Egipte 3-9

Grècia 10-22

Roma 23-32

EGIPTE, EL PAÍS DEL NIL

El Nil, el riu més llarg del món, prové de la regió dels Grans Llacs Africans, i augmenta el seu cabal amb les aigües aportades per les muntanyes d'Etiopia. Les pluges monzòniques que cauen sobre aquestes últimes cap al maig-juny arriben a Egipte un mes més tard, dipositen un llim fertilitzant i es retiren pels volts d'octubre. Les terres queden llestes per a la sembra i, sense exigir grans esforços, donen collites òptimes, generalment dues al any.

La civilització egípcia es desnvolupà en la franja cultivable de les dues bandes del riu (entre 6 i 20 km d'amplària) i en el delta. La regularitat de les crescudes, el clima a penes sense canvis, l'aïllament del país, a recer d'invasions i grans desastres naturals, i l'existència suportable dels camperols, contribuïren a imprimir al país el seu caràcter equilibrat i conservador. Els egipcis parlaven una llengua camítica, i en els ingredients de la seva identitat prevalien els elements africans. Pel que sembla, en l'època prehistòrica, a mesura que el desert anà guanyant terreny, els grups humans s'arreplegaren cap al Nil, i així nasqué la civilització egípcia, l'escenari principal de la qual foren els 1200 km de vall que hi ha entre la primera cascada i el delta.

PERÍODE PREDINÀSTIC

En el país es distingiren des d'època primeranca dues regions: el Baix Egipte (que coincidiria amb el delta del Nil) i l'Alt Egipte. La línia divisoria entre tots dos se situa cap al sud del Caire actual. En època immediatament anterior a la històrica, un impuls unificador partí del sud (versió discutida per alguns egiptòlegs) per obra d'un faraó al qual la tradició anomena Menes. Vers al 3000 a.C., s'establí una primera capital a Tinis, i s'inicià la succeció de les dinasties.

IMPERI ANTIC

Al segle III a.C., Manethó, un sacerdot egipci hel·lenitzat, escrigué en grec una història del seu país, que dividí en tres grans períodes, Imperis Antic, Mitjà i Nou, i en el transcurs dels quals regnaren vint-i-sis dinasties. Aquest esquema s'ha mantingut tradicionalment en tots els estudis històrics.

Després de la unificació del reialme, la capital s'establí a Tinis. El rei (faraó) disposava d'un exèrcit regular i d'una eficaç burocràcia centralitzada. El comerç començà a prosperar.

Amb la III dinastia (a partir del 2778 a.C.), la capital es traslladà a Menfis i s'accentuà el centralisme, com a etapa prèvia per a la culminació del poder absolut del faraó. En aquesta època es construïren les famoses piràmides, i el país visqué un moment d'esplendor en un aïllant relatiu. En l'època d'inundació, els camperols oferien els seus serveis per a la construcció d'obres públiques i monuments. La monarquia absoluta dominà Egipte fins a mitjan III mil·lenni a.C., en què determinats càrrecs importants es feren hereditaris i cresqué el poder dels sacerdots. Es donà així una situació en el feudalisme que ocasionà la disgregació del poder, fins al punt que els governadors de les províncies (nomós) actuaven com si de fet fossin independents. D'aquesta manera, conclogué l'Imperi Antic i s'obrí un primer període intermedi, caracteritzat per l'accentuació del fenomen feudal.

IMPERIS MITJÀ I NOU

L'XI dinastia restaurà la unitat vers el 2000 a.C. i establí la capital a Tebes. Durant l'Imperi Mitjà, Egipte visqué un període de puixança, que es malmeté amb la invasió d'un poble asiàtic, els hikses. Enmig de la confusió creada, retornaren els vells fantasmes de l'anarquia i de la separació Nord-Sud, i els hikses, establerts en el delta, crearen la seva pròpia dinastia (XVI, 1730-1580 a.C.; segon període intermedi).

La tradició atribueix al príncep tebà Amesis l'expulsió definitiva del hikses i la fundació de la XVIII dinastia, amb la qual començà l'Imperi Nou. Aquesta dinastia, que fou encapsalada per una monarquia fortament centralitzada i burocratitzada, assolí amb Amenofis III (1402-1364 a.C.) un dels moments culminants de la puixança egípcia. La decadència s'inicià amb Amenofis IV (1364-1347 a.C.), que volgué reforçar amb la seva autoritat desposseint dels seus privilegis la casta sacerdotal, especialment el clericat d'Ammó. Per aquest motiu intentà d'implantar el monoteisme, basat en el culte a Aton, i fins i tot traslladà la capital a l'Egipte Mitjà (actual Tell el `Amarna), on es desenvolupà una interessant escola artística. La debilitat del país fou aprofitada pels hittites per arrabassar-li amplis territoris de l'Àsia, que Egipte havia ocupat per prevenir possibles invasions pel Sinaí.

L'experiment monoteista d'Amenofis IV no va tenir continuïtat, i Egipte visqué un últim període d'esplendor i d'absolutisme faraònic amb la dinastia XIV. Ramsés II (1290-1224 a.C.) patí una semiderrota a Kad
s a mans dels hittites, fet que suposà la fita a partir de la qual el declivi d'Egipte es tornà irrefrenable. Ramsés III (1184-1153 a.C.), de la XX dinastia, encara aconseguí rebutjar la invasió dels anomenats pobles del mar, després de la qual s'estengué un període de feudalització i anarquia. El 661 a.C., el rei assiri Assurbanipal s'apoderà de Tebes, i el 525 a.C., els perses posaren fi a la independència d'Egipte. Regnava en aquells dies Psammetic III, de la XXVI dinastia, que havia establert la seva capital a Sais, al delta.

LA CIVILITZACIÓ EGÍPCIA

El coneixement de la civilització egípcia ha estat possible gràcies als descubriments arqueològics i després del desxiframent de la seva escriptura, composta per jeroglífics, els quals evolucionaren des de l'aspecte pictogràfic fins al sil·làbic. La seva dificultat feia que aquesta escriptura estigués reservades a uns funcionaris anomenats escribes. S'utilitzava com a suport escriptori el papir, obtingut de la planta del mateix nom.

Els egipcis posseïren sòlids, bé que elementals,coneixements de càlcul i de geometria, que els serviren per a l'agrimensura i per aixecar monuments. També conrearen l'astronomia, en la qual no excelliren tant com els mesopotàmics, però que els servì per establir un calendari i preveure així les crescudes del Nil, de les quals depenia la seva prosperitat. En l'àmbit de les realitzacions materials, destaca una arquitectura adovellada (es a dir, que utilitzava sostrades planes i que desconeixia l'arc i la volta), una escultura que assolí un notable realisme, i una pintura (murals en temples i tombes) que ens proporciona detalls precisos sobre la vida del país.

La religió es basava en els déus que simbolitzaven les forces de la naturalesa i en els protectors de la ciutat (així tenim Ra, el Déu del Sol; Ptha, patró de Memfis; Ammó, de Tebes, etc.). Al llarg de la història, aquests déus tingueren moments de predomini sobre els altres, amb la consegüent influència del seu respectiu clergat. Un dels cultes centrals i permanents fou el de la tríada composta per Osiris, Isis, la seva esposa, i Horus, el fill de tots dos. Amb aquests mites es relacionen les pràctiques funeràries (momificació, tombes amb decoracions i ofrenes).

La societat egípcia patí modificacions i convulsions al llarg de la seva dilatada història, però es pot traçar un esquema general. La societat era piramidal, amb el faraó i la seva família al cim, els alts funcionaris i el clergat (que tendiren a fer hereditaris els seus càrrecs i a reunir vastes propietats immobiliàries), i els camperols i artesans a la base. No hi havia esclaus pròpiament dits, tot i que hom pot imaginar que en les èpoques d'expansió imperialista es disposava de presoners de guerra. La gran riquesa d'Egipte era la seva agricultura, i l'absència de boscos i la relativa escassesa de pedra obligaren a desenvolupar una notable activitat comercial amb l'exterior.

LA CONCEPCIÓ DE L'UNIVERS

Des del principi, Egipte va estar aïllat i en bona part fou autosuficient. Els seus habitants es consideraven “les” persones per autonomàsia, condició que negaven als estrangers, i els seu país era “la terra”. El Nil permetia, amb la seva crescuda anual, una agricultura pròspera que no exigia grans esforços. El clima era sec i uniforme. L'economia del país no requeria mà d'obra esclava, i a la vall del Nil només podia ser envaïda des del Sinaí, per la qual cosa es desconeixen les incursions que amb tanta freqüencia sofrien els habitants de la Baixa Mesopotàmia. En definitiva, tot induïa a l'equilibri (fins i tot el Nill era com una línia que dividia simètricament Egipte) i que l'existència transcorregués sense alts i baixos.

En un medi així, els mites no necessiten explicar fenòmens naturals terrorífics, i els únics que escapen a aquest aparent ordre són els animals: el falcó, el xacal, el cocodril. Aquest animals no s'ajusten a les regles, i els mou alguna força misteriosa (pel seu prolongat vol de planatge, es creia que el Sol movia el falcó; és per això que se li atorgà aquest símbol). Sembla que el fet de “sortir-se de la norma” els convertí en atributs divins i formaren part de l'anatomia híbrida (home i animal) de molts déus; o bé reberen culte directament, com a símbols vius d'influències superiors (l'escarabat piloter, que en empènyer la bola a què dóna forma imita el curs del Sol).

La Terra era plana, el seu centre l'ocupava Egipte, i al seu voltant s'estenia l'oceà tenebrós de Num, d'on naixien el Sol, per fer el seu recorregut diari, i el Nil. En el confins d'aquest oceà s'assentaven les vores del gran bol invertit que era la vota celeste, que es complentava amb un altre bol col·locat en sentit invers sota la terra plana, i que acollia el món inferior; aquest conjunt tenia una forma semblant a una nou. Fora d'aquests càpsula no hi havia res sinó el caos. A dins, hi vivien els déus i els homes.

Sota la volta celeste, que a vegades es representava com el ventre d'una vaca, hi havia les estrelles suspeses o adherides com lluentons. Amb el temps, el Sol, que era com una bola que rodava d'un lloc a l'altre de l'oceà, rebé culta i guanyà importància. Deixà de provenir del món inferior i va trovar el seu lloc natural al nord de l'univers. La noció s'anà fent més abstracta i va acabar essent la manifestació de Ra, el déu creador i el seu temple suprem era a Heliòpolis. Aquesta divinitat s'identificà successivament amb altres, però l'advocació que va aconseguir més rellevància fou Ammó-Ra. El seu culte es concentrà a Tebes.

Els relats egipcis de la creació són variats i gaire bé sempre més contradictoris que complementaris. L'element comú d'aquests relats són les aigües primordials, d'on apuntava un turó, igual com quan es retira la inundació anual del Nil i va deixant al descobert les prominències del terreny. El déu creador, que varia segons les diverses teologies, aparegué en el turó. No hi ha detalls sobre aquesta autocreació, però aquest déu engendrà divinitats menors que, acoblant-se originaren el cel, la terra i els altres elements de la naturalesa.

ISIS I OSIRIS

Osiris, rei d'Egipte, canvià els costums salvatges dels seus súbdits, els ensenyà el cultiu dels camps i els va donar lleis per regir-se. Posteriorment, confià els assumptes d'Egipte a la seva germana i esposa Isis, i acompanyat d'Horus, el fill d'ambdós, estengué per altres països els beneficis que primer havia portat a Egipte. De retorn al seu regne s'assabantà que el seu germà Seth s'havia aixecat contra ell, i hi havia induït una part del seu poble.

En efecte, Seth, engelosit del poder d'Osiris, el va fer caure en una emboscada i el va matar, esquarterà el seu cos i l'introduí en un cofre que va llançar al Nil. Isis el va anar a buscar i finalment el trobà. Segons una de les versions més difoses, va haver de recórrer Egipte buscant els trossos del cos d'Osiris, i un cop reunits, ell resucità. Un altre versió contà que després dels honors fúnebres, la vídua decidí castigar Seth. Reuní un exèrtit i el va vèncer.

Posteriorment, Isis perfeccionà les arts i va introduir tècniques útils, com les veles de les embarcacions. En morir, els egipcis l'elevaren a la categoria de deessa i la van considerar mare de totes les coses i divinitat universal. Se la representa de diverses maneres: una de les seves imatges és una figura de dona amb el cap coronat amb due banyes de vaca entre els quals apareix un globus solar. Té repenjada la mà esquerra en un bastó i agafa am la dreta la clau del Nil. A vegades porta en braços Horus nen.

Durant la Baixa Època i els períodes hel·lenístic i romà, el culte d'Isis es va anar estenent fins a convertir-se en una deessa universal que tenia santuaris a tot el món mediterrani i se la identificà amb Juno, Hècate, Bel·lona i altres figures mitològiques. Osiris, per altre banda, és una divinitat molt antiga (desconeixem els orígens d'Isis) que amb el transcurs del temps esdevingué més important. Entorn del culte d'aquest déu s'organitzaven festivals i se celebraven misteris, cerimònies reservades per als iniciats. La resurrecció d'Osiris es relacionava amb la periòdica renovació de la natura i amb la crescuda anual del Nil.

HORUS

Segons una versió del mite, Isis concebé Horus després d'haver estar assassinat Osiris, per procediments màgics. Quan Horus va ser adult, decidí venjar el seu pare i en un combat amb Seth, el seu oncle, va perdre un ull. Seth, però, va morir i fou jutjat com a perdedor per l'assemblea dels déus, malgrat que Seth va restituir l'ull a Horus, que l'oferí al seu pare.

Horus, déu del cel, se'l representa amb cap de falcó. Succeí Osiris , patró de la vegetació, com a rei d'Egipte. L'origen del seu culte se situa a l'Alt Egipte, on era una deïtat solar, i podria haver tingut una funció semblant ala de Ra.

AMMÓ

Déu d'origen tebà, amb cap de moltó. El culte assolí l'auge al segle XVI a.C., després de l'expulsió dels hikses. La rivalitat amb Ra desaparegué per l'associació d'ambdós déus, que va donar origen a Ammó-Ra. Ammó es considerava un dels creadors de l'univers, i els grecs l'identificaren amb Zeus. El seu oracle, a l'osasi de Siwa a Líbia, aconseguí molta importància i fou consultat per Alexandre el Gran, malgrat que el culte a Ammó començà a decaure tres segles abans, en ser destruïda Tebes pels assiris (664 a.C.). Osiris va fer moltes de les seves funcions al panteó.

RA

Ra (o Re), el déu del Sol, tenia el seu santuari a Heliòpoli, i una de les seves advocacions (Atum) el presenta com a creador de l'univers. Atum creà la divina parella composta per Shu (l'aire) i Tefnut (la humitat). De la seva unió nasqueren el déu Terra (Geb) i la deessa del firmament (Nut). Aquestes divinitats més les parelles Isis-Osiris i Seth-Neftis formaven la Gran Enneada d'Heliòpolis.

ANUBIS

Déu dels morts, amb cap de xacal, vestits guerrers i sostenint en una mà un caduceu i en l'altra un sistre. Se li dedicaven les oracions fúnebres. Era germà d'Horus i s'encarregà d'embalsamar el cos d'Osiris. Aquesta dedicació als ritus d'ultratomba va fer que se'l considerés un deïtat del món inferior.

SETH

Se'l representava amb figura d'ase, cames llargues, orelles prominents i una cua curta. Al llarg dels segles però, es transformà, en la iconografia, en una bèstia d'aparença canina. Seth era senyor de l'Alt Egipte i es convertí, primer, en enemic del seu germà Osiris, senyor del Baix Egipte, i després en rival del seu nebot Horus, fet que pot interpretar-se com una al·legoria dels enfrontaments entre ambdues regions. Els grecs identificaren Seth amb Tifó.

PTAH

El centre del seu culte era a Menfis, on també estaven representats la seva esposa, la deessa lleona Sekhmet i el seu fill Nefertem. Al principi se'l va assimilar amb Num, les aigües primordials. Ptah-Num creà el món mitjançant la paraula o modelant el fang. Se'l representava portant sempre l'ankh o creu nansada, símbol de la vida. També se li assignà el patronatge dels ferrers, i els grecs l'associaren amb Hefest.

THOT

Escriba dels déus i a la vegada déu principal d'Hermòpolis. Se'l representava amb cap d'ibis. En els primers temps, Thot havia estat un déu creador, però més tard se li atribuïren l'elaboració de les lleis, una sèrie de coneixements diversos i l'escriptura jeroglífica. També dominà la magia i fou mestre de mags i taumaturgs. Un dels mites de la creació i li adjudica el paper de déu suprem autocreat.

EL LLIBRE DELS MORTS I EL VIATGE PÒSTUM

El Llibre dels morts, és una antologia de conjurs per assegurar al difunt la “lliure circulació” per l'altre món. En el text s'intenta afirmar la pròpia consciència o ka a fi que pugui reunir-se amb l'ànima espiritual o ba li infongui vida per tal que accedeixi a l'eternitat. El viatge pòstum es feia en la barca de Ra, que navegava per l'oceà primordial, ple de perills. La barca seguia el curs cíclic del sol. Durant la nit, el difunt purgava les seves faltes i esquivava les nombroses amenaces que trobaria en el món inferior: atacs de dimonis, éssers que intentaven apoderar-se de la seva ombra, etc. Després d'aquest viatge purgatiu, el difunt se sotmetia al judici del tribunal d'Osiris, on Anubis pesava la seva ànima (psicòstasi). El subjecte feia una confesió negativa de les seves faltes, i l'escriba Thot en prenia nota, pasava la prova de recompondre el cos trossejat d'Osiris i, si ho aconseguia, s'hi identificava.

No queda gaire clar que passava després del judici, però sembla que el difunt podia protagonitzar una resurrecció gloriosa en Horus.

LA CIVILITZACIÓ MINOICA

A l'illa de Creta florí la primera de les civilitzacions gregues. D'aproximadament el 1375 a.C. data del text més antic conegut (escriptura “lineal B”) en una llengua que és grega, la qual cosa no significa que existeixi una continuïtat estricte entre aquestes primeres etapes de la història i el món que anomenen clàssic. Creta desenvolupà una brillant civilització del bronze que s'estengué a Egipte. En aquesta civilització, el comerç marítim tenia una important paper, i l'illa es repartia en diversos reialmes que, pel que sembla, duien una existència pacífica i pròspera. Els testimonis més notables d'aquesta època són uns palaus adovellats, compostos per una complexa successió d'edificis i patis, decorats amb frescs que evoquen temes marins i religiosos (pel que sembla, dominava un culte a una divinitat femenina, la deessa mare, i en la mitologia ocupava un lloc important el brau, relacionat,com l'anterior, amb el principi de la fertilitat).

La civilització cretenca o minoica (nom derivat del legendari rei Minos) s'ha dividit, amb criteri cronològic, segons la successió de palaus que han estat excavats. L'època dels primers palaus s'estén entre el 2000 a.C. i els 1700-1600 a.C. La destrucció o abandonament d'aquestes construccions es pogué deure a alguna catàstrofe natural. L'època dels grans palaus o palaus pròpiament dita, es prolonga fins al 1375 a.C. (destrucció del palau de Cnossos). A aquest període corresponen els palaus de Cnossos (el sobirà dels quals en algun moment imposà la seva hegemonia), Faistos, Hagía Tríada, Mirto i Mal·lia. Així que l'illa es debilità per desastres naturals que es relacionen amb l'erupció volcànica de l'illa de Thira (Santorí), acaba sota el domini dels micènics, amb els quals mantenia relacions des de feia temps. Fou llavors quan s'inventà l'escriptura lineal B, deguda potser a escribes minoics, desxifrada el 1953 de la nostra era i que fou compartida per cretencs i micènics.

LA CIVILITZACIÓ MICÈNICA

És poc el que se sap dels habitants de Grècia abans de l'arribada dels grups indoeuropeus que genèricament anomenen micènics (o aqueus). Tampoc no se sap la procedència d'aquests, encara que sembla molt versemblant que sigui l'Àsia Menor. Vers el 1580 a.C. comença el període que els arqueòlegs anomenen hel·làdic recent i que coincideix amb l'hegemonia de la ciutat de Micenes, a l'argòlida. Es tracta d'una cultura de bronze que s'estengué al continent i a les Cíclades (altres centres d'aquesta civilització foren Tirint, Pilos, Orcomen, etc.). Com ja s'ha dit, els micènics conquistaren Creta un cop hagué acabat la puixança de l'època dels palaus. Vers el 1900 a.C., una guerra dels Micènics amb Troia, ciutat de l'Àsia Menor amb la qual disputarien el control del comerç o la recerca de metalls a la zona, donà lloc a les llegendes que recullen els poemes homèrics. El món micènic s'enfonsà, tal vegada en plena prosperitat, vers el 1200 a.C., enmig de les turbulències produïdes per la irrupció dels pobles del mar (aquí, en concret, els anomenats doris),portadors del ferro.

LA GRÈCIA ARCAICA

Després del col·lapse del món micènic, es completà la penetració dòria, s'inicià la colonització de les costes d'Àsia Menor, s'introduí l'alfabet i nasqueren les primeres ciutats (polis). Fora d'això, fou un període d'obscuritat (manquen fonts escrites i testimonis arqueològics), que sol anomenar-se edat mitjana grega o període geomètric (per la decoració de la ceràmica més comuna), i que durà fins al 800 a.C. Al final d'aquesta etapa prengueren forma els poemes homèrics. El subsegüent període arcaic, que arriba fins al segle VI a.C., presencià grans transformacions: generalització de l'alfabet, desenvolupament de les polis, governades per règims primer aristocràtics i després tirànics; necessitat d'emigrar, atesa la pobresa dels recursos, i establiment de colònies des d'Espanya fins a Crimea; naixement d'una economia mercantil, amb l'ús de la moneda; codificacions legals; transformació de la tàctica militar, amb la introducció del hoplites o infanteria pesada; diferenciació de les tres grans famílies lingüístiques gregues (dòric, jònic i eòlic), i aparició d'un sentiment de comunitat cultural per damunt de la fragmentació política (els grecs començaren a anomenar-se a si mateixos hel·lens).

ATENES I ESPARTA

La unitat política grega era la polis, que comprenia la ciutat i un territori al voltant. Atenes i Esparta, molt diferents per la seva estructura política, social i econòmica, exemplifiquen el gran fraccionament del món grec i la rivalitat que enverinà la seva història. Els intents unificadors mai passaren de la constitució de federacions ocasionals.

Atenes, a l'Àtica, estava poblada per gents de nissaga jònia, que evolucionaren d'una societat patriarcal a una monarquia i després a un règim aristocràtic. A partir del segle VII a.C., la ciutat començà a prosperar gràcies a la construcció d'una flota mitjançant la qual es transportaven l'oli i els productes de terra endins, s'importaven primeres matèries i productes manufacturats del món egeu i de l'Àsia Menor. Més endavant, a aquesta activitat es va afegir l'explotació de pedreres de marbre i mines de plata.

L'organització política d'Atenes s'inicià amb les legislacions de Dracó (vers el 620 a.C.) i Soló (vers el 594 a.C.), base de l'ordenança constitucional. Les ciutats es classificaven segons les seves rendes, i estaven representades en l'Areòpag, encarregat de vetllar pels interessos de la classe dirigent; la Bulé o assemblea legislativa, integrada per 400 ciutadans elegits anualment i que anà acaparant funcions de l'areòpag; i l'Esglèsia, de la qual formaven part tots els ciutadans i que votava les lleis proposades per la bulé, bé que el seu poder efectiu era escàs.

Si Atenes era una potència marítima, Esparta, al sud del Peloponès, n'era una de terrestre, i el seu substrat ètnic era dori (i amb anterioritat aqueu, com el d'Atenes). Estava organitzada segons rígids criteris d'enquadrament militar i estava regida per una monarquia dual (dos reis), la funció dels quals eren controlades per uns poderosos magistrats anomenats èfors. Els ciutadans es dedicaven al servei militar per a tota la vida, mentre que les tasques productives les fectuaven els ilotes, desprovistos de drets, però amb una economia benestant.

LES GUERRES CONTRA ELS PERSES

En el seu designi d'expandir-se cap a l'oest, els perses s'apoderaren de l'illa de Samos i més tard de la ciutat de Milet, a l'Àsia Menor. Aquest fet donà lloc a una rebel·lió dels jonis en aquesta regió (499-494 a.C.), que cercaren la solidaritat dels seus germans de Grècia. Vers el 512 a.C. Darios passà a Europa travesant el Bòsfor, amb el propòsit de sorprendre per l'oest els seus enemics els escites, un poble establert a la costa occidental i septentrional de la mar Negra. Els grecs se sentiren, així doncs, doblement amenaçats, i més si es té en compte que amb aixó quedaven trancades les rutes comercials a la mar Negra. Com que Atenes havia ajudat els jonis sublevats, els perses enviaren una expedició de càstig, però els atenesos aconseguiren derrotar els invasors a Marató (490 a.C.).

A la mort de Darios, Xerxes (486 a.C.) pujà al tron dels aquemènides, i preparà una gran expedició amb el propòsit de conquerir Grècia, les ciutats de la qual s'aliaren per afrontar una amenaça tan greu. L'exèrcit persa avançà cap el nord irrefrenablement, malgrat el revés que patí a les Termòpiles enfront de la coalició peloponiesa comandada pel rei espartà Leònides. Atenes, previàment evacuada pels seus habitants, fou ocupada sense cap esforç.

La flota atenense, sota el comandament de Temístocles i integrada per naus lleugeres i maniobrables, aconseguí destruir la força naval persa de Salamina (480 a.C.). mentrestant, un exèrcit sota el comandament de l'espartà Pausànies s'enfrontà en terra al general persa Mardoni, al qual derrotà a Platea, obligant-lo a la retirada. El 479 a.C. l'esquadra grega destruí les restes de les naus perses a Mícale.

Un cop Pèrsia fou vençuda per mar i per terra, les polis jòniques s'aliaren contra Atenes (lliga Marítima o Confederació de Delos, 478 a.C.), i s'incubà la irreductible rivalitat entre la capital àtica i Esparta. Atenes reuní un poder i una ruquesa sense precedents en la història grega, que culminà durant el govern de l'aristòcrata Pèricles (461-429 a.C.), en l'època del qual floriren la cultura i les arts, i la ciutat es dotà dels seus més cèlebres monuments, com el Partenó.

LA GUERRA DEL PELOPONÈS

La rivalitat amb Esparta esclatà amb la competència comercial entre Atenes i Corint, que acabà perjudicant, a causa d'un blocatge, els interessos de Mègara, ciutat pròxima a Corint. Com que Mègara pertanyia a la lliga del Peloponès, capitanejada per Esparta, pressionà a aquesta última perquè declarés la guerra a Atenes. Però l'autèntica instigadora del conflicte fou, sens dubte, Corint.

La contesa suscitada a partir d'aquests incidents es prolongà des del 431 fins el 404 a.C. i, com que s'enfrontaven una potència marítima i una de terrestre, el resultat de les hostilitats, que tingueren per escenari diversos llocs del món grec, incloent-hi Sicília, trigà a decidir-se, i la sort de tots dos bàndols fou alternativa. El 405 a.C., finalment, Atenes s'haguè de rendir. Les seves muralles foren derribades (Corint sol·licità que la ciutat fos totalment arrasada) i hagué de renunciar a la seva flota, reservant-se una mínima quantitat de naus per continuar la seva activitat comercial.

HEGEMONIA DE MACEDÒNIA

Després de la guerra del Peloponès, Esparta fou incapaç d'imposar la seva hegemonia, i el sistema de les polis entrà en decadència, amb la qual cosa Pèrsia acabà essent l'àrbitre de bona part de la política grega. Després d'una efímera hegemonia de Tebes vers el 370 a.C., començà a consolidar-se la puixança de Macedònia, una regió al nord de Grècia, fins llavors marginal i considerada semibàrbara.

El rei macedònic Filip aconseguí d'estendre la seva hegemonia per tota la Grècia septentrional, fet que alarmà la resta de les polis. Filip alentà una rebel·lió de l'illa d'Eubea contra Atenes (348 a.C.), qua acabà en una guerra oberta. L'exèrcit macedoni, que havia revolucionat la tàctica introduint una nova unitat de combat, la falanfge,vencé la coalició beociatenense a Queronea (338 a.C.). L'instrument de l'hegemonia macedònia fou la lliga de Corint, que reunia els estats grecs i que Filip es proposava d'utilitzar per enfrontar-se a Pèrsia, l'enemic comú i al qual continuaven sotmesos els territoris hel·lens de l'Àsia Menor.

ALEXANDRE EL GRAN

Filip motí víctima d'una conjura cortesana el 336 a.C. i el succecí el seu fill Alexandre. Aquest, de vint anys, demostrà uns dots excepcionals des de bon començament: assegurà el domini sobre Grècia, consolidà les fronteres septentrionals contra les invasions bàrbares (335 a.C.) i es disposà a acomplir el designi patern d'enfrontar-se a Pèrsia. Per això penetrà el seu territori pel nord, travessant el Bòsfor. Les decisives batalles de Granic (334 a.C.) i Issos (333 a.C.), en les quals manifestà el seu enginy d'estrateg, li obriren les portes de l'Imperi aquemènida i emprengué la persecució del seu emperador, Darios. Abans de culminar la conquesta, es desvià cap a Egipte, s'apoderà del país (331 a.C.) i es proclamà faraó. A Gaugamela (o Arbela), a l'altra banda del Tigris, s'entaulà la batalla decisiva que significà la ruïna de Pèrsia. Successivament caigueren en mans gregues Babilònia, Susa, Persèpolis i Pasagarda, i el botí reunit assolí proporcions gegantines. Un cop mort Darios, Alexandre mostrà clares tendències cap a l'orientalització (es proclamà rei de Pèrsia), fet que enfrontà alguns dels seus homes, que com a grecs abominaven el despotisme asiàtic.

Del 327 al 325 a.C., Alexandre emprengué la conquesta de l'Índia, en els límits de la qual s'aturà, pressionat per les seves tropes, que es negaren a continuar. Quan retornaven a Pèrsia, Alexandre morí, possiblement de paludisme (323 a.C.). S'havia proposat de crear un imperi universal fusionant la civilització occidental (grega) i l'oriental (persa, que al seu torn englobava les antigues cultures del Pròxim Orient). Pensava establir la seva capital a Babilònia. L'Imperi akexaxndrí es disgregà quan morí el seu creador, els generals del qual (coneguts com diàdocs o successors) es repartiren els territoris: Antígon s'adjudicà Macedònia i Grècia; Seleuc, Síria, i Ptolomeu, Egipte. Tot i que el projecte polític d'Alexandre es malogrà, s'obrí a partir d'aquell moment un nou període d'esplendor cultural, l'hel·lenisme, que recollia i universalitzava els aspectes més creadors de la cultura grega i aportava, així mateix, elements de la mil·lenària i riquíssima tradició oriental.

LA CIVILITZACIÓ GREGA

Malgrat la seva diversitat política, els grecs tingueren consciència de pertànyer a un mateix àmbit cultural: la llengua, la religió i les institucions panhel·lèniques, com també els jocs esportius, els santuaris i els oracles alimentaven aquest sentiment de comunitat. La religió no es traduïa en una teocràcia, com a Orient, i no hi havia clergat ni casta sacerdotal, motiu pel qual existia un ampli marge per a l'especulació lliure i individual i per a la producció artística i literària encaminades a la creació de bellesa i a reflectir inquietuds exclusivament humanes. La religió tenia una funció de cohesió social, i els déus simbolitzaven forces de la naturalesa, aspectes de la vida i l'experiència immediata, o conceptes abstractes (Zeus, Hera, Hermes, Apol·lo, Poseidó, Ares, Afrodita, Pal·las Atenea, etc.), als quals, a més, s'atribuïa el patronatge de determinades ciutats. La cultura literària i científica de Grècia es pogué conservar perquè en el període hel·lenístic, i molt particularment a l'Alexandria d'Egipte, es dugué a terme una recopilació i sistematització d'aquell preciós llegat, gràcies a la disponibilitat del papir, que permeté la constitució de nodrides biblioteques.

FENICIS I GRECS

Entre els segles VII i VI a.C., i coincidint amb les transformacions produïdes a la darreria del bronze, arribaren per mar a la costa que va del golf de Lleó fins al litoral valencià pobles dedicats al comerç. Els que van deixar una petjada més forta van ser els grecs i els fenicis.

La costa mediterrània formava part de les estratègies comercials dels mercaders. Les comunicacions es feien per mar, les naus transportaven tota mena de mercaderies manufacturades: perfums, ceràmica, objectes d'ivori, teixits, oli i vi, per ser canviades per primeres matèries: gra, pells, etc. Aquesta via comercial no era nova, s'havia obert ja en etapes neolítiques, però a partir del segle VII té rellevància per les innovacions que van provocar en els pobles indígens.

ELS GRECS

Van fundar ciutats importants a Massàlia (Marsella)i Emporion (Empúries). Empúries esdevingué l'establiment grec més occidental i tancà el sector grec de la Provença i del Llenguadoc,

Els grecs aplicaren a les seves colònies les estructures de la societat grega. La ciutat mirava de cara el mar i estava fortificada amb muralles; tenia un port d'on sortien i arribaven les naus. Els blocs de cases tenien forma de quadrícula i els carrers, traçat rectilini. Les cases contenien diverses cambres. A la ciutat hi havia un sector dedicat a temples i una àgora amb porxos per al mercat. Es proveïen d'aigua potable gràcies a cisternes que recollien l'aigua de la pluja. Sembla que el poder polític estava en mans d'un consell aristocràtic i es van mantenir les formes polítiques tradicionals en la societat grega.

Des d'Emporion i els enclavaments fenicis es regularitzava un important comerç i s'exercia una considerable influència entre les comunitats indígenes. Aquestes comunitats estaven formades per diferents col·lectius: edetans (a la zona valenciana), ilergets (a la Catalunya interior i part d'Osca), andosins (Pallars Sobirà, Vall d'Aran i Andorra), laietans (pla de
Barcelona, Maresme i Vallés), indigets (Empordà), sordons (Rosselló), ausoceretans (plana de Vic), ceretans (Cerdanya), castlanis (Garrotxa), bergistans (Berga), lacetans (Solsonés), etc.

Fenicis i grecs introduïren nous costums i cultes i també noves tècniques, com per exemple la ceràmica de torn i la metal·lúrgia del ferro; tot això repercutirà en la millora de la productivitat i de les condicions de vida.

MYTHOS I LOGOS

Alguns autors consideren la història de la cultura grega, des dels filòsofs presocràtics fins a l'època imperial romana, com una permanent tensió entre mythos (el que és intuïtiu i llegendari) i logos (el que és conceptual, l'acostament crític a la realitat). Per primera vegada, els filòsofs grecs començaren a desenvolupar un pensament deslligat de qualsevol subjecció a un principi superior. Aquest pensament al marge de tot el que és mític, que s'ha acordat situar-lo a partir de Tales de Milet (vers el 624-546 a.C.), es va iniciar en les colònies de l'Àsia Menor i de la Magna Grècia (Sicília), on hi havia més llibertat que a la metròpoli. A més, a l'Hèlade no hi havia casta sacerdotal que mantingués el monopoli del saber i de la interpretació de les tradicions. Amb això, logos inicià la coexistència i, al mateix temps, la pugna amb mythos. L'epíleg de la filosofia grega fou el neoplatonisme, molt influït de misticisme i influències orientals. Però en el seu naufragi, logos va arrossegar mythos: el politeisme i tot el conjunt de faules al seu entorn van cedir a l'empenta dels cultes orientals, que primer s'introduïren en la «religió paral·lela» representada pels misteris i acabaren expulsant els déus de l'Olimp al pou de la història. Al segle III s'imposaven els monoteismes importats d'Orient.

El panteó grec evolucionà a partir dels seus orígens europeus, amb la personificació dels fenòmens naturals. Amb el temps, els cultes que se'ls dedicaren es distribuïren geogràficament, centrant-se en santuaris locals, regionals i panhel·lènics, així com en jocs, festivals i oracles. Els grecs oraven als seus déus i els oferien sacrificis, els dedicaven vistoses cerimònies i en multiplicaren els cultes. L'escultura i la pintura (aquesta última perduda per a nosaltres) donaren forma a una iconografia que, amb les seves variants estilístiques, és la que tant els mateixos grecs com la posteritat han identificat amb el panteó olímpic.

Des de l'època arcaica es van anar definint les divinitats principals, que arribaren a dotze. A aquestes les succeïren altres de menor categoria, que s'agruparen eb deïtats agràries, marines, personificacions de determinades forçes i al·legòriques. Finalment, els herois i els semidéus eren generalment fills d'una divinitat i una persona mortal; moltes vegades foren elevats a la categoria de déus i van rebre culte.

DEL CAOS A LA FAMÍLIA OLÍMPICA

Al principi regnava el Caos, però una difosa voluntat creadora plasmà la Terra o Gea, la Mare Terra, que donà forma al món tal com el coneixem. Tingué un fill, Urà o el Cel, amb qui després es casà per tenir diversos fills, entre ells els ciclops, gegants amb un sol ull enmig del front, grans constructors i hàbils metal·lúrgics.

Algunes fonts creuen que en aquell temps sorgí de manera espontània la raça humana, que abans d'arribar al seu estadi actual passà per tres edats: la d'or (en que regnà Cronos, senyor del temps), la de plata i la de bronze. En aquest procés hi va haver gradualment una degradació que provocà que, des de les meravelles de l'edat daurada, en què la naturalesa era pròdiga i els homes convivien pacíficament, la riquesa i bondat originals s'anessin enfosquint més i més fins a arribar a la present edat del ferro, la pitjor de totes.

Urà s'hagué d'enfrontar a la rebel·lió dels seus fills, els ciclops, que aconseguí vèncer i que foren expulsats al Tàrtar, l'infern. A continuació engendrà els set titans, que també es rebel·laren contra el seu pare, instigats per Gea i dirigits pel menor d'ells, Cronos (Saturn). Aquest castrà el seu pare i s'imposà als seus germans. Es va unir a Rea (Cíbele) i tingueren diversos fills.

A fi d'evitar que una rebel·lió dels seus fills el desposseís del seu poder, devorava tots els barons que Rea li anava donant. Però en néixer Zeus, la seva mare el substituí per una pedra i, tot seguit, amagà l'infant a l'illa de Creta, on va ser criat per la cabra Amaltea.

En arribar a l'edat adulta, Zeus es disposà a conquerir el cel. Reuní un exèrcit i va vèncer els titans, expulsà Cronos del cel i es proclamà pare dels dèus. Establí la seva cort al mont Olimp i allà inicià el seu regnat sobre els dotze déus majors, els innombrables de categoria inferior, els herois i, naturalment, la humanitat.

DÉUS SUPERIORS

ZEUS

Anomenat Júpiter pels romans, després d'haver derrotar el seu pare l'obligà a vomitar els fills que havia engolit, entre ells Posidó i Hades, i també alliberà del món inferior els ciclops, que li van oferir com a present els que més tard serien els seus atributs: el tro i el llamp. Zeus es va unir a diverses deeses, nimfes i dones mortals, i va tenir un gran nombre de fills, tant déus (Apol·lo, Àrtemis, Afrodita, Ares) com herois (Heracles).

HERA

Germana i esposa de Zeus, la Juno llatina, era virtuosa i fidel, però tossuda, dominant, malhumorada, gelosa (amb bons motius) i venjativa. Presidia els naixements i protegia les esposes fidels. Zeus arribà a lligar-la amb cadenes a la volta celeste per evitar que el fiscalitzés. Els altres déus demanaren ajut al ferrer Hefest, que aconseguí alliberar-la.

POSIDÓ

Germà de Zeus i anomenat Neptú pels romans, era el déu del mar, les aigües del qual removia amb el seu trident. La seva sobirania s'estenia a les aigües interiors com rius, llacs i brolladors, i el seu poder arribava fins a les illes i les muntanyes.

HEFEST

Fill de Zeus i conegut amb el nom de Vulcà pels romans. Notablement lleig i coix, era el déu de la metal·lúrgia i la iconografia el representa en la seva farga, amb un martell en una mà i un llamp a l'altra. Es casà amb Afrodita, que, contrariada pel desagradable aspecte del seu diví espòs, va acabar rebutjant-lo.

ATENA

Coneguda també com Pal·las Atena i batejada Minerva pels romans, era filla de Zeus, de qui va néixer d'una manera força singular. El pare dels déus tenia insuportables mals de cap i li va demanar a Hefest que l'hi obrís per tal d'alleujar-li el dolor. Hefest li donà un cop de destral i del trau sortí Atena amb casc, elm, escut i llança.

Se li atribueix la invenció de l'escriptura, de les arts plàstiques i d'habilitats manuals com els brodat. A banda d'això, la seva ira i la seva venjança eren temibles. La bella Medusa la desafià i Atena convertí el seu rostre en una màscara espantosa, transformà els seus cabells en serps, cobrí el seu cos d'escames i va fer que només amb la mirada pogués matar qualsevol que se li posés al davant. Medusa, juntament amb les seves dues germanes, formà la tríada de monstres més coneguda com les Gòrgones. Des de llavors la deessa adoptà l'efígie de Medusa per guarnir el seu escut.

Fou patrona de la ciutat d'Atenes, que li dedicà el millor temple, el Partenó ( de parthenos, verge), on hi havia l'estàtua de la deessa cisellada per Fídies. Aquesta esta estàtua era crisoelefantina, es a dir, d'or i marfil, materials preciosos que reservaven per representar els dotze déus majors.

AFRODITA

Coneguda amb el nom de Venus pels romans, era la deessa de la bellesa, l'amor i el mar. Va néixer de les escumes marines i foren diversos els déus que la pretenien ja que la deessa tenia un cenyidor màgic que feia que tots s'enamoressin d'ella. Zeus decidí donar-la en matrimoni a Hefest, però Afrodita el rebutjà per la lletjor, la coixesa i perquè el seu ofici de forjador l'obligava anar sempre brut i suat. Així doncs, es dedicà a tenir aventures amb altres déus.

Amb Hares va tenir Fobos, Dimos i Harmonia. Amb Anquises, un rei mortal, va tenir Eneas, el llegendari fundador de Roma. Després s'enamorà del bell Adonis i intentà prendre-li a Persèfone, la deessa del món de les ombres, que l'havia convertit en el seu amant. Zeus designà la musa Cal·líope per tal que actués com a àrbitra i assignés el formós jove a una de les deesses. La decisió fou que passés una part de l'any amb cadascuna, però Afrodita va intentar que fos només per a ella. Ares, engelosit, es convertí en un senglar i el va matar durant una cacera. En morir, Adonis davallà al Tàrtar, on regnava Persèfone, i per aquest motiu Afrodita restà allunyada d'ell. S'adreçà a Zeus i li exigí que s'acomplís la sentència de Cal·líope. D'aquesta manera Adonis passava una part de l'any en el regne dels morts i l'altra amb la deessa de l'amor.

Afrodita sol representar-se acompanyada del seu fill Eros (Cupido per als romans), un nen amb un carcaix i un arc, i dispara les seves fletxes al cor dels homes per inspirar-los amor.

DEMÈTER

Deessa de l'agricultura, en particular dels cereals, anomenada Ceres pels romans. De la seva unió amb Posidó nasquè Persèfone (Prosèrpina per als romans). Hades o Plutó, déu de l'infern, s'enamorà de Persèfone, la raptà i se l'emportà al seu regne subterrani. Demèter es dedicà llavors a buscar insistentment la seva filla, i quan descubrí que on era aconseguí que Zeus concedís a Persèfone passar una part de l'any amb la seva mare, fora del tenebrós inframón on l'havia portada el seu raptor. A Prosèrpina se la coneix també amb el nom d'Hècate i presidia les cerimònies màgiques i els encantaments.

Quant a Demèter, en el seu honor s'instituïren els misteris d'Eleusis, fundats per Triptòlem, un mortal que la deessa va criar; i a Atenes, la festa de les tesmofòries, com a acció de gràcies per haver rebut de Demèter el coneixement de l'agricultura.

ARES

Fill de Zeus i Hera, déu de la guerra que els romans anomenaven Mart. Creà l'art de la guerra i n'establí les normes estratègiques i tàctiques. La seva relació amb Afrodita, esposa d'Hefest, provocà les reconvencions de Zeus, fet que el féu decidir a abandonar l'Olimp i viure entre els grecs. Contribuí a crear institucions atenenques com l'assemblea o Aeròpag, i quan va esclatar la guerra de Troia es posà al costat d'aquesta ciutat. Els llatins adjudicaven a Mart una companya en les seves incursions guerreres: la seva germana Bel·lona.

APOL·LO

Conegut pels romans amb el nom de Febus,condueix el carro del Sol pel firmament. Era fill de Zeus i de Latona, filla d'un dels titans. Va vèncer la serp Pitó, que assolava els camps de Tessàlia. Va pretendre en va la nimfa Dafne i acabà enemistant-se amb Zeus, que el desterrà de l'Olimp. Això l'obligà a viure amb els mortals una llarga temporada. Apol·lo també fou protector de la medicina, la poesia, la música i la vida pastorívola. El seu principal santuari era a Delfos, on emetia els seus pronòstics l'oracle més famós de l'Antiguitat. La prole d'Apol·lo fou nombrosa; en formen part Asclepi (Esculapi), el metge més il·lustre, i també la fetillera Circe, l'Aurora i Faetont. A aquest últim, el seu pare li permeté guiar el carro del Sol, però es va acostar tant a la Terra que provocà sequeres i desastres, i a causa d'això Zeus el va matar.

ARTÈMIS

Igual que Apol·lo, era filla de Zeus i Leto. Anomenada Diana pels romans, era la deessa de la Lluna i la caça, activitat a què es dedicava contínuament. Un altre caçador, Acteó, la va sorprendre mentre es banyava en un riu i la deessa castigà la seva indiscreció convertint-lo en cérvol, de manera que els seus propis gossos el van matar. Els cultes que es dedicaren a la deessa estaven d'acord amb el seu caràcter cruel. En un dels seus temples, se li oferien en sacrifici els estrangers que gosaven passar per allà. En un altre, el sacerdot encarregat dels oficis només podia prendre possessió del seu càrrec després d'haver mort el seu antecessor.

HERMES

Fill de Zeus i la nimfa Maia, assimilat pels romans a Mercuri, era el missatger dels déus i patró de negociants, oradors, viatgers i lladres. Tant bon punt va néixer, es dedicà a robar els atributs als déus. A causa d'aixó fou desterrat de l'Olimp i va viure a Tessàlia, on treballà com a pastor. Però allà continuà amb el seu hàbit de robar. A Apol·lo, que també estava desterrat en aquella regió, li va prendre tot un ramat. Quan tornà a viure amb els déus després del seu exili, es convertí en el missatger dels immortals.

Se'l represnta amb ales als peus i al barret d'ala ampla amb què es cobreix. Quan es van reconciliar, després del robatori del ramat, Apol·lo l'obsequià amb una branca d'avellaner que tenia la virtut d'apaivagar els més aferrissats enemics i fer-los tornar amics. Per tal de provar la virtut de la vara, Hermes la va interposar entre dues serps que estaven lluitant. Els rèptils van parar d'atacar-se i s'enroscaren pacíficament a la vara, que des de llavors es convertí en atribut d'aquest déu i es coneix amb el nom de caduceu.

En els encreuaments de camins es col·locaven estàtues del déu, anomenades precisament Hermes.

DIONÍS

Fill de Zeus i de Sèmele, filla del rei Cadme de Tebes i d'Harmonia, aprengué de Silè el cultiu de la vinya i les Muses l'ensenyaren a cantar i ballar.

21