• TÍTOL DEL LLIBRE: ELS SECRETS DE SA BARDISSA

• AUTOR: AYMAR I RAGOTA, JAUME

• EDITORIAL: E.R.

• Núm. de pàgines: 104

• ESPAI: LA VILA DE CALONGE, i SOLIUS

• TEMPS: ALS VOLTANTS DEL 1817, FINS ALS VOLTANTS DEL1902.

• PERSONATGES:

-MOSSÈN BERNAT TORRENT

-JOSEP VALMANYA (era el recaptador de $ que els comerços pagaven a Mossèn Bernat, fins al 1829

-CARLES MARIA ISIDRE (Volia retornar el sistema de purificació inquisitorial)

-FERRAN VIIè (A qui era integrista, s'oposava a les seves reformes)

-MOSSÈN MARIANO (VICARI)

-JOAN BATLLE I JUER (Rector de Santa Coloma)

-NA CATERINA PLA DE CAL VIUDO I MIQUEL PUIG I PLA (Anaven sempre a missa)

-AGNÈS DE CASALS (Era una dona molt religiosa que vivia al poble)

-JAUME VICENS I VILABELLA

-MARIA BARTOMEU I BOSH

-JOSEP VICENS BARTOMEU(Fill de Jaume Vicens i de Maria Bertomeu, conegut com a Vicens de Solius)

-CLARAPUIG I BOADA. Esposa de Josep, amb la qual tingueren sis fills:

*JOAN

*MARIA

*ELVIRA

*MARIANO

*PERE (mort de naixement)

*JAUME (Mort de naixement)

-SA FARTA DEL COMTE (Sobrenom que rep el cap de colla dels segrestadors)

-MARTÍ VILANOVA

-MARIA ANGELA PIJOAN

-JOSEP VILANOVA PIJOAN

-ROSA BOU I MONT .Esposa de Josep Vilanova i Pijoan, amb la qual tingueren 4 fills: *BONIFACI

*CONSTANÇA

*ROSEND

*JOAN BAPTISTA

-JUAN BOU MONT, Conegut com a :Dr. XARINO, i germà de Rosa Bou

-ANTONI MONTANER I PAGÈS (Enemic de Don Pep)

-NARCÍS MONTANER I PAGÈS ( Germà de Antoni Montaner)

-JOSEP VILANOVA I VALMANYA (mig nebot de On Pepe)

-ADELAIDA PLANA I CALS (esposa de Bonifaci Vilanova)

• ARGUMENT:

Aquest llibre és un resum de fets que han passat al poble de Calonge, tot dividit en 3 històries importants:

"SA BARDISSA" i els "MEGANYEUS"

Calonge, és coneguda per el sobrenom de "SA BARDISA", i sovint es diu: Calonge, bona terra i mala gent, i alguns en diuen d'els calongins Mata-sagristans, i en els de Sant Antoni de Calonge, s'els hi diu "Maganyeus", tots aquests noms provenen de les arrels de l'historia de la vila.

L'ORIGEN DE MEGANYEUS:

Nyeu, era un borratxo de Calonge. Un bon dia va anar a una caverna de Sant Antoni, i uns borratxos del barri, l'hi clavaren una ganivetada, i Nyeu morí dessagnat. Aquests, l'enterraren a Can Sisdits i, al damunt del seu cadàver hi feren una pallissa.

Passà el temps, i ningú del poble no el trobà, fins que uns gossos, atrets per la pudor, el torbaren. D'aquell moment, els de Sant Antoni s'els hi digué "amagaNyeus", que en el parlar popular fou convertit en "maganyeu", i així fins els nostres dies.

L'ORIGEN DE MATA-SAGRISTANTS I DE LA DITA: CALONGE, BONA TERRA I MALA GENT:

Mossèn Bernat, era el capellà que hi havia a Calonge, una persona amb un temperament molt difícil, del qual s'en expliquen moltes coses:

A l'església, si algú estava distret, el treia a puntades de peu. El que no tirava diners a la safata, l'escridassava, També plantofejava les criatures que no anaven a missa, i a la gent rica, els entabanava venen-tel's-hi trossos de cel, i fins i tot diuen que els qui el venien a visitar a casa seva i ell els considerava enemics, ja mai més no tornaven a veure llum del sol: El malvat rector els feia passar per una fusta, en que la veritat era una veritable ballesta, que al passar-hi, queien en un pou sec molt fondo. Els seus propietaris actuals, en fer obres, trobaren gran quantitat d'ossos.

En fi, tot plegat havia anat creant tanta tensió, que només mancava una gota perquè vessés aquell vas dec rancúnia, i aquella got no trigà a arribar...

Es va fer córrer que en Bernat havia enganyat una noia del poble. Aquesta acusació tant greu i, possiblement deformada, va arribar a oïdes d'un germà de la xicota. Indignat, amb uns quants caps calents, el visitaren, i al escapar-se, el més jove de tots, un xicot de 17 anys, engegà un tret al capellà.

Aleshores tots s'hi avesaren. El rector ja era mort, tenia la mà ensagnada, i li van passar per la cara tot dient: "No volies sang?: Aquí en tens! Amb la mateixa sang et rentem la cara!".

Per aquests fets, Calonge rebé el nom de "bona terra i mala gent" i "Mata-sagristans"

"EN VICENS DE SOLIUS"

Els masos de Solius són escampats entre boscos de sureres, en una vall de silenciosa pau, a pocs passos de la carretera que uneix Llagostera amb Santa Cristina d'Aro. Avançat per un camí de xifres capriciosament retallats, arribem a una casa gran, avui propietat d'unes monges: És Can Vicens.

Al setembre del 1823, en el fi d'aquesta família, naixia un hereu, fill de Jaume Vicens i Vilavella, i de Maria Bosh. Aquest, es casà amb Clara Puig i Boada, i tingueren 6 fills (dos van morí al néixer).

Un dia, Jaume Vicens, conegut com a Vicens de Solius, anava a mercat a la Bisbal, acompanyat d'un mosso. Feia una estona que anaven de camí, quan de sobte, a la Baixada d'en Vilà (al terme de Calonge), sortiren del darrere els arbres uns individus a dalt del cavall. Agafaren a en Vicens, i s'el endugueren, en que Vicens perdé el sentit de l'orientació a mig camí. Quan arribaren, l'obligaren a baixar a una estança humida, i cada dia, l'obligaren a menjar, almenys era evident que no volien deixar-lo morir de fam. El que volien aquests individus, eren els diners d'en Vicens de Solius, i quan ho varen aconseguir, el deixaren perdut per les muntanyes, fins que mort de cansament va arribar a casa seva.

I passà el temps. Fins que un bon dia que la família havia marxat a Barcelona, i en Josep Vicens s'havia quedat sol al mas... trucaren a la porta; quan va obrir s'hagués volgut morir: Tornaven a ser els reptadors, que de nou li demanaven més diners, i en Vicens els hi respongué que en aquell moment no disposava de la quantitat que li exigien, però els segrestadors, sense escrúpols, se'l tornaren a endur.

Van escriure a la família d'en Vicens, exigint-los com a rescat quaranta quilos d'or, amb la condició de que la quantitat havia d'ésser dipositada sota un pon de Llambilles.

La dona d'en Vicens, Clara, va córrer al molí que era allà on amagaven els diners- i se n'ompli el davantal. Mentrestant, en Vicens, seguia tancat a la cisterna.

Una tarda, en Vicens va sentir, procedent del carrer, un remor de passos, cants i pregàries, i com a home religiós, reconegué de que es tractava: Era la processó de Corpus.

Vicens de Solius es va poder escapar: els seus segrestadors s'havien embriagat, i ell va sentir el lloc convingut per a bescanviar-lo, va fugir, arribant abans que els bandolers al lloc de la cita. Així es trobà amb el mosso, i tots dos retornaren al mas, amb els seus diners a sobre, amb la qual, Vicens de Solius, es va fer emmurallar el pati i l'hort.

"EN VILANOVA DE CABANYES"

Al peu de la carretera que puja de Calonge a Romanyà de la Selva, a frec de la part més baixa de la riera que davalla de la serra de Can Cases, mig amagat pels contraforts de les Gavarres, hi he el veïnat de Cabanyes.

A Cabanyes, el 6 de Juliol del 1821, naixia un nen: Josep Vilanova Pijoan, fill de Martí Vilanova i de Maria Angela Pijoan.

Un bon dia, Josep Vilanova, es casà amb Rosa Bou i Mon, amb la qual tingueren quatre fills: Constança, Bonifici, Rosend i Joan Baptista.

Ja feia temps que es deia que per els voltants hi havia una màquina de fer monedes, i més d'un havien vist llum de nit al bell fons d'una torrantera que s'amagava, i a les nits es sentia fressa: uns cops fondos i llunyans , la qual qui feia aquests diners era Josep Vilanova, conegut com a On Pepe.

Un bon dia, Don Pepe, va anar al bosc a amagar un sac de diners autèntics. El va veure un tafaner, i no s'ho pensà pas, els agafà. Calia buscar un altre amagatall, i trobat, cada vegada Don Pepe anava fent fortuna, i va arribar a tenir un bon nombre de mossos, amb la qual podia fer totes les malifetes que volgués.

El Dr. Xarino, matava a la gent que feia nosa a Don Pepe, receptan-te'l-hi medicaments, la qual eren bari.

Es veu que, políticament, Don Pepe, era liberal, i tenia un adversari, el calongí :Antoni Montaner, que era conservador. Calia eliminar-lo, però Antoni s'han va assabentar de les intencions de Don Pepe, i va fugir a Palamós.

A can Pi de Fenals hi vivia un onclet que era anormal, que cada diumenge anava a fer el cafè, fins que un dia no en va tornar a casa seva: Algú el va escanyar en passar per l'alzinar, a sota Cabanyes.

I passat aquests successos, la veu popular escampava que Don Pepe havia mort.

Un dia, Josep Gafes, va haver d'anar a Perpinyà, i allí, en un bar, s'hi trobà en Vilanova (Don Pepe), però ell l'hi contestà en francès. Per suposat, ningú de Calonge no s'el va creure. Però fins hi tot, les autoritats de la Bisbal varen venir a investigar els fets, però a algú no li interessava que continuessin les investigacions, i no progressaren de llavors.

Don Pepe, tenia un mig nebot que es deia com ell, i el fet, es que Don Pepe se les va arreglar perquè aquest nebot fos detingut en el seu lloc.

Fou Joaquim Jovell i Lluch, un pianista molt important , que s'he assabentar d'aquest injust empresonament d'en Josep Vilanova II, i va prometre a la seva família que ell l'alliberaria.

S'en va anar a Santoña, a un cafè on sovint hi anaven els militars. Tocà algunes peces tan reixadament, i els hi explicà què a Calonge s'havia fet una injustícia. El portaren a la presó, i amb molta feina el van reconèixer, i tots dos tornaren cap a Calonge.

Diuen que, anys després, també va tornar en Vilanova de Cabanyes, però ja era molt vell.

I quan es va desfer el Cementiri Vell de Calonge, els enterramorts atrets per la curiositat, van voler mirar si realment hi havia un soc en el bagul d'en Vilanova, però no, hi havia restes d'un home, que un dia va anar al cafè, i d'allà no en tornar més.