Arte


El pes de la palla; Teerenci Moix


  • PRESENTACIÓ.

  • ANÀLISI DE LA NÓMINA TEATRAL.

    • EL LLENGUATGE

    “El pes de la palla” és un recull de les memòries de Terenci Moix, escrites per tant en primera persona.

    Lluïsa Cunillé, planteja aquestes memòries com un gran monòleg, ja que el llenguatge teatral funciona molt bé a l'hora de plasmar una personalitat con la Terenci Moix.

    Al tractar-se d'un text escrit en primera persona, i tenint en compte que les memòries són obres escrites, de caràcter autobiogràfic, on la vivència personal de l'autor se sol inserir en els esdeveniments històrics dels quals ell ha estat testimoni o en els quals ha participat (1), trobem un llenguatge elaborat en la llengua dels mass-media.

    Cal tenir també en compte que Moix té una formació anàrquica i autodidàctica.

    Així doncs, podem afirmar que el llenguatge utilitzat en l'obra és desenfadat i alhora barroc, ple de locucions col·loquials i estrangerismes. En la part castellana de l'obra, Moix optà per utilitzar frases catalanes, les quals no traduia, per donar un major realisme a l'obra.

    A la primera part de la representació, que està basada en el primer volum de les memòries, predomina el monòleg i la descripció. En canvi, a la segona part, basada en el segon volum de les vivències de l'escriptor, trobem molt més diàleg que no pas descripció, convertint-se els altres actors en eixos importants de l'obra.

    En general, doncs, trobem un llenguatge àgil, col·loquial i directe, fins crear una literatura carregada d'humor i sensibilitat.

    (1) definició extreta de la pàgina web del “gran diccionari de la llengua catalana” (www.grec.net)

    • ELS PROTAGONISTES

    El pes de la palla” és una obra on únicament s'ens presenten cinc actors i nou personatges.

    Cal entendre que cada personatge representa un moment o etapa de l'infància i adolescència de Moix.

    El personatge principal, Ramón Moix i Messeguer, interpretat per un fabulós Julio Manrique, podria ser definit com “un niño bién de casa mal”, un trinxeraire sensible.

    L'obra gira al voltant de Ramón Moix i de la seva infància i adolescència. Ell mateix ens explica en primera persona les seves relacions familiars, les sessions dobles al cinema Goya, la seva estança a l'escola religiosa, el seu primer treball, el despertar de la seva sexualitat, els seus complexes físics, i un llarg etcètera.

    Manrique demostra que és un excel·lent actor ja que aconsegueix convertir-se en el propi Terenci i fer-se amb la seva personalitat sense caure en la imitació.

    Lurdes Barba reencarna el paper de la tia Florència, un paper que representa el costumisme dels anys 40, les veus populars arreladas al passat. Representa la veu del poble. Podriem entendre el paper de la tia Florència com una crítica a la societat que l'envolta. Al final de la representació la veiem de cabaretera, junt amb Pirondelo.

    Xavier Pujolràs és el pare de Ramón Moix, un home capaç de dir que “prefereix un fill mort a un fill marica” (2). Alhora, però, també interpreta el paper del cosí homosexual i refinat, que és acceptat per la societat per la seva posició económica.

    Lina Lambert és la mare de Moix. Ella el va endinsar en el món de la mitomania cinèfila, ja que sentia devoció per les grans actrius dels anys 50, és per això que la veiem representar també a Rita Hayworth o Bette Davis. Una dona patidora però posseïdora de tot el glam que li correspondria a una gran dama de Hollywood.

    Per últim, Ricardo Salvador ”Pirondelo”, cèlebre transformista barceloní de l'escena del music-hall barceloní, s'interpreta a ell mateix en un món que apassionava a l'escriptor. Reencarna l'esperit canalla dels glamourosos teatres del Paral·lel. El veiem també fent de famós director de cine Pasolini, amb el que Moix tingué petits encontres amorosos. Actua també encarnant al mossen que donava classe a Moix.

    (2) Extret de l'obra de teatre i a la vegada del segon volum de les memòries: “El beso de Peter Pan”

    • L'AUTOR

    Que es pot dir d'un personatge com Terenci Moix? Més d'un milió de còpies de “No digas que fue un sueño” avalen a un dels escriptors més llegits de la literatura espanyola que tot i ser autodidàcta va fer-se un lloc en el món de les lletres.

    Va nèixer el 5 de Gener de 1942, en plena post-guerra al carrer Ponent (actual Joaquim Costa) del barri del Raval a Barcelona.

    Va escriure el primer volum de les seves memòries l'any 1990 (“El cine de los sábados”) en el que es fa referència a l'infància i part d'adolescència de l'escriptor, les quals quedaren marcades per la solitud, de la que es refugia en les sessions dobles del cinema de barri que seràn resultat de la mitomania de l'escriptor, tal i com ell mateix explica en el llibre.

    El segon volum de les memòries es titula “El beso de Peter Pan” i va ser escrit al 1993. Aquí Moix ens fa al·lusions al seu primer amor, al seu primer treball, als complexes físics, i al inici de la seva devoció per la literatura, al plaer sexual i al teatre de revista.

    Als 20 anys, Moix decidí cambiar el seu nom Ramón. Per Terenci en honor al poeta llatí Publi Terenci Afer (190-158 a. C.), autor de nombroses comèdies i prodigi del teatre.

    Va morir als 61 anys a causa d'un edema pulmonar fruit de la seva dependència al tabac (fumaba tres paquets diaris).

    • SINOPSI DE L'OBRA

    “El pes de la palla” és el títol dels tres volums que formen les memòries de Terenci Moix. En aquest cas, Ramón Moix i Messeguer (autèntic nom de l'escriptor) fa referència als primers anys de la seva vida (1942-1962) i ens acosta al món de post-guerra, a les veus populars, al glamour del cinema dels 50, als tabues de la societat envers l'homosexualitat. Ens fa particeps del seu primer amor, dels primers encontres sexuals, i de tot el que comporta viure en solitud. En resum, les memòries de Moix ens recreen la seva educació sentimental.

    La primera estrena de l'obra tingué lloc al teatre Romea el 22 de novembre del 2004

    • POSADA EN ESCENA

    • Els actors

    • Julio Manrique

    Al pes de la palla ostenta el paper de protagonista i realitza un treball molt naturalista. Destaquem com ha aconseguit fer-se seva la parla de Moix i com a assolit una gestualitat que recorda molt a l'escriptor.

    • Lurdes Barba

    Representa la “Tia Florència”, paper secundari però amb gran importància. Destacar el brillant treball que fà, actuant amb una naturalitat excel·lent.

    • Lina Lambert

    Paper secundari però carregat de simbolisme. A destacar l'imitació de Bette Davis o Rita Hayworth.

    • Xavier Pujolràs

    Tot i ser un paper secundari, cal destacar la força amb la que representa al pare de Moix.

    • Ricardo Salvador “Pirondelo”

    Paper secundari però portser el que més simbolisme presenta.

    • Efectes escènics

    • Escenari

    En ”El pes de la palla”, l'escenari del teatre Romea es transforma en una gran capsa blanca, que a estones pren vida gràcies als focus de color i la persiana del fons.

    Ens trobem devant d'una estructura que emula les parets d'una habitació. No obstant aquesta estructura pren vida en dos ocasions durant l'obra.

    La primera amb l'actuació de la mare de Moix (Lina Lambert), mitjançant un jocs de llums i el moviment constant de la persiana del fons moguda per un dels actors (Pujolràs)

    La segona vegada que l'escenari pren vida és durant els últims minuts de la representació.

    Moix i la seva mare ( de nou Lina Lambert) van a pendre el vermut i de la paret dreta cau un mòdul que imita una taula. De la part alta de l'escenari surten unes petites finestres, aconseguint que l'espectador entengui que ens situem en un bar.

    • Elements de l'escenari

    Com hem dit abans, l'escenari d' “El pes de la palla” és sobri i bastant escarit.

    Així doncs, destaquem la presència d'un sofà chester de pell marró, 4 cadires i una butaca vermella.

    El sofà chester pren molta importància a la primera part de l'obra, sobretot per què Manrique (Moix a l'escenari) juga molt amb ell fins a convertir-lo en co-protagonista.

    S'hi estira, es llança, l'empeny, hi seu, el comparteix... el sofà és quelcom més que part de la decoració.

    En la segona part té transcendència ja que el segon acte s'inicia amb els cinc actors sentats en el sofà, on s'hi observa una clara escena de costum, com no, amb els protagonistes apilonats en ell.

    Les cadires únicament prenen importància en dos escenes diferent. La primera seria en l'episodi del mossen, ja que en aquest cas “Pirondelo” les utilitza per pujar-hi a sobre i facilitar l'expressivitat del moment.

    La segona, quan Moix les recull i aparta del centre de l'escenari. En aquest cas, les cadires prenen importància posat que Moix les apila mentre balla una cançó dels 50.

    La butaca pren importància en la segona part de l'obra, sobretot pel que fà a l'actuació de la mare com una gran diva del cinema. També pren importància durant el sermó que el pare li fa a Moix, on comencen cantant l'àntic himne del barça i on s'arriba a sentir “Antes prefiero un hijo muerto que un hijo marica”

    • L'il·luminació

    L'il·luminació durant l'obra és bàsicament blanca excepte quan la mare de Moix (Lina

    Lambert) fa l'actuació de Rita Hayworth.

    Poc més podem dir d'una llum blanca que es manté al llarg de l'obra excepte en l'escena ja citada, on es deslliga un torrent de llum de colors que omple l'escenari de blaus, taronges i vermells.

    • El so

    Destaquem les peculiars cançons que surten a l'obra.

    En primer lloc, l'himne del Barça, el primer que es va fer, el qual el pare de Moix canta amb el seu fill.

    Apareix també una versió de “Así habló Zaratrusta” amb ritme de pasodoble i un magnífic “Je ne regrette rien” d'Edith Piaff interpretat per “Pirondelo”.

    • El vestuari

    El vestuari, de l'ho més encertat, ens presenta un Julio Manrique amb americana i pantalons de vestir de color gris i un jersei de coll alt negre que aconsegueix fer creure, sobretot per la seva actuació, que tenim devant al desaparegut Terenci Moix.

    Lina Lambert apareix vestida de negre. La seva primera aparició la fa amb un llarg abric de pell blanc, però despres aquest desapareix i un sobri vestit amb un recollit la converteixen en una dona dels 50.

    Lurdes Barba surt a escena vestida com una autèntica matrona. Mitges negres fins els genolls, cabells recollits amb la clenxa al mig, de negre per guardar el dol del marit que fa tants anys que va morir... Una autèntica representació de les dones que visqueren la guerra. La roba que duu és el toc final per entendre el costumisme que el seu paper

    representa. No obstant, al final de l'obra apareix vestida de cabaretera, un canvi sorprenent ja que duu les cames nues, un mallot, un barret amb plomes i una capa.

    “Pirondelo” apareix al principi fent de Pasolini vestit de negre i amb un jersei gris clar. Després, al cambiar de personatge apareix amb pantalons i jaqueta negre. El trobem també de negre, però en aquest cas amb una sotana fins els peus i un alçacoll interpretant un mossen que fou mestre de Moix. Per últim el veiem amb un provocatiu i ajustat vestit negre, una boa rosa i molt maquillatge fent d'alló que també sap fer, transformisme.

    Xavier Pujolràs apareix en els dos papers amb americana i pantaló. Quan fa de pare l'americana és negre, en canvi quan fa de padrí de Moix, l'americana passa a convertir-se en una trenca verda.

  • ANÀLISI DELS TEMES DE L'OBRA.

  • Tenint en compte que ens trobem devant les memòries de Moix, afirmem que l'obra està basada en un punt de vista totalment subjectiu. Es el propi Terenci Moix (o hauriem de dir Ramón?), qui al 1990 (amb 48 anys) redacta el primer volum de les seves memòries.

    La finalitat d'escriure unes memòries és bastant evident.

    La definició que el Gran diccionari de Llengua Catalana dóna de memòries és la següent:

    Memòria :6 pl HIST /LIT 1 Obra escrita, d'un caràcter autobiogràfic, on la vivència personal de l'autor se sol inserir en els esdeveniments històrics dels quals ell ha estat testimoni o en els quals ha participat.

    Tenint aquesta definició en compte, podem dir que Moix en aquest cas ens explica les seves vivències personals , els seus records d'infantesa, ens fa arribar tot alló que l'ha marcat en els primers anys de la seva vida.

    L'obra ens parla fonamentalment de quatre eixos que marcaren l'infància de l'escriptor.

    En primer lloc, cal esmentar el costumisme representat per la tia Florensa.

    En els seus diàlegs observem la necessitat de saber tot el que aconteixia al barri.

    És evident l'afany de quedar bé i fer-ho tot correctament per evitar ser criticat.

    Moix recorda els aborts que la tia Florensa li practicava a la seva germana (la tia Prudència), només per evitar el que diran. Un costumisme que ens acosta a l'importància de les aparences i a criticar tot el que està malament, quan ella mateixa és la primera en fer.ho.

    La mare, el segon eix, és el gran exemple del “quiero y no puedo”. Ella aspirava a viure en una família adinerada, pretenia que Ramón Moix (pare) la mantingués i li donés una gran vida. Ella, que era una mà foradada i una malgastadora, aconsegueix que tots es canviin de casa. Abandonen el Raval i s'en van a viure a la Diagonal, a la zona benestant, únicament per demostar que tenen diners, o per fer.ho creure.

    No podem oblidar l'obsessió de la mare pel cine i les dives dels 50, sobretot pel que fa Rita Hayworth.

    Resaltar la figura del pare és inevitable. Un home que treballava dur per mantenir a la seva família i donar-li tot el que necessitava però que probablement mai la va estimar.

    Quan l'escriptor únicament tenia sis anys, se l'endiua al prostibul i el feia esperar a una sala mentre ell feia “coses de grans”

    Quin tipus de model de pare tenim devant?

    Doncs un, que és capaç de dir que “Antes un hijo muerto que uno maricón” i que ho va repetir molts cops fins que el seu altre fill (germà petit de Moix) va morir d'un atac que li va provocà la seva enfermetat, l' Espina Bífida (3)

    Per últim cal fer refència al mon nocturn del Paral·lel.

    Ja de ben petit, Moix, sent tendències homosexuals, es potser per això que la figura del seu cosí pren tanta importància per a ell. Un padrí homosexual però adinerat que era ben vist. Com és possible? En l'època qui tenia diners no era criticat, fes el que fes amb la seva vida privada.

    Moix es deixa enlluernar pel seu cosí, per les històries que explica dels teatres, de la vida nocturna, del glamour del Paral·lel, i és d'aquí d'on brolla la passió de l'escriptor pel món nocturn del teatre.

    Lógicament, tot és criticable, però en aquest cas no es fàcil decidir fins quin punt és censurable la vida d'algú.

    En aquest cas, Moix no és més que una víctima del seu entorn. Tant pel que fa la familía (sobretot la figura del pare, que podríem criticar llarga estona) com la de la tieta, la mare, el mestre i un llarg etcètera que l'inculcaren a Moix uns valors que ell mateix enjudicia posat que li van donar tot el que va demanar en l'aspecte material, però mai el van educar sentimentalment, no li ensenyaren a estimar.

    La mà foradada de la seva mare, els encontres amorosos del pare, les crítiques de l'àvia...tot aixó no són més que temes superficials del “pes de la palla” ja que realment l'importància de l'obra, la profunditat, rau en la manca d'afecte, la solitud de la seva infantesa, les seves passions, les pors, el descubrir-se a ell mateix, ...Aquest si que són els temes més profunds de l'obra.

    (3) L'espina bífida és un dels varis defectes congènits coneguts com defectes del tub neural (l'estructura embriònica que despres forma el cervell i la mèdul·la espinal).L' espina bífida afecta a la columna vertebral i, en alguns casos, la mèdul·la espinal. Es troba entre els defectes congènits severs més comuns i afecta entre 1.500 i 2.000 nens nascuts als Estats Units (un de cada 2.000 naixements) cada any.

    4. LA CRÍTICA.

    “El pes de la palla” és una obra de teatre extraordinaria.

    Evocar al gran Terenci del Nil assegura ja de per sí l'èxit de l'obra teatral.

    Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé aconsegueixen adaptar la vida de Moix d'una manera magistral, sobretot si tenim en compte el que costa ajustar la vida d'un personatge cèlebre que encara ningú ha pogut oblidar.

    Cunillé fent ús de la seva gran experiència com a dramaturga ha sapigut condensar els dos primers volums de les memòries de l'escriptor, d'una manera extraordinaria. Albertí ha aconseguit alternar el monòleg amb el diàleg fent, que cinc personatges recrein la Barcelona de post-guerra en la que Moix va nèixer i crèixer.

    Julio Manrique, Ramón Moix a l'escenari, ha aconseguit interpretar al gran Terenci sense caure en imitacions ni còpies. Un treball absolutament deliciós que va arribar a captivar a part de la sala del Romea.

    Lina Lambert està increible de dona dels 50, sobretot quan imita a la grandíssima Rita Hayworth amb una veu d'allò més sensual.

    Un Pirondelo molt polifacetic broda la seva actuació amb el “je ne regrette rien” d'Edith Piaf, enfundat en un suggerent vestit negre.

    Lurdes Barba fa un paper sensacional com a dona de costums. Increíble però, l'aparició al final de l'obra amb un esplèndid mallot i unes mitges que deixen al públic bocabadat pel canvi de vestuari tan positiu de l'actriu.

    Pujolràs actua amb una força increible, sobretot si tenim en compte que actua de pare i a la vegada de cosí homosexual, els dos oposats de la representació.

    L'infraestructura blanca que envoltava l'escenari resulta en alguns moments d'allò més freda i plasma el desconsol que en certs moments de l'obra viu l'espectador. Els instants més emotius s'esborren amb el cinisme que caracteritzava a Moix.

    L'atrezzo en general mereix una menció posat que han aconseguit plasmar el mobiliari, els vestit, els pentinats... dels anys 50, de la post-guerra.

    En general, doncs, “El pes de la palla” és una obra excepcional que mereix molt d'éxit, tant pel treball d'Albertí i Cunillé com del elenc d'actors que fan un treball exquisit.

    • BIBLIOGRAFIA.

    • Terenci Moix, El cine de los sábados, el peso de la paja 1, Editorial Planeta,

    Barcelona, 1997

    • Terenci Moix, El beso de Peter Pan, El peso de la paja 2, Editorial Planeta,

    Barcelona, 1997

    • Internet

    • CURRÍCULUMS

    • Julio Manrique

    Al llegir el seu currículum ens trobem amb un Manrique d'allò més polifacètic.

    Al teatre a realitzat diverses obres, entre elles:

    • Macbeth (William Shakespeare)- Teatre de Joventut

    • Así que pasen 5 años (Federico García Lorca) 1998, Teatre Grec i Mercat de les Flors.

    • Titus Andrònic (William Shakespeare) 2000, Teatre Grec

    • Terra Baixa (Àngel Guimerà) 2000, Teatre Nacional de Catalunya

    • Julio Cesar (William Shakespeare) 2003. (representant a Casio)

    • Romeo y Julieta (William Shakespeare) (representant a Mercutio)

    Al cinema destaquem el seu paper a Soldados de Salamina, de David Trueba.

    Actualment el podem veure a TV3 a la sèrie de Joel Joan, Porca Miseria tot i que també l'hem vist a Temps de silenci, Nissaga: l'herència o a la Memòria dels Cargols.

    • Lurdes Barba

    Lurdes Barba ha dirigit fins el moment 10 obres de teatre entre les que destaquem:

    • Buits (2004)

    • Diktat (2004

    • Un sant sopar europeu (2002)

    • La noche de Molly Bloom (a partir de l'últim capítol de l'Ulisses de James Joyce) 2000

    • Revolta de les bruixes (1996)

    Entre d'altres també l'hem vist interpretant a:

    • Just la fi del món (2003)

    • La dama enamorada (2001) (Puig i Ferreter)

    • Más extraño que el paraíso (Jaime Gil de Biedma)

    • Troilus i Cressida (William Shakespeare) (interpretant a Príam i a Agamennon)

    • Lina Lambert

    Hem vist a Lina Lambert interpretant en obres com:

    • Orgia (2002)

    • Traició (2002)

    • Mapa d'ombres

    • Más extraño que el paraíso (2000)

    Troius i Cressida ( en el paper d'Aiax i Cassandra)

    • Xavier Pujolràs

    Xavier Pujolràs ha dirigit:

    • The Backroom (L'habitació de darrera) (2004)

    I ha actuat a :

    Sota el til·ler (2004)

    • Ricardo Salvador “Pirondelo”

    Tot i no tenir currículum teatral és un destacat transformista que triomfà amb l'espectacle de revista dels teatres del Paral·lel.

    • Xavier Albertí

    Reconegut director de teatre que ha dirigit entre altres obres:

    • Boris vian, constructor d'imperis (2004)

    • Vianants (2004)

    • Et diré sempre la veritat (2003)

    • Orgía (2002)

    • Traició (2002)

    • El gat negre (2001)

    • Antonio y Cleopatra (1994)

    • Troius i Cressida

    A aparegut com actor a:

    • 6 personatges en cerca d'autor (2004)

    • Boris Vain, construcot d'imperis (2004)

    • El mestre i Margarita (2003)

    • Gat negre (2001)

    • Más extraño que el paraíso (2001)

    • Okupes al museu del Prado (2000)

    • Troius i Cressida (en el paper de Tersites i Menelau)

    1

    El pes de la palla.

    El pes de la palla.

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla

    El pes de la palla




    Descargar
    Enviado por:Miss Paor
    Idioma: catalán
    País: España

    Te va a interesar