ÍNDEX_______________________________

Alemanya: Abans I Després De La Guerra.

EL GRAN DICTADOR - Història Del Film

EL GRAN DICTADOR -El geni immortal de Chaplin

ARGUMENT

ESCENES DESTACADES

DISCURS

CRÍTICA-OPINÓ PERSONAL

Alemanya: abans i després de la guerra.

L' adversitat econòmica deguda tant a les condicions de la Pau com a la gran depresió mundial, és considerada com una de les causes que portaren el desenvolupament als partits antidemocrátic per part dels líders d'opinió i els votants alemanys.

En les eleccions extraordinaries de juliol i novembre de 1932, els nazis obtingueren 67,2% i 73,0% dels vots respectivament. El 30 de Gener de 1933, Adolf Hitler fou anomenat cap del govern i a l'any següent, cap d'Estat, cosa que va donar l'inici al Tercer Reich.

La política de Hitler d'anexionar terres veïnes per a fer-se amb Lebensraum, portà l'esclafit de la Segona Guerra Mundial l'1de septembre de 1939 quan va atacar Polònia. Inicialment Alemanya va obtindre grans èxits militars i aconseguí el control sobre França, Bèlgica, Païssos Baixos, Dinamarca, Luxemburg, Els Balcans, Grècia i Noruega a Europa, Tuníssia i Líbia en el nord d'Àfrica. El seu atac a Rússia en 1941 demostrà que el seu exèrcit era insuficient com per a abastir un territori tan gran. Els seus fracassos en els campanyes russes de 1941 (aplegar a Moscou i tallar els subministres que aplegaven des de Sibèria) i 1942 (aplegar al mar Caspi per a fer-se amb el petroli), així com l'ingrés dels EUA en el conflicte, van donar un gir que portà a la destrucció del país, baix els bombardejos perpetrats pels aliats que solament es detingueren després de la capitulació del règim Nazi el 8 de maig de 1945.

Alemanya va perdre part considerable del seu territori que a més fou ocupat i dividit entre els aliats; durant mes de 45 anys, 15 milions d'alemanys foren expulsats de les antigues possecions del Reich el qual va passar a convertir-se en païssos veïns. Després de la caiguda del Mur de Berlín, Alemanya és reunificà en 1990 i junt amb França, interpreta un paper principal en la construcció de la UE.

El gran dictador - Història del film

En 1938, el partit nacionalsocialista portava cinc anys governant Alemanya. Les potències mundials intuïen que quelcom perillós es cou en el país teutó. Davant de la grandiositat, la preciositat i la bellesa aclaparadora de l'exercit hitlerià, poca gent és capaç de piular. Però en eixe any, el còmic més famós i millor pagat del món, es proposa fer front amb les armes de la rialla i la imatge en moviment al poderós Tercer Imperi alemany.

A Chaplin ningú li va recolzar. Tot van ser consells per a dissuadir-lo de fer una producció molt temerària. Però Chaplin no va desistir i va haver de finançar la producció totalment de la seva butxaca, davant de la negativa de les grans companyies productores per a finançar el projecte. Finalment, el 15 d'octubre de 1940 s'estrenava El gran dictador, entre el clamor de la multitud d'estreles de Hollywood que van anar a veure-la.

Anys més tard, el cineasta britànic va comentar que es penedia en certa manera d'El gran dictador per que l'havia utilitzat com a motiu per a la hilaritat un fet real que s'havia transformat en el botxí genocida de milions de persones. És ací on residix el dilema dels moments còmics d'esta pel·lícula. De què ens riem? De com un dement dictador torturava poblacions senceres de jueus i cristians? De com feia el que podia per provocar una guerra mundial? Potser algun desbaratafestes pense així. Però quan un veu les escenes mítiques de l'afaitat al ritme de la Dansa Hongaresa, dels discursos en el subanestrugenbajen deutsch, o el mà a mà entre els germans dictadors, s'està rient de Chaplin. De fet, el propi Adolf Hitler va demanar veure la pel·lícula en dos ocasions i un membre del seu cercle d'acostats va afirmar que s'havia rist.

Rotundament, El gran dictador, a diferència de moltes altres pel·lícules d'humor de l'època i inclús d'altres pel·lícules de Chaplin, provoca la rialla amb una actualitat sorprenent. Chaplin va unir tota la seua imaginació, la seua capacitat per a fer riure, l'equip i els diners per a una gran producció i va aconseguir com resultat una obra mestra imperible,de tots els temps.

El gran dictador és, a més, modèlica en molts sentits:

-És model per a les pel·lícules còmiques.

-Model per al cine reivindicador.

-Model -quasi únic- del cine d'actualitat política, amb un discurs final pronunciat no per Astulfo Hynkel, ni pel barber jueu, sinó pel mateix Charles Chaplin.

Els cercles més reaccionaris d'EUA van intentar impedir que Chaplin rodara El gran dictador. Se sentien reflectits en els seus desitjos més íntims... sabien que alguna vegada serviria per a denunciar-los a ells

En plena guerra mundial, Hollywood va produir nombroses pel·lícules utilitzades com a arma contra els nazis. Però El gran dictador era una miqueta més... quelcom massa perillós per a Hollywood. En 1938, quan les «democràcies occidentals» van recolzar tàcitament Franco per a evitar una Espanya roja, mentres tots els països imperialistes claudicaven davant del nazisme, en el moment en què els alts cercles nord-americans matenien una fluida relació amb Hitler... Chaplin s'unix a la denúncia del feixisme que encapçalaven quasi en solitari les forces comunistes.

Llavors no va ser una tasca fàcil. Com explica el mateix Chaplin: «quan estava a mitat del rodatge vaig començar a rebre alarmants encàrrecs de la United Artists. Els havien advertit per mediació de l'Hays Office que tindria fregaments amb la censura. També l'oficina de Londres estava molt preocupada respecte a una pel·lícula antihitleriana i dubtava que poguera ser projectada a Anglaterra. Però jo estava decidit a continuar, perquè hi havia que reanar-se'n de Hitler (...).

Chaplin va haver d'acabar de finançar la pel·lícula ell mateix ant el boicot i les pressions de la gran indústria, que no la consideraven «convenient per a la política exterior d'EUA».Una vegada acabada, va ser prohibida en diversos estats nord-americans, així com en la pràctica totalitat d'Europa.

Què tenia El gran dictador per què, no ja el nazisme sinó els cercles de poder nord-americans, l'atacaren d'esta manera?.

El cineasta soviètic S. M. Eisnstein respon afirmant que «amb esta obra, Chaplin se situa entre els grans mestres de l'eterna lluita de la Sàtira contra les Tenebres, al costat d'Aristòfanes d'Atenes, d'Erasme de Rotterdam, de François Ravelais, amb Jonathan Swift de Dublín, amb Voltaire».

Chaplin denúncia les intencions monstruoses del feixisme, però convençut que «hi havia que riure's de Hitler». Enfront de la por cerval i paralitzant que qualsevol feixisme pretén impregnar la societat, Chaplin respon amb una senzilla recepta: denunciar, i reanar-se'n del tirà, emprar la sàtira de la vida enfront de les tenebres de la mort. Seqüències antològiques com la dels discursos del dictador Hinkel (delirant paròdia de tota la parafernàlia nazi) o el joc amb la bola del món (on Chaplin denúncia els interessos imperials que encoratgen el totalitarisme), es convertixen en armes poderoses. Ridiculitzant el tirà se li baixa del pedestal d'omnipotència on pretén instal·lar-se, apareix junt amb la denúncia de l'amenaça, també el seu caràcter de demència transitòria, inevitablement condemnada a la seua extinció.

Chaplin s'atrevix a denunciar el tirà, alertar sobre els seus propòsits. Per això El gran dictador ha sigut capaç de sobreviure a la denúncia concreta i s'ha convertit en un al·legat contra qualsevol tipus d'amenaça totalitària. No és possible viure pensant plàcidament en el passat. Al veure a Hinkel rodejar amb les seues mans el món, no podem deixar de pensar en els que hui pretenen el mateix. Al contemplar l'arrogant amenaça a la llibertat ens fa pensar en els que hui volen recloure en Guantánamos a tots els que no es pleguen als seus plans. Al ridiculitzar l'obsessiva pretensió nazi d'erigir el major exèrcit del món, se'ns claven els ulls en què ara han elevat la força militar a única regla internacional.

Massa lliure per a Washington, que va acabar per expulsar del país a Chaplin durant la caça de bruixes. Els cercles més reaccionaris d'EUA sabien el que feien quan van intentar impedir que Chaplin rodara El gran dictador. Se sentien reflectits en els seus desitjos més íntims... sabien que alguna vegada serviria per a denunciar-los a ells.

EL GRAN DICTADOR
El geni immortal de Chaplin

ARGUMENT

Estem en la Primera Guerra Mundial, Tomania l'esta perdent, un barber jueu (Charles Chaplin) salva la vida d'un oficial cridat Schultz (Reginald Gardiner), però patix un gran colp, la qual cosa li causa amnèsia. Ix del psiquiàtric vint anys més tard, buscant la seua barberia, cuidada pel Sr. Jaeckel (Maurice Moskovich), sense saber que durant eixa època va haver-hi una gran crisi, que provoca el posterior auge polític del feixista Hynkel (una altra vegada Charles Chaplin), que junt amb els seus dos ministres: Garbitstch (Henry Daniell) i Herring (Billy Gilbert), han implantat un sistema totalitari i antisemita.

El barber, tot just arribar a la barberia, té problemes amb la policia, baralla amb ells rebent l'ajuda de Hannah (Paulette Goddard), una xica que viu en un piset del Sr. Jaeckel; quan pareix que ho van a matar ho troba Schultz, hui un alt càrrec, que dóna ordenes perquè ningú el moleste, ni a ell ni als seus veïns.

Mentrestant, Hynkel decidix invadir Austerlich, un xicotet país el principal pecat del qual és ser fronterer amb Tomania, però té un problema cridat Napaloni (Jack Oakie), dictador de Bacteri, un altre país feixista, militarista i imperialista, que també té posada la seua mirada en Austerlich. En eixos moments Schultz critica la política antisemita d'Hynkel, que li acusa de traïdor i li arresta en un camp de concentració, però escapa i s'amaga en el Gueto, en casa del seu amic, el barber.

Durant eixe espai de temps, entre el barber i Hannah ha nascut una relació especial. La presència de Schultz trenca amb l'esporàdica tranquil·litat del veïnat, proposa i prepara l'assassinat d'Hynkel, però els jueus es neguen, després Schultz i el barber són empresonats, i el veïnat és incendiat, i els Srs. Jaeckel i Hannah fugen cap a Austerlich, buscant la pau.
Hynkel s'entrevista amb Napaloni, per a fer-li comprendre que no han d'invadir Austerlich ni els uns ni els altres, el plans radica que així els agafaran desprevinguts i podran invadir sense problemes, després de discussions i baralles firmen un tractat, Hynkel se'n va de caça per a dissimular mentres inicien una ràpida i victoriosa invasió.
El barber i Schultz escapen del camp de concentració disfressats d'oficials, mentres Hynkel caça, ambdós són confosos pels soldats, Hynkel acaba empresonat en el camp de concentració i el barber deu pronunciar el discurs victoriós d'Hynkel

ESCENES DESTACADES

Si de quelcom se'l pot acusar Chaplin és de ser un excel·lent creador d'escenes, així de primeres, en esta pel·lícula es troben:
L'escena en què Hynkel juga amb el globus terraqüi unflable una oda al patetisme tòpic i signe dels dictadors feixistes.
Pràcticament totes les escenes que compartixen Hynkel i Napaloni, per exemple la discussió final, durant el sopar, en la que acaben tirant-se els plats un a un altre.
El llarguíssim discurs amb què ens presenta a Hynkel, mai abans algú havia parlat tant davant d'una camera per no dir absolutament res.
Quan els jueus han de triar qui matarà a Hynkel sacrificant la seua vida, qui es menge el pastís amb la moneda dins haurà de fer-ho (per a més conya Schultz es disculparà perquè "m'hauria agradat participar, però no m'és possible"), la qual cosa no saben és que Hannah a lloc una moneda en cada pastís.
L'escena en què Hynkel furiós li lleva les medalles a Herring, per incompetent (moments abans li havia posat una, sense saber molt ben on perquè tenia tot el pit ple d'elles).
El discurs final, clar que no és una meravella cinematogràfica, és un crit apassionat en defensa de l'esperança, en un món dominat pel cinisme i la passivitat, només per això ja mereix estar mencionat, i en lletres majúscules.

DISCURS

El missatge del film, clar i contundent, és subratllat per Chaplin en el mític discurs final, organitzat per celebrar l'annexió d'Ostelrich a Tomania.

He de reconèixer que el discurs sencer no l'he pogut captar encara que Oscar ens el ficara una o dues voltes i per tant he recurrit a baixar-me'l d'internetet per analitzar-lo millor.

Considere que amb ell finalitza l'obra Chaplin tal i com vol que siga el món. És un cant a l'esperança, un cant a la democràcia, la pau i la llibertat.

Em pareix dramàtica l'expressió, la mirada plena d'horror i d'espant. Estem en 1940 i ja es coneixia tot el que estava passant en els camps de concentració, en les martingales del Règim, en els usos i disfruts, en les conveniències i desavinences amb els jueus.

Se sabia tot i ningú ho deia.
És llavors quan veus un autèntic discurs, el discurs que naix apel·lant-te al teu alliberament, a la necessitat que sigues lliure. La mateixa posada en escena inicial del dictador però amb contingut alliberador.
És més fondo el missatge del barber, no ja només pel contingut, sinó perquè al llarg de la pel·lícula ens adonem de la neciesa i autenticitat del barber jueu: amable, servicial, digne, atent, bondadós, ingenu, poregós.

“Ho sento, però jo no vull ser un emperador, aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a tots si fos possible: jueus i gentils, blancs o negres. Tenim que ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així, volem fer feliços als demés, no fer-los desgraciats. No volem odiar, ni menysprear a ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La bona terra és rica i pot alimentar a tots els éssers.

El camí de la vida es lliure i maco, però l'hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d'odi, ens ha empentat fins la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. Els nostres coneixements ens han fet cínics; la nostra intel·ligència durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines necessitem humanitat; més que intel·ligència tenir bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta, es perdrà tot.

Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d'aquests invents exigeix bondat humana, la germandat universal que ens uneixi a tots nosaltres. Ara mateix la meva veu arriba a milions de éssers de tot el món, a milions d'homes desesperats, dones i nens, víctimes d'un sistema que fa torturar als homes i empresonar a gent innocent. A tots els que em puguin escoltar els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l'amargura d'homes que temen seguir el camí del progrés humà. L'odi dels homes passarà, cauran els dictadors i el poder que tragueren al poble es reintegrarà al poble, i, així, mentre l'home existeixi, la llibertat no decaurà.

Soldats, no us rendiu a aquest homes que, en realitat, us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us enceben, us tracten com a ramat i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines, no sou ramat, sou homes!. Porteu l'amor de la humanitat al vostre cor i no l'odi. Només els que no estimen odien; els que no estimen i els inhumans.

Soldats, no lluiteu per l'esclavitud sinó per la llibertat. En el capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l'home. No d'un home, ni d'un grup d'homes, sinó en tots els homes”.

Vosaltres teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de convertir-la en una aventura.

En nom de la democràcia, fem servir aquest poder, actuem tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble que garanteixi als homes una feina, a la joventut un futur i a la vellesa seguretat. Amb la promesa d'aquestes coses, les feres arribaren al poder, però mentiren; no han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen al poble. Lluitem ara per fer realitat lo promès. Tots a lluitar per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar l'ambició, l'odi i la intolerància. Lluitem per el món de la raó, un món on la ciència, on el progrés ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats... en nom de la Democràcia, hem d'unir-nos tots.

Hanna, pots escoltar-me? Siguis on siguis, mira amunt, Hanna. Els núvols s'allunyen, el sol esta sortint, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a un món nou, un món de bondat on els homes s'elevaran per sobre de l'odi, de l'ambició i de la brutalitat. Mira amunt Hanna! A l'ànima dels homes se li han donat ales i per fi ha començat a volar! Estan volant cap l'arc de Sant Martí, cap a la llum de l'esperança, cap al futur, un gloriós futur, que et pertany a tu i a mi; a tots!!. Mira amunt, Hanna, mira amunt!!”

CRÍTICA-OPINÓ PERSONAL

Per on puc començar a criticar jo, Joan Olucha un alumne de 4V una pel.lícula que per molts ha sigut i serà la major obra mestra?.

Sols puc començar dien que m'agradt molt. Me rist de coses que en teoria no tindrien que fer-me la mínima gràcia. Crec que passarà a ser una de les favorites per a mi.

No obstant i per concloure volia assenyalar uns quants punts que trove destacats de la pel.lícula:

Seguranent molta gent recordarà a Charles Chaplin per ser l'home eixe que s'assemblava a Hitler en el seu bigot, i altres mai arribaran a veure-la, és "molt vella i en blanc i negre".

Podem imaginar la pel·lícula en color? Jo personalment no. És que gran part del seu encant ve d'ací, que unicament amb la interpretació de l'inigualable Charles Chaplin és prou per a pintar, però no la pantalla, sinó un somriure en la nostra cara. Perquè és un humor enginyós, i tal vegada eixe siga un dels problemes que no arribe al gran públic, que és un humor crític, difícil d'entendre per a persones que busquen la broma fàcil i sense cap contingut.

La pel.lícula comta amb un guió molt original, en el que se succeïxen una sèrie d'esdeveniments, que donen solta a Chaplin per a omplir les escenes d'alegria inclús en els moments mes durs i fer questes passen a la història del cine.
Però el mes impacten-te d'este film és la ironia amb què tracta temes tan delicats com el nazisme amb una delicadesa digna dels millors directors.

El missatge és clarament humanista, no del tot compatible amb les lleis dels EUA. Llavors havien fortes pressions internes polítiques i econòmiques perquè EUA no entrara en la "guerra europea".

- Les actuacions magnífiques, d' uns assenyalats secundaris a quin més divertit i paròdic, una col·lecció de monstres patètics i estúpids, a destacar el personatge de Napaloni, que quan ix en pantalla aconseguix llevar protagonisme al mateix Chaplin.

- Recordar-nos que la injustícia, la desigualtat i el dolor seguixen ací, entre nosaltres, però ara no es disfressa de militar amb bigotet, hui preferim agranar per a fora, el nostre món net i democràtic, s'ha canviat la forma però no el fons, la realitat no se solucionarà com en la pel·lícula.

Per desgràcia, el missatge no ha perdut vigència, per molt que ens agradaria pensar el contrari, hui en dia el discurs final té tant de sentit o més que quan Chaplin ho va escriure.S'assembla als discursos actuals en l'aire pamfletari, però és conerteix en un cant d'esperança final.

L'absència total de trellat en la direcció de les nacions, no és privativa dels dictadors, com estan demostrant actualment els dirigents d'alguns països,exemples hi han molts, entre altres, el trist conflicte a Iraq. En este cas, com en la pel.lícula, l'important per a cada u és aparéixer per damunt dels seus homònims, demostrant el seu major potencial militar, la seua major importància en la curs de la Història que pretenen escriure (i dóna igual que siga o no amb sang: danys col·laterals, perdudes inevitables, famílies detroçades...).

Es fa díficil pensar que un conflicte armat puga ser la solució final a un determinat problema, més quan actualment, com abans hem mencionat, Estats Units i la coalició d'aliats bombardeja Iraq per motius ficticis (Michael Moore dixit), són només econòmics. A la caça del petroli, no ens enganyem, embolicat com un "atac preventiu" evitant així el que Saddam Hussein podria haver fet contra... contra qui?. I si resulta que baix d'Irak no hi hagués petroli?, atacarien la forçes aliades i Estats Units a un poble amb la excusa de “les armes de destrucció masiva”?

És trist, definitivament demolidor, veure com els aprenentatges de la Història i les mirades de cineastes, escriptors, pensadors, pintors sobre la guerra i sobre l'home són completament ignorades, o pitjor encara manipulades o interpretades a conveniència...

Espere que algun dia tot açò canvie.