2. Introducció

2.1 Què és una droga?

La paraula droga ha experimentat una sèrie de canvis en la història. Va néixer prop del segle XVI. La venda i ús d' espècies a Europa va donar lloc a aquest mot i es referia als condiments aromàtics utilitzats en els més suculents banquets de les corts. En molts relats de l'època apareix la paraula “drogar” amb el significat de condimentar amb espècies com la canyella o el pebre.

Posteriorment l'ús farmacèutic d'algunes espècies va desplaçar el significat de la paraula cap al camp de la medicina i es va convertir en un sinònim d'estupefaent. Ja en el segle XIX la pràctica i l'abús dels narcòtics naturals formaven part dels costums excèntrics dels artistes i bohemis. A partir d'aquí es va definir “droga” tota substància que altera l'estat d'ànim, la percepció o el coneixement.

Ja des de temps remots, el consum de drogues es va relacionar amb els shamans, els sacerdots i la bruixeria per a entrar en un estat d'èxtasi i comunicar-se amb el més enllà, sanar malalts, etc. Uns usos totalment diferents als que es donen avui dia, la finalitat dels quals son fer-se el “guai” amb els amics, evadir-se dels problemes, passar una bona estona agradable, etc. Tot i que les drogues només s'utilitzen amb aquest objectiu als països desenvolupats, ja que a certes regions d'Àfrica o Amèrica del Sud, segueixen amb l'ús tradicional, per exemple de la coca, per tal de pal·liar la sensació de fam i el cansament.

Cada indret del món ha tingut el seu propi paper pel que fa les drogues. A la Xina s'han trobat restes de fibra de marihuana que daten de fa més de tres mil anys. A Guatemala s'han trobat pedra-fongs d'uns 30 cm de llarg, que tenen uns dos mil anys d'antiguitat aproximadament. Antigament, quan els sacerdots volien comunicar-se amb els seus déus i rebre un missatge, menjaven marihuana per provocar el deliri. L'Europa occidental és el paradís de les plantes al·lucinògenes, on creixen en estat silvestre plantes narcòtiques com la belladona o la mandràgora. Als Estats Units i Canadà el mercat d'estupefaents ha aconseguit créixer infinitament, no només perquè és en el seu propi territori on funcionen els laboratoris que produeixen les drogues, sobretot sintètiques, sinó perquè és allà on arriben les grans quantitats de cocaïna que és produeix a l'Amèrica del Sud.

Des del punt de vista científic, una droga és tota substància d'origen natural o sintètica que afecta les funcions dels organismes vius. Els fàrmacs que afecten especialment el sistema nerviós central, format pel cervell i la mèdul·la espinal, s'anomenen psicoactius.

Aquestes substàncies són capaces d'inhibir el dolor, modificar l'estat anímic o alterar les percepcions, entre d'altres.

2.2 Dependència i Tolerància

Quan una persona pren una substància repetidament, el seu cos s'habitua al seu consum i amb el temps el seu organisme es va adaptant a la presència regular de la substància. Per tant es necessita una major quantitat per aconseguir els mateixos efectes que abans s'obtenien amb una quantitat més petita. Aquest factor es denominat “tolerància”. Qualsevol cosa que realitzem a diari es converteix en un costum i el consum habitual de drogues pot arribar a la “dependència”. La dependència dóna lloc quan desprès d'un ús habitual més o menys llarg d'una substància, la persona necessita consumir-ne per a no experimentar síndromes d'abstinència o per afrontar els problemes i la seva vida quotidiana.

El concepte de dependència integra dues grans dimensions:

• Dependència física

En aquest cas l'organisme s'ha habituat a la presència constant de la substància, de tal manera que necessita mantenir un determinat nivell a la sang per funcionar amb normalitat. Quan aquest nivell baixa de cert límit apareix el síndrome d'abstinència característic de cada droga.

El concepte de dependència física està molt associat amb el de tolerància. Quan un drogodependent abandona el consum, la seva tolerància disminueix. Si passat un temps es continua el consum en les dosis anteriors, el consumidor patirà una intoxicació aguda que, segons el tipus de droga de la que es tracti, pot portar-li al coma i fins i tot a la mort. Aquesta és l'explicació de perquè els consumidors d'heroïna, per exemple, moren per sobredosi.

• Dependència psicològica

Necessitat de consumir periòdicament la droga per a experimentar un estat afectiu agradable (plaer, benestar, eufòria, sociabilitat, etc.) o lliurar-se d'un estat afectiu desagradable (avorriment, estrès, timidesa, etc.). La dependència física és relativament fàcil de superar desprès d'un període d'intoxicació que, en funció de cada droga, pot perllongar-se com a molt durant 15 dies. És més difícil acabar amb la dependència psicològica, ja que requereix introduir canvis en la conducta i en les emocions del subjecte, què el permeten funcionar psicològicament sense necessitat de recórrer a les drogues.

2.3 Classificació de les drogues per la seva acció al cos

Las drogues no constitueixen una realitat única, sinó que es caracteritzen per una notable diversitat. La principal característica de totes les drogues és la “psicoactivitat”. Es tracta de la capacitat d'aquestes substàncies per arribar al cervell i modificar el seu funcionament habitual.

Depenent del efecte que tenen sobre el cervell humà, les drogues es classifiquen de la següent manera:

- Drogues depressores del sistema nerviós central

Família de substàncies que tenen en comú la capacitat d'enlentir el funcionament habitual del cervell, provocant reaccions que poden anar des de la desinhibició fins el coma en un procés progressiu d'adormiment cerebral.

Dins d'aquest grup trobem l'alcohol, l'opi i els seus derivats, tranquil·lizants, etc.

- Drogues estimulants del sistema nerviós central

Grup de substàncies que acceleren el funcionament habitual de cervell, provocant un estat de activació que pot anar des d'un problema d'insomni fins a un estat d'hiperactivitat. Les amfetamines, la cocaïna, el tabac i la cafeïna són exemples d'aquest tipus de drogues.

- Drogues pertorbadores del sistema central (psicotròpics)

Substàncies que trastornen el funcionament del cervell, donant lloc a distorsions perceptives, al·lucinacions, etc. Aquest és el cas dels al·lucinògens com l'LSD, la mescalina, etc, el cannabis i els seus derivats, les drogues de disseny, com l'èxtasi, etc.

Una altra manera de classificar les drogues és per la seva composició. Cada una de les substàncies actua de manera diferent sobre el cos en molts aspectes, com per exemple els efectes físics i psicològics, la tolerància, la dependència física, la dependència psicològica, els riscos, etc.

3. Tipus de drogues

3.1 Cocaïna

3.1.1 Història de la coca i de la cocaïna

És té constància de que els primers en utilitzar la coca van ser els Inques, ja que van ser descobertes restes de fulles de coca a les tombes de les ruïnes d'Huaca Prieto (nord de Perú) que daten del 2500 al 1800 A.C. Aquesta civilització va atorgar a la coca una posició prominent.

Així doncs, l'ús més antic de les fulles d'aquesta planta, considerada divina, eren reservades a les castes reials i sacerdotals, prohibint el seu consum a les castes inferiors del seu imperi, i la prescribien només en casos especials. Més tard, quan es va iniciar la colonització d'Amèrica, i amb aquesta l'arribada d'espanyols, els indígenes els van obsequiar amb aquesta planta, que els espanyols van utilitzar per l'explotació dels indígenes, com a incentiu i per a que les masteguessin i amb els seus efectes psicoactius aconseguissin eliminar la gana, la set i resistir millor el cansament de la seva feina.

Entre els espanyols sempre van existir-hi dues corrents de pensament per a explicar el fenomen de la coca. Alguns com Juan de Matienzo o Juan de Solórzano, defensaven que el costum de mastegar fulles de coca, sostenint que el suc de les fulles treia al indígena part de la seva debilitat natural i ganduleria innata, per tant treballava millor. D'altra banda, Felipe Huamán Poma de Ayala estava totalment en contra del seu consum, ja que afirmava que eliminava les ganes de menjar, davant el qual els consumidors morien per inanició. Per finalitzar, l'Església tampoc veia amb bons ulls el consum d'aquesta substància: el primer concili eclesiàstic de Lima (1551) va condemnar el seu ús per la seva vinculació amb les religions satàniques. Però pels beneficis que proporcionava el seu cultiu i comercialització, les queixes mai varen ser escoltades. Això va ajudar a que amb el temps, la societat hispano-criolla anés acceptant mica en mica la coca.

Ja al 1590, el pare Acosta donava per certes les propietats estimulants de la coca. Al llarg dels segles XVII i XVIII es va extendre el seu ús entre les classes mitjanes de la població (mestissos i criolls).

Fins i tot la medicina la va adoptar com a fàrmac sota la forma d'inhalacions, infusions o cataplasmes, davant mals tan diversos com l'asma, les hemorràgies, el dolor de queixals, fractures, vòmits o diarrea.

La fulla de coca s'havia introduït en el món espanyol juntament amb el tabac i el cacau, i aquesta va servir com a moneda de canvi entre colonitzadors i indígenes, que canviaven fulles de coca per or i plata (el consum mensual de fulles de coca equivalia a 450 quilos d'or).

Ja al segle XIX, concretament l'any 1860, el químic alemany Albert Niemman va obtenir cocaïna pura de les fulles de coca peruana barrejant sucs aquosos de la planta amb solvents orgànics, i va descobrir així el seu gust amarg i el curiós efecte que produïa a la llengua deixant-la insensible, sent aquest el fet pel qual va descobrir les seves propietats anestèsiques.

A l'any 1883, el químic Angelo Mariani, es va fer famós per la patent del “Vin Mariani”, era un extracte de coca diluït en vi que no va trigar gaire a ser la beguda més popular a Europa, fins i tot seria recomanada per metges per curar dolences molt comuns com el mal de cap, irritació del coll...

Inspirat per Mariani, el farmacèutic americà John Pemberton, va idear al 1886 la fórmula de la coca-cola, que al principi contenia un suc alcohòlic que va descriure com “vi francès de coca, tònic ideal”, més tard, amb la implantació de la llei seca als EUA, va substituir la part alcohòlica per extracte de nou de cola, font de cafeïna, i la base d'aigua comú per aigua carbonejada. Fins a principis del segle XX, la cocaïna no va ser eliminada de la fórmula.

L'any 1884, el doctor Sigmund Freud (que va consumir cocaïna per via intravenosa durant dotze anys) va estudiar els seus efectes fisiològics, i va publicar l'article “Sobre la coca” en el qual defensava durament els factors beneficiosos de la substància, entre els que es trobaven sentiments d'eufòria, claredat mental, energia i falta de gana. L'article va fer que es comencés a difondre la prescripció de la cocaïna per calmar l'ansietat i la depressió. A finals del segle passat, la cocaïna va arribar a ser tan receptada com avui dia ho és el Valium.

A l'actualitat, la cocaïna s'ha convertit en un dels negocis més rentables, tot i que el seu ús il·lícit provoca accidents i trastorns irreparables a la vida dels seus consumidors. A diferència del que sabem dels seus orígens, actualment es consumida majoritàriament per joves que la utilitzen per experimentar noves sensacions i/o tenir més resistència per a les interminables nits discotequeres.

Cal aclarir que no és el mateix mastegar les fulles de coca, com feien els indígenes, que inhalar l'alcaloide conegut amb el nom de cocaïna.

3.1.2 Composició

Per a elaborar la pasta base de la cocaïna, cal utilitzar petroli o querosè, àcid sulfúric i un àlcali que pot ser cal, carbonat sòdic o potassa.

Durant la primera fase d'elaboració, es barregen les fulles de la planta de la coca (Erytroxilon coca ) amb la potassa i es deixa reposar per a que es comencin a dissoldre els alcaloides. A la segona fase, el querosè s'aboque a les fulles i s'agrega una mica d'àcid sulfúric diluït per a que ajudi a la descomposició de les fulles. Aquesta mescla s'ha de deixar reposar unes 36 hores. Passat aquest temps els alcaloides son absorbits pel querosè i floten. A la tercera fase se separa tot el querosè possible de les fulles i mitjançant un sifó es transvasa el querosè a un barril i es llencen les fulles que hagin quedat negres o mortes. La quarta fase és la més delicada, s'afegeix aigua i àcid sulfúric al querosè i es deixa reposar durant tot un dia. L'àcid penetra i separa els alcaloides que es dissolen a l'aigua.

Al final, el querosè queda a dalt i la mescla a sota. Aquesta mescla és una solució de cocaïna i uns altres alcaloides a la que se li afegeix més potassa o amoníac per a que aquests es precipitin. El guarapo llavors adquireix un color blanc i ja està llest per a passar a la última fase, que consisteix en filtrar el precipitat, per això es fa servir un llençol i es deixa assecar al sol o bé sota la llum artificial de focus fins que adquireix la consistència de fang humit. A partir d'aquí, ja està llesta per ser venuda com a pasta per a fer cocaïna.

3.1.3 Formes d'adulteració

La cocaïna és una de les drogues que més adulteracions pateix. L'any 1974 els laboratoris Pharm Chem van examinar 40 mostres diferents de cocaïna adquirida a Califòrnia, i va determinar que totes les mostres estaven adulterades en proporcions compreses entre el 30 i el 40%. Deu anys més tard, investigadors anònims van constatar que la puresa s'havia reduït a la meitat.

Existeixen dos tipus d'adulteracions, les inactives que serveixen per a donar pes: lactosa, talc, bòrax, laxant o qualsevol altra cosa d'aparença similar a la cocaïna i que no tingui efectes col·laterals que es puguin percebre de manera immediata. Per compensar la potència perduda en l'adulteració, també se li afegeixen talls actius que poden ser de dos tipus: excitants (anfetamines en pols) per a que tingui una forta pujada, i congelants (novocaína o benzocaína) per imitar l'efecte d'adormissar la boca que té l'autèntica cocaïna.

El que distribueix la mercaderia per quilos, normalment la talla amb lactosa, bòrax o Manitol, lo qual la deixa amb una puresa del 85 o 80%; qui la compra en quilos i desprès la ven en unces, la talla amb amfetamina i algun derivat de la coca, per deixar-la amb un 60 o 70% de puresa. El comprador d'onzes, és el que desprès la vendrà en grams, i la talla amb qualsevol cosa que li sembla com guix, talc o procaína i novocaína altra vegada, què son dues substàncies de dificil solubilitat, fent així més perillosa la seva administració intravenosa, i la deixan tan sols amb un 50 o 40% de cocaïna.

Si aquesta cocaïna passa per un altre revenedor, aquesta pot arribar a una puresa del 15 o 20%. Rarament, el consumidor de cocaïna que la compra en grams rep més d'un 50% de cocaïna pura.

3.1.4 Tècniques per detectar l'adulteració

Hi ha una falsa tècnica per a comprovar si la cocaïna està o no adulterada, aquesta consisteix en provar la substància. Se suposa que al contacte amb els llavis i la llengua, la cocaïna els adorm. Això no és del tot cert, ja que les substàncies que poden fer adormir la llengua poden ser unes altres que no pas la cocaïna. També existeix el mite de la presència de grumolls, la qual no té cap sentit ja que aquests es poden haver format amb la humitat.

Tot i que aquestes dues tècniques esmentades anteriorment són falsos mites, també existeixen mètodes que ens donen més garanties. Per exemple, s'agafa un got de vidre i s'omple d'aigua freda, els cristalls de coca pura es dissolen abans d'arribar al fons, mentre que les impureses es desprenen i queden visibles.

La prova més efectiva per detectar adulterants es realitza a nivell tèrmic: la cocaïna pura es fon entre els 192 i 197 graus centígrads, així doncs qualsevol ingredient que es fongui abans o desprès és adulterant. Una manera més d'estar per casa, és posar la coca a sobre d'un tros de paper d'alumini, i aplicar-li escalfor per sota amb un encenedor. Si aquesta fa bombolles i deixa una pel·lícula de color marró claret es tracta de coca pura, si pel contrari es formen grumolls i es posa negra no ho és.

3.1.5 Presentació

Normalment la substància es presenta en forma de pols dins una petita bossa de plàstic (papelina), aquesta forma de presentació però, cada vegada és menys acceptada ja que es creu que pot estar més adulterada que si es presenta en forma de roca.

3.1.6 Formes d'utilització

Si la trobem en forma de roca, aquesta es polvoritza amb una navalla o una tarja de plàstic. La pols obtinguda, es col·loca sobre una superfície plana i llisa (un mirall, vidre, una caixa de CD...) formant línies, les quals són esnifades per mitjà d'un tub o un bitllet enrotllat. Mentre per una fosa nasal es va aspirant, amb la altra mà es tapa la fosa que queda lliure. La pols dissolta en aigua destil·lada només pot ser injectada per via subcutània o intravenosa si s'està segur de que té una puresa superior al 80%, si no ho és, es pot pensar que està tallada amb substàncies no hidrosolubles, fent-la així no injectable..

La pols de la cocaïna també pot ser fumada “en base”, seguint aquest procediment: s'omple amb aigua una cullera fins la meitat i s'hi aboca una porció de cocaïna per dos de bicarbonat i s'escalfa amb un encenedor fins que es formen pedretes. Aquestes poden ser fumades en pipes tradicionals.

3.1.7 Efectes físics i psicològics

Aquesta és una droga que té un alt poder estimulant del sistema nerviós central. Aquesta comença a fer efecte als pocs minuts de ser inhalada, i més ràpidament encara si és injectada o fumada. En el primer cas els efectes seran més lleus i duradors, mentre que en el segon seran més forts i en canvi més efímers.

A nivell psicològic, els efectes que la substància proporciona són sensació d'eufòria i una altíssima seguretat en un mateix i ademés un estat d'alerta intens seguit de depressió. Provoca també canvis en l'estat d'ànim com agressivitat, i estats de paranoia.

L'ús de la cocaïna està estretament lligat al poder i el valor adquisitiu, ja que és una droga bastant cara. Es pensa que la cocaïna augmenta la potència sexual, dona una major claredat mental, i ajuda a estudiar i a la pràctica de l'esport. Tot això són mites, realment el que provoca la cocaïna és desinterès sexual fins al punt de causar la impotència, el consumidor es torna altament insegur i perd la capacitat de coordinació i el pensament lògic i coherent. També provoca un greu deteriorament en la capacitat de l'aprenentatge.

Pel que fa els efectes físics, diem que és un anestèsic local, produeix insomni i anorèxia (ja que disminueix la gana), augment del pols, la temperatura corporal, la freqüència cardíaca i respiratòria, augment dels nivells d'adrenalina...

Com a efectes físics que es poden observar fàcilment a una persona que ha consumit cocaïna són les pupil·les dilatades i ulls vidriosos, irritació de les foses nasals (quan aquesta és esnifada), vòmits i sovint un elevat grau de transpiració i esgarrifances.

Quan és deixa de prendre una substància psicoactiva, es diu que s'està produint el síndrome d'abstinència. Concretament, en el cas de la cocaïna, aquest es divideix en tres fases:

De 9 hores a 4 dies sense consum: agitació, ansietat i depressió.

D'una a deu setmanes: desinterès, desmotivació, compulsió per prendre'n.

Desprès de deu setmanes: desapareix la compulsió pel consum.

3.1.8 Riscos

Un dels riscs que hi ha és al esnifar-la, ja que pot danyar la fossa nasal. Com que la forma d'esnifar cocaïna és mitjançant un tub, si aquest es compartit, augmenten les possibilitats de contraure malalties infeccioses. En dosis elevades, algunes persones presenten una intensa ansietat, insomni, paranoies i al·lucinacions que poden conduir a un comportament violent.

La cocaïna provoca una alta dependència psicològica caracteritzada per un fort impuls a continuar consumint. També genera una alta tolerància, que fa que s'hagi d'augmentar la dosi per a aconseguir els mateixos efecte. Orgànicament, provoca pèrdua de la gana, insomni, perforació del envà nasal, patologia respiratòria (irritació de la mucosa nasal), riscs d'infarts, hemorràgies cerebrals i cardiopatia isquèmica. (Tots els efectes i riscos de les 6 drogues esmentades al treball es poden veure de manera reduïda a l'annex 6).

3.1.9 Què fer en cas d'emergència

Els símptomes per una intoxicació de cocaïna són excitabilitat, esgarrifances, respiració irregular, al·lucinacions, deliris de persecucions i en cas greu convulsions, trastorns circulatoris, i aturament cardíac. Si la cocaïna va ser aplicada per via nasal, s'han de rentar bé les foses nasals, si aquesta va ser injectada s'ha de retardar la seva absorció mitjançant torniquets i compreses de gel en el lloc de l'aplicació mentre se sol·licita auxili mèdic. D'acord amb el manual de com portar les intoxicacions del CEMEF (centre mexicà d'estudis en farmacodependència), en cas de convulsions, el metge administrarà triopental sòdic (o qualsevol altre barbitúric d'acció curta) al 2.5% per via intravenosa, lentament, o un goteig obert d'èter amb registre minut a minut. Si haguessin dificultats respiratòries es proporcionarà en forma artificial o administrant oxigen; així mateix es mantindrà calent al malalt aplicant escalfor extern, però amb compreses de gel al cap. La paranoia deguda a la intoxicació aguda per cocaïna es tracta amb haloperidol (Haldol) i les convulsions es controlen amb diacepam (Valium).

 

3.1.10 Denominacions

La cocaïna es coneix, avui dia, amb el nom de « polvo de ángel », farlopa, fatu, “pollo” i “moco” (a un gram de la substància).

3.2 Èxtasi

3.2.1 Origen

L'any 1912, l'empresa farmacèutica Merck va aïllar accidentalment l'MDMA (3,4-metilendioximetanfetamina) i al no trobar-li cap aplicació mèdica concreta, van abandonar la seva investigació.

Més tard, al 1953, l'exèrcit nord americà va obrir de nou les investigacions. Tot i que les primeres dades biològiques es varen publicar al 1953 no va ser fins la dècada dels vuitanta quan Alexander Shulguin la va recordar als mitjans públics. Segons ell, la va rescatar per suggeriment d'un amic. La va provar i va escriure molt sobre aquesta a un gran nombre de revistes mèdiques. Va descobrir que tenia notables beneficis terapèutics. En el seu moment va representar l'aparició d'una nova família de factors que permeten a l'individu expressar i experimentar continguts afectius reprimits per les barreres. L'MDMA, va tenir una gran popularitat entre la cultura underground californiana i entre la clientela dels clubs nocturns. Els venedors, en una acció de màrqueting, la van batejar amb el nom d'èxtasi. Al 1985, el govern americà va declarar la substància il·legal.

3.2.2 Història

L'any 1987 va entrar en vigor la llei que va il·legalitzar totes les drogues de disseny, a Espanya l'èxtasi es va començar a vincular amb els ambients “rave” d'Eivissa. Aviat es propagaria aquesta moda gràcies a uns disc-jockeys anglesos que van visitar diverses raves i van decidir recrear-les allà. Aquest tipus de reunions vinculaven el consum de la substància a un nou tipus de música que utilitza samplers (maquetes) per tal de fer collages auditius que avui en dia es coneixen amb el nom de techno o tràngol.

A Anglaterra, després de que es produïssin cinc morts a causa de la ingesta d'MDMA, les autoritats van exigir que els llocs on es consumia la droga fossin dotats amb una sala apart amb una temperatura relativament baixa (chill-out room), i aigua a disposició dels clients. Poc temps més tard, el parlament britànic va il·legalitzar la droga, donant-li així més popularitat.

Dels bars es van desplaçar a magatzems buits i camps oberts. Com que aquestes festes eren il·legals, el lloc de trobada es mantenia en secret fins a l'últim moment, fent que la gent que hi anava ho esbrinés a través d'amistats o trucant a números de telèfon que canviaven constantment.

A l'actualitat, i al nostre país, les raves segueixen existint de manera clandestina.

3.2.3 De l' “Acid House” a la “Ruta del Bacalao”

L'estiu de 1988 es va posar de moda la música Chicago House, punxada per disc-jockeys a alguns clubs de Londres, on sembla ser que s'obsequiava amb MDMA a tothom que hi anava.

Aquest va ser un dels principis del moviment anomenat Acid House, que va ser qualificat pels medis de comunicació anglesos com a perilloses reunions de sexe, droga i mística de tràngol. Es van fer informes i redades, i cal dir que la premsa va exagerar i distorsionar el fenomen fins al punt que es va censurar la venda d'aquest tipus de discos i la seva emissió tant a la ràdio com a la cadena televisiva BBC.

Aquest tema va preocupar tant a les autoritats angleses que fins i tot va arribar al Parlament.

Es creu que l'MDMA no va ser el que va iniciar el fenomen, sinó que només era un component més d'aquest moviment. Però els orígens  reals  de l'Acid House se situen a Eivissa, on a l'estiu de 1986, es varen produir els primers decomissos d'MDMA. Seria un any desprès, al 1987, quan la premsa espanyola ja feia referència a aquest tipus d'ambients freqüentats per la jet set.

Gràcies al moviment viscut a Eivissa, aquest es va poder reproduir a Londres, gràcies a uns disc-jockeys londinencs que desprès d'estar a Eivissa i conèixer el moviment van decidir reproduir-lo a la seva ciutat.

Es diu que la droga principal d'aquest moviment va ser l'MDMA i no pas l'LSD com es pensa. El seu primer símbol va ser la caricatura d'una cara rodona somrient (smile).

No tothom que freqüentava aquests ambients era consumidor 'estupefaents, però els hi agradava precisament per la música que era capaç de crear un estat de la consciència molt similar al que produeixen les drogues.

La música del moviment Acid House, o simplement House, està caracteritzada pel seu caràcter ballable, sent així la música que va substituir el punk o el New Age, que tot el contrari que el house, no comportaven un ball enèrgic. El House va ser l'evolució del High Tech, música recreada per disc-jockeys mitjançant la mescla de ritmes utilitzant sintetitzadors. Usualment, aquesta música s'acompanya de projeccions de vídeo generades per ordinador i per projeccions de làser.

El moviment Acid House va arribar a la península transformat en la Ruta del Bacalao, on la música va ser batejada amb el nom de màquina. La Ruta del Bacalao consistia en anar de discoteca en discoteca (sovint a diversos quilòmetres l'una de l'altra) durant tot el cap de setmana, que durava de dijous a dilluns. Aquest fenomen es va donar primerament a València, a discoteques com Chocolate, Revival, etc. Arrel d'això van sorgir els After-Hours, que són discoteques que obren quan les altres tanquen, per acollir aquells que encara no volen acabar la festa. No cal esmentar que la gent que feia la Ruta del Bacalao prenia èxtasi i tot tipus de drogues per tal d'aguantar frescos tots els dies i gaudir de cadascun dels moments

3.2.4 Formes d'adulteració

A Espanya, segons informes de l'Institut Nacional de Toxicología (INT), la quantitat del principi actiu present a les mostres inquartates de pastilles i càpsules d'aproximadament 300 mg) oscila entre 90 i 166 mg. Regularment s'adultera amb benzodiacepinas com piracetam; també amb buprenorfina, dextropropoxifè, resina de Cannabis sativa, metilfenidat, fenmetrazina i cafeïna. Aiximateix, és comú que es facin passar per èxtasi altres substàncies similars com la MDEA i MBDB, amfetamines, compostos bastant diferents com el DOB o substàncies pràcticament inactives com la PMA o la PMMA

Formes d'utilització

El mètode més comú és la via oral. Quan la trobem en forma de pastilles, la seva absorció és més ràpida i completa si aquesta és col·loca a sota de la llengua. En el cas de les càpsules, s'acostumen a dissoldre dins de begudes alcohòliques o energètiques, o bé són inhalades. És d'aquesta última manera quan produeix un efecte més immediat, tot i que la seva durada disminueix. Els efectes comencen a notar-se entre els vint i trenta minuts posteriors a la ingesta, i la seva màxima acció es presenta aproximadament als cinquanta o seixanta minuts. Passat aquest temps, els efectes comencen a disminuir fins les quatre o sis hores que ja finalment desapareixen.

Presentació

L'èxtasi s'acostuma a presentar en forma de pastilles, i a una de les cares hi sol aparèixer un petit dibuix (una poma, el logotip d'una marca comercial, un número, un objecte, etc.) normalment, aquestes acostumen a adquirir el nom del dibuix que porten com per exemple, mitsubishi, “manzanita verde”, cent, telefònica, “smile”, etc.

3.2.7 Efectes físics i psicològics

Inicialment, s'experimenta una sensació d'eufòria i benestar, tot i que un petit percentatge de les persones presenta torbació, ansietat o tensió. No se sap amb certesa si aquest efecte prové del propi èxtasi o d'algun dels adulterants, probablement sigui dels adulterants, ja que els pocs estudis clínics que s'han realitzat utilitzant MDMA pur no es presenten aquests efectes.

Pel que fa als efectes físics, la droga provoca una forta tensió a la mandíbula, tant que fins i tot el consumidor no pot controlar-la (és per això que molts consumidors masteguen xiclet o qualsevol altra cosa). També provoca un augment notable de la temperatura corporal, sequedat de boca i un elevat grau de sudoració, que en ocasions pot produir la deshidratació. És per aquest últim efecte que s'aconsella beure aproximadament mig litre d'aigua cada hora. Quan els efectes de la droga comencen a desaparèixer, es dóna una situació de cansament físic i mental i un baix estat anímic.

També es nota l'augment del tacte i sovint, per la seva acció al sistema nerviós es produeixen paranoies tant de tipus visual com auditiu.

3.2.8 Riscos

El consum continuat d'aquesta substància incrementa els atacs de pànic i paranoies i depressió. Aquesta és una substància que provoca tolerància, és a dir, que cada vegada que es consumeix les dosis han de ser més altes per tal que produeixi el mateix efecte que abans s'aconseguia amb una dosi més petita. Tot i que no s'ha demostrat que presenti dependència física, si que es pot donar el cas de dependència psicològica.

3.2.9 Què fer en cas d'emergència

Si la temperatura del consumidor és molt elevada, és necessari baixar-la sortint a la intempèrie o aplicant compreses fredes en cas de ser necessari. Es recomana beure bastant aigua freda. Una sobredosi molt aguda pot produir convulsions, arritmia, hemorràgies cerebrals secundaries, rigidesa muscular i hipertemia pel que deu considerar-se com emergència mèdica. S'ha comprovat que la cloroprozamina, antagonitza les accions tòxiques provocant un ràpid retorn als paràmetres físics normals.

3.2.10 Denominacions

A la nostra zona, a les pastilles d'èxtasi se les coneix amb el nom de chuflas, pirulas, pastis, rulas, pepas... També adquireixen el nom del logotip que porten (estrellita, euro, mitsubishi, pometes...).

A la resta d'Europa i Amèrica del Nord també és denomina Adam a l'èxtasi, i sovint ho escriuen de manera abreviada “XTC”.

LSD

3.3.1 Orígen de l'LSD

L'LSD és el més famós dels psicodèlics i potser el que amb el que més persones han experimentat. Es tracta d'una droga semisintètica, que no es troba a la naturalesa. El químic suïs Albert Hoffmann va preparar-la per primer cop al seu laboratori al 1938 a partir de l'àcid lisèrgic, un compost químic del sègol banyut (un fong que ataca els cereals). En aquella època Hoffmann estava interessat en desenvolupar drogues d'ús medicinal a partir dels compostos del sègol banyut.

Al 1943 va consumir una petita part d'LSD per accident, descobrint així les seves propietats psicoactives. A partir de finals de la dècada dels quaranta, la companyia farmacèutica per a la qual treballava Hoffmann ( els laboratoris suissos Sandoz), va promoure l'LSD entre metges i hospitals de tot el món per a la seva investigació.

Al llarg de la dècada dels cinquanta, l'LSD va romandre principalment en mans d'investigadors, especialment psiquiatres. Però moltes persones que van experimentar amb la substància la van trobar molt interessant, donant així publicitat als seus efectes i a més van començar a prendre-la pel seu compte. Al principi, la major part de la droga era químicament pura i procedia dels laboratoris que la van produir. Va ser a la dècada dels seixanta, amb l'aparició del moviment psicodèlic a Europa i Estats Units quan va començar també el mercat negre de la droga.

La major part de les persones que va prendre LSD en els seus primers temps va tenir viatges positius. Parlava d'haver experimentat intenses sensacions d'amor, mística i un major coneixement d'un mateix.. Alguns descrivien els canvis sensorials viscuts, tals com veure la respiració de les flors, el resplendor de l'energia dels objectes, dibuixos i mosaics damunt les superfícies… Aquestes descripcions són les que van fer que altres persones, i en especial els joves, sentissin el desig d'experimentar amb la droga.

D'altra banda, també va quedar ben clar que no tot el que consumeix la droga ho passava bé. Algunes persones tenien mals viatges, se sentien neguitosos o bé queien en el seus propis temors. Tenien por de no tornar mai més a la realitat. Quan l'efecte de la droga acabava, gairebé tots tornaven a la normalitat, però alguns d'ells es quedaven deprimits i neguitosos dies després, i en alguns casos van quedar problemes psicològics duradors.

Sovint, quan la gent entra en estat de pànic actua de manera violenta i irracional. A la dècada dels seixanta alguns mals viatges van provocar accidents i suïcidis, tot i que aquests van ser casos excepcionals els medis de comunicació els van exagerar i van fer aparèixer l'LSD com una nova droga que amenaçava en convertir als adolescents en llunàtics.

3.3.2 Presentació

L'LSD o “tripis” poden aparèixer de diverses formes. La forma més corrent és un tipus de paper secant dividit en petits cuadrets i amb un dibuix, impregnat d'àcid. Una altra forma bastant corrent de presentació són els micropunts o les gelatines. Cal dir, que la manera més segura de “tripar” és utilitzant els tradicionals papers o les làmines de gelatina, ja que degut al seu petit tamany es difícil que continguin contaminants que puguin actuar com a reforç d la substància.

3.3.3 Formes d'utilització

La forma més usual d'ingerir un tripi (LSD impregnat al paper secant), és deixant el paper sota la llengua fins que es desfaci (igual que els micrpunts). També hi ha gent que divideix els petits quadradets en trossos encara més petits i els fiquen a l'ull i allà els deixen fins que es dissolen completament. Cal dir que aquest últim mètode és una mica dolorós, ja que el contacte de l'àcid amb l'ull escou molt. La gent que els pren així ho fa perquè és la manera amb la que menys es triga en notar els efectes de l'LSD.

Efectes físics i psicològics

El consum de LSD disloca el funcionament del cervell humà, diluint els límits entre el subjecte i la realitat. Provoca una alteració de la percepció, hipersensibilitat sensorial, deformació de la percepció del temps i l'espai, al·lucinacions, idees delirants, eufòria, confusió mental, hiperactivitat. Físicament, al consumir al·lucinògens, la pupil·la es dilata, hi ha hipotensió, hipertermia, taquicàrdia i descoordinació motora.

Els efectes al·lucinògens que té l'LSD s'anomenen viatges, cada viatge té tres fases :

- Anada (pot trigar una hora)

El consumidor es troba inquiet, eufòric i desinhibit.

- Viatge (dura unes 5 hores)

Acostumen a donar-se al·lucinacions, alteracions de la distància i el temps, distorsió de les imatges, els colors i la música.

- Tornada (entre 8 i 12 hores)

Els efectes van disminuint i apareix cansament i baix estat d'ànim, tot i que dependrà de la dosis consumida i de la durada i la intensitat del viatge.

3.3.5 Riscos

Es pot donar un “mal viatge”: experiència angoixant o traumàtica (és limitat en el temps, si bé pot durar més de 24 hores), que pot ocasionar problemes psicològics durables. Amb l'LSD, poden aparèixer els anomenats flaix backs: aparició dels efectes sense haver consumit.

Un consum intensiu o dosis massa elevades poden ser l'origen de problemes psicològics (depressions, estats paranoides...). Encara que una persona amb predisposició pot tenir-los amb una sola presa. L'LSD produeix tolerància, encara que no provoca cap tipus de dependència.

Què fer en cas d'emergència

L'únic risc real que afronta el consumidor d'LSD és un mal viatge que el porti a episodis de terror o pànic. Davant aquesta situació es recomana transmetre tranquil·litat i confiança al subjecte i canviar d'ambient per a modificar la ideació. En cas de ser veritablement necessari, és possible suspendre els efectes administrant una pastilla de haloperidol (Haldol) o clorpromazina (Largactil).

Denominacions

A l'àcid lisèrgic se li ha donat el nom d'LSD o simplement “àcid”. Les diferents presentacions tenen noms diferents com per exemple tripis, micropunts, gelatines, cartons...

3.4 Ketamina

3.4.1 Origen

L'any 1965 els laboratoris Parke & Davis van llançar la ketamina com anestèsic sota els noms comercials de Ketalin®, Ketalar® y Ketina® d'ús humà, i Ketaset® per a ús veterinari.

Aquesta droga va arribar a Espanya fa aproximadament uns cinc anys importada des del circuit dance londinenc. Desprès d'uns primers anys d'anonimat, la ketamina sembla que comença a ser indispensable a qualsevol discoteca.

El què és cert és que encara que per a la gent especialitzada en esports de risc sigui una novetat, la ketamina, té un ús regular com anestèsic humà a qualsevol hospital, ja que és més segur i no exigeix combinació amb altres anestèsics. La ketamina va portar a la creença popular que era una anestèsic exclusiu de cavalls i elefants, idea falsa, tot i que no gaire desencaminada. Aquesta substància s'utilitza per anestesiar animals de gran pes, i com és normal les quantitats que s'utilitzen són molt grans. D'aquí la importació de la Índia de grans quantitats de ketamina líquida.

A Anglaterra hi ha la creença de que la ketamina hindú és més bona que la anglesa, ja que es ven en ampolles d'un litre, tot i que té exactament la mateixa composició química que l'anglesa. La única diferència és que la d'ús humà té un 0.002% d'una altra substància per a que el cos l'assimili millor. Aquí està la diferència entre la humana i la animal, els efectes sobre el sistema nerviós central varien una mica. La marca Ketolar (la d'humans) té uns efectes més forts que la d'animals, ja que esta preparada per a que el cos humà la assimili millor, i es diu que qui la pren directament “vola”. La procedent de la Índia es va assimilant més lentament i és per això que a la gent li agrada més.

3.4.2 Formes d'adulteració

La seva venda a establiments farmacèutics garantitza que no té cap tipus d'adulteració, tot i que la venda en forma de pols al carrer pot estar adulterada amb qualsevol substància similar amb les que s'adultera la cocaïna. De totes maneres, no es gaire freqüent l'adulteració ja que no es tracta d'un producte massa car.

3.4.3 Presentació

Actualment, el més normal és trobar la ketamina en forma de pols (semblant a la cocaïna). També es pot trobar en forma de solucions injectables, però per al seu ús a discoteques o festes, on l'objectiu és passar-ho el millor possible, s'acostuma a trobar en pols. La ketamina liquida només s'ha d'escalfar per tal d'obtenir-la en pols per a ser inhalada.

3.4.4 Formes d'utilització

La ketamina en solució injectable, com diu la pròpia paraula, s'injecta de forma muscular o intravenosa.

En forma de pols cristallina bé s'inhala o es fuma. Cal dir que en cas de ser inhalada no es pot ingerir la mateixa quantitat com si fos cocaïna, ja que és molt més forta. Una ratlla de ketamina de 0.1 gram pot ser letal.

3.4.5 Efectes físics i psicològics

Els seus efectes son similars als de les drogues psicodèliques ja que produeix son i al·lucinacions lleus. Algunes persones han tingut experiències de separació del seu cos de la ment al consumir dosis altes, el que provoca un “k-hole” o forat de K, estat en el qual es perd tota capacitat muscular i locomotora, amb una visibilitat molt borrosa i limitada.

La Ketamina produeix trastorns de la memòria i fa perdre la noció del temps. També elimina les sensacions de dolor, el que fa que el que la consumeix no senti cap tipus de dolor davant qualsevol cosa, provocant així una disminució dels reflexes.

3.4.6 Riscos

És un substància molt perillosa. La Keta produeix estats d'amnèsia, tensió sanguínia alta, deliris, depressió i en dosis altes pot causar parades respiratòries. Es poden donar mals viatges i flashbacks. Genera dependència psíquica i tolerància.

3.4.7 Què fer en cas d'emergència

Les intoxicacions agudes amb ketamina provoquen depressió respiratòria. En aquest cas es recomana utilitzar assistència respiratòria mentre s'acaba l'efecte de l'anestèsic. Això fa necessari anar a un hospital immediatament.

3.4.8 Denominacions

Aquesta no és una droga que tingui cap denominació especial, la única que existeix és l'abreviatura de la paraula ketamina, “keta”.

3.5 Amfetamines (speed)

3.5.1 Origen

L. Edelano va sintetitzar per primera vegada les amfetamines al 1887. Però no va ser fins al 1920, quan volent trobar un substitut sintètic de l'efedrina, Gordon Alles va descobrir que el compost original d'Edeleano, sulfat d'anfetamina i el seu destroisómere, encara més actiu, el sulfat dextroanfetamínic, posseïa la capacitat d'estimular el sistema nerviós central. Al 1931 van començar a estudiar-la en laboratoris farmacèutics dels Estats Units i cinc anys més tard, durant la llei Seca, Smith Kline & French, l'empresa farmacèutica que va adquirir les patents d'Alles, la va introduir en la pràctica mèdica sota el nom comercial de Benzedrina® (bennies). Quasi enseguida va sortir al mercat el seu isòmer més actiu, la dextroamfetamina comercialitzada com Dexedrina® (dexies). Després de la seva inclusió en las llistes de Substàncies Controlades, els dos tipus d'amfetamina van aparèixer al mercat negre nord americà sota apel·latius relacionats amb els seus efectes subjectius tals com speed (velocitat) o uppers (activadors).

3.5.2 Formes d'adulteració

Adquirida a establiments farmacèutics es troben pures. En el mercat negre poden estar adulterades amb efedrina, cafeïna o fenilpropanolamina, acompanyades de talc, guix, etc. La seva aplicació intravenosa es pràcticament un suicidi tenint això últim en compte.

3.5.3 Presentació

Al carrer hi ha dos tipus de presentació. Bé es pot trobar en pastilles o bé en pols (de color vermellós, groguenc o verdós amb gust de poma) que és l'anomenat speed.

3.5.4 Formes d'utilització

Si es troba en forma de pastilla simplement s'ha d'ingerir per via oral, i si es troba en forma de pols s'inhala. Es recomana no fumar l'speed com si fos cocaïna, ja que la seva combustió és tòxica.

3.5.5 Efectes físics i psicològics

Els seus efectes es manifesten als pocs minuts d'haver ingerit la substància, ja que si s'inhala arriba ràpidament al cervell. L'efecte d'una ratlla de speed és d'una hora aproximadament. Psicològicament, l'speed provoca agitació, eufòria, sensació d'autoestima augmentada, alerta i vigilància constants i agressivitat.

Fisiològicament, els efectes són falta de gana, taquicàrdia, insomni, sequedat de la boca, sudoració, increment de la tensió arterial i contracció de la mandíbula.

Els efectes del consum d'speed donen lloc a dues etapes:

• La pujada

Es dóna una forta excitació i eufòria. Disminueix la sensació de cansament, gana i son, i augmenta la capacitat de treball i de concentració.

• La baixada

Un cop han passat els efectes estimulants, es comença a notar un cansament acumulat. En alguns casos, el consumidor pot sentir-se apàtic i deprimit.

3.5.6 Riscos

En dosis elevades pot produir agitació, idees de persecució, al·lucinacions i conductes agressives. En algunes persones, i desprès d'un consum freqüent, apareixen paranoies. Quan es suprimeix bruscament aquest consum, els símptomes que es manifesten són de tipus depressiu. L'speed produeix ràpidament tolerància i dependència psíquica.

3.5.7 Què fer en cas d'emergència

Els consumidors neòfits tenen més possibilitats de presentar una intoxicació la qual es manifestaven amb un envermelliment facial, tremolors, pèrdua de la coordinació, confusió, irritabilitat, agressivitat, al·lucinacions, dolor toràcic, hipotensió i arítmies cardíaques. En casos greus poden aparèixer convulsions, coma i fallida respiratòria.

Es recomana administrar llet o carbó activat per demorar l'absorció, provocar el vòmit si la persona està conscient i administrar respiració artificial en cas que fos necessari. Encara que la set sigui intensa cal limitar la ingesta d'aigua per tal d'evitar el risc d'edema pulmonar. Qualsevol sospita de sobredosis s'ha de considerar com una urgència mèdica ja que les alteracions cardíaques poden arribar a nivells molt perillosos. Els metges tracten els efectes d'intoxicació amb haloperidol (Haldol o Haloperil), clorpromazina (Largactil) o diacepam (Valium) en combinació amb compreses de gel per a baixar la temperatura i altres medis per controlar les convulsions.

3.5.8 Denominacions

La única denominació que hi ha és la pròpia paraula, amfetes i speed.

3.6 GHB (Èxtasi líquid)

3.6.1 Origen

Fa uns 30 anys, un investigador francès, H.Laborit va sintetitzar per primer cop en el seu laboratori GHB. Amb això, H.Laborit pretenia esbrinar quins eren els efectes del GABA però va trobar-se amb l'inconvenient de que aquesta substància no podria travessar la barrera d'entrada al cervell.

El GHB és un precursor en el metabolisme del GABA i tenia l'avantatge de que sí podia passar aquesta barrera hematoencefàlica. Laborit només va haver de canviar el grup amino del GABA pel hidroxil, per aconseguir el GHB i estudiar com actuava.

Es va veure llavors que el nou compost produïa efectes que van més enllà que els del GABA. Un d'ells és que el GHB és un potent depressor del sistema nerviós central i el seu consum produeix una pujada temporal de la concentració de la dopamina en el cervell, fent que les persones es sentin millor i més alertes.

Així, en els anys següents, el GHB es va començar a utilitzar com anestèsic; per a la teràpia de la narcolepsia; per a ajudar en el part (aconsegueix dilatar el coll de l'úter); i per al tractament de l'addicció a l'alcohol i l'heroïna.

En els anys 80, el GHB es podia trobar fàcilment a les farmàcies sense prescripció mèdica, i era consumit sobretot pels culturistes (es va descobrir que, després del seu consum, s'estimula l'hormona de creixement). Res feia sospitar sobre la nova droga. Durant 30 anys, fins l'entrada dels anys 90, tots els estudis sobre el GHB parlaven de la seva multitud d'avantatges i de l'absència d'efectes secundaris. Però va ser a principis d'aquesta dècada quan la FDA (EEUU) el va retirar del mercat per seguretat pública. Al 1991, dos científics de Califòrnia van informar sobre els 10 primers casos d'intoxicació per GHB i van denunciar el seu "gran potencial com substància d'abús".

Els doctors Chin i Kreutzer van trobar que els pacients entrevistats, tots consumidors de GHB, experimentaven una agradable excitació, i que molts d'ells continuaven ingerint la substància perquè els feia sentir bé. Els autors van concloure que podia ser un perill per a la salut, encara que no tenien proves dels seus efectes a llarg termini ni de si creava o no addicció. Els dos científics van identificar, així, els 10 primers intoxicats per consum de GHB. Quatre d'ells no sabien quina dosi havien pres, altres quatre l'havien ingerit amb altres drogues (generalment alcohol), i la resta tenia història mèdica d'epilèpsia (contraindicada amb aquesta substància). "Part de la gravetat d'aquesta droga", va manifestar al diari EL MUNDO, Juan Ignacio Jiménez Frisuelos, president de la Unión Espanyola d'Associacions d'Assistència al Drogodependent (UNAD), " no es pot controlar la quantitat que consumeixes. Mentre que una pastilla és una pastilla, la dosi d'una droga líquida és més difícil de controlar".

Tot i que el GHB rep el nom d'èxtasi líquid, no té res a veure amb aquest nom. L'èxtasi és un derivat de l'anmfetamina, i el gamma-hidroxibutirat és un component natural del metabolisme dels mamífers.

La major part d'aquesta droga es ven al carrer i als clubs, i es fabrica de forma il·legal en els laboratoris clandestins.

3.6.2 Formes d'adulteració

El GHB és una substància que al ser líquida pot ser adulterada amb molts elements, ja que pel seu aspecte no es nota.

3.6.3 Presentació

Quan va aparèixer el GHB els Estats Units, aquest es venia en forma de petits cristalls que es dissolien amb qualsevol líquid. Actualment, el GHB es ven en forma líquida. Es tracta d'un líquid transparent, sovint una mica tèrbol i molt dens. Aquest és totalment inodor, i té un gust lleugerament salat i molt amarg.

3.6.4 Formes d'utilització

El més usual per ingerir el GHB és abocar-lo dins un “cubata” per no notar el mal gust que té, tot i que hi ha gent que el pren directament. També existeixen persones que en lloc de beure'l l'inhalen, provocant moltes vegades una sobtada caiguda a terra.

3.6.5 Efectes físics i psicològics

Els efectes que el GHB proporciona al consumidor són similars als d'altres drogues. Aquest provoca una sensació d'eufòria i de benestar desigual. Un dels efectes més desitjats pel consumidor de GHB és la pèrdua de l'equilibri i la sensació de “flotabilitat”. Quan es pren GHB sembla que es camini per damunt de l'aigua ja que el terra no es nota.

Un altre dels efectes més desitjats és la excitació sexual i el retardament de l'orgasme, és per això que el GHB està present a molts clubs homosexuals.

Aquest també provoca un gran augment de la percepció tàctil. Una persona que ha pres GHB sent esgarrifances i una sensació de “gustera”, asseguren inigualable, quan algú els toca o tenen contacte sense voler amb algun objecte.

3.6.6 Riscos

El GHB és una de les drogues més perilloses que hi ha, ja que per la seva forma líquida és molt difícil detectar l'adulteració.

Una sobredosi de GHB provoca una greu disminució del ritme cardíac i respiratori, i en casos extrems el coma i la mort.

3.6.7 Què fer en cas d'emergència ?

Si algú es desploma o té problemes respiratoris, pot ser víctima d'una sobredosi de GHB, pel que cal cridar immediatament a una ambulància, i mentre arriba, posar a l'afectat de costat (en posició de seguretat) per a evitar que es pugui ofegar per possibles vòmits, cal afluixar la roba, sobretot la propera al coll i assegurar-se que manté la respiració. També és recomana la ingesta d'àcid, com per exemple la llimona amb la seva pell, ja que la seva acidesa ajuda a la eliminació de la substància i a la millor circulació de la sang.

3.6.8 Denominacions

Al carrer, el GHB és conegut com èxtasi líquid o “pots” (potes o botes). Aquesta última denominació ve donada pel recipient que conten la substància. És tracta d'un petit pot de vidre amb un tap negre de plàstic.

4. RELACIÓ ENTRE LES DROGUES I EL CONSUMIDOR

4.1 Ús i abús

Les drogues per si soles son dolentes per l'organisme, però no necessàriament han de desenvolupar efectes negatius sobre el cos amb el seu consum. Moltes drogues s'utilitzen en medicina, per tant això demostra que si no s'abusa d'elles no ataquen de manera greu sobre el cos. Cal saber que ni tot consumidor de drogues es un “drogoaddicte” ni tot consum de drogues és ofensiu per el cos.

• Ús

Ús és aquell tipus de relació amb les drogues que, be per la seva quantitat, la seva freqüència o per la situació física, no es detecten conseqüències immediates sobre el consumidor ni el seu entorn. A la pràctica és molt difícil definir un consum com “us”, ja que son tants els factors a considerar que el que per el consumidor podria semblar un ús moderat, pot estar traspassant les fronteres per un observador neutral.

No hi ha bastant en fixar-se en la freqüència, perquè es podrien donar casos de consum esporàdic en els que el subjecte abusès de la substància. Tampoc podem fixar-nos només a la quantitat, ja que podria haver consums no excessius però repetits amb tanta freqüència que estarien suggerint alguna forma de dependència. També influeix l'estat del consumidor, la predisposició a les substàncies, l'ànim o si es medica.

• Abús

Abús es aquella forma de relació amb les drogues en la que, be per la seva quantitat, per la seva freqüència o per la situació física, psíquica i social del subjecte, es produeixen conseqüències negatives per el consumidor i el seu entorn.

4.2 Conseqüències del consum de drogues

El consum de drogues constitueix un greu problema de salut pública.

Els riscs i danys associats, com ja hem esmentat en cada cas, varia segons la substància de la qual es tracta. Generalment les conseqüències de les drogues es poden dividir en les següents:

• Individual: danys experimentats per el propi consumidor.

• Comunitat: mala relació amb els amics, la familia...

• Salut: el consum de drogues origina o intervé en la aparició de diverses malalties, danys, anomalies i problemes tant orgànics com psicològics.

• Social: els addictes a les drogues, sovint es veuen ficats en desordre públic, conflictes, marginació...

• Economia: els consumidors de drogues sovint es troben amb deutes i pèrdues econòmiques invertida en substàncies.

Les drogues una vegada són consumides, arriben al corrent sanguini fins el cervell. Una vegada allà, lloc on resideix el control de les funcions del cos, les deteriora provocant lentitud de pensament, moviments, reflexos, etc.

4.3 Perquè es consumeixen les drogues?

Moltes persones es pregunten quines són les raons per les quals una persona comença a consumir drogues. Hi ha raons molt variades, però cap n'és exacta. Cada persona és un món i escull que vol en ell. En alguns casos les drogues són un pas per oblidar males experiències o simplement per trencar la rutina.

Al llarg de la història de les drogues com a substància il·legal, s'han formulat diversos estudis per preveure que s'en consumeixin. Dins d'aquests estudis han englobat possibles causes. Tots ells consideren al consumidor com una persona problemàtica i els seus resultats es basen en tres tipus d'aspectes traumàtics:

• Problemes familiars: l'usuari es recolza en les drogues (generalment amb l'alcohol) a causa de problemes amb la família com son la falta de comunicació, maltractes, insults, gelós, falta de disciplina, refús parental, abús físic o sexual, famílies desintegrades generalment per divorci o per falta de supervisió familiar.

• Problemes socials: aquest aspecte endinsa a la persona dins de les drogues per aspectes socials com son la pressió del entorn o vinculació amb persones conflictives.

• Problemes psicològics/psiquiàtrics: engloba tres classes de problemes.

Trastorns pertorbadors de la conducta: rebeldia amb tendència a contraposar-se a les regles i lleis. Tendència a unió amb gent de carrer. Nens amb problemes d'inquietud, hiperactivitat, impulsivitat i seriosos problemes d'atenció. Molts d'aquests nens desenvolupen problemes de conducta i cristal·litzen el problema amb les drogues.

Trastorn de personalitat: Problemes en la forma de comportament, la manera de pensar, la manera de relacionar-se amb els demés. Hi ha tres classes de trastorns de personalitat :

• Trastorn de personalitat dependent: jove que es deixa portar per un grup, usualment passiu, de poc caràcter, que pren les decisions a partir del que li diuen els demés amb marcades necessitats de ser assistit per els demés. Freqüentment aquestes persones son presses fàcils en el món de les drogues.

• Trastorn de personalitat ansiosa: persona tímida, amb creences de ser inferior, socialment inacceptable, amb problemes per relacionar-se a nivell social (especialment amb el sexe oposat) per temor a la crítica, por a no caure bé. Utilitza les drogues com una manera de relaxar-se i afrontar les situacions socials i els seus temors.

• Trastorn de personalitat disocial: pertorbacions conductuals abans dels 15 anys, caracteritzada per la transgressió repetitiva i constant de les normes socials i els drets dels demés, amb problemes d`indisciplina, rebel i variats graus de conductes antisocials. Aquest trastorn acostuma a ser acompanyat pel consum de drogues. És un d els trastorns de pitjor pronòstic.

• Trastorn de personalitat histriònica: trastorn freqüent en el gènere femení, caracteritzat per tendència a la exageració en la expressió de les seves emocions, buscada constant de ser el centre d'atenció, amb poca tolerància a la frustració, amb tendència a afrontar els seus problemes a traves de conductes com reaccions impulsives, gests suïcides, desmalls, crisis nervioses, amb la finalitat de manipular al seu entorn per satisfer les seves necessitats personals. Aquest tipus de persona amb freqüència utilitza les drogues per afrontar els seus conflictes de relació oi/o les seves tensions extremes calmant transitòriament les seves angoixes per desprès cristal·litzar-les en la dependència.

Altres condicions psicològiques psiquiàtriques:

Depressió: Estat de tristesa, desesperació, emotivitat, insomni, pèrdua de la gana i idees suïcides a causa de qualsevol problema extern o intern. Es una de les raons per utilitzar les drogues com a eina per a oblidar.

Ansietat: estrès generat per problemes o pressions, persones amb preocupacions per tot el que passa, i negativa. Aquestes persones acostumen a caure en la temptació. També està la persona amb trastorn de pànic manifestada amb crisis d'ansietat, desesperació, falta d'aire, sensació de buit al l'estómac, palpitacions, tensió muscular, por a tornar-se boig, inseguretat i tensió permanent que provoca que sigui una persona insegura i limitada. Aquest trastorn usualment es acompanyat amb l'ajuda de les drogues i ha de ser tractat per un psicòleg.

Malgrat tots els estudis, no només son aquestes les causes per les quals la gent consumeix drogues. La fàcil disponibilitat de les drogues, la poca informació que se'ls ha donat , utilització i conseqüències, la curiositat que sent la gent jove a consumir-les, fer coses noves i sentir sensacions mai experimentades són altres de les causes per les que es consumeixen i es seguiran consumint drogues.

A vegades la causa es el simple fet de contradir el NO directe que el sistema adjudica a les drogues. Tots els programes de prevenció de consum de drogues envien al jovent aquest missatge tan rotund, que a vegades, els incita a seguir consumint.

5. Energy control

Energy control és una associació de persones, preocupades pel consum de drogues, que ofereixen informació per tal d'evitar riscos.

Les seves intervencions es centren en els espais on van els joves de festes (discoteques, pubs...). Són conegudes les caravanes d'Energy Control a les portes de les discoteques on els joves porten drogues per analitzar-les.

L'associació no està ni a favor ni en contra de les drogues ni de la seva legalització, la única cosa que vol és que qui decideix no prendre reforci la seva idea amb el material que proporcionen, i els qui decideixin prendre ho facin d'una manera responsable, evitant en el màxim possible els riscos que comporta prendre drogues.

La informació que proporciona pretén facilitar indicacions per detectar i evitar els efectes adversos del consum: problemes psicològics i físics, conductes associades al consum, i com actuar davant de possibles complicacions derivades.

Es poden trobar diversos punts d'informació d'Energy Control a diverses parts de la geogràfia catalana. També poseeix la seva pròpia adreça web : www.energycontrol.org

6. Conclusió

Quan vaig escollir el tema del treball ja sabia que res seria fàcil. Vaig consultar uns quants llibres, però cap m'encaixava del tot. Si que algun llibre m'ha estat útil, però la majoria dels que vaig consultar eren massa tècnics i també hi havia massa química. Jo volia que el meu treball fos una cosa senzilla i amena que tothom poguès entendre facilment.

És per això que la majoria d'informació la he tret d'internet. He hagut de contrastar moltes informacions, ja que a un lloc trobava una cosa i a un altre informació totalment contraria a la que havia llegit abans. Al principi això va tornar-me boja perquè no sabia el que era correcte, però quan m'hi va passar tres o quatre vegades ja m'hi vaig acostumar.

Pel que fa al contingut del treball, he trobat molta informació dels efectes de les drogues errònia, i he arribat a la conclusió de que si es vol escriure sobre un tema (ja sigui un treball, un article o un llibre) has d'estar ben informat, i sobretot coneixe'l des de dins.

Mentre feia el treball em vaig adonar també que hi ha molta de gent que pren drogues i no sap els riscos que això comporta. No han estat pocs els que m'han demanat informació.

També m'he adonat que molta gent veu totes les drogues, fins i tot les toves, com quelcom exclusiu de toxicomans. Que una persona es fumi un « porret » de tant en tant no vol dir que s'injecti heroïna. Potser canviarien d'idea si sabessin que els seus actors i cantants preferits en van ben servits...

Finalment, agraïr al meu tutor del treball Santi Villanueva per donar-me el seu suport durant el seguiment del treball. També agraïr a tota aquella gent que ha col·laborat en el meu treball donant-me adreces web, i sobretot a Marta Augé per haver-me cedit la seva entrevista amb Energy Control.

7. Bibliografia

Llocs web:

http://www.galeon.com/florindaguerrero/coca.htm <13.11.03>

http://www.muevamueva.com/social/adicciones/cocaina.htm <12.11.03>

http://w3.arrakis.es/iea/drogas/cocaina.htm <12.11.03>

http://users.servicios.retecal.es/rafalloren/cocaina.htm <14.11.2003>

http://www.cip.fuhem.es/EDUCA/mrs/propuestas/drogas2.html <15.11.03>

http://www.amigomed.edu.co/eventos/museococa.htm <15.11.03>

http://www.latindot.com/boletin/articulos.asp?b=57&a=6 <15.11.03>

http://users.servicios.retecal.es/rafalloren/alucinogenos.htm <15.11.03>

http://www.imaginaria.org/uso.htm <01.12.03>

http://www.rollingstone.es/asuntos/38.html <14.12.03>

http://www.ripred.org/dpna/resources/efectos/ghb.htm <15.12.03>

http://www.drogomedia.com/euskera/glosabajs.php?letra=e <15.12.03>

http://www.cap-semfyc.com/sesbib/sb0910/sb0910.htm <16.12.03>

http://nightdrugs.com/extasis.htm <16.12.03>

http://www.el-mundo.es/magazine/m43/textos/extasis3.html <16.12.03>

http://www.psicotropica.com/modules.php?name=News&new_topic=9 <16.12.03>

http://www.psiconautica.org/sustancias_sinteticas.htm <17.12.03>

http://www.psiconautica.org <17.12.03>

http://www.psiconautas.com <17.12.03>

http://www.edunet.es/ideas/cocaina.htm <30.10.03>

http://sincronia.cucsh.udg.mx/cocay.htm <30.10.03>

http://www.rebelion.org/bolivia/030406montoya.htm <30.10.03>

http://peru.indymedia.org/news/2003/04/728.php <30.10.03>

http://www.mind-surf.net/drogas/cocaina.htm <13.11.03>

http://www.fad.es < 16.0104 >

http://www.sindrogas.es < 16.01.04>

Llibres:

Pilar Solanes, Les drogues, Edicions la Magrana, 1996, Barcelona.

J.Camí, Farmacologia y toxicidad del MDMA, Ediciones en neurociencias, 1995, Barcelona.

DDAA, Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana, 1984, Barcelona.

Andrew Weil i Winifred Rosen, Del café a la morfina, Integral, 1999, Barcelona.

Juan de Matienzo (1520-1579), jurista espanyol, destacat teòric del dret espanyol a la possesió territorial de les Indies.

Juan de Solórzano Pereira ( 1575-1655 ), jurista espanyol. Va nèixer a Madrid i va estudiar lleis a Salamanca. Va ser l'encarregat de procedir a l'estudi per a la futura recopilació de la legislació de les Índies.

Felipe Huamán Poma de Ayala ( 1535-1617 ), cronista i historiador peruà, autor d'una singular obra sobre la sociedat colonial peruana.