FITXA TÉCNICA

Nom de l'autor: Francesc Gisbert

Títol de l'obra: Els Lluitadors

Editorial: Bromera

Colecció: L'Eclèctica

Data i Lloc de publicació: Alzira, 2004

Nº de pagines: 246 pagines

FITXA LITERARIA

Francesc Gisbert (Alcoi, 1976) va iniciar la seua trajectòria literaria amb dues novel-les per a joves d'ambientació històrica: El secret de l'alquimista (Bromera, 2001) i El misteri de la Lluna Negra, Premi Ciutat de Torrent i de la Crítica de l'IIFV.

Van seguir El fantasma de la torre , Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil i El somriure de l'esfinx, Premi Ciutat de Borriana.

Ha escrit també obres per a infants, com ara Una llegenda per a Draco, Premi Carmesina, Misteris S. L. (Bromera, 2004), Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, i El llibre de les histories estranyes, guardonat amb el Laurèdia d'Andorra.

Amb Els lluitadors ha rebut el X Premi Enric Valor de Novel-la.

Els Lluitadors , parteix de la realitat de l'Alcoi industrial i revolucionari de la Segona República per a recorrer una galeria de personatges inquiets i somiadors amb un tret en comú: el sentiment de formar part d'un poble en una lluita secular per sobreviure. Aquell poble de noms i llocs infinits que, en paraules d'Ovidi Montllor, “ofeguen però no mataran”.

Alícia era una jove argentina que havia arribat a Espanya a treballar i anava buscant treball i pis. Trobà un on havia de viure amb una dona major anomenada Estrella. Va anar a veure-la i va quedar-se a viure allí amb ella. Estrella li posà la condició que no podia ficar cap xic i que tenia que menjar a l'hora perquè no l'esperaria. Estrella li contava a Alícia el que feia quan era xicoteta.

Estrella vivia de xicoteta en un barri d'Alcoi. El seu avi Nicolau i un amic sordmut anomenat Bumballa tenien una fusteria. Sa mare era modista i com que no volia tindre-la a casa li deia que es fora amb l'avi. A l'habitació on dormia Alícia n'hi havia una porta que estava tancada i s'ho va dir a Estrella i va dir que portava tancada des de la guerra del 39. Alícia havia començat a treballar.

Ricard Vicens era un pintor que el van tirar de casa per pintar dones despulles i per ser anarquista. Va alquilar un pis que tenia Vedriola en el mateix pis on vivia Estrella i els seus pares. A la mare no li feia gràcia ni tampoc a sa tia.

El pare d'Estrella, Miquel, era metge però alguns clients no li pagaven perquè no tenien diners i Consol s'enfadava amb ell. Els amics de l'avi solien jugar a les cartes i Estrella sempre se n'anava amb ell.

Els pares solien discutir perquè ell volia emportar a Estrella a un col·legi públic però la mare volia que anara a un de monges perquè n'hi havia més disciplina que als altres. Al final va anar al públic però a mig curs se n'havia d'anar a les monges. Ella volia anar amb els cosins però com era de xics no podia anar. Els cosins s'anomenaven Borra i Josepet. Estrella sempre anava amb ells i els amics. N'hi havia un barri molt pobre on no es podia passar perquè et robaven el que portares però Estrella parlà amb els xiquets del barri i els amics van aconseguir passar per allí.

Com que Alfons XIII dimití s'instaurà la república. L'avi, el pare, Bumballa i molts altres parlaven d'això. Alguns pensaven una cosa i altres altra. Ricard posà ordre i va dir que el que havien de buscar era la igualtat entre el poble normal i els rics i que les dones havien de votar. Esquerra guanyà les eleccions i les dones van poder votar.

Estrella conegué un xic anomenat Joan quan anava amb l'avi a la barberia. Solien llegir els dos molts llibres.

L'avi Nicolau comprava per a Nadal un titot per engreixar-lo i després menjar-se'l. El dia que van anar a fer-ho, la tia Maria i Consol estaven parlant que Estrella començaria a treballar perquè no arribaven suficients diners a casa. Quan començaren a dinar al pare li donà un atac i va morir. Estrella va haver de començar a treballar en la fàbrica de Ferrandis netejant. L'encarregat li deien Corpelut i sempre anava fastidiant a Estrella però quan se n'anava començava a jugar amb les altres xiquetes. Un dia la va veure i la va agarrar però ella li pegà i quasi el mata. Va arribar un i li va dir que si tenia altra queixa la despatxaria. Corpelut no li va fer mai res més. Alícia mentre estant treballava cuidant un home major. També tots els amics començaren a treballar.

Un dia la mare li va dir que si volia treballar com serventa a casa dels Albors perquè no tenien diners i ella va acceptar. Va començar a treballar, dormia amb una xica anomenada Teresa. La majordoma s'anomenava Enriqueta, el seu home Mateu era el xofer, Puri era la cuinera i Conxa altra serventa. El treball era molt cansat.

Tardà una setmana en conèixer a Josep Albors i el seu germà Vicent. Vicent no feia res només que jugar, però a la filla i la germana de Josep tardà molt en conèixer-les. De vegades anava a veure la mare i l'avi. Un dia li preguntà que era lo del petroli i li contà que es van reivindicar contra els rics però que van perdre. Estrella trobà la clau de la porta de l'habitació d'Alícia però no va voler obrir-la i li la donà a Alícia que li contà perquè havia fugit quan volien que fóra prostituta.

Un dia van arribar les dones del camp. La germana s'anomenava Adelaida i la filla Laurina. Adelaida no volia que Estrella treballara. Va anar amb Laurina a ajudar-la amb les maletes. Laurina va descobrir que a Estrella li agradava molt llegir i li va dir a son pare que la fera donzella seua però volia despedir-la però el va convèncer.

Laurina patia tisi i havia de donar classes a casa. Estrella donava també amb ella però Adelaida no volia. Don Manuel li donava lletres, ciències i francès. El mestre Carbonell li donava piano.

Els pares de Teresa vivien en un barri pobre d'Alcoi i un dia va anar amb Estrella a visitar-los. A Teresa li agradava Vicent el germà d'Albors. A casa dels Albors tenien moltes visites, anava molta gent a visitar-los com capellans...

Teresa parlà amb Adelaida perquè estava embarassada de Vicent i li va dir que avortara o es casara amb algú que no anaven a reconèixer el xiquet.

Un dia Estrella i Alícia decidiren passar a l'habitació. Hi havia una màquina d'escriure, un llit i un esquelet.

Teresa marxà de la casa i Vicent es casà amb una dona molt lletja anomenada Hortènsia que era rica i beata. Durant el ball uns anarquistes tiraren petard.

Hi havia vaga i grups sindicals van ser clausurats i posaven bombes. Tots es reunien en la fusteria. Estrella volia anar a la manifestació. Durant aquesta va anar la policia i ella se n'anà amb Cento i es besaren. Tornà cap als Albors.

A casa dels Albors anava sovint un xic anomenat David Oliver que anava a passejar amb Laurina. Sols parlava de política i de fàbriques. A Laurina no li agradava. A ella li agradava el mestre Manuel. Estrella solia anar a les assemblees. No parlava molt. Imprimien follets a la màquina de l'estudi de Ricard.

Adelaida despedí Manuel perquè s'adonà que li agradava Laurina. Estrella portava cartes als dos. Estrella quasi ni veia a Cento.

Van fer eleccions i les eleccions les guanyaren els de esquerra. Se n'anava a fer un alçament per això. A Alcoi començà una revolució. El quarter va ser assaltat. Va esclatar la guerra entre els d'esquerra i els de dreta.

Cento i Borra partiren amb la columna alcoiana. Lluitaven amb els d'esquerra. Eren voluntaris. Van anar a lluitar a Cerro Muriano. Allí conegueren al Cigüeño. Anaven a patrullar i no devien disparar sense avisar als companys però un va disparar i va morir molta gent en la lluita. Va morir el cosí de Borra, el Taino i li van fer una fotografia.

Alícia i Estrella parlaven de la foto. Alícia ja no treballava tots els dies perquè havia faltat el senyor Peidro. Va dir que l'avi salvà un capellà.

Com perseguien als sospitosos, van amagar a mossèn Torregrossa a l'àtic i a l'avi no li agradaven els capellans perquè sempre ajudaven als rics. Com Vedriola va morir ficaren el cos del mossèn al ataud i el salvaren i deixaren els ossos en l'àtic.

Les fàbriques les llevaven la gent i els empresaris no eren ja caps. Albors va perdre la fàbrica i Laurina trencà amb Manuel i per això es barallà amb Estrella i li va dir que sols era una criada. Poc després li donà altre atac i Estrella es reconcilià amb ella i li va dir que volia a Manuel però com era una Albors devia casar-se amb un ric per emportar la fàbrica abans de morir.

Al 1937 la columna alcoiana es dividí. Estrella deixà els Albors i va anar a un hospital a treballar i poc després s'allistà en l'hospital de campanya però a la mare no li agradava això. Allí els ferits eren molt més greus. Va conèixer un metge anomenat Jordi que coneixia a Cento i Borra. L'hospital anava d'un lloc a altre i la guerra cada vegada més la controlaven els nacionals. Va ingressar Teuladí però poc després va morir. En la guerra alguns canviaven de bàndol per no morir.

Després de dos anys es retrobà amb Cento i Borra. Poc després Estrella creuà la frontera i va rebre una carta de Joan que deia que el front havia arribat a Alcoi i que l'havien bombardejat.

Estrella decidí creuar la frontera cap a França però quan anava a anar-se'n van bombardejar-los i perdré el tren. Es trobà una xiqueta anomenada Esperança. Després arribà altre tren i van anar a França. Cento i Borra també creuaren la frontera. No tenien res i com es morien li donaren menjar. Estrella començà a treballar de cuinera en un bar però els caps s'aprofitaven d'ella.

A França va començar la segona guerra mundial. A Espanya la guerra l'havia guanyada els de dreta amb Franc i els nazis. La guerra esclatà entre França i Anglaterra contra Alemanya perquè els alemanys havien bombardejat Polònia. Cento i Borra s'allistaren a la Legió per no tornar a Espanya.

Estrella decidí abandonar el restaurant i va buscar a gent com ella i descobrí a Marcelí. Va treballar fent periòdics amb una impremta per als exiliats.

Alemanya arrasà les tropes franceses. Es van traslladar a un altre lloc i un dia arribà Ricard Vicens. Va dir que a Alcoi van detindre a molts i que a alguns els afusellaven. Ell va dir que se n'anà a França. La mare estava bé, l'avi més vell i Guinyol s'havia passat als falangistes i que de Cento i Borra no sabien res. Durant una lluita, la tropa de Cento i Borra es va rendir i els feren presoners a Àustria. Treballaven allí molt i no menjaven quasi res.

A l'any 1942 Estrella feia d'enllaç i d'acompanyat per que no detingueren als republicans. Com els descobriren se n'anà a viure a Paris. A Cento i Borra els ficaren a un tren per a anar a un camp d'extermini. Allí treballaven tot el dia i mataven a molts. A Cento el separaren al poc temps i el ficaren en altre lloc pitjor.

A Paris va treballar de cambrera. Els francesos actuaren pel seu compte. Van bombardejar els camps d'extermini els aliats. Borra agafà el tifus i al cap d'una setmana van ser alliberats.

Estrella li digué a Alícia que va veure a Jordi altra vegada a Paris i van començar a viure junts amb Esperança. Poc després va parlar amb un company de Cento i Borra i li digué que Cento va morir i que Borra regresà a Alcoi. Anys després es van enviar cartes ella i Borra. Quan va complir cinquanta anys va tornar a Alcoi perquè va morir Jordi i tenia dos xiques. Quan va acabar tot Alícia i Estrella baixaren a la glorieta a passejar i a jugar amb el xiquet que havia tingut Alícia.

La temática de l'obra de Francesc Gisbert es pot veure clarament; La guerra, la fam, les classes humils que treballen de sol a sol a costa d'uns empresaris que l'unic que volen es fer-se rics explotant a la gent, la desigualtat, i sobre tot la les ganes de viure, i també la lluita contra el poder, els empresaris capaços d'alçar un niu de fàfriques penjades dels barrancs, d'edificar mansions sumptuoses i de crear emporis a costa dels explotats.

La descripció dels personatges d'aquest llibre és la següent:

Estrella devia rondar vuitanta anys, si fa no fa. Conrservava bastant energia per a la seua edat, i els ulls esparpillats denotaven que no caduquejava ni perdia detall de res. Vestia roba molt acolorida i cridanera, encara que de l'any de la picor, i portava els cabells tenyits de caoba en un monyo. El bastó el feia servir tant per a caminar com per a assenyalar les distintes peces i mobiliari. Del coll li penjaven unes ulleres amb cadena que només usava de tant en tant. Posseïa el somriure sardònic de qui endevina els pensaments sense necessitat que els confesses, i que sempre provoca un cert desassossec. Des de menuda, havia recelat de les persones dotades amb el sisé sentit de l'observació.

Alícia era una jove que havia nascut a Argentina, i que havia emigrat cap a Espanya quan era mes menuda, i feia poc temps que estava a Espanya i estava familiaritzant amb la llengua. Tènia divuit, quasi dèneu anys. Estava molt prima, deuria de guanyar set o vuit quilos més, i reparti-los bé, pel cul i les mamelles. Li faltaven molles on agafar-se. Era vegetariana, és a dir, no li agrada la carn. Alícia era de mare soltera i no coneixia al seu pare. Era oberta, simpàtica, agradable, li agradaba probar coses noves i noves sensacions i aventures, etc.

L'avi Nicolau, era un home fet a la vida dura del camp, baixet i revingut que escopia i fumava tabac d'embolicar. No tenia instrucció, mai no havia anat a escola i va aprendre a llegir i comptar en casar-se, gràcies a l'àvia, que en sabia una mica. Va deixar Benilloba de ben jove, als catorce anys, per buscar faena a les fàbriques d'Alcoi. Per a l'avi Nicolau no existien les dates ni les xifres. Tot era abans o després de l'epidèmia de la panderola, del còlera, de casar-se, de tindre el primer fill, de la mort de Canalejas....Igual com les hores, mai no eren les que marcava el rellotge, sinó el sol i l'obertura i tancament dels comerços. Passà per dotze oficis, treballà d'escarràs, ajudant de drapaire, tintorer, borraire, solfatiner... fins que va coneixer a Bumballa, parlà amb son pare perquè els deixara encarregar-se del negoci.

Bumballa, fill de fuster, havia aprés l'ofici de son pare, a pesar de la seua joventut, era cap de caps. Però mut i bastant sord, la qual cosa el convertia, a ulls de la gent, en curt de gambals. Son pare tenia por de deixar-li la fusteria, perqupe pensava que l'enganyarien i no li pagarien, en no poder defensar-se amb la paraula. Son pare li va deixar el negoci, i ben prompte pogueren comprar un local més gran al carrer de Bonaventura. Bumballa feinava tot el dia al taller.

Vedriola (Pascualet), era un homenet camacurt i arredonit com un bunyol amb potes. Redona era la panxa, ben servida i desconeixedora de privacions. Redons els peus, petits i inflats. Redons els dits, curts i grossos. I redona la cara, els ulls i la calba. Fins i tot el bigot, acabat en dos rínxols apegats amb gomina, s'adeia a la redonor general. Tenia el nas arromangat i la veu rogallosa, de porc. Cassat però sense fills, havia consagrat la seua vida al negoci de trampejar per ací i per allà. Tenia llogats i rellogats un bon grapat de pisos, que li donaven unes rendes de repica'm el colze, i que omplia gràcies als obrers que venien a treballar al tèxtil, metal-lúrgia o el paper. També era una persona religiosa.

Ricard Vicens, era un tipus esvelt i de bona planta, potser massa estilitzat i amb la roba ampla, pel caràcter nerviüt i per no poder omplir la panxa tant com desitjaria. Anava de vint-i-un botons, encara que si et paraves a fer comptes, sempre li'n trobaries a faltar algun. Portava botes lluentes, que ressonaven en el buit de l'escala com les d'un militar. Pantalons blay fosc i jaqueta gris perla, amb una corbata de llacet. La roba era vella i usada, però tenia una habilitat innegable a disimular pedaços i sargits. Una cabellera fins als muscles, tova i llisa, emmarcava un rostre distingit i expressiu, rematat pel bigot rull i la barbeta que li donaven aires de chevalier d'altre temps.

Correcamins, era encara prou jove, trenta anys a ull un, i d'Alcoleja. També va vindre de jovenet a buscar faena a les fàbriques, i va treballar de teixidor fins que li tocà fer el soldat. A l'Àfrica, a la guerra del Marroc, va perdre la cama dreta. Des d'aleshores, l'acompanyava una pota de fusta, com els pirates, i una llengua de destral que esmolava contra patrons i capellans. Era molt popilar entre els xiquets, perquè regentava una paradeta de llepolies, un carro que totes les vesprades pujava carrer de Sant Francesc amunt, ell i la pota de fusta, fins al parc de la Glorieta. Allà Correcamins contava històries, històries de la seua joventut o històries màgiques dels masos de la rodalia o dels pobles de la comarca. La història mes contada per ell era aquella en la que explicava com va perdre la cama i d'un pél l'orella.

Caliquenyo era anarquista, de la CNT, igual que l'avi i Bumballa. Encara que havia treballat tota sa vida al tèxtil, de solfatiner, entre fils i bales de borra, posseïa una llengua llimada i una oratòria envejable. No debades, les seues intervencions eren temudes pels dirigents, a les assemblees llibertàries. No havia estudiat res ni llegit gens, però pocs el guanyaven en trellat i experiència. Sense haver fet més viatges que el de Penàguila a Alcoi, als quinze anys, parlava com si haguera vist el món per un forat.

Joan vivia al número set del carrer de Sant Francesc. Un lloc cèntric i privilegiat, davant de la Banca Vicens. Son pare procedia de Muro, i s'hi instal-là per a muntar una barberia. Tenia una clientela molt vairada, la qual cosa representava un atractiu més, en entaular-se discussions força mogudes i discrepants. Era un xiquet tímid i introvertit, de pocs amics. Un hereu de solituds, a conseqüència d'una esclerosi en la columna vertebral que el féu baixet, geperut i de constitució feble, la qual cosa li impedí adjuntar-se amb els xiquets del barri per córrer i pegar puntellons a un baló de drap.

Nicolau (Tio Barcella), podia ser més cabut que una somera i més dur que una mola. Un home fet a la vida dura del camp, baixet i revingut que escopia i fumava tabac d'embolicar.

Enriqueta, era la majordoma, era l'encarregada de controlar la faena i vigilar la resta de criades, es tractava d'una dona amable i agradosa. Devia tindre l'edat de sa mare, baixeta i polida, posseïa un geni viu i un gran dinamisme. Els seus ullets rodaven pertot arreu i no perdien detall de res.

Joseph Albors era vidu. La seua muller va morir poc després del primer part i no va voler tornar-se a casar. Se li coneixen, això sí, un bon grapat d'amants. Sentia feblesa per les actrius de revista i musical que venien a actual als teatres d'Alcoi, i que ell visitava sovint a la capital, amb l'excusa de viatges de negocis. Era un home alt i polit, ample d'espatles, amb una mirada severa i un bigot recargolat. Tenia aires de noble patrici, anava mudat, amb vestit fosc i camisa blanca.

Vicent Albors, era mes jove que el germà, devia rondar els trenta-cinc anys. Anava sempre de fil de vint, mudat, impecable i vanitós, com un margalló. Ben planxat, ben perfumat, amb els cabells engomats i lluents. Tia fama de tronera i faldiller, i d'un dandi.

Laurina, la filla única del senyor Albors, era joveneta alta i prima, vestida de blau celeste, amb un barret de palla i un llaç de color blanc. Tenia la pell molt pàl-lida, una cabellera de tirabuixons rossos s'esmunyia per davall del barret, en rínxols capriciosos. Tenia una veu melosa i cadenciosa.

Adelaida era una dona carregada d'anys, eixuta de carn i arrugada com una pansa. De cara severa i ferrenya, faccions repeloses i veu asprosa. Tenia aquell no sé què d'atrotinat i artificial de les grans dames en decadència, una mena de joventut pansida, com un perfum que s'haguera enrancit. Vestia de gris perla, un vestit pasta de moda i de l'any de la picor, cordat fins al coll, amb un medalló amb forma de creu, i una pamela negra.

Aquest llibre de Francesc Gisbert esta dividit en dues parts; Primera part i Segona Part. Dins d'aquestes parts esta dividit en capítols, el la primera part d'aquest llibre esta composta per vint-i-dos capítols (pàgines 7 fins 150).

Y la Segona part d'aquest llibre esta composta per deneu capítols (pagines 155 fins 246).

En aquest llibre tenim exemples de dialeg, de narració i de descripció. Un exemple de dialeg es aquest:

Pàgina 9 i 10

-El pis és menudet, però per a una persona sola, li'n sobra. Perquè tu vius sola, no? No faràs com alguns, que agafen un pis i després se n'hi emboteixen deu o dotze?

-No patisques per la teua intimitat, no sóc de les que es claven en la vida dels altres, com tampoc m'ha agradat mai que es claven en la meua. Ara, si et quedes, cal complir una sèrie de condicions: res de festes, ni convidats, sobretot xics, ni res de posar la música a tota paleta. I que no se t'oblide merejar el que embrutes, açò no és cals porcs. D'acord?

-D'acord. Em pareixen unes condicions raonables.

-Quin margall que tens... D'on has arribat, tu?

-Sóc argentina. Però fa temps que estic per ací i m'he familiaritzat amb la llengua...

-T'advertisc, que l'any pasta en vaig fer fora tres com tu. Les molt bandarres deien que eren estudiants, i només volien el pis per a muntar festes i gitar-se amb xics. Tu penses muntar alguna feesta o gitar-te amb algú a ma casa?

-És clar que no, senyora!-respongué, enrojolada.

També Tenim exemples de narració, com el seguent:

Pàgina 33

-Tot va passar a l'any 21, en què em va tocar fer el soldat. A casa érem pobres i no podíem pagar la quota, de manera que m'enviaren allà on brama la tonyina, a Melilla. Un veí meu, fill de botiguers, va pagar la quota i entrà de soldat per menys temps al quarter d'Alcoi. Però a mi, a l'África que em van enviar, i en plena guerra contra els moros.

Els moros es van revoltar perquè Espanya havia ocupat el Marroc. Millor dit: els rics i els militars tenien interessos a mantindre ocupada una part del Marroc, i ens enviaven a nosaltres, soldats de les classes més baixes, a lluitar i morir per ells. Nosaltres teníem uns generals molt roïns, que només pensaven a embutxacar-se diners de l'exèrcit i trampejar. Els moros tenien un gran líder, Abd el-Krim, que va unir totes les tribus de Rif i ens va derrotar a la batalla d'anual. Catorce mil soldats espanyols hi van perdre la vida.

Aleshores, venia el moment més emocionant, el moment que posava la carn de gallina. Correcamins es llevava la gorra i mostrava l'orella dreta, amb un forat de bala. Tothom se'n feia creus, de la sort de Correcamins, i li tornaven a omplir el got. Tothom tret de l'avi Nicolau. Ell coneixia l'autèntica història. El forat a l'orella li'l van fer abans de la batalla d'Anual, a Melilla, quan un sergent de la legió el va sorprendre al llit cardant amb la dona. Correcamins va tindre temps de fugir saltant per la finestra. Però el sergent traqué la pistola i començà a disparar mentre s'escapolia per les teulades com un conill, i un dels trets li forrada l'orella.

També Tenim exemples de descripció, es el seguent:

Pàgina 7

El carrer de Sant Bonaventura la va rebre amb una bafaradacalenta i apegalosa de terra i pols. Un parell de pales mecàniques passejaven entre bigues partides i enderrocs amuntegats com formigues gegantines. Un camió barrava l'entrada i hagué de vorejar-lo de gairó. Va sentir l'escalfor del motor i la pudor oliosa del fum i del greix. Les pales acabaven de tombar una paret i el núvol de polseguera s'escampava espectralment per l'ectretor del carrer. Va tardar uns quans minuts a disipar-se. En això, pogué besllumar el que restava de Bonaventura. D'aquell antic barri obrer, estret i costerut, n'havien tombat ja set o vuit cases.

Entre les edificacions que restaven dretes trobà la que buscava, just a l'entrador, fent cantó amb el carrer principal de Sant Nicolau. La casa, encongida i plena d'esquerdes, presentava quatre pisos amb un únic balcó per planta....

El model de llengua d'aquest llibre es col-loquial, te les següents característiques, és el registre mes usual i quotidià, el canal sol ser oral i de vegades escrit. Hi abunden els recursos subjectius: frases fetes, augmentatius, diminutius, despectius, exageracions...

En aquest llenguatge tenim de tindre en compte el tema de què es parla, que es pot tractar de manera general o especialitzada. El nivell de formalitat o to, determinat per la relacio entre emisor i receptor, el lloc on es troben i consideració social, en aquest cas al principi Estrella i Alicia no es tenien confiança, però amb el pas del temps van anar canviant la seua postura i començaren a tindre confiança l'una en l'altra. Un altra característica que també tenim que tindre en compte és el propòsit o la intenció, que, segons l'efecte que es pretén provocar en el receptor, determinarà un to suplicant, persuasiu o impositiu, i que ens expressem de manera objectiva o subjectiva.

La varietat dialectal d'aquest llibre es el català occidental, aques tipus de variació lingüística és la variació diatópica ; És la variació que respon a zones geogràfiques diferents. En el cas de la nostra llengua, cal distingir entre la varietat oriental i la varietat occidenta. L'oriental comprén quatre dialectes: rossellonés, central, balear i alguerés. L'occidental que es el d'aquest llibre en te dos dialectes: nord-occidental i valencià.

REDACCIÓ DEL TREBALL

El moment del llibre que mes m'ha agradat ha sigut quan Estrella, va haver d'anar a casa dels Albors per a treballar amb ells i com la va rebre Enriqueta. Aquesta dona que era la majordoma va dir-li que l'acompanyara darrere d'ella. Van anar cap a la cuina, i allà ella li va dir les normes i quan Estrella estava pensant en les musaranyes, Enriqueta la va agafar del braç i la va portar a una habitació, le va dir que es posara el vestit de treball, el qual li estava gran, aquella que veia que el seu vestit li estava gran se l'agarrava ben fort per que Enriqueta no s'adonara compte. A la fi, es va posar el vestit i se'n va posar a reballar a la cuina amb Puri.

Un final diferent podria ser, Cento no mor, i es queda amb Estrella continuant una bonita història d'amor i despres cuan arriba Alícia, ells dos li conten a ella i a la filla de Alícia la seua relació.

Uns Títols diferents del que té aquest llibre sería per exemple La Lluita contra el Poder, Sobreviure o també Amics contra els problemes.

La meua opinió sobre el meu treball m'ansenyat moltes cosses que abans no sabia, el primer de tot aquest llibre es molt interesant per la forma de tractar els temes com la guerra, la fam, la lluita contra el poder, la desigualtat, etc. També com una persona que no tenia res que portar-se a la boca seguia riguen-se i sense protestar feia el seu treball. Aquest llibre esta molt be tractat, usa un llenguatge col-loquia l que ens envolta a nosaltres mateixos, també que el valencía d'aquest llibre es català occidental, es a dir, com el nostre valencía, açò fa que no resulte dificil d'entendre. Amb el personatge que m'he idenficat a sigut amb l'avi nicolau sempre toçut, acostumat a la vida del camp, a sigut el personatge del llibre que més m'ha agradat.