El Modernisme i el Noucentisme

24/03/2009

Índex

Introducció......................................................................................pag. 2

El Modernisme.................................................................................pag. 3

A Catalunya........................................................................................pag. 4

El Noucentisme.................................................................................pag. 7

Diferències i semblances........................................................................................pag. 10

Bibliografia..........................................................................................pag. 11

Introducció

A finals del segle XIX i durant la primera dècada del segle XX el moviment cultural més característic que es va desenvolupar a Catalunya va ser el modernisme. Els seus inspiradors volien transformar la cultura de la Renaixença en una cultura moderna i nacional. La burgesia catalana va acollir de bon grat el modernisme perquè gràcies a les seves manifestacions en àmbits com l'arquitectura, l'escultura, la pintura... li permetia introduir l'art en la seva vida quotidiana. D'aquesta manera, el modernisme es va convertir en un símbol de poder econòmic i del nou cosmopolitisme de la burgesia catalana. A començaments del segle XX el modernisme marcava la moda de la indumentària, el disseny, la decoració o les arts plàstiques. Alhora, el modernisme també va tenir un vessant musical i literari.

Amb tot això, l'activitat més destacada del corrent modernista va ser l'arquitectura i els seus complements decoratius, i el seu representant més conegut Antoni Gaudí. Barcelona es va convertir en una de les ciutats amb més edificis modernistes del món. Alhora, durant l'etapa modernista, la ciutat va ser un important centre artístic.

A partir del 1906, el modernisme va començar a ser rellevat pel noucentisme, que l'acusava de ser un art anàrquic i decadent. Enfront del “caos romàntic” modernista, els noucentistes proposaven la recerca de l'ordre, la claredat, l¡harmonia, la mesura i la racionalitat. En temps de Prat de la Riba, la Mancomunitat de Catalunya va fer costat al Noucentisme, que va tenir en Eugeni d'Ors el més destacat dels ideòlegs.

El Modernisme  

Cap a finals del segle xix es comencen a donar en diversos països d'Europa i als Estats Units, una sèrie d'actituds culturals amb una clara intenció modernitzadora. Aquest nou procés de canvis rebrà diversos noms segons el lloc on sorgeix, Modernisme a Catalunya, Art Nouveau a França, Modern Style a Anglaterra, Jugendstil a Alemanya o Sezessionstil a Àustria.

El Modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Els artistes i intel·lectuals trenquen amb les convencions creatives i morals. Volen allunyar-se del naturalisme positivista i conservador que dominava l'escena artística i literària d'aquell moment. Hi ha una clara intenció de canvi, ganes de progressar i aportar novetats en els plantejaments diaris, però partint d'un antecedent conegut.

Durant el segle xix es donen paral·lelament diferents moviments culturals. Excepte el Romanticisme, que és anterior, el Simbolisme, el Prerafaelitisme i el Decadentisme conviuen amb el Modernisme i el nodreixen.

Els ideòlegs del moviment estan completament en desacord amb el seu entorn. El món és heterogeni i contradictori, l'artista crea espais d'evasió, “paradisos artificials” per suplantar la realitat. Igual que en el Romanticisme, l'exotisme i el món de la imaginació prenen força. Per a ells l'art ha arribat a uns estadis poc creatius, està al servei de l'home, és una simple proposta decorativa, no transcendeix més enllà.

Els modernistes volen recuperar l'home individual, natural, conscient del seu passat i crític amb el seu present. Durant la primera part del Modernisme, la vida només es justifica des del punt de vista artístic. L'home no viu de l'art, viu per l'art. L'art és una activitat superior a les altres activitats humanes, i per aquesta raó, l'artista és un ésser superior. L'autèntic modernista té un esperit individualista, un gran desig de sinceritat, insatisfacció subversiva i elegíaca, una imaginació visionària i una emocionalitat morbosa.

El procés modernitzador del moviment abasta totes les disciplines artístiques, des de la pintura a l'arquitectura passant per l'escultura, la literatura i la música. Com indica el seu nom, és un procés revitalitzador, una injecció de nous valors i nous conceptes, que bàsicament parteixen de moviments passats, però amb la clara intenció de fer renéixer aspectes de la cultura que han quedat enrere.

A Catalunya

Els modernistes catalans prenen totes aquestes idees i estils que es porten a Europa. És una manera de posar-se al dia, d'acostar-se a Europa.

El nucli ideològic del Modernisme a Catalunya és la revista “L'Avens”, que atraurà tots els escriptors i artistes a partir de 1892, moment en el qual creadors de totes les disciplines decideixen seguir un mateix programa. Un programa de canvis que abastarà tots els estaments de la cultura. Els modernistes prenen de la Renaixença la voluntat de restablir una cultura autònoma, unes normes lingüístiques pròpies de Catalunya, però volen fer-ho partint d'uns criteris diferents, allunyats de la moderació i de l'arrel burgesa del moviment anterior.

“L'Avens” passa a dir-se “L'Avenç”; aquest primer canvi respon a aquesta intenció de reformular i modernitzar les llengües i reactivar l'esperit català, tant des d'un punt de vista cultural com polític. En la segona etapa, que va del 1889 al 1993, la revista serà la plataforma ideal per dur a terme aquest canvis.

Santiago Rusiñol representa el perfil perfecte del que ha de ser un home modernista, dandi bohemi. Per a ell la vida es justifica només a nivell artístic. Respon al model de vida que proposen Oscar Wilde o J. K. Huysmans. Rusiñol es converteix en el protagonista de les Festes Modernistes.

Les Festes Modernistes tingueren lloc al Cau Ferrat de Sitges durant tres anys consecutius, 1892, 1893 i 1894. Aquestes festes eren l'espai ideològic del Modernisme català i s'hi desenvolupaven totes les manifestacions artístiques. Les organitzava Rusiñol i sempre començaven amb un discurs inaugural que feia ell mateix i que servia com a declaració dels principis modernistes.

La festa més important fou la de l'any 1893, concretament el 10 de setembre. S'hi va fer un concert amb composicions d'Enric Morera (el músic modernista català) i de César Franck (simbolista). També es va representar La intrusa de Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra. Aquesta representació fou molt important, perquè amb aquesta traducció Fabra començava a plantejar les normes i els usos del català que més endavant perfeccionaria. D'alguna manera, les idees del Modernisme començaven a prendre forma. Com explica Joan Maragall en una carta, amb la segona Festa Modernista, i concretament amb la representació de La intrusa, s'havia inaugurat la vida pública del grup modernista de Barcelona. Grup que establiria com a llocs de trobada el restaurant Els Quatre Gats de Barcelona i el Cau Ferrat de Sitges.

Els modernistes no estan d'acord amb les actituds de la burgesia, no accepten la classe a la qual pertanyen. Reivindiquen l'artista com a ésser professional, com a treballador de l'art. El modernista viu de l'art, però de l'art com a activitat superior a les altres activitats humanes.

Aquesta actitud i posició ja es donava a Europa. Els escriptors i artistes estaven totalment en desacord amb els burgesos materialistes. Estaven en contra dels avantatges científics i tècnic de la societat industrial. Canvis que allunyen l'home de la naturalitat, l'espiritualitat i la sensibilitat. L'artista se sent marginat. Està a la defensiva.

“L'Avenç” és l'agent monopolitzador d'aquesta actitud rebel. És la plataforma artística del Modernisme, però també la ideològica. Des de les seves pàgines s'inicia una lluita contra la classe burgesa, que en algun moment fins i tot es col·loca clarament a favor de les causes del proletariat.

Però l'any 1893 desapareix la revista. I a partir d'aquest any hi ha un canvi en l'estil modernista. S'inicia la decadència del moviment. Importa més el vessant esteticista de l'art, l'evasionisme estètic. Es defensa l'art com a refugi, com a espai d'escapada i es redueixen les intencions de canvi social dels inicis.

La influència simbolista domina l'art modernista a principis d'aquesta nova etapa que va des del 1893 al 1898. L'art i l'artista aporten uns valors superiors a aquells que ofereix la burgesia. Hi ha molts autors que no estan gaire interessats en els canvis socials que es volien fer. Defensen l'art per l'art, com a refugi per a l'home, tip de la buidor de la vida moderna. Valoren el refinament, el gust i la sensibilitat individual.

La voluntat de canviar el sistema i l'esperit esteticista es tornen a equilibrar cap al 1898, just després dels fets de Montjuïc i quan les esquerres pateixen una forta repressió. Apareix un nou agent aglutinador d'idees, responsable d'aquest nou equilibri: la revista “Catalònia”. Es conserva la tendència estetitzant de l'artista rebel, però se li atribueix el paper de profeta de la comunitat. L'artista és el nou guia estètic de la societat, la burgesia es comença a interessar per l'art, i és l'artista el que guia les classes.

Les idees de “Catalònia” configuraran la segona etapa del Modernisme. Una etapa més teòrica, on el moviment adquireix una actitud d'escola. Els modernistes es divideixen. Per una banda, hi ha els que se senten desenganyats perquè els artistes no han pogut canviar la societat. Per l'altra, un sector que modera el seu discurs veient que no poden construir una cultura i un art modern sense ajut de les classes dirigents.

Aquest nou reformulament de les intencions modernistes va permetre un acostament amb la burgesia. Després de la crisi política i social causada pel desastre colonial, s'inicia un projecte nacionalista, que tot i tenir un marcat caràcter conservador, va canviar considerablement el panorama polític i cultural català.

És en aquest moment quan es comencen a escriure la majoria de les obres modernistes més importants, Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1901) i La vida i la mort de Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès (1912).

La revista “Joventut”, referent ideològic d'aquesta nova etapa, manté l'actitud nacionalista i individualista i de rebuig a la burgesia. Però proposa per a l'artista una actitud messiànica. De mica en mica, les iniciatives proposades pels modernistes van prenent cos dins de la societat catalana, la burgesia s'interessa per l'art i per les actituds modernitzadores i de planificació d'un nacionalisme competent.

Paral·lelament, apareix un nou grup de joves intel·lectuals, els noucentistes. Aquests prenen dels modernistes aquesta actitud nacionalista i revitalitzadora de la societat i la cultura catalanes. La irrupció d'aquest nou grup, amb un caràcter més conservador, precipitarà la desaparició del Modernisme cap el 1911, coincidint amb el triomf de la Lliga Regionalista, amb la qual els noucentistes estaven plenament identificats.

Per als modernistes, els noucentistes havien venut els seus interessos professionals al sistema. 

Noucentisme  

El Noucentisme és un moviment cultural, d'abast polític, que s'inicia a Catalunya aproximadament el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i acaba el 1923 amb el cop d'Estat de Primo de Rivera. És la resposta moderada als plantejaments que havia promogut el Modernisme.

El nom de Noucentisme va aparèixer per primera vegada en les gloses d'Eugeni d'Ors. Ell n'és el creador i el principal ideòleg. D'Ors justifica el nom amb diversos motius: per una banda trobem el referent directe del Quattrocento (1400) i el Cinquecento (1500) italians. Noucentisme ve de 1900. D'Ors diu que noucentista és un adjectiu cronològic. Per altra banda, nou és el contrari de vell. S'inicia un segle nou, amb propostes de canvi noves que trenquen amb el que era vell.

A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d'una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d'autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest.

A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. Manifesten una preponderància de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme. S'oposa a aquests moviments amb una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme, i una major importància de la voluntat en contra de la dada més empírica. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. El Noucentisme coincideix més amb les doctrines més mediterraneistes que s'estan donant a França en aquell moment. Doctrines originades en primer lloc per l'école romane i després per les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l'esprit nouveau.

El Noucentisme va servir a la burgesia catalana per refermar-se com a classe hegemònica i exportar el seu programa de millora a la resta d'Espanya.

Tot i aquesta actitud clarament reactiva i regeneracionista, hi ha dos conceptes, no tan nous, que ajuden a constituir l'ideari dels noucentismes: el classicisme i el mediterraneisme. El món clàssic els contextualitza amb una arrel cultural i uns avantpassats ideològics i de treball compartits amb Grècia i Roma. És una base referencial que servirà de guia, per exemple, en el moment de l'elaboració de la normativa del català. Per altra banda, atorguen al Mediterrani un valor d'origen i espai comú, amb unes constants heretades, també, pels catalans. Les noves aportacions que fan els noucentistes volen ser un model mesurat de canvi, però un canvi que de seguida esdevingui tradició. La tradició dóna identitat, s'està creant una nova Catalunya, però una Catalunya molt arrelada al seu passat, molt conscient dels seus orígens.

Els noucentistes veuen que el lloc ideal per dur a terme tots els canvis que s'han plantejat és la ciutat. Construir una ciutat és consolidar el perfil de la civilització moderna. La ciutat és un espai amb canvis constants, reflex dels camins que pren la civilització. Aquesta civilització serà el resultat final de la seva obra. Cal crear una metròpoli que sigui exemple de modernitat a tot el país. La revolució implica allunyar-se dels ambients rurals i centrar-se en les ciutats, sense perdre les tradicions del camp. La indústria i les empreses burgeses són el motor de la nova Catalunya autònoma, i Barcelona n'és la capital.

La construcció de la nova metròpoli comprèn tots els àmbits, però és l'artista qui hi participa més directament. Ell té la possibilitat d'adquirir un sentiment plenament modern perquè el seu art assoleix funcions socials. La unió entre art i societat permet la formulació d'un ideal de bellesa que es reflecteix en la construcció de parcs, edificis, escultures públiques, pintures murals, jardins i plantejaments urbanístics nous.

Durant el Noucentisme el programa teòric es va realitzar paral·lelament al
desplegament institucional del catalanisme polític. Es van assolir noves quotes de poder, en especial des de l'obtenció de la Mancomunitat el 1914.

La Mancomunitat va permetre crear una infrastructura normalitzadora de la llengua i la cultura catalanes, de la qual destaquen: l'Institut d'Estudis Catalans (1907), l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913), la Biblioteca de Catalunya (1914), l'Escola de Bibliotecàries (1915), la Xarxa de Biblioteques Populars. També va ser important la celebració del primer Congrés de la Llengua Catalana (1906) i la creació de la secció Filològica del IEC (1912). Aquesta va ser crucial en l'elaboració de la nova normativa del català, sobretot amb la creació de la càtedra de Pompeu Fabra (1912), perquè això va afavorir la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica (1918) i més endavant el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

La creació literària i plàstica anava molt lligada als valors ideològics que els noucentistes havien proposat. L'art i l'esperit polític anaven de bracet. L'artista és un personatge social que participa directament en els processos modernitzadors engegats per les institucions. Es formula un ideal de bellesa i es duu a terme a les ciutats. Els creadors treballen molt en espais públics. Escultures al carrer, nous parcs i jardins, nous espais.

Pel que fa a la narrativa, durant el Noucentisme els autors no segueixen les propostes poètiques de Joan Maragall, més identificables amb el Romanticisme. Trenquen amb l'aportació naturalista i s'inicien en la creació de les antinovel·les, escriuen relats breus o les famoses gloses originades per Eugeni d'Ors.

El Noucentisme fa un ús molt concret dels gèneres literaris. Potser els més utilitzats són la poesia, l'assaig i l'oratòria. La poesia, centrada en les figures de Josep Carner i Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), és l'espai des d'on es procedeix a la creació d'imatges. L'assaig és una perfecta eina comunicativa, Eugeni d'Ors li dóna un caràcter nou amb les seves gloses i articles periodístics, en les quals trobem les bases de l'ideari noucentista. Finalment, l'oratòria, per la seva força de persuasió, és un gènere que es practicarà molt durant aquest període. Els noucentistes necessiten convèncer la societat de la importància dels canvis que proposen, i no hi ha gènere millor que l'oratòria per arribar a un gran públic i causar-hi un impacte immediat.

La novel·la és un gènere menor durant el Noucentisme, tot i que Narcís Oller i Joaquim Ruyra n'escriuen. La major producció en prosa es concentra en els contes i els relats breus. Com que són més ràpids de llegir, les idees que s'hi volen transmetre no queden tan disperses. El text és més curt i més accessible. Pel que fa a les arts escèniques, la producció teatral, en comparació amb el Modernisme, és molt minsa. Només Carles Soldevila i Millàs-Raurell escriuen algunes obres.

Diferències

Semblances

Bibliografia

www.google.es

http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/

http://www.tv3.cat/elmeuavi/

http://llenguailiteraturacatalanes.blogspot.com

http://www.iessonferrer.net/

12