El

Perquè

De

Tot plegat

Quim Monzó

Fitxa técnica

Informació técnica

Nom: El perquè de tot plegat

Autor: Quim Monzó

Edició: Març 2006

Editorial: Quaderns Crema

Autor

Quim Monzó (Barcelona, 1952). Contista, novel·lista i articulista. Ha treballat com a dissenyador gràfic, traductor, cronista de guerra i col·laborador a la ràdio i a la televisió. Exceptuant els casos de Pere Calders i Francesc Trabal, Monzó ha rebut una limitada influència de la tradició narrativa catalana. Entre els autors amb més ascendent reconegut sobre la seva obra se situen Donald Barthelme, Robert Coover, john Bart, Guillermo Cabrea Infante, Julio cortázar, Adsolfo Bioy Casares, Raymond Quenau...

Tant la seva primera novel·la, L'udol del griso al caire de les clavegueres (1976) com Self Service (1977), escrita a quatre mans amb Biel Mesquida, se situen al marge de la producció posterior de Monzó i ens remeten a les coordenades estètiques del textualisme dels anys setanta. Després d'una estada llarga a Nova York, Monzó va publicar Benzina (1983) una novel·la sobre la buidor i el sensesentit d'un art fet de pensaments brillants basats en mentides que un mateix acaba creient.

Benzina parteix de la idea d'un personatge que en devora un altre. Monzó traça els destins creuats i simètrics de dos pintors clònics que no pinten: les circumval·lacions al voltant del no-res en una ciutat vagament basada en Nova York, reduïda a trets mínims, al voltant de la dona galerista, dels amics i amigues i amants (l'Helena, la Hildegarda, l'Hug, l'Hilari...) i dels bar nocturns de Hopper i les piscines de Hockney.

La magnitud de la tragèdia (1989), tercera novel·la de l'autor, juga la clixé del personatge amb els dies comptats. El protagonista, després d'una nit etílica i fornicatòria, es troba amb la sorpresa d'una erecció permanent. Aquesta sobtada metamorfosi li permet lliurar-se al sexe sense treva fins que descobreix la dimensió tràgica de la seva peculiar transformació anatòmica: li queden tot just unes setmanes de vida. Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària.

Altres reculls són Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L'illa de Maians (1986) o El perquè de tot plegat (1993). Han estat revisats en el volum Vuitanta-sis contes (1999). Monzó aposta per una concepció rigorosa del conte, on el formalisme que opera per sostracció no condueix al joc gratuït. Després de cada conte el lector es troba a la sortida d'un breu laberint semblant als que transita sense parar l'home contemporani. L'afinament en l'art narratiu de monzó durant aquests últims vint anys apunta a la capacitat de dotar progressivament la ficció de força d'interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals.

La literatura periodística de Monzó s'incorpora plenament -i no en un lloc marginal- a la seva obra. Proporciona un testimoni insubstituïble del seu temps. Monzó posa pentració analítica i la força argumentativa al servei d'una inexhaurible capacitat de reacció davant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament progressistes. Una selecció d'articles ha estat publicada a El dia del senyor (1989) Zzzzzzzzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994) i Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998).

Resum

L'honestedat

Una infermera ha aconseguit una cita amb el nòvio de la seva millor amiga per a gitar-se amb ell, però al final, per questions de la sort, decideix tractar de fer-ho amb el nou metge.

L'amor

La submissió i el menyspreu amb el que una dona tractava al seu amant, un futbolista, era el motiu per què ell estava tan enamorat, ja que quan ella canvia deixa de sentir el mateix que abans.

Vida matrimonial

Després de vuit anys de matrimoni, una parella es dóna compte de que s'han distanciat, han perdut la confiança i ja no es coneixen tan bé com abans.

La submissió

Una dona busca un home que li mani, que la utilitze, per què en el fons sap que el vertader submís serà ell, ja que no podria prescindir d'ella.

El cicle menstrual

El no confessar els vertaders sentiments i deixar passar diverses oportunitats fan que es forme un embolic amorós que agafa a moltes persones.

La inòpia

Un antic company de treball que cada 2 anys es veu amb una amiga es va donant compre del desperdici de la seva vida (la d'ella), i la seva degradació després d'una vida monogàmica.

La fe

Dos enamorats tenen una acalorada discussió per què la xica no creo que ell l'estime, el que, amb el títol del conte, vol dir que en qüestió d'amor s'ha de tindre fe l'un amb l'altre.

Pigmalió

Un home, amant d'una adolescent de qui s'enamora i qui es converteix en el seu mestre en el llit, la tira de casa per la por de que ella li estiga eganyant amb un altre.

La immolació

En un viatge a Florència, un home té por de pujar a la famosa torre amb la seva dona per si s'enfona, però al final accepta pujar-hi, sense donar-se compte de que ha sigut una prova d'amor.

L'enteniment

El creença d'una dona que pensa que tots els homes es guien per la luxúria quan ella mateixa ho fa molt a sovint.

El determini

Una parella es dòna compte de que la perfecció porta a l'avorriment, i per això, decideixen acavar amb la relació.

L'admiració

Una dona que fa la seva vida amb un novel·lista que deixa de ser-ho per a poder mantindre la família decideix conéixer l'autor d'una altra novel·la.

¿Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?

Dos homes es troben a un cafè i un li confessa a l'altre que ha seduït a la seva dona però que vol desfer-se d'ella, i l'altre li aconsella sense sorprendre's que sigui més pesat, per a que es cansi.

La gelosia

Un home està gelós del seu propi membre ja que sols aquest rebeix paraules d'admiració de la seva novia.

Amb el cor a la mà

L'estricta sinceritat que es juren eternament fa que la parella ho deixe al matí següent.

La inestabilitat

Una coincidència com que el protagonista s'enfarta de que li robin la ràdio del cotxe fa que, després d'una sèrie de fets, faça una família i trobi la sol·lució per a que no li robin la ràdio: una cartera per endur-la.

Sant Valentí

Un jove està desesperat per què no s'ha enamorat mai de veritat, ja que no aguanta els defectes de les xiques amb qui ha estat, però en coneix una de la que potser s'enamori.

L'eufòria dels troians

La vida d'un home que al cap del anys la seva situació es fa insuportable per qüestions econòmiques, polítiques i personals, però que manté l'esperança i mor salvant una suïcida.

Quarts d'una

Després d'un llarg diàleg, un home es dòna compte de que la seva amant és la germana bessona de qui creia realment que era, i s'assabenta de que la vertadera està morta. Al final queden com si res hagués passat.

L'afany de superació

Una dona s'obsessiona amb la cirugia estètica per a complaure al seu home de tal manera que al final es converteix en una espècie d'androide, fina que l'últim implant li permet veure que el seu marit ha deixat de veure's amb la seva millor amiga.

El jurament hipocràtic

Li esclata el fetge a un home que no parava de beure i, contra tot pronòstic, s'hi recupera sense cap efecte secundari, pensant que els metges li han estat mentint amb els seus consells.

La micologia

L'angoixa d'un boletaire al trobar-se amb un gnom que li deixa sols cinc minuts per a decidir-se amb un desig.

El gripau

Un príncep troba la seva princesa perfecta donant-li un bes a un gripau, que es transforma en aquesta, però després de tant de temps buscant-la no sap qué fer.

La bella dorment

Després de despertat a una princesa dorment, el príncep se n'adona de que més enllà hi ha una altra igual.

La monarquia

L'autor indaga sobre qué passa després de que s'acaben els contes: s'acaba la màgia. En aquest conte, l'antiga ventafocs és enganyada pel seu marit amb les seves germanastres.

La fauna

El gat, que sempre perdia, aconsegueix atrapar finalment el ratolí que sempre fugia d'ell.

La força de voluntat

Un home no es dóna per cençut tractant de que una pedra li parli. Però després d'alguns dies, s'enfarta i la tira molt lluny, i aleshores la pedra fa “pa”, la paraula que ell havia tractat de ensenyar-li, fora de la seva oïda.

La fisonomia

Un home que té la incapacitat de reconéixer les cares de la gent i d'identificar a ningú reconeix de sobte una dona que havia vist fa molts anys, sense adonar-se de que l'ha vist moltes vegades.

La divina providència

Un home que ha dedicat tota la seva vida a escriure la Gran Obra es dóna compte, desesperat, que tot ha sigut una pèrdua de temps, aj que totes les lletres s'esborren inexorablement i no té temps per a repasar-les.

El conte

Un escriptor destrossa el millor conte que ha escrit mai pel simple fet de no trobar-li títol.

Referències estilístiques

La brevetat i altres trets del conte han fet que s'haja considerat un gènere menor, o de transició a la novel·la. Però en la nostra literatura, al segle XX, té gran importància, ja que molts escriptors l'han conreat en algun moment -perquè hi estaven obligats per la situació cultural i social, o com a camp de proves-, i altres n'han fet el gruix de la seua producció. Actualment és un gènere autónom, amb regles narratives pròpies i obres i autors de gran qualitat com Carme Riera, Quim Monzó, Jesús Moncada, Josep Vicent Marqués..., peró, del 1939 al 1970, han viscut l'evolució següent:

Primer, els anys quaranta, en el que els contes no tenen voluntat de renovació tècnica, i se situen en ambients exòtics, ja que solen publicar-se a l'exili. Destaquen: Pere Calders, Xavier Benguerel i Cèsar August Jordana.

En els anys cinquanta, el conte predomina sobre la novel·la i n'argumenta l'edició (és el moment en què s'inicia la publicació de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor). En una línia més innovadora, destaca de nou Pere Calders, i autors com Jordi Sarsanedas o Joan Perucho. S'hi contrasten la literatura i la realitat i, implícitament, es reflexiona sobre els problemes de fons de l'ésser humà.

Finalment, en els anys seixanta domina la novel·la i impregna el conte amb les seues directrius: el “realisme històric”, l'objectivitat i el llenguatge funcional. Hi destaquen Josep Maria Espinàs, Ramon Folch i Camarasa i les narradores valencianes Beatriu Civera i Maria Beneyto.

Opinió personal

La facilitat de lectura d'aquest llibre ha sigut donada pel pet de ser curt, de contes independents i del seu sarcasme e ironia en cadascun d'ells.

La fantasia i l'imaginació d'aquest escriptor han fet que cada conte sigués imprevisible, ja que moltes vegades no tenien res a vore amb el títol, i no et podies guiar (al menys això és el que jo entenia, es clar que l'autor no els ha posat aleatòriament). M'ha pategut que hi havia una mena de “missatges” en alguns contes, sobre tot en l'últims inspirats en els típics contes infantils. Indaga sobre el continuament, allò que molts ens hem preguntat: i després, què passa quan la princesa deixa de ser princesa?

Supose que és la seva manera de posar el peus al terra, de desmitificar els contes, o simplement de jugar amb ells.