• Índex

• Presentació de l'autor................................................................................2

• Tema de la novel·la...................................................................................2

• Estructura de la novel·la.........................................................................2-3

• Narrador i punt de vista..........................................................................3-4

• Personatges.....................................................................…......…......4-5-6

• Espai.............................................................................…….........….....6-7

• Temps....................................................................................................7-8

• Bibliografia................................................................................................8

• Presentació de l'autor

Antoni Marí (Eivissa, 1944). Poeta i assagista. Estudià Filosofia i Lletres. Ha estat professor de teoria de l'art a la Universitat Autònoma de Barcelona (1979-1989) i posteriorment a la Universitat Pompeu Fabra. S'ha especialitzat fonamentalment en l'estudi de les idees estètiques, literàries i musicals dels segles XVIII i XIX. Interessat en el romanticisme alemany, el 1979 publicà l'antologia El entusiasmo i la quietud. Juntament amb Francesc Parcerisas, escriví el recull Variacions sobre un tema romàntic: “Ombra i llum” (1978). Ha escrit també L'home geni (1984), premi Crítica Serra d'Or, Miquel Barceló (1984), La voluntat expressiva (1988), premi Crítica Serra d'Or i Euforion (1989). Com a poeta es donà a conèixer amb Preludi (1979). Altres títols de la seva obra poètica són Un viatge d'hivern (1989), que aconseguí el Premio Nacional de la Crítica, i El desert (1997). Ha publicat Formes de l'individualisme (1994). Pel que fa a la narrativa, ha escrit El vas de plata i altres obres de misericòrdia (1991), premi Ciutat de Barcelona i Crítica Serra d'Or; El camí de Vincennes (1995), novel·la filosòfica que transcriu un diàleg entre Jean-Jacques Rousseau i Denis Diderot, que rebé el premi de la Crítica Serra d'Or i el Prudenci Bertrana i darrerament Entspringen (2000).

• Tema de la novel·la

L'obra d'Antoni Marí, El camí de Vincennes, és una crítica de l'absolutisme per part de dos filòsofs importants del segle XVIII, Diderot i Rousseau. Narra les seves reflexions en contra d'aquest model injust i a favor de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I, també, el camí físic cap a Vincennes, lloc on està Diderot empresonat, que conduirà a Rosseau a trobar el camí del seu destí.

• Estructura de la novel·la

La novel·la s'ordena segons una estructura concèntrica, ja que totes les coses que ocorren, giren entorn d'un mateix tema: la injustícia de l'absolutisme i la decadència d'aquella societat del segle XVIII; a més, no segueix un ordre cronològic lineal, mentre es parla del present es fan salts temporals al passat (flashback) per tal d'explicar la situació que s'està vivint. Per exemple, per tal d'explicar el perquè de que Diderot s'hagi convertit en un filòsof, s'ha de remuntar a la seva joventut.

El camí de Vincennes es divideix en tres parts, tal com la separa l'autor. El plantejament abarcaria la primera part, en aquesta l'autor introdueix els personatges descrivint la seva personalitat, el seu treball, el lloc on viuen, és a dir, el modest apartament de Rosseau i la cel·la amb vistes al jardí de Diderot; i els fets més rellevants de les seves vides, com per exemple el dia en què els dos amics es van conèixer o com va arribar Diderot a ser empresonat. També, indica l'època en la qual és situa l'obra, i l'oposició dels protagonistes a aquest model monàrquic absolutista. Aquesta primera part arriba fins a la discissió de Rosseau d'anar a veure al seu amic Diderot.

La segona part, nus de l'historia, narra el camí que segueix Rousseau per anar a veure al seu amic i tots els pensaments i divagacions que l'envolten durant aquest, a més, explica les reflexions de Diderot mentre passeja pel jardí de Vincennes. L'autor ens parla també de la família de Diderot, la seva dona, la seva amant (la senyora Puisieux) i del petit problema que té Rousseau al donar-li menjar a un presoner. El més important d'aquesta part és la Il·luminació de Rosseau, canvia radicalment la seva forma de ser i de pensar en llegir la pregunta del concurs del Mercure de France, com si hagués trobat totes les respostes de cop a les preguntes que s'havia realitzat tota la vida. Amb aquesta nova personalitat, que no l'atura davant res, manté una petita disputa amb el marques Du Châtelet exposant-li tot el que opina d'ell. Finalment, Rosseau arriba a la presó esgotat i és acompanyat per un sentinella a on es troba el seu amic.

A l'ultima part, el desenllaç, l'autor narra l'emotiva trobada dels dos amics que s'abracen en veure's. Rosseau romp a plorar i Diderot, estranyat, li prega que li expliqui el motiu del seu plor. Rousseau explica a Diderot la seva Il·luminació, com a arribat a donar-se compte que l'art, les ciències i la literatura tan sols perverteixen a l'home bo per naturalesa, a partir d'aquí comença una disputa filosòfica en la que cada u defensa el seu punt de vista.

• Narrador i punt de vista

El punt de vista del narrador és extern, utilitza la 3ª persona com una veu anònima que no participa en els fets de la historia. A més, és omniscient, té el coneixement absolut de l'acció i dels personatges, sap el que pensen en cada moment, quins són els seus sentiments, les seves emocions, etc. El narrador es comporta com si fos una divinitat que ho coneix tot i ho veu tot des de la distància.

Per tant, el narrador coneix el passat, el present i el futur del que aconteeix als personatges, coneix les seves virtuts polítiques i filosòfiques, els seus raonaments sobre la injustícia i la falta de llibertat de la França del segle XVIII, les seves inquietuds per descobrir la naturalesa humana, etc.

Un fragment que exemplifica aquest coneixement total del narrador sobre la ment dels personatges, de Diderot concretament, és aquest, que demostra com sap tot el que passa per la ment de Diderot, incloent els seus dubtes, les preguntes que es fa a ell mateix i els seus defectes:

“Existeix aquest home?, on és?, qui és?, quins són els seus trets? No era ell, per descomptat, sotmès a totes les influencies i als esdeveniments que passaven per la seva vida i a les servituds de la seva existència i al moviment del temps. Aquest home era una il·lusió, una idea que el mateix home havia construït.”

El mateix ocorre amb Rosseau, el narrador també coneix els seus defectes els seus neguits i els seus pensaments més ocults. En aquest cas, descriu els canvis que ocorren durant la seva Il·luminació, el moment en què es troba amb ell mateix:

“Va reconèixer el motiu del seu trencament i de la ràbia que durant tant de temps havien sotmès el seu cos i havien destorbat la seva raó: la causa de tot el mal radicava en el món i en la impossibilitat d'harmonitzar-lo amb la seva persona.”

• Personatges

Els personatges principals d'aquesta obra són Rousseau i Diderot, personatges complexos que evolucionen al llarg de la narració i que estan definits amb molts trets i amb una gran complexitat psicològica. En els seus pensaments es centra l'acció de l'obra, tot gira al voltant de les seves cavil·lacions sobre la natura, la humanitat i l'època en què els a tocat viure.

Rosseau i Diderot varen ser personatges reals, vertaders filòsofs del segle XVIII.

• Rousseau, Jean-Jacques (1712-1778), filòsof francès nascut a Ginebra. També va destacar com teòric polític i social, músic, botànic i
  fou un dels escriptors més eloqüents del Segle de les Llums. L'esperit i les idees de la seva obra estan a mig camí entre la Il·lustració del segle XVIII, amb la seva defensa apassionada de la raó i els drets individuals, i el romanticisme de principis del XIX, que propugnava experiència subjectiva intensa davant el pensament racional. En 1770 va completar el manuscrit de la seva obra més notable, l'autobiogràfica Concessions (1782), que contenia un profund autoexamen i revelava els intensos conflictes morals i emocionals de la seva vida. El seu famós tractat polític El contracte social (1762), on exposava els seus arguments per la llibertat civil, ajudà a preparar la base ideològica de la Revolució Francesa. En l'Emili (1762) va exposar una nova teoria de l'educació. Altres obres importants foren el seu Discurs sobre les ciències i les arts (1750), Discurs sobre l'origen de la desigualtat entre els homes (1755) i la novel·la sentimental Júlia o la nova Eloïsa (1760).

• 
  Diderot, Denis (Langres, 1713-París, 1784) Escriptor francès. Fou col·laborador de l'Enciclopèdia i contemporani de la generació renovadora i moralista del segle XVIII. Estudià amb els jesuítics en Langres i en la Universitat de París. Fou empresonat en un convent per voluntat paterna en 1743, any en què es va casar en secret amb Antoinette Champion. La seva obra Pensaments filosòfics (1746) fou condemnada pel parlament i la seva escèptica Carta sobre els cecs per l'ús dels que veuen (1749) el dugué a la presó. Des de 1750 fins 17666, dedicà totes les seves energies en l'elaboració de la monumental Enciclopèdia. Entre les seves obres dramàtiques figuren El fill natural (1757) i El pare de família (1758). Entre 1769 i 1773, produí amb intensitat i la seva millor obra és Jacques el fatalista. La seva prosa és una rara conjunció d'intel·ligència critica, pensament innovador i economia de mitjans formals. Diderot es va enfrontar amb la tradició escolàstica i el dogmatisme a partir del racionalisme crític de Bayle. El seu concepte de moviment etern de l'univers material i la seva creació d'una dialèctica poètica a traves del diàleg entre els homes i les coses confereixen a la seva obra una vigència que supera el marc estricte del seu temps.

Podem comprovar que aquests personatges reals són els mateixos que els de El camí de Vincennes, llavors aquesta obra no és una obra fictícia, sinó que narra fets que passaren veritablement al passat.

Els fets són reals però els pensaments no, es basen en els escrits d'aquests dos filòsofs, però ningú pot saber que pensaven exactament en aquell moment. Llavors, l'autor aplica el seu punt de vista subjectiu per crear els possibles raonaments dels protagonistes.

Altres personatges de l'obra, els personatges secundaris són:

- L'oficial de policia, el senyor D'Hémery, culpable que empresonessin a Diderot.

- La Thérèse Levasseur, dona d'en Rousseau, bella, modesta i pobra en cultura. Viu amb Rousseau sense haver-se casat.

- La gata Virgínia, mascota de Rousseau.

- El marqués Du Châtelet, funcionari que debat i parla amb en Diderot mentre aquest està empresonat a Vincennes.

• Espai

L'acció de l'obra Camí a Vincennes transcorre en un espai real, concretament, a França. Aquest fet condiciona l'acció dels personatges notablement. Diderot i Rousseau critiquen la situació injusta del país.

La societat de França, a l'igual que les altres societats sotmeses a l'Antic Règim, presentava grans desigualtats socials. El panorama social estava format per una noblesa privilegiada que exercia els càrrecs polítics, una burgesia comercial i manufacturera enriquida però sense tenir accés al poder polític, artesans, proletaris de les manufactures i pagesos.

Rousseau i Diderot, a l'igual que altres filòsofs francesos, volien canviar aquesta societat, volien que el poder residís en el poble. Desitjaven la llibertat que en aquella situació d'imposicions no podien tenir, situació culpable de l'ingrés de Diderot a la presó.

La presó de Vincennes era un lloc que no estava tan malament per ser una presó, posseïa grans jardins idíl·lics per on el presoner, Diderot, podia caminar durant interminables hores. La seva cel·la tenia vistes a aquests magnífics jardins.

El lloc on succeí la Il·luminació de Rousseau també era un lloc idíl·lic, envoltat de natura. El seu destí el trobà entre arbres, en uns dels seus passeigs que tant li agradava realitzar, no entre la ciutat que tant odiava. D'aquest mode Rousseau demostrà també la seva gran afició per la botànica.

• Temps

El temps narratiu on transcorren els fets de l'obra Camí de Vincennes, és curt però intens. En un sol dia es desenvolupa tota l'acció, centrant el fet més important en les poques hores que dura el camí de París cap a Vincennes. Durant aquest passeig Rousseau rep la il·luminació. Històricament, Rousseau rep aquesta il·luminació d'igual mode que ens en descriu l'obra.

L'època històrica en la que ens situa aquest llibre, França al segle XVIII, és una època de monarquia absolutista exercida pel rei Lluís XV, qui concentrava en les seves mans tots tres poders: legislatiu, executiu i judicial. Aquest rei declarà en 1766: "El poder sobirà resideix únicament en la meva persona”.

L'absolutisme, l'autoritarisme absolut, va ser una pràctica política justificada per filòsofs i pensadors com Thomas Hobbes, que, en la seva obra Leviatán, mantenia que els éssers humans transfereixen els seus drets naturals a l'Estat; i Jacques Bossuet, qui va destacar l'origen diví de l'autoritat del monarca.

Durant el segle XVIII sorgí la Il·lustració, un moviment intelectual basat en la idea del progrés, la supremacia de la raó i el desenvolupament de la ciència i de les llibertats, Rousseau i Diderot formaven part d'aquest moviment, per tant, eren considerats il·lustrats. Rousseau, junt amb altres filòsofs i pensadors com Voltaire o Montesquieu, posà les bases del liberalisme polític.

Les idees il·lustrades van mitigar les actuacions d'alguns governants absoluts que intentaren actuar amb lògica per augmentar la riquesa dels seus estats, és a dir, es deixaren aconsellar per pensadors il·lustrats.

El temps històric on transcorre l'acció de l'obra és igual a l'època real, abans descrita. Aquests fets són els que impulsen als protagonistes, Diderot i Rousseau, a pensar d'aquell mode, defensant la critica racional i exposant les injustícies de l'absolutisme i d'una societat clarament marcada pels estaments socials, amb la intenció de canviar aquests fets i propulsar un govern per part del poble, vertader posseïdor del poder de l'Estat.

Per altra banda, l'art de l'època absolutista es basava en formes barroques, però en l'obra s'esmenta la tornada a l'estil clàssic romà i grec que, realment, és donà desprès de la caiguda de l'Antic Règim, a finals del segle XVIII. Aquest moviment artístic s'anomenà Neoclassicisme, moviment que utilitzava elements de l'art clàssic per a expressar les noves idees de llibertat i igualtat.

• Bibliografia

• MARÍ, Antoni (1995): El camí de Vincennes. Barcelona: Edicions 62

• Història Illes Balears. Segon cicle d'educació secundària obligatòria. Madrid: Grup Anaya