerhill no hi ha homosexualitat. Els nois i noies de nou a deu anys no necessiten el contrari per a res. L'homosexualitat inconscient de les noies dura més que la dels nois . aquesta és l'edat de la protesta contra el masclisme per part de les noies.

L'homosexualitat té una certa relació amb la masturbació. Si un nen es masturba amb un altre, comparteixen el pecat i se senten alleugerits.

La promiscuïtat, la il·legitimitat i l'avortament

La promiscuïtat és una forma de neurosi, és el canvi constant de parella amb l'esperança d'arribar a trobar la que ens satisfaci. Aquesta no s'arriba a trobar mai. El sexe reprimit s'adhereix a qualsevol objecte adient. L'amor lliure és promiscu perquè és simplement luxúria sense tendresa, ni calor, ni veritable estimació.

El fill il·legítim ha de recórrer sovint un camí aspre. L'infant adquireix un sentiment de greuge o de perjudici perquè veu que els altres nens tenen pare. Aquest món és ben estrany! L'avortament és il·legal i la bastardia significa en molts casos ostracisme.

L'avortament és un dels símptomes més repulsius i hipòcrites de la malalta que sofreix la humanitat.

LA RELIGIÓ I LA MORAL

La religió

Neill no ensenya religió a Summerhill perquè defensa l'idea que una persona aprèn el que és la vida a base de viure la seva i no aprenent com la varen viure els altres, en aquest cas un déu.

Una altre qüestió per la qual no ensenya la religió es que des de fa molts anys s'utilitza aquesta per imposar restriccions i a Déu com una autoritat; i aquesta suprimeix la llibertat, cosa que va contra el primer principi de Neill.

Ell creia que totes les religions acabaran per desaparèixer, i després en sorgirà una que tindrà com a principi la llibertat dels individus, ja que ara per ara l'església només té poder per enganyar el poble i ja no pot aturar cap guerra, sinó viceversa, que en provoca.

També pensa que la religió és una manera fàcil de treure el pes de sobre, si hom comet un pecat es va a confessar i llestos, i que els que la defensen tenen por de la vida perquè menyspreen la vida de la terra per predicar la de després de la mort (si existeix), en canvi els nens lliures no pensen que la vida terrenal és dolenta, ja que no els hi ha ensenyat a tenir por ni a prohibir els seus actes.

Neill opina que no es bo imposar la religió, diu que un infant lliure ja sabrà resoldre els seus problemes quan sigui l'hora i ha vegades la religió transforma l'infant en un odiador.

Finalment demostra que Déu és una superprojecció de la culminació del desig de l'home i Satan una culminació de la por.

La formació moral

La majoria de la gent pensà que l'home és pecador de naixement degut a la religió i això fa que al nen se li inculquin els valors morals dels que és bo i el que és dolent.

D'aquí llavors deriva el problema que el pares castiguen els fills, quan fan alguna cosa mal feta, basant-se en que sinó Déu els castigarà i d'aquesta manera posen por a la psicologia de l'infant.

Neill considera que l'infant mai és dolent i si són dolents és perquè se la educat malament.

Tots els nens dolent, ho són segons Neill, perquè l'inconscient els porta a fer una cosa; en canvi el conscient, degut a que se li ha inculcat una formació moral està en contradicció amb l'acció que vol fer l'inconscient i aquí es produeix un conflicte i això produeix a l'infant un odi, per exemple, tots els infants neixen amb una naturalesa egoista, si a un nen se li dóna una poma se la vol menjar, però si lli fan compartir amb el seu germà petit, es produeix un conflicte entre el conscient que diu que es reparteixi i l'inconscient que diu que se la mengi, i com a conseqüència comença el conflicte entre el conscient i l'inconscient i això li provoca un odi contra el seu germà.

Quan una mare intenta que el fill no sigui egoista, el que fa es provocar que el nen anteposi el desig de fer feliç a la mare al veritable desig que té i com a conseqüència d'aquesta repressió conservarà els seus capricis infantils i serà sempre egoista. Això també passa en l'àmbit sexual on les prohibicions infantils fixen l'interès de l'infant en el sexe.

Sintetitzant, quan a un infant se li donen valors morals que no vol acceptar, l'induïm a una neurosi. Neill per pròpia experiència diu que un infant ja sabrà el que es bo i dolent a la seva hora si no se'l presiona.

Les influencies sobre els infants

Neill comenta que no s'ha d'influenciar mai als infants, ja que ells mateixos si viuen en llibertat ja aprendran a lluitar contra els fanatismes i agafarà el seu propi punt de vista i d'opinió sobre les coses.

Segons Neill un pare per el que s'ha dit, mai hauria de castigar el seu fill perquè l'únic que aconsegueix es que aquest tingui un sentiment de culpabilitat i de rebot d'odi envers el pare.

Paraules gruixudes i renecs

Hi ha tres classes de renecs: el sexuals, els religiosos i els escatològics o relatius als excrements.

En un lloc on no s'ensenya religió com es el cas de Summerhill els renecs religiosos no es diuen i els altres, segons Neill, només es diuen en els moments que s'han de dir i obertament, ja que considera que a vegades són necessaris; en canvi a les altres escoles es diuen d'amagat perquè el que el diu no sigui castigat.

Els nens petits solen utilitzar els escatològics, em de suposar que té alguna relació amb la fase anal de l'infant, mentre que quan són més grans s'inclinen més per els sexuals , ja que aquest és molt important en la nostra vida.

Neill opina que els renecs no fan cap mal i que només són castigats per aquells que més en diuen.

La censura

Neill està en contra de la censura, ja que tot el que es censurat, és el que es desitja més, en canvi si no ho és molta gent ni se n'adona del que estaria censurat en un llibre.

En el cas dels llibres de por s'ha d'intentar, segons Neill, abans de censurar els passatges que fan més por s'ha d'intentar destruir la por del nen.

En els casos de les pel·lícules, Neill canvia la seva opinió, ja que en un film de por mai saps quina cosa espantosa pot sortir.

ELS PROBLEMES DELS INFANTS

La crueltat i el sadisme

Neill comenta en el llibre, “la crueltat és amor pervertit; per això el sadisme extrem és sempre sexualitat pervertida”.

En els infants lliures no existeix la crueltat. La crueltat dels infants prové de la falta d'amor i la de molts neix de la que han sofert de part dels pares que en si mateixos la falta d'amor que no donen als seus fills també els hi ha faltat a ells de part dels seus pares i no continuant la cadena, un exemple seria quan el pare colpeja el seu fill.

Segons Neill aquest tipus de crueltat prové d'origen sexual en un grau menor. (pegar significa odi a la carn, carn significa cos amb totes les seves exigències.)

La crueltat mental és més difícil de combatre que la física i aquesta es dóna a conèixer quan un pare comença a criticar el fill i descarrega, per exemple en ell, l'odi que té a la mare, com a mecanisme de defensa psicològic (desplaçament).

La criminalitat

Neill pensa que el nen neix bo, i que la criminalitat és una expressió radical de la crueltat i neix com una forma pervertida de l'amor i de la falta d'aquest. Per exemple un nen que no és estimat buscarà que l'odiïn per venjar-se.

Tampoc s'ha d'oblidar que un infant és egoista per naturalesa i si aquest egoisme està molt insatisfet d'amor apareix la criminalitat.

També pensa que la fantasia és un forma de demostrar la criminalitat, ja que tothom com a mínim a matat algú en la imaginació que odia a la realitat.

L'única diferencia que hi ha entre un que mata en les fantasies i un que matà en la realitat és una diferencia de grau i l'únic que o pot guarir és l'amor, això Neill o demostra gràcies els exemples que extreu d'una presó de delinqüents infantils anomenada República de Homer Lane ja que el propietari d'aquesta guaria molts delinqüents infantils a base d'amor i confiança.

El robatori

Cal distingir dues classes de robatori: el que comet un nen normal i el que comet un nen neuròtic.

Un nen normal robarà perquè vol satisfer el seu desig adquisitiu ja que encara no ha gel la distinció entre el meu i el teu i també perquè ha vegades volen tenir una aventura.

La distinció entre el meu i el teu no es fa fins que un nen arriba a la pubertat i tot i això els adults també intenten robar el que poden de l'estat i les societats privades o públiques, encara que mai robaran un botiguer, i aquests només es paren mitjançant la por o les lleis.

El robatori neuròtic va lligat a una falta d'amor i el mòbil, que és inconscient, es el desig de robar amor i l'única manera de lluitar contra això es donant amor a l'infant. Però hi ha casos difícils de curar que són aquells en que el nen rep molt poc amor de part dels pares i moltes prohibicions respecte el sexe, en aquests casos el més apropiat per guarir-lo és el mateix que li ha imposat la restricció, reconeguent l'error i rectificant, i també si viu en un ambient molt dolent de barris baixos intentar canviar de lloc, ja que si aquest continua siguent dolent el nen no es guareix.

Neill pensa que només mitjançant el mètode de l'aprovació es guarirà l'infant.

La delinqüència

Homer Lane va demostrar amb l'obra Little Commonwealth, que els delinqüents juvenils poden ser guarits amb amor, tot el contrari del que feia la justícia d'aquella època, que els intentava guarir a base de treballs forçats i això segons Neill l'únic que podia guarir era un delinqüent en potència, els altres al contrari, els feia odiar més la societat.

Lane guaria molts delinqüents a base d'amor i comprensió, i deia que perquè un nen es pogués alliberar d'un conflicte de caire social se li havia de permetre que satisfés el seu desig.

Neill demostra que si els infants viuen en un bon ambient, com Summerhill, amb simpatia, seguretat, confiança etc. no agafen el camí de la delinqüència, perquè no tenen odi envers ningú i per això no els hi fa falta la delinqüència.

També pensa que si en el món desapareixés la pobresa dels barris miserables i la ignorància paterna els delinqüents infantils disminuirien automàticament.

Per guarir la delinqüència primer s'hauria de guarir la societat de la seva pròpia delinqüència moral. Neill personalment guariria l'odi de les presons a base de sanatoris que donessin al delinqüent amor i confiança.

El guariment de l'infant

Segons Neill el guariment depèn més del pacient que no del metge, ja que si un malalt hi va obligat es mostra reticent a curar-se , si un vol un guariment cal que aquest estigui disposat a rebre'l, igual passa amb els adults que amb els infants delinqüents.

Hi ha un gran mitjà per guarir-los, la llibertat.

Neill per guarir els infants solia utilitzar com a mètode l'aprovació i encara que els pacients no se'n donaven compte fins després d'un temps perquè els ajudava, es guarien, però l'acció principal era cercar el símptoma de l'infant que feia que actués d'aquella manera i guarir-lo a partí d'aquí.

El camí de la felicitat

Neill va construir Summerhill tenint en compte les idees de Freud, per aconseguir que l'infant visqués feliç. Però hi ha molts freudians que no ho entenen i confonen la llibertat amb el llibertinatge. Tot i això si als infants se'ls deixa viure en llibertat respecten la llibertat dels altres i igual amb l'agressivitat. Neill vol donar la felicitat als nens que viuen a Summerhill mitjançant la llibertat, l'amor i l'aprovació.

Neill ens diu com es pot donar felicitat amb aquestes paraules: “Com es pot donar felicitat? Heus aquí la meva resposta: Aboliu l'autoritat. Feu que l'infant sigui ell mateix. No l'ajudeu. No l'ensenyeu. No el sermonegeu . No l'enaltiu. No el forceu a fer res”.

ELS PROBLEMES DELS PARES

L'amor i l'odi

L'infant rep la consciència de la mare, del pare, del mestre i del medi ambient en general. La consciència pot aconseguir una victòria tan completa, que l'infant es pot fer frare i renunciar del tot al món i a la carn.

L'amor i l'odi no són contraris. El contrari de l'amor és la indiferència. Ho podem veure en el cas de l'infant que odia el seu germà petit. El seu odi és condicionat per la por de perdre l'amor de la mare i també per la por als seus instints de venjança contra el germà.

Hi ha pocs pares que s'adonin que castigant el fill converteixen en odi l'amor envers ells. Les mares que observen que els seus fills són afectuosos després d'una pallissa, no saben que l'odi provocat per la pallissa fou immediatament reprimit.

L'odi d'un infant envers els pares no té res de repulsiu. Es produeix sempre en l'etapa de l'egoisme de l'infant. El nen petit cerca amor i poder. Tots els problemes que presenta la conducta infantil són fonamentalment problemes que provenen de la manca d'amor. Els càstig i els sermons morals no fan altra cosa que fer créixer més l'odi, mai no resolen el problema.

Bernard Shaw va escriure: «No podem sacrificar-nos pels altres sense arribar a odiar aquells pels quals ens sacrifiquem».

L'odi engendra odi i l'amor engendra amor. Mai cap infant no ha estat guarit d'odi, si no és per via de l'amor.

L'avíciament de l'infant

L'infant malcriat resulta molest per a la societat i per a ell mateix. L'infant malcriat és terriblement egoista, i es converteix en un home que llença la roba bruta per l'habitació esperant que algú o altre la collirà. La mare desgraciada, per exemple, corre el risc de tenir un fill malcriat perquè és propensa a projectar sobre el fill un tipus d'amor equivocat.

Cal que no donem a l'infant tot allò que demana. Molt sovint l'infant malcriat representa per als pares la segona oportunitat de la vida. “A la vida he fet poca cosa perquè m'ha entrebancat molta gent, però el meu fill tindrà totes les oportunitats per triomfar on jo vaig fracassar”.

No s'ha de permetre que l'infant violi els drets personals dels altres. Els pares que no volen malcriar les seves filles han de distingir entre llibertat i llibertinatge.

El poder i l'autoritat

La repressió no ha pas de ser necessàriament una repressió sexual.

El pare, colèric que crida: «No facis més soroll», pot convertir l'interès de l'infant pel soroll en una espècie de por envers el pare. El desig reprimit és precisament l'origen de la fantasia. Tots els infants volen ser grans: tot allò que els envolta els recorda que són petits. La repressió del soroll i de la curiositat infantil desvia l'amor natural de l'infant pel poder.

L'odi és potser més sovint poder reprimit que no pas amor reprimit. El desig de l'infant de convertir-se en persona gran és un desig de poder. El simple fet de ser més petit produeix en l'infant una sensació d'inferioritat. Allò que opera a favor del mal és precisament el poder reprimit. Els éssers humans són bons; volen estimar i ser estimats. L'odi i la rebel·lió no són altra cosa que amor reprimit i poder reprimit.

La gelosia

La gelosia neix del sentit de possessió. Si l'amor sexual fos una veritable transcendència del jo, un individu veuria amb bons ulls que una noia fes un petó a un altre home, perquè s'alegraria de veure-la feliç. La gelosia està més emparentada amb el poder que no pas amb el sexe. Ser gelós és la reacció d'un ego ferit. Molts problemes familiars depenen, per tant, de la sensació que pot experimentar el fill gran de ser més o menys estimat. L'acte destructor conscient o inconscient, és una reacció d'odi.

Cada infant ha de tenir un racó per poder fer el que vulgui.

La gelosia de la joventut és una cosa real.

El divorci

Què és allò que produeix la neurosi d'un infant?

En molts casos, el fet que els pares no s'estimin. L'infant neuròtic demana amor i a casa seva no n'hi ha. Sent com els pares rondinen contínuament l'un de l'altre, per això és millor que dos persones que no s'estimin es divorciïn que no que es discuteixin contínuament.

L'angoixa paterna

Podríem dir que el pare angoixat és aquell que ja no pot oferir res: ni amor, ni honor, ni ni respecte, ni confiança.

La consciència paterna

Tenir consciència significa ser lliure de prejudicis i d'actituds infantils, és a dir, tan lliure com es pugui, perquè qui pot alliberar-se mai dels primers condicionaments?

La gran esperança de la humanitat és que els pares voldran fer sempre el millor si són responsables i estan a tothora al costat de l'infant en el seu desenvolupament cap a la llibertat en el treball, en els coneixements i en l'amor. Si aquest llibre ajuda, encara que només sigui a un pare, a adonar-se de la tremenda influencia que els pares exerceixen damunt de l'infant, no haurà estat escrit en va.

AMPLIACIÓ:

DIFERENCIES ENTRE SUMMERHILL I LES ESCOLES CONVENCIONALS.

SUMMERHILL ACTUALMENT.

Diferencies entre Summerhill i les escoles convencionals.

Summerhill parteix de la idea de educar mitjançant la llibertat de l'infant i que l'infant es bo per naturalesa. A partir d'aquí diu que l'infant tot sol i lliurement es desenvolupa de manera individual agafant confiança en si mateix per afrontar la vida quan surt en el futur immediat que li apareix després de sortir de l'escola, com demostra Neill en molts exemples.

L'escola convencional (actual), parteix a que s'ha d'ensenyar a l'alumne a base de donar-li informació, obligant-lo a assistir a les classes i a estudiar; i vigilant-lo i controlant l'alumne mitjançant periòdics exàmens. Es a dir a l'escola convencional s'obliga a l'alumne ha estudiar dur per així arribar a desenvolupar al màxim la intel·ligència de l'alumne a base de donar-li informació.

Això provoca en molts casos que l'alumne perdi les ganes per estudiar ja que en aquell moment no en té ganes però l'obliguen a assistir-hi i a fer la feina que et mana el mestre. En aquestes també es subestima l'hora d'esbarjo, un tema el qual Neill dona molta importància, ja que segons ell desenvolupa la imaginació i crema la gran quantitat d'energia que hi ha dins dels nens petits.

En el llibre Neill ens demostra que gràcies a la llibertat molts alumnes fracassats i petits delinqüents s'han guarit i han arribat a trobar feines honestes.

A l'escola convencional “per guarir” els petits delinqüents utilitzen mètodes més dràstics, començant per càstigs i acabant per expulsions durant dies a casa. Amb aquest mètode encara no he vist cap alumne guarit, ans el contrari, sovint tornen amb més ràbia i ganes de aportar caos a l'escola.

Una altre gran diferencia entre Summerhill i les escoles restants és l'autogovern, on cada alumne té el mateix pes que qualsevol mestre. En aquesta es discuteixen els problemes de l'escola i s'elaboren les lleis que s'han de complir dins el centre, qui no les compleix se l'imposen càstigs i multes elaborats també pels mateixos alumnes, cosa que aporta confiança als infants, ja que d'aquesta manera veuen que tenen un lloc a la societat i que poden fer canviar les coses.

A les escoles convencionals aquest sistema d'autogovern no existeix, són els professors amb uns pocs representants dels alumnes (pensem que amb poc poder) qui fa les lleis i les regles de l'escola i els càstigs per qui no les compleix.

Un altre punt important a l'escola de Summerhill i les altres es tot el que està relacionat amb el sexe. A Summerhill el sexe es veu com una cosa normal i natural, i si algun alumne té algun dubte a Neill no li costa res resoldre-li sense rancor ni vergonya.

A les altres escoles, sense incloure-hi les religioses, s'intenta amagar el sexe utilitzant codis amagats i idees abstractes sense sentit, però poques vegades entrant-hi de ple i mai donant-hi la importància que es mereix; això sovint provoca que l'alumne pateixi de neurosi.

Un altre fet es la religió, que no està inclosa a Summerhill, encara que no està prohibida, el que passa és que el alumnes no ho sol·liciten. Això va provocar molt d'escàndol a l'època en que Neill va obrir la boca, però actualment a les escoles normals tampoc es fa religió si no és que l'alumne o sol·liciti. Possiblement Neill a tingut part del protagonisme d'haver aconseguit que s'eliminés la religió de l'ensenyament, encara que actualment existeixen moltes escoles religioses.

Una cosa que es millor en les escoles convencionals que a Summerhill és la preparació de l'alumne intel·lectualment per superar els exàmens d'accés a la Universitat, però tot i això no sabem si es millor això o el mètode de preparació utilitzat a Summerhill, ja que aquest en comptes de preparar tant a l'alumne per entrar a la universitat el preparen més per viure la vida feliçment, ja que es molt probable que molts estudiants de la universitat quan troben una feina la facin tant sols per guanyar diners, però que no els hi agradi gens, en canvi els alumnes de Summerhill, com que utilitzen el mètode de la llibertat, si a un infant no li agrada estudiar però té un gran interès per els treballs manuals i es deixa que aquest infant desenvolupi la imaginació i la preparació per fer aquests treballs, quan es dediqui a una feina que li agradi perquè es necessiten persones que sàpiguen de treballs manuals, aquest serà feliç fent la seva feina, en canvi en una altre escola possiblement hauria aconseguit arribar a la universitat i d'aquí hauria trobat una feina potser més valorada socialment però mai hauria estat feliç treballant en aquest lloc.

Per això pensem que és millor un infant feliç fent una feina bruta que un infant infeliç fent una feina amb molt renom però sense ganes.

CARTA A SUMMERHILL

Durant el curs, a Summerhill, rebem molts E-mails des de tot el mon amb preguntes sobre la nostra escola i la filosofia d'aquesta. Aquestes són les respostes a les preguntes més freqüents. Esperem que us siguin útils.

1) Com s'adapten els alumnes en el món, desprès d'un ambient de refugi a Summerhill?

Nosaltres sentim que els alumnes de Summerhill estan més ben preparats per el món de fora que la majoria de l'altre gent jove.

Els alumnes a Summerhill s'eduquen per que puguin prendre les seves pròpies decisions, com els adults a la vida diària. Ells decideixen que fer, quan, i com fer-ho. Els crítics diuen que hi ha moltes coses a fer en el món de fora. Ells creuen que els nostres alumnes trobaran dificultats per adaptar-se, ja que no hi ha obligacions a Summerhill, però els alumnes de Summerhill viuen situacions similars en les seves vides quotidianes a l'escola, cosa que els ajuda a fer-se una idea de com és la vida real. També, els alumnes no tenen cap gran "professor" permanent que els hi vagi dient el que han de fer sinó que s'han de motivar ells mateixos, cosa que els ajuda molt a la vida real i si volen aconseguir treball, ho han de fer perquè els hi agrada.

A Summerhill sentim que els nens d'altres escoles són pobres pel fet que cap d'ells pot prendre decisions quan surt al món adult.

La gent creu que Summerhill és una salvatge i inestructurada societat, cosa que és totalment falç, com demostra les moltes lleis de Summerhill que regeixen les nostres vides (n'hi ha aprox. 230 en l'actualitat). Viure en una societat democràtica on les queixes són escoltades dos vegades cada setmana en les reunions de l'escola dóna als alumnes un fort sentit de la justícia així com també una capacitat per escoltar, i comprendre, l'altre punt de vista d'una persona; cosa que els ajuda a preparar-se bé per relacionar-se amb els altres individus del món de fora Summerhill. Però encara que ells, com molts altres, troben algunes regles insignificants i innecessàries, els alumnes són tolerants i tenen més que suficients coneixements per relacionar-se amb els altres.

2) Fan exàmens els alumnes de Summerhill?

Sí, nosaltres fem els exàmens estàndards de escola anglesa, GCSES de nivell ordinari. Nosaltres no ensenyem per un nivell "A" i els alumnes que volen aprendre per aquest nivell hauran d'anar a una escola normal. La majoria d'alumnes de Summerhill fan exàmens abans de sortir de l'escola.

3) Quines qualitats particulars espera que els alumnes de Summerhill adquireixin?

Òbviament això depèn del grau de les circumstancies personals del nen, del seu avanç i de la seva estança a l'escola. Alguns nens que venen a l'escola amb problemes emocionals encara en tindran a la vida adulta.

Les qualitats típiques que veiem als alumnes de Summerhill són: La dignitat, la tolerància, honestedat, racionalitat, comprensió, sensibilitat, compassió, fermesa, habilitats de gestió, creativitat, la individualitat, l'humor, les habilitats personals de interacció, motivació, i sentit comú.

4) Perquè els pares envien els seus fills a Summerhill?

La majoria dels pares creuen en la filosofia de l'escola, però nosaltres tenim alguns

alumnes que han tingut problemes a altres escoles i venen aquí per aconseguir el que no han fet en aquestes altres.

Desafortunadament molts pares no ens truquen fins que un nen té problemes seriosos a l'edat de 14 o 15 anys. Aquesta edat ja és massa tard per poder guarir-lo totalment, per això nosaltres no agafem nens d'aquesta edat.

5) Quin tipus de gent envia els seus fills a Summerhill?

No hi ha el típic pare de Summerhill. Gent de tots tipus d'estils de vida envia els seus nens a Summerhill. Però com que és un gran cost pagar l'escola, aquests normalment són la gent rica, però aquest no és sempre el cas. Nosaltres intentem mantenir els nostres costos tan baixos com podem per que puguin afrontar-lo la majoria de famílies, alguns administren un ingrés molt baix, depèn de les seves prioritats.

6) Hi ha problemes amb l'alcohol o les drogues?

Les drogues i l'alcohol no són permesos a l'escola. Òbviament els nois més grans hi tenen els primers encontres amb aquí, però mai en proporcions que puguin causar problemes.

7) Els nens tenen deures?

Com que les classes són optatives és una situació completament diferent a les escoles convencionals. La majoria dels alumnes els necessiten fer per els exàmens, però és un acord entre el professor i l'alumne.

8) Perquè no accepten nens més grans de 12 anys?

L'experiència ens ha mostrat que si venen nens més grans a l'escola, això ocasiona problemes en la comunitat. Aquesta no és una regla dura i ràpida, i nosaltres a vegades fem accepcions. Els nens necessiten temps, per tenir un tipus de comportament particular. Aquest pot incloure no anar a classes, ser revulsiu a les lleis comunitàries, no saber automotivar-se, etc.

Com la majoria dels alumnes, els de 16 a 17 anys, tenen poc temps per desenvolupar-se.

9) A quina edat accepta els primers alumnes?

Els alumnes poden venir a partir dels cinc anys. Alguns a 7 o 8, són realment adequats per viure aquí, mentre que altres necessiten més anys.

10) Quants alumnes hi ha a Summerhill?

Nosaltres generalment acceptem uns 65 alumnes. Aquesta, però no és una xifra fixa com demostra que el 1995 nosaltres érem 68, mentre que el 1998, només som 61.

11) De quina nacionalitat són els alumnes?

Aquest any hi ha: 18 Anglesos, 14 Alemanys, 2 Francesos, 3 d'Estats Units, 1 Coreà,

9 Taiwanesos i 13 Japonesos.

12) Pots descriure un dia típic?

Nosaltres esmorzem de 8:00 a 8:45. Em d'estar vestits a les 8:30 o et poden multar. A les 9:30 comencen les classes.

La gamma d'assignatures ofertes inclouen:

Les ciències (Biologia, Física, Química, Astronomia, etc.)

Les Matemàtiques

L'Anglès

Francès, Alemany, Japonès

El Treball amb la fusta

L'art i l'escultura

Teatre

Història

Geografia

Les classes acaben a les 13:10, a les 15.30 prenem el té, a les 16:30 comencem les classes de nou, que vertaderament es pot dir que són més activitats que classes.

Dinem a les 17:30 i a les 18:30. Desprès podem anar a la discoteca, a jugar a jocs organitzats per el comitè social, etc.

A les 21:30 berenar.

L'hora d'anar a dormir es a les 20:00 pels petits i 23:30 pels més grans.

13) Com ha canviat l'escola des de que Neill va morir?

La filosofia de l'escola no ha canviat. Encara que moltes coses exteriors si que ho han fet. Conforta veure la nova atmosfera però en general el lloc ha continuat igual a traves dels anys.

Però òbviament com una comunitat viva hi ha agut petits canvis, realitzats periòdicament encara que gairebé tot el que es fa a la comunitat s'havia discutit o tractat alguna vegada abans.

14) Hi ha altres escoles com Summerhill?

N'hi ha moltes al voltant del món.

Tristament un del Summerhills contemporanis més vells, "Kilquhanity House" a Escòcia es va tancar l'any passat degut a les atencions dels inspectors del govern. Al Regne Unit actualment també hi ha "Sands", a Devon.

Als EUA hi ha un moviment gran d'escoles democràtiques, l'escola més gran és "Sudbury Valley" que té uns 100 alumnes i 26 anys d'història.

A Israel hi ha "Hadera" una escola que és recolzada realment per el govern. Té uns

200 alumnes.

Austràlia, Nova Zelanda, Japó i Tailàndia també tenen escoles lliures.

Jerry Mintz a Nova York, és una mina d'informació sobre les escoles progressives.

Si voleu més informació podeu escriure a:

Zoë Readhead,

Summerhill School,

Leiston,

Suffolk, UK.

IP16 4HY.

Tel/Fax: 01728 830540.

“Telèfon domèstic”: 01728 830030

E-mail: zoe_readhead@compuserve.com

Opinió

Opinió 1:

El llibre en si no m'ha agradat encara que l'idea que t'intenta inculcar l'autor no és dolenta. Trobo que la informació no està ben estructurada, encara que cada capítol estigui dividit en diferents subcapítols la informació està molt escampada i sempre va a cercar la font del problema en el mateix punt.

El llibre en si es força entenedor i hi han forces exemples que et faciliten entendre el que et vol explicar, cosa que algunes vegades s'agraeix.

Quan acabes de llegir el llibre, a part d'estar cansat per l'esforç que suposa i més si tot darrera has de fer un treball, veus el mon amb uns altres ulls, penso que Neill amb el llibre aconsegueix fer obrir els ulls de les persones sobre els problemes que hi ha a la societat i com influencien en la nostre vida, i sobretot com destrueixen la vida dels infants, que es del que et parla el llibre. Personalment estic d'acord amb gairebé, sinó totes, les idees que expressa Neill en el seu llibre, ja que estan ben raonades i normalment l'exemple que ell t'explica passa el que ell diu, encara que segurament més d'una vegada li ha fallat i aquests no estan inclosos en el llibre, però tot i això penso que té molta raó en el que diu.

Opino que Neill va fer bé obrint una escola en la qual es poses en pràctica totes les idees revolucionaries, per l'època; ja que aquesta era una gran forma perquè els nens aprenguessin a viure lliures i pensar lliurement i com que són els que han de construir el món que ve, són els més indicats per canviar la dinàmica del mon cap a un altre sentit més lliure de la vida i sense basar-se tant amb la tradició i l'església i penso que gràcies això ha influït molt en l'evolució de la societat fins el nivell actual, encara que hi han coses que segueixen igual i que serà dificilíssim trencar-les. Respecte l'estil d'escola que ha de ser penso que amb la societat que existia a aquella època va obrar bé, perquè tot el que l'alumne podia guanyar de llibertat durant el dia a l'escola ho podia perdre en una hora amb els seus pares, depenent de com fos el caràcter del nen i dels pares; per això penso que va fer be de que l'escola fos un internat.

Sobre l'escola també m'agradaria dir que m'agrada molt l'idea que té de l'autogovern, ja que d'aquesta manera l'infant encara és més lliure, ja que no hi ha cap superior que li pugui donar ordres i d'aquesta manera l'infant aprèn el que és la veritable democràcia, ja que el seu vot té tant de valor com el d'un adult i té el dret de canviar les lleis si no li agraden i ells mateixos han de jutjar els seus companys per els delictes que hagin pogut fer a la comunitat o a una altre persona, sigui professor, alumne, cuiner o habitant del poble.

En el moment de decidir si portaria el meu fill a l'escola, actualment no se molt bé si el que penso o faria realment ja que encara no tinc cap fill, però si em baso en el que faria jo, si els meus pares m'ho proposessin seria anar-hi, no molt convençut però amb ganes de descobrir com es viu en aquella comunitat i saber que és tenir una llibertat absoluta, encara que en aquests moments potser m'estimaria més que no fos internat.

El que trobo raonable es que es faci pagar per anar-hi, no perquè pensi que hauria de ser un ensenyament privat, sinó perquè actualment han de ser autodependents, ja que no reben cap ajuda de l'estat i necessiten diners per les despeses de la llum, aigua, menjar etc. Però tot i això penso que hauria de ser l'estat el que apostes per aquest ensenyament i que fos ell el que el transformes en públic, gràcies a ajudes o subvencions.

Opinió 2:

El llibre es interessant de llegir, ja que alguns dels temes plantejats em semblen interessants.

El llibre es difícil d'entendre per la seva estructura, que barreja molts conceptes i d'un tema se'n pot anar a un altre sense previ avis, cosa que provoca que hi hagin trossos que no saps el que llegies.

Estic d'acord amb forces idees sobre l'educació que Neill anomena en el llibre, encara que es fa molt pesat amb els problemes que provoca la repressió sexual, i sembla que sigui el tema principal dels problemes.

Sobre l'escola voldria dir que és un lloc interessant, en el qual es pot fer tot el que es vulgui sense trencar les regles ni violar la llibertat d'un altre, encara que aquesta sigui internat. Tot i això penso que no és un bon lloc per estudiar.

Respecte l'autogovern opino que és un element de l'escola molt interessant, ja que cadascú pot dir la seva i ningú té més importància ni poder que un altre membre de l'escola, sigui alumne, mestre o cuinera.

Respecte l'idea de que les nenes i els nens dormin separats no hi estic d'acord, jo deixaria que dormissin junts, perquè això provoca possiblement una certa repressió.

A l'hora d'anar-hi no em faria res, ja que penso que és un bon lloc per estudiar i l'ensenyament que hi fan el trobo molt interessant, i amb les mateixes raons que jo també i portaria els meus fills, ja que d'aquesta manera creixerien sense tants problemes.

Opinió 3:

El llibre Summerhill és un llibre senzill de llegir, ja que no és un llibre tècnic, ans al contrari, és un llibre que explica les teories sense paraules complicades i de manera que és fa apte per tothom. Tot i això encara que el llibre comença amb un títol del tema i tot seguit amb subtítols amb temes relacionats sobre l'important penso que diverses vegades acabava aquest subtema d'una manera desenfocada però els múltiples exemples del llibre també t'ajuden a entendre millor l'idea que intenta inculcar-nos Neill.

Personalment m'inclino a pensar que les teories que va portar a la pràctica Neill són molt bones. Crec en la fe que l'infant és bo de naixement i només la llar i l'escola són els culpables de que l'infant segregui odi, que després utilitza contra els qui els envolten. També estic d'acord que amb l'amor es pot guarir aquesta infelicitat i em meravella pensar que l'amor pot vèncer l'odi i que a més això està demostrat.

També penso que una cosa que preocupa els pares respecte Summerhill és la futura independència del fill encara que jo estic d'acord que la millor manera de que un infant sigui feliç en la seva vida és que en la seva infància visqui lliure, tot i el que pot representar sobre l'independència que pot tenir en un futur.

Estic completament d'acord que l'odi d'un infant és generat per les prohibicions i repressions dels pares i mestres. Tot això llavors provoca que l'infant sigui infeliç tota la seva vida i que s'odiï ell mateix i als altres.

Un altre tema que s'aplica a Summerhill i que m'agrada és que els nens tot i que al futur facin feines brutes, si són les que han triat per viure, són feliços i treballen amb ganes, mentre que la gent de la nostre societat treballa per subsistir, sense ganes, sense motivació etc.

També estic d'acord que les prohibicions provoquen les temptacions, un nen reprimit sexualment serà un pervertit, un nen a qui es prohibeix fumar serà un fumador etc. només un nen lliure no tindrà cap tipus d'aquests problemes, amb això no vull dir que l'infant no fumarà ni provarà el sexe, sinó que farà el que voldrà.

L'escola de Summerhill és internada, la meva opinió és que és necessari que sigui internat, ja que l'elevat nombre d'alumnes estrangers representaria una despesa molt gran per els pares d'aquests. Però si aquest model d'educació fos el que s'apliqués a tots els països llavors opino que no hauria de ser internat. El que no puc entendre és perquè aquest model no s'aplica, ja que d'aquesta manera es curarien els mals de la societat, però suposo que això és el que volen els que manen en la societat, que volen persones sense iniciativa, que es conformi amb qualsevol regla etc.

Una particularitat de Summerhill és l'autogovern, que segons Neill és la base de l'escola. Neill educa els infants amb llibertat, no amb llibertinatge, que voldria dir viu i deixa viure. Això fa que els infants es sentint més segurs controlant la seva pròpia vida social, ells a les assemblees es fan les regles i trien els càstigs. No hi tinc res a dir respecte l'autogovern, simplement que em sembla genial poder controlar la teva pròpia escola.

La típica pregunta que es fa és, Portaria el meu fill a Summerhill?, la meva resposta és sí. Aquest llibre m'ha confirmat moltes teories que ja tenia, com ara que l'home és bo de naixement i que la llibertat és la solució als problemes de la societat. Portaria el meu fill a Summerhill si m'ho puc permetre, perquè crec en la llibertat i si puc que el meu fill es criés en llibertat n'estaria orgullós i feliç, encara que el meu fill no tingués dependència de mi i fos un paleta, ja que sabria que ell és feliç i no té odi envers ningú, ha arribat allà on ha volgut, i si amb això és feliç, jo també.

BIBLIOGRAFIA

SUMMERHILL

INTERNET: http://www.s-hill.demon.co.uk/index.htm

11