Nicolàs Maquiavel, Niccolo Macchiavelli en italià, va néixer a Florència el 3 de maig de 1469 i va morir a la mateixa ciutat el 1527. La seva obra que ha tingut més rellevància ha estat “El Príncep”. En aquest llibre Maquiavel exposa com hauria de ser un bon governant. El llibre consta de 26 capítols que es resumeixen a continuació.

Capítol I: “de les classes que hi ha de principats, i per quins mèrits s'adquireixen”

Tots els estats que hi ha hagut i hi ha al llarg de la història són o repúbliques o principats. Els principats tan poden ser hereditaris com nous. Aquests estats poden viure sota la figura d'un príncep, o en plena llibertat. S'obtenen amb armes (tan alienes com les pròpies), per valor o per l'astúcia. Per explicar-ho posa exemples de diferents regnes italians, ja que són els que ell coneix més bé per proximitat geogràfica.

Capítol II: “dels principats hereditaris”

En aquest capítol exposa que ell només es centrarà, en aquest llibre, a parlar dels principats hereditaris i com han de ser governats per tal que es puguin conservar. Comenta que els principats hereditaris que fa temps que el monarca està establert, són molt més fàcils de governar. L'únic que cal fer és continuar en la mateixa línia que els predecessors i així difícilment perdran el poder. Si per cas de força major el perdessin, els és molt fàcil recuperar-lo, tot acusant-lo d'usurpador. A més, el príncep que ja estava el poder, sol ser més estimat pel poble ja que l'han conegut des de ben petit, a no ser que aquest s'hagi passat amb els seus vicis i el poble llavors no el suporti. A més, Maquiavel aconsella no fer gaires canvis cap a la modernitat, perquè llavors el poble agafa més del compte i no se sap mai cap a on pot anar a desembocar.

Capítol III: “dels principats mixtos”

En els principats annexionats, aquells que ja eren principats però que un altre príncep se'ls fa seus, és molt important tenir la complicitat dels habitants. Per més ràpid que hagi guanyat un príncep un territori, si el poble li està en contra, el pot perdre molt ràpidament. També és veritat, que si el torna a conquerir, el príncep es tornarà molt més repressor i al poble li costarà més fer-lo fora. Seguidament Maquiavel dóna consells per tal que el príncep que s'annexiona a un estat ja existent, pugui controlar el poble que l'habita, i així conservar aquest estat. Si l'estat que s'annexiona té la mateixa llengua i els mateixos costums, el príncep es sol conservar al poder. Sobretot si l'antic príncep era molt dur amb ells, ja que el poble veurà al nou com un príncep alliberador. Qui vol conservar aquests tipus d'estats ha de complir dues condicions: primerament extingir la dinastia de l'antic príncep i seguidament no alterar les lleis ni els tributs.

El que ja és més difícil és adquirir estats en llengües, costums i règims diferents, ja que llavors hi ha moltes dificultats. Una bona estratègia és que el conqueridor vagi a viure allà per tal de fer la possessió de l'estat més segura. Vivint allà es veu com neixen les revoltes, i així es poden tallar abans no sigui massa tard. Una altra bona estratègia és enviar colònies en alguns punts del país, traient-los les cases a pocs habitants. La resta tindrà por que els prenguin a ells les cases i no farà res en contra del príncep. Una mesura inútil és mantenir l'exèrcit al país ocupat, ja que causa més pèrdues que guanys. També ha de mirar de controlar els països veïns, ja que si n'hi ha algun que té el mateix poder que ell, potser que vagi al territori ocupat a donar auxili. Un bon príncep és aquell que preveu el que li poden fer en contra seva, i així quan succeeix ja en té la solució. Un príncep ha de tenir molt present fins a on és capaç d'arribar, perquè si no, ho pot perdre tot.

Capítol IV: “perquè el regne de Darío, conquerit per Alexandre, no es va revoltar, una vegada mort aquest, contra els seus successors”

Al món hi ha hagut principats governats per dues formes diferents. Per un príncep absolut, davant el qual tots són esclaus i els seus ministres només l'ajuden a governar, o bé per un príncep i altres persones importants d'aquest mateix estat. El príncep té molta més autoritat quan és un monarca absolut, ja que l'únic que és reconegut com a governant és ell. Els estats governats només per un monarca absolut és molt difícil prendre el poder, però una vegada pres i eliminada la família del príncep, és molt fàcil mantenir-lo. Per altra banda, als estats on a més del monarca també governen persones importants de la noblesa, és molt fàcil trobar nobles aliats per accedir al tron, però costa conservar-lo. El regne de Darío, era un regne on governar un monarca absolut, per això quan Alexandre el va vèncer i va matar a la seva família, el poble va passar a les seves mans. I quan va morir Alexandre, el poble no es va revoltar, ja que no hi havia ningú amb ambicions per accedir al poder.

Capítol V: “Com han de governar-se les ciutats o els principats que abans de la conquesta es regien per les seves pròpies lleis”

Hi ha tres formes perquè el conqueridor pugui conservar un estat que abans es regia per les seves pròpies lleis. El primer és arruïnant-los, el segon, fixar-hi la seva residència i l'últim conservar-los les lleis, però exigint-los un tribut i constituint un govern compost d'un número reduït de persones que vetlli per la pau. Aquest govern sap que depèn totalment del príncep, i per això té interès en què les coses rutllin bé. Si en aquest govern hi situa algun dels seus ciutadans, és la forma més fàcil de mantenir la ciutat. Una ciutat que se li mantingui la llibertat que tenia abans, difícilment perdurarà sota un nou príncep ja que se li està donant ales a la ciutat a revelar-se al més mínim problema.

Capítol VI: “Dels estats que un príncep adquireix amb el seu valor i amb el valor de les seves pròpies armes”

Les majors o menors dificultats en què un es trobi per mantenir-se en un estat totalment nou depenen molt de les condicions amb les quals s'ha adquirit. Arribar a ser príncep, sense posseir cap altre estat suposa o molta fortuna o un gran talent. Ara bé, s'ha vist com s'aguantava millor al poder aquell que comptava menys amb la fortuna, i més amb el talent. Posa diferents personatges del llarg de la història per il·lustrar-ho. Diu per exemple que si Teseu no hagués trobat als atenesos dispersos, no hauria pogut demostrar el seu valor. Els que arriben a la sobirania de la mateixa forma que ho van fer Moisès, Ròmul o Teseu, per posar alguns exemples, els costa molt d'esforç, però també la conserven sense gaire feina. Els problemes apareixen quan el príncep modifica les lleis i les formes de fer que hi havia fins al moment per tal d'assentar el seu estat. D'aquesta forma li apareixen molts enemics (tots aquells a qui ja els afavorien les lleis antigues) i sols té d'amics gent que tota la vida ha estat reprimida per les lleis antigues i per tant s'han tornat dèbils. Exposa també que és necessari obligar al poble a acceptar allò que en un principi no es creu.

Capítol VII: “Dels principats nous que s'adquireixen amb armes d'un altre o per bona fortuna”

Aquells a qui els costa poc adquirir un nou principat, sols basant-se amb la bona fortuna, els costa molt treball conservar-lo. Aquestes persones el solen aconseguir o bé per diners, o bé per la gràcia d'aquell que els hi concedeix. Aquests no saben manar, ja que al ser tota la vida un ciutadà particular no l'han après, i per això els fracassa el seu principat. A més aquests principats com que s'han format de forma tan sobtada no s'han consolidat, i com que el príncep sols es basa en la fortuna i no amb el talent, no és capaç de superar el primer entrebanc que se li presenta. Per exemplificar-ho explica la història de Cèsar Borgia.

Capítol VIII: “Dels que han arribat a ser prínceps per mitjà de maldats”

A part de la fortuna i el valor, també es pot aconseguir un principat per qualsevol via malvada, o bé perquè es té el suport dels ciutadans. Aquests que hi arriben per maldats no se'ls pot atribuir a la fortuna la seva ascensió al poder, ni tampoc al valor. Únicament a la maldat. L'usurpador d'un estat ha de procurar acumular totes les seves maldats en una sola ocasió per no tenir necessitat de repetir-les. Qui no ho faci així estarà tota l'estona matant gent, i ni ell podrà confiar en el seu poble, ni el poble li tindrà confiança en ell. Els mals convé fer-los tots de cop perquè així fan menys mal, mentre que els beneficis convé anar-los donant de mica en mica perquè es vagin saborejant.

Capítol IX: “Del principat civil”

La sobirania d'un país també es pot obtenir sense usar la violència ni cometre cap frau, senzillament amb el suport dels seus ciutadans. No per força ha de ser una persona molt virtuosa, senzillament algú amb molta mà esquerra i que s'ha sabut aprofitar d'una ocasió favorable. Aquell, al qual han estat els nobles qui l'han posat al poder, li costarà molt portar el principat, ja que els nobles se sentiran iguals que ell, i difícilment se li sotmetran. Es més fàcil acontentar al poble que als nobles. El príncep bàsicament ha de defensar els interessos del poble, i no tant els dels nobles ja que aquests els pot elevar o disminuir de categoria segons li convingui. És molt important per tant que es faci estimar pel poble. Un príncep prudent ha de governar de tal manera que sempre els seus súbdits estiguin sotmesos a ell i no puguin passar sense ell. Així sempre li seran fidels.

Capítol X: “Com deuen graduar-se les forces dels estats”

És important examinar si el príncep pot defensar-se sol o necessita l'ajuda d'aliats en cas d'atac per part dels enemics. Aquells que no tinguin homes ni diners suficients per mantenir un exèrcit en batalla, que mantinguin ben proveïdes i fortificades les ciutats, ja que ho han portat per bon camí tan amb el seu poble com amb altres governs, no tenen que témer de res. És important tenir els seus béns dins la ciutat, perquè si els té fora, i l'enemic els destrueix, el poble perdrà la paciència i l'amor vers al príncep.

Capítol XI: “Dels principats eclesiàstics”

Aquests estats no s'aconsegueixen si no és per mèrit o fortuna, però es conserven sense gaire esforç ja que es basen en les antigues institucions religioses. Són els únics que tenen terres sense haver de defensar-les, súbdits sense governar-los, en definitiva, són els únics on el príncep troba seguretat. Al llarg de la història i fins el moment (segle XVI) l'església l'únic que ha fet ha estat anar guanyant terres. Amb l'avantatge que si un papa ho feia malament, com que el pontificat durava poc, no podia representar cap pèrdua important.

Capítol XII: “De les diferents classes de milícia i dels soldats mercenaris”

Les tropes que serveixen com a defensa d'un estat són o nacionals, o mercenàries, o mixtes. Les mercenàries són inútils i perilloses i mai tindrà prou seguretat el príncep que conta amb prous soldats ja que tenen poca unió entre ells, són ambiciosos i no guarden ni disciplina ni fidelitat. El príncep ha de posar-se al cap de l'exèrcit si els vol fer funcionar més o menys bé. Si no les tropes faran el que voldran, és a dir es faran les valentes davant els amics, i les covardes davant els enemics.

Capítol XIII: “De les tropes auxiliars, mixtes i nacionals”

Les tropes auxiliars són aquelles que un príncep rep deixades dels seus aliats per a la seva defensa i el seu socors. Són tan inútils com les mercenàries. El que rep les tropes sempre hi surt perdent. Si perden és ell qui pateix la derrota, si guanyen és el país qui li ha deixat qui s'emporta el mèrit. Un príncep prudent voldrà més aviat ser abatut amb les seves pròpies tropes que vèncer amb les estrangeres. Un príncep que no pot defensar els seus estats si no és amb els tropes estrangeres, es troba sempre deixat de la mà de déu i sense cap mena de recurs contra les adversitats. És molt millor aixecar una milícia nacional fent servir els propis ciutadans com a defensa.

Capítol XIV: “De les obligacions d'un príncep pel que fa a l'exèrcit”

L'art de la guerra és l'estudia al qual s'han de dedicar especialment els prínceps. Haver-se dedicat en aquest estudi ha fet que simples ciutadans pugessin alguns escalons socialment, o que d'altres sobirans perdessin tot el seu status. No hi ha res que faci perdre tant a un príncep l'autoritat de la qual gaudeix, com no ser capaç de posar-se al capdavant de les seves tropes. Un príncep desarmat no pot tenir la seguretat davant de súbdits armats. Per tant, el príncep que coneix l'art de la guerra, no pot ni guanyar l'estimació de les seves tropes, ni fiar-se d'elles. La caça és una bona forma d'aprendre aquest art i d'entrenar-lo. Ella li ensenyarà a observar els llocs i les posicions, a conèixer la natura, a acostumar-se al cansament i a les intempèries,... Un príncep per aprendre estratègia, ha de llegir la història fent especial atenció als grans capitans i examinant les causes de les seves victòries i les seves derrotes. Aquestes són les ocupacions que ha de tenir un príncep en temps de pau, per poder estar ben preparat si arriben els temps de guerra.

Capítol XV: “En quines coses els homes, i en particular els prínceps, mereixen alabança o vituperi”

L'home que vulgui guiar-se sempre per l'honestedat serà la víctima de tants altres que són dolents. Per tant el príncep que vulgui triomfar ha de saber ser dolent, i usar aquest coneixement si el necessita per defensar els seus interessos. Tots els prínceps són dignes d'alabança o censura. N'hi ha de generosos, altres avars, alguns magnànims, altres mesquins i cruels, en definitiva n'hi ha de tot tipus. Estaria molt bé que el príncep posseís totes les bones qualitats i cap de dolenta, però això no és així. L'ésser humà és imperfecte, i per tant el príncep també. Ha de conèixer els seus propis defectes, tan aquells que li poden fer perdre el poder, com aquells altres que no són tan perjudicials.

Capítol XVI: “De la generositat i de l'avarícia”

Si un príncep es mostra liberal en el grau convenient, acontentarà a pocs i la resta el veurà com un avar. Per altra banda, un príncep amb moltes ganes de ser alabat per la seva generositat, no dubtarà en gastar tants diners com calgui, i per tal de mantenir la seva reputació haurà de carregar d'impostos als seus súbdits, fet que li farà perdre l'estimació per part del poble ja que el miraran odiosament. Ara bé, si varia la seva conducta, a l'instant se l'acusarà d'avar. Vist això doncs, el consell és que el príncep faci poc cas de si el tenen o no per mesquí. Sobretot si fa quadrar els pressupostos per tal que puguin cobrir el què ha gastat. De tal manera el tindran per força liberal aquells a qui no els tregui cap mena d'impost, i seran pocs els que l'acusin d'avar perquè no els dóna tot el que demanen. De fet, els prínceps que fins al moment (segle XVI) han fet gestes grans han estat aquells qui tenien fama d'avars. No hi ha virtut que faci gastar tant com la generositat.

Capítol XVII: “De la crueltat i la clemència i si val més ser estimat que temut”

No ha d'importar la nota de crueltat quan es tracta de mantenir el poble dins els límits de l'obediència, ja que a la llarga es veu que ha estat més humà aquell que ha fet un reduït nombre de càstigs, que aquells que per massa indulgència provoquen el desordre d'on en surten els robatoris i les morts. El príncep no ha de tenir por del que li poden fer al seu darrera, però tampoc s'ha de desentendre dels consells de la prudència. Entre si és millor ser estimat que temut, tots dos s'han de tenir, però si se n'ha de triar un, és millor escollir ser temut. Els homes de per sí són ingrats, hipòcrites i interessats. Mentre se'ls fa coses que els van bé es pot comptar amb ells, ofereixen tot al príncep, però tot això sols durarà fins que el perill estigui lluny. Quan s'apropa tota aquesta ajuda desapareix. Solen abandonar més sovint al que es fa estimar que al que es fa témer ja que l'amistat és sols un vincle moral, mentre que el que es fa témer, al poble li fa molta por, per les represàlies, deixar-lo sense la seva ajuda. Ara bé, un bon príncep ha de buscar un terme mig perquè no el temin tant fins a avorrir-lo. Quan està al capdavant de les tropes, que se'l prengui per cruel li va bé per mantenir-les a ratlla.

Capítol XVII: “Com han de guardar els prínceps la fe jurada”

És molt lloable que un príncep compleixi les seves promeses, però l'experiència ens demostra que entre els que més s'han distingit per les seves gestes i els pròspers successos, molt pocs han fet cas de la bona fe o han deixat d'enganyar a altres. Hi ha dos camins per procedir a fer el que es vol: el de les lleis, i el de les armes. El primer propi dels homes, el segon de les bèsties. Quan amb les lleis no s'arriba allà on es vol és necessari l'ús de la força. Per tant el príncep ha de saber emprar tant les lleis com les armes. Totes dues li seran útils. De les qualitats dels animals el príncep s'ha de quedar amb les del lleó i les de la guineu. D'un ha de quedar-se amb la força per espantar els llops, i de l'altra l'astúcia per conèixer la trampa. Els que només prenen d'exemple el lleó, exerciran molt malament de prínceps. Això no ho diria si tots els homes fossin bons, però com que són dolents, els prínceps han de saber-los veure venir. Quan falti a la seva paraula, sempre trobarà la forma de disculpar-se. Un príncep ha de ser un bon actor, és més important allò que aparenta, que allò que sap. Tan útil li és preservar el bé quan és convenient, com saber-se'n desviar quan l'interès li ho exigeixi.

Capítol XIX: “ el príncep ha d'evitar que se'l menyspreï i que avorreixi”

Després d'explicar les qualitats que ha de tenir un príncep, les tractaré en conjunt, però fent especial incisió que ha d'evitar que se l'odiï i se'l menyspreï. Sota cap concepte mai ha de cometre atemptats contra els béns dels seus súbdits, ni robar-los les seves mullers, ja que aquestes coses no es perdonen. Si actua fent cas a aquesta premissa, els seus súbdits estaran satisfets, i el príncep sols haurà de veure-se-les amb escassos enemics. El menyspreu li acompanyarà si és frívol, covard o efeminat. Són defectes dels quals s'ha de guardar com si de grans perills es tractés. D'altra banda ha de cuidar que en els seus actes hi resplendeixi el valor, la glòria, la conseqüència i l'energia. Els conflictes dels quals pot témer poden ser interns o externs. Els primers estan relacionats amb els seus súbdits, i els segons amb potències estrangeres. Per defensar-se'n ha de comptar amb bones tropes i bones aliances. Mentre sigui fort tindrà bons amics. Pel que fa als súbdits, sols els ha de témer les conspiracions secretes. En la història hi ha hagut moltes conspiracions, però poques han acabat bé. Si un príncep desprèn popularitat, les conspiracions no arribaran a bon port, però si en lloc d'això desprèn odi, les conseqüències poden ser terribles. Els governs sensats i els prínceps prudents, intentaran complaure als nobles, però esgotaran tots els mitjans per satisfer el poble. Els prínceps han de deixar en mans d'un altre la imposició de càstigs, obligacions i càrregues, de tal manera que ell sols s'encarregui de concedir gràcies i mercès. Als prínceps dels nostres temps, no els és tan important acontentar als soldats ja que aquests tenen poca intervenció en el govern.

Capítol XX: “Si les fortaleses i altres mitjans que usen els prínceps són útils o perjudicials”

Per tal de garantir la seguretat dels seus estats, uns prínceps han desarmat als seus súbdits, altres han fomentat la discòrdia entre ells, etc. La mesura de desarmar als prínceps no és bona, cal fer al contrari, si els troba desarmats els arma perquè així les utilitzaran al seu favor. Quan es desarma als súbdits se'ls ofèn. Pel que fa a les fortaleses, antigament estava molt bé per defensar una ciutat, però actualment (segle XVI) no donen resultats satisfactoris. Si per una part afavoreixen, per altra perjudiquen. Si el príncep té més por als seus súbdits que als estrangers, ha de fer fortaleses, però el que tingui més por als estrangers que als seus súbdits li convé destruir-les.

Capítol XXI: “el que ha de fer un príncep per adquirir bona fama”

El que més contribueix a glorificar un príncep són les gestes extraordinàries que fa. Mereix molta més admiració un príncep quan es mostra favorable o contrari d'algú. Aquesta conducta és molt més profitosa que la de quedar-se neutral, perquè si dos prínceps poderosos, fronterers de l'Estat, es fan la guerra, cal tenir en compta si el vencedor pot perjudicar o no. Per tant sempre serà convenient decantar-se per un d'ells i intervenir en la guerra, ja que si un es queda neutral, es cau en les urpes del vencedor amb gran satisfacció del vençut. Qui venç no vol amics sospitosos que no ajudin quan arriba l'ocasió, i el vençut rebutja l'amistat de qui no el va voler ajudar amb les armes durant la guerra. Si et posiciones a favor d'un i guanya, et serà lleial. A més el príncep ha d'alegrar al poble amb festes, espectacles i assistir de tant en tant a reunions amb els gremis d'artesans, mostrant-se interessat pels seus assumptes.

Capítol XXII: “Dels secretaris dels prínceps”

L'elecció dels secretaris és una de les coses més importants i dóna a conèixer millor la intel·ligència de qui els escull. La reputació d'un príncep depèn moltes vegades del mèrit de les persones que el rodegin. Hi ha tres classes de talents: uns que saben descobrir tot el que els importa saber, uns altres que comprenen amb facilitat allò que se'ls proposa, i uns darrers que no entenen per si mateixos ni per ningú allò que se'ls proposa. Els primers són excel·lents, els segons bons, i els tercers absolutament inútils. Un mitjà per conèixer al ministre consisteix a observar si s'ocupa més dels seus interessos propis que els de l'estat. Un ministre s'ha de dedicar íntegrament als interessos de l'estat, i no molestar al príncep amb els seus interessos particulars. Al príncep per la seva banda li toca cuidar els interessos del ministre i omplir-lo d'honors i béns. D'aquesta forma el ministre no ambicionarà res i tindrà por de perdre-ho tot si no serveix bé al príncep. Si el príncep i el ministre no van d'acord, el príncep en patirà les conseqüències.

Capítol XXIII: “Com s'ha d'escapar-se dels ensabonadors”

Tenen els homes tant amor propi i tan bona opinió de sí mateixos, que és molt difícil guardar-se del contagi dels ensabonadors. El millor que poden fer els prínceps per deslliurar-se'n és explicar que no els ofèn la veritat, però sempre tenint en compte que degut al respecte que cal tenir vers el príncep no se li pot dir tot el que se li passi a un pel cap. El príncep prudent escull homes savis com a consellers, i sols els permet dir a ells la veritat sobre les coses que se'ls pregunti. Pel que fa als altres no els ha d'escoltar massa. Està bé que el príncep tingui consellers i els escolti, però sempre que el príncep vulgui, i no quan vulguin els consellers.

Capítol XXIV: “ Per què els prínceps d'Itàlia han perdut els seus Estats”

En aquest capítol Maquiavel estudia perquè diferents prínceps italians han perdut els seus respectius estats. Els diferents prínceps italians que menciona es trobaven en possessió dels estats des de feia molt temps i si els han perdut no han de culpar la seva ma sort, sinó la seva falta de previsió que els portava a no pensar durant la pau en mudances i adversitats de la guerra. A més ells van fugir, pensant que algú els reclamaria i els ajudaria a aixecar-se. La millor defensa, la més segura i permanent és la que depèn de la seva persona i valor.

Capítol XXV: “De l'influx de la fortuna en les coses d'aquest món, i de quina forma es pot contrarestar sent adversa”

Molts creuen que les coses d'aquest món es governen per la providència o la fortuna, que no té cap poder la prudència humana contra els esdeveniments. No obstant, la fortuna (la sort) sols és la meitat dels nostres actes, l'altra meitat depèn de nosaltres. Els prínceps que es fien massa de la seva sort, s'arruïnen quan aquesta els abandona. Les circumstàncies també decideixen si en una determinada ocasió un príncep ha actuat correctament o incorrecta. Aquells que no saben canviar de mètode quan els temps ho requereixen, prosperen mentre van d'acord amb la fortuna, qun aquesta se'n va es perden ja que no saben què fer.

Capítol XXVI: “Exhortació per alliberar Itàlia dels estrangers”

Aquí fa una reflexió sobre tot el llibre i arriba a la conclusió que ara (segle XVI) és el millor moment per establir un nou govern a Itàlia. Un govern seguint totes les tesis que ha defensat en el llibre “El príncep”.

Comentari del llibre:

El príncep és un llibre que ha fet història i ha elevat al seu autor, Maquiavel. Escrit en un període en el qual tots els escrits de política es basaven en utopies, cal recordar Thomas More, Francis Bacon o fins i tot Plató, Maquiavel va decidir enlloc de crear una societat utòpica on s'expressen judicis morals, crear el millor governant, independent de tot plantejament moral o religiós, per aquesta societat. Una societat mesquina, on els homes no són bons per naturalesa, i per aquest motiu el príncep ha d'estar suficientment preparat per superar tots els obstacles. Per aquesta mateixa raó, els seu autor és considerat el primer pensador polític modern i el creador de la ciència política.

Analitza la figura del príncep des de tots els aspectes. Les virtuts que ha de tenir, com s'ha de comportar, com ha de tractar els seus súbdits,...També fa un anàlisi de les diferents formes de govern que hi ha hagut fins al moment i en destaca els seus pros i contres.

A més Maquiavel posa d'exemple grans governadors, prínceps, que hi ha hagut al llarg de la història i n'exalta les seves virtuts, explicant el perquè van arribar on van arribar, però també exposant les raons per les quals van caure del poder, o per les quals van generar disputes entre els seus conciutadans.

Maquiavel, a més d'un gran polític i filòsof, és un gran escriptor. Utilitzant capítols relativament curts, fa que la lectura d'”El príncep” sigui una lectura amena, gens feixuga, de tal manera que el missatge que vol transmetre aconsegueix entrar molt millor als lectors.

Aquest llibre de Maquiavel pot generar moltes crítiques. De fet ja les ha generat, només cal veure les connotacions negatives que té l'adjectiu “maquiavèl·lic”. Però són crítiques ètiques, utòpiques, sense una base aplicable a la realitat. M'explico, la majoria de crítiques es refereixen a la duresa i la cruesa que defensa Maquiavel. Ell defensa un príncep temut enlloc d'un príncep que l'estimin. Això sona molt dur, però és que la societat és així de dura. Seria molt meravellós que el príncep pogués ser estimat i tot i així la societat li continués sent fidel en els moments en què més la necessita. Però no és així. L'ésser humà és hipòcrita, i tendeix a aprofitar-se de les persones que són més innocents, més bones. Si una persona no es fa respectar, no imposa una mica de temor, la societat se li puja al damunt i fa amb ella el que vol. Per exemplificar-ho, les tesis defensades per Maquiavel es poden aplicar perfectament en l'educació. Un professor que es fa témer, els seus alumnes el respectaran i estaran quiets, atents i callats a les seves classes. Un professor que es fa estimar, els alumnes se'l torejaran, i faran a les seves hores el que voldran ja que li perden tot el respecte.

Això demostra que aquest llibre de Maquiavel es pot extrapolar a tots els àmbits. La figura del príncep tan pot ser la figura del professor, la figura d'un cap en una feina, la figura d'un pare, en definitiva qualsevol figura que requereixi autoritat i el respecta d'algun subordinat.

Maquiavel no vol que un príncep s'enriqueixi a costa dels seus súbdits i que després l'estat quedi tocat i enfonsat. Tot el llibre es centra en la felicitat dels súbdits. Una persona amb un estat fort amb un bon governant estarà feliç. Per això busca un bon governant per aquesta persona. Ara bé, tampoc cal caure en un món de color de rosa. Si cal cometre alguna cosa que en un primer moment pot fer mal a l'individu, però que a la llarga beneficia a l'estat i al poble cal fer-ho. De fet es podria entendre en part l'obra de Maquiavel com l'antecedent d'una filosofia que es produiria segles més tard encapçalada per John Stuart Mill com és l'utilitarisme. Maquiavel també defensa, igual que Mill, la màxima felicitat pel major nombre d'individus. Per això busca un bon príncep que els guiï pel bon camí. De fet, si un príncep és egoista i no pensa en la felicitat general, el poble se li girarà en contra i al príncep li costarà mantenir-se al poder.

El príncep és un llibre que ha perdurat en el temps. Aquest llibre escrit al segle XVI encara continua vigent 500 anys després en ple segle XXI. Si continua així de vigent és pel bon treball que va fer Maquiavel. Un treball exemplar, digne de mèrit.

El príncep és un llibre que hauria de llegir i tenir present tots els governants, i també totes les persones interessades en la política que - en una societat democràtica on qui decideix la política són els ciutadans - haurien de ser tots els ciutadans. De fet no només l'haurien de llegir les persones interessada en la política sinó qualsevol persona que tingui que manar a una altra. Manar en qualsevol camp, ja que com he dit anteriorment aquesta obra es pot extrapolar més enllà de la política.

Nicolàs Maquiavel: “El príncep”

1