1.- INTRODUCCIÓ

En la nostra societat no sempre tota la informació que ens proporcionen els medis de comunicació son certes al cent per cent (ràdio, premsa, televisió...) Normalment són enganyoses i no les posen senceres, sempre ens diuen veritats a mitges. Estan manipulades perquè pertanyen a una cadena, la qual ha està en mans dels que manen o tenen el “poder”.

2.- SITUACIÓ ECONÓMICA MUNDIAL

Normalment quan volem saber la situació econòmica mundial ens diuen que va bé, però això no és del tot cert perquè aquesta resposta està en base als països rics i no pas a tot el món. Si realment haguéssim de dir com va la economia mundial podríem dir sincerament que està malament.

Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per l'Agricultura i l'Alimentació ) es moren unes 100.00 persones de fam al dia. Aquest fet no es degut ha que no hi hagi aliment per a tothom sinó que el repartiment de les riqueses no es proporcional, doncs al món hi ha matèries per alimentar-nos a tots i a sobre, restaria un 10% més.

La FAO que continua lluitant contra la fam al món, va proposar als governants dels països rics que si tots col·laboressin amb 50.000 dòlars a l'any, aquesta pobresa quedaria pal·liada, però van dir no que eren massa diners, és millor gastar-se 900.000 dòlars a l'any en armament militar.

Això, com sempre, es problema d'una mala administració de l'economia mundial, doncs l'economia per si sol es basa en repartir les riqueses que hi ha al món (el problema es que no ho fan de manera igualitària). Avui dia el 20% més ric del món es 84 vegades més ric que el 20% més pobre del món. Es del ben cert, que al món si hi hagués una bona administració no hi hauria pas POBRESA.

2.1.- CAUSES QUE DONEN AQUESTA SITUACIÓ DE POBRESA

Hi ha principalment dues causes que han provocat aquesta situació. La primera d'elles serien les raons internes (menys importants) i la segona serien les raons externes (més importants , ja que en aquestes nosaltres hi podem intervenir, i ens toquen més a prop).

2.1.1.- Raons Internes

Hi ha tres possibles raons internes del perquè existeix pobresa en determinats països. La primera està basada en la relació població i el seu creixement (sí però no) la segona, es basa en els recursos (sí més raonable) i la tercera es basa en els governants (sí).

• RELACIÓ ENTRE POBLACIÓ I DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC. Aquesta visió es pot entendre des de dos punts de vista:

• Des del punt de vista ESTÀTIC: densitat de la població. Diuen que com hi ha tants habitants dins d'un mateix país o territori, fa que malvisquin, però això no és del tot cert perquè per exemple el Japó, Holanda són països molt poblats i a amb un alt desenvolupament econòmic. D'altra banda, Austràlia és un país amb molta densitat de territori i poques persones i tenen un desenvolupament gran, en canvi el Níger és un país amb poques persones i un gran territori amb un nivell molt baix de desenvolupament econòmic.

• Des del punt de vista DINÀMIC: Creixement de la població (diferència entre naixements i defuncions). Aquest punt de vista es basa en la teoria de la transició demogràfica:

• Etapa pretransicional:. És una etapa caracteritzada per una natalitat i mortalitat molt alta, però es diferencien pel fet que la primera és regular, amb uns índex d'entre el 35 i 45%, mentre que la mortalitat és molt irregular, amb taxes semblants a les de la natalitat. Així doncs, el creixement natural és bastant estable (no es produeixen creixements destacables de la població).

• Etapa de transició demogràfica: Es caracteritza perquè la mortalitat baixa constantment (gràcies als avenços mèdics, a la millora de la higiene, etc.), mentre que en un primer moment la natalitat es manté, produint-se un creixement natural molt fort. En els països de l'Europa de l'est, aquesta transició es produeix en la seva majoria a principis del s. XX, i en canvi en els països nòrdics el màxim creixement es concentra en els anys 1870-80.

• Etapa postransicional: la natalitat baixa i per tant el creixement natural cada vegada s'estabilitza més. Hi ha diverses raons que possiblement expliquen aquesta baixada, d'entre les quals podem destacar la industrialització, la urbanització, l'alfabetització i el propi retrocés de la mortalitat. També cal tenir en compte que els fills cada vegada resulten més cars de mantenir, i ja comencen a existir pràctiques contraceptives eficaces i conegudes. Hongria per exemple, el 1910 ja comença a notar un retrocés de la natalitat.

Els països pobres estarien en la primera etapa de la transició demogràfica, nosaltres els hi podem ajudar a arribar a la tercera etapa (planificació familiar, utilització de mètodes anticonceptius...)

• RECURSOS (clima, aigua, minerals, ubicació geogràfica...). No és del tot cert que un país degui el seu desenvolupament econòmic als recursos que tinguin en el seu territori, doncs per exemple, el Japó no té recursos minerals, és molt muntanyós... i té un creixement considerable. Per contra, el Congo té or, diamants, petroli... i no té un creixement econòmic miserable )

• GOVERNANTS corruptes, guerres internes, estructura deficient... Aquesta raó no la podem negar, només dir que si han tingut aquesta situació ha estat gràcies q que molts d'aquest dirigents han estat nomenats pels països rics d'una forma poc ortodoxa i soterra. Per exemple al Zaire és molt pobre però es que abans tenia un bon dirigent anticolonialista Patricio Lumumba, que va ser assassinat per agents i imperialistes. Llavors, el coronel Mobutu va ser nomenat pels americans el nou dirigent corrupte del Congo. És destacable també com en l'assassinat de Lumumba l'ONU va fer l'ull gros ja que Nova York havia donat ordre de no intervenir. Així doncs si hi tenen dirigents corruptes és perquè hi ha gent rica corrupta... aquesta raó és dona “gràcies” a les causes externes.

2.1.2.- Raons Externes

1.- COLONIALISME

Amb el colonialisme les metròpolis volien expandir el seu territori per un domini econòmic, polític i militar, cultural... per aconseguir matèries primeres a un baix preu, els hi vam imposar la nostra religió, pensament, ideologia... Els països que ara són pobres són els que abans eren colònies, i els països que ara són rics eren els que abans eren metròpolis.

• Els efectes de la colonització va ser profund:

• demogràficament hi va haver un augment de la població: noves vacunes, mesures d'higiene.. que van reduir la mortalitat. L'augment de la població va trencar l'equilibri població recursos i provocà problemes de proveïment = Subalimentació Crònica.

• Econòmicament va degradar la majoria de la població, menys l'aristocràcia i burgesia locals que col·laboraven amb els colonitzadors. Se'n van expropiar terres dels indígenes i es van canviar els conreus per l'autoconsum pel sistema de conreu extensiu, però provocà un intercanvi desigual (la colònia era la subministradora de primeres matèries i que eren comprades a preus molt baixos i després a l'hora d'exportar les venien a preus elevats).

• Políticament la població indígena estava mancada de qualsevol dret (no podien intervenir políticament, estaven obligades a pagar impostos per obres públiques)

• Socialment la nova manera de vida (treball, llengua..) provocà el desgavellament de la vida tribal i de l'antic sistema de jerarquies. Això provocà que unitats ètniques o nacionals fossin dividides o ajuntades de forma artificial. Les cultures autòctones van perdre bona part de la seva identitat en pertorbar les seves creences i tradicions (l'ensenyament va difondre noves llengües, creences i models de vida europeus)

• Els efectes de la descolonització van ser pèssims, va aparèixer una Àfrica nova configurada per Estats fragmentat que van haver de resoldre disputes ètniques (guerrilles que encara continuen com la guerra del Sudan) i crearen un greu problema de subdesenvolupament.

• Globalització aquest nou terme en comptes d'ajudar com el seu propi nom indica, el que va fer, es que persones que abans podien moure's per una cultura Nòmada, ja que en el seu lloc no hi tenien recursos, ara no podien sortir de la misèria perquè es trobaven noves barreres (passaport, visat...)

2.- COMERÇ INTERNACIONAL

Ara per ara el comerç internacional està molt present en cada cosa que fem... quan ens llevem pel mati, nosaltres (molt probablement )parem un despertador que ha estat fabricat a Xina, quan ens vestim ens posem roba que ha estat feta a les Filipines, esmorzem un té que ve de l'Índia... Aquest comerç internacional mica en mica s'ha anat obrint camí per tot el món gràcies a:

• Les duanes han baixat el seu preu ara està a un 9.3%, i si més no a alguns països ja les han suprimit perquè han fet una unió (U.E), abans s'havia de pagar molt per poder exportar productes fora d'un país. (mesures proteccionistes)

• Actuació de les companyies transnacionals que compren les matèries primeres en un país, les fabriquen en un altre país que surt més barat i les venen a un altre perquè treuen més cales.

• Sofisticació del consumidor, ara nosaltres només volem productes específics i no en volem de genèrics. La gent no vol un cotxe ordinari, es vol un cotxe de luxe (a Espanya es fabriquen SEAT Ibiza per exportar i a canvi es compren BMW, Mercedes...)

Si nosaltres mirem llibres de democràcia sobre el comerç internacional aquests ens diuen que es una eina molt bona pel comerç ja que ens permet accedir a mercats internacionals, això implica una millor qualitat i tenir un munt de productes mes barats perquè hi ha mes competitivitat. Tot això te la seva part de cert però no es te en compte una condició molt important: perquè hi hagi comerç internacional hi ha d'haver un preu, perquè sense aquest preu no hi ha transacció. El preu es fruit de la negociació entre el que ofereix i el que demana. En el comerç internacional no hi ha preu i per tant tampoc existeix aquesta negociació, amb això el que passa es que es produeix una gran desigualtat entre comprador i venedor per no haver un equilibri. Per tant si no es produeix d'aquesta manera no serà un comerç just.

El IDH (Índex de Desenvolupament Humà) va ser creat ara fa 12 anys per l'ONU, en aquest índex el que s'intenta es dir quins països tenen mes desenvolupament humà i quins menys. Per fer això es basen en tes variables:

• Renta per càpita

• Nivell de desenvolupament humà

• % d'alfabetització

• % escolarització

• Nivell de salut

• Nombre de naixements

El IDH es publica cada any pel PNUD i edita aquest informe. El PNUD a dit que es farà un segon índex que serà millor ja que es tindran en compte a mes de les altres tres variables tres mes:

• Llindar de la pobresa: Nivell en el que es considera que hi ha gent pobre en un país. Aquest es basa en aquella gent que te uns ingressos inferiors a la renta per càpita mitja del país. A espanya per exemple la tenim en 15.000 €.

• Condiciona de la dona (amb mes subvariables)

• Condicions mediambientals en funció del CO2 que cada país emeti cada país.

En el comerç internacional no hi ha igualtat de condicions, els que tenen el poder sobre els països que fan els productes, son els que posen els preu que millor els hi va, normalment es el primer mon; en canvi el tercer mon serien els que tenen les de perdre ja que no tenen l'oportunitat de fixar cap preu. Estadísticament, amb lleugeres oscil·lacions el tercer mon ha anat venent cada cop mes barat i compren cada vegada mes car fent que s'empobreixin encara mes. A excepció dels països exportadors de petroli per raons polítiques. El petroli es un producte que al s. XX va substituir al carbó i era molt barat, ja que hi havia molt i semblava que mai s'esgotaria. Als anys 60 hi va haver una gran expansió econòmica: l'era del consumisme, tothom consumia moltissim . Al 1972 va tenir lloc la primera cimera mundial del medi ambient a Estocolm. Allà es va dir que el mon gastava massa energia, contaminaven molt i a mes van dir que el petroli era un producte que s'esgotava. Per evitar el consum del petroli l'OPEP (Aràbia Saudi, Oman, Kathar, Sudan... el proper orient i excepcionalment fora d'aquest l'estat de Veneçuela) va augmentar el preu del barril. Al 1973 aprofiten una guerra entre Israel i els països àrabs per pujar el preu del barril nou vegades. Si abans costava 2$ el van posar a 11$. Si els EE.UU s'hagués vist involucrat o afectat per aquest modificació del preu del petroli, hauria ficat ma a l'assumpte i els països exportadors de petroli estarien en les mateixes condicions que la resta de països del tercer mon. Els EE.UU no permet que la resta de països exportadors de mataries exòtiques es rebel·lin perquè llavors si que es veuria afectat doncs de petroli si que en te al Canadà, però sucre i altres productes no. Davant aquest augment del petroli, es va tornar a pujar el barril del petroli a 32$ . Es per això que es varen posar a buscar fonts d'energia alternatives:

• Es van recuperar les mines de carbó que abans van ser tancades a causa de l'existència de petroli. Però ara tornaven a ser rentables ja que eren més barates que el petroli.

• Energia nuclear, als anys 70. És una font molt perillosa per la seva radioactivitat.

• Extraient petroli de les zones on hi havia, però que bans no es treia perquè era molt costós, doncs al estar en zones de país desenvolupats la mà d'obra era més cara, hi tenien que complir uns requisits mínims per treballar bé...

• L'energia solar, eòlica... no va ser explotada perquè les multinacionals que es dediquen a la venda de combustible com Campsa, Endesa.. varen comprar les patents perquè si sortien al mercat s'arruïnarien doncs aquestes fonts són gratuïtes per a tothom.

Tot això va provocar una davallada del preu del petroli i el van estabilitzar en el preu de 26$ el barril. Varen establir unes quotes per a tots els països exportadors de petroli fent que un d'ells fos l'estat acordió, i si un altra país feia més ell faria menys per mantenir aquestes quotes fixes. El que va passar es que com molts països estaven plens de deute extern, començaren a extreure més petroli del compte i venent molt més per guanyar més i estar en pau amb el deute. Però el problema va arribar quan tots els països començaren a extreure molt i molt petroli, l'esta acordió es va fer enrera perquè veia que ell no tenia guanys i també va començar a produir molt petroli... amb tota aquesta sobre producció de petroli el que va passar es el preu va baixar encara més: a 10$ el barril.

El comerç internacional és perjudicial pel tercer món perquè es passa del proteccionisme al lliure canvi. Avui dia el lliure canvi s'ha generalitzat i perjudica als països pobres que s'estan industrialitzant perquè no els deixem que es protegeixin per a poder créixer. Nosaltres en el seu moment quan ens estaven expandint vam crear el proteccionisme per a poder tenir un preu súper just dels nostres productes i així poder gaudir d'una bona economia per enriquir-nos i tirar cap a en davant. Els països desenvolupats s hem imposat que treguin les duanes del seus mercats però en canvi nosaltres tanquem el nostre mercat.

3.- COMPANYIES TRANSNACIONALS: LA INDUSTRIA I LA TECCNOLOGIA.

Un país per industrialitzar-se necessita capital i tecnologia. El tercer Món no té això, perquè per tenir capital es necessita estalviar per poder acumular riqueses; però això no ho poden fer perquè estan en una situació de precarietat i subsistència. L'altre eina per a poder desenvolupar-se és la tecnologia que tampoc en tenen ja que no poden accedir a la capacitat científica per manca de formació. A més a més, es donen els casos de persones que viuen en el tercer món marxen per poder estudiar i obtenir-ne una formació, el problema d'aquesta situació és que la majoria d'ells no tornen al seu país per enriquir-lo.

Si el tercer món es vol industrialitzar el que han de fer es buscar capital estranger. Hi poden passar dues coses:

• Que vingui una empresa estrangera i doni formació als ciutadans, pagui els seus impostos, utilitzi recursos naturals d'allà, pagui uns bons salaris a la gent autòctona..

• Que vingui una empresa i s'aprofiti de la situació, els hi exploti amb salaris molt baixos, no respecti els recursos naturals que té la zona, no pagui els impostos, porti els seus propis treballadors...

Aquesta última és el que normalment passa.

Gràcies a un sistema de les nacions unides ONUDI hi ha una petita llum per poder sortir d'aquest forat sense fons. Aquesta organització pretén facilitar als països del tercer món capital i tecnologia. El capital el traurà fent d'intermediari entre les entitats financeres de la ONU (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, PNUD...) i els hi facilitat la tecnologia mitjançant acords amb diferents universitats que són lliures (públiques) però a l'hora de posar-ho en marxa no es tan eficaç com diuen.

L'estructura central del sistema de les Nacions Unides és:

ASSEMBLEA GENERAL (poder nominal però poc democràtic)

CONSELL DE SEGURETAT (gens democràtic)

SECRETARI GENERAL

CONSELL ECONÓMIC I SOCIAL DED LES NACIONS UNIDES (format per CEPA, CEPE, CEPAP, CEPAL i CESPAO)

Els organismes especialitzats de caràcter econòmic són:

OIF (Organització Internacional Financera) ONIF ) Organització Internacional Financera)

Banc mundial UNESCO ONUDI

Fons Monetari Internacional UNICEF UNCTAD

Organització Mundial del Comerç OMS PNUMA

(BID, BAD, BAPD) OIT ACNUR

FAO FNUAP

ONUDI

4.- DEUTE EXTERN

A l'any 2000 el deute del tercer món era de 2.300.000.000.000$. D'aquest quantitat la primera necessitat és el pagament dels interessos i la segona necessitat és el retorn del capital.

Un 50 % del que paga es per els interessos i l'altre 50% és pel retorn del capital. Al any 2000 els països del tercer món van pagar del seu deute en total: 380.000.000.000$. L'ajuda pel desenvolupament del tercer món els hi van donar a aquests 53.000.000.000$

• Perquè deuen tant? Com s'origina?

Aquesta situació s'ha pogut originar de dues maneres:

Estructural: La seva estructura econòmica els hi provoca aquest deutes.

Conjuntural Les circumstàncies polítiques d'un moment determinat. Provocat per diferents causes, com per exemple el comportament de l'Assemblea General als anys 60. Molts països es van proclamar independents; l'Assemblea General va esdevenir a ser una organització de països pobres, per això, aquesta va començar a donar crèdits tous a tots aquests països. Aquests crèdits no els havien de retornar al mateix temps els hi donen un baix tant per cent i una llarga prorroga per començar a pagar, amb el pas del temps aquests països mai retornaven els seus diners i s'endeutaven més i més.

Amb aquests crèdits es va fer un mal ús, ja que els van utilitzar bàsicament en tres finalitats lamentables:

- Molts dirigents es van embutxacar una bona part dels diners pel seu propi bé, com per exemple Hassan II.

- Altres el van utilitzar per tenir un prestigi, fent-se obres faraòniques. Per exemple el primer president de Costa d'Ivori, va decidir que ara aquesta tindria la seva capital al poble on ell va néixer i va construir una basílica igual que la de San Pere del Vaticà.

- Altres es van gastar els diners per comprar armes.

Pel programa de desenvolupament només utilitzaren el 10% dels diners que els hi van donar.

A començament dels anys 70 van començar a caure els venciments dels crèdits, però com que el 90% restant dels diners se'ls havien gastat en altres finalitats, no podien retornar els diners. Quan la ONU va insistir en cobrar els països van buscar a un tercer perquè els hi donessin un altre crèdit per a poder pagar a la ONU. Els que els hi van deixar els diners aquest cop van ser els Bancs nord americans perquè tenien molts diners que van rebre per la pujada del petroli a la crisis del petroli, se'ls van gastar entre d'altres coses en donar préstecs als països del tercer món. Aquests crèdits, però, eren crèdits durs, amb grans interessos. El que no s'imaginava els Bancs nord americans es que a ells tampoc els hi retornarien els diners perquè no entenien. Mèxic, va ser el primer país en informar als Grup de Paris i al Grup de Londres dir que ell no pagaria, doncs no tenia prou diners. Després de Mèxic es van sumar altres països com Brasil, Argentina, Egipte, Indonèsia.... Els Banca estaven en una situació d'autèntic pànic. Si no els hi pagaven ells també anirien a la ruïna. No sabien que solució demanar així doncs, van demanar al seu secretari d'estat una solució: James Baker.

PLA BAKER

Baker al 1985 va presentar en la reunió del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM) un nou tractament del Deute Extern: "Pla Baker".

Aquest pla consistia en mantenir els compromisos adquirits pels països deutors però concedint-los nous crèdits amb més facilitat, de forma que anessin complint els terminis establerts pel pagament d'interessos del Deute.

A més, va establir que els pobles del Sud no poguessin sacrificar el creixement econòmic per poder pagar els interessos del seu Deute. D'aquesta manera quedava assumit públicament aquest perillós esquema:

• Sense creixement econòmic “x” no es paguen els interessos del Deute.

• Sense nous crèdits “x” es impossible el creixement econòmic.

Tot això es sostenia si els bancs privats posaven en marxa mecanismes de finançament però aquests no el van portar a terme amb la rapidesa desitjada i quan ho van fer va ser amb quantitats insuficients. D'aquesta manera els països del Sud no van poder complir amb els terminis establerts pel pagament d'interessos amb els seves corresponents conseqüències per la banca privada ja que es varen disparar les comptes de pèrdues, situant-les en una posició difícil.

Això va ser molt anguniós per la banca nord americana.Com que el qui sortia perjudicat de tot això era Estats Units, Baker va presentar al 1987 el segon pla Baker, en el que va introduir els anomenats “mecanismes voluntaris de reducció del deute”. D'aquesta manera, la banca privada i els països del Sud arribaven a acord bilaterals per reduir el munt total del deute.

BANC A BANC B

MÈXIC PERÚ

(El Banc A li dona un préstec al Perú perquè pugui pagar el deute al Banc B, i el Banc B li fa un préstec a Mèxic perquè pugui pagar el deute al Banc A)

La posada en marxa d'aquest mecanismes suposava una millora en ambdues parts ja que la banca privada incrementava les seves expectatives de cobrament (encara que en menor import) i els països endeutats tindrien condicions més suaus pel pagament dels interessos així com una certa disminució (en teoria) del seu deute total.

Va ser en aquesta reunió quan per primer cop es reconeixia públicament que existia una situació de sobreendeutament, cosa que encara avui dia moltes persones es neguen a veure-ho dient que el 100% de la culpa la tenen les élites dels governs del Sud.

Però el més increïble va ser que amb aquest pla:

• El Deute Extern continuava creixent.

• Els pobles del Sud enviaven més diners als bancs privats que els que rebien ells.

• I, en canvi, s'anava fent més gran l'abisme econòmic entre Sud i Nord.

George Bush pare, arriba al poder i nomena com a nou secretari d'Estat nord americà a Nicholas Brady. Aquest va donar dues sortides:

1.- Condonació del Deute.

2.- Afrontar la nova situació amb és préstecs, venda de deutes.

3.- Vendre els deutes al Japó perquè tenien moltes divises.

PLA BRADY

2.- Va idear el pla Brady que consistia en una refinançament i reducció del Deute i els seus interessos dirigit a països d'una renta mitja que estaven altament endeutats amb els bancs internacionals.

Així, es reconeixia públicament que era necessari un talant distint en els bancs del Nord per trobar vies de sortida a aquesta situació de sobreendeutament del Sud.

Aquest pla reconeixia que les reformes necessàries en els països del Sud només eren possibles en un context de creixement econòmic i aquest només es podia donar si els països endeutats del Sud de renta mitja veien reduïda el seu Deute i disposaven de nous préstecs per impulsar les reformes estructurals necessàries en els seus respectius països.

Encara que va aconseguir, en part, els objectius en alguns països llatinoamericans, no es va comptar amb la suficient quantitat de crèdits concedits per entitats públiques del Nord, pel que molts països varen tenir que assumir costos per sobre dels previstos, amb la qual cosa varen tenir que tornar a endeutar-se.

A més, la banca privada es va mantenir al marge, amb la qual cosa va perdre una bona ocasió per a una possible sortida de la crisis.

Com es pot comprovar, les causes de l'actual Deute Extern dels països del Sud no es pot donar únicament a les seves élites corruptes, pel que convé conèixer, estudiar i relacionar tot el que ha passat al llarg d'aquest anys.

PROGRAMES D'AJUSTAMENT ESTRUCTURAL

Degut a la crisi financera i d'endeutament que va assolir a la majoria dels països de la perifèria a finals dels anys setanta e inicis dels vuitanta, el Banc Mundial va fer una revisió per encarar els problemes sectorials i consideracions estructurals en el funcionament d'aquestes economies. Més que la modernització i expansió de la capacitat productiva s'insisteix en el procés d'assignació i ús de recursos, de manera que respongui a les necessitats d'enfortiment de les balances de pagament a mitjà i a llarg termini, d'acord amb les noves condicions que presentava l'economia internacional.

L'enfocament del creixement basat en ajusts estructurals consistirà en articular el circuit inversió-producció amb les determinants i condicions imposades per les relacions externes i la reestructuració del paper del sector públic. Si les distorsions alienes al mercat eren "indesitjables" en el passat, en el context de la dècada dels vuitanta, el Banc Mundial va considerar-les "insostenibles".

I partint d'aquest context tant el Banc Mundial com el FMI imposaran als països de la perifèria unes "polítiques d'ajust". Amb l'expressió "polítiques d'ajust" es fa referència tant a l'estabilització con a l'ajust estructural. Els programes d'estabilització (inicialment responsabilitat del FMI) es concentren en el curt termini amb l'objectiu de l'eliminació dels dèficits de la Balança de Pagaments o el control de la inflació. Els Programes d'Ajust Estructural (PAE) pretenen modificar l'estructura productiva a llarg termini per fer-la més eficient en la seva inserció al mercat mundial (considerada una tasca més del Banc Mundial). Malgrat aquesta distinció, útil per avaluar l'impacte de les diferents polítiques, en la pràctica s'ha anat fent cada cop més difosa.

Mèxic és un exemple que va portar a terme el Pla d'Ajustament Estructural. Estats Units amb la presidència de Bill Clinton va donar un préstec de 40 mil milions de dòlars perquè es recuperés del deutes que tenia. Com que no tenia la majoria absoluta l'oposició no li va deixar donar els 20 mil milions de la seva part, per tant, Clinton va donar 20 mil milions que ell tenia a la seva disposició 10 mil milions els hi va demanar a F.M.I i els altres 10 mil milions els hi va demanar al Banc de Pagaments Internacionals (es va crear a final de la primera guerra mundial perquè Alemanya pagués els diners de la indemnització als altres països que va atacar. Aquest el que feia és administrar els recursos, però un cop acabada la seva feina no es dissol i acull a la resta de Bancs del món). Al rebre aquest 40 milions de dòlars per tenir la seguretat de que els retornarà el que li fan fer es seguir les pautes del PAE.

L'impacte que van tenir els PAE a Mèxic:

Mèxic ha de controlar la seva inflació. Ha de mirar que no hi hagi augment de preus amb:

• un sistema de control de la massa monetària

• sistema de control dels guanys de les empreses

• vigilant l'augment de salaris (es l'únic que fa)

El govern mexicà va decretar al 1995 que el salari només podia pujar un 15%, però el problema va ser que els preus van pujar un 50% fent que el valor adquisitiu pugés a un 35%.

Controlar el dèficit públic amb l'anul·lació de tres programes:

• Anul·lar el pla d'ajuts als camperols

• Anul·lar el pla de lluita contra la pobresa.

• Anul·lar el pla d'ajuts a les petites empreses (van haver de tancar 35 mil petites empreses i es van quedar a l'atur més de 2 milions de persones)

Controlar que no hi hagués dèficit exterior. El govern no havia de comprar més a fora del que venien ja que si ho feien no tindrien divises. Perquè no passés això:

• augmentar les exportacions

• disminuir les importacions (en comptes de reduir els béns de luxe, van reduir el blat de moro, que va tenir un gran impacte per a la població doncs aquest producte és la base de l'alimentació de la població.)

Vigilar les migracions. Aquesta es va quedar en la teoria, doncs no tenien mesures per fer-la efectiva.

FMI i Banc Internacional deien que s'havien de desmantellar la revolució zapatista (també es va quedar en la teoria)

Privatització de les empreses mexicanes. Una de les empreses que es va privatitzar va ser la del petroli PMEX no podia ser privatitzar així que es varen privatitzar les seves refineries en mans dels nord americans.

Exportació de petroli. Mèxic guanyava a l'any 10 mil milions de dòlars, llavors en quatre anys podrien pagar el seu deute als EUA. Però per això mateix els EUA els hi van dir que tenien que ingressar els diners que guanyessin del petroli en bancs mexicans que estiguessin en Nova York, per si de cas no podien pagar el deute els traurien els diners d'aquells Bancs.

En aquest anys no els hi ha pogut retornar els diners que devien fins ara fa un any. Ernesto Cedillo va pagar el deute demanant crèdits a banc privats, encara que tinguessin interessos alts. Era millor pagar un crèdit i tenir llibertat de moviment, que tenir que pagar un crèdit manipulat pel que me la concedit.

Per a poder acabar amb aquesta situació s'hauria de eliminar els programes d'ajustament estructural del FMI, però el problema radica en la política perversa d'aquest sistema. Els països que paguen més tenen més vots que els que paguen menys. Hi ha 9 països que paguen el 52% de la quota i això els concedeix el 52% dels vots (EUA, Canadà, Japó, França, Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Aràbia Saudí i Holanda*) la resta paga un 48% de la quota i té el 48% dels vots, aquests són els països pobres, per tant en totes les eleccions que s'hagin de fer en el FMI tenen les de perdre. Per poder canviar aquesta situació els que s'hauria de fer es canviar els Estatuts del FMI, i per canviar aquest estatuts s'ha de seguir les normes de l'antic i aquest últim ens diu que fan falta el 85% dels vots per poder-lo canviar. Però com que EUA té el 17% dels vots la resta de països sumen el 83% dels vots cosa que fa impossible canviar els estatuts. Els EUA tenen la paella pel mànec.

Al Programa dels Països Altament Endeutats, es va proposar als 40 països menys avançats (PMA) el condonament d'una part del seu deute però a canvi, d'uns plans d'ajustament estructurals molt durs. a més en aquest països els deute sol ser públic. Això només es podrà aplicar a 18 països dels 40 però de moment s'han beneficiat 12. Aquesta condonació té conseqüències socials. El país que més ben parat ha sortit ha estat Bolívia.

2.1.3 El fre a les migracions

La situació dels països del sud fa que molta de la seva població emigri; però el problema és que els països del nord no els hi deixen entrar, tot i que som nosaltres, els del nord, els que els hi hem deixat el país així.

L'entrada es nega a partir de les polèmiques lleis d'estrangeria.

• És molt trist que la mateixa població europea estigui a favor de la immigració amb comptagotes, ja que nosaltres tenim una gran tradició migratòria - entre 1850 i 1920, 50.000.000 d'europeus van marxar a fer les amèriques . D'Anglaterra va marxar el 20% de la població i d'Itàlia el 40 % - i a més bastant destructiva (destrucció de civilitzacions, extracció de recursos...). Gràcies a aquestes migracions Europa es va poder desenvolupar industrialment (les migracions van deixar menys boques que alimentar per tant, més producció agrícola i per tant, la gent pot anar a treballar a la indústria.

• Espanya té un saldo menys d'immigració, té emigració. Al 2001 hi havia 645.00 immigrants i entre 100.000 i 200.000 sense papers. Només tenim un 2% d'immigració el tant per cent més baix de tota Europa. El veritable saldo migratori és de 845.000 menys 1.500.000, és a dir 655.000 immigrants. Aquest milió i mig, són dels tres milions de treballadors que Espanya va expulsar fa 40 anys i que han tornat.

• Dir que els immigrants ens prenen el lloc de treball és un gran error. Això no és cert. L'atur és el primer origen de la pobresa però l'atur no és un problema derivat de la immigració, l'atur és causa de la mala absorció de la tecnologia 8les màquines ens fan el treball més ràpid). L'únic que resol el problema de l'atur és la reducció de la Jornada Laboral, cosa que sempre s'ha fet històricament.

El que fan els immigrants és ocupar llocs de treball que la gent d'aquí no vol (el camp de la construcció, la cura de nenes i avis...)

• Els immigrants ens donen diners, gràcies a ells ens estalviem diners en la seguretat social ja que ingressen uns 80.000.000.00 i no gasten més de 7.000.000.000 per tant deixen 73.000.000.000

• No hem de caure en greuges comparatius que són l'origen de les Xenofòbies. Ja que si un autòcton que és molt pobre no rep ajudes perquè li donen als immigrants això causa un gran desconcert i un odi cap a ells. Així el que s'hauria de fer és buscar diners pels autòctons i un altre diner pels immigrants.

• Des del punt de vista de la cultura, hi ha diferències que no s'accepten del tot bé. Parlem del Xoc Cultural (Samuel Hmtintong) que al 1990 escriu el llibre Xoc Cultural on diu que el pitjor enemic és l'Aliança confunciana. Però li van fer retirar i llavors va escriure un altre llibre on deia que l'Únic enemic és l'Islam. També parla de les tres M que causen aquest Xoc (Mac Donald's, Mike Mouse, Madonna)

2.2 PROPOSTES DAVANT LA PROBLEMÀTICA DE LA POBRESA (REDISTRIBUCIÓ)

El capitalisme des dels seus inicis sempre ha generat diferències entre pobres i rics. A començaments la diferenciació entre rics i pobres era de 2.5 per un ric, 1 per a un pobre. Però avui dia el que hi ha es pitjor: el 20% més ric del planeta guanya el 82% més que el 20% més pobre del món.

Quan aquestes diferencies estaven en economies a nivell estatal s'intentava igualar la situació amb solidaritat o compensació territorial. Per exemple a Catalunya es pagava impostos i a Andalusia no. A nivell social i estatal els més rics són un 10% més rics que els pobres, per això també hi ha un mecanisme que pal·lia la situació, és el sistema de RENDA REDISTRIBUTIVA (els que tenen més paguen més ). A nivell Europeu també es donen aquests sistemes per pal·liar les diferències.

Aquesta situació que està acceptada a nivell estatal i europeu, no es dona a nivell mundial i aquí sí que seria necessari perquè la diferència entre els més rics i els més pobres és del 82%. Cal provar quin instrument compleix aquesta tasca, de les institucions que hi ha no fan la tasca de deurien sinó tot el contrari, s'afavoreixen a ells mateixos.

Propostes:

Hi ha 28 organitzacions a Anglaterra que treballen per a reformar l'organització Mundial:

• Volen una organització mundial democràtica

• Volen una organització mundial amb capacitat executiva: per obligar a fer transmissions d'uns països a altres. Vigilar als especuladors com George Sorros.

• Volen una organització mundial amb capacitat judicial

• Volen una organització mundial amb dimensió reduïda: Aplicar el principi de subsidiarietat a la política, si una cosa la pot de una organització no té perquè fer-la una altra.. Que cada cosa es faci en el nivell més baix possible. Tot allò que ha de fer el govern mundial és allò que no pot fer una organització més petita o estatal.

Despesa a Espanya: de 100 €: 62€ són pel Govern Central, 25€ són per les Autonomies i 13€ pels Municipis. Aquesta piràmide té poca sostenibilitat ja que el seu punt és el més petit.

Despesa a Suècia: de 100 corones: 45 són pel govern central i 55 pels municipis. Aquesta distribució és molt més millor doncs, com més a prop del poble estiguin els diners més segurs i e millors mans hi seran.

Les transferències en forma de deute al tercer món per retornar als països rics. A l'any 2000 el deute del tercer món era de 2.300.000.000.000$. D'aquest quantitat la primera necessitat és el pagament dels interessos i la segona necessitat és el retorn del capital. Un 50 % del que paga es per els interessos i l'altre 50% és pel retorn del capital. Al any 2000 els països del tercer món van pagar del seu deute en total: 380.000.000.000$. L'ajuda pel desenvolupament del tercer món els hi van donar a aquests 53.000.000.000$.

W. LIONTEFF: proposa una nova taxa per donar als països pobres més gran que la del famós 0'7% En el tercer món per anar bé se li hauria de donar un 3'5%. Però si no volen donar el 0'7 qui li demana més?

Podem treure diners de:

• Despeses militars doncs cada any es gasten 900.000.000.000$. A les Nacions Unides es van dictar unes normes que mai han complit. Aquestes deien que cada anys se'ls hi hauria de treure un 5% d'aquestes despeses. Però no es fa, ni es farà.

• Eliminant el frau fiscal.

• Taxa de Tobin, total l'especulació del món puja a 400.000.000.000.000$ l'any si s'apliques el 0.1 0/00 s'acabaria el deute i a més li sobrarien diners pel desenvolupament

Es de caràcter social ja que ens afecta a nosaltres com a ciutadans. Nosaltres actuem de quatre maneres:

Com a treballadors

Com a consumidors

Com a estalviadors/ inversors

Com a contribuents

Des d'aquest punt de vista nosaltres podríem radicar la pobresa del tercer món.

Com a treballadors: podríem fer un repartiment del treball, ja que el que hauríem de fer es treballar menys hores perquè, fer una mitja jornada i l'altra mitja la podrien fer altres que no entenen.

Si fóssim empresaris el que hauríem de fer es unificar capital i treball. Com per exemple una cooperativa o una empresa de tipus assembleari (reducció del 15% salarial i evitar el 15% de treballadors i així no expulsar per crisis econòmica)

Com a consumidors hem de tenir en compte:

• consumir menys: consumir el menys possible com per exemple amb les fonts energètiques; si nosaltres podem consumir d'una cosa es perquè altres no poden. Per exemple si fem l'equivalència d'electricitat en petroli seria:

• ESPANYA: 1.7 T petroli per persona dia

• EE.UU: 7.7 t DE PETROLI PER PERSONA I DIA

• ÍNDIA: 0.4 T petroli per persona i dia.

El nostre consum s'hauria de reduir però no anul·lar.

• Ser consumidors responsables: podríem dir que és anar al comerç just, però no sempre. Anar al comerç just ho fan un 1% però l'altre 99% el que hauríem de fer es conèixer el que hi ha al darrera de cada producte consumit. Per exemple les bambes de la Nike estan fetes a partir de l'explotació de nenes del Pakistan.

Com a estalviadors, les persones el que fem es pagar-nos un pla d'estalvis o pla de pensions. Quan els diners de les inversions que el nostre banc ens ha fet amb nostres diners ha estat tret d'empreses que exploten el tercer món. Així doncs si estalviem al menys, el que hauríem de saber on van els nostres diners. Les nostres accions han de ser coherents a la nostra forma de pensar i de fer.

* FONS SOLIDARI: Fons on dels diners que guanya el banc en destina un % a donacions a ONG's, però potser l'obtenció dels diners no és ètica. No se sap de quines operacions - inversions han sortit. A més de que també ells es queden un % de comissió.

* FONS ÈTIC: el que fan s triar els valors amb un doble criteri. Miren les teves compres i de totes elles t'aconsellen quines és la millor, un cop estan seleccionades després t diuen que hi ha al darrera, si són ètiques o no.

* BANCA ÉTICA té unes característiques diferents. Té una trentena de bancs ètics. El més antic és la Cooperative Bank (que es va crear al 1897 a Anglaterra) el més nou és la Banca Populare Etica Italiana (es va crear ara fa 4 anys a partir de diners dels sindicats, Cooperatives, ONG's, Congregacions i els Boys Scauts)

Els administradors d'una Banca ètica han de ser persones qualificades de l'ofici. Els que reben els préstecs són persones que no poden tenir crèdits en Bancs Normals. Per exemple a un grup de exreclusos que volen fer un taller de mecànica de cotxes, o un grup de dones que volen crear nua cooperativa de roba.. aquestes persones no tenen res nio avaladors però els hi donen el préstec.

A Catalunya no hi ha Bancs ètics però si que hi ha alternatives:

1.- Per dipositar diners: Banc ètic Holandès; Fons Intermón; COOP 57...

2.- Per aconseguir diners: COOP 57; acció solidària contra l'atur; FIDEM (Fons d'inversions de la dona emprenedora); un sol món (dona microcrèdits per la reinserció)

Com a contribuents nosaltres podríem fer l'objecció fiscal, perquè no destinin una part dels meus diners a l'exercit.

3. SITUACIÓ A L'EUROPA ACTUAL

Punts clau:

• Procés de Construcció de la Unió Europea finals de la Segona Guerra Mundial

• Imperis europeus desapareixen.

• Paper secundari de la Unió Europea a nivell mundial. Estat Units i URSS es proclamen superpotències.

• Unió Europea pot recuperar el poder amb la unificació del països europeus.

3.1.- CONSTRUCCIÓ EUROPEA

Winston Churchill presenta la primera proposta d'unificació a l'any 1946, anomenada Estats Units d'Europa. Però va ser al 1947 a través de l'organització del Consell d'Europa que comença la construcció de la Unió Europea.

1947

El Consell d'Europa és una organització diferent de la Comunitat Europea. Es va construir per aconseguir la unió política europea, el patrimoni artístic, la joventut... També s'encarregava del Drets Humans. En els últims anys els països que pretenen entrar a la Unió Europea han de passar prèviament per aquest Consell.

UEO 1948

Al 1948 creix la Unió Europea Occidental (UEO). Fins que ara fa dos anys es va dissoldre. Estava destinada a temes de defensa.

Comunitat d'Europa 1951

Neix la Comunitat Europea de l'Acer i el Carbó (CECA) a través de Robert Schumen al 1951. Té la funció de reconstruir físicament el continent després de la guerra, i per això es necessita ferro i carbó. Alemanya produeix molt carbó però tenia manca de ferro, en canvi França tenia molt acer però res de carbó. Per això el que s'hauria de fer és facilitar el lliure comerç entre aquest dos països, eliminant les duanes i així baixant els preus de les mercaderies. També s'inclou Bèlgica, Luxemburg i Holanda dins del tracta d'unificació comercial BENECUX. Alemanya demana la inclusió d'Itàlia; per tant aquest seran els sis països que formin la CECA: Alemanya, França, Bèlgica, Luxemburg, Holanda i Itàlia. Aquesta experiència serveix de precedent per signar el tractat de Roma, on apareixen dues noves organitzacions la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i ENRATOM

1958

Al 1958 comença a funciona les comunitats europees. (Aquestes unions evolucionen de 12 membres als actuals 15 membres. Properament aquesta unió és vol obrir a 26 països). Aquest procés passa en annexos al Regne Unit (United Kingdom) i que en un primer moment no es volia per:

• Rivalitat amb França (de Goole)

• Esquizofrènia al Regne Unit per si entren o no perquè es veuen més propers als EUA.

• Pels diners (raons econòmiques). Es crea el COMMUN WEALTH (donen independència política a les colònies però no econòmica.

EFTA 1960

Al 1960 es crea l'Associació Europea de Lliure Canvi (EFTA), aquesta neix amb països molt propers al Regne Unit (Anglaterra, Irlanda, Suècia, Noruega, Portugal, Suïssa i Àustria). Fa divisió de feines; amb cada país comercialitza amb un producte diferent. L'EFTA arriba a subministrar-li al Regne Unit el que ella esperava.

1973

El subministrament de productes del EFTA cap al Regne Unit fa que al 1973 entrin en la Unió Europea tres països membres del EFTA: Regne Unit, Irlanda i Dinamarca. La EFTA per la seva banda fa entrar a tres països més: Islàndia, Finlàndia i Liechtenstein.

1981

La Ampliació continua al 1981 amb l'entrada de Grècia (10 membres)

1986

Entren dos països més: Portugal i Espanya (12 memebress)

1915

Arriben als 15 membres ja que entren a forma part: Suècia, Finlàndia i Àustria. Portugal, Suècia, Finlandia i Àustria abandonen la EFTA. Llavors es crea un pacte comercial signat entre la CEE i EFTA el qual s'anomena Espai Econòmic Europeu (EEE).

2004

Es té previst la ampliació de la UE de 15 a 25 membres: Estònia, Letònia, Lituània, Hongria, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Malta i Xipre.

3.1.1.- Tractat de Roma

El Tractat de Roma per segui quatre objectius:

• Menys circulació de mercaderies. Per això va plantejar dues maneres de fer. La primera era fer una Unió Duanera on s'anul·len totes les barreres de circulació interior de les mercaderies entre els països que formen part de la Unió. Les duanes externes s'unifiquen per a l'entrada de productes de fora de la unió, creant així, una duana externa igual per a tothom. Això fa que el comerç entre els països de la CEE augmenti i que els altres variïn en funció de com hagin augmentat les duanes.

La segona forma de fer que hi hagués menys circulació de mercaderies va ser amb l'Àrea de Lliure Comerç: Anul·la les duanes internes i manté les externes. Les duanes internes tenen limitació, només s'anul·la amb els productes facilitats a la zona de lliure comerç. En les duanes exteriors augmenta el comerç interior i l'exterior no exterior.

La CEE aplica normes sanitàries, etc. Que acaben sent barreres extra-aranzelàries. Actualment hi ha abusos de normes de qualitat, ambientals, embalatges, de sanitat... Una altra trava duanera són els contingents (quantitat limitada de productes)

• Menys circulació de capital. Es pot entrar i fer sortir el capital d'empresa a qualsevol país.

• Menys circulació de persones. Es pot circular per la CEE sense problemes sempre que siguis de la CEE

• Menys circulació de serveis. Els serveis es poden establir lliurament a qualsevol país comunitari. També es dona la lliure circulació de serveis professionals per a persones.

A L'1 de Gener del 1968 la CEE té les quatre llibertats assolides i és té un mercat comú. Es posa en funcionament 25 anys després, al 19793 però amb els 15 països que en formen part. Durant aquest retard es va dur a terme una política agrària per garantir l'alimentació de la població, aquestes polítiques es varen reforçar amb altres polítiques.

3.1.2.- Polítiques Estructurals.

Política Agrària: La Unió Europea és poc competitiva en agricultura i ramaderia comparat amb altres països. Així, la política agrària és proteccionista i es basa en mantenir la seva agricultura creant subvencions.

S'estructura mitjançant el Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrària (FEOGA), aquest fons el que pretén és garantir els preus (conjuntural) i orientar la política, canvia el tipus de producció segons el que interessa (estructural).

Política Social: El Fons Social Europeu (FSE), es dedica bàsicament al reciclatge dels treballadors, és un fons educatiu. Permet que una indústria es pugui adaptar a fabricar altres productes,

Política Regional: El Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) va dirigit a tres objectius:

• Desenvolupament de les regions més pobres d'Europa.

• Financiar projectes a zones pobres dins de ciutats riques.

• Zones frontaneres que han perdut la seva activitat degut a la pèrdua de duanes. (La Jonquera)

Política de Cohesió Social: Fons de Cohesió Social (FCS), finança L'AVE, les carreteres, les autopistes... (estructures viàries).

A més d'aquestes polítiques estructurals hi ha altres:

Política de Cooperació al Desenvolupament: Distingeix entre dos països ACP (Àfrica, Carib i Pacífic) i ALT (Amèrica Llatina).

• ACP agrupen les antigues colònies de les potencies europees (Regne Unit, França, Bèlgica...). Tots aquests països varen accedir a la dependència durant el segle XX. Entren els seus productes sense pagar duanes a la Unió Europea. Els productes tenen dret a crèdits, ofertes pel Fons Europeu del Desenvolupament (FED)

• ALT (Espanya) no reben ajut perquè es varen independitzar abans que els ACP al segle XIX (menys Índia que era del Regne Unit). Tenen una petita rebaixa en la duana i en alguna ocasió reben crèdits de la FED.

• República Dominicana comparteix territori amb Haití (exemple França) rep ajut de ACP, Guinea Equatorial també (2 Espanya), ara estan en àmbit francòfon.

Política Energètica: Intenten que els altres fons energètics entrin a formar part de les energies alternatives degut a la manca de petroli.

Política de Transports.

Política d'Investigacions Científiques: Hi ha tres: millorar la política Industrial, la Tecnològica (d'informació) i la Biotecnològica.

Política Comercial: Té dues vessants:

• Política Comercial Interna: Subvencions internes prohibides per evitar competències deslleials.

• Política Comercial Exterior: Determina les relacions entre la CEE i països tercers creant la Tarifa Exterior Europea (TEC), és una duana:

* ACP no paga

* Turquia no paga

* ALT paga una part

* OMC paga una part menys Estats Units

* Corea del Nord paga

Política Fiscal: és una política pressupostaria, es parla d'ingressos i despeses. El pressupost Comunitari és relativament petit perquè el pressupost dels 15 països comunitaris és 30 a 1 del pressupost Comunitari:

Aquest pressupost surt de la Tarifa Exterior Europea

IVA del 2% (el 98% estats Membres)

PRELEVEMENTS (Tassa variable duanera per igualar els preus)

RECURSOS DEL PIB (Suma totes les rendes comunitàries i cadascú paga un tant per cent d'acord a la riquesa de cada país. Això serveix per cobrir el dèficit de despeses)

Despeses:

• 70% Fons de Cohesió Social, FEDER...

• 7% Política de Coop. Desenvolupament.

• 8% Administració Comunitària

• 10% Altres polítiques

• 7% Guardiola

3.1.2 Unió Europea (Comunitat Europea)

La Unió Europea funciona amb el mateix sistema que ho fan els estats: amb un poder legislatiu, un poder executiu i un poder judicial.

• Poder legislatiu: La Unió Europea té un Parlament Europeu, però aquest no fa la feina bàsica d'un parlament que és la de fer lleis. El que fa són recomanacions i això no té cap tipus de vigència.

• Poder executiu: Està dividit entre dos òrgans:

• Consell de Ministres aquest és l'encarregat de fer les lleis (cosa que no fa complir el sistema de poders dels estats) i està composat pels ministres de afers estrangers dels 15 països. És l'únic que té validesa. Les votacions són més igualitàries (No com en la ONU) cada vot no té depèn del nombre d'habitants de cada país i no del diners que es paguen. Això afavoreix molt a les votacions però alhora les dificulten perquè han d'estar tots 15 d'acord amb el que es diu (dret de veto). El president del Consell de Ministres es semestral.

• Comissió Europeu està composat pels ministres de govern dels 15 països de la Unió Europea. El president de la comissió europea aquest any és Romano Prodi. La Comissió Europea és l'encarregada de fer les tasques de la Unió Europea. Hi ha 20 comissaris repartits entre els 15 països perquè això es dugui a terme. Als països grans hi ha dos comissaris (Alemanya, Itàlia, França, Anglaterra i Espanya - un del govern: Loyola de Palacios i un altre de l'oposició: Pedro Solves a Espanya-), als altres 10 països en tenen un comissari per cada un.

• Poder judicial: Té un Tribunal de Justícia de la Unió Europea (que no és el mateix dels Drets Humans) En aquest tribunal només es discuteixen els problemes econòmics de les polítiques europees. Està composat per 15 jutges, un per cada representant dels països que conformes la Unió Europea. Abans quan eren nombre par, el que feien perquè no hi haguessin “empats” el que feien es posar un jutge d'un país comunitari que anava rotant. Feia temps que els municipis i regions dels països comunitaris es queixaven perquè no es tenien en compte les seves necessitats i llavors varen crear el Comitè de Regions i Municipis cosa que no ha satisfet gaire, doncs el primer error es a ver ajuntat les Regions amb els Municipis. A Espanya hi ha 21 representants (17 autonomies i 4 municipis) el que fan aquests és viatjar de gratis més que pal·liar les necessitats.

Dinàmica i competències de la Unió Europea

Aquest va sorgir duran la discussió del mercat únic. Els holandesos que són els que millor treballen dins de la Unió Europea són els que varen estudiar l'opció d'acceptar el mercat únic o no. Es van reunir un any abans a Maastrich per establir el futur de la Unió Europea:

- Assolir més del mercat únic: Unió econòmica i monetària i la unió política dels països.

Al 1993 es va posar en marxa aquest dos objectius. Dinamarca però va ser la única que no volia la unió monetària (llavors el que fan fer durant sis mesos a Dinamarca va ser publicitat i marketing dient que aquella era la millor opció... finalment van accedir) l'altre que no ho tenia molt clar va ser França però aquesta quan varen fer la votació va sortir un 51% a favor davant el 49% en contra.

Progressos de la unió econòmica i monetària

El que es pretenia amb la unió econòmica i monetària era:

• Assolir la moneda única ho han aconseguit amb un procés complicat. El primer intent que va fracassar va ser el de l'ECU (per l'acció especulativa del senyor Soros). Amb els acords de Masstrich van aconseguir l'entrada de l'Euro. Per això els països que volien entrar en la unió monetària havien de complir uns criteris de convergència:

Tenir similar inflació: amb un límit de 1'5%. S'agafaven els 15 països i s'estudiaven les seves inflacions, després es feia el promig dels tres països amb menys inflació i se li sumava l'1'5.

Per exemple: Alemanya 1, Dinamarca 2 i Holanda 1'5. Sumats fan 4'5, dividit entre els tres fan 1'5 més l'1'5 el total són 3% com a màxim d'inflació.

Dèficit Públic. No tenir un dèficit públic superior a un 3% del seu PIB de la renda del país. (Això es va fer de manera semblant a la inflació). Això és molt important perquè han de fer reformes en les polítiques interiors.

Deute Públic: no ha de ser superior al 60% del PIB perquè el deute són els dèficits acumulats (ja que per a saldar aquest deute calen 20 anys).

No devaluar la moneda en dos anys abans de que l'Euro es posés en circulació (1998-1999)

Dels 15 països, 14 (amb trampes) van demostrar que havien complit els criteris de convergència. L'altre que era Grècia no se li va deixar entrar. Més tard d'aquest 14 països 3 es van fer enrere (Gran Bretanya, Dinamarca i Suècia). Al cap d'un any li van donar el vist i plau a Grècia. Ara per ara són 12 els països que formen la unió monetària de l'Euro.

DESAVENTATGES DEL EURO abans si les empreses espanyoles volien ser competitives el que feien era devaluar la moneda, per tal d'augmentar les exportacions i d'aquesta manera també el turisme

Si tens ara amb l'Euro no es pot devaluar la moneda, el que s'ha de fer per ser competitiu és millorar la tecnologia i la investigació. Com això no ho saben/poden fer el que fan és baixar els salaris.

Rebaixar la despesa social

• TRAMPES I IMPACTE DEL EURO Espanya per complir el criteri del dèficit va vendre empreses públiques (privatitzant-les); amb la qual cosa ara els beneficis d'aquestes són privats i no de l'estat, per tant ara encara és més difícil mantenir el dèficit públic. I el pitjor és que aquest criteris els han de continuar tenint aquest; pel contrari se li col·locarà una multa per no complir. Per tant ara el que fa Espanya és augmentar els impostos de la benzina en comptes de pujar els impostos del rics (que per cert, els ha baixat encara més).

• Tenir una Política Social única, malgrat la insistència del president que hi havia en aquells moments la Política Social va fracassar perquè s'hi va oposar el govern de la Gran Bretanya.

• Tenir una Política Econòmica coordinada, no va ser complicat ja que va continuar amb les polítiques del tractat de Roma. Sols que el que volien fer és que les polítiques fossin reconegudes.

Unió política dels països

Planteja quatre objectius:

Avançar en la ciutadania europea

la comunitat vol que cada vegada ens sentim més europeus, a partir de poder ser elector en el lloc on vius independentment d'on hagi nascut. Un alemany que viu a Mallorca vota a Alemanya però també pot fer-ho a Mallorca en les eleccions municipals i en les europees.

A més també els estrangers poden ser escollits, poden presentar-se com a candidats.

després de que s'aprovés Maastrich si no hi ha consulat del teu país al país estranger un altre consulat de la Unió Europea te ha de facilitar el que demanis.

Reforma de les institucions

Es va dir que el Consell de Ministres dicta les normes i les envien al Parlament Europeu i aquest és qui si vol ho rectifica i se les torna a enviar al Consell. Un cop les té el Consell mira les rectificacions i si no els hi agrada les torna a modificar i a enviar al Parlament. Aquest s'ho torna a mirar les modifica i les retorna. Ara ja no se les poden tornar a enviar.

El Consell de Ministres les ha d'aprovar per majoria i no per unanimitat. S'aprovaren per majoria quan el Consell de Ministres ha decidit per unanimitat que es pot votar per majoria. Aquesta majoria és un vot qualificat i no la meitat més 1. Llavors apareixen les minories de bloqueig, que com el seu propi nom indica el que fan es bloquejar una acció. Si per exemple per fer una cosa necessiten el 80% dels vots i la minoria són el 25% en aquest cas la majoria seria de 75% i mai no podran tirar endavant per que no són majoria qualificada.

El Tribunal de Justícia: tingui una comissió inicial de conciliació. Això el que fa es que el temes conflictius no arriben al Tribunal i es puguin solventar de bona manera primer. Així li poden treure feina al Tribunal

Política interior

política policial de la Comunitat Europea. És van produir dues novetats:

• que les policies poden perseguir durant 80 km en el país estranger.

• Arxiu policial control que acumula les dades de les 15 policies dels 15 països comunitaris.

Política exterior i de seguretat Comuna

La defensa. Al 1993 s'aproven totes les polítiques excepte el de defensa. Aquesta s'aprova al 1999 juntament amb el nomenament de Javier Solanas. Aquesta lentitud no ha sigut tanta perquè La UEO (Unió Europea Occidental) al 1993 es dispara i es posa a treballar de mala manera amb el tema de la pesca, sense ser de la Unió Europea. El que va fer és:

• Crear l'Euroexercit: cos constituït per brigades mixtes europees.

• Dotar-se de espionatge europeu a través de satèl·lits que són de l'Agència Europea de l'Espai. Aquest, en teoria, només ha de fer comunicacions i el que fan es espionatge.

• Fabricació conjunts d'Europa

• Dissenyar els enemics d'Europa:

• Defensar les constitucions dels països europeus

• Defensar contra el terrorisme, el narcotràfic i les immigracions il·legals.

• L'exercit europeu intervindrà per defensar els interessos econòmics d'Europa arreu del món.

4.- SITUACIÓ ESPANYOLA

4.1.- ECONOMIA ESPANYOLA

Hi ha diferents factors a tenir en compte al parlar de l'economia espanyola...

SEGLE XIX:

Espanya és una península i això ha significat un cert obstacle per a la comunicació amb la resta d'Europa.

Espanya té una OROGRAFIA complicada que dificulta l'existència de rius navegables i l'agricultura (allà on hi ha rius, no hi ha terrenys cultivables i a la inversa, per això els transvasaments)

El procés de RECONQUESTA que va patir la península. A l principi va ser molt lent però a mida que avançava es va accelerar. Aquest procés va derivar en els grans latifundis (grans extensions de terra, propietat de nobles que no van ser explotats agrícolament tant com es podia). Els grans latifundis es van donar al sud perquè la reconquesta va ser mol ràpida. Al nord al ser més lenta, les propietats no van ser tan extenses i més explotades; però sí molt dividides. L'agricultura a Espanya va ser deficitària i va generar fluxos de migració cap a Amèrica per:

• grans extensions sense explotar a sud

• extensions dividides “h” vegades al nord.

• Terrenys fèrtils però que no tenen rius al costat.

Tot això va durarà al llarg dels segle XIX, en aquest segle molts països ja començaren a industrialitzar-se però Espanya ho va fer més tard. Els canvis que es van produir són:

Cap al 1860 DESAMORTITZACIÓ: Separar les terres dels propietaris que no les conreaven. Personatge important MENDIEABAL. La desamortització va fer que les terres de l'església i dels nobles es posessin en mans de les que les volien treballar, però això no es va acabar de dur a terme. Es va fer malament perquè l'estat va pagar aquestes terres amb deute de l'estat que no es podia cobrar fins bastant temps després. El govern en comptes de donar-les a camperols, les van tornar a vendre i aquestes terres van tornar a les mans dels nobles, mans mortes.

Migracions: Degut a la desamortització i a no poder conrear les terres, es van produir migracions

Creació a Espanya d'una xarxa ferroviària: És un element important perquè era crear posteriorment el mercat espanyol, encara que aquesta xarxa era radial i això va ser un error ja que es limitava el transport a zones d'Espanya.

Creixement important de les zones industrialitzades: la industrialització de Catalunya es veurà afavorida al 1872 per l'aranzel proteccionista que protegia el tèxtil català de l'estranger.

SEGLE XX

Els anys més importants de creixement econòmic espanyol van ser els compresos entre el 1888 i el 1929 (va ser el creixement econòmic més important a Catalunya). El període entre el 1910 i el 1920 és el més important per a l'expansió industrial d'Espanya (per la guerra). Els que venen després dels 20 també són importants per la reconstrucció d'Europa.

Amb el crac del 29, s'acaba la prosperitat econòmica, als anys 30 arriben els feixismes... al 1931 arriba la república, que es troba amb un panorama econòmic dolent. La república pretén portar a terme un altre cop la desamortització però bé i pretén un Reforma Industrial, la COL·LECTIVITZACIÓ d'empreses, passar d'empreses privades a empreses públiques.

Del 1939 al 1959 comença un període d'Autarquia basat en la voluntat de no exportar ni importar. Espanya no pot exportar perquè els seus productes són molt dolents i tampoc pot importar perquè no té diners.

Als anys 40 va ser una època d'absoluta misèria. Al 1951 hi ha una Vaga de Tramvies a Catalunya.

Els anys 50 va estar replet de vagues contra Franco: al 1951 vaga de tramvies de Catalunya perquè el preu s'havia pujat 10 cèntims. Al 1952 vaga a les mines d'Astúries. Al 1956 vaga estudiantil a Madrid.

Al 1957 Espanya és avalada per EUA per entrar a l'ONU i al 1959 va entrar a l'OCDE, això es produeix a partir de les relacions que estableix Franco amb aquest país (EUA) per donar algun respir a l'economia espanyola.

Al 1959 es va abandonar l'Autarquia per obrir l'economia. Ho van fer:

• Gràcies a que 3000.000 d'espanyols van emigrar cap a Amèrica. Aquest eren boques que ja no s'havien d'alimentar i que enviaven diners a les seves famílies.

• Gràcies al turisme que també deixava diners

A més d'això es fa una planificació econòmica, són els plans de desenvolupament. Però al 1975 es va ensorrar la situació per la crisi del petroli.

Fins a les eleccions del 1977 no es torna a donar importància a l'economia. En aquest any la situació política ja està centrada i s'aproven els “PACTOS DE LA MONCLOA” que són reformes econòmiques. Al mateix any es demana la incorporació d'Espanya a la COMUNITAT EUROPEA (Ja s'havia demanat al 62 però com era una dictadura no vam poder entrar).

Del 78 al 85 es posen les condicions per a que Espanya pugui entrar en la Comunitat Europea. Al 1970 (tornem enrera), es demana una entrada intermitja: TRACTA COMERCIAL PREFERENT D'ESPANYA A LES COMUNITATS EUROPEES. Aquesta és vigent fins al 1986 quan Espanya entra a les comunitats.

L'entrada a la Comunitat Europea va determinat molt l'economia d'Espanya. Actualment Espanya encara té poder sobre l'estat de les autonomies i sobre l'Estat del Benestar.

4.2.- OCUPACIÓ I ATUR A L'ESTAT ESPANYOL

Al 2001 la població activa a Espanya es de 16.948.600 persones (població de més de 16 anys) que representa el 51'5%.

Població Ocupada 14.735.600 86'9%

Població Aturada 2.213.600 13'1%

La població Ocupada es dedica a:

• l'agricultura (6%)

• La indústria (20%)

• La construcció (11%)

• Els serveis (63%)

La població Aturada en el sector:

• Agrícola es de 18'2%

• Industrial és de 7'1%

• Construcció és de 10'1%

• Serveis és de 7'9%

Nivell d'atur per comunitats

1.- Extremadura 22'5% d'aturats

2.- Andalusia 22'5% d'aturats (dins del 22'5 com a absolut a Córdoba hi ha el 30% d'aturats)

3.- Ceuta i Melilla 21'4% d'aturats

4.- Canàries 14% d'aturats

5.- Múrcia 12'8% d'aturats

6.- Galícia 12'6% d'aturats

7.- Castella i Lleó 12'1% d'aturats

8.- Castella la Manxa 11'9% d'aturats

9.- Cantàbria 11'8% d'aturats

10.- País Valencià 11'10% d'aturats

11.- Euskadi 10'5% d'aturats

12.- Madrid 9'6% d'aturats

13.- Catalunya 8'6% d'aturats

14.- Navarra 5'8% d'aturats

15.- Balears 4'7% d'aturats

Dels 14 milions d'ocupats hem de descomptar als funcionaris que no es comptabilitzen (uns dos milions), per tant ens queden uns 11 milions dels quals:

• 10.300.000 tenen un contracte temporal

• 1.090.000 tenen un contracte indefinit

4.3.- ESTAT DEL BENESTAR

El sistema de seguretat social al 2002 el pressupost era de 83.400.000.000 €; dels quals el 81% ve subministrat per les cotitzacions i el 19% està cobert per l'estat (que és el dèficit de la Seguretat Social).

Ingressos de la Seguretat Social: Cotitzacions

• 73'4 % dels ingressos prové del Règim General de la Seguretat Social

• 10'4% dels ingressos prové de les cotitzacions dels treballadors autònoms.

• 7'3% dels ingressos prové de les cotitzacions per accidents.

• 6'1% dels ingressos prové de les cotitzacions de l'atur.

• 2% dels ingressos prové de la Seguretat Social Agrària.

Despeses de la Seguretat Social

• 63'4 del pressupost està destinat a les Pensions Contributives.

• 21% del pressupost està destinat a Pensions No Contributives.

• 4'8% del pressupost està destinat a Incapacitats laborals Transitòries (baixes)

• 1% del pressupost està destinat a la Baixa per Maternitat.

• 1% del pressupost està destinat a les Prestacions Familiars.

• 14% del pressupost està destinat a l'Assistència Sanitària.

• 0'8% del pressupost està destinat a Altres serveis Socials

• 9% del pressupost està destinat a les Despeses dels funcionaris que treballen per la Seguretat Social.

Les següents dades ens mostres els grans desequilibris salarials molt importants:

El govern gasta en pensions uns 58.000.000.000 € la gent que cobra aquestes pensions són uns 7.800.000 persones. La qual cosa fent una simple divisió obtenim que el promig que cobra una persona per la seva pensió a l'any és de 7.000 €. És a dir uns 600 € al mes de pensió mitja.

El sou mig dels treballadors a Espanya és de 22.000 € a l'any, és a dir uns 1.384 € al mes salari mig.

Salari mínim interprofessional és de 433 € al mes.

4.4.- PRESSUPOST DE L'ESTAT (estat central, no es tenen en compte ni els municipis ni les autonomies)

2002 el PIB del país és de 688.900.000.000 €

l'estat manega 237.000.000.000 (que és el pressupost consolidat de l'estat). Aquest terç que manega l'estat està configurat per:

142.000.000.000 pressupost de l'estat

32.000.000.000 organismes autònoms de l'estat

INEM

MUFACE (Mutualitat dels Funcionaris)

Fondo de Garantia Salarial

CEOGA (Pagament de les Garanties agràries europees)

85.000.000.000 Seguretat Social

260.000.000.000 € pressupost generals de l'estat no consolidat (ja que els diners que hi ha comptats en la seguretat social no s'han descomptat de l'estat que és a qui els demana al 2002 va ser de 22.500.000.000€)

Si restem 260.000.000.000 menys 22.500.000.000 obtenim el pressupost de l'Estat Consolidat Què és 237.500.000.000 €

Ingressos de l'estat 2002

Els ingressos de l'estat són de 109.000.000.000 €. I aquest any només tenim 33.000.000.000 € de dèficit que és molt baix. Aquest ingressos provenen:

• 46% dels Impostos Directes (sobre les persones) 50'1% Imp.Direc (pel PSOE al 1991)

• 41'6% dels Impostos Indirectes (sobre els objectes) 37'6% Imp.Ind. (pel PSOE la 1991)

• 2'3% de les Taxes

• 3'8% dels Traspassos de la Comunitat Europea.

• 4% dels Ingressos Patrimonials

• 1'3% de les Transferències de Capital

Dels 142.000.000.000 del pressupost de l'estat:

• un 28'2% el gasta en entitats territorials (enviant els diners per complimentar els pressupostos dels municipis.

• Un 15'8% el gasta en pagaments del deute públic d'anys anteriors

• 9'8% el gasta en el Ministeri de Sanitat

• 7'1% el gasta en Aportacions a la Unió Europea

• 5'7% el gasta en Classes Passives (pensions funcionaris)

• 5'6% el gasta en el Ministeri de Defensa

• 5'4% el gasta en el Ministeri de Foment

• 4% el gasta en el Ministeri d'Interior

• 3'9% el gasta en el Treball i Afers Socials.

Els catalans paguem qui els impostos però van a parar a Madrid i aquest ens els retorna segons ell consideri necessitats financeres. En canvi en el País Basc recapten els impostos allà per ells mateixos i després li pregunten a l'estat Espanyol que és el que ells han consumit de l'estat i només paguen allò que han gastat i res més.

4.5.- LA MILITARITZACIÓ A ESPANYA

Durant la dictadura militar Espanya no era armamentista, i les raons són bàsicament dues:

L'enemic interior que tenia el general Franco era el poble espanyol. Per vigilar-lo volia més posar caserna que no pas comprar més armes. Tenia un exercit amb molta presència. La divisió Brunete només vigila els ciutadans del país.

No tenien diners per pagar armes noves, l'únic que van arribar a tenir va ser una gran quantitat d'armes a través del tratado de amistad y cooperació amb EUA al 1953. Van enviar armes i aparells de segona mà. Que vam deixar de pagar al 1991 el deute. A aquell any es va amagar en el pressupost el preu d'aquest “regal” que els americans ens van fer.

Quan mor el General Franco es produeix la transició democràtica i la situació d'armament canvia. Arriba un nou ministre Adolfo Suárez però tenia una mentalitat tancada per occident, ells no eren els seus amics i tampoc podia veure als americans. Per això es negava a incorporar a Espanya a l'OTAN per a poder entrar així a la Comunitat Europea. I també va prohibir als americans que tinguessin armes nuclears a Espanya; això tot plegat li va costar el càrrec.

un dia quan Suárez va a anar a parlar amb el rei, aquest el va convidar a dinar i mentre estaven menjant el rei se'n va anar un moment i van entrar tres militars (un d'aire, altre de terra i l'última de mar) que li van dir que havia de entrar a l'OTAN i després militar Espanya, Suárez tot seguit va dimitir perquè no ho volia fer.

Llavors el que queda convocat com a primer ministre després d'ell va ser Calvo Sotelo. Per això el parlament havia de votar si es quedava o no llavors el Tejero el 23 de febrer va fer el cop d'estat (que ja s'havia fet anteriorment amb el Suárez fent-lo dimitir del seu càrrec).

Calvo Sotelo es va incorporar a l'OTAN el 30 de maig del 1982, moment que marca la militarització d'Espanya armamentista. Dos mesos més tard surt una llei que marca la vida de la indústria espanyola. LLEI DE DOTACIONES PRESSUPUESTARIAS PARA INVERSIONES Y SOSTENIMIENTO DE LAS FUERZAS ARMADAS aquests eren els diners que li donarem per les armes. Pretenia tenir un rang superior a la llei de pressupost de l'Estat, és a dir que fos obligatòria. L'exercit gràcies a la llei va tenir diners fins al 1998. Tot això per modernitzar les armes espanyoles i així poder entrar en l'OTAN. La llei diu que el ministeri de defensa podrà superar l'inflació del 2'2 més d'un 2% més.

Al juliol del 1982 s'aprova la llei i la responsabilitat cau sobre Calvo Sotelo; al 28 d'octubre guanya el PSOE amb Felipe González perquè va prometre sortir de l'OTAN i donar nous llocs de treball (cosa que no va fer)

Aquest home va nomenar a Narcís Serra com a Ministre de Defensa i A Ernest Lluch com a ministre de Sanitat. Narcís Serra era economista i arribà a ser el ministre de defensa per carambola, el ministre d'Economia va ser el Sr. Miguel Boyer.

Als anys 80 les indústries espanyoles funcionaven bastant malament perquè encara arrossegaven la crisi del petroli del 1973. Durant aquesta situació, el PSOE si volia guanyar les eleccions tenia que oferir una alternativa industrial a la crisi per crear llocs de treball i recuperar-se. Serra va proposar que les empreses que reindustrialitzessin el país fossin d'armes i els va donar moltes facilitats “convertiremos a la industria de defensa en el motor de reindustrialización de España”. Es van donar facilitats d'exportació, subvencions... es va crear una xarxa que prioritzava la industria espanyola de l'òptica de la defensa... això suposà que aquesta adquirís molta força, però perdien diners constantment que pagaven els ciutadans amb els impostos (a més aquestes empreses tenien el pressupost assegurat durant 16 anys per la llei abans citada).

Fet que va marcar molt l'economia espanyola. Predilecció a Narcís Serra per potenciar la locomotora.

4.6.- PARTIDA PRESSUPOSTARIA

Ministeri de defensa: 6..479.650.000 €

Organitzacions autònomes del Ministeri de defensa: 1.137.320.000 €

Centre Nacional d'Intel·ligència: 138.000.000 €

Classes passives: 2.617.280.000 €

Guardia Civil: 1.985.350.000 €

Ciència i Tecnologia: 10.499.000.000 €

Interessos deute: 1.201.480.000 €

Deute final 14.608.980.000 € dels quals suposa en el 2003 que en el ministeri de defensa es gastaran 7.600.000.000.000 pessetes/dia. Però sempre acaba superant aquesta partida pressupostària. A més, hi ha despeses que no són directament del Ministeri de defensa, però que hi està indirectament relacionat (per exemple: construcció de carreteres amb un material especial més car perquè hi puguin passar automòbils militars. Això paga un altre ministeri però en realitat és de defensa; zona del port on atraquen vaixells militars més cars pagades pels ports, gent que organitza sorteig de la mili).

A més hi ha uns fons per “altres gastos de diferents ministeris” dintre el qual hi ha gastos del ministeri de defensa, per pagar els sobre sous a periodistes que els hi fan la pilota.

Serra amb les inversions va aconseguir crear un teixit industrial amb quatre grans fàbriques dedicades a quatre grans sectors:

SANTA BÀRBARA: Tot allò que té a veure amb utensilis militars (avions, explosius...) Empresa de subministraments de l'exèrcit de terra. Factura anualment 900.000.000 pessetes però perd més del que guanya. Es va vendre als EUA a canvio de sanejar el deute que tenien. Però a canvi van comprar 30 tancs lleopard. Sempre perdia diners.

EMPRESA NACIONAL BAZÁN: Construcció de vaixells de guerra (portaavions) Actualment les han comprat els “Astilleros Españoles” i es diu IZAR que ara és la fusió de les dues empreses. Aquesta empresa també perd més diners dels que guanya.

CONSTRUCIONS AERONÀUTIQUES S.A: Fan avions civils i de transport militar, ara també a l'eurofighter (No perd ni guanya diners).

INDRA: Dona electrònica militar a les tres empreses anteriors. L'han comprat accionistes privats ja que era l'única de totes que donava beneficis. I així no van haver de saldar cap deute.

Espanya fabrica armes de segona categoria i tot i que està en un vuitè lloc de venta d'armes, de tots els països a nivell mundial, tots els països del tercer món compren armes de segona categoria.

4.7.- ECONOMIA CATALANA

Catalunya té un saldo desfavorable pel que fa a relacions a l'estranger. Però en canvi té una relació favorable (ven més a Espanya del que compra)

Sol sorgir un debat de tipus polític segons el qual Catalunya paga més impostos del que rep.

Catalunya rep de la resta d'Espanya:

Diners que venen del sistema bancari (préstecs que venen dels guanys d'altres comunitats)

Quan ven a la resta d'Espanya amb una plúsvalua, llavors el que ens dóna és un benefici. Ja que té per mercat natural Espanya.

Així com a l'estat espanyol l'economia està concentrada en tres zones: País Basc, Madrid i Catalunya; a Catalunya hi ha una concentració també de l'activitat econòmica: demarcacions de Girona, Barcelona (Àrea metropolitana) i Tarragona( Reus i Valls).

34

• Venen barat i compren car

• Els hi hem fet obri les seves fronteres però nosaltres hem tancat les nostres.

• Venen barat i compren car.

• Els hi hem fet obri les seves fronteres però nosaltres hem tancat les nostres.

INSTITUCCIONS QUE APAREIXEN DESPRÉS DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

Al 1944 ja s'havia acabat pràcticament la II Guerra Mundial i EUA tenien una economia de sobreproducció, i fa una cosa mol interessant: intenta compartir part de la seva productivitat de guerra amb indústria civil. Per una banda no havien trobat cap tipus de mal en la seva economia; per això, tenien una gran quantitat de productes per a exportar. Però Europa i els països del tercer Món estaven força malament i no tenien capacitat de compra. EUA volia vendre però cap país podia comprar-los. Llavors varen fer una hipòtesis de futur:

Al 1944, a Virgínia , Bretton Woods, fan una reunió on es constitueix el Banc Internacional per la Reconstrucció i el Foment (d'Europa i el Japó) BIRF. Al 1949 es fa una organització per a administrar els diners a aquest països: el Pla Marshall. Amb els excedents productius es reconstrueix Europa. Aquests sortien dels EUA arribaven a parís a l'Organització de Europea Cooperació Econòmica OECE, que era l'encarregada de distribuir els productes a la resta del països: Portugal, Itàlia, Holanda... Al 1959 Espanya va signar el tractat d'ajuda de la OECE amb els EUA i així aprofitar-se del Pla Marshall., però al 1960 l'OECE va plegar.

Els EUA amb el BIRF i amb l'OECE el que aconseguien era tenir coberta la capacitat de compra dels països . Però qui compra ha de pagar, i és per això que es crea una altra institució que cobreix la capacitat de pagar el FMI (perquè tinguin monedes convertibles i perquè tinguin monedes estables - això volia dir que si venien per 200 al cap de dos anys continués valent 200, ja que com les monedes no eren estables el que compraven per 200 els podrien retornar com a 100 perquè el seu valor havia baixat-). En aquell temps el valor de les monedes es comptabilitzava amb el sistema de paritat que era l'equivalent del dòlar amb l'or. Aquest sistema però, s'acabarà al 1971 fent monedes de canvi fixes, i el que passa amb això és que el dòlar es qui vincula ara a les altres monedes.

Al 1947 neix una altra institució que el que volia era tenir cobert l'atractiu de les ofertes, l'Organització del Internacional del Comerç OIC. El preu no era aconsellable per culpa de les duanes i el que proposen és l'OIC però finalment no hi van fer perquè com que era una .

F.M.I BIRF

OECE OIC / / GATT

OCDE AID

B.M G-7

organització de caràcter mundial també haurien d'ajudar a la Unió Soviètica i els EUA no volien això. I per tant el que es va fer es fer una altra Organització el GATT (General Agraiments of Tarifs Trated).

En teoria aquesta institució hauria d'haver desaparegut un cop terminada la seva tasca per la que havien estat creats, però no va passar això; es varen reconstruir:

al 1960 OECE es transforma en l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic OCDE. Es converteix en una organització de caràcter internacional té:

• Comitès d'empreses transnacionals ETN

• Agència Internacional de l'Energia AIE

• Comitè d'Ajut al Desenvolupament CAD

Al 1960 BIRF no es dissol però tampoc continua amb la seva tasca de reconstrucció doncs els països ja estan reconstruïts. A partir del 1962 l'acompanyen dues organitzacions més:

• La Cooperació Financera Interna CFI

• La Agència Internacional del Desenvolupament AID

Totes tres deixen diners als països del tercer món i es coneixen amb el nom de Banc Mundial B.M:

• BIRF deixa diners als països del tercer món

• CFI deixa diners a empreses privades del tercer món

• AID deixa diners als governs dels 40 països més pobres de tot el món, els que anomenem Països Menys Avançats PMA.

Al 1971 es trenca el sistema de paritat fixa. Els EUA no poden mantenir el lligam amb l'or, ja que un francès va buidar tot l'or dels EUA i també perquè els EUA varen emetre moneda provocant una inflació. Això provoca la devaluació del dòlar.

El GATT treballarà a través de la clàusula de les nació més afavorida (el que fan es traslladar un acord bilateral, és converteix en un multilateral). Això va fer que es rebaixés el preu per creuar les duanes. Però s'acaba al 1994 en la última ronda negociadora al Uruguai.

Es obre de nou el OMC i es dedica a:

• Als serveis, que qualsevol empresa de serveis tindrà llibertat per instal·lar-se a qualsevol país.

• Liberalització de les inversions. Perquè una inversió no es trobi frenada per la legislació d'un país. Però en comptes de dur a terme la seva funció el que succeeix es que la tecnologia es protegeix i es monopolitza.

1975 G-7 organització on s'agrupen els set països més rics de tot el planeta, aquest són els que dominen el món. Els països són: EUA, Canadà, Japó, França, Alemanya, Anglaterra i Itàlia.