CRÍTICA DE LA PEL·LÍCULA:

EL CARTERO (Y PABLO NERUDA)

• Director: Michael Radrofd

• Productor: Mario e Vitorio Cecchi Gori, Gaetano Danielle

• Fotografia: Franco Di Giacomo

• Música: Luis Enrique Bacalov

• Muntatge: Roberto Perpignani

• Intèrprets:

• Actors Principals: Massimo Troissi i Philippe Noiret

• Actors i actrius secundaris/secundàries: Maria Grazia Cucinotta, Renato Scarpa, Sergio Solli, Linda Moretti.

• Durada: 108 min.

• Any de producció:

La pel·lícula tracta sobre l'estada de Pablo Neruda a Itàlia, més concretament a una illa italiana, on el poeta estableix una relació d'amistat amb el carter que li proporciona la correspondència. El carter empra les metàfores i poesies que li ensenya l'escriptor per conquistar una noia de la qual s'enamora.

La història transcorre cap a la dècada dels anys trenta.

L'acció transcorre a una illa italiana, on hi ha recursos mínims, on la industrialització no és veu patent.

Pablo Neruda durant el seu exili de Xile, decideix anar a Itàlia, on s'allotja a una illa. Aquest viu en una casa aïllada dels demés ciutadans. El protagonista, Mario Ruopollo, no treballava, i amb l'arribada d'aquest personatge troba un treball a l'oficina de correus. Només s'havia d'encarregar de dur-li el correu a Neruda. A partir d'ací estableixen una íntima relació. Mario aprèn moltes coses del poeta, i les empra per enamorar una xica que li agradava. Les coses li van tan bé que finalment es casa amb ella. Durant la cerimònia, li arriba la notícia a Pablo Neruda de què ja pot tornar al seu país d'origen, i aquest ho fa. Va dir que s'enrecordaria d'escriure-li a Mario, però malgrat la relació que havien establert no ho va fer. Mario continuà la seva vida, i a Itàlia es posà a mans dels feixistes, i Mario influenciat per l'escriptor era comunista, i estava en contra. No tenia por d'amagar les seues idees. Finalment aquest personatge mor durant una manifestació comunista apallissat per la policia. Uns anys més tard Pablo Neruda tornà per visitar-lo, però ja era massa tard.

La pel·lícula està ben ambientada, donant la sensació de què estan en l'època que es vol representar. El ritme de la pel·lícula és normal, no transcorre ni massa ràpid ni massa lent.

El protagonista, Mario Ruopollo, és un personatge que t'arriba al cor, jo crec que l'actitud d'aquest, és una actitud que tenim tots dintre, on predomina la ignorància, i les ganes d'aprendre, però moltes vegades amb la impossibilitat d'entendre les coses. És sincer, amb decisió per fer les coses. A aquest personatge, Pablo Neruda li aporta molt, com ara la seua passió per la poesia, i la seua ideologia comunista. Com ja he dit, és un personatge que viu dintre de la ignorància, i pot ser per això el fa tan especial. Respecte a la interpretació de l'actor pense ha aconseguit el que volia transmetre al públic.

En quan als personatges secundaris, podem considerar a Pablo Neruda, però més que un personatge secundari jo el qualificaria com a principal, perquè és fonamental a la història. Neruda podríem dir que és el professor de Mario, la font d'informació que aquest empra per afrontar situacions de la vida. L'actor que interpreta el paper de Neruda, també pense que a aconseguit els objectius.

Beatriche, la noia de la qual s'enamora Mario, és bella, una dona amb caràcter, que des de l'instant en què Mario es fixa amb ella, passa a ser la principal raó per viure d'aquest. Altres personatges secundaris serien, el pare de Mario, un home peculiar de poques paraules. També estaria el carter, un personatge comunista que també estableix una bona relació amb Mario, i l'ajuda en les tasques de gravar la cinta per a Neruda, i està al seu costat quan mor a mans de la policia. Trobem la tia de Beatriche, la qual primerament no volia que la seua neboda es casés amb Mario, però després cedix.

En relació a les dificultats de producció pense que no hi ha gaire, a part de la greu malaltia cardiovalcular que patia el personatge durant el rodatge.

La música em pareix sentimental, una música que ambienta molt bé la pel·lícula. Una música dolça amb molt de sentimentalime. El so del violí penetra pels oïts donant una sensació agradable, que dóna ganes de continuar veient la pel·lícula. Açò respecte la música de fons. Després hi ha altres moments on la música la senten els personatges, a casa de Pablo Neruda, la música que se sent, és una música plena de records per al poeta, i que després també et recorda a tu escenes que havien passat anteriorment.

La pel·lícula et mostra sentiments d'amistat, d'alegria d'amor i de passió, també et mostra sentiments de tristesa, com pot ser el moment en què mor el personatge. Aquesta barreja de sentiments, disposats de la manera en què ho estan, causa un gran sentimentalisme que et desperta l'interès i t'apropa a la història. També la música és molt bona. Per altra banda tracta temes interessants, com ara el comunisme, les promeses que es fan durant temps d'eleccions, i després d'aconseguir guanyar oblidar-se del què havien promés. La ignorància del personatge principal, et fa sentir llàstima cap a ell, però alhora hi ha situacions en què rius. Podria dir que tots els aspectes de la pel·lícula m'han agradat.