1ª AVALUACIÓ

- L'ESTANDARD (pàg. 43-45 i apunts)

La funció que recibeix l'estàndard, es la de facilitar la comunicació per sobre de la diversitat lingüística. Te una varietat de referència i es un model lingüístic.

L'estàndard es una llengua supradialectal, es a dir, que no el parla ningú de forma espontània. No es cap dialecte i inclou elements de tots els dialectes.

Els usos comunicatius de l'estàndard son els següents:

- En una comunicació interdialectal, l'estàndard es escrit o oral, espontani o no espontani.

- En una comunicació intradialectal, hi ha dos casos:

- la publica, que pot ser escrita o oral, espontània o no espontània ens les quals, s'usa l'estàndard excepte l'última que pot o no pot ser estàndard.

- la privada es totalment no estandarditzada.

Ademes, es lligat als usos formals; es vehicula a traves dels mitjans de comunicació o l'ensenyament per difusió; hi existeixen els paraestàndards o estàndards regionals, com el català central, el valencià o el balear; tot i això, les funcions de l'estàndard son les de unifica la llengua, separa els dialectes, dona prestigi a la llengua i com a marc de referència (o model de connexió).

El procés d'estandardització te varies fases per la creació i la difusió del estàndard. La primera fase es la de selecció, que consisteix a prendre opció per una determinada varietat lingüística, a partir de la qual es desenvolupa el procés d'estandardització. La segona fase es la codificació o normalització de l'estàndard, en la qual s'estableixen unes normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques. La següent fase es la vehiculació de l'estàndard, on es difon la llengua codificada mitjançant l'ensenyament o els mitjans de comunicació. I la última fase es la elaboració, on s'ha d'entendre com l'actualització, l'enriquiment i l'especialització dels recursos expressius de la llengua, i fins i tot, el desplegament funcional, i també la varietat codificada s'adapta als diferents àmbits d'us i situacions comunicatives. Les dos primeres fases son les de la creació, es nomenat vessant lingüístic es fet pels filòlegs i gramàtics de la llengua, en canvi, les dos últimes fases son les de la difusió de la llengua, que s'anomena vessant social, el qual es transmet mitjançant els poders polítics per la política lingüística.

- la variacio linguistica ( pàg. 36-37)

Hi ha diferents criteris d'anàlisi de la varietat lingüística:

- Segons les característiques dels usuaris:

a) Segons l'època en la historia de la llengua. És la variació diacrònica o històrica. Consisteix en els canvis lingüístics que es van produint al llarg de la historia d'una llengua determinada. En aquest aparta s'inclouen també les varietats generacionals.

b) Segons la classe social del parlant. Es la variació diastràtica o social. Explica les diferencies d'acord amb l'estructura de la societat. Es utilitzada també per a les varietats socials la designació de sociolectes.

c) Segons la zona geogràfica d'un determinat territori lingüístic. Es anomenada com variació diatòpica o dialectal i es concreta en els conceptes de dialecte i subdialecte. Un dialecte es la forma que presenta una llengua en un sector geogràfic determinat del seu domini lingüístic.

- Segons els usos de la llengua:

d) Segons la situació comunicativa o variació diafàsica. Hi trobem les varietats funcionals o registres d'un mateix parlant.

2ª Avaluació

- dialectes (pàg. 78-81)

S'entén per llengua tot sistema de signes orals emprat per una comunitat amb una finalitat comunicativa. Com a dialecte geogràfic, o varietat diatòpica, cadascuna de les modalitats que presenta una llengua en les diverses zones del seu domini.

- Divisió entre oriental i occidental

- Valencià

- vocalisme

La e sol realitzar-se amb un major grau d'obertura (escola).

- consonantisme

El manteniment de la -r final, la pèrdua de la -d- en posició intervocàlica, la distinció entre la pronuncia de /b/ i /v/ (l'apitxat no fa la distinció), i l'articulació clara dels grups -nt, -lt, -ng (o -gn) en posició final.

- morfosintaxi

El manteniment de la triple gradació locativa dels demostratius (este, eixe, aquell), dels pronoms neutres (açò, això, allò) i dels adverbis de lloc. Els adjectius possessius presenten les formes meua, teua, seua, meues, teues, seues en les formes femenines en lloc de meva ,teva... Les combinacions pronominals valencianes d'OD (el, la, els, les) amb OI de tercera persona (li) són fidels a la llengua clàssica. La conservació de la desinència -e per a la 1ª persona del singular del present d'indicatiu dels verbs de la 1ª conjugació. La pervivència de les desinències -ara (cantara), -era (temera), -ira (partira) de l'imperfet de subjuntiu.

- lèxic

Es caracteritza per: la conservació d'arabismes, mossarabismes, el manteniment d'arcaismes, mots amb la mateixa base lèxica del castellà/ aragonès, presència de determinats castellanismes, alguns ja antics.

- subdialectes valencians

L'entrecreuament des de diferents isoglosses fa difícil establir límits clars, i per això han aparegut distintes propostes, com ara incloure el parlar de les comarques del nord de Castelló en el mateix grup que el tortosí.

- l'apitxat

Ensordiment de les alveolars i palatals sonores, neutralització de b/ v/ en /b/. Manteniment de l'ús del perfet simple (aquest text confereix també a l'apitxat una cert personalitat).

- el valencià meridional

La pèrdua de la -d- intervocàlica s'accentua més en aquesta zona. L'article plural esdevé es davant paraula començada per consonant. Cal remarcar la presencia en aquesta zona d'un altre subdialecte amb característiques peculiars.

3ª avaluació

joan fuster (sueca)

(1922-1992)

- advocat i escriptor (professionalitzar-se com a escriptor). Fins mitjans anys 50 (moment en que decideix centrar-se en assaig, en periodisme i en crítica literària) va publicar poesia. Va conrear l'assaig sota moltes i diverses formes (llibres, dietari personal, aforismes, articles, diccionari, etc.).

- algunes característiques de l'assaig fusterià: gran penetració intel·lectual i vasta cultura; el seu estil es àgil, incisiu i llegivol; alta presencia de l'ironía; lèxic culte i col·loquial (modismes, frases fetes que apropa al receptor) en un to espontani; humanisme, racionalisme, escepticisme ( influencia de Montaigne i dels il·lustrats francesos del s. XVIII); llibertat de pensament, en això qüestiona i per tant critica les veritats oficials.

- dos vessants de l'assaig fusterià: temàtica humanística i reflexió sobre l'identitat col·lectiva (des del punt de vista valencià).

A) ASSAIG HUMANÍSTIC: el descrèdit de la realitat (1955); indagacions possibles (1958); judicis finals (1960); diccionari per ociosos (1964); l'home mesura de les coses (1967); consells, proverbis i insistències (1968); examen de convivència (1968); babels i babilònic (1972); sagitari (1982).

B) REFLEXIÓ SOCIAL, CíVICA i POLíTICA: nosaltres els valencians (1962); qüestió de noms (1962); combustible per a falles (1967); un país sense política (1976); ara o mai (1981); destinat (sobretot) a valencians (1979).

C) ESTUDIS ERUDITS SOBRE LITERATURA I HISTORIA CULTURAL: estudis sobre Ausias March, Jaume Roig, Isabel de Villena, Vicent Ferrer,...; poetes, moriscos i capellans(1962); heretgies, revoltes i sermons (1968); la decadència al País Valencià (1974).