Antoni Marí

ENTSPRINGUEN

Index

Biografia Pàg. 3

Resum Pàg. 4

Opinió personal Pàg. 9

Biografía

Antoni Marí (Eivissa, 1944). Poeta i assagista. Estudià Filosofia i Lletres. Ha estat professor de teoria de l'art a la Universitat Autònoma de Barcelona (1979-1989) i posteriorment a la Universitat Pompeu Fabra. S'ha especialitzat fonamentalment en l'estudi de les idees estètiques, literàries i musicals dels segles XVIII i XIX. Interessat en el romanticisme alemany, el 1979 publicà l'antologia El entusiasmo i la quietud. Juntament amb Francesc Parcerisas, escriví el recull Variacions sobre un tema romàntic: “Ombra i llum” (1978). Ha escrit també L'home geni (1984), premi Crítica Serra d'Or, Miquel Barceló (1984), La voluntat expressiva (1988), premi Crítica Serra d'Or i Euforion (1989). Com a poeta es donà a conèixer amb Preludi (1979).

Altres títols de la seva obra poètica són Un viatge d'hivern (1989), que aconseguí el Premio Nacional de la Crítica, i El desert (1997). Ha publicat Formes de l'individualisme (1994). Pel que fa a la narrativa, ha escrit El vas de plata i altres obres de misericòrdia (1991), premi Ciutat de Barcelona i Crítica Serra d'Or; El camí de Vincennes (1995), novel·la filosòfica que transcriu un diàleg entre Jean-Jacques Rousseau i Denis diderot, que rebé el premi de la Crítica Serra d'Or i el Prudenci Bertrana i darrerament Entspringen (2000).

Resum

Manuel habia nascut a Bilbao i tenia 18 anys. Ara vivia a Ibiza. Sempre habia estat rebel i tossut, i resultava impossible obligar-li a fer el que no tenia ganes de fer. Li agradava llegir, gràcies a l'afició de Roc als llibres.

Roc era un amic de la família, amic del seu pare. Era advocat i es deia que era socialista, republicà o almenys que ho havia estat. Sempre li va caure bé a Manuel. Li agradava bromear, i era generós amb ell. Era com un germà per a ell en el qual podia confiar.

El seu pare treballava en la producció i exportació de fruits secs. Aquest habia estat general de Infanteria a Bilbao destinat alli durant el temps de la Republica., i allí va viure fins acabada la Guerra Civil. Era un home autoritari que solia imposar les seves decisions de manera arbitrària i dogmàtica.

Sempre ha renegat dels franquistes, però mai en públic.

Als pares de Manuel els ha costat molt educar al seu fill, ja que tenien formes molt distintes de pensar. Un dia d'empipament Manuel va fugir de casa en bici fins a l'hisenda, a uns 10 o 12 km, i allà trobà unes fotos de la seva mare amb la senyora Servadaac. L'hisenda era el lloc idoni per estar tot sol, Manuel anaba cada cop que volia sense que ningú li digués el contrari.

El pare de Manuel no era fascista, encara que no el deia molt fort, i encara ménys des que va anar al cine Vergara a Barcelona amb Amelia, la tia de Manuel, varen tenir que estar tota la nit a aquell cine
per culpa d'un home del públic que va fer un comentari malsonant sobre Franco. Després d'aquella nit, Amelia, que estaba enferma, va morir al poc temps. El pare de Manuel sempre li donà les culpes als fascistes.

Manuel estava enamorat de Victoria. La va conèixer en una excursió a la platja Es Caló de's Moro, i sempre tenien llargues converses entre ells.

En una visita a la hisenda Victoria i Manuel es van asseure en la biblioteca per a llambregar un àlbum de pintures de la tia Leocadia, que va morir en circunstancies extranyes a París, on la trobà el seu nuvi, altre pintor que conegué a Barcelona.

Eren dibuixos traçats amb rapidesa que deixaven entreveure postures amoroses entre un home i una dona. Manuel es va inclinar cap a ella i la va besar, ella va acceptar amb plaer aquell primer petó. Després el beso en la cara, en els ulls, en les orelles. Li descordo la camisa, ho abraço i reclino el cap sobre el seu pit. El seu cor bategava molt de pressa. Les mans suaus de Victoria li van anar desvestint, i després ella es va desnudar. Els dos es van fondre en una abraçada i van continuar complaent-se fins que es va fer de nit.

Pocs dies després, va tornar a la casa i va obrir una caixa negra la qual estava plena de cartes. Havia correspondència, rebuts, certificats, un testament d'un oncle del seu pare que li donava un tros de terreny i 40.000 pts, la carta del pintor de París en la qual comunicava a la família la mort de la tia Leocadia, i unes quantes amb una cinta negra. Les va obrir i va descobrir que eren cartes en el seu avi Higinio Morals i la senyora Servadaac en les qual es descobreix la veritat sobre la història de la seva mare i la senyora Servadaac.

La familia Servadaac era comunista i per tant estaba comprometida politicament. Van decidir anar-se en la dictadura de Primo de Rivera a França fins que va venir la República que varen tornar . Mauricio, que estaba al front defenent la Republica, li va enviar una carta dient que tenien que anar-se a França de nou perquè bombardejarien el nord espanyol.

Esperanza Servadaac va caminar durant diversos dies per a poder arribar a Bilbao. Allà es troba amb una parella de nines que eren Mercedes i Amanda, mare i tia de Manuel. Elles estaven acompanyades amb la mestressa de la casa, però aquesta va morir en el bombardeig. La seva mare estava a casa y el seu pare, Higinio Morales, que era un militar de la vella escola, en el front, amb els fascistes.

Ningú les podía ajudar, i estaben soles i perdudes. Estaven en xoc, no podien dir ni el seu nom i menys dir on vivien. Va ser impossible donar amb algú que les prengués al seu càrrec amb una certa seguretat. La família de la senyora Sevadaac havia de prendre un vaixell cap a França, ella va aguantar fins a l'últim moment però al final va haver de dur-se-les amb ella. Era març de 1937 i embarcaren rumb a Francia.

La tripulació era xinesa o filipina i van trigar 3 dies a arribar a La Rochelle, els van tractar molt mal, sense menjar ni beguda. Alli els donaren habitatge.

Quan arribaren comunicaren a la Creu Vermella Internacional la situació de les nenes perquè esbrinessin el parador de la seva família perquè les hi retornessi. Trigaren 2 anys i mig fins que les tornaren a la seva família original. Varen tenir que tornar en contra de la seva voluntat perquè estaven molt a gusta amb la familia Servadaac. Les noies arribaren bé, al principi un poc tristes però després millor.

Higinio va agrair el que van fer per les seves filles i li pregunta quanta quantitat de diners faria mancada per a compensar el deute que té amb ella però ella no vol diners, solament li demana informació del seu marit que aquest està pres a Espanya per mantenir-se fidel a la República. Higinio que pertanyia al tribunal que jutjava als “criminals de guerra”, quan es va enterar de la situació de Mauricio Servadaac li contestà que no li podia ajudar, i dictà que el matessin. Aquell tribunal només cercava venjança.

A partir d'aquell moment l'avi de Manuel va prohibir saber res més de la família Servadaac. Encara que Mercedes va ser com la segona mare de les seves filles.

Manuel després de saber tota la veritat d'aquesta historia sentia indignació d'aquells fets. La seva mare li va dir que podia anar a estudiar a la Universitat si volia i Manuel va decidir anar-se'n.

Manuel s'anirà a viure a un pis a Barcelona que pertanyia al seu avi per a no gastar molt i així la seva família poder anar a visitar-lo quan volguessin. Aquest pis l'havia comprat l'avi Miguel abans de la guerra. Miguel era el pare d'Amelia.

Manuel estava preparat per anar-se'n a Barcelona en vaixell. Però havia hagut de renunciar a moltes coses i li dolia abandonar-les.

El vaixell de 76 m d'eslora i capacitat de gairebé 400 tones, era l'única embarcació de la qual disposava la població de les illes per als seus desplaçaments a la Península. Salpava des Mallorca i es dirigiria a Barcelona. El vaixell s'anomenava Don Jaime I, però sota aquelles lletres es podien endevinar altres lletres descifrables, “sprge” que suggerien el nom d'Entspringuen.

El viatge duraria entra 14 i 16 hrs. La seva mare li havia preparat entrepans i empanades per al trajecte. Preferia el menjar el menjar de la seva mare que el del vaixell ja que la seva mare deia que la humitat fiea malbé el menjar. Un cosí seu li va dur una novel·la de Julio Verne perquè s'entretingués.

Estaba tot ple de gent. Volien despedir-lo. Tanta gent que havia alguna que no coneixia. Estaba Roc, que li donà un sobre secretament, el qual contenia 25.000 pts. i li diguè “vesten i no tornis fins que hagis fet el que has de fer, si és que en aquells dies tens ganes de tornar”. Per altra banda estaba el jutje amic de la familia que volia que es quedès treballant en la industria familiar. L'única persona que faltaba era Victoria que no havia arribat.

Manuel va tenir que embarcar, pero en l'últim moment abans d'entrar en el vaixell va veure a Victoria arribar corrent fins al moll. Però quan arrivà al moll, i va veure a Manuel, va monar mitja volta i es va anar de la mateixa manera que vinguè. Victoria era l'única raó per plantear-se la idea de partir. Manuel havia tingut que renunciar a moltes coses, i el dolia abandonar-les.

El vaixell va salpar, i una vegada en mig del trajecte, dins d'una impressionant tormenta es trobà amb dos alemanys que el preguntaren per l'hora de destí. Manuel va respondre que arrivarien més o menys a les 10 del matí del dia següent. Manuel demanà als alemanys que per favor li diguessin la traducció de “Entspringuen” i li digueren que era com “saltar deixant-lo tot enrere”.

Manuel es trobava a la cabina quan es va produir una violenta sacsejada. El llum de la cabina es va apagar i tot començà a cruixir.

Manuel va sentir un calfred per tot el cos. Va obrir la motxilla i va treure l'entrepà de truita. Una veu li digué que no tingués por, era un home que havia estat mariner des dels 12 anys que viatjava amb ell en la cabina. Al poc temps va haver d'anar al bany perquè tenia que vomitar. Poc després es va dormir.

Es va despertar pel matí quan tothom avia de surtir de l'embarcació.

Manuel cercà al mariner, però no el trobà. Quan arriba a terra el jutge insisteix que no és el lloc adequat per a ell i que hauria de tornar.

Era un dia amb un sol brillant i càlid a Barcelona, els carrers estaven remulls per la pluja. En Barcelona li esperava un món nou, on seria possible obrir-se a una vida lliure de penitència, pesadumbre i falsedat.

Opinió Personal

Es un llibre que me ha agradat, es sencill de llegir, entretingut, i a més a més parla d'una historia relativa a les nostres illes. La trama de la historia es una mica complicada ja que tota la obra està desordenada i et donen informació nova poc a poc.

En general és l'obra que més m'ha agradat de totes les que hem llegit.