RECENSSIÓ DE “L' EMILI O DE L'EDUCACIÓ” DE JEAN JAQUES ROUSSEAU

Rousseau, a la seva obra de l'Emili o de l'educació segueix les mesures de la naturalesa, el conegut naturalisme pedagògic de Rousseau. D'aquí treu les tres educacions: la de la naturalesa, que consisteix en el desenvolupament dels òrgans i les nostres facultats, l'educació natural ha de fer l'home apte per totes les condicions humanes; la dels homes que és el treball que els homes ens ensenyen a donar-li a aquest desenvolupament; i la naturalesa de les coses, que es refereix a l'ensenyança que reben pròpia de les nostres experiències amb tot el que ens envolta. Rousseau, el que ens intenta fer veure, és que les coses que ens envolten ens produeixen impresions. Modifica a l'home seguint les tendències naturals i considera que el nen només ha de fer el que la naturalesa li li diu fins que tengui raó. La raó il.lumina els impulsos naturals i fa possible juntament amb el coneixement el que vol i ha de fer l'home, és a dir, la llibertat, i aquesta llibertat fa la felicitat de l'home natural.

Per desenvolupar les idees sobre l'educació, Rousseau posa una sèrie de condicions com que Emili no tengui pares i que tengui al seu abast molts recursos econòmics, així el seu preceptor podrà dedicar-se a ell sense passar pena en la seva tasca pedagògica.

Emili o de l'educació es divideix en cinc parts, però nosaltres només hem llegit les tres primeres, així que només faré referència a aquestes.

Al llibre I parla de la primera infància “infancia” (fins als cinc anys), quan el nen encara no parla clara i adequadament el llenguatge dels adults. És una etapa supervisada per la mare. A aquest primer llibre explica les tres educacions mencionades anteriorment. Rousseau proposa a aquest llibre, educar per la vida i fer del nen un home que sigui amo de sí mateix, ja que l'educació és un art i depèn menys dels coneixements del preceptor que del seu ingeni i habilitat per transmitir-los, i per guanyar-se la bona voluntat del seu discípul.

Rousseau pensa que si els pares d'un nen no es poden encarregar d'ell respecte a criar-lo i a la seva formació, han de renunciar als drets que tenen com a pares per donar-lis a un que sí estigui disposat a fer-ho, és a dir, a un preceptor o pare substitut. S'han d'intentar prevenir els xocs entre les voluntats del preceptor amb les del nen.

Els primers anys de vida d'un nen, s'han de dedicar a formar-lo només en les necessitats naturals.

S'ha de fer referència a la importància que dona Rousseau aquí a la higiene, tenint en compte que a aquella època era l'única part útil de la medicina. Destaca que hem d'evitar i la gravetat que té fer parlar als nens abans d'hora, ja que es bloqueja la comunicació.

No s'ha de considerar el nen com un adult en miniatura.

El llibre II correspon a la segona infància “niñez”, des de que el nen comença a parlar fins als dotze anys. Aquí el preceptor continúa formant al nen d'acord amb les necessitats naturals. L'anima a exercir les seves facultats sensorials i a exercitar el seu cos jugant, fent esport,… Explica com l'educació moral no pot consistir en regles sino en exemples, mentres que l'educació intel.lectual sempre ha de partir des d'un interés propi del nen.

A aquest llibre el nen pren consciència de sí mateix. S'ha d'evitar donar-li al nen tot el que vol ja que creixen sense reprimir els seus desitjos i només cerquen satisfer-los, això a la llarga pot dur a una insatisfacció o impotència si no aconsegueixen satisfer-los. La passió única de l'home és l'amor de sí mateix, cosa que permetrà que realitzi els seus desitjos i siguin satisfets.

L'educació de Rousseau, a més d'anomenar-se naturalista, també s'ha anomenat negativa ja que segons ell, el mestre no pot intervenir a l'aprenentatge natural del nen amb regles, lliçons o ordres, sino que ha de ser ell mateix qui demani al seu professor que li ensenyi, és a dir, no pot ensenyar-li a llegir i a escriure fins que ell ho demani, i això es produirà quan el nen senti la necessitat d'aprendre.

Rousseau parla de que l'home té tres veus: la parlada, la cantada i la patètica que el nen ja les té però no les sap mesclar, hem d'ensenyar al nen poc a poc.

Emili quan es junti amb altres nens de la seva edat, serà superior a tots ells ja que té la naturalesa a les seves ordres, això té una conseqüència i és que sense voler, tots els altres nens l'obeïran i ell els comandarà.

El llibre III dona pas a l'adolescència, dels dotze als quinze anys, on comença l'educació de la intel.ligència. Aquí el preceptor comença a ensenyar a Emili per utilitat, per això serà necessari triar un ofici. El preceptor l'ajuda en l'elecció que recau en la fustería. Exercir un ofici permetrà a Emili comprendre millor la injustícia social i a la vegada, sentirà satisfacció per poder obrar amb les seves pròpies mans. Emili és un xicot ric, però si arriba a perdre la seva fortuna, podrà sobreviure gràcies al que sap sobre fustería.

A aquest període, el preceptor fa llegir al xicot el llibre de Robinson Crusoe, es veu la lògica si et poses a pensar en que Robinson aplica a cada moment del llibre el principi d'utilitat.

En quant als coneixements intel.lectuals es basaran en que el preceptor ha de fer que el xicot senti afició per les ciències, i ha de donar-li mètodes perquè les resolgui.

Actuant conforme a la seva naturalesa descobrirà les seves necessitats, desenvoluparà les seves aptituts i això el permetrà valorar i apreciar el que és realment útil per aquestes necessitats.

Aquest llibre està escrit de forma narrativa i té la intenció de ser un tractat sobre l'educació, però s'ha de considerar com una novel.la ja que les seves condicions són ideals. El llibre es podría resumir en l'amor i el respecte per la peculiaritat de la infància.

Emili o de l'educació fa una crítica als mètodes educatius de la seva època ja que Rousseau pensava que els nens aprenen de forma molt diferent als adults i per això la ment dels nens exigeix procediments particulars d'ensenyança.

Al llibre, l'Emili es presenta com un xicot sense problemes ni preocupacions, lliure, sense amics íntims de la seva edat, amb bona salut i de comprensió molt ràpida, mentres que el seu preceptor es mostra com un home savi, sense família, que sempre té una resposta per a cada pregunta d'Emili i molt inmers en el seu paper de pare-mestre. Com podem comprovar són personatges molt ficticis.

Els descobriments de Rousseau a l'Emili és el descobriment del nin, el reconeixement de que el nen existeix com un ser distint a l'adult i fermat a les seves pròpies lleis d'evolució, i com hem de tractar-lo i respectar-lo a cada etapa. Rousseau defensa el desenvolupament per estadis.

El que no es pot entendre, és que un home com Rousseau que va escriure aquest llibre de com educar als nens, i que pareix que coneix bastant bé l'evolució d'aquests, abandonàs als seus cinc fills a la caridad pública. D'aquesta manera ens podem demanar com Rousseau pot ensenyar-nos alguna cosa sobre l'educació si no va tenir la suficient valentía com per educar als seus propis fills afrontant així la seva pròpia paternitat.

RECENSIÓ DE “CARTES A UNA MESTRA” ESCRITA PELS ALUMNES DE L'ESCOLA DE BARBIANA

L'any 1967 un grup d'alumnes d'una escola d'Itàlia, concretament vuit a un poblet de la montanya, van escriure Cartes a una mestra. Aquest llibre anava dirigit a una professora de la que no esperaven resposta ja que era imaginària i fent referència a antics professors reals que havíen tengut a la seva història de fracasos escolars, al sistema educatiu i a la societat que els havia deixat el pitjor lloc i el pitjor futur degut a la pobresa, la marginació i la despossessió.

Aquest llibre està escrit pels alumnes de l'escola de Barbiana en primera persona on es fa exposició de la vida a l'escola i de l'original sistema educatiu posat en pràctica a Itàlia. Aquests al.lots van poder aprendre, ensenyar i escriuen el que pensen, el que senten i el que critiquen d'aquest sistema que anys enrere els va treure perquè no tenien condicions per l'estudi.

Els alumnes de Barbiana, autors d'aquest llibre, segueixen amb les mateixes idees de pensament que Milani, el creador de l'escola de Barbiana.

Cartes a una mestra és un document per denunciar el caràcter de classe de l'escola italiana d'aquella època, el sistema educatiu i polític en el seu conjunt.

Desde 1954, un cura florentí anomenat Lorenzo Milani es va fer càrrec de l'escola de Barbiana, on va afavorir la trobada, la paraula i l'aprenentatge autònom d'aquells estudiants que arribaven allà amb fracasos escolars dels instituts oficials. Va introduïr a l'escola el diàleg, mitjançant el qual va poder escoltar les raons dels estudiants que mostraven com els fracasos pertanyíen al sistema que estava fet per expulsar-los. L'escola de Barbiana no es pareixia a la resta d'institucions educatives ja que no hi havia qualificacions, ni suspesos, etc, però els alumnes superaven l'examen de l'escola pública ordinària a final de cada curs. Milani va aconseguir un grau molt alt de motivació dels seus alumnes gràcies a elements que va introduir dins l'aula com diaris, visites de sindicalistes, abogats,… Milani pensava que la cultura dels pobres no és inferior sinó distinta, per ell l'escola era una lluita de classes.

Milani va néixer a Florència i provenia d'una família culta, burgesa i liberal. Poc després d'ordenar-lo sacerdot, fou nombrat vicari a San Donato on va començar a desenvolupar el seu interés per la pedagogía, i va fer una crítica a l'educació desigual i a la ineficàcia de l'escola en aquella època. Abans de l'escola de Barbiana, va sorgir l'escola popular de San Donato.

Els joves entre tretze i setze anys eren els més beneits, els que no apreníen mai la lliçó, i els que s'havien de quedar defora. Aquests joves, van veure a l'escola de Barbiana que el seu problema no era individual i van aprendre a revel.lar les causes econòmiques, socials i polítiques que determinaven la seva posició per davall dels altres. També aprengueren a conquistar les paraules que els permetríen fer pública la seva situació i reclamar justícia.

A l'escola de Barbiana es parteix d'un concepte de societat democràtica en la que tots els sectors poden i han de participar.

Aquest llibre és una crítica al sistema educatiu ja que va destinat als més rics, de qui tenen la cultura a casa i van a l'escola a conseguir els títols. Els alumnes acusen als professor de fer trampes en els exàmens als alumnes de les zones rurals. Cartes a una mestra denuncia el fet escandalós i antisocial del sistema educatiu, que tal i com està organitzat aprova rics i suspén pobres, en un procés de selecció on els mestres també hi prenen part.

Criteris de l'escola de Barbiana:

• La paraula era considerada molt important. Els pobres seràn capaços d'el.laborar una nova cultura i de construir una nova societat. La diferència radica en el llenguatge ja que als pobres se'ls margina per seguir parlant el seu dialecte.

• Era necessari que l'escola fos una eina que els capacitàs per competir a la vida adulta en condicions d'igualtat.

• A l'escola de Barbiana donaven un gran valor al temps, “és el descontent el que ens cansa, no les hores”. Treballaven dotze hores diàries durant tots els dies de l'any, incluint festes i no hi havia vacacions.

• A L'escola de Barbiana no es suspenía ni s'aprovava. Tampoc es pensava que hi hagués alumnes incapacitats per estudiar.

• El mestre ha de motivar als alumnes, desenvolupar la seva creativitat i orientar-los. D'aquí que molts alumnes es convertíen en el futur en mestres. Consideren que el paper del professor és compartir tot el seu saber.

• Hi havía regles per escriure un texte. Així com l'escriptura tenía sentit a les seves vides, també la tenia l'ensenyança de la història.

L'escola de Barbiana va fer una crítica de les escoles oficials, referent a avaluar els coneixements adquirits dels alumnes mitjançant un exàmen oral. Consideraven que no significaven ensenyança.

Hi ha un personatge que ajuda a seguir el fil del llibre, aquest és Juan, narren la seva experiència ja que va ser un dels al.lots que va ser excluit de l'escola obligatòria oficial. Aquest personatge és un fil conductor del llibre.

L'ensenyança de l'escola de Barbiana es basava en l'anàlisi complet de la realitat, l'autoajuda dels propis alumnes entre sí, el cultiu de l'esperit crític i a més, ofería un èxit escolar.

Quasi quatre dècades més tard de l'escola de Barbiana, encara podem parlar d'aquest problema, les causes que van generar aquesta resposta pública tant de temps silenciada d'aquells estudiants no han variat sustancialment. A països com el nostre, l'escola més que resaltar les desigualtats socials, les profunditza al punt dels que queden afora són sempre els mateixos.

Aquesta pedagogía de l'exclusió es basava explícitament en la idea de que estudiar era un privilegi, i que els alumnes maleducats o sense qualitats havien de deixar les escasses places escolars a altres millors dotats que ells.

Desde la perspectiva individual del professor a l'aula, abans tenía 28 alumnes bons i dos de dolents, ara els nombres s'han invertit.

RECENSIÓ DE “LA DES-ESCOLARITZACIÓ OBLIGATÒRIA” DE PAUL GOODMAN

Per començar aquesta recensió farem un petit repàs per la vida de l'autor d'aquest llibre, Paul Goodman. Va néixer a Nova York l'any 1911, sempre va ser un nin curiós que sempre estava pel carrer, els parcs, els museus i biblioteques d'aquesta mateixa ciutat. Es va graduar i va guanyar el premi de literatura, però el van despedir del seu treball degut a la seva inclinació cap als seus alumnes, era bisexual.

Goodman es considerava un artista i va produir sobretot poemes, jocs i históries curtes, va estar implicat amb els petits compartiments literaris, els grups de teatre i les activitats polítiques centrades al voltant de l'anarquista espanyol Pasillo.

Goodman juntament amb Perls van fundar l'institut de teràpia de Gestalt i també van escriure dita teràpia.

En resum, Goodman era escriptork, poeta, anarquista, teòric i correvelador de la teràpia de Gestalt, patriota americà, tenia una personalitat abrasiva, marit, pare, amant d'homes joves i dones i alguna vegada teòric de la comunitat i del plantejament urbà.

La seva obra, des-escolarització obligatòria constitueix un pluridimensional de l'ensenyança i ofereix programes provocatius de millora de l'ensenyança a nivell elemental, secundari i universitari. Aquests programes estan menys encaminats a millorar l'ensenyança que a permetre la fugida dels lectors perquè trobin alternatives a les escoles, que puguin millorar envers de perjudicar les seves perspectives d'educació.

Després d'afirmar que “el sistema obligatori s'ha convertit en una trampa universal que no té res de bó”, Goodman presenta sis propostes alternatives:

• Prescindir de l'escola en algunes classes. Aquests nins els haurien d'escollir de families tolerants i hauríen de ser veïns suficientment nombrosos per constituir una societat per sí mateixos i no sentir-se simplement diferents. Hi ha proves de que als set anys d'edat escolar, podríen dur-se a terme en el cas de nins normals, impartit-lis una ensenyança que duras entre quatre i set anys.

• Prescindir de l'edifici escolar en algunes classes, assignar mestres i utilitzar la ciutat com escola.

• Recórrer als serveis de certs adults adequats a la comunitat no especialmet en l'ensenyança per introduir els joves al món dels adults.

• Fer que l'assistència a classe no sigui obligatòria. Si els mestres són bons, quasi no hi haurà absentisme, si són dolents s'haurà de fer saber.

• Descentralitzar les escoles urbanes en petites unitats, de vint a cinquanta, en locals disponibles. En aquestes petites escoles dotades de màquines de joc i equips de música, podríen combinar-se les sociabilitats, debats, jocs i l'ensenyança formal. En circunstancies especials aquestes petites escoles podríen reunir-se en un auditori o gimnàs comú per transmetre l'idea d'una comunitat més àmplia.

• Utilitzar una part dels doblers de l'escola per enviar als nins durant un parell de mesos a l'any a explotación agrícoles econòmicament marginals.

Aquestes propostes s'han d'aplicar a persones concretes i a petits grups, sense obligació d'uniformitat, però, s'hauríen d'aplicar les normes uniformes respecte als resultats, establerts pels regents, l'organisme encarregat de l'educació de l'estat de Nova York, però sense establir tècniques uniformes.

Aquestes suggerències presentades amb sinceritat pareixen molt sèries si es tracta de corregir els defectes d'un sistema educatiu denunciat per Goodman. Aquest autor tenía una actitud ambivalent en el que respecte a la seva condició intel.lectual i desitjava ser considerat un home d'acció.

En tota la des-escolarització obligatòria Goodman es va queixar de que en realitat no es feia res per les coses que denunciava, perquè reflexaven la política de la classe dominant i, de no ser així s'hauríen produit.

Les seves suggerències varen ser adoptades però de manera desordenada i en menor grau. Algunes s'incorporaren a la pràctica.

Varies pràctiques educatives que Goodman exposa a La des-escolarització obligatòria han estat abandonades o modificades. Avui resulta difícil recordar el que era la “instrucció programada” i les “màquines de joc”. La computadora, encara avui és present en l'ensenyança i en la vida.

Segons Goodman, el millorament de l'escola depèn de que millori radicalment la condició social i política dels joves. La darrera secció de la des-escolarització obligatòria està dedicada a l'ensenyança universitària. Aquí Goodman exposa com molts de joves es veuen obligats a anar a l'universitat per assegurar un futur econòmic.

Goodman proposa a aquesta obra que l'universitat sigui més accessible per aconseguir que alumnes hagin acumulat suficient experiència en la vida per rebre l'educació universitària i per rompre la idea que suposa haver seguit durant dotze anys lliçons obligatòries per obtenir una nota, de forma que l'alumne pugui enfocar els estudis universitaris amb alguna motivació intrínseca.

L'autor també proposa que s'hauría de suprimir el sistema de qualificacions i utilitzar-se més els tests per efectuar diagnòstics que permetin orientar l'ensenyança.

Cal dir, per acabar, que moltes de les suggerències que va presentar Goodman, s'han adoptat de manera habitual, i que després de tot la diferència no ha estat molt gran.