Història de l'Art

Els afusellaments del 3 de maig de 1808

Goya

1r Batxillerat B

Octubre 2001

· Autor: Francisco José de Goya y Lucientes.

· Nom del quadre: Els afusellaments del 3 de maig de 1808.

· Any: 1814.

· Lloc: Museu del Prado, Madrid.

· Tamany del quadre: 268 x 347 cm.

· Tècnica: oli.

· Referència històrica de l'autor:

Goya va néixer en un poble prop de Saragossa el 1746. El 1763 es traslladà a Madrid i el 1771 va a Itàlia, on s'hi estigué poc temps, però aprengué molt sobre pintura. Al mateix any, tornà a Saragossa per pintar uns encàrrecs de part de l'Església. Allí es començà a donar a conèixer encara més i poc a poc anà creixent la seva fama. El 1773 es tornà a traslladar a Madrid, on es casà i començà a fer tapissos per la cort de Carles III. Després, amb Carles IV, Goya hi tenia una molt bona relació, que va fer que aquest l'anomenés pintor de la cort.

El 1792 Goya caigué malalt i això el deixà sord. Amb aquesta sordesa es diu que comença la segona etapa de les pintures de Goya. Un cop sord, el seu caràcter canvià i els seus quadres deixaren de ser com abans i passaren a ser foscos i més crítics. També va fer molts gravats de crítica social, sobre guerres, societat...

Amb la entrada dels francesos Goya s'uneix amb la gent del poble i lluita amb ells per fer fora l'exèrcit napoleònic. Goya sempre havia estat molt proper a la classe baixa i mitjana de l'època. Un exemple clar d'aquesta lluita és el quadre d' El Colós.

Amb la tornada de Ferran VII Goya s'aïlla encara més i se'n va a viure a la Quinta del Sordo, on pinta les pintures negres. Després s'exilia, ja que no té bones relacions amb el rei a causa de l'absolutisme que aquest practica. Es trasllada a Bordeus, on s'enamora i on es relaxa molt, perquè troba molta més pau de la que tenia abans de marxar.

· Breu comentari de l'època i l'estil predominant:

Goya neix el 1746, època barroca, quan l'estil ja comença a anar de baixa i és substituït pel neoclassicisme, amb un pintor contemporani a ell com és David, el seu màxim exponent. Tot i així, els dos pintors no s'assemblen en res. Era un moment històric força complicat el què li tocà viure. Primer va haver de patir l'absolutisme de Carles III i Carles IV. Més tard el trienni liberal amb la I República i després el retorn del despotisme de Ferran VII.

L'estil predominant, el neoclassicisme, es basa per tenir unes línies molt treballades i uns quadres molt nets. S'inspira sobretot en l'època clàssica.

· Anàlisi iconogràfic:

És un quadre bastant fosc que té com a principals punts de llum l'home que fa la creu amb els braços i el fanal que hi ha als peus del soldats de Napoleó. El quadre té zones molt detallades i zones no tant detallades. En el primer cas hi tindríem els ulls i les cares dels que acompanyen l'afusellat, com el capellà o aquell home que es veu sota l'aixella de la dreta del màrtir (la nostra dreta, que seria la seva esquerra). Les parts que són menys detallades serien les del cel i la muntanyeta marró de darrera el protagonista. Aquestes últimes són fetes amb pinzellades més grans, i sembla com si Goya només ho pintés per acabar d'omplir el quadre. Els colors que utilitza són bàsicament blancs, grisos, grocs, vermells, marrons i negres. Són colors més aviat “tètrics” i que no mostren precisament un moment d'alegria. El quadre se'ns mostra des del que en cinema en diríem un pla sencer. És a dir, Goya pinta el que hi ha al voltant de l'home al qui han d'afusellar i res més que no estigui lligat amb aquesta escena. No dóna importància a res que no figuri en aquesta escena. Els personatges surten de cap a peus amb els cossos sencers. Al fons del quadre s'hi pot veure la catedral de Madrid, que ens situa l'escena al voltant d'aquesta ciutat, per recordar-nos que allò va passar a Madrid. Està pintat una mica més enrere d'on són els soldats francesos i a la seva esquerra i apartat de la gent, com si a l'hora de pintar-lo Goya veiés l'escena des del lloc on es situaria algun soldat francès que mirés el que fan els seus companys però sense intervenir-hi i quedant-ne al marge.

Els personatges semblen estar en moviment, com si es tractés d'una fotografia, a diferència dels retrats, on la gent normalment surt mirant el pintor.

· Anàlisi iconològic:

El sentit que té aquest quadre no és cap altre que no sigui el de mostrar als ciutadans i recordar-los la invasió de les tropes franceses dirigides per Napoleó a la península i la crueltat amb la qual actuaven davant els ciutadans que s'havien revoltat en contra seva. Goya el pinta per encàrrec del rei Ferran VII un cop aquest ja és proclamat rei quan ja s'han fet fora els francesos.

A part d'això, Goya fa una crítica a l'època amb el quadre quan hi pinta el fanal. Ve a dir que amb els principis de raó que va dur el Segle de les Llums, la crueltat dels exèrcits segueix sent la mateixa que durant l'Antic Règim i l'Edat Mitjana, i que les noves tecnologies no porten a cap altre lloc que a la destrucció.

Un altre punt a destacar és que Goya no pinta el soldats amb l'objectiu de denunciar els francesos sinó amb l'objectiu de dir que sigui qui sigui l'exèrcit serà igual de ferotge, que els exèrcits només serveixen per destruir, i que és igual que siguin liberals i revolucionaris, tots els exèrcits són igual de sanguinaris.

· Conclusió personal:

He escollit aquest quadre perquè és el que més m'ha agradat de Goya juntament amb el de Saturn devorant els seus fills. Si l'altre m'agradava per la manera com està pintat i la impressió que fa al veure'l per primer cop, aquest m'agrada més per la simbologia. Penso que pictòricament no és gran cosa i que molts pintors podrien arribar a fer aquest quadre, com molts altres de Goya. Però el que té millor és la manera de criticar les coses, com aquí la manera que usa per criticar el Segle de les Llums i els exèrcits, amb una crítica que queda en un segon pla per qui no la busca, ja que a primera vista només ens fixem en els afusellaments.

Sobre Goya penso que com tots els artistes, la seva feina és la d'expressar el que pensa i mostrar els seus sentiments, però el “defecte” que li veig és que potser dóna massa importància a allò que ens vol dir i deixa una mica més de banda el que ell realment sap fer, que és pintar com poca gent sap pintar. En el cas d'aquest quadre, tota la part superior queda massa buida, i tampoc es tracta de fer com al barroc i omplir-ho tot, sinó que trobo que podia dibuixar un fum que sortís de la ciutat o uns quants estels per no deixar tot aquell tros abandonat, per posar algun exemple.

Em dóna la sensació que va començar pintant l'afusellament i un cop va tenir els personatges pintats li va agafar pressa per acabar-lo, ja que si no no entenc perquè la muntanya està feta de quatre pinzellades i el cel és tot negre com si l'hagués pintat per posar-hi alguna cosa que omplís i prou.