PRÒLEG

Història de Jean-Baptiste Grenouille, perfumista i assassí de noies. Te una capacitat de captar totes les olors imaginables i la seua obsessió de posseir l'essència de les olors més exquisides.

Escrita per Patrick Süskind que va néixer el 1949 a la localitat bavaresa d'Ambach, a Alemanya. El perfum va ser la seua primera novel·la de la que va obtindre una reputació mundial.

PERSONATGES

JEAN-BAPTISTE GRENOUILLE

Nascut el 17 de juliol del 1738 a París. Baixet, lleig i coix.

MARE DE JEAN-BAPTISTE

25 anys, comdemnada per infanticidi múltiple i morta decapitada.

DE SADE, FOUCHÉ, SAINT-JUST, BONAPARTE

Cèlebres del segle XVIII a França.

LA FOSSE

Oficial de policia.

JEANNE BUSSIE

Dida al convent de Jean-Baptiste.

TERRIER

Frare, calb, 50 anys. Panxacontent.

MADAME GAILLARD

30 anys, segona dida de Grenouille.

MONSIEUR GRIMAL

Adobador.

BALDINI

Perfumer.

PRECOPE

Metge amb molt de prestigi.

MARQUÉS DE LA TAILLADE-ESPINASSE

40 anys.

HONORÉ ARNULFI

Maître parfumeur, mort.

MADAME ARNULFI

Vídua de Honoré, vivaç, cabells negres, 30 anys.

ANTOINE RICHIS

Segon Cònsol, vidu, 40 anys amb una filla.

LAURE

Filla de Antoine Richis, 16 anys, cabells roig fosc i ulls verds. Una preciositat.

RESUM

A França en el segle XVIII tot feia pudor: els homes, les dones, el carrer, les cases, els llits, les clavegueres, etc... La fetor era desmesurada a París, perquè era la ciutat més gran de França.

El 17 de juliol de 1738 va nàixer Jean-Baptiste Grenouille a París. La mare de Jean-Baptiste va tindre cinc parts, però tots havien eixit morts o quasi morts, en tenia vint-i-cinc anys. Va donar a llum entre peixos, sang i tripes a un post de peixos , la varen detindre perquè li preguntaren que li havia passat i va contestar que no rés, però el nadó començà a plorar i la varen descobrir.

Ella va dir que estava decidida a deixar rebentar el nounat, com havia fet amb els altres quatre, la processaren i la condemnaren per infanticidi múltiple, i dues setmanes després la decapitaren.

El nadó fou a parar a viure a un convent, després de passar per les mans de varies dides.

Unes setmanes després la dida Jeanne Bussi va anar al convent Saint-Merri amb el cove i digué al pare Terrier que allà en tenia al nadó que ella ja no podia més, l'havia xuclat fins als ossos, mai es fart.

El pare Terrier va començar a donar-li un rapapols del perquè no el volia. Ell pensava que era per diners i la dida després de molts intents li deia que no volia més diners, que simplement no volia al nadó, el pare li va insistir i ella contestà que era el dimoni. No feia cap olor. El frare enfadat va dir-li que estava bé que s'en anara que el nadó es quedava.

Abans de gitar-se no pogué resistir-lo i va estar olorant al nadó en busca d'algú olor, res, no feia olor.

Quan el nadó es despertà feia gests amb el nas, el pare Terrier començà a pensar si estaria olorant la seua pell, la seua sang, el seu olor. Va decidir anar a deixar-lo a un altre lloc, va agarrar el cove amb el patufet i arrancà a córrer per tot el carrer fins arribar a les afores del poble. El va deixar a una madame que li va tindre que pagar tot el any.

Quan madame Gaillard era petita havia rebut un cop del seu pare al front, aleshores havia perdut el sentit del olfacte i tota sensibilitat per a l'escalfor i la fredor humana i experimentar qualsevol passió.

El petit Grenouille estava molt bé a l'establiment de madame Gaillard, va sobreviure gràcies a la seua constitució resistent.

Va sobreviure al xarampió, la disenteria, la varicel·la, el còlera, una caiguda de sis metres dins un pou i l'escaldada al pit amb aigua bullent. Tenia cicatrius, fissures, crostes, i un peu esguerrat que el feia anar coix.

Una nit els orfans que vivien amb Grenouille l'intentaren ofegar, matar-lo, però no va morir. Simplement els xiquets li tenien por.

Va adeprendre a parlar per l'olor de les coses. Cada paraula era un olor i tot allò que no feia olor el deia incorrectament com Déu, alegria, responsabilitat, humiltat, etc...

La madame va començar a tindre angoixa al veure que Grenouille veia a través de les parets, saber on estava amagats els diners que havia amagat, es pensava que era vident, però en realitat és que el seu olfacte era prodigiós. La madame només pensava en desfer-se d'ell.

Com que madame Gaillard al desfer-se del infanta ja no apareix, vaig dir-vos el final de la dona.

La pobra va morir a l'any 1799 als noranta i pico d'anys d'un tumor a la gola. La dugueren a un lloc on morien tots els moribundes, tardà tres setmanes en morir, davant de tothom i la soterraren al cementeri a una fossa comuna per descans etern, sota una espessa capa de calç viva.

Grenouille era lleig amb gana, començà a treballar amb Grimal.

El 1 de setembre del 1753 era l'aniversari de la coronació del rei, feia trenta-vuit anys de regnat.

Grenouille va arrimar-se a la cerimònia, hi havia focs artificials. De cop va sentir un flaire diferent, el deixà atordit. Obsessionat començà a recórrer tots els carrers en busca del origen d'aquell olor. Després de molt caminar per fi l'encontrà, una noia d'uns tretze o catorze anys. Es va sentir confós.

Ell sense mirar-la l'estrangulà, amb els ulls tancats per no perdre's ni un detall de la seva flaire. Quan fou morta l'estirà a terra i la va olorar de cap a peus. Va arribar a casa es donà conte que era feliç, no ho havia segut fins eixe dia, des de que havia olorat a la xica.

En aquell temps hi havia una dotzena de perfumers a París, un d'ells era Baldini, que s'havia tancat al seu gabinet per fabricar un nou perfum, volia copiar-lo.

I va agafar un frasc de Pélissier i es va quedar bocabadat, era meravellós, va anar a l'escriptori i agafà paper i ploma, començà a escriure. Quan cridaren a la porta, era Grenouille.

Grenouille li duia cuir de cabra, el va fer passar. Li va dir on tenia que deixar-lo, quan ell li va dir a Baldini que volia treballar amb ell a la botiga. Baldini li va dir com pensava que el contractaria i Grenouille li va dir el perfum que estava el.laborant, que duia l'olor.

Baldini li va dir que si era capaç de donar-li tots els ingredients i Grenouille li contestà que donar-li'ls no, però que si li donava cinc minuts li faria el perfum, es deia “Amor i Psique”, va acceptar.

Quan va acabar li donà el mocador banyat amb el perfum que havia fet i li ho passà a Baldini, es va quedar bocabadat, era extraordinari. Baldini va dir-li que s'en anara. Grenouille li preguntava si ara si podia treballar amb ell i li contestà que no ho sabia, tenia que pensar-ho.

A l'endemà va anar a per ell i començà a tindre prestigi a nivell nacional i fins i tot europeu.

Al cap d'uns mesos Grenouille es posà malalt, tenia molta febre acompanyada els primers dies de suors i després aparegueren innombrables pústules. Tot el cos es va cobrir de butllofes vermelles.

Baldini es preocupà. No volia perdre'l ara, en tenia molts comandaments. Grenouille estava malalt de mort i Baldini no podia consentir-lo. El va traslladar a un llit ben net, avisà al metge de més renom del barri, Preocope. Va examinar-lo i havia contragut una variant de verola negra, barrejada amb un xarampió purulent.

No calia cap tractament, hi havia que esperar quaranta-vuit hores. Al cap d'uns dies es va recuperar milagrosament.

Un dia Grenouille es va anar fora de París, volia sentir nous olors.

Als cinc dies es trobava al massís central de l'Alvèrnia, en el cim d'un volcà de dos mil metres anomenat Plom del Cantal. Va assolir la muntanya una nit d'agost de l'any 1756. Es va quedar a uns 50 metres sota terra i va estar varies setmanes tot sol. Es va fer Gran dins d'ell, estava be amb ell i va tornar a casa, ja era el Gran Grenouille.

Quan tornà a casa va gaudir-se de tots els flaires, un llibre, el llit, els coixins blancs... però el més esplèndid, el flaire de la noia de la Rue des Marais.

Va estar sol, s'obriren les fosques portes del seu interior i hi entrà. Va estar així set anys, mentrestant en el món exterior hi hagué una guerra, una guerra mundial.

Un dia al despertar va donar-se conte que no en tenia olor. Era una catàstrofe.

El seu aspecte era paorós, els cabells li arribaven als genolls i la barba esclarissada, al melic. Les ungles eren com urpes d'ocells. Els primers homes que el varen veure, pagesos, fugiren corrents fent esgarips.

El marqués de la Taillade-Espinasse quan s'assabentà que s'hi havia trobat un individu que s'havia allotjat durant set anys a una cova s'entusiasmà i feu que dugueren a Grenouille al seu laboratori.

El marqués envià invitacions per a tots els membres de la Facultat de Medicina, la Societat Botànica. L'Escola d'Agricultura, l'Associació de Física i Química, Lògica Francmaçònica i altres societats científiques. Tot per que Grenouille es va exposar al gas que n'hi havia en la cova durant eixos set anys. O siga, per al marqués es tractava de l'exactitud de la teoria del fluid letal de la terra.

La seua conferència fou un èxit colossal, el públic aplaudí amb vehemència.

Durant cinc dies es va sotmetre a una cura combinada de desinfecció i revitalització. El varen llavar, tallar els cabells, la barba, les ungles i el varen vestir. Quan Grenouille es va mirar al espill no reconeixia a l'home que estava mirant. Semblava un home normal.

A l'endemà el marqués li volia ensenyar uns passos de ball i Grenouille va fingir un mareig, va cridar als seus súbdits per reanimar a Grenouille. Fins que el marqués se va tirar un mocador que tenia a les mans no es va recuperar. Fou quan li contà que ell era perfumer i tenia un olfacte molt sensible.

Però el atac de Grenouille era apropiar-se de l'olor humana que ell posseïa. Com que li havia dit al marqués que anava a fabricar-li un perfum, el que va fer és crear ú que més es pareixia al flaire humà.

A la fi imitar el flaire, va fer una olor que pudia com a claveguera putrefacta. Aquesta base li va afegir aromes florals. Va plenar dos flascons i amb el segon va ruixar els seus vestits.

Li va donar al marqués el flascó de perfumi li va agradar, per açò li va donar cinquanta lluïssos d'or.

Va fer un tour amb el marqués parlant de la seua vida durant tants anys a la cova.

A principis de març enfarfegà les seues coses i se n'anà d'amagat al voltant de migdia, el marqués ordenà obrir una investigació.

En la seua aventura que aquesta vegada va durar set dies, no s'hi amagava, va arribar no gaire lluny de la Porte des Fénéants a la Rue de la Louve, Grenouille descobrí un petit taller de perfumeria i demanà feina.

El negoci el duia la vídua del perfumer Honoré Arnulfi, es deia madame Arnulfi, d'uns trenta anys. Li va explicar a Grenouille que actualment la seua situació econòmica era precària i no podia contractar-lo.

Grenouille li digué que no li importaven els diners i es sentiria prou satisfet amb un sou setmanal de dos francs. Madame Arnulfi va accedir.

Al cap de poc temps avantatjà al seu mestre Druot tant en la maceració com en l'art de perfumar en fred.

Grenouille no tenia amics, ni coneguts, ell continuava buscant el seu flaire. El gener la vídua Arnulfi es casà amb el seu primer oficial Dominique Druot, qui pujà de categoria a Maître Gantier et Perfumeur.

El maig d'aquell mateix any fou trobat un roserar, a l'oest del cadàver nu d'una noia de quinze anys. L'havien mort d'un cop de garrot a la nuca, la va trobar un pagès. Es va sospitar dels gitanos, desprès dels perruquers. Ningú havia presenciat l'assassinat, els cabells i els vestits de la xiqueta no foren trobats, va passar al poble de Grassa.

A mitjan juny arribaren els italians per llogar-se com a recol·lectors. Poc després de l'inici de la collita del llessamí tingueren lloc dos nous assassinats. Les víctimes tornaven a ésser noies bellíssimes, i de cabells negres. També trobades nues i amb els cabells tallats enmig dels camps de flors i amb una ferida sense tall a la nuca.

Varen prendre mesures, posaren vigilància dia i nit, però foren debades. Pocs dies desprès del doble assassinat trobaren altra xiqueta igual que les anteriors.

En aquell estiu no passà una setmana sense que fos trobat el cadàver d'una noia jove. Els assassinats ja hi eren també a la mateixa ciutat, va ser trobat el cadàver de la filla del fuster, al cinquè pis.

De repent varen cessar, octubre i novembre no varen trobar-se cap cadàver.

El primer de gener del 1766 es relaxaren les mesures de seguretat i es llevà la clausura nocturna a les dones. Solament hi havia un home que no es refiava, Antoine Richis, Segon Cònsol que vivia en una mansió estupenda al començament de la Rue Droite. Era vidu i tenia una filla anomenada Laure, acabava de fer setze anys i tenia els cabells roig fosc i els ulls verds.

Richis va pensar que l'assassí fos un col·leccionista de bellesa, tenia por per la seua filla, era molt bonica.

Antoine va decidir anar a Grenoble amb la seua filla, cap a les sis havia enllestit la correspondència, s'amagà dues petites pistoles de viatge i va anar a despertar a la seua filla. A les vuit la caravana es posà en moviment.

Es va citar amb un notari per arribar a un acord, el baró de Bouyon sobre el casament dels seus fills Laure i Alphonse. Volia fer-li una oferta: es faria càrrec dels seus deutes fins a un import de quaranta mil lliures, una renda anual de tres mil lliures per a la jove parella. L'única condició de Richis era que el matrimoni es contragués en el termini de deu dies i e consomés el mateix dia, i tot seguit la parella s'establiria a Vença.

Grenouille es trobava en el taller d'Arnulfi. La seua estada a Grassa s'acotava a la fi, el dia del triomf era a tocar. A la seua cabana hi havia, en un cofretó encoixinat amb cotó fluix, vint-i-quatre flascons diminuts amb l'aura quallada en gotes de vint-i-quatre verges, l'havia obtingut mitjançant l'enfleurage en fred dels cossos, amb l'ajut del greix, la dissolució dels cabells i vestits, el desgreixatge i la destil·lació.

I volia anar en aquell mateix moment a buscar la que feia vint-i-cinc, al més exquisida i la més important. Hi havia lluna bona. Va emocionar. Però no hi era. Grenouille va sentir a un home que el Segon Cònsol s'havia anat amb dotze mules i la seua filla a Grenoble, Grenouille s'empassà les llàgrimes i arrancà a córrer, i va anar a seguir al Segon Cònsol.

Va trobar a Richis a una posada i va demanar nit. Grenouille estava satisfet l'havia trobada. Va anar cap a la cambra de la xica, estava molt vigilada, però va poder entrar i es va trobar als peus dels llit. Dormia sola.

Li donà un cop amb la maça i amb cops ràpids de tisora tallà la camisa de dormir, la tragué, agafà el drap engreixinat i el col·locà damunt el cos nu.

L'enrotllà, doblegà les puntes, dels dits dels peus al front. I va esperar. A l'alba es va alçar i va desdoblegar el drap que havia cobert el cos mort, ni va tindre la molèstia de cobrir el cadàver que feia damunt del llit. Va eixir per la finestra.

Richis al alçar-se es va dirigir a la cambra de la seua filla, quan va obrir veié Laure damunt del llit, nua, morta, rasurada i encegadorament blanca.

La mort de Laure s'escampà per la comarca de Grassa. Començà la investigació i s'havia vist al assassí. Es tractava d'aquell oficial d'adobador que la nit de l'assassinat havia pernoctat a l'estable de l'hostal de La Napola i l'endemà havia desaparegut sense deixar rastre. Segons les declaracions concordants de l'hostaler, el mosso de l'estable i Richis era un home baixet i insignificant i caminava com si tingués una lesió en una cama o un peu contrafet.

Varen detindre alguns oficials d'adobador a Grassa, Opio i Gordon. Es disposaven a torturar-los quan al desè dia desprès del assassinat, quan el capità de la Guardia, digué que un individu, que s'adeia a la descripció li preguntà per el camí que havia pres el Segon Cònsol. Al cap d'un hora Grenouille fou arrestat.

S'escorcollà el taller i trobaren la camisa de dormir, la samarreta i els cabells roigs de Laure, també aparegueren els vestits i els cabells de les altres vint-i-cinc xiquetes. Varen exposar els cossos del delicte públicament a la plaça de la Catedral: vint-i-cinc vestits, vint-i-cinc manyocs de cabells.

La gent va exigir veure l'assassí. El president decidí fer sortir primer pis. La gent va callar-se, no podia imaginar que aquell home fora l'assassí, no semblava pas.

El procés contra Grenouille, s'engegà amb la màxima rapidesa, només ja per les proves sinó per què havia reconegut els assassinats. Li preguntaren sobre els motius i va contestar que “les havia necessitat”.

Els jutges el prengueren per un malalt mental.

El 15 d'abril del 1766 es dictà sentència i fou llegida a l'acusat a la seua cel·la... “serà conduït en el termini de quaranta-vuit hores a la Place du Cours, rebrà en vida dotze cops amb una barra de ferro que li destrossaran les articulacions dels braços, les cames, els malucs i les espatlles i després serà aixecat en la creu fins que mora”.

Va arribar el dia. L'execució estava fixada per a les cinc de la vesprada. Grenouille va arribar en una carruatge amb dos cavalls. Estava dret i somreia.

De repent Richis va saltar cap a d'ell i Grenouille va pensar que el mataria. Però no, Richis li va abraçar demanant perdó. Va despertar-se i estava al llit de Laure amb Richis al seu costat, li digué que el consell havia anul·lat la sentència i que el volia com a fill, li va dir que sí amb el cap. A l'endemà va desaparèixer, anava amb un flascó del seu perfum.

El 25 de juny del 1767, a les sis del matí entrà a la ciutat per la Rue Saint-Jacques. Als carrerons l'aire estava empudegat. No es veia cap ésser viu, la fetor dels cadàvers era forta.

Va trobar-se amb tot tipus de gentussa, lladres, assassins, etc...

Feren un cercle al seu voltant unes vint o trenta persones, li arrancaren els cabells i la pell, clavaren les ungles i dents. El trinxaren i el devoraren.

OPINIÓ PERSONAL

És basada en tot tipus de flaire, classes de plantes i flors. L'acció no arriba fins quasi el final del llibre, i no es tan extens com les descripcions del olors i el final de l'historia no m'agrada gens. No li encontre ni cap ni peus, pensava en una altre tipus de final, no precisament en que el menjarien viu, no m'ha arribat.

8