TEMA 4: EMOCIÓ I ESTRÉS:

EMOCIONS COM A MODELS DE RESPOSTA:

Emoció pot significar diferents coses. Generalment s'utilitza per fer referència a un sentiment que pot ser positiu o negatiu i que està provocat per una determinada situació. Les emocions impliquen un patró de respostes fisiològiques i conductes típiques de cada espècie.

La conducta emocional és la que directament està relacionada amb la supervivència. Les conductes emocionals tenen una finalitat concreta. Són conductes addaptatives, adaptació de l'organisme al seu entorn.

També ésm olt important predir si una determinada situació pot ser amaneçant o no per tal d'actuar en conseqüència. Hi ha estímuls que provoquen respostes emocionals de forma innata, però l'aprenentatge també és molt important per saber quines situacions poden ser aversives o no. Els circuits implicats en la conducta emocional estaràn estretament lligats amb els processos d'aprenentatge i memòria. La possibilitat d'expressar les nostres emocions (to de veu i expressió de la cara) i reconèixer les emocions que estàn expressant els altres permet comunicar-nos.

Una resposta emocional implica tres components:

• Conductual.

• Autonòmic.

• Hormonal.

El comportament conductual fa referència als moviments musculars apropiats a cada situació.

El comportament autonòmic el que fa és facilitar la conducta permetent una ràpida movilització de l'energia per a realitzar moviments. Participació del SNA.

El comportament hormonal el que farà serà reforçar la resposta del SNA; concretament les glàndules suprerenals comencen a alliberar hormones. L'adrenalina i la noradrenalina augmenten el fluxe sanguini cap als músculs implicats en un determinat moviment.

Aquestes hormones també faciliten la utilització de les reserves d'energia que hi ha als músculs. Als músculs hi ha reserves d'energia a curt plaç (faciliten la conversió de glucògen en glucosa).

L'escorça de les glàndules suprerenals alliberarà hormones esteroidals quetambé faran més fàcil la utilització de les reserves d'energia que hi ha als músculs.

Per altra banda, hi ha factors que influeixen sobre la reactivitat emocional (no sempre reaccionem - diferències individuals). Els dèficits homeostàtics poden influir sobre la reactivitat emocional peruqè quan hi ha un dèficit homeostàtic augmenta el nivell d'activació o arousal i això fa que augmenti la reactivitat emocional.

Els ritmes biològics (cicle son-vigilia, temperatura, etc) també poden influir en la reactivitat. Inclyús influeixen els nivells de certes hormones.

I els factors més importants, sobretot en humans, són factors cognitius; com reacciona una persona davant d'una situació depèn de la seva experiència prèvia. Això vol dir que hi haurà una intervenció clara de l'escorça cerebral.

Sembla ser, també que la reactivitat emocional augmenta amb l'edat. Davant d'una situació que pugui provocar reacció emocional, moltes vegades no surt la conducta més adaptativa. Això podria ser un problema d'arousal (si l'activació és molt alta o molt baixa poden aparèixer conductes no apropiades).

Quan parlem d'emocions no només parlem de sentiments sinó de conductes adaptatives, ja sigui de forma innata o apresa.

Control neural dels patrons de resposta: l'amígdal

Els tres components estan controlats per circuits neurals diferents: però el control d'aquests components ho porta l'amígdala o complex amigdalí.

Els nuclis del complex amigdalí tenen aferències i eferències diferents i estàn implicats en funcions diferents. A trets molt generals podem distingir tres grups o regions diferents dins del complex:

• Grup cortico-medial: està format per diferents nuclis que reben informació referent a les feromones i envia projeccions a estructures com l'àrea preòptica i l'hipotàlam ventromedial entre d'altres.

• Grup basolateral: rep informació sensorial de diferents tipus, excepte de les feromones i envia projeccions a les mateixes regions que el grup anterior.

• Nucli central de l'amígdala: rep informació sensorial de tots els tipus i aquesta informació sensorial prové del tàlam, de l'escorça sensorial primària i de l'escorça d'associació. Tota aquesta informació pasa pel grup bsaolateral.

Aquest nucli envia projeccions a diferents estructures de l'hipotàlam, mesencèfal, protuberància i bulb: que seràn les responsables de l'expressió de diferents components de les reaccions emocionals. És l'estructura més important per a l'expressió de les respostes emocionals davant dels estímuls aversius. Quan es lessiona aquest nucli es pot provocar que els animals no mostrin respostes fisiològiques de por. En canvi, quan s'estimula, apareixen tots els components conductuals i fisiològics que provoquen les situacions de por.

En el nucli central de l'amígdala hi ha la substància CRF (és una hormona alliberada per l'hipotàlam) que estimula la hipòfisi, llavors aquesta allibera ACTH i aquesta estimula l'escorça de les glàndules suprarenals perquè alliberin hormones. Aquest eix es veu molt amb l'estrés.

La CRFa més de controlar aquest es¡ix, té un efecte ansiogènic (provoca ansietat). Davant d'una situació aversiva hi ha alliberació de CFR en el nucli central de l'amígdala i s'ha vist que persones amb depressió tenen nivells força elevats de CFR al líquid cefaloraquídic.

A aquest nucli també hi és el neuropèptid Y, que té un efecte ansilític (disminueix l'ansietat) i en les persones depressives es veu que tenen uns nivells baixos d'aquest a líquid cefaloraquídic.

En una situació aversiva permer la CRF provoca ansietat, i després el neuropèptid Y la intenta contrarestar.

Aquest nucli, a més, és molt important pels aprenentatges emocionals aversius. Quan nosaltres ens enfrontem de nou a aquella situació, llavors en aquesta nova situació estem alerta, augmenta la taxa cardíaca... En aquest cas s'haurà desenvolupat una resposta emocional condicionada i aquest nucli és crític perquè es doni aquesta resposta.

Depenent de la capacitat d'enfrontament de la situació tots els canvis es donen amb aquesta resposta es poden mantenir o bé poden anar desapareixent.

Per mesurar la por s'ha construit una tècnica que consisteix en enregistrar la resposta d'ensurt. Aquesta resposta pot ser més o menys potent en funció de la por que presenti el subjecte, sembla ser que els efectes ansiolítics de substàncies com les benzodiazepines són deguts a l'efecte d'aquestes substàncies al nucli central de l'amígdala.

El grup basolateral que projecta a aquest nucli té una gran concentració de receptors per les benzodiazepines i el nucli central pels opiàcids.

L'amígdala també està impicada a altres conductes associades a latres emocions negatives. Per exemple el grup basolateral està implicat en el condicionament d'aversió al gust.

12. Percepció dels estímuls amb significat emocional:

l'amígdala s'activa a través d'una situació aversiva i aquesta donaria lloc a diferents components de la resposta emocional.

Els estímuls que poden provocar una resposta emocional aversiva poden ser molt simples o molt complexes i en funció d'això participarà una estructura o una altra.

• Estímuls molt simples:

Per detectar aquests estímuls no es necessita la participació del neocòrtex. L'estructura implicada a detectar aquests estímuls és el tàlam. Al nucli geniculat medial arriba la informació auditiva; però en la detecció d'estímuls simples hi participa una regió en concret d'aquest nucli, el nucil geniculat medial ventrolateral.

Aquest regió inclou la part medial del NGM i el nucli intralaminar posterior.

En aquest cas, no projecten cap a l'escorça com ho fa la resta del nucli, sinó que projecta cap a estructures subcorticals, concretament l'amígdala.

Si és un estímul visual simple, llavors estarà implicat el nucli geniculat lateral. La regió ventral del NGL seria la que detectaria els estímuls i després projectaria cap a l'amígdala provocant la resposta emocional.

• Estímuls complexes:

En el cas dels humans, normalment la reacció emocional es produeix davant d'estímuls més complexes. Per exemple davant d'una persona.

Primer hem de reconèixer a aquella persona si ho fem mper la visió participarà l'escorça visual d'associació, si ho fem per la veu, participarà llavors l'escorça auditiva d'associació.

De fet l'amígdala rep informació de totes les àrees d'associació sensorial a través de l'escorça inferotemporal.

La formació hipocampal és una estructura impliacada en el reconeixement de contextes i envia projeccions cap a l'amígdala.

Els humans poden reaccionar davant de situacions molt més complexes, especialment aquelles situacions on estàn implicades més persones. Per percebre el significat d'una situació social, a part d'un anàlisi sensorial, necessitem la memòria, fem judicis, extreiem conclusions... i aquestes habilitats no estan localitzades a un lloc concret del cervell.

Però malgrat això, sí que sembla ser que l'hemisferi dret és més important que l'esquerre i que hi ha una regió del 'escorça especialment important: el còrtex orbitofrontal (situat a la base del lòbuls frontals i per sobre de les òrbites oculars).

Aquesta àrea està conectada amb altres estructures. Rep aferències (inputs) directes o indirectes i també envia eferències.

• Aferències indirectes: de l'amígdala i del sistema olfactori.

• Aferències directes: des del tàlam dorsomedial, el còrtex temporal i l'àrea tegmental ventral.

• Eferències: van cap a la circunvalació cingulada, la formació hipocampal, el còrtex temporal, l'hipotàlam lateral i l'amígdala.

A més està interconectat amb altres àrees dels lòbuls frontals

El còrtex orbitofrontal: per una banda les aferències li aporten informació de tot allò que està pasant a l'entorn de l'individu i a més, també està interconnectat amb la resta dels lòbuls frontals (relacionat amb la planificació). Per altra banda, através de les eferències pot afectar a diferents tipus de conducta i especialment a la conducta emocional.

El cas Phineas-Gates: li va atravessar una barra de ferro al crani.

La regió que va quedar afectada va ser el còrtex orbitofrontal. En principi no semblava que tingués cap alteració però més endavant es va veure que havia canviat la seva personalitat (irresponsable, inmadur, incapaç de dur a terme plans...). en general, quan hi ha una lesió d'aquest tipus les persones perden inhibicions, no són capaços de dur a terme plans seriosos, són immadurs. Continuen sent sensibles als estímuls aversius però això no provoca cap reacció emocional en ells.

Als anys 30 va aparèixer un treball realitzat amb monos per Jacabsen, Wolf i Jackobson (1035): Lobotomies frontals: indicaven que readuïne tota la seva reactivitat emocional (es tronaven dòcils, conformistes).

Aquest estudi fou recollit per un neuropsiquiatra anomenat Egas Moriz que havia practicat lobotomies prefrontals a persones.

La mancança de poder tenir reaccions emocionals pot ser perjudicial per a les persones .*

La lobotomia prefrontal és una intervenció senzilla, consta en aïllar l'escorça orbitofrontal de la resta d'estructures del cervell.

Es pot realitzar de dues maneres: o bé seccionant les vies, , o bé seccionant les vies ventrals d'estructures com per exemple el diencèfal o els lòbuls temporals (informació sobre l'entorn).

L'escorça orbitofrontal sembla ser que no relaciona tant amb fer un judici sobre el paper d'una conducta com sobre portar-la a la pràctica.

2.EXPRESSIÓ I RECONEIXEMENT DE LES EMOCIONS:

Es poden expressar les emocions a través de l'expressió facial, que seria la més rellevant, o bé a través del to de veu, els momviments de les mans, la posició del cos, etc.

Darwin va sugerir que les epxressions facials eren innates a cada espècie. Es basava en estudis comparatius entre les diferents espècies. Va descubrir que les exopressions facials més rellevants per a la supervivència eren les més comunies i es troben a llarg de l'escala filogenètica.

Estudis d'Ekman, van arribar a una classificació de les emocions bàsiques: (alegria, por, fàstic, tristesa, indiferència...), aquests estudis van ser:

• estudis transculturals amb tribus de NOva Guinea, on els passaven diapositives d'expressions facials d'altres tribus.

Hi ha elements culturals que modulen les intensitats de les emocions, segons la situació:

Reconeixement:

Estudis adreçats al paper de tots dos hemisferis cerebrals en quant a la cpacitat de reconèixer emocions. Sembla ser que l'hemisferi dret és més hàbil que l'esquerra per a reconèixer emocions.

Es basen en proves que s'utilitzen per veure la domnància dels hemisferis.

Tècniques:

Tàsquicoscòpia: posar una pantalla al davant, centrant la mirada en un punt. Es mostra emocions facials a la dreta o esquerra de la pantalla. Quan les imatges es presenten a la part dreta, anirà a l'hemisferi esquerra i viceversa.

Si s'ha tallat el cos callòs, la informació sols anirà a una part de l'hemisferi, però no hi haurà comunicació.

Les habilitats de l'hemisferi dret superen a les del hemisferi esquerra quan valorem les expressions facials extremes.

Altres proves basades amb proves d'escolta dicotòmica, que són proves de reconeixement de l'entonació, s'ha vist que l'hamisferi dret supera a l'esquerra per a detectar tons de veu amb entonacions emocionals.

Una altra prova és l'a tomografoa per emissió de positrons (TEP): avalua el flux sanguini que s'utilitza als dos hemisferis, en:

tasca semàntica (llenguatge) amb exprecions facials de paraules per deduir un a emoció: l'activitat cerebral en els dos lòbuls frontals tant del dret com de l'esquerra, però més directament de l'esquerra.

Tasca de reconeixement de diferents entonacions. Expressions directament relacionats amb una emoció: domina l'hemisferi dret.

S'ha vist que l'amígdala està involucrada en reconeixement d'emocions, sobre tot amb connotacions de por.

Urbach Wieth: degenaració de les dues amígdales, poca capacitat d'expressió emocional de memòria emocional, de discriminació d'emocions de por, etc.

El tractament de l'epilèpsia: problemes per a relacionar cara i emocions.

Cricuïts per a cada reconeixement:

• Por: l'estructura més implicada és l'amígdala, segons el TEP (a més expressió de por, més activitat de l'amígdala).

• Fàstic: segons la ressonància magnètica: activació de l'escorça insular anterior dreta i escorça prefrontal i el nucli talàmic ventral posterior media (relleu sensorial del gust).

• També hi ha estructures subcorticals que estan implicades en el reconeixement de les emocions.

Expressió:
l'expressió de les emocions serveix per comunicar, i enviar missatges: importància d'algú que les rebi o pugui inerpretar-les.

Control per dos tipus de músculs:

• superficial de la pell (control del nervi facial (VIIè parell craneal).

• Musculatura profunda: control del moviment de les mandíbules (controlatsp el trigènim, Vè parell).

També pot ser un control:

• voluntari; a través de l'escorça motora via corticobulbars.

• Involuntari: estructura subcortical, activitat davant d'una emoció intensa (ganglis basals, nuclis estriats... ) No es pot controlar el múscul orbitofrontal (sobre l'ull), i el zigomàtic (sobre la boca). Sols es contrau quan hi ha un emoció de forma involuntària).

Els transtorns en l'expressió de les emocions són:

• Paresia facial volitiva (paràlisi no voluntària): lesions de l'escorça cerebral motora. De forma voluntària no pot moure la part afectada, però si de forma involuntària.

• Parèsia facial emocional: lesions de l'escorça insular prefrontal i substància blanca i tàlem. Fa que pugui expressar voluntàriament una emoció, però no de forma involuntària, sobretot de la zona de la cara afectada.

Els estudis més destacats sobre l'expresisó de les emoicons:

• la nostra part esquerra de la cara (HD), expressa més intensament les emocions.

• L'HD>HE; treball realitzat per avaluar dominància hemisfèrica.

• Test de Wada: adormir un hemisferi cerebal, injectant-li baritúric a la vena cariòtida que va a un dels dos hemisferis.

• Relatar un experiència. Quan se'ls adormia l'HD, la valoració emocional era més pobre (disminució de la capacitat de valoració).

Casos clínics:

• Lesions de l'HE: depressió, incomoditat per la seva malaltia.

• Lesions de l'HD: la situació no és tan dramàtica.

SENTIMENT D'EMOCIONS

Els sentiments són un component més subjectiu de les emocions, que en les persones bé lligada a la conciència de l'emoció.

En el cas dels animals fem un antromorfisme ja que extrepolem els seus sentiments en funció dels nostres.

Teroies clàssiques de com es produeixen els sentiments:

Teoria de James-Lange:

Davant d'un estímul o situació que pot provocar una resposta emocional controlada per estructures subcorticals (inconscients: de forma automàtica), densencadenant una resposta conductual (com atacar o fugir), el propi feedback de tot això ens portaria a tenir consciència dels canvis i generaria uns sentiments.

La informació sensorial de les visceres (cor, etc) ens fa percebre la informació dels músculs i l'expressió facial.

Teoria de cannon-Bard (anys 30):

Critica la teoria anterior.

Diu que els sentiments venen abans que la resposta fisiològica.

Primer hi ha l'estímul emocional, a continuació percepció conscient d'aquest estímul (sentiment), i després la resposta emocional.

Proves a favor/en contra d'aquestes teories:

si la teoria de James lange és certa:

aquella gent amb lesions de les percepcions fisiològiques tindrien una reacció més disminuïda. Però no és del tot certa, perquè les persones amb disminucions també tenen sentiments.

• Hobman (1965): intentà veure les reaccions d'una persona paralítica davant d'una situació de por. Es va veure que la sensació de por era més fiable que el que des d'un principi es creia.

• En cas de lesions medulars es veu que no perden la sensació d'expressió facial. Sembla ser que sols posant la cara d'una expressió pots acabar porduïnt el sentiment que es relaciona amb l'expressió.

• Si posava cara de:

Por: augment TC, disminució de la temparatura de la pell...

Ira: canvis fisiològics, augment Tc, temperatura de la pell...

Felicitat: disminució TC...

- Com és possible?

Condicionament clàssic: associació entre expressió facial i canvis fisiològics.

Condició innata.

Sembla ser que la nostra capacitat d'imitar i fer expressions facials apareix des d'una edat molt temprana. Naixem amb una capacitat innata d'imitar expressions facials, sense tenir-ne consciència.

si la teoria de Cannon-Bard és certa.

Cada sentiment tindria un patró de reaccions emocionals diferents. Això és qüestionat.

Es diu que és la valoració de l'entorn el que desencadena les reaccions

4. CONDUCTA AGRESIVA

Agressiu fa referència a un estat emocional que moltes persones el descriuen com la experimentació de sentiments d'odi i desitjos de fer mal.

Si considerem l'agressió com a una resposta observable, veiem ue hi ha diferents tipus de conductes agressives i que aquesta pot estar causada per diferents situacions.

Quasi totes les espècies animals presenten una conducta agresiva, aquesta pot implicar només gestos amenazadors o veritables atacs dirigits cap a un altre animal. Les conductes agressives son caraterístiques de cada espècie, així els moviments implicats en la conducta agressiva cestràn controlats per circuits neurals que estaran en gran part determinats genèticament.

La majoria de conductes agresives estan relacionades amb la reproducció, així conductes agresives per a defendre el territori, les cries, per aconseguir aparellament... semblen ser totes considerades com a conductes reproductors. Tot i això les conductes agressives poden tenir diferents formes i poden ser provocades per situacions diferents.

Hi ha tres formes bàsiques de conductes agresives en gats i rosegadors:

La conducta agresiva: consisteix en atacs físics d'un animal a un altre.

La conducta defensiava: apareix quan l'animal es sent amanezat o atacat per un altre. Pot consistir en varitables atacos o pot implicar conductes d'amenaça, l'animal amaneçat pot mostrar conductes de submisisó, que denoten que no desafiarà a l'altre animal.

La conducta depredadora: implica l'atac d'un animal de una espècie a un altre amb l'objectiu d'alimentar-se.

Quan els animals mostren conductes agresives o defensives, aquests estan extremadament activats i excitats (l'activació del SNA augmenta). Per això en altres animals les conductes 1 i 2 se les anomenen atacs afectius, peruè tenen un component emocional molt important. Les conductes de predació són més de sang freda, ja que no estan acompanyades d'un alt nivell d'activació autonòmica.

4.1 Control neural:

Els mecanismes cerebrals que controlen els tres tipus principals de conducta agresiva són diferents. Aquest control neural vés un tipus de control geràrquic, és a dir,els moviments musculars que fa un animal quan mostra una conducta agresiva estan programats per circuits neurals de TE.

El que un animal ataqui depen de molts factors; com la naturalesa dels estímuls provocadors de l'ambient i l'experiència prèvia del propi animal.

L'activació del TE està controlada per:

• El HT.

• El sistema límbic (especialment l'amígdala). L'activació controlada pel sistema perceptiu que detecta estímuls de l'entorn, incluint la presència d'altres animals (responsable de les aferències entre el còrtex al sistema límbic).

L'estimulació elèctrica de l'amígdala provocada per l'aparició del a conducta agressiva, porta a l'estimulació elèctrica d'algunes zones de l'HT.

Els síndrome de Klüver-bucy: és un síndrome experimental produit per la lesió del LT en mónos (lesió que també afecta a l' amígdala). Aquests monos mostres:

• abscència de reacció emocional davant d'estímuls que abans els provocaben por.

• Es mostren menys i són més pacífics. Genralment no mostren conducta agressiva (secundàriament tenen el problema de mantenir l'estatus social).

En humans s'ha vist que persones afectades de epilèpsia localitzada al LT, si la sobreactivació afecta a l'amígdala poden mostrar episodis de conducta agresiva.

Les àrees neurals implicades amb la conducta agresiva són:

• HT anterior.

• L'amígdala.

• El Sèptum lateral

Els neurotransmisors implicats són:

• Vasopresina: facilita l'aparició de la conducta agresiva.

• Serotonona: exerceix un paper inhibidor sobre la conducta agresiva. Per això moltes vegades per a tractaments de la conducta agresiva en humans s'utilitzen fàrmacs amb efectes serotonitzants.

Estudis amb la serotonina:

• estudis amb rates han trobat que els receptors de la serotonina són els responsables de l'efecte inhibidor d'aquesta (quan aquests s'estimulen disminueix la conducta agresiva).

• S'ha vist en el cas dels humans correlació entre nivells baixos de serotonina i conducta agresiva (amb una mostra de marines expulsats, i nens amb problemes de conducta).

• També s'ha vist correlació entre nivells de serotonina baixos i intents de suicidi greus.

Estructures neurals importants en les conductes defensiva i de predació:

L'estructura crítica és la SGP (substància gris periaquaductal), lo que esta sota control de l'HT i de l'amígdala.

En funció del lloc que s'estimula de la SGP pot apareixer la conducta depredadora, la defensiva, la resposta de fugida, o bé d'immovilització (sobre tot si el criminal està molt ansiós).

En el cas de la conducta defensiva la part crítica és la part dorasal de la SGP. La que rep progeccions de l'HT medial.

En el cas de la conducta depredadora la part crítica és la part ventral de la SGP la que rep progeccions de l'HT lateral.

4.2. Control hormonal:

moltes vegades la conducta agresiva està asociada a conductes de reproducció (per exemple els mascles competeixen per l'accés a les femelles, les femelles competeixen per l'espai per constriuir els seus nius, defensen a les seves cries contra l'instrussió d'altres animals, etc) això fa suposar que moltes formes de conducta agresiva estan controlades per hormones sexuals.

L'agresió entre mascles:

S'ha observat que en el moment de la pubertat (moment en el que hi ha fran quantitat d'andrògens) és quan apareix la conducta agresiva entre els mascles.

D'aquesta manera la conducta agresiva en els mascles està controlada per circuits neurals que són sensibles als andrògens (de fet s'ha observat que la castració redueix l'agresivitat i la injecció de testerona la restableix.

L'andogenització prenatal té un efecte organitzador sobre els circuits neurals implicats en la conducta agresiva, posteriorment la testosterona ejerceix efectes activados sobre aquest circuit.

Destaquem el APOM (àrea preòptica medial) com a estructura crítica per a la aparició de la conducta agressiva en els mascles. Aquesta estructura és organitzada prèviament gracies als adrògens d'una manera determinada i posterior (postnatal, des de la pubertant en endavant), serà activat pels endrògens.

L'agressió en les femelles:

Generalment les femelles són menos agresives que els mascles (encara que no en totes les especies passa això).

En el cas de rosegadors s'ha comprovat que en les femelles també es prové de forma natural un cert grau d'androgenització. Aquest grau d'androgenització varia en funció de les germanes mascles que estan al costat de la femella en el uter matern, essent superior el grau d'àndrogens el que es produeix quan hi ha dos mascles al costat, és a dir les femelles localitzades entre mascles tenen nivells de testosterona més alts que les localitzades entre dos femelles o entre una femella i un mascle. Quan a aquests rosegadors se'ls practiquen proves com a adults, les femelles 2M són més propenses a exhibir agresivitat contraa altres femelles.

Les femelles d'algunes espècies de primats són més propenses a barallar-se durant la fase d'ovulació (no hi ha una explicació clara, pot ser es produeixi aquest fet perquè en el moment de la ovulació hi ha una petita alliberació de testosterona, o perquè la femella, al ser receptiva es veu agobida pels mascles.

Just abans de la menstruació, les femelles tendeixen a atacar a altres femelles.

Estudis amb femelles s'ha vis una correlació entre irritabilitat i agresivitat just abans de la menstruació.

El síndrome premenstrual: aquests estudis observen una disminució de l'agressivitat en torn al periòde de l'ovulació i una augment just abans de la menstruació en una mostra de dones empresonades. Tot i això els canvis en la irritabilitat no són universals, algunes dones experimenten pocs o cap canvi abans de la menstruació i encara que es produeixin canvis d'humor aquesta correlació amb el temperament de la persona.

Efectes dels andrògens sobre la conductaa agresiva humana:

Els homes són generalment més agressius que les dones. És difícil discriminar quins factors son biològics i quins factors són socials, possiblement és una interacció entre ambdós.

L'augment de la incidència de violència es produeix en la franj d'edat dels 15 als 25, que és quan precisament s'allibera més quantitat de testosterona. No poden concluir que això solament sigui causat pe la testosterona, ja que en la pubertat l'augment de testosterona produeix canvis cerebrals i musculars.

En el passat algunes autoritats han intentat suprimir l'agressivitat relacionada amb el sexe, castrant als homes que han comés delictes sexuals. Els resultats mostraven que disminuia l'agressivitat i la motivació sexual d'aquests homes.

Aquests experiments hhan estat criticats per la seva falta d'ètica, la carència de grups control adecuats i perque no sempre es mesurava la conducta agresiva directametn. No es pot concluir que la testosterona fos l'agent responsable de l'augment de la conducta agressiva.

També s'ha mesurat el nivell de testosterona en presos homes i dones, encara que hi ha dades contradictoris s'observa una correlació entre nivells alts de conducta agressiva i nivells de testosterona. Tot i això no podem afirmar que la causa de l'agressivitat sigui exclusivament els nivells de testosteronam ja que l'ambient d'una persona pot afectar els nivells de testosterona.

Hi ha atletes que prenen anabolitzats que tenen efectes androgènics. Uns estudis van trobar que els homes alçadors de peses que prenien aquests anabolitzants eren més agressius que els que no els prenien. Tot i això no esp ot establir una relació de causa efecte ja que podria ser que la gent menys agressiva fos la que escollís prendre els anabolitzants.

Ni que s'està pensant en untilitzar tractametn antiandrogènic per disminuir la conducta agresiva en el cas dels homes.

En hmans la ingesta d'alcohol està amb freqüencia relacionada a la agressivitat. Experiments amb monos han desmostrat que només en alguns casos el alcohol augmenta l'agressió, això passa quan:

quan els mascles eren dominants.

Quan els nivells en sang de testosterona eren alts .

En els monos subordinats l'alcohol no produia conducta agresiva, encara que se'ls administri externament testosterona (sí que el alcohol augmenta la conducta agresiva de monos dominants que encara no estan en època reproductora els han administrat testosterona).

5.ESTRÉS

Cannon va introduir el terme estrés per referir-se a la reacció fisiològica que es produeix davant la percepció de situacions adeverses o amanazadores.

Anomenarem estressors als estímuls i situacions estressants.

Anomenarem resposta d'estrés a la reacció de l'animal davant aquest.

La paraula estrés fa referència al procés.

Encara que el nostre nivell d'estré és adaptatiu, ja que ens permet funcionar, l'estrés intens i mantingut pot ser perillós per a la salut. Alguns transtorns com per exemple la úlcera pèptica amb freqüència estan originat per les respostes fisiològiques que acompanyen a les emocions negatives, altres transtorns com l'asma o les erupcions poden ser empitjorades per l'estrés.

L'estrés pot perjudicar a la salut ja que les nsotres respostes estan dissenyades per afrontar successos a curt plaç. Les respostes fisiològiques que acomanyen a les emocions negatives en preparen per amaneçar als rivals o per lluitar contra aquests, o per fugir de situacions perilloses. El problema esta quan les situacions amenaçants són més continues que episòdiques, el que provoca que el nostre estat fisiològic no pugui tornar a la normalitat, ja que la resposta d'estrés es mostra més o menys permenent.

5.1. Fisiològia de l'estrés:

Els components endocrí i autonòmic semblen ser responsables de la resposta estressant.

Nota important: quasi totes les cèl·lules del cos tenen receptors per a les glucocorticoides, el que significa que quasi totes estan afectades per aquestes hormones.

Regulació de l'alliberació de cortisol:

Els efectes del CRF no només son mediatitzats per aquest eix oohormonal ja que es una substància que es secreta en el encèfal, on actua com a neurotransmissor neuromodulador, especialment en regions del sistema límbic (com l'amígdala o la SGP), involucrades en la resposta emocional.

L'alliberació de cortisol en principi és beneficiosa per fer front a una situació estressant. Però sembla ser que els glucocorticoides a la llarga podrien provocar problemes de salut.

L'estrés continuat està força relacionat amb el procés d'envelliment (edat). Sembla ser que l'edat disminueix la tolerància a l'estrés, i per altrea banda, l'estrés podria accelarar el procés d'envelliment. Quan les persones es van fent grans, moltes vegades hi ha un deteriorament a l'hipocamp (relacionat amb la consolidació de la memòria). Per altra banda, s'ha vist que els glucocorticoides poden provocar alguna lesió a nivell de l'hipocamp, podrien provocar la mort neuronal a algunes àrees com la CA1. Concretament l'efecte que tenen sobre algunes neurones és que fan que aquestes siguin més sensibles a algunes situacions o estímuls que ja de per sí provocarien algun efecte de deteriorament. Un dels efectes més importants que provoquen és que les neurones no puguin captar ni utilitzar la glucosa. A la llarga això provocarà la mort neuronal. Un estrés molt intens, inclús en una persona jova, pot produir lesions a nivells cerebral. Hem de tenir en compte que no tothom té la mateixa reacció davant d'una situació estressant. Un esforç continuat o excés de fred, podria provocar estrés i això provoca directament lesions al teixit; però encara que afecta a tothom, la intensitat dependrà de les característiques de la persona (capacitat física).

Hi ha d'altres situacions de por o ansietat que les respoistes depenen exclusivament de la pròpia persona, la seva història prèvia, etc.

Una variable molt important que indica la presència o no d'estrés és el fet de saber que podem controlar una situació o no.

Hi ha malalties cardiovasculars relacionades amb l'estrés. La manera de reaccionar de cadascú pot fer que es pateixin o no aquests tipus de malaltia. Els treballs de Friedman i Rosgnman, plantegen dos tipus de patrons conductuals. El tipus A (actitud competitiva), té mésp robabilitat de patir malalties cardiovasculars que els tipus B(individus més relaxats).

En base a aquests estudis s'ha vist que aquests trets de personalitat estàn associats a factors de risc: tipus A (pressió arterial alta, més probabilitat de fumar, més elevat el colesterol...)

5.2 Efectes sobre el sistema inmunitari:

La psiconeuroinmunologia estudia la relació entre el SN i el sistema inmunitari (SI. En el SI trobem un tipus de cèl·lula que són els glòbuls blancs o leucocits que es produeixen al motlle de l'os (medula òssea), i després migren cap a altres llocs com el Tim, la melsa i els nòduls limfàtics.

El SI es posa en marxa quan el nostre organisme és invait per un microorganisme estrany: virus, bacteris i fongs. El SI pot proudir dos tipus de reaccions:
- Inespecífiques: la reacció inflamatòria es proueix quan el teixit es lesiona, aquest propi teixit farà augmentar el propi fluxe sanguini local i s'inflama.

Quan una cèl·lula és infectada per algun virus aquesta cèl·lula allibera una pèptid (interferó), que interfereix en la producció del virus.

Les cèl·lules assassines naturals el que faran serà destruir quan veuen alguna cèl·lula infectada o cancerígena.

• Específiques: hi ha les mediatitzades químicament i les mediatitzades per cèl·lules.

Tant un com l'altre impliquen la producció d'anticossos. Els microorganismes que ataquen tenen unes proteïnes a les membranes que serveixen per identificar a aquests microorganismes que s'anomenen antigens. El SI produeix anticossos que aprenen a reconèixer a les substàncies alienes a l'organisme.

Les mediatitzades químicament intervenen per exemple els limfòcits B que alliberarà anitcossos (inmunoglobulina) a la circulació general de l'organisme.

Hi ha diferents tipus d' immunoglubines que es lligaran a l'antigen (invasor) directament o per mitjà d'altres cèl·lules que l'ajudaran a matar-los.

Els Limfòcits T són els que trobem al Tim. Produeixen anticossos però aquest queda enganxat al Limfòcit, de manera que quan trobi el microorganisme el matarà directament o farà que d'altres cèl·lules el matin.

Tant a una com a l'altra hi ha una comunicació entre cèl·lules diferents. Aquesta comunicació es fa a través d'unes substàncies que són les citoquines. Aquestes citoquines són alliberades per un tipus concret de globul blanc i d'alguna manera contribueixen en la proliferació de diferents tipus de glòbuls blancs i fan que es dirigeixin cap a l'organisme invasor.

La funció del SI és protegir a l'organisme de diferents tipus d'infeccions, però a vegades poden aparèixer alteracions com per exemple alèrgies (són una sobrereacció del SI). També pot passar que el SI ataqui a proteïnes del propi organisme (malalties antiinmunològiques).

La resposta d'estrés pot fer aparèixer algun tipus de malaltia o bé agreujar-ne alguna i també pot afectar el desenvolupament d'algun tipus de càncer. Per tant aquesta resposta d'estrés està provocant una inmunosupressió (que el SI treballi per sota del que seria normal). El responsable d'aixó, en primer lloc, el més probablle és que siguin els glucocorticoides que interfereixen en els missatges que porten les citoquines. També pot aparèixer en periòdes d'exàmens, pensant en una situació dolenta, la mort de la parella, en casos de cuidar algú amb una greu malaltia.

Hi ha estudis que demostres que els animals sotmesos a estrés si se'ls extirpen les glàndules suprarenals, part d'aquesta inmunosupressió desapareix, però continua havent una certa inmuosupressió, per tant poden haver d'altres vies implicades. En última instància, l'hipotàlam és el que controla l'alliberació de glucocorticoides. A més el NPV rep projeccions del Nucli central de l'Amígdala (crític en reaccions emocionals aversives). Aquesta via podria ser també la responsable d'aquesta inmunosupressió.

La resta de la inmunosupressió podria ser deguda a una connexió neural directa. El SN a través del SNA envia projeccions a algunes estructures del SI, com el Tim, els gànglis Limfàtics o el motlle de l'òs.

Per tant el SN pot influir en el SI per la via hormonal o bé a través de connexions directes en òrgans implicats en el SI (via directa o neural).

Per altra banda, les cèl·lules del SI tenen receptors sensibles a algunes substànncies alliberades al SN. La relació del SN-SI es dóna en els dos sentits.

El SN actua sobre el SI estimulant les glàndules suprarenals pq alliberin glucocorticoides, que poden donar lloc a la inmunosupressió. O bé a través de la via neural; amb connexions amb el Tim, el Motlle de l'òs- això ho podem veure sobretot amb la resposta a l'estrés.

6. TRANSTORNS RELACIONATS AMB LA CONDUCTA EMOCIONAL:

el nostre estat emocional es correspon amb allò que ens està passant. Quan el nostre estat emocional està deslligat d'allò que ens està passant: eufòria extrema o tristor extrema, això és un tipus de patologia que s'anomena transtorns afectius majors. Podem distingir entre:

• Transtorn bipolar: es caracteritza per fases de psicosis maníaca i de depressió que es produeixen de forma alternada. Es dóna igual en homes que en dones. La mania sola no sol apareixer.

• Depressió endògena o unipolar: únicament apareix la depressió que pot ser contínua o episòdica (la major incidència és en dones).

Els tractaments utilitzats són diferents. En el transtorn bipolar s'ultilitzen les sals de liti i al la depressió s'utilitzen els IMAOs, els antidepressius tricíclics, la teràpia electrocombulsiva la privació de son.

• IMAOs: inhibeixen la MAO, per tant no es produeix la degradació de les monoamines, per tant hi haurà augment d'aquesta substància (5-HT i NA).

Pot aparèixer l'efecte formatge; hi ha aliments com el formatge que tenen substàncies que s'assembles a les monoamines i com que no es degraden això dóna lloc a una activació del SNS.

• Anitdepressius Tricíclics: inhibeixen la recaptació de 5-HT i NA i així permeten que les substàncies estiguin més temps a l'espai sinàptic. El Prozac és un d'aquests medicaments.

• Teràpia electrocombulsiva: passar una corrent elèctrica a través del cap del subjecte. Això provoca una combulsió i això s'ha vist que produeix una millora. No es pot fer molt sovint perquè pot lesionar els teixits i pot provocar amnèsia d'allò que s'età consolidant en aquell moment.

• Sals de liti: tenen un efecte motl generalitzant, perquè estimulen els efectes del sodi. Poden afectar als potencials d'acció i de repós de diferents neurones. Perquè sigui efectiu s'hauria d'adiministrar a la fase de mania.

• Privació de son: a la depressió hi ha una alteració del son. Costa d'adormis-me, es desperta moltes vegades i la fase REM apareix abas de quan ho hauria de fer, i en una gran proporció en una primera fase de son (cosa que no hauria de fer). La privació dde son hi ha una millora més ràpida, però dura menys.

7. TRANSTORNS D'ANSIETAT:

Es caracteritzen per por i ansietat infundats (no realistes). Dins d'aquests transtorns n'hi ha de dos tipus amb una clara base biològica:

• Transtorn d'angoixa: els subjectes atacats per ansietat amb por i terror extrem. Tot això va acompanyat de síntomes físics (arrítmies, taquicàrdies, suro freda, etc.). durant aquesta crisi les persones tenen la sensacio de que s'estàn morint. Aquest transtorn apareix a l'inici de l'edat adulta i no sol apareixer passat els 35 anys. Entre les diferents crisis apareix l'ansietat anticipatòria (por a patir una altre atac). Aquesta ansietat anticipatòria pot donar lloc a l'agorafòbia (en aquest cas, por a trobar-se en una situació en la qual sigui difícil escapar, si té un altre atac, i per això no surten de casa). Aquest transtorn té un component hereditari important, són persones amb un nivell d'arousal superior a les altres persones i durant aquesta crisi hi ha una gran activació a nivell del lòbul temporal.

El tractament utilitzat és una combinació de teràpia conductual i benzodiazepines, que actuen sobre els receptors GABA. Podria ser que aquestes persones tinguéssin alterats aquests receptors on actuen les benzodiazepines. També funcionen bé els agonistes per la 5-HT.

• Transtorn obsessiu-compulsiu: implica obssisions i compulsions. Les obsessions són pensaments repetitius i les compulsions són conductes repetitives (rentar-se les mans... ) aquest tipus de conductes moltes vegades ariben a interferir en la vida de les persones. Són persones conscients de que aquestes compusions no tenen cap sentit però no poden evitar fer-ho.

Té un origen genètic. El gen responsable d'aquest transtorn és el mateix gen que provoca els síndrome de Tourette (apareix durant la infància, és un síndrome nuerofisiològic). El perquè es dóna una o l'altre alteració no es coneix. També es pot provocar una lesió cerebral (per exemple als ganglis basals o al c`rtex prefrontal o en estructures del sistema límbic). Sembla ser que el còrtex prefrontal és molt important en aquest tipus de transtorns, s'ha arribat a tallar connexions entre el còrtex prefrontal i el sistema límbic.

Els fàrmacs que s'utilitzen són fàrmacs que bloquejen la recaptació de 5-HT, la serotonina estarà més temps a l'espai sinàptic. La 5-HT inhibeix la conducta repetitiva.

Els estrògens poden afectar l'estat d'ànim. Hi ha dos moments en els que pot aparèixer depressió: la menopausea i el periòde despre´s del part. En aquests moments hi ha una disminució molt important dels nivells d'estrògens i en aquests casos s'observa l'aparició de depressió. Si s'administren estrògens s'observa una millora, en aquests casos. Aquest afecte antidepressiu dels estrògens són perquè augmenten els nivells d'un tipus de receptors per la 5-HT.

* (com el tabac que perjudica sèriament a la salut)

24. Tema 3: emoció i estrés.

Estímuls

Programes d'expressions facials (tranculturals)

Mediació per les funcions culturals específiques

Producte final

Exagerar, neutralitzar, minimitzar, camuflar, etc.

Programes motors facials de: por, tristesa, felicitat, odi, fàstic, sorpresa, interés,etc.

Situacions realis o anticipades, records, etc.

Aquestes tenen conexions amb el ATV que faciliten l'aparició de la conducta agresiva

Estressors

Activació del SNS

FC TA

Adrenalina: que potencia la resposta que ha inicat el SNS

Noradrenalina

Afecta el metabolisme de la glucosa , fa que els nutrients emmagatzemats als músculs estiguin disponibles.

Junt amb la noradrenalina:

el flux sanguini

FC

TA

Estimula a les glàndules suprarenals , que alliberen :

A més d'actuar com a hormona és secretat en el cervell com a neurotransimsor, essent el responsable d'alguns efectes d'aquesta resposta emocional, com l'augment de la TA.

L'alliberació cerabral de Na produida per una via que va del nucli cerebral de l'amígdala a les regions del TE que secreten les hormones.

Alliberació de cortisol per a l'escorça suprerrenal (Nota: el cortisol és un glucocorticoide perquè té efectes en el metabolisme de la glucos), alguns dels efectes dels glucocorticoides són:

• ajuden a degradar proteines i a convertir-les en glucosa.

• Ajuda a que els greixos estiguin disponibles per a obtenir energia.

• Augmenta el fluxe sanguini.

• Augmenta la reactivitat emocional.

• Disminueix la sensibilitat de les gònades a la hormona luteinitzant (cosa que de manera indireta provoca la inhibició de la producció i alliberació d'algunes hormones sexuals).

Estrés

Corticoides al SN

L'escorça de les glàndules suprarenals, que alliberen:

ACTH en sang que estimula a la:

Adenohipòfisi, que allibera:

CRF: factor alliberador de corticoides, que estimula :

HT (NPV)